PELS VOLTANTS DE CARDEDEU 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,66 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 483 metres, baixant: 521 metres.
Altitud mínima: 179 metres, màxima: 340 metres.

Ens trobem al Parc de Pompeu Fabra, amb els amics de Cardedeu, co-organitzadors de la Marxa Blanc i Blava, que molt amablement s'han ofert per ensenyar-nos el camí de la que va tenir lloc el passat 25 de setembre. Ens dirigim pel Passeig de Pau Casals a creuar el pont sobre la Riera de Vallfornès. De seguida tombem a la dreta seguint el Passeig de la Riera cap al sud. Quant arribem a la cantonada amb el carrer de Lluís Llibre, a mà esquerra, hi veiem un original rellotge de sol dedicat al folklorista Joan Amades.



Situat sobre una columna de totxanes, de base rectangular, s’hi observa un semicercle de formigó recobert de rajoles per la part l'interior, on hi ha el quadrant. El seu lema és "Mentre fa sol compto les hores". A la columna hi apareix la inscripció: "Cardedeu a Joan Amades 1890-1959 trobador de costums populars catalanes". Data del 1959.

Continuem pel carrer de Marià Borrell fins a trobar el carrer de Josep Vilaseca, que seguim cap a l'esquerra. Arribem a la Plaça de Sant Joan. Com bé ens han anunciat el Joan i el Miquel, els carrers i les places de Cardedeu són plens de patrimoni arquitectònic modernista. Aquesta plaça, reformada per l'arquitecte Manel Joaquim Raspall el 1915, n'aplega unes quantes.

LA TORRE LLIGÉ ACTUAL AJUNTAMENT

“Un palco al Liceu i una torre a Cardedeu”. Aquesta era la dita popular que servia per definir la classe i la distinció de l’alta burgesia barcelonina de final del segle XIX. Molts d’aquells senyors de Barcelona van formar la colònia d’estiuejants a Cardedeu, on van construir magnífiques torres, d’estil modernista, encarregades a arquitectes de renom com Manel Joaquim Raspall, Ramon Puig Gairalt o Eduard Maria Balcells.

Una d'aquestes torres d'estiueig és la Torre Lligé. Aquesta és un dels edificis emblemàtics i característics de Cardedeu, seu actual de l'Ajuntament des del 1953. La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt. Conserva encara l'aspecte de casa d'estiueig, amb la torre mirador i una important terrassa balustrada oberta a la plaça, que a la planta baixa forma uns porxos amb arcs de mig punt.

CASAL DAURELLA ACTUAL MUSEU ARXIU TOMÀS BALVEY

El Casal Daurella, és una antiga casa d’estiuejants, que actualment conté el Museu-Arxiu que recull la història de la població. Conserva una farmàcia completa de primers del segle XIX, del farmacèutic i historiador local Tomàs Balvey i Bas. L'element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l'any 1812, una de les més complertes i ben conservades de Catalunya: es mantenen encara els continguts dins els pots, juntament amb altres estris, alambins i flascons. L'edifici consta de planta baixa, i dos pisos. La façana principal presenta una entrada porxada amb arcs de mig punt i finestres balconeres a la resta de plantes, amb baranes de ferro colat que encara es conserven. L’antic Casal Daurella va ser una de les primeres residències d’estiueig construïda a Cardedeu, el 1848, segons consta en una de les llindes dels balcons de la façana principal.

LA TORRE DE CAN LLIBRE

Antiga casa pairal de la família Llibre, pastissers de Barcelona a principis del segle XX. El 1912, el mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa la va convertir en casa d’estiueig. Hi va conservar la galeria de solana i hi va afegir el coronament de formes sinuoses i motius florals. A la torre de can Llibre, seu actual de l’ambulatori, durant la guerra civil es va decidir instal·lar-hi la biblioteca i l'ateneu obrer, amb llibres obtinguts de les torres deshabitades. Juntament amb la casa Lligé, el casal Bell-lloc i la casa Golferichs, entre altres, va servir d’habitatge per als refugiats.

Continuem pel carrer Josep Vilaseca fins arribar a la Plaça de l'Església. Just a la cantonada hi ha la Casa Arquer datada de 1908, i reformada per l’arquitecte Manel Joaquim Raspall. Destaca el capcer de forma sinuosa amb dos medallons ornamentals, l’esgrafiat de la façana, les aplicacions ceràmiques, i les finestres de forma semicircular de la planta baixa.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

L'església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una de més antiga d’origen romànic. Documentada des del segle IX, és l’edifici més antic del centre de la població i encara conserva un mur d'època romànica amb arcs de pedra i un finestral, a la capçalera del temple. A l'interior es conserva la pila baptismal del segle XVI, de pedra, amb el relleu de la Mare de Déu amb el nen en una de les cares. Destaca la capella del Sagrament, amb pintures d'Antoni Vila Arrufat. L'absis i la nau es troben decorats amb pintures d'escenes bíbliques i de la vida de Jesús, realitzades entre el 1940 i el 1955, segons projecte de Josep Mª Messeguer.



En la façana principal, que havia estat arrebossada fins la última restauració del 1989, destaca la portalada escultòrica barroca. S'hi pot veure en relleu la Verge de l'Assumpció, patrona del municipi. I per sota, l'entaulament d'estil renaixentista on hi havia l'escut escultòric de la vila sostingut per dos angelets alats. La porta principal està flanquejada per dues cariàtides amb figures femenines: l'una representa la joventut i l'altra la vellesa. Als peus de les figures es pot llegir la data de construcció: 1780.



Arquitectònicament, a part de la portalada barroca, cal destacar-ne el campanar lateral, del segle XVI, amb gàrgoles, de formes animals, als quatre angles i merlets de tipus català en el coronament.
L'església ha estat cremada dues vegades, la primera el 1873, durant la tercera Guerra Carlina, i de nou el juny del 1936, durant la Guerra Civil.

Després de visitar l'interior de l'església, agafem un carreró al cantó dret que ens porta a la part del darrere on es conserva la Capella de Sant Corneli d’origen preromànic, del segle X.

CAPELLA DE SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ

Situada en el centre de la població és una de les capelles més antigues i emblemàtiques de Cardedeu. Documentada des de l'any 1190, es tracta d'una capella de planta rectangular, d'una sola nau i amb un absis quadrat per la part exterior. De petites dimensions, té el seu origen en època pre-romànica, i en conserva la forma de la planta i els basaments dels murs. Des del 1409 va dependre del monestir de monges de Montalegre, fins l'any 1870 que al ser desamortitzada va passar a propietat municipal.

EL CARRER DELS CORRALOTS

Aquest nucli urbà totalment construït en l’antiguitat, tenia uns carrers molt estrets i cargolats dels que els Corralots en son testimoni. Els Corralots són carrerons estrets formats per les parets mitgeres de les cases del nucli antic. Avui sols en resten un parell, que serveixen de testimoni dels que van existir a l'interior de tot el centre de Cardedeu. El seu nom prové de la forma despectiva d'anomenar un corral, es a dir, un pati tancat immediat a la casa, normalment a cel obert, que estava totalment o en part destinat a tenir-hi el bestiar.

Seguint un d'aquests corralots enllacem la Plaça Sant Corneli amb el carrer Teresa Oller. Aleshores girem a la dreta per arribar-nos a la propera Plaça Clavé, on podrem admirar la Fleca Vella.

LA FLECA VELLA

La Fleca Vella destaca en l’entorn d’una plaça transformada durant la dècada dels setanta. Conserva l’estructura de casa torre i unes magnífiques finestres conopials historiades del segle XVII. D'ella tenen interès el balcó i la finestra d'arc carpanell, datada del 1550.

Retornem al carrer Teresa Oller que seguim cap a llevant. Aquest carrer, abans carrer Major, és un dels més antics de Cardedeu. Les cases també són molt antigues. Són cases de façana molt estreta anomenades cases de cos, ja que la seva llargada és la mateixa que una biga de fusta i acostumen a mesurar entre 4 i 5 metres. Tenen un pis d'alçada amb grans portals a la planta baixa i finestres petites, algunes sense balcons. Hi destaca la Casa Viader, del 1917, obra de l’arquitecte Raspall, amb uns magnífics esgrafiats.

LA TORRE VIADER

Molts estiuejants es van reformar cases antigues del poble. Aquesta va ser encarregada a Manuel Joaquim Raspall, entre 1917 i 1922, per l'industrial lleter Marc Viader, fill de Cardedeu, que havia inventat el Cacaolat. És una casa de formes noucentistes. El Noucentisme és una tendència artística que proposa un retorn al classicisme. L’arquitectura noucentista deixa de banda el colorisme, la fantasia i la decoració del modernisme i es limita a la figuració i a l’ordenació. Ya no es parla d’obra d’art total sinó de “l’obra ben feta”. L'obra de Raspall va ser una reforma i unió en un sol edifici de tres cases entre mitgeres del segle XVIII. L'edifici resultant té façanes als carrers Teresa Oller, Diagonal Fivaller i la plaça Marc Viader, on té la seva entrada principal travessant el jardí. En la seva part més alta consta de planta i dos pisos i, per la part interior, junt al jardí, hi ha una torre d'aigües, clàssica a l'arquitectura de Raspall, que puja encara un pis més.

L'edifici és d'unes dimensions importants i ressalta visualment pels seus esgrafiats grocs d'estil noucentista. Destaquen els arrambadors ceràmics sobre el sòcol, les jardineres ceràmiques de les finestres i la barana balustrada de les terrasses. A les finestres trobem vitralls encara modernistes. A la banda del carrer Teresa Oller hi ha un pati amb una tanca de forja noucentista recolzada en un sòcol de pedra. També en aquesta façana hi ha un escut amb el text "Casa Viader 1922", data d'acabament de la reforma. A la banda de migdia trobem la façana principal que dona a una plaça amb el nom de l'industrial. Destaca la tanca per l'accés de vehicles amb un treball de forja amb un disseny amb sabor modernista, però de construcció clarament noucentista a on el "coup de fouet" ha estat substituït per la voluta. A sobre de la porta d'entrada figura l'any d'inici de les obres, 1917, en contrast amb el d'acabament que apareix a la façana nord. Entre la tanca principal i l'edifici, hi ha el jardí, peça fonamental a l'estiueig de principis del segle XX. Originalment, estava guarnit amb magnòlies, canyes de bambú i cactus que alternaven amb una gran quantitat de lliris, roses i flors de diverses classes. El jardí modernista no te gespa ni vegetació que requereixi molta aigua, sinó pedra petita de riu i arbrat que omplís d'ombra i frescor l'ambient.

A continuació seguim pel carrer de l'Hospital, on veurem la Casa Masó de 1916, i la Casa Carme Golferichs de 1908. Després tombem pel carrer de Llinars i més endavant pel carrer d'Esteve Balangé, a la dreta. Aquí descobrirem la Torre Montserrat.

LA TORRE MONTSERRAT O TORRE GUAL

La Torre Montserrat, també coneguda com a Torre Gual, va ser construïda el 1910 per encàrrec d'Àngela Gual i Canudes com a casa d'estiueig. És l'únic encàrrec de l'arquitecte Eduard Maria Balcells a Cardedeu, i pertany al període modernista de corrent simbolista. És una edificació aïllada rodejada de jardí; té coberta composta, de teula àrab vidrada de colors verd i ocre dibuixant greques. A ponent s'aixeca una torre-mirador acabada en formes esglaonades i coronada per una reixa de ferro forjat.



Al seu costat, un porxo dóna accés a l'entrada principal de la casa. Les finestres són un recull de formes i estils: arc ogival, trencat, deprimit, convex, deprimit còncau, etc. Es tanquen amb persianes de llibret mòbil i dibuixos geomètrics. A la façana sud hi ha una tribuna triangular sostinguda per una columna i coberta per una estructura piramidal, revestida amb mosaics de dibuixos florals multicolors i amb cresteria de forja. Destaquen també les gàrgoles ornamentals neomedievalistes del primer modernisme i un pou a la zona nord coronat per un treball de forja a la corriola com el de la tanca d'accés, també amb motius florals.

Totes aquestes cases formen part de la Ruta Modernista de Cardedeu. Per poder seguir-la s'ha creat unes rajoles identificatives per part dels cinc municipis membres de la Ruta del Modernisme d'Estiueig al Vallès Oriental i pel ceramista Toni Cumella, i subvencionades per la Diputació de Barcelona.
Es tracta d'un panot de 20 per 20 centímetres col·locat al terra de la vorera, davant els edificis, amb el nom de la casa, l'arquitecte i l'any de construcció, i incorpora la icona que identifica la ruta.

Ens trobem a l'avinguda del Rei en Jaume on trobarem el més destacat de l'arquitectura de Cardedeu. Es tracta de les magnífiques torres modernistes, bastides a final del segle XIX. Els magnífics jardins d’aquestes cases enllacen amb les avingudes, els carrers arbrats i els parcs. La recorrem cap a llevant.

LA VIL·LA PAQUITA

Torre d’estiueig construïda cap el 1920, avui adquirida per l’Ajuntament i seu de les entitats culturals. De l’edifici, destaquen els esgrafiats de les façanes d’estil noucentista.

LA TORRE AMAT

La Torre Amat junt amb la Plaça Amat que hi ha pel cantó de l'avinguda Tomàs Balvey, daten del 1914-1916 i van ser projectades per l’arquitecte Ramon Puig Gairalt, formant un conjunt arquitectònic i urbanístic singular, d’estil classicista.

Després d'aquest breu recorregut per l'arquitectura de Cardedeu, tombem a l'esquerra pel carrer de Joaquim Blume. A continuació girem a la dreta pel carrer de Llinars fins a trobar el carrer d'Alfou, que prenem a l'esquerra. Aleshores comencem a estar envoltats de camps i boscos. Anem caminant per un paisatge típicament vallesà, rodejats de petites carenes i turons, seguint uns camins tranquils i poc concorreguts, apartats de carreteres i sorolls.



Passem pel nord de la urbanització Bellavista i arribem al Camp d'Aviació. Una zona a protegir, conservar i dedicar al record de la memòria de l'aviació a la Guerra Civil espanyola.

EL CAMP D'AVIACIÓ

En un primer moment, el desplegament d’aeròdroms efectuats per la Generalitat i la República no va tenir en compte la comarca del Vallès Oriental, atès que de la protecció de les costes catalanes al nord de Barcelona s’encarregaven els aeròdroms de Figueres, Sabadell i Barcelona. Degut a que el desenvolupament de la guerra va portar a les tropes nacionalistes a utilitzar Mallorca com a base d’operacions per bombardejar les costes de Catalunya, això va provocar que les Forces Aèries de la República creessin nous aeròdroms a la comarca. En van construir tres: el de La Garriga-Les Franqueses, el de Cardedeu-Vilamajor i el de Montornès-Montmeló. El camp d’aviació o aeròdrom de Cardedeu va ser construït a la primavera de 1938, entre els termes municipals de Cardedeu, Llinars del Vallès i Sant Antoni de Vilamajor, al nord de la carretera de Cardedeu a Llinars. De l’antic aeròdrom es conserven les dues pistes d’uns 900 metres, que des del nord s’obren en un angle de 30º cap al sud, ara cultivades, les masies que feien funcions de caserna i que encara existeixen avui, així com un mínim de quatre refugis elementals amb capacitat per a 15 persones, camuflats en els boscos que envoltaven el camp, i que completaven el refugi gran, construït al costat de can Jofre, amb doble entrada i capacitat per a unes 130 persones. Només el gran estava pensat per resistir atacs amb bombes: els altres eren contra metrallaments.



El comandament i la caserna, amb part del personal, s’ubicaven en les masies de can Morató i can Jofre. També hi havia l’observatori i disposava de telèfon, telègraf i estació de comunicacions per ràdio. L’aeròdrom de Cardedeu-Vilamajor era un camp d’aviació militar que actuava com a base permanent d’una unitat aèria republicana. Pràcticament tots els elements del que va ser el conjunt d’instal·lacions es conserven quasi en un estat verge. Les obres van consistir, principalment, en explanacions fetes amb molt pocs mitjans i sense cap pavimentació. Els avions que, els darrers dies de la guerra, defensaven el cel de Barcelona s’enlairaven d'aquests aeròdroms del Vallès Oriental.

Entrem en una zona de bosc, al sud del camp de vol, on els amics de Cardedeu ens mostren un d'aquests petits refugis antiaeris.

REFUGI DEL CAMP D'AVIACIÓ DE LA GUERRA CIVIL

L’aeròdrom de Cardedeu-Vilamajor disposava de sis refugis elementals, tots els quals es conserven, malgrat que en diferent estat (algun està colgat i altres s’han transformat en celler dins d’una finca particular). Com hem dit, eren refugis elementals amb capacitat per a 15 persones, camuflats en els boscos que envoltaven el camp de vol i servien per refugiar-se en el cas de metrallaments de l'aviació enemiga. La seva tipologia era en forma de U, amb dues boques d'entrada-sortida unides per un passadís transversal. S'excavaven al subsol i la volta i les parets eren fetes amb totxo vist.



Deixem el refugi i continuem pel corriol, arran del camp de vol, fins arribar a una pista. Tombem a l'esquerra en direcció nord. Ara estem creuant pel mig de les antigues pistes del Camp d'Aviació; a la dreta veiem les cases de Can Morató i Can Jofre que eren les seus del comandament i la caserna de la guarnició de defensa. Ens anem acostant a la urbanització de Sant Julià del Fou, del terme de Sant Antoni de Vilamajor. En arribar a les cases seguim la pista cap a l'esquerra, acabant de rodejar el Camp d'Aviació. Les vistes sobre les muntanyes del Corredor, Montnegre, Céllecs, la Serralada de Marina... són extraordinàries. Cap a ponent descobrim un grup de globus que s'estan enlairant i ens és inevitable fotografia-los.

Arribem al final ponentí de la urbanització i entrem de nou al terme de Cardedeu tot seguint cap al nord per un corriol que travessa el Torrent del Pla. Després de creuar el carrer de les Pinedes i l'avinguda dels Països Catalans, ens endinsem en un bosquet molt esclarissat. Anem a sortir a l'avinguda de Vilamajor, seguim per la dreta entre camps i masies. Un altre dels importants atractius d'aquest paisatge són les masies que encara s'hi conserven. Deixem a la dreta la masia de Ca n'Estrillat i a l'esquerra la Torre Tig, de nou dins el terme de Vilamajor. Passem per Can Cerdà i Can Serra, bons exemples d'aquesta tradició pagesa dempeus des de fa anys, lluint elements arquitectònics que demostren la seva llarga existència i amb el massís del Montseny sempre present en la llunyania. Comencem a veure senyals del GR 97, el sender de la Tordera al Llobregat, el camí contra el quart cinturó.



Després de passar Ca l'Isidre travessem el petit torrent del Joncar i ens enfilem pel darrere de Can Boscàs fins arribar als Quatre Camins. Per la dreta tenim el camí de Sant Antoni de Vilamajor que per l'esquerra porta a Sant Jaume de Rifà; nosaltres seguim recte pel Camí Vell de Sant Antoni de Vilamajor. Al cap de poc el deixem i tombem a l'esquerra seguint les marques del GR 97. Comencem a pujar un petit turonet per la Solella d'en Cames. Molt a prop de la part més alta hi ha una alzina força coneguda a la regió.

L'ALZINA

Aquest recorregut ofereix unes vistes àmplies i assossegades de tota la plana. El camí ens porta entre masies que són testimoni i patrimoni d’un temps en què es vivia de l’aprofitament del bosc i del correu de la terra. La tranquil·litat d'aquests espais, el silenci que ens envolta, la bona companyia, el sol i l'aire que ens revifa, tot ens fa adonar-nos de lo inadequada que és la manera de viure actual.



A continuació deixem un magatzem a mig fer, a la nostra dreta, i passem a tocar de l'Artiga. Arribem a una cruïlla de camins; per la dreta continua el GR 97 cap a Can Pungol i Sant Antoni de Vilamajor, per l'esquerra aniríem a Sant Jaume de Rifà i a la urbanització de les Pungoles. Seguim recte i davant nostre apareix un gran camp assolellat. Aquí ens aturem per esmorzar i fer-la petar.



Després d'esmorzar reemprenem la marxa en direcció nord. En sortir del Bosc d'en Marçal, la pista torna a enllaçar amb les cases de la urbanització de les Pungoles. Des d'aquí tenim una bona vista del Montseny.

Deixem a la dreta una gran bassa de reg i seguim pel carrer asfaltat de Peguera. A la nostra dreta queda la masia de Cal Guillot. Més endavant arribem a una bifurcació, seguim per la dreta agafant l'avinguda de Cànoves. Al cap de poca estona desapareixen les cases de la urbanització i tornen els camps de conreu. Ara la pista correspon al camí de Cal Guillot que segueix la Serra de Can Castellar fins enllaçar amb la carretera de Cànoves a Sant Antoni de Vilamajor.

Just quan arribem a un revolt més pronunciat a la dreta, deixem la pista asfaltada i tombem a l'esquerra per una pista entre els camps de conreu que marxa cap a ponent. Entrem en un bosc, travessem una pista, deixem Can Pep a l'esquerra i creuem el Sot del Fou. Anem fent petites pujades i baixades, travessant bosc i conreus, sempre cap a ponent. Passem a tocar de Can Cristòfol i Cal Rectoret, i una mica més endavant el nostre camí es dirigeix clarament cap al sud. Estem resseguint el límit ponentí de les Pungoles. Al cap d'una estona ens aturem, per observar arran del camí una pedra que situa el lloc on es troben quatre termes de la comarca.

LA PEDRA DELS QUATRE TERMES O PEDRA FORADADA

Es tracta d'una fita que assenyala el punt d'unió dels termes de Cànoves, Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor i Cardedeu. Té marcades les direccions que prenen els termenals civils o parroquials quan servien com a molló o fita.

Comprovada la situació de la pedra, amb les coordenades del mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, ens dona com a resultat la seva situació actual quasi exactament sobre la partició dels límits dels actuals municipis de Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Cardedeu.

A continuació girem 360° i ens endinsem al bosc per un corriol que surt a la nostra esquerra. Passem pel costat de Can Joan Guri i arribem a una pista asfaltada. Tombem a la dreta direcció nord, amb bosc a la dreta i camps a l'esquerra. Al cap de ben poc deixem l'asfalt i girem a l'esquerra per una pista entre camps. Passem pel costat d'una bassa i una mica més endavant, un corriol a l'esquerra ens permet fer drecera per arribar a la carretera de Cardedeu a Cànoves. La creuem i seguim el corriol que apareix a l'altre cantó. Passem ben a prop de Can Soldevila i de seguida arribem a la riera de Cànoves o de Vallfornès.

RIERA DE CÀNOVES O DE VALLFORNÈS

El terme de Cardedeu està travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallfornès. Nosaltres la travessem en aquest punt per unes pedres posades estratègicament, tot i que porta poca aigua, les últimes pluges fan molt relliscós aquest pas. L'entorn amb un bosc de ribera important, converteix aquest lloc en idíl·lic. Una vegada a l'altre cantó ens enfilem per la Serra de Ca l'Estraguès, que travessem i enllacem amb una pista. La seguim per la dreta. Més endavant creuem el Torrent de Ca l'Esmandia i poc després passem per Cal Xulino. El camí ara baixa una mica i de seguida torna a pujar per acostar-nos a l'ermita i mas de Sant Hilari.

L'ERMITA DE SANT HILARI

Està situada davant el mas Ros o de Sant Hilari, del qual la separa una gran era circular. Consta d'una sola nau, de planta rectangular i amb l'absis pla i un campanar d’espadanya. Es considera molt antiga i es creu que es troba situada damunt les ruïnes d'una església anterior. La capella actual és el resultat d’una restauració del 1795, data que conserva gravada a la llinda de l’entrada. Sant Hilari, invocat contra les pedregades, s'hi venera des d’antic amb un aplec el segon diumenge de gener, sent una de les diades populars més concorregudes del municipi, on la gent del poble va a recollir el tradicional panet.










El mas Ros i l’ermita de Sant Hilari formen un conjunt de notable interès patrimonial i paisatgístic.

EL MAS DE SANT HILARI O CAL ROS

El Mas de Sant Hilari o Cal Ros, és una de les 46 masies del terme de Cardedeu. El seu origen és molt antic i probablement fruit de la continuïtat d'una zona d'assentament romà. La masia, documentada des del segle XIII, consta d'una façana de construcció posterior orientada a llevant en lloc d'estar-ho a migdia, com és tradicional, amb la portalada d'entrada adovellada amb arc escarser. De les altres façanes, de parets de pedra sense arrebossar, destaquen diverses finestres de pedra de petites dimensions que correspondrien als primers temps del mas. Actualment la Masia es pot llogar a l'Ajuntament per celebrar-hi actes públics o privats.



Des de l’era del mas es pot gaudir d’una panoràmica fantàstica de tots els camps i serres del voltant, amb Cardedeu al fons. També val la pena anar al darrere de l'ermita i admirar les grosses alzines que s'hi conserven. Deixem l'espai i continuem pel camí que va a parar al camí de Cardedeu a Cànoves per la Serra de Sant Hilari. El creuem i agafem un corriol que penetra en el bosc i va seguint paral·lel el torrent de Ca l'Esnandia fins que retorna, al cap d'una bona estona, al camí de la Serra de Sant Hilari. Aquest camí segueix una pista ampla i fressada que va resseguint la Serra de Sant Hilari. Més endavant deixem Can Cutiró a la nostra esquerra.

De nou els camps, els boscos i els turons ens rodegem en aquest últim tram en una còmoda passejada. Veiem a l'esquerra Can Santacana i a continuació un gran dipòsit d'aigua. Després deixem a la dreta Ca l'Esmandia. Pel cantó esquerra les vistes del Montseny i de part del recorregut són espectaculars.



La masia Niella es troba a tocar de la masia de Can Cuiàs i va ser encarregada per l'indià Joan Niella el 1910. Es tracta d'una Torre d’estiueig, amb torre mirador central, decorada amb esgrafiats ornamentals en les quatre façanes, és obra de l’arquitecte Raspall. Continuem per la pista acostant-nos cada vegada més a Cardedeu. Veiem el trencall de Can Llopis a l'esquerra i més endavant Ca l'Alzina, i a continuació enllacem amb els vials asfaltats del poble. Seguim el carrer del Turó de la Penya i ens acostem a la riera de Vallfornés. En un moment arribem de nou al punt de sortida, on donem per acabada aquesta bonica i alliçonadora caminada.

CAMINADA PELS VOLTANTS DE CARDEDEU 2011

Agraïm al Joan i al Miquel de Cardedeu, que ens han repetit la caminada per nosaltres, les informacions que ens han donat i les notes que ens han fet arribar, que ens han permès enriquir moltíssim aquesta crònica.