XXIIIª CAMINADA POPULAR DE CALDERS 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 19,71 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 782 metres, baixant: 768 metres.
Altitud mínima: 422 metres, màxima: 687 metres.



Sortim des de la Plaça Major de Calders en direcció al carrer del Raval. Anem seguint el recorregut de l'antic camí ral, de Manresa a Vic, al voltant del qual va anar creixent el poble de Calders. El poble està situat a l'altiplà del Moianès, el que fa que tingui molt bona vista. En arribar a les Escoles, girem a l'esquerra seguint un corriol en direcció a Ca la Nuri. Més endavant i a la dreta del camí, descobrim una bonica barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DEL TON I EL PEP

El principal element representatiu de les construccions de pedra seca, és la barraca de vinya. Les barraques li servien de refugi al pagès quan feia calor i el protegien de la pluja. Normalment eren de planta circular o rectangular, i es cobrien amb una volta de pedra. Aquesta volta es formava superposant filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Aquesta que veiem és un exemple ben clar d'aquest tipus de construccions. El seu nom fa referència a les dues persones que l'han reconstruït.



Calders, des de fa uns quants anys, ha anat arreglant les barraques de vinya que hi han escampades pels seus camps. També va construir una barraca de vinya al mig de la rotonda d'entrada al poble, lo qual la converteix en un símbol del mateix poble. A més a més, des del 13 de gener de 2005, es va aprovar declarar unes quantes barraques de vinya del municipi com a Bé Cultural d’Interès Local, sent així la primera vegada que a Catalunya aquestes construccions tant populars i tradicionals reben el tractament de protecció patrimonial.

Continuem avançant travessant el Pla del Mas. Més endavant arribem al Pla d'Ascó, on hi ha una bifurcació de camins. Girem a la dreta, tot baixant en fort pendent per la Baga de la Ponça i per sota la línia elèctrica.



Després de la baixada, el camí enllaça amb la pista de La Vall, masia que pertany al terme d'Artés. Comencem a veure els senyals del GR 177-1, variant de la Ronda del Moianès que va de Calders a Rojans sense passar per Moià. Ens adonem que fa estona que trepitgem terres del terme d'Artés. Seguim la pista cap a la dreta i de seguida deixem a l'esquerra el trencall que porta a Ribatallada i la continuació de la pista de La Vall. Nosaltres seguim un camí a la dreta, sense deixar les marques del GR 177-1, que avança sota la Baga de Ribatallada entre mig del bosc. Quant arribem a l'alçada de la Baga de Vilarmau, el camí canvia de sentit i es dirigeix cap al nord. Ben aviat arribem a la masia de Vilarmau.

VILARMAU

Antiga casa pairal de la parròquia de Calders però del terme municipal d'Artés. De fet aquesta masia és la última del terme d'Artés per la part oriental. Els seus orígens daten de la segona meitat del segle XVIII. Es tracta d'una masia de planta rectangular; formada per una planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana de migdia.



L'entrada principal es troba a la façana de llevant. Destaca una galeria a l'angle sud-est, amb dues arcades a la façana sud i dues a la façana est, tant en el primer com en el segon pis. Els murs són de paredat arrebossats i sense pintar. La remodelació més moderna, ha fet que perdés part del seu antic encant. També hi ajuda els dos edificis annexos de maó vist i coberta de fibrociment: un a llevant, de planta i pis, i l'altre a ponent.

Passem per davant de la casa i, una mica més enllà a la dreta, veiem una grossa roda de molí repenjada en el marge. Des d'aquest punt tenim bones vistes sobre la vall de la Riera de Malrubí i les masies de La Vall, La Ponça, El Mas i Ribatallada.

EL MAS DE LES VALLS

També conegut com "El Mas d'Artés", està documentat des de l'any 1199. Se sap que tenia un molí fariner des de l'any 1558 que aprofitava les aigües de la Riera de Malrubí. Aquest molí va funcionar fins la Guerra Civil. Des de lluny observem, a la banda de ponent, una torre de defensa, de planta quadrada que consta de planta baixa i tres pisos. Ens expliquen que fa uns anys, un llamp va malmetre la part superior d'aquesta torre i la va escurçar un metre i mig. Tot ell té l'aspecte de masia fortificada.

El camí avança entrant en el terme d'Avinyó i al cap de poc arribem a una bifurcació. Per la dreta s'enfila un camí que porta fins a la carretera de Moià. Nosaltres continuem per l'esquerra. El nostre camí enllaça de nou amb la pista de La Vall. La seguim cap a la dreta i entrem en els carrers de la urbanització Urbisol. Davant nostre s'aixeca la casa de colònies La Ruca.

LA RUCA

Antigament era coneguda amb el nom de Mas El Rocá (d'aquí va derivar en el topònim Ruca). L'edifici està datat al segle XIX i té planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta ha estat refeta totalment amb estructura metàl·lica, i és de dues vessants que fan el desguàs a la façana principal i a la posterior. Les reformes i ampliacions són fetes en obra nova, s'observen reformes en finestres i portes amb arrebossat actual. L'acabat exterior és de pedra vista.



També disposa d'un edifici separat anomenat el Molí, destinat a les aules de la casa de colònies.

Des d'aquí seguirem una bona estona el sender marcat amb dues ratlles grogues en direcció a Moià. El camí revolta per tots els costats de la casa de La Ruca i passa per sobre el Torrent de la Font Nova. A la nostra esquerra arrenca el camí que porta a El Berenguer. Des d'aquí tenim una bona perspectiva de la casa.

EL BERENGUER

Aquesta masia, situada dins el terme d'Avinyó, data del segle XVI i està constituïda per planta baixa, pis i golfes. La coberta és de dues vessants que fan el desguàs a la façana principal i posterior. La coberta ha estat totalment refeta. Se situa en un entorn rural envoltada d'una era i diversos coberts i pallisses. Hi ha documentació des de 1376, en què consta la compra-venda d'unes terres de vinya pertanyents a aquest mas.

A continuació deixem un trencall a la dreta per on continuen les marques grogues cap a Moià. Nosaltres passem pel mig dels Camps de Vilagonella. A la nostra esquerra s’aixeca la Serra de les Guixeres. Quant quasi hem travessat tot el camp, podem veure al cantó esquerra per sobre la Riera de Malrubí, una mostra geològica sedimentària: el Balç del Berenguer.

EL BALÇ DEL BERENGUER

Podem observar aquest aflorament que es troba molt proper al Berenguer. Es tracta d'un exemple molt clar de transició entre les roques de nivells lacustres de color gris blavós (situades a sota), i les d'origen continental de colors molt més vermells (situades a la part més alta). Entre els estrats vermells i els estrats de color gris blavós, es poden veure els estrats guixencs de colors blanquinosos que provenen de l'evaporació de l'aigua de l'antiga mar eocena. Sembla ser que els sediments vermellosos de la part de dalt serien l’origen del nom Balç Rubí (cingle de color vermell), d’on en derivaria l’actual nom de la riera: Malrubí.

Més endavant travessem el Torrent de l'Aubardassa i després arrenca, a l'esquerra, el camí que va a la masia de Vilagonella. La caminada tomba a la dreta seguint la pista. Més endavant la deixem i seguim un camí fins a arribar a un dels indrets més bonics d’aquesta vall, la bassa de Vilagonella.

PANTÀ O BASSA DE VILAGONELLA

És un pantà situat al sud-oest del mas de Vilagonella. Està ubicat en un paratge envoltat de bosc. En el moment de fer el pantà, per proveir d'aigua els camps del mas, es colgà en el seu interior una font i un antic aqüeducte del que avui dia en tenim constància gràcies a les fotografies fetes l'any 1980 per Jaume Gibert. Té gran quantitat d'aigua.



A l'estiu, quan el pla de Bages es converteix en una paella gegant, cada poble té un secret per apaivagar la calor. A Artés, aquest secret, que comparteixen amb Avinyó, és la bassa de Vilagonella, un paratge amagat al mig del bosc, darrere la casa de colònies La Ruca. Diuen que la van crear els pagesos de la zona per refrescar-se i que cal empastifar-se amb el seu fang ja que té propietats terapèutiques per a la pell.

En aquest punt podrem refrescar-nos i recuperar forces, doncs ens espera el primer avituallament. A continuació agafem un corriol que s'enfila vorejant el pantà per tramuntana, i va a buscar la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim en direcció a llevant i després de travessar un petit bosquet, gaudim d'una panoràmica de la masia de Vilagonella i les ruïnes d'El Sellés.

VILAGONELLA

Aquesta antiga masoveria de la finca de La Moretona està datada al segle XVIII i consta de planta baixa més un pis. Té la coberta de dues vessants que fan el desguàs a la façana principal i posterior. L'acabat exterior és de pedra vista. Tant Vilagonella com El Sellés són de l'antiga parròquia de Calders, però actualment pertanyen al terme municipal d'Avinyó.

Continuem endavant i entrem en l'espai del Bosc de Vilagonella. És una zona de bosc situada a l'est de Vilagonella que forma part del Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de la zona del Moianès, concretament a la de Moianès Bussanya. Les espècies més abundants són els pins, tot i que també hi han algunes alzines i roures. La caminada passa entre la Baga del Solà i la zona dels Pins Pinyers de la Moretona.

Anem avançant cap al nord-est. A l'esquerra deixem el trencall que baixa a la Riera de Malrubí i al Molí del Solà. Passem per la Baga del Davant que ens queda a la dreta. Ara voregem el terme de Santa Maria d'Oló pel sud i entrem en el de Moià. A banda i banda del camí comencem a veure marges i parets de pedra seca.



Entre l'any 1717 i el 1787 la població catalana va créixer un 100 per cent. Aleshores es van ampliar les terres de conreu i es van introduïr noves plantes: el blat de moro i la patata. El pagès, per adobar, utilitzava brossa cremada i podrida ja que li mancaven fems de bestiar. Per aquests entorns es va començar a conrear de forma bastant intensiva la vinya, lo qual va comportar la desaparició de boscos sencers degut a la construcció de feixes per a conreu.

Arriba l'any 1865 i apareix la fil·loxera a França. Mentrestant a Catalunya tot pagès planta vinyes fins l'últim racó. És l'última gran transformació del paisatge català. Pel mig del bosc veiem molts marges de pedres, són el record d'aquella bogeria. El 1892 es comença a notar l'efecte de la fil·loxera a Avinyó i a Artés, el 1896 el panorama és caòtic: feixes abandonades, conreus descuidats.... Avui ens resten aquests boscos "emmarcats".

Una mica abans del trencall de l'Autonell, arribem a una cruïlla de camins. Tombem a la dreta i després de travessar un camp anem a buscar un corriol que s'enfila per dins el bosc.

Al cap d'una estona tornem a sortir a la pista de l'Autonell que seguim cap a la dreta. Voregem la capçalera del Torrent de les Saleres de l'Autonell i una mica més endavant deixem un trencall a l'esquerra. Després la pista fa un revolt de 180° i aleshores la deixem. Agafem un corriol que surt de front i va a parar a uns camps. Després de revoltar-los enllaça amb el Camí de Bussanya. Girem a la dreta i arribem a la carretera de Moià. La travessem molt a prop del punt quilomètric 24. De seguida arribem al Pla del Collet del Boix, on ens espera l'esmorzar.

Després d'esmorzar reemprenem la caminada seguint la pista en direcció sud. Anem baixant a poc a poc cercant la Riera de l'Om. La vegetació ara és molt més humida i espesa. Anem seguint la riera i passem per sota el Cingle de Vilardell.

Pel camí veiem aurons negres, boix grèvol, avellaners, boixos, serveres, sanguinyols... una mostra més de que ens trobem en zona de muntanya mitjana. Totes elles son plantes que trobem barrejades amb roures i rojalets.



Més endavant travessem el Torrent de La Moretona i ens enfilem per sota el Solà de Sabruneta. A l'altre cantó de la vall, i situada entre la Riera de l'Om i el Torrent de Vilarjoan destaca la Roca Llorenç. Al cap d'una estona, i després de planejar una mica, arribem a les runes de la casa de Sabruneta.

SABRUNETA

Cal endinsar-se entre la vegetació per descobrir l'antiga importància d'aquesta masia. Les restes que descobrim, entremig dels arbres i arbustos, encara conserven dempeus parets amb carreus ben treballats i polits.



Passejant per entre aquestes runes hem vist l'antic pou o cisterna, que proveïa d'aigua els diferents pisos.



La perfecció en que estan aixecades algunes de les seves parets és admirable.



La vegetació s'ha apoderat majoritàriament del cantó de tramuntana, on hi apareix un altre edifici. Aquest té, en una de les parets exterior, una obertura tapada amb grans cairons treballats i a sota d'ella una canalització, la funció de la qual ens és desconeguda.



A continuació abandonem la pista i agafem un sender a la dreta que es dirigeix cap a la rassa del Racó dels Boixos. Una vegada travessat aquest, enllacem de nou amb la pista anterior que ara seguim per l'esquerra en direcció al sud. Al cap d'una estona arribem a una bifurcació. Per l'esquerra la pista retrocedeix i marxa cap a Sabruneta; per la dreta, en canvi, es dirigeix cap a ponent i enllaça amb el Camí de Monistrol de Calders a Vilaterçana a l'alçada del Serrat de la Tirolena. La nostra ruta deixa la pista una vegada passada la bifurcació, i puja de valent per la dreta seguint un corriol que ens deixa al Pla de Puntogaina.



El Pla de Puntogaina, sovint denominat simplement la Puntogaina, és un pla on es troben els termes municipals de Calders, Moià i Monistrol de Calders. A partir d'ara caminarem de nou per terres de Calders. El corriol avança pel mig del bosc en direcció a ponent. De tant en tant trobem restes d'antics murs de feixes de conreu. Travessem un d'aquests murs i al cap de poc arribem al tercer avituallament.



Aquest control està situat al Serrat de la Tirolena a 624 m.a., ben a prop de la pista que porta a Vilaterçana i a la carretera de Moià. Després d'assaborir unes gustoses tallades de síndria reemprenem l'últim tram de la caminada. Agafem la pista a l'esquerra en direcció sud. Tornem a trobar senyals del GR 177 la Ronda del Moianès. De seguida trobem una bifurcació de camins amb un senyal indicador.

Deixem les marques del GR que continuen cap a Moià i tombem cap a la dreta. Anem avançant fins arribar als Solells de Vilaterçana. Aleshores deixem la pista i agafem un corriol a la dreta que pujant una mica ens porta al Camí de Sant Amanç a La Grossa. El seguim cap a l'esquerra. Des d'aquest camí tenim una bona panoràmica de la zona de ponent, de la serra de Sant Llorenç del Munt.

Continuem cap a ponent, gaudint d'amplis horitzons. Veiem al nord-oest la casa del Reixac.

EL REIXAC

És una masia de tamany mitjà, formada per un cos residencial, la casa del masover (transformada en pallissa) i uns coberts a la part posterior. La casa construïda sobre el turonet és molt més moderna. El cos residencial és de planta rectangular i té planta baixa més un pis. La façana principal es troba encarada a migdia. Disposa d'un portal adovellat, dos contraforts i finestres de pedra treballada. La masoveria convertida en pallissa, s'anomenava el Rubió de Reixac.

Deixem a la dreta el trencall del Reixac i una mica més endavant trobem la Bassa de sant Amanç. A continuació arribem a la pista de Calders a Sant Amanç. Al veure la masia tant a prop decidim anar-hi. Girem a l'esquerra tot baixant pel camí que ens portarà a la masia i ermita de Sant Amanç.

MAS DE SANT AMANÇ

Aquest mas va ser refet l'any 1701 i disposa d'una capella que li ha donat el nom, datada del 1643. La masia és força gran i està formada per l'edifici residencial, la pallissa i la capella. La part residencial la forment diversos cossos adossats. El més gran és de planta rectangular amb baixos, pis i golfes. La façana principal està encarada al nord. Destaquen dues finestres amb relleu de tradició gòtica. En una de les finestres de la façana davantera hi veiem la data del 1799. Aquest mas ja existia quan el 1643 es va construir la capella. En aquella època era anomenat Santamans.

CAPELLA DE SANT AMANÇ DE CALDERS

Petita capella rural de planta rectangular i una sola nau, acabada amb un absis semi-circular. La Façana principal està feta amb carreus grossos i escairats. Té el portal rectangular i a sobre d'ell un rosetó. Al damunt, una espadanya amb dos ulls.



La capella només disposa de dues finestres estretes. L'interior està cobert amb volta de canó i té un petit cor. No conserva cap element religiós excepte a la part central del terra en el que hi ha una llosa funerària.



La construcció actual és obra del 1643, segons ens indica la llinda del portal. Es va construir al costat del mas que aleshores era anomenat Santamans. El manteniment de la capella anava a càrrec del propietari del mas. Per Pasqua Florida s'hi feia un concorregut aplec. Pels volts de 1977 es va emblanquinar l'exterior.

Deixem el veïnat i retornem al camí de Sant Amanç, el qual seguirem cap a ponent. A les poques passes agafem un trencall a la dreta per anar a veure un dels molts monuments megalítics que hi han en el Moianès: el dolmen de Sant Amanç.

Seguim el camí fins passat el primer revolt, on trobem un senyal indicatiu del ecomuseu del Moianès. Aleshores hem d'entrar dins del bosc, en direcció a llevant, seguint les fites formades per pilons de pedres i que ens portaran en un parell de minuts fins al dolmen.

DOLMEN DE SANT AMANÇ

Tenim davant nostre un sepulcre de fossa neolític del model de cista recoberta per lloses. Era format per quatre lloses que conformaven un espai interior de 1'70 metres de llargada per 0,55 metres d'amplada i 0,80 metres d'alçada. S'hi van trobar tres fragments de ceràmica llisa, sense decoració, un fragment de crani, una mandíbula inferior i diverses dents d'adult.
El jaciment va ser descobert per Joan Surroca el 1960 i publicat per Ricard Batista. Segons l'indicador del ecomuseu està datat entre el 3000 i el 2500 a.C.



En acabar de visitar-lo tornem enrere a buscar de nou el camí de Sant Amanç. Deixem la pista i seguim un corriol a la dreta que passa pel costat d'una bassa i un dipòsit d'aigua contra-incendis. El sender es va acostant al Torrent de la Querosa. Ara el paisatge és molt més sec i assolellat. Les argelagues, el garric i altres plantes punxoses ens van castigant les cames.



Aquest torrent engorjat, és molt característic i molt representatiu de les terres amb substrat de roques calcàries, com és el cas de Calders i que ha ajudat a que aquest sigui un poble carener. Travessem el torrent, i en enfilar-nos per l'altre costat veiem cap al nord-est el Trullàs.

EL MAS TRULLÀS O TRULLARS

Es un dels masos més antics de Calders que ja apareix documentat al segle XIV. Està format pel cos residencial més un cobert. De planta rectangular més dos pisos (el superior, juntament amb una terrassa, aixecat recentment), disposa de la façana principal orientada a migdia. Apareix al segle XIV com a mas Truyars. Sembla un mas força antic (segles XVI-XVIII) que ha sofert poques ampliacions. Recentment ha estat completament remodelat i s'hi ha aixecat el pis superior.

Continuem avançant enllaçant diversos corriols i travessant les Feixes de Trullars. A prop del camí i adossada al marge d'un camp veiem una altre barraca de vinya força ben conservada.



Avancem una mica més i comencem a veure les cases de Calders enlairades a sobre nostre. Ens caldrà només una petita pujada per arribar al seu nivell.

Entrem al poble pel carrer del Camí de la Font. Tombem a l'esquerra pel carrer de Casimir Reixac que ens portarà fins la carretera de Manresa a Moià. La creuem pel semàfor de Cal Soldevila, continuem pel carrer del Call de l'Hostal i anem a sortir de nou al carrer del Raval que ens permetrà finalitzar a la Plaça Major.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ MÀRTIR

Datada el segle X, va ser renovada al segle XV i encara conserva algun element romànic. És una ssglésia de planta basilical amb la façana principal molt austera, amb un portal adovellat de mig punt i coronada amb un simple campanar d'espadanya. A la part posterior hi ha adossada la capella del Santíssim o capella Fonda.



Després de notificar la nostra arribada i rebre un record, la organització ens té a punt un pica-pica i cava per tothom. Així doncs donem per acabada aquesta bonica i interessant caminada.

XXIIIª CAMINADA POPULAR DE CALDERS

Recomanem la visualització de l'àlbum de fotografies que ens ha facilitat un bon amic de les caminades:
- Enllaç a l'àlbum d'en Josep Soler.