CAMINADA PELS VOLTANTS DE L'ESTANY 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 14,54 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 663 metres, baixant: 664 metres.
Altitud mínima: 771 metres, màxima: 1.081 metres.

Sortim de L'Estany pel carrer del Dr. Vilardell en direcció a la carretera C-59. Girem a l'esquerra en direcció al nord, de seguida agafem un trencall a la dreta (el carrer de Ponent) que seguim fins arribar a la Boca Sud de la Mina de L'Estany. Aleshores tombem a l'esquerra seguint paral·lels la rasa a cel obert, per sota de la qual transcorre la Mina. Al cap de poc arribem a l'encreuament dels camins que porten, per un cantó a Sant Feliuet de Terrassola, i per l'altre a Collsuspina. En aquest encreuament hi trobem tres importants monuments: el Pontarró, el Pedró del Pontarró i la Boca Nord de la Mina.

EL PEDRÓ DEL PONTARRÓ

Pontarró significa pont peti. Al costat del Pontarró arrenca, cap al nord, el camí de França, que ja existia a l'Edat Mitjana. Avui tant sols es conserva el nom, doncs ara correspon a la boca nord de la Mina, utilitzada per dessecar l'antic estany, i sobre ell passa el modern vial cap a Collsuspina. En aquest punt, sobre una base de pedra picada i polida, d'uns tres metres d'alçada, es venera un Calvari en alt relleu dins una petita capella quadrada, protegida per una teulada a doble vessant, feta amb dues lloses voladisses. El Pedró del Pontarró és un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort, senyor del castell de Rocafort, en agraïment per no haver-se fet mal en caure daltabaix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona.

Descripció del relleu del Pedró; apareix Crist crucificat que té als peus la calavera, símbol de la caducitat de la vida terrenal. A la seva dreta, dues Maries, una d’elles és Maria Magdalena, que porta el vas del bàlsam, i l'altre la seva mare, la Verge Maria; a l’esquerra, una altra Maria, la germana de la seva mare, que té darrera seu la ciutat de Jerusalem. Representa el passatge de l'Evangeli segons Sant Joan que diu: "Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena." (Joan, 19:25). Les dones estan en actituds molt expressives, com correspon a l’estètica del barroc, agitant les mans i contusionant els cossos. Les figures es troben molt deteriorades. Una inscripció diu que fou obrat l’any 1661. A la dreta del Pedró hi ha un text gravat a la pedra que diu: "Guillem de Rocafort tornant de nit de Barcelona el 21 de març de 1660 va caure a aquest barranc i no sofrint cap dany aixecà aquest Pedró en agraïment a la Verge de L’Estany" 1949.

BOCA NORD DE LA MINA DE L'ESTANY

La Mina és la principal conducció d'aigua de les que es van fer servir per dessecar el llac de l'Estany, ja que les seves aigües estancades el convertien en un important focus de insalubritat. La mina de l’Estany es troba en la proximitat del monestir i del nucli del poble, a l’extrem nord-est del prat, i consisteix en una canalització soterrada construïda amb una mica de pendent, per tal de facilitar el desguàs per gravetat de l’aigua acumulada als terrenys de l'antic estany i, així, evitar-ne la inundació. Aquesta obra de sanejament data del segle XVIII, encara que anteriorment ja s'hi havien construït canals i rases per desviar l'aigua. La boca de sortida aboca les aigües a la riera de l’Estany o torrent de la Font de la Sala, tributari de la Riera d´Oló, per sota d’el pont medieval, conegut amb el nom del Pontarró. El traçat de la galeria de la mina té un recorregut d’uns 425 metres de longitud, amb un desnivell aproximat de 3,60 metres entre els seus extrems. Cal destacar que aquesta obra d'enginyeria està feta utilitzant la tècnica de la pedra seca, sense cap tipus de morter.

Agafem la pista forestal que surt a la dreta, on hi veiem marques dels senders de gran recorregut GR-3 (Sender Central de Catalunya) i GR-177 (Ronda del Moianès). De seguida la deixem i agafem a l'esquerra un camí que marxa planejant cap al nord. Al cap de poc comencem a davallar cap al Sot de la Vinya, deixant a la dreta un gran camp de La Carrera. Arribem a una bifurcació de camins. Deixem el de la dreta que porta a la Font Canaleta. Nosaltres seguim el de l'esquerra que comença a pujar. Deixem un trencall a mà dreta que porta al mas de Senties i continuem endavant fins el Collet de Maioles o Malloles. Cruïlla important de camins situada a 861,2 metres d'altitud. De front continua cap al Collet de l'Albergínia, i per l'esquerra baixa el que porta al Molí del Castell. Aquest coll facilita el pas de la Vall de Postius al Pla de L'Estany. El seu nom fa referència a una maiola o mallola que és una vinya jove. A la dreta arrenca el camí de Cal Noè i Postius que és el que seguirem. De seguida deixem a l'esquerra el trencall de Cal Noè i comencem a baixar pel Camí de Postius.

A mida que anem avançant, s'ens presenta a la nostra dreta encimbellada dalt de la muntanya la masia de Postius. Arribem a la Riera de Postius i la creuem. A continuació el camí segueix aigües amunt, paral·lel a la riera, un bon tros. En aquest tram la riera porta poca aigua però la vegetació és abundant i força humida. La temperatura es nota molt freda. A continuació el camí fa varies llaçades per superar el desnivell d'uns 110 metres que hi ha entre la riera i la masia.



Arribem finalment a Postius. A la dreta tenim l'antiga pallissa, reconvertida en apartament turístic i a l'esquerra la bassa de Postius.

BASSA DE POSTIUS

Aquesta bassa té forma rectangular i està situada a l'entrada del mas Postius, a la banda septentrional del turó i a un nivell inferior d'on s'assenta el mas. Té dues parets fetes amb pedra del país, unida amb morter de calç, i una tercera formada per la mateixa roca natural. El mur té una amplada de 90 cm i una alçada de 6 m. A la capçalera de la bassa, en el punt més estret, hi ha una escala de 5 graons que porten a una portella que servia per controlar el pas de l'aigua. Cal assenyalar que sempre hi ha aigua.
Des d'aquest punt hi han unes bones vistes cap al Pirineu i Prepirineu, així com de tota la vall de Postius, sobresortint la casa de Rocabruna.

POSTIUS

El mas Postius, pertanyent al terme de Muntanyola, és un edifici de grans dimensions, que s'ha anat ampliant i reformant al llarg dels segles. Fins l'any 1998 la casa de Postius estava abandonada amb difícil accés, sense llum ni aigua corrent. L'Antoni Palou, una persona emprenedora molt hàbil en els treballs de reparació i col·locació de pedra, va reformar la casa de pagès restaurant-la i convertint-la en una casa de turisme rural. Actualment, la façana principal es troba al sud-est. El cos principal està situat a l'esquerra del conjunt; conserva una gran porta adovellada amb arc de mig punt, i té una estructura de planta baixa, un primer pis i una segona planta sota teulada. Totes les cobertes són a doble vessant i orientades nord-est i sud-oest, totalment reformades.



A partir d'aquest edifici inicial es van anar construint diferents cossos. A la façana posterior de l'edifici original encara es pot veure un tram de l'edifici antic, segurament d'època baix medieval, en els diferents gruixos que presenta el mur, en el tipus de parament i en els punts de contacte entre unes estructures i les altres. Aquest primer edifici es va ampliar inicialment cap a l'esquerra i, posteriorment, cap a la dreta. Entre els cossos més antics i els més moderns es va construir una galeria de dues plantes oberta i amb un balcó a la planta superior.



En tot l'edifici hi veiem algunes llindes amb inscripcions que fan referència a diverses reformes del segle XVI i XIX. Algunes d'aquestes llindes no corresponen al seu lloc original, doncs s'han desplaçat durant les nombroses reformes que ha patit el mas. Durant la rehabilitació per convertir-la en casa rural, també es van re-aprofitar alguns elements de pedra com brancals, llindes i ampits que es van portar d'altres parts de l'edifici.



A la part del darrera de la casa, on es troba l'era, hi ha un abeurador, una font, alguna pedra dels brancals i les dovelles, així com alguna eina del camp.

LA PALLISSA DE POSTIUS

Actualment una part de la pallissa s'ha remodelat i s'hi ha reconstruït un apartament turístic.

LA CAPELLA DE SANT PERE DE POSTIUS

La capella respon a un edifici d'influència romànica, tot i que la seva construcció es deuria realitzar en un moment indeterminat de l'Alta o Baixa Edat Mitja. Aquest edifici comunica amb la casa mitjançant un pont; és de planta rectangular, amb un òscul a la façana i un campanar d'espadanya a la corona.



Es troba situada davant per davant de l'accés principal al mas Postius. Aquesta està dedicada a Sant Pere. Les seves mides són: 5 metres d'amplada i 7metres de llargada. La porta fa 1,90 metres d'alçada i 1,10 metres d'amplada. Sobre la porta hi ha un ull de bou i coronant la façana principal un campanar d'espadanya construït amb pedra local fet per l'amo actual. A la banda de llevant hi ha un ull de bou, i la coberta és a dues vessants de teula aràbiga. A part de la porta principal hi ha una altra porta, oberta més tard, que comunica les dependències internes del mas amb l'interior de la capella mitjançant un pas. Les parets exteriors han estat picades restant visible el parament de pedres, de petites dimensions ben disposades en filades ben ordenades.



L'interior de la capella està totalment reformat i decorat de nou. L'afició de l'Antoni Palau, l'actual propietari, com a pintor s'observa perfectament en el retaule de l'altar. En el centre hi veiem Sant Pere amb les claus de l'Església, en el plafó de l'esquerra hi apareix el propi Antoni representat com a mestre d'obres, i, finalment en el plafó de la dreta hi apareix la seva esposa aguantant la verge amb un nadó en braços.
Tant les pintures del retaule com els frescos del sostre i tots els detalls que hi podem observar a la capella, estan fets pel propi Antoni Palau, un gran artista.


Era l'hora d'esmorzar i vam aprofitar el servei que ofereix la masia per fer-ho. Asseguts al porxo de migdia, escalfats pel sol en un dia molt clar, vam gaudir de les menges i del paisatge que es divisa des d'aquesta alçada.

En acabar, reemprenem la caminada i marxem de Postius pel costat de la bassa en direcció a llevant. El camí comença a enfilar-se pel Serrat de Postius. Les vistes cap al sud de la vall es van ampliant. En arribar a dalt de tot enllacem amb el Camí Ramader de la carena, ens trobem a 916 metres d'altitud. En la intersecció hi ha un bonic roure anomenat el Roure Bonic.

EL ROURE BONIC

El Roure Bonic és una fita important en el Camí Ramader. Al seu costat hi ha un banc de pedra per asseure's a descansar i contemplar les àmplies panoràmiques que s'hi observen. A continuació girem a la dreta i anem seguint el Camí Ramader cap al sud. Tota aquesta carena està travessada per aquest important Camí Ramader, que provinent del Vallès porta al Lluçanès i continua fins les pastures pirinenques. Destaca pel seu sentit intercomarcal, atès que comunica amb les comarques veïnes del Bages. Aquest camí és la continuació del camí d’Alboquers i és l’antic camí ral que discorre pels municipis de Sant Bartomeu del Grau, i Muntanyola dins de la comarca d’Osona, i que enllaça amb la comarca del Bages pels municipis de Santa Maria d’Oló i Moià.



Anem seguint la carena, sempre en direcció a migdia, en continues i lleugeres pujades i baixades. Arribem al Coll d'Irana o Dirana. Des d'aquest coll gaudim de bones vistes de les dues valls. Per ponent s'estén la vall de la Riera de Postius i d'Oló, ben coberta d'esplèndides boscúries i amb algunes masies a la vista. A llevant s'obre la vall de Muntanyola, amb masies com Les Carreres, Tresserres, Vilafort, Sant Cugat de Gavadons (pertanyent a Collsuspina)... A continuació la pista canvia de vessant, ara avancem pel cantó de la vall de Muntanyola. Anem avançant tot pujant sostingudament fins arribar a la Creu de la Vall. Important cruïlla de camins. Per l'esquerra surt el camí que porta a la masia de La Rovira; i per la dreta baixa un camí cap a la Font d'Auró i els Plans de la Carrera. Continuem avançant de front. Uns centenars de metres més endavant passem per sota el Puig Espeltós de 1.011 metres d'alçada. Més endavant anem recorrent el Serrat de Garfís. A la nostra esquerra s'aixeca el brillant edifici d'un observatori astronòmic.

OBSERVATORI ASTRONÒMIC DE LA MONJOIA

Situat en el Serrat de Garfís a prop de la Monjoia i dins el terme de Moià, consta d'un cos de formigó octogonal d'uns 8 metres d'alçada, acabats amb una cúpula semiesfèrica pel telescopi. A la dreta té un anemòmetre i a l'esquerra un parallamps. L'observatori està situat en un turó tancat amb l'accés prohibit.
Amb l'ajuda d'aquest observatori, a partir de l'any 2000, el nom de Sabadell també identifica un planeta. El Minor Planet Center dels Estats Units, un organisme que s'encarrega de la catalogació de planetes i astres, va voler reconèixer el treball de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell posant el nom de la localitat a un nou planeta que dos membres de l'agrupació van descobrir. Ferran Casarramona i Antoni Vidal van localitzar l'asteroide el 23 d'agost de 1998 quan treballaven a l'observatori de la Monjoia. Nomes dos astres més duen el nom d'una ciutat espanyola: el Barcelona i el Catalonia. El Sabadell dona la volta al sol cada quatre anys i esta a 437 milions de quilometres de la Terra.

Sota mateix de l'observatori hi tenim una bifurcació. Deixem el camí carener i seguim el camí de l'esquerra que baixa vers la vall de Muntanyola. Després d'un revolt a l'esquerra descobrim les restes del que queda de la masia Monjoia.

LA MONJOIA

Algú ha restaurar el que queda de la façana d'aquesta masia, que pertany al terme de Moià, amb calç i morter. De les restes que queden deduïm que estava formada per una planta i dos pisos. També deuria tenir galeries porxades als dos costats de la porta principal, doncs encara es veuen l'inici dels corresponents arcs.



El nom d'aquesta masia el podem veure escrit de dues maneres: Montjoia i Monjoia. La grafia correcta es La Monjoia. S'accepta que aquesta antiga masia deu el seu nom a la seva situació geogràfica, doncs es troba en un lloc que divideix els termes de Moià, Muntanyola i L'Estany. En aquest lloc hi ha un munt de pedres que fan una funció demarcadora, es a dir fan de fita. Aquests munts de pedres col·locats com a marques termenals s'anomenen encara avui dia, monjoies. A més a més, podem observar a la façana del que resta d'aquest antic mas, una llinda en la que hi diu: "M. MVNJOYA - 1791".

Continuem baixant i anem a parar a la masia de Garfís.

GARFÍS

Es un gran casal, pertanyent al terme de Moià, molt reformat amb un nucli original possiblement del segle XVI. La coberta és a dues aigües amb ràfec de fusta. En un cos situat al sud, amb forma quasi de torre, s'ha conservat un ràfec amb una línia de rajola decorada amb rombe vermell sobre fons blanc. La seva estructura està articulada en dos cossos perpendiculars als que s'afegeixen al sud, un cos rectangular amb galeria porxada i un altre de petites dimensions. La teulada és a una vessant amb planta quadrada.



L'estructura actual és del segle XVII-XVIII però en tot el conjunt hi han molts afegits del segle XVIII. A la façana de tramuntana, hi veiem una finestra amb arc ogival que forma part d'una zona amb terrassa del segon pis on es pot observar, a la porta d'estil clàssic que dóna accés a aquesta terrassa, una llinda amb la inscripció de l'any 1721.

A la masia hi hem trobat l'actual propietari que molt amablement ens ha ensenyat tot el seu interior. Darrere d'una vitrina, que hem apartat, ens ha ensenyat un dels secrets que guarda la casa: un refugi per quan vinguessin maldades. Una porta ens a conduït a unes escales al final de les quals hi havia el refugi. Tenia fins i tot una obertura que comunicava amb la cisterna. En un racó hi hem vist aquesta pica de la foto. Ens ha explicat que era un bugader i que servia per blanquejar la roba. El sistema consistia en posar la roba al fons d’el bugader que tenia una aixeta a la part baixa. Al damunt de la roba s'hi posava una capa de cendra (cendra de fusta que era un magnífic blanquejador per la roba blanca) de tres o quatre dits de gruix, un cop això preparat si tirava aigua calenta per sobre de la cendra, l’aigua s’escolava travessant la cendra i la roba, fins a sortir per l’aixeta, un cop acabada aquesta operació nomes calia una bona esbandida i ja estava a punt per estendre-la.
El fet que les finques de la Monjoia i Garfís pertanyessin, des de fa molt de temps, al mateix propietari ha fet que tothom a la contrada coneixi aquest mas amb la denominació errònia de La Monjoia, quant en realitat es tracta històricament de Garfís.

Des de la seva posició privilegiada al capdamunt de la vall de Muntanyola, Garfís gaudeix d'una extensa panoràmica en direcció nord-nord-est. Veiem les principals masies de la vall: la Guantera, Puigcarbó, Can Tarradellas, la Roca de Muntanyola, el cim de Sant Sebastià sobre Santa Eulàlia de Riuprimer i al fons les cingleres de Cabrera i Aiats, el Puisacalm, la Serra de Bellmunt...

El temps s'ens tira a sobre i ens hem d'acomiadar de l'amable propietari, que ens ha fet passar una agradable estona. Continuem seguint el mateix camí cap a migdia per anar a retrobar el camí carener. Arribem al Collet de la Caseta Alta. Cruïlla dels camins entre Moià, l'Estany i Collsuspina, i el camí ramader. Prenem la pista que va de l'Estany a Collsuspina cap a la dreta, en direcció a l'Estany. Trobem altre cop els senyals del GR-3 i del GR-177, tot passant enmig de pins de repoblació, roures i pi roig. Una mica més endavant deixem el GR i agafem un camí a mà esquerra, que baixa en direcció sud i ens porta, uns cent metres més enllà fins a un dolmen que queda a la nostra dreta, lleugerament elevat sobre el camí.

EL DOLMEN DE PUIG RODÓ

Aquest dolmen està format per una galeria coberta de parets paral·leles subdividides en tres cambres. Va ser excavat a principis dels anys 60 i reconstruït. Només conserva una sola cambra de les tres que tenia. La cambra principal i un tros de corredor orientat al sud-oest es troba en un relatiu bon estat, la resta i el cromlec han estat desplaçats des de l'estudi de 1960. Les restes arqueològiques i antropològiques que es van trobar estaven molt remenades i consistien en fragments antropològics, ceràmics, de metall i de sílex que es troben al Museu Episcopal de Vic.



Només queden dempeus cinc de les vuit lloses de granit que el formaven. Està orientat de nord a sud amb una petita orientació al nord-oest. El túmul està molt erosionat encara que es pot intuir que devia ser circular. No existeix cap resta del cercle que l'envoltava. La reconstrucció feta als anys 60 amb l'afegit de barres de ferro i ciment esta danyant l'estructura original.



La llosa que fa de tapa té una creu gravada d'uns 30 cm de longitud, possiblement d'època medieval. Aquesta creu és un clar exemple de les marques que es realitzaven en determinats llocs per tal de cristianitzar-los. Des del segle XVII es narra una llegenda, que explica aquest fet en termes fantasiosos: la vella dels porcs negres del dolmen de Puig Rodó.
"La llegenda diu que fa molts anys en aquestes terres hi vivien molts pagesos, cada un tenia els seus porcs, els seus ramats de bens, de vaques que treien a pasturar cada dia. Un capvespre, un pagès que tornava cap al mas de pasturar amb el seu ramat d'ovelles, va veure una cosa molt estranya prop del dolmen. S'hi va acostar molt a poc a poc, tot espantat i va veure una vella que sortia del dolmen pasturant un ramat de porcs negres. El pagès va sortir corrent molt espantat i va avisar a la resta de pagesos dels masos del voltant. L'endemà tots els pagesos eren a prop del dolmen i van poder veure la vella passejant els porcs negres; aquella dona els va fer molta por, semblava una bruixa. La vella sortia cada nit del dolmen i tothom estava cada dia més espantat; per això van decidir d'anar a avisar el rector de l'ermita de Ferrerons (molt a prop del dolmen de Puig Rodó) perquè beneís el sepulcre. Diuen que hi va gravar una creu a la llosa de sobre. Des d'aquell dia els pagesos no van veure més la vella pasturant els porcs negres."



Al peu del dolmen hi ha una cruïlla de camins, girem a la dreta i agafem el que va en direcció nord. Al cap de poc tornem a enllaçar amb el camí de L'Estany que havíem deixat per anar a veure el dolmen. Ara anem remuntant fins arribar als peus del Puig Rodó de 1.056 m.a. És una de les muntanyes més altes del terme de Moià. Aquest cim va ser escollit l'any 1805 com un dels punts de mesura de l'Arc del Meridià Terrestre entre Dunkerque (França) i Barcelona, a partir d'aquesta mesura es va establir la mida del metre universal.

El nostre camí segueix pel Serrat de l'Horabona i arriba al Collet de Cantallops. Es tracta d'una collada situada a 1.023 metres d'altitud en els límits dels termes municipals de l'Estany i de Moià. A partir d'aquest punt anirem descendint. De seguida deixem a la dreta un camí que porta a una urbanització i avancem cap al nord-oest. Una mica més endavant arribem a un nou collet, abandonem la pista i tombem a l'esquerra per un corriol que ens deixa, al cap de pocs metres, a una altra pista que prové de Can Jan. La seguim cap a la dreta en direcció nord. Ara ens trobem en la vessant que dona al prat de L'Estany. Més endavant la pista enllaça de nou amb el camí de L'Estany. Nosaltres no la seguim sinó que tornem a entrar al bosc per continuar per un corriol que també avança pel cantó del poble. Aquest corriol ens deixa al camí de L'Estany, molt a prop de la base del serrat de la Barra.

Des d'aquí tenim una vista perfecta del conjunt de L'Estany, dels camps que ocupen l'antic llac, i dels principals cims que l'envolten. Després de passar per sota La Barra de 965 m.a., arribem al Coll Sobirà. De nou tenim a tocar les cases del poble.



Ara tant sols ens queda baixar per sota la Serreta i Betlem, per arribar de nou al Pedró del Pontarró. Amb unes quantes passes més estarem al punt de sortida i donem per acabada aquesta caminada.