XXXIª CAMINADA POPULAR DEL MOIANÈS

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,84 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 642 metres, baixant: 586 metres.
Altitud mínima: 657 metres, màxima: 855 metres.



Des de la Plaça de Sant Sebastià, comencem a caminar en direcció a l'Estany i de seguida agafem el primer carrer que trobem a mà esquerra, el de Sant Sebastià, patró de la vila, que enllaça la plaça del mateix nom amb el carrer de Sant Pere. El seguim en direcció a ponent fins el lloc on hi ha la capella de Sant Josep. En aquest carrer hi predominen cases dels segles XVI-XVII. Aquest carrer segueix el camí ral que portava a Manresa i a Vic, això va afavorir que s'hi instal·lessin gent aposentada i d'ofici: rellotgers, vinaters, ferrers. Passem per davant de la capella de Sant Josep en la que destaca a mà esquerra de la porta d'accés, un abeurador amb data de l'any 1870, és la font de Sant Josep. En el xamfrà de l'edifici hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Josep. L'edifici és l'auditori de Moià des de l'any 1993.

A partir d'aquest punt seguim el carrer de Sant Pere. Antigament se'l coneixia com a carrer de Manresa perquè era el que dirigia cap aquella ciutat surtin de la vila. Degut al seu quasi un quilòmetre de llargada s'anomena popularment "el carrer de la mànega". El seu recorregut concorda amb l'antic Camí Ral a Manresa. Els camins rals eren rutes concedides i afavorides pels reis que aglutinaven bona part del comerç i els transports entre els pobles que enllaçaven. Eren camins públics, els més utilitzats per les comunicacions generals i els de més trànsit abans de la construcció de les carreteres. Aquest camí pel que avancem, era la via que travessava la vila de Moià, d'est a oest, i unia Vic (l'antiga Ausa) amb Manresa (antiga Minorissa) i que posteriorment es va convertir en l'anomenada "Strata Francisca" o camí a França. Aquesta entrava al Moianès pel coll de la Pollosa i sortia per Calders.

Anem deixant enrere Moià. A la dreta tenim les Costes de les Forques i a continuació la Costa d'en Fermí. Comencem a trobar marques del GR 177, la Ronda del Moiaès. Arribem a una bifurcació de camins, a la zona de Les Espedroses. El camí que ens queda a l'esquerra serà el de la tornada, ara agafem el de la dreta. A davant nostre s'aixeca el Turó de Sant Andreu que acull les restes del Castell de Clarà i l'ermita romànica de Sant Andreu de Clarà. A sota el turó hi veiem la Caseta d'en Fermí, per on hi passarem a prop a la tornada. Més endavant hi ha camps a banda i banda, els de la dreta una mica més elevats, sobre un petit talús recobert de pedra. Ens trobem en terres de Sant Andreu. La caminada s'acosta a la Riera de l'Om que ens queda a l'esquerra. Al cap de poc deixem la pista i agafem un corriol a l'esquerra que ens porta a creuar la Riera de l'Om i el Torrent de Caselles. Ens enfilem per l'altre cantó del torrent.



A continuació creuem l'Horta de Pedrissa i entrem en l'extens Pla del Llop. En arribar a la part alta del pla i rodejats de camps, trobem el primer avituallament.



Després de refrescar-nos una mica, reemprenem la marxa i de seguida enllacem amb una pista transversal. Tombem cap a la dreta tot envoltant els Plans de Caselles i el cantó de ponent de la urbanització de Montví de Baix. Anem baixant suaument fins arribar a la carretera que prové de la urbanització de Montví i que porta a Vilalta.



Girem a l'esquerra i travessem el Pla de Sant Nazari. Després d'una lleugera pujada arribem al trencall del mas Vilalta. Nosaltres ens hi acostem per fer algunes fotografies.

MASIA DE VILALTA O VILALTA DE RODORS

Es tracta d'una masia de grans dimensions de planta rectangular de dos pisos més golfes. La coberta és a dues aigües, de teula àrab amb el ràfec format per tres filades combinant rajola, teula i rajola de nou. La façana sud és simètrica respecte a l'eix del portal d'accés que és d'estil clàssic i s'hi pot distingir tres nivells: en el superior hi ha una galeria de cinc arcs de mig punt amb ordre de mida descendent del centre cap els extrems; en el segon tres balcons amb portes d'estil senzill i cap inscripció. A la façana de llevant hi ha deu finestres senzilles sense inscripcions. Totes les finestres, balcons i portes de l'edifici estan fetes amb pedra de gres vermella. Es conserva gran part de l'era de la masia.



No se sap exactament l'any de construcció de la masia però es tenen algunes dades i es creu que va ser construïda durant el segle XVIII i reedificada l'any 1702. A l'arxiu de Moià s'han trobat documents de l'any 1000 on el nom de la masia surt mencionat. A l'any 1988 s'inicia el projecte d'una escola de natura.



Adossada a la façana de tramuntana hi ha una capella sota l'advocació de Sant Nazari de planta quadrada. Es troba molt desfigurada ja que s'ha eliminat l'espadanya, el portal d'entrada, la volta original i s'ha refet la teulada prescindint del ràfec. L'accés és a ponent per una porta d'estil clàssic de gres vermell amb motllura interior a la que s'accedeix mitjançant dos esglaons de pedra. La llinda no té cap inscripció però a sobre d'aquesta hi ha un escut nobiliari emmarcat amb una inscripció que diu: " NOBs..D.D/FRANus AMAT. PLANELLA ET DE GRAVALOSA HAC/CAPELLAM REEDIFICA/VIT ANNO 1702 ". Aquest escut és una imitació de l'original que fou venut a un antiquari. A sobre de l'escut hi ha una petita rosassa feta amb dos blocs de pedra de forma semicircular amb motllura interna.



A la banda esquerra de la façana principal s'hi pot observar un rellotge de sol de grans dimensions que encara conserva l'agulla.



Després del petit recorregut al voltant de la masia de Vilalta, retornem a la pista per continuar la caminada. Anem revoltant els camps del Pla de Sant Nazari on pastura tranquil·lament el bestiar. De nou, si ens girem, tenim boniques vistes de la masia de Vilalta.



Enllacem amb una pista més ampla que per la dreta ens duria a les cases de la urbanització de Montví de Baix i a la carretera C-59 de Moià a L'Estany. Nosaltres girem a l'esquerra seguint l'indicador del Soler de Terrades i la Rovira. A continuació travessem el Torrent del Salt del Metge i més endavant deixem a la dreta el trencall que porta al mas del Soler de Terrades. El camí es decanta cap a ponent. Davant nostre, i una mica elevada, veiem la masia de Codinacs.

CODINACS

Masia de planta rectangular del segle XVII amb teulada moderna a dues vessants. A la façana d'accés, a la banda del sud, s'hi veuen uns forats que podria haver estat la porxada de la cort. També hi veiem vuit finestres petites i un balcó amb barana de ferro forjat sobre la porta principal. A la façana est hi ha una porta sense balcó amb arc apuntat d'estil gòtic. La façana nord està bastant coberta per esbarzers però es pot observar una finestra tapiada amb motllures gòtiques. Des de 1992 es troba abandonada ja que els seus últims masovers van anar a viure al poble.



A continuació travessem el paratge de la Coromina de Codinacs i trobem la Bassa de Codinacs.



La pista continua enfilant-se suaument cap al Pujant de Matabous. S'arriba a una cruïlla de camins amb una bassa. El camí frontal segueix cap a la Rovira, però nosaltres girarem cap a l'esquerra.



Anem avançant per sota la Baga de Codinacs i arribem a un petit collet: el Collet de Creu Codonella a 805 metres d'alçada.

En el collet agafem el camí que marxa per l'esquerra i de baixada, és el Camí de Sant Feliu de Rodors. Continuem baixant en direcció sud i finalment arribem a l'antiga parròquiat de Sant Feliu de Rodors.

SANT FELIU DE ROLDORS O RODORS

L'antiga parròquia de Rodors està situada al peu del turó on s'aixecaven les ruïnes del Castell de Rodors, a la capçalera de la riera de Malrubí. Està formada per una capella, la rectoria de dos pisos i el cementiri, tot en un mateix bloc. L'església està documentada des de l'any 939 i està situada en les terres de l'antic terme del Castell de Rodors. Tot aquest sector, situat al nord-oest del terme de Moià, va formar segles enrere una jurisdicció pròpia sotmesa al Castell de Rodors (Rossedores o Rosedorios els anys 929 i 931). Molt aviat aquest castell va passar al domini directe reial i va ésser regit pels castlans de Clarà. Des del 1381 fou de la família Planella fins al segle XVII. En alliberar-se del domini dels Planella, va formar un terme autònom governat pel sotsveguer del Moianès, fins que entre el 1714 i el 1840 va formar amb Ferrerons i Sant Pere de Marfà una batllia pròpia dita de les Tres Quadres i també Batllia Forana per distingir-la de la de la vila de Moià. Marfà se'n va separar el 1801 i pel 1845 Rodors i Ferrerons es van fusionar amb Moià. L'edifici actual correspon a una reconstrucció que es va realitzar al segle XVIII sobre les restes de l'edifici antic del segle XII, que ja havia estat reedificat en època romànica. Depenien d'aquesta parròquia els masos del Perer, el Molí del Perer, la Rovira, Casamitjana, Codinacs, Vilalta i el Soler de Terrades, entre d'altres.



La porta d'accés de l'antiga rectoria, actualment residència d'estiu, està situada al sud. A la llinda de la finestra del costat de la porta hi observem l'inscripció: "Ror PINOSA 1808". L'accés a la rectoria és a llevant de l'edifici. Sobre la llinda de l'entrada hi ha una placa de rètol ceràmic en el que es pot llegir: "SAN FELIO DE RODÒS". El cementiri, del segle XIX, està situat al costat del portal d'entrada a l'ermita i es troba dividit pel paviment de lloses que porten a l'església. Els pocs nínxols que hi ha estan en el recinte tancat per un mur i una porta enreixada de ferro forjat bastant rovellat en el que s'observa la data "AÑO 1886".



L'església de planta de creu llatina posseeix un esvelt campanar, sense espadanya, de planta quadrada de tres finestres llombardes d'estil romànic i amb teulada piramidal. Aquest campanar és la seva característica més singular ja que des de lluny sembla més una torre de defensa. Potser l'any 939, en la que s'esmenta la seva existència per primera vegada, aquesta part de l'edifici exercia més la funció militar, que l'eclesiàstica.



També observem a la façana nord de la rectoria la part superior d'un pou pluvial, que ens indica l'absència d'una deu regular d'aigua en aquest indret. El seu nom derivaria d'un arbust: el roldor, planta molt abundant i típica de les bardisses. Els seus fruits son metzinosos i produeixen enverinaments a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.



En aquest punt els organitzadors han previst oferir l'esmorzar de la caminada. Recuperem energies i aprofitem el lloc per gaudir d'una vista panoràmica de les masies veïnes de Codinacs i Casamitjana, i del turó on hi han les restes de l'antic Castell de Rodors.

Després de fer un tomb pel conjunt d'edificis i aprofitar l'esmorzar, reemprenem la marxa sortint per llevant de l'església. Ens trobem a 793 m.a. i comencem a descendir de nivell fent unes quantes llaçades, per després dirigir-nos vers el nord tot baixant d'una manera més suau. Els últims metres però, baixant d'una manera més directe, ens porten al llit de la Riera de Malrubí, a 730 m.a. En aquest punt creuem la riera i ens enfilem per un corriol atapeït de vegetació, per la Baga de Vilalta.


La riera de Malrubí s'origina al Solell de Vilalta, prop de Sant Feliu de Rodors. Després travessa tot el territori de Rodors, on un tancat meandre de la riera retalla per tres dels quatre costats l'esperó on es trobava el castell de Rodors.

Anem seguint el sender per un tram força humit i fresc. La vegetació predominant està formada per roures i en mig, alguna alzina. En el sotabosc hi veiem boixos, roldor, sanguinyol, olivereta, tortellatge... De tant en tant, i en mig del fullatge dels arbres, veiem el campanar de Sant Feliu de Rodors.



El sender ens porta fins a la cota dels 775 metres d'alçada, i a continuació baixa una mica i planeja de nou per tota una zona obaga molt agradable. Anem recorrent des de l'alçada el meandre que fa la Riera de Malrubí en aquest sector, tot revoltant el turó avançat del Castell de Rodors. En un dels torrents que creuem, a la dreta i una mica per sota del camí, descobrim la Font del Termenal.

FONT DEL TERMENAL

La font es troba amagada sota el camí, dins d'una volta obrada, d'uns quatre metres de profunditat. L'aigua, molt clara i transparent, es recull en una pica feta de grans lloses de gres vermell. El sobrant es desvia cap a una bassa situada al davant i de la mateixa alçada, i que deuria servir per al reg d'uns camps propers. El lloc està força amagat, i des del camí ningú diria que hi ha una font.

El sender continua planejant, ara per sota del Pla del Llop, en direcció a ponent. Al cap d'una estona es converteix en una senda una mica més ampla que ens porta fins a la masia de Casamitjana.

EL MAS CASAMITJANA

Ens trobem amb una gran masia de planta rectangular de tres pisos amb teulada a dues vessants i sense ràfec. L'accés està situat al cantó sud. A prop de l'edifici principal hi ha diferents coberts amb teulada a dues vessants. L'edifici actual és l'adoptat a principis de segle XVIII, però la família Casamitjana ja està documentada durant el segle XV. Actualment es dedica al turisme rural.



Aquí trobem un nou avituallament. Potser un dels més esperats de les caminades: unes bones, refrescants i gustoses tallades de síndria.



Mentres degustem aquestes delicioses tallades, recordem els estius passats a la franja on a aquesta fruita se l'anomena meló de moro, per la seva procedència africana. Els padrins deien que amb aquesta fruita menges, beus i et rentes la cara. Ens prenem un petit descans per gaudir de l'entorn i de les vistes sobre les properes masies.

Bé, toca fer l'últim tram de la caminada, ens trobem a uns 757 metres d'alçada i comencem a pujar. Arribem a una bifurcació de camins. Tombem a la dreta i continuem enfilant-nos ara per sota el Pla dels Bassots, seguint un camí que sembla talment empedrat. Ens girem i donem una última mirada a la masia de Casamitjana.



La caminada a tornat a guanyar alçada i arriba al Pla de Maria pel cantó de tramuntana, a 816 metres d'altitud. Nova bifurcació amb un indicador de camins. Nosaltres girem a la dreta planejant i envoltant el pla.



Arribem a una cruïlla, els Quatre Camins. Situada en mig del Pla de Maria, sota el Serrat del Rourell i rodejada d'amplis camps de conreu. Seguim el camí que marxa cap al sud i que, després de deixar el pla, va a buscar un corriol que s'endinsa pel Torrent de Costa Llisa. De nou la vegetació torna a canviar: més humida, més atapeïda i més rica. El camí va avançant paral·lel al torrent i acaba enllaçant amb la pista que prové de la Costa Llisa i el Pla de l'Embut. Seguim la pista de front sense perdre alçada i revoltant primer la Costa Llisa i després el Serrat de Coromines, tot decantant-nos cap al sud. Quant arribem al punt d'encarar-nos clarament cap a migdia, deixem la pista i agafem un sender a l'esquerra, en força mal estat, que s'enfila per la Solella de Coromines. El paisatge ara està força degradat pel cantó de la solella, els xaragalls són abundants i la vegetació és molt pobra. En canvi cap a migdia i ponent tenim una gran panoràmica sobre l'altiplà del moianès, un gran i extens mosaic de bosc trencat pels abundants camps de conreu.



Una vegada a dalt de tot de la pujada, arribem al Collet de la Bassa. En el collet mateix hi ha la Bassa de Coromines i seguint en direcció sud-est, es pot arribar fins a les restes del Castell de Clarà i a l'ermita de Sant Andreu de Clarà. Aquest és un indret força encisador, molt a prop de la masia del mateix nom i amb excel·lents vistes del pla del Bages, Montserrat i Sant Llorenç del Munt.



Al voltant de la bassa destaquen uns magnífics roures protegits pel Pla d'Arbrat Singular de Moià.

ROURES DE LA BASSA DE COROMINES

Situats a uns 5-6 metres de la bassa de Coromines en direcció est i al cantó nord del turó de Sant Andreu. En total són uns 6 roures de talla gran amb copa densa, d'aproximadament uns 9 metres d'alçada per 1 metre de perímetre. En conjunt formen una bona zona d'ombra.

Darrere els roures i en una zona plana la organització ha instal·lat l'últim avituallament. Ben a prop hi ha una construcció mig enderrocada i amb el seu interior ple d'escombraries. L'envoltem i ens adonem que es tracta d'un forn de ceràmica.

FORN DE CERÀMICA DE COROMINES

Es troba en una zona plana cap a l'oest de la masia de Coromines. Ha perdut el sostre i gran part dels murs, i això fa que es faci servir, com hem constatat, com a abocador d'escombraries. Es tracta d'un forn de planta quadrada, de blocs de pedra irregulars formant murs de pedra seca, el mur més alt que s'observa té 1,70 metres aproximadament, la resta està tapada per esbarzers i arbusts. El sostre no es conserva i l'interior es fa servir per llençar-hi brossa. A la façana est hi ha dos arcs de mig punt, mig soterrats, que eren les obertures per on s'alimentava el foc. A la façana sud els murs ens mostren la porta que donava accés a l'interior del forn, de la qual no es conserva res.

Seguim endavant i passem pel mas Coromines.

EL MAS COROMINES

Situada en un petit altiplà es tracta d'una masia de planta rectangular, de tres pisos, amb les golfes porxades amb dues finestres amb forma de mitja circumferència i dues més situades a l'est, rectangulars. De les quatre cap conserva els porticons. La teulada és a dues vessants amb ràfec alternant de tres filades (rajola, teula, rajola). A les finestres hi ha simetria i la majoria d'elles tenen ampit; a la façana oest es conserva una finestra amb el porticó de fusta original.



El nucli principal, que està en molt mal estat, està acompanyat per dos coberts amb teulada a dues vessants. Les dues entrades es troben a l'interior del barri ja que la masia està emmurallada. Aquests coberts tot i ser de baixa alçada, d'uns 2,50 metres, tenien una doble funció: el pis de dalt d'1 metre aproximadament feia de pallissa i el pis de sota eren les quadres. Encara es conserven les portes i els respiradors originals de fusta tallada. Tot l'edifici és de pedra i fang.



L'accés al conjunt es fa per una portada de maó amb arc rebaixat, d'època més moderna, probablement de la mateixa en la que es van construir les terrasses del primer pis i els coberts. Els seus propietaris ho són també del castell de Clarà i l'ermita. .




A continuació la caminada segueix la pista uns metres, per de seguida agafar un sender a l'esquerra que es dirigeix cap a migdia per sota el Turó de Sant Andreu. Anem baixant acostant-nos a la Riera de l'Om. Arribem a l'alçada de la Caseta d'en Fermí, que ens queda a la dreta i que actualment és un Aula d'Entorn Rural. A continuació seguim la pista cap a l'esquerra i creuem la Riera de l'Om. Tornem a entrar a les Terres de Sant Andreu i seguint el Camí del Castell de Clarà enllacem amb el recorregut inicial de la caminada.

Fotografiem arran del camí una bonica servera (Sorbus domestica) carregada de fruits. La servera floreix a la primavera i els seus fruits, en forma de petita pera, es cullen a finals d'estiu i s'han de sotmetre a una sobre-maduració en palla per a poder ser comestibles. És molt rústega i l'hi afecten poc les malalties d'altres fruiters. Tradicionalment, es trobava a la majoria de masies.

Ara tant sols ens queda seguir de nou el tram inicial de la caminada per retornar a Moià. En arribar a la Plaça de Sant Sebastià però, continuarem pel carrer de les Joies fins a la plaça Major, on vorejant les parades del mercat dels diumenges podrem gaudir de la façana barroca de l'església parroquial.


L'església parroquial i arxiprestal de Santa Maria de Moià consta d'una gran nau, amb creuer, coronada per una cúpula, amb una treballada i elegant portada barroca al mur de ponent i una de més petita a la part nord que dóna a la plaça del Mercat. El campanar, reformat el 1992, és de planta octagonal amb grans finestrals al pis de les campanes i amb una cornisa.


Voltem l'església i a continuacó passem per davant de la Casa Museu de Rafael Casanova, casa pairal de l'heroi de l'Onze de Setembre de 1714. Finalment, davant del museu, en un bonic racó de migdia de l'església hi ha el punt final de la caminada d'aquest any.

XXXIª CAMINADA POPULAR PEL MOIANÈS

Recomanem la visualització dels àlbums de fotografies que ens han facilitat uns bons amics de les caminades:
- Enllaç a l'àlbum d'en Josep Soler.
- Enllaç a l'àlbum d'en Francesc de Manresa.