CAMINADA POPULAR DE CASTELLCIR

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 13,32 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 667 metres, baixant: 643 metres.
Altitud mínima: 636 metres, màxima: 846 metres.

Ens trobem a la Plaça de l'Era de Castellcir. És la plaça del poble presidida per un bonic boix grèvol i una font, que està decorada amb unes rajoles antigues de ceràmica amb el dibuix del salt de la Tosca i el molí d'en Brotons.



Sortim d'aquesta bonica plaça pel carrer Major, l'antic veïnat del Carrer de l'Amargura que amb el pas del temps ha esdevingut el centre del municipi. Prenem la direcció de llevant fins arribar al punt rodó que hi ha al capdamunt de Castellcir. Aleshores agafem el Camí del Puig que tot planejant i al cap d'uns 250 metres, ens portarà fins la masia El Puig a 785 metres d'alçada. És molt probable que correspongui a l'antic Mas Puigdoeta, documentat el 1192 com a Puig, el 1408 com a Puigdueta, i el 1420 altre cop com a Puig. Segons uns altres autors podria tractar-se de la Casa de Bellús, esmentada el 1032. Actualment l'estan rehabilitant. Al davant d'ella hi veiem una esplendorosa alzina. Al trobar-se sobre un altiplà gaudim de bones vistes cap a la vall de la riera de Castellcir.

A continuació deixem la pista que continua tot revoltant la casa, i agafem un corriol que s'endinsa cap a la pineda en direcció sud-est i amb forta baixada. De tant en tant creuem algunes feixes, des de les quals veiem a la nostra dreta l'antiga església romànica de Sant Andreu de Castellcir.

Després d'aquest descens d'uns cent metres de desnivell, enllacem amb una pista i la seguim cap a la dreta. Una mica més endavant deixem a la dreta el trencall de Can Gregori i de seguida arribem a una cruïlla de camins. El camí transversal, correspon al Camí del Molí del Mig del Bosc, que uneix el petit nucli a l'entorn de Sant Andreu de Castellcir amb l'antic Molí del Mig del Bosc tot passant per davant de Can Joanet o Jaumet. Davant nostre veiem l'embassament de Sant Andreu.

LA BASSA PETITA O EMBASSAMENT DE SANT ANDREU O DE CAL JAUMET

És una antiga bassa de molí, convertida en embassament. Recull l'aigua de la Riera de Castellcir. Es troba situada just al costat de llevant de Cal Jaumet i a ponent de Cal Tomàs i Sant Andreu de Castellcir. Actualment forma part de la xarxa d'abastiment d'aigua del poble de Castellcir.

La caminada tomba a l'esquerra i segueix el Camí del Molí del Mig del Bosc. Arribem a una bifurcació i girem cap a la dreta baixant cap a la riera de Castellcir. Des d'aquest punt tenim les últimes vistes del conjunt de Sant Andreu de Castellcir.

SANT ANDREU DE CASTELLCIR

Sant Andreu de Castellcir és l'antiga església parroquial del poble de Castellcir. Forma un petit veïnat amb la masia de Cal Tomàs, situada al costat sud-oest de l'església, la Rectoria Vella i les properes masies, a ponent, de Can Gregori, Cal Jaumet i, més allunyada al sud-sud-oest, la Codina. És una església romànica bastant modificada amb el pas dels segles, de la qual destaca la torre-campanar quadrada i una de les absidioles.

El camí continua cap a l'església, creuant la riera pel passant o gual de Sant Andreu. L'antic pas a gual ha estat modernament substituït per un pas encimentat, per sota del qual discorren les aigües de la riera. Nosaltres la creuem per una passera metàl·lica que ens deixa a l'altre riba. En aquest punt ens separem de la caminada curta que continua cap a Sant Andreu.

PASSERA DE LA RIERA DE CASTELLCIR

Nosaltres seguim el camí cap a l'esquerra i en direcció nord-est. Anem remuntant la riera de Castellcir que ens queda a l'esquerra. Veiem la resclosa, l'embassament i la masia de Ca l'Antoja.

CA L'ANTOJA

Aquesta masia està situada al nord-est del sector central del terme de Castellcir. Es troba a la dreta de la riera de Castellcir, al peu del camí que porta al Castell de Castellcir. Ca l'Antoja, documentat des de 1666, era la casa pairal de Joan Antoja, activista borbònic de Centelles durant la Guerra de Successió.

La caminada continua i arriba a una clariana en el bosc, aleshores agafem un sender a la dreta que comença a enfilar-se per sota la Serra de Roca-Sitjana o Roques Sitjanes. Ben aviat el sender es converteix en una ampla pista que va ascendint pausadament amb bones vistes, entre els arbres, del Castell de la Popa o de Castellcir.



La pista gira en direcció a llevant, i passa per sota el Collet de Roques Sitjanes que enllaça l'extrem nord-oriental de la Serra de Roca-Sitjana amb la Serra de les Solanes. Mentres avancem continuem gaudint de les vistes sobre el Castell de Castellcir, que ara ens queda a tramuntana. Ens trobem molt a prop de la carena de la Serra de les Solanes. Aquesta carena separa el torrent de Centelles, al nord, del torrent del Bosc, al sud.



Amb una mica més d'esforç arribem al Coll de les Escaletes a 810 metres d'altitud. A la nostra dreta ens queda un gran dipòsit d'aigua. Les vistes cap al sud, sobre la vall del Torrent del Bosc i la Serra de Barnils, són extraordinàries. Visualitzem des de l'ermita de la Mare de Déu del Roser, Serratacó i Serracarbassa fins els llunyans Puig del Vent i la Mola de Gallifa.












Seguim per l'esquerra, per sobre el coll, fins als peus del Serrat Rodó. Aquí la pista continua per l'esquerra i permet enllaçar amb l'Era d'en Coll. La caminada continua per la dreta, arran de la cinglera, seguint un corriol que fa de drecera amb millors vistes panoràmiques. Nosaltres però, abans de seguir-la i cercant una millor fotografia del Castell de la Popa, recorrem un tros de la pista cap a l'esquerra, per sota el Serrat Rodó i en direcció tramuntana.

EL CASTELL DE CASTELLCIR O DE LA POPA

El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir - el Tenes. Popularment, és conegut per castell de la Popa, nom al·lusiu a la forma del penyal que li fa de base, el qual li confereix un aspecte espectacular. És un monument històric inscrit en el registre de Béns Culturals d'Interès Nacional del patrimoni català i en el de Béns d'Interès Cultural del patrimoni estatal. L'accés al Castell es fa a través del Camí del Castell, que surt del nucli antic de Castellcir, arran de la vella església parroquial de Sant Andreu, seguint cap al nord-est la vall de la riera de Castellcir. El conjunt està format per les muralles, avui fragmentades, les restes del cos central del castell i la capella de Sant Martí de la Roca. El nucli central fou ampliat amb construccions successives fins arribar a formar un gran casal que va fer les funcions de mas fins l'any 1940. Les edificacions, encara imponents, ocupen una àrea de 570 m², repartits en una fortalesa de planta i dos pisos. Tot el castell de la Popa està aixecat sobre la pedra, sense fonaments i actualment presenta un avançat estat de degradació.

Després d'haver aconseguit l'objectiu, retornem al coll per continuar el trajecte de la caminada. De seguida arribem al primer avituallament, situat al caire dels cingles del Serrat Rodó.



Mentres ens refresquem podem admirar el paisatge que ens envolta, des d'aquests 832 metres d'alçada, del Baix Moianès.



El recorregut va descendint per la vessant oriental del Puig Rodó fins arribar a la collada de l'Era d'en Coll.

L'ERA D'EN COLL

L'Era d'en Coll és una collada de 803 metres d'altitud del terme municipal de Castellcir. Està situada en el vessant nord-oriental del Serrat Rodó i al capdamunt del Sot del Peret. Des de la collada agafem a mà dreta una pista que en direcció sud comença a descendir cap al Torrent del Bosc. El paisatge que ens rodeja el formen importants pinedes de pi roig, amb els seus alts i rectes pins d'escorça vermellosa.



En arribar a la vall, la ruta es decanta cap al sud-oest i ressegueix la vall per la riba dreta del Torrent del Bosc, a l'altre cantó s'aixeca la Serra de Barnils. Al cap d'una estona arribem a la masia de Les Solanes.

LES SOLANES

Les Solanes és una masia del terme municipal de Castellcir, al Moianès. Està situada a l'extrem nord-est del terme, prop del límit amb Sant Quirze Safaja i amb Sant Martí de Centelles. És en el vessant meridional del Serrat Rodó, a la dreta del torrent del Bosc, a ponent de la Serra de Barnils i a llevant de la Serra de Roca-Sitjana. Just al seu costat de ponent hi han els Camps de les Solanes, i a sota i al sud-est, la Font de les Solanes. Es tracta de l'antiga Casanova de les Solanes, documentada des del 1750.



A continuació seguim per la pista que travessa els camps de Les Solanes i continua apropant-se al Torrent del Bosc.
Aquest torrent es reparteix entre els termes municipals de Sant Martí de Centelles, Sant Quirze Safaja i Castellcir.
Es forma en el terme de Sant Martí de Centelles, des d'on davalla cap a l'oest-sud-oest fent moltes giragonses, arriba al lloc on abandona el terme de Sant Martí de Centelles per entrar en el de Castellcir, formant un congost per l'extrem meridional de la Serra de Barnils. Ja en terres de Castellcir, passa a migdia de les Solanes, lloc on en un breu tram fa de termenal entre Castellcir i Sant Quirze Safaja, per tornar-se a endinsar en el terme castellcirenc, en direcció sud-oest. Passa a ponent de la Baga de la Balma Fosca i de la Solella del Bosc i a llevant del Pla de l'Estepar, i va a passar ran, a l'oest, de la masia del Bosc. Al cap de poc, després de deixar a l'est la Baga del Bosc i la Baga de Serratacó, s'aboca en la riera de Castellcir.

En passar a prop del Pla de l'Estepar fotografiem uns rosers silvestres, plens de gales, que veiem a prop del camí.



Científicament cecidis, les gales o llotges són unes hipertròfies vegetals produïdes per la picada i la posta d'ous d'un insecte sobre una planta. Les gales es poden desenvolupar en les arrels, en les tiges, en les fulles, i en general són nocives per als vegetals en què es formen. Algunes d'elles, són riques en tanins, i s'han utilitzat en medicina (com a astringents), o en la indústria (en el tenyit, en l'adoberia de pells).

Una petita vespa, la Diplolepis rosae, de la família dels Cinípids de l'ordre dels himenòpters, ocasiona la gala que mostra la imatge als rosers silvestres. La gala consisteix en una massa dura, a l'interior de la qual hi ha diverses cambres independents amb una larva a cadascuna d'elles. Forma una vistosa cabellera, de color entre verd i rogenc. L'adult és una petita vespa de cap i tòrax negres, cintura estreta i abdomen molsut, de color caoba. La gala produïda per la Diplolepis rosae és probablement la més freqüent entre els rosers silvestres de la comarca del Bages.

Més endavant ens arriba per la dreta la pista utilitzada en la caminada curta. De seguida totes dues pistes enllacen amb la del mas El Bosc, creuen el torrent i ens porten fins al punt de l'esmorzar.

MAS EL BOSC

El Bosc és una masia documentada almenys des del 1553, el seu nom anterior era Mas Torrents. Forma part d'aquesta masia la capella de la Mare de Déu de la Concepció, i també el Molí del Bosc, situat a la riera de Castellcir, quasi 750 metres a ponent de la masia. A prop de la masia hi ha el Roure Gros del Bosc, un dels arbres monumentals conservats a la comarca del Moianès.



Desconeixem si l'impressionant teix, sota el que hem esmorzat, està declarat també com a arbre monumental, en tot cas, per les seves proporcions i pel lloc on el trobem, bé que s'ho mereixeria. Després d'esmorzar reemprenem la caminada tot seguint la riba esquerra del Torrent del Bosc, per sota la humida Baga del Bosc. A la dreta, però a l'altre cantó del torrent, queden les restes del molí del Mig del Bosc i el molí Nou del Bosc. Més endavant, i també a la dreta, hi ha la confluència de la Riera de Castellcir amb el Torrent del Bosc. A partir d'aquell punt dóna lloc al Tenes.

Anem avançant i creuem el riu per continuar per la riba dreta. Deixem a la dreta el Camí de Vilardell. No gaire més endavant, trobem un trencall a la dreta que seguim en pujada. Passem per sota el mas Vilardell que ens queda a la dreta, i avancem direcció sud. En el moment en que la pista canvia de sentit per dirigir-se al nord i arribar al mas Vilardell, l'abandonem i tombem a l'esquerra per un corriol en forta baixada. Passem entremig d'uns blocs de pedra que formen un petit congost, i acabem de baixar fins a la pista que havíem deixat una mica més amunt.

Seguim la pista cap a la dreta molt breument, fins a descobrir un camí també a la dreta que la segueix de forma paral·lela a un nivell una mica més enlairat. Hem deixat la vall del Tenes i entrem en la del Torrent de Cerverisses. A la nostra esquerra, i a l'altre cantó de la vall, ens queda el mas Puigdomènec. Aquest camí ens acosta a la Teuleria del mas Puigdomènec.

LA TEULERIA DEL MAS PUIGDOMÈNEC

Una bòbila, o teuleria, és un lloc on es fan totxos, maons o teules. Els materials bàsics pel funcionament d'una teuleria eren la terra, l'aigua i el foc. Calia preparar la terra, barrejar-la i humitejar-la i finalment coure-la al forn. Aquestes teuleries estaven vigilades normalment per dos homes, que vivien en alguna bauma a prop del forn i no el deixaven ni de dia ni de nit. En fer una fornada es trigava gairebé un mes, entre que s'anava a buscar l'argila, es pastava, es feien els motllos, s'enfornaven i es deixaven refredar. Aquest forn és doble, així que mentre en carregaven un, en descarregaven l'altre. D'aquesta manera, pràcticament el treball era quasi continuo.



El forn està format per dues cambres. La cambra de combustió és la que es troba a la part baixa. És força fonda, per poder emmagatzemar la llenya i la cendra cada vegada que el forn treballa. S'emplenava amb les càrregues de llenya necessàries per poder estar tres dies i tres nits cremant amb foc viu. Quan el foc flaquejava, es tapava la boca de la cambra de combustió.



La cambra de cocció és a la part superior del forn, i estava separada per un reixat de rajoles suportades per arcades de la cambra de combustió. Primer de tot es col·locaven els totxos més gruixuts (d'uns cinc centímetres) fins una alçada d'un metre, pràcticament sense cap espai entre ells. A continuació, i fins a dalt de tot del forn, s'anaven col·locant la resta de les peces de les més grans a les més petites. Les peces que s'introduïen al forn, havien estat abans parcialment assecades al sol. Això explica l'espai que hi ha al costat del forn on s'obraven i rebien el primer assecatge.

La informació sobre la teuleria, està obtinguda del full entregat a la caminada de Castellcir 2011, el qual recull les explicacions donades pel teuler de Castellterçol en Joan Font.

La fotografia de l'interior de la cambra de combustió ens ha estat facilitada per una amable caminadora, la Núria de Manresa

Val a dir que no feia gaire que ja havíem vist aquesta joia del patrimoni pre-industrial català, concretament en la Caminada Popular de Sant Quirze Safaja 2011 del passat 31 de juliol. En aquest punt també aprofitem l'avituallament que ens ha preparat la organització. Una vegada visitada tota la instal·lació, reemprenem la caminada seguint les diferents instal·lacions que facilitaven el funcionament del forn.



La necessitat de disposar d'aigua abundant per barrejar les argiles explica el pantà de fusta, la bassa i els canals per desviar l'aigua fins el forn, que ens anirem trobant en aquest tram.



Sortim d'aquest tram boscós, fresc i força amagat a una pista. Per l'esquerra ens portaria al proper mas de Puigdomènec, nosaltres seguirem per la dreta. De seguida veiem a l'esquerra una petita resclosa de fusta.

L'existència d'aquesta resclosa en el torrent de Cerverisses, respon a la necessitat de desviar el corrent cap al canal que faria arribar l'aigua al forn de la teuleria. Allà, aquesta aigua, els hi serviria per barrejar-la amb les argiles i així formar la pasta que posteriorment courien al forn.

Continuem per la pista que segueix remuntant el torrent. Anem deixant camins a banda i banda, sempre seguint la direcció nord rodejats, de tant en tant, pels camps del Vilardell. Arribem a una bifurcació i tombem a l'esquerra. Veiem al mateix cantó la masia de Cal Fantasia.

CAL FANTASIA

Can Fantasia, de Castellcir i parròquia de Sant Quirze, s'anomenava antigament mas Cerverissa. El lloc de Cerverisses, documentat des del 1009, era un alou o propietat de Sant Benet de Bages, rebé el nom primitiu de la font i torrent de Cerverissa. Consta l'existència del mas el 1288 quan fou venut pel senyor de Castellcir al monestir de Santa Maria de l'Estany. Fa temps que està deshabitat i serveix per corral o usos rurals, de bonica preséncia, pertany a la propietat del mas Brugueroles. Es tracta d'una masia típica catalana, amb el carener perpendicular a la façana principal. Es troba ubicada entre el Vilardell i el mas Torroella.

Estem seguint el Camí de Vilardell en direcció a Castellcir, sempre paral·lels al Torrent de Cerverisses. Quant estem a punt d'arribar a una cruïlla de camins, molt a prop del punt en que el torrent es bifurca i rep els Torrents de la Vall Jussana, fem una drecera i ens enfilem per la dreta. Creuem una pista i travessem el Camp de la Bauma. En arribar a l'altre cantó seguim per un corriol que va pujant suaument molt a prop del Torrent de la Vall Jussana. Travessem les Guineueres i ens acostem encara més al llit del torrent. Sempre avançant cap al nord, deixem a l'esquerra arran de camí la Font de la Vall, totalment seca.

LA FONT DE LA VALL

A ponent de la font, ben a prop, s'intueix el mas de La Vall. De fet l'espai que ocupa la font i tot l'entorn més proper se'l coneix com els Horts de La Vall. Els masos Vall, habitats per Bernat de Vallmedia i Pere de Vallinferior, i el Mas Vallsuperior que tenia per mestressa Maria de Vallsubirana, el 1370 ja pagaven tributs al monestir de l'Estany, que era senyor del castell de Castellterçol des de 1229.

La pista acaba de remuntar el torrent a la Solella de la Vall, i ens deixa davant un camp. El seguim per la vora de la dreta i després el creuem per la zona més estreta. Comencem a veure les cases de Castellcir. Arribem a unes primeres edificacions i al Camí de la Font que seguim cap a la dreta. Després arribem al carrer del Sot de les Mules, on girem a l'esquerra. Ara tant sols ens queda tombar pel carrer Major a la dreta i finalitzar de nou a la Plaça de l'Era. Aquí ens esperen unes suculentes i fresques tallades de síndria així com un petit recordatori de la caminada.

CAMINADA POPULAR DE CASTELLCIR 2011