XXVIIIª CAMINADA POPULAR DE L'ESTANY 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 21,64 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 906 metres, baixant: 906 metres.
Altitud mínima: 735 metres, màxima: 965 metres.

La plaça del Monestir és la plaça més important de L'Estany. Es troba situada just al centre del poble, rodejada per l’ajuntament, l’entrada al claustre i al museu, la biblioteca i l’associació ACR, que és la que organitza, cada any, la caminada. Té un característic i atractiu terra de llambordes i està rodejada de les antigues dependències del monestir, totes de pedra. Mentres ens esperem per la sortida, anem veien els tràfecs de la gent que prepara tot el que cal per l'esmorzar.



Arrenquem la caminada cap al carrer Major, tombem a la dreta passant per la Plaça Major i anem a buscar el carrer de Jacint Verdaguer que revolta l'església de Santa Maria de L'Estany. A continuació creuem la carretera C-59 i seguim de front fins a la propera bifurcació. Aleshores girem a l'esquerra i de seguida arribem a l'encreuament dels camins que porten, per un cantó a Sant Feliuet de Terrassola, i per l'altre a Collsuspina. En aquest encreuament s'aixeca un important monument de pedra: el Pedró del Pontarró.

EL PEDRÓ DEL PONTARRÓ

El significat actual de pontarró seria el de pont petit, però antigament voldria dir el pont de dalt o potser el pont de la porta. És un pont que ja existia a l'època dels ibers, lo qual confirmaria el seu significat més antic. La porta d'aquest poblat iber seria el límit, el lloc on s'acaben els camps i comença el poble, una espècie de fita de terme. Al costat del Pontarró arrenca, cap al nord, el camí de França, que ja existia a l'Edat Mitjana i segurament a l'època romana. Avui tant sols es conserva el nom, doncs ara és la boca nord de la Mina, utilitzada per dessecar l'antic estany, i sobre ell passa el modern vial cap a Collsuspina. En aquest punt, sobre una base de pedra picada i polida, d'uns tres metres d'alçada, es venera un Calvari en alt relleu dins una petita capella quadrada, protegida per una teulada a doble vessant, feta amb dues lloses voladisses. El Pedró del Pontarró és un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort, senyor del castell de Rocafort, en agraïment per no haver-se fet mal en caure daltabaix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona.

Descripció del relleu del Pedró; apareix Crist crucificat que té als peus la calavera, símbol de la caducitat de la vida terrenal. A la seva dreta, dues Maries, una d’elles és Maria Magdalena, que porta el vas del bàlsam, i l'altre la seva mare, la Verge Maria; a l’esquerra, una altra Maria, la germana de la seva mare, que té darrera seu la ciutat de Jerusalem. Representa el passatge de l'Evangeli segons Sant Joan que diu: "Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena." (Joan, 19:25). Les dones estan en actituds molt expressives, com correspon a l’estètica del barroc, agitant les mans i contusionant els cossos. Les figures es troben molt deteriorades. Una inscripció diu que fou obrat l’any 1661. A la dreta del Pedró hi ha un text gravat a la pedra que diu: "Guillem de Rocafort tornant de nit de Barcelona el 21 de març de 1660 va caure a aquest barranc i no sofrint cap dany aixecà aquest Pedró en agraïment a la Verge de L’Estany" 1949.

Agafem la pista forestal que surt a la dreta i comença a pujar en direcció sud-est. Hi trobem marques dels senders de gran recorregut GR-3 (Sender Central de Catalunya) i GR-177 (Ronda del Moianès). De seguida deixem a l'esquerra el camí pel que retornarem al finalitzar la caminada. Anem enfilant-nos per sota la Serreta, que ens queda a l'esquerra, amb molt bones vistes sobre l'espai de l'antic estany i el mateix poble. Arribem al Coll Sobirà, collada situada a 918 m.a., bifurcació de camins. Tombem a l'esquerra i entrem en una zona obaga sota el Serrat de la Barra. Anem avançant cap al sud, revoltant diversos torrents i seguint, aigües amunt, la vall de la Riera d'Oló. Al cap d'una bona estona, deixem la pista i agafem un corriol a l'esquerra que baixa per dins el bosc a buscar la Riera d'Oló. Arribem al Passant de les Lloses.

PASSANT DE LES LLOSES

Travessem la riera, per sobre aquestes grans pedres, i en arribar a l'altre cantó agafem una pista cap a l'esquerra. Ara hem canviat de direcció i avancem cap al nord. Travessem el torrent de la Coma Fonda trepitjant un gran prat. Els boscos de pins rojalets ocupen tota aquesta vessant obaga. Entremig hi ha exemplars isolats d'oms, aurons, blades, freixes... Quant la vall comença a obrir-se la pista gira cap a llevant. Al cap d'una estona passem per la zona de la Font D'Auró. Aquesta havia estat una de les fonts importants de L'Estany on la gent hi feia grans fontades. Estava formada per varies surgències: la font d'auró de dalt, la font d'auró de baix, la font descendent i la font medicinal. Hi havia una taula i uns bancs de fusta. Primer va desaparèixer la taula, després van ser destrossats els bancs i, finalment, van ser arrasades les fonts. Fins hi tot hi va haver un projecte de balneari. El camí es va enfilant a poc a poc i va a buscar la carena del Serrat Gran de Postius. Arribem a dalt de la carena a 935 m.a.

LA CREU DE LA VALL

Al collet de la Creu de la Vall, hi passa un important Camí Ramader, que provinent del Vallès porta al Lluçanès i continua fins les pastures pirinenques. En aquest punt ens espera el primer avituallament. Ens trobem dins el terme de Muntanyola. Des d'aquí podem veure una magnífica vista del massís del Montseny. Ara agafarem el camí ramader cap a l'esquerra, en direcció nord. Anem recorrent la vessant de la vall de Muntanyola. De seguida deixem a la dreta un camí que baixa al mas La Rovira; i una mica més endavant, a l'esquerra, el camí que porta a la Casa Nova de la Vall.



Nova cruïlla de camins, per la dreta arrenca el que porta a la Vall i a Puigcarbó; per l'esquerra en surt un de nou fins a la Casa Nova de la Vall. Anem seguint la carena, sempre direcció tramuntana, en lleugeres pujades i baixades. Arribem al Coll d'Irana.

COLL D'IRANA O DIRANA

Des d'aquest coll gaudim de bones vistes de les dues valls. Per ponent s'estén la vall de la Riera de Postius i d'Oló, ben coberta d'esplèndides boscúries i amb algunes masies a la vista. A llevant s'obre la vall de Muntanyola, amb masies com Les Carreres, Tresserres, Vilafort, Sant Cugat de Gavadons (pertanyent a Collsuspina)... A continuació la pista canvia de vessant, ara avancem pel cantó de la vall de Postius. Més endavant deixem un trencall a l'esquerra que va a Postius. Continuem avançant per la pista, a la nostra esquerra augmenta l'aparició de camps conreats. En aquest costat més assolellat hi arrelen els roures.

Les vistes sobre Postius i el Puig de la Caritat són extraordinàries. Podem resseguir amb la vistes les carenes que envolten L'Estany: el Serrat dels Lliris, el Puig de la Caritat, la Devesa, el Serrat Febrer, el Serrat de la Barra i el de l'Hora Bona. Localitzem fàcilment les masies de Postius, Cal Noè i Senties.

Senties és una casa de pagès construïda fa un miler d’anys, situada a tocar el terme de Muntanyola i assentada dalt d’una carena. La seva nissaga va donar canonges al monestir de L'Estany. Actualment, el seu nom encara perdura en famílies del poble i en comarques veïnes.
Postius és una espectacular masia del 1500, situada a 900 metres d’altitud al terme municipal de Muntanyola. Limita amb els masos de Senties, La Pinosa i el Molí del Castell. Disposa d’una galeria porxada a l’entrada i d’una interessant ermita particular. Els seus voltants són d’una gran bellesa, a més, al estar situada en una zona elevada té unes magnífiques vistes sobre la vall de Rocafort i el Puig de la Caritat.

EL MAS POSTIUS

Fins l'any 1998 la casa de Postius estava abandonada amb difícil accés, sense llum ni aigua corrent. L'Antoni Palou, una persona emprenedora molt hàbil en els treballs de reparació i col·locació de pedra, va reformar la casa de pagès restaurant-la i convertint-la en una casa rural.

Continuem avançant i arribem al trencall, a mà esquerra, del camí principal que porta a Postius. Situat a l'inici del Serrat de Postius i a 916 metres d'altitud, hi ha el Roure Bonic.

EL ROURE BONIC

Aquest lloc és perfecte, fins i tot hi ha un banc de pedra per asseure's a descansar i contemplar les àmplies panoràmiques que s'hi observen. La caminada continua per la pista i, no gaire més enllà arribem al Collet de les Carreres a 918 metres d'altitud. Aquí abandonem el Camí Ramader, que continua per la carena cap al nord, i girem a l'esquerra per una pista que baixa cap a ponent. Anem resseguint el Serrat de La Pinosa. De nou tenim bones vistes del mas Postius, ara de la seva vessant nord. Hi podem apreciar, gràcies al teleobjectiu de la càmera, l'ermita privada.



Deixem un camí a l'esquerra que recula i porta a Postius, el nostre, en canvi, gira de cop cap al nord. Comencem a veure la casa de La Pinosa, que ja ens queda molt a prop. Més allunyada, cap al nord-oest, entreveiem la gran masia de Rocabruna.



Finalment i després d'un centenar de metres més arribem a La Pinosa.

LA PINOSA

Pertany a Santa Maria d'Oló i està situada en un planell assolellat a 833 metres d'alçada. Es una masia que respon a la tipologia de les cases que trobem en aquest entorn. S'instal·len en llocs assolellats, com són les vessants meridionals de les muntanyes o bé els serrats o estreps de les serres; és el cas de Postius, La Pinosa, la Vall, la Crosa. Aquesta situació enlairada evidencia un interès defensiu contra les constants amenaces que tenia el pagès d'altres temps. La defensa es confiava també a la visibilitat: les masies procuraven de veure's mútuament; no n'hi ha cap, per tant, que no sigui vista per altres i que a l'hora no en vegi varies.



La planta de la masia acostuma a ser un rectangle d'uns deu metres d'amplada i uns quinze de llargada, i la seva alçada s'aconsegueix a base de carreus, sense tallar, de roca calcària del país a les parts baixes del mur i a les cantonades, i paredat a la resta. Els murs són foradats per petites i escasses finestres emmarcades, que no estan distribuïdes simètricament ni obeeixen a cap raó estètica, sinó a necessitats interior de llum de l'habitatge. S'hi aprecien un nombre més gran de finestres a les parets assolellades que a les de l'obaga. Preferentment aquestes finestres es troben al primer pis. Quasi sempre es tracta d'edificis amb una alçada de tres pisos. En gairebé totes les masies la façana s'orienta a migdia.

Les més pretensioses o, potser, les menys antigues, trenquen la monotonia d'una arquitectura a base de llindes tot exhibint una porta amb arc adovellat de punt rodó. Algunes masies, precisament les que tenen una propietat més gran, incorporen a la seva façana una galeria coberta, integrada en l'arquitectura de la casa (Postius) o adossada (La Pinosa). A la teulada d'aquestes cases, la xemeneia denuncia que la llar de foc s'ha instal·lat a la part més lluminosa del edifici, la sud-oriental. El caràcter exclusivament funcional d'aquestes construccions rurals les fa ser desproveïdes d'elements decoratius, ni tant sols motllures. En algunes es veuen inscripcions: una data que pot indicar la realització d'obres de restauració; un nom, que pot ser el de l'amo; una creu, que pot valer com a afirmació de fe religiosa o com a conjur contra l'esperit maligne.

Deixem La Pinosa i continuem per la pista cap a ponent. Anem baixant, tombem cap a llevant tot passant per la Baga de La Pinosa i arribem al Torrent de La Pinosa. En aquest punt, ens desplacem un centenar de metres a l'esquerra per anar a la zona de l'Horta de La Pinosa i a la font del mateix nom.

LA FONT DE LA PINOSA

La font es troba molt a prop de la capçalera del torrent, en un lloc molt ombrívol i obac. L'aigua molt fresca, raja per una canella de plàstic que l'hi fa perdre una mica el seu encant. En l'esplanada que hi ha a sobre la font, la organització ens té preparat l'esmorzar d'aquest any.



Després d'esmorzar, les dues caminades es separen. La curta continua per l'esquerra baixant el torrent de La Pinosa. Nosaltres retornem al punt en que ens havíem desviat per anar ala font, i comencem a enfilar-nos per un corriol paral·lel al torrent. Anem a sortir a una pista que seguim cap a l'esquerra. Al cap de poc la deixem i ens enfilem per la dreta per la Carena de les Fonts. Tornem a assolir la cota dels 900 metres d'altitud.

Arribem a una cruïlla de camins i continuem per l'esquerra. Una mica més endavant, un indicador de la caminada ens informa que aquí hi havia hagut el mas de la Caseta d'en Vila, avui en dia desaparegut. Nova cruïlla de camins, per la dreta la pista retorna al Camí Ramader, seguirem per l'esquerra primer planejant lleugerament i després en clara baixada. Entrem a la Baga del Güell. Hem recuperat de nou la direcció de ponent. Passem el Pla de la Caseta de la Vila, ocupat per un extens camp de conreu. Passat el camp s'ens amplien les vistes cap al nord i nord-est.

L'ESGLÉSIA DE SANT FELIUET DE TERRASSOLA

Cap a ponent destaca l'església de Sant Feliuet de Terrassola, del terme de Santa Maria d'Oló, situada en el cim d'un petit turó dominant el paisatge. Primitivament formava una única entitat amb el terme de L'Estany, i entre el 1780 i el 1851 constituí una batllia pròpia, que s'integrà en el terme del castell d'Oló o de Santa Maria d'Oló, del qual ja depenia en les èpoques dels dominis senyorials. L'edifici actual va ser erigit a finals del segle XI i consagrat el 6 de juliol de 1093. És una curiosa edificació de dues naus desiguals, dedicades a Sant Feliu i Sant Joan, a les quals es va afegir, al segle següent, una massissa torre campanar amb aspecte de fortalesa a la part de tramuntana.

Continuem avançant i gaudint del paisatge. En un racó del camí trobem un nou avituallament.



Continuem l'itinerari, ara per una zona molt més assolellada i seca. A mesura que anem baixant, veiem més clarament els masos de Rocabruna i Rocafort.



Ens anem acostant al Torrent de l'Alou. Arribem a una cruïlla de pistes, a 730 metres d'altitud. Deixem el camí que marxa cap al nord i seguim el que es decanta cap al sud tot planejant. Ara ens trobem en el punt més proper als masos de Rocabruna i Rocafort. La vista sobre ells és més detallada a pesar dels arbres que els tapen.

ROCABRUNA

Aquesta casa que pertany a Santa Maria d'Oló, juntament amb la veïna de Rocafort ha estat coneguda en els darrers anys per haver estat propietat del príncep hereu d’Aràbia Saudita. La casa original va ser reemplaçada per un castell o mansió. És tracta d'un gran edifici fet construir l’any 1920 per Joan Gorina i Sanz, empresari tèxtil de Sabadell. L’arquitecte, Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965), utilitzà per a Rocabruna una gran diversitat d’estils artístics, incloent elements eclèctics, modernistes i noucentistes. Destaca la cúpula central, feta de vitralls, que donava una particular elegància a l'immens rebedor interior. Mossèn Josep Maria Bellpuig i Vila, com a darrer rector de Sant Feliuet de Terrassola i que va tenir ocasió de conèixer i tractar a Joan Gorina, explica que aquest havia anat a estudiar a Suïssa en un internat per a joves de famílies riques, en el que de forma corrent els estudiants com a referència del seu origen deien: jo sóc del Castell ..., doncs jo del de ...., i que el jove Joan Gorina i Sans, es va prometre a si mateix, que també ell, tindria un Castell. La fortuna dels Gorina es va veure incrementada en el període 1914-1918, és a dir durant l’anomenada Iª Guerra Mundial, com a resultes de la compra d’un vaixell de bandera alemanya, carregat de mercaderia, que els anglesos havien immobilitzat al port de Barcelona; la juguesca li va sortit molt bé al jove Joan, que invertiria els guanys en l’adquisició l’any 1919 de la masia anomenada Rocabruna, que comprenia també el masos veïns del Güell, la Vila i l’Alou. En aquell indret es faria construir el seu palau, que d’acord amb les tendències del moment, resultà en un edifici d’estil modernista i eclèctic.

A la mort l’any 1954 del Joan Gorina i Sans, va deixar un mas a cadascuna de les seves filles. La propietat es va mantenir indivisa i dotze anys més tard, Manuel Font i Moreu, gendre del finat i negociant de cotó de Barcelona, va comprar les altres parts als seus cunyats, la propietat íntegra passaria a la seva mort a la dona, Roser Gorina, i més tard al seu fill Joaquim. L’any 1984, el príncep Saad Ben Abdula-ziz de l’Arabia Saudita, es faria amb la propietat de Rocabruna i les seves masoveries, i també del mas proper de Rocafort, que passarien en endavant a esdevenir una propietat única, que no ha retornat més a mans catalanes; hores d’ara els propietaris son una família d’armenis.

El camí fa un ampli revolt cap a llevant i revolta una torrentera entrant a la Feixa Llarga. Aquesta, formada per restes d'antics conreus, està plena de plantes i flors.



L'itinerari va revoltant tots els torrents que anem trobant sense perdre el nivell d'alçada. Passem per la Baga dels Cinc Pins. Més endavant ens acostem al Torrent de la Caseta de la Vila. A sobre nostre i cap a llevant sobresurten les parets de La Pinosa envoltades de pins.



A continuació la pista torna a baixar de valent. A prop de l'aiguabarreig del Torrent de la Caseta de la Vila amb el Torrent de La Pinosa, s'ens ajunta per l'esquerra el camí que han seguit els participants de la caminada curta. Una mica més endavant creuem el torrent i deixem la pista que continua cap al nord. Ens enfilem per l'altre cantó i després d'un revolt de 180° arribem a la casa de La Vila.

LA VILA

Situada entre el Torrent de La Pinosa i la Riera de Postius, enlairada en un turonet la casa està pràcticament enrunada, i no s'hi pot descobrir gaires detalls arquitectònics, doncs les males herbes i els esbarzers ho cobreixen tot. Tot i així, rebuscant pels voltants hem vist restes de motllures i d'una grossa pica. Una més d'aquestes grans i històriques masies que van desapareixent.



Deixem La Vila i emprenem el darrer tram de la caminada. Creuem la Riera de Postius en una zona obaga i fresca. Seguim arran de riera un bon troç de camí. De nou les nombroses plantes de la muntanya mitjana, omplen els vorals del camí.

Bifurcació de camins, deixem a l'esquerra el camí que s'enfila fins a Postius. La pista comença a pujar cap a ponent en acostar-se als Camps de la Riera de Postius. A mida que anem agafant alçada, d'una manera molt còmoda ajudats per les àmplies llaçades que fa el camí, guanyem en visió sobre les masies de La Pinosa i Postius que ens queden al nord-est i sud-est respectivament.



Arribem a dalt de la pujada a 840 m.a. Cruïlla de camins, deixem els que hi han a banda i banda i seguim de front. De seguida trobem l'últim avituallament, el del Pla del Simón. Aquest és el més esperat en totes les caminades. Un munt de tallades de síndria i meló ens esperen per apaivagar-nos la sed. Magnífic!!!!



A continuació el camí planeja en direcció a migdia i arriba al Collet de l'Albergínia. Es tracta d'una collada situada a 843,6 metres d'altitud i que separa la Riera de L'Estany de la de Postius. Diferents camins surten d'aquest collet. Avancem una mica més i després d'una estona arribem al Collet de Maioles o Malloles. Cruïlla important de camins situada a 861,2 metres d'altitud. A l'esquerra arrenca el camí de Cal Noè i Postius, i per la dreta baixa el que porta al Molí del castell. Aquest coll facilita el pas de la Vall de Postius al Pla de L'Estany. El seu nom fa referència a una maiola o mallola que és una vinya jove. Continuem planejant cap al sud, a la nostra dreta veiem el cim del Puig de la Caritat. A partir d'aquí comença la baixada. Deixem un trencall a l'esquerra que porta al mas de Senties, i una mica més endavant la pista gira 90° a la dreta, deixant un camí a l'esquerra que després de vorejar el Pla de la Carrera va a la Font Canaleta i a Postius. Fins ara la vegetació que ens ha acompanyat, en aquests últims quilòmetres, ha estat la roureda de roure martinenc. Nosaltres entrem en el Sot de la Vinya i després de voltar arran d'un camp de la Carrera, la pista torna a enfilar-se una mica. Comencem a veure les primeres cases de L'Estany. Arribem de nou al Pedró del Pontarró, on enllacem amb el camí que hem seguit al matí. En passar de nou per l'església ho aprofitem per fer fotografies.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE L'ESTANY

La reconstruïda capçalera de l'església de la canònica de Santa Maria de L'Estany dóna testimoni del vell esplendor de la canònica, que al segle XII va ser una de les comunitats més importants del bisbat de Vic. La canònica va anar veient que els seus dominis creixien i dels pobles de la rodalia ja es passar a locs més importants: unes vint esglésies del Bages, entre les quals Moià i Sallent, l'afavoreixen amb delmes i primícies. Alhora, el nombre de les seves possessions en el segle XIII va creixent, pel Bages, Osona, el Vallès i en moltes comarques més allunyades, com la Segarra i el Penedès.



L'església, que ha estat profundament restaurada, és d'una sola nau amb planta de creu llatina. Disposa de tres absis semicirculars, el del mig més gran i amb la mateixa amplada que la nau. Els absis tenen una sola finestra cadascun, però decorats amb escultura moderna, degut a la restauració del l'any 1970. El campanar de torre va ser construït al segle XVII, en substitució del que va caure pel terratrèmol del 1448. El més important de tot, però, és el claustre. La varietat de motius en els capitells, la seva complexitat... tot plegat porta a una originalitat de formes que dificilment és possible de veure en altres claustres romànics catalans. Us recomano que hi aneu a veure'ls, val la pena de mirar-los i contemplar-los sense cap mena de pressa.

Finalment arribem de nou a la Plaça del Monestir, punt d'inici i final de la caminada d'aquest any. Aquí ens esperen unes taules ben parades per fer una mica de pica-pica, i un obsequi ecològic: una bonica planta d'esparreguera.

XXVIIIª CAMINADA POPULAR DE L'ESTANY 2011

Recomanem la visualització del àlbum de fotografies que ens ha facilitat un bon amic de les caminades:
- Enllaç a l'àlbum d'en Josep Soler.