VIIIª CAMINADA POPULAR DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,50 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.245 metres, baixant: 1.188 metres.
Altitud mínima: 920 metres, màxima: 1.689 metres.

Sant Julià de Cerdanyola és un poble de muntanya molt bonic, format per un conjunt de carrers estrets i irregulars i cases majoritàriament de pedra. A part de la bellesa dels seus carrers i cases, ens sorprèn la gran quahttp://www.blogger.com/img/blank.gifntitat de feixes que veiem en els turons que envolten el nucli urbà, tot un exemple d'adaptació de l'home a l'entorn natural. En aquest cas la falta de terreny de cultiu va obligar als cerdanyolencs a guanyar-lo als turons escarpats de la vora del poble.

Sortim des de la Plaça Nova per seguir gran part del recorregut que fa el PR-C 129, conegut amb el nom de "L'Olla de Sant Julià de Cerdanyola". Ens dirigim a la part alta del poble en direcció a ponent.



Mentres anem pujant podem observar una altra curiositat que sorprèn de Sant Julià de Cerdanyola: moltes cases tenen pedres damunt de la teulada. Aquí el vent, acanalat per l'orientació nord-sud bufa molt fort i obliga a reforçar les teulades.
Ens dirigim cap a la Creu, situada a 990 metres d'alçada al capdamunt del poble.

LA CREU

Arribem a la creu que marca l'entrada del poble per aquest cantó. Cal destacar la magnífica vista cap al Pedraforca que es pot gaudir des d'aquest mirador natural.

El massís del Pedraforca és un dels més emblemàtics i coneguts dels Països Catalans gràcies a la seva silueta inconfusible. Els dos pollegons de la forca de pedra més emblemàtica del país s'aixequen davant nostre amb tota la seva força.
Després d'admirar aquesta coneguda muntanya, reemprenem la caminada per sobre el Comellar de Can Portell en direcció sud. Ara les vistes s'ens eixamplen fins el Moixeró.



Mentre anem ascendint sentim el so de l'aigua. El camí passa pel costat d'un canal que transporta l'aigua d'una font cap al poble, on és distribuïda per una complexa xarxa de canals de rec a totes les hortes del voltant del poble. Es tracta del rec o sèquia de l’Albiol: un desviament del Torrent de l’Albiol fins al nucli urbà per al reg d’algunes terres. Anem pujant sense gaire esforç i arribem al Cap del Grau, a 1.055 metres, sota mateix del Puig.

CAP DEL GRAU

Des d'aquest punt tenim noves vistes espectaculars cap a ponent. S'ens desplega clarament la Serra d'Ensija amb el Serrat Voltor i el Cap de la Gallina Pelada, tota la cinglera de Vallcebre i també el Pedraforca.



Traspassat el Cap del Grau, el sender baixa per sota la carena dels Serrats, fins al torrent de l'Albiol. És un pedregós, però bonic camí, a estones poc fresat, que ens porta a creuar el Torrent de l'Albiol a la cota dels 985 metres. El sender continua i remunta a l'altre costat per sota la Baga del Collet. El camí passa pel costat de la Font de la Baga, que més aviat és una surgència d'aigua. Es troba situada sobre el 1.000 metres d'alçada.

LA FONT DE LA BAGA

Després de la font el sender gira cap a l'esquerra, seguint les marques blanques i grogues, i continuem per aquest sender de petit recorregut paral.lels al Torrent de l'Albiol. L'obaga és força fresca i humida. Seguim pujant pel sender en direcció sud-est i ens endinsem en un bosc de pi roig i boix, unes espècies que ens acompanyaran durant una bona part del recorregut d'avui. Conforme anem pujant i ens anem endinsant en el bosc de pi roig del Catllaràs, ens meravellem de la majestuositat i elegància d'aquesta espècie. En alguns punts els arbres estan tant atapeïts que sembla que s'hagi fet de nit.



Arribem a una pista travessera on hi veiem un indicador. Ens trobem en el punt del la Font del Bullidor, a 1.070 metres d'alçada. Segons el rètol per aquí passa el camí ral de Guardiola de Berguedà a Malanyeu. Continuem enfilant-nos seguint el Torrent de l'Albiol. Al cap de poc arribem a l'espai del Bullidor de la Llet, encerclat per una tanca reixada pintada de verd. Es tracta d'un dels punts de captació d'aigua de Sant Julià de Cerdanyola. Nosaltres girem a l'esquerra i continuem ascendint per dins del bosc. De tant en tant anem constatant l'existència del faigs.



Tots aquests boscos han substituït gran part de les primitives extensions de rouredes i fagedes, que anys enrere es van talar per proveir-se de fusta i llenya i, sobretot, per transformar-los en camps de conreu i pastures. A mida que anem pujant abunden les parets d'antics camps, ara totalment colonitzats pel bosc, aixecades per abancalar els vessants de les muntanyes. A mesura que s’abandonava el conreu d’aquestes feixes, hi va aparèixer un altre cop la vegetació natural, però no pas les comunitats que hi havia abans que es talés el bosc, sinó aquelles que es veien afavorides pels nous condicionants ecològics. D’aquesta manera, el pi roig, un arbre de creixement més ràpid que els faigs i roures, és qui primer va ocupar els terrenys abandonats.



Un altre testimoni de l'ocupació d'aquests espais per conrear, el trobem una mica més amunt quasi a tocar de la collada, en forma de barraca a 1.295 metres d'alçada. Ens passa pel cap la possibilitat de que sigui una barraca de vinya, però no ho podem confirmar. L'estructura és típica d'una barraca de pedra seca i l'entrada està orientada cap al sud. El fet de trobar-se tant a prop de la Collada de les Bassotes, una zona relativament aplanada, podría haver facilitat el cultiu de la vinya. Intentarem esbrinar-ho.
Al cap d'uns centenars de metres més amunt arribem a la Collada de les Bassotes, on hi ha el primer control.

COLLADA DE LES BASSOTES

Magnífiques vistes cap al nord on s'alcen les penyes Altes de Moixeró, la Tosa d'Alp i el Puigllançada. Ens sorprenem recordant les travesses als pics que hem coronat com el Puigllançada i el Tossal de Rus que ens saluden des de la llunyania.
La Tosa és una muntanya de 2.536 metres situada a l'est de la serra del Moixeró, al límit entre les comarques de la Cerdanya i el Berguedà. Pel fet que al capdamunt hi conflueixen quatre municipis (Alp, Urús, Das i Bagà), el seu pic també es coneix com a Pedró dels Quatre Batlles.
El massís del Puigllançada està situat a l'extrem est del Parc Natural del Cadí-Moixeró i es caracteritza per tenir un relleu suau i una forma compacta i arrodonida.



Aquí es separen les dues caminades, els de la curta baixen fins el Cap del Pla. Nosaltres continuem enfilant-nos cap al sud-est, en direcció al Roc de la Clusa. Aquest camí, el de la Collada de les Bassotes a la Collada del Tosquer, passa per un bonic i ombrívol pinar mig envaït pels faigs. Arribem a la capçalera del Torrent de l'Albiol, entre el Serrat del Gall i la Taleia.

Uns quants passos més endavant ens porten a la Collada del Tosquer, que pren el nom del vessant a les costes Freda i Llitza.

COLLADA DEL TOSQUER

Des d'aquesta collada anem seguint la cresta àmplia que fa de divisòria entre les valls de Malanyeu i Sant Julià de Cerdanyola. Les clarianes en el bosc ens permeten veure cap al sud i el nord i intuir, molt avall, el fons de les valls. Val la pena aturar-se en alguns punts i gaudir de les vistes que són realment impressionants. Passem pel costat d'una surgència d'aigua i al cap de poc arribem a una zona més plana. Aquí comença l'àmbit del Grapissot com ens informa aquest cartell que trobem arran de camí.

Anem seguint per aquesta zona boscosa amb el camí molt ben marcat, per sobre una catifa de fulles de faig i roure. Ens trobem entre els 1.475 metres d'altitud. Durant aquesta caminada, podrem observar perfectament els diferents estatges de vegetació que provoca l'altitud. Hem vist, mentre pujàvem, com l’antic domini dels boscos de faig (que arriba fins als 1.400 metres) actualment és ocupat majoritàriament pel pi roig i tan sols domina el faig a les fondalades més humides, on el pi no s’adapta bé, o en punts prou inhòspits. Al sotabosc de les fagedes no hi arriba gairebé la llum i, per tant, és més aviat pobre en plantes. Hi domina el boix i hi podem trobar alguna altra planta com la fetgera o l’el·lèbor.



Continuem enfilant-nos de valent per aquest pas clàssic sota les parets del Serrat de Sant Miquel. Ens anem apropant a la paret de la cinglera.

EL GRAPISSOT

Trobem aquesta paret a uns 660 metres a l’oest-nord-oest del Roc de la Clusa. Les coordenades del Grapissot són: X 411007 // Y 4673171. El seu nom és força curiós i certament original: els grapissos són grans bruts, barrejats amb terra i restes que resulten de purgar els cereals, es a dir restes de la batuda, i aquest lloc sembla ser que va rebre el nom en sentit figurat, per la seva complicació. També ens expliquen un fet ocorregut a prop del Grapissot. Sembla ser que el 1947 un gos que solia campar lliurement per aquests verals, va espantar un dia un ramat d’ovelles vora d'aquest cingle, i totes les ovelles una per una van anar despenyant-se. Aquest fet va derivar en un contenciós entre dues masies, l'una acusant l'altre de ser-ne els seus gossos els causants, i l'altre defensant el contrari. La cosa va a anar a judici i el propietari del gos va haver de pagar una bona indemnització al de les ovelles.
En aquestes parets verticals hi trobem plantes que viuen arrapades al cingle, com la corona de rei o l’orella d’ós. Ambdues plantes són considerades relíquies de la vegetació que hi havia durant el terciari.

A continuació el camí emprèn la pujada sota les parets del Roc de la Clusa. A la nostra esquerra ens queda un dels brancals del Torrent de la Font del Castell.

PARETS DEL ROC DE LA CLUSA

El Roc de La Clusa, ben visible des del poble de Sant Julià de Cerdanyola, és la cruïlla de tot un conjunt de carenes, recorregudes per una xarxa de pistes i per molts nombrosos camins. Té 1.730 metres d'alçada i fa de separació entre La Clusa i els termes de Malanyeu i de Sant Julià de Cerdanyola. El nostre itinerari ha anat pujant pel peu dels cingles del Roc de la Clusa, que ens ha quedat sempre a la dreta, i que posteriorment ens portaria a la Collada de Sant Miquel. La intensa i constant pujada s'acaba en arribar a la Font del Llop, just a sota de la Collada de Sant Miquel i l'imponent Roc de la Clusa.

LA FONT DEL LLOP

La font es troba a 1.675 metres d'altitud. No hem parat de pujar des de la sortida, i hem fet uns 720 metres de desnivell. És una font ben arranjada i ens diuen que acostuma a rajar sempre, menys en èpoques de gran sequera.



Continuem de pla i arribem al segon avituallament de la caminada. Ens trobem en plena serra del Catllaràs, una de les grans desconegudes. Situada al sud dels massissos de la Tosa i el Puigllançada, aquesta serralada calcària, d'altures que arriben als 1.700 metres, és un dels espais inclosos en el Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya.



Una mica més endavant el sender enllaça amb la pista que ve de Sant Romà de la Clusa per la Collada de Sant Miquel i del Pla de Catllaràs. Aquí també comença la senyalització del PR-C 52, el Sender de la Pobla de Lillet per les crestes de la serra del Catllaràs, que combinat amb el GR 4 es converteix amb un sender circular. Per seguir-lo aniríem cap a la dreta.

Ens trobem en el punt més alt de la caminada d'avui, a uns 1.689 metres d'altitud. Girem a l'esquerra i seguim l'ampla pista de baixada. Comencem a trobar senyals del GR 4, sender que val de Puigcerdà fins a Montserrat. De seguida arribem a una corba cap a la dreta, amb molt bones vistes cap al nord-nord-oest. A sota nostra tenim la Costa de Llitza. Una serra allargada d’est o oest, cap a ponent del Pla de Catllaràs. S’estén entre el Collet Llobató al nord, i el Pla de la Clusa al sud. Està poblada de Pi Negre (Pinus uncinata).

Les vistes són extraordinàries. A l'horitzó hi tenim una línia perfecta amb la Serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí, el Moixeró, el Puig Llançada, etc.

Davant nostre la Serra del Moixeró, composta de cingleres i canals abruptes per aquest cantó. La vista de la vessant sud de la serra del Moixeró és escarpada i agresta. Al seu cim hi conflueixen les províncies de Barcelona, Girona i Lleida.

Val la pena estar-s'hi una bona estona contemplant tot l'entorn que ens envolta, amb el municipi de Sant Julià de Cerdanyola als nostres peus.

La càmera no para de disparar. El zoom ens acosta als detalls. Mica en mica anem desxifrant cada un dels pics i turons que s'ens despleguen davant els nostres ulls.

La pista va descendint suaument en direcció nord-est sota el Pla de la Clusa. Al cap de poca estona s'ens ajunta per la dreta la pista que del Pla de Catllaràs va cap a Sant Julià de Cerdanyola. Una mica més endavant arribem al Collet Llobató.

EL COLLET LLOBATÓ O LLEBATÓ

Aquest collet és la capçalera del clot de Costa de Llitza i d'on surt la via que porta al Catllaràs. Es troba a uns 300 metres a ponent de la Roca del Catllaràs, i al nord-oest del Pla de la Clusa o al nord-est de Costa de Llitza. És el punt d’inflexió, a 1.630 metres, de la pista que del Pla de Catllaràs va cap a Sant Julià de Cerdanyola. A partir del coll cap a Sant Julià baixa i molt.



Des del collet es veu el poble de Sant Julià a sota; lluny i darrere, el Pedraforca i el Cadí. És un bon lloc per fer una aturada i gaudir de les panoràmiques. Reemprenem la caminada agafant un corriol a la dreta, que baixa decidit pel bosc a prop del Torrent del Forat. El verd clar del faig es va obrint pas sobre el verd més fosc del pi roig.

En aquests indrets més alts i no tan humits hi conviuen les pinedes de pi roig amb reductes d’avellanoses als indrets més ombrívols. Al sotabosc, molt més ric que les fagedes, hi comencem a trobar el boix, la blada, els avellaners, el sanguinyol, el ginebre, etc.

El corriol passa a tocar de nou, de la pista que hem deixat al Collet Llobató i que porta a Sant Julià per aquest cantó. Nosaltres continuem baixant pel corriol.



El corriol a la seva part final es suavitza. Rebem la visita d'unes bones amigues encuriosides pel pas de tanta gent.



Ràpidament arribem als plans coneguts amb el nom de Camp de l’Ermità. En aquest punt hi ha una cruïlla de pistes: la pista de la dreta va cap a Falgars i la Serra del Catllaràs, mentre que la de l'esquerra va cap a Sant Julià de Cerdanyola. Ens trobem a 1.467 metres d'altitud.

CAMP DE L'ERMITÀ

El Camp de l'Ermità és una altra zona de conreu abandonada fa molt de temps. Actualment és una pineda sobre un mantell verd especialment agradable i bonica. La caminada segueix per la pista frontal per de seguida tombar a la dreta revoltant el Camp de l'Ermità i els Planassos. Arribem a la capçalera del Clot de la Fou.



Creuem el Pla de Sant Cristòfol, a la dreta veiem un torrent que és alhora el límit entre La Pobla de Lillet i Sant Julià de Cerdanyola i, al fons, el Clot de la Fou. Més avall aquest torrent es converteix en el Torrent de l’infern.

La pista continua descendint i es decanta cap a ponent. Al cap de poc la deixem i agafem un camí de desbrossar a la nostra dreta. De seguida també l'abandonem i tombem a l'esquerra per un corriol que baixa amb forta pendent i va a sortir a un revolt de la pista que prové de la Collada de Sobirana, sobre la Costa del Pouet. La seguim per la dreta fins arribar a un planell, molt a prop de la Collada de Sobirana, on trobem esperant-nos l'avituallament de l'esmorzar.

LA COLLADA DE SOBIRANA

La Collada de Sobirana es troba a 1.211 metres d'altitud, entre la serra de Catllaràs i la dels Banyadors. Aquí trobem l’enllaç amb el GR 4-2 que per l'esquerra porta directament cap a Sant Julià de Cerdanyola i per la dreta passa pel proper santuari de la Mare de Déu de Falgars. La ruta segueix recte, creua la carretera i s'enfila per un dret corriol per sota l'Artigassa. Des d'aquí tenim una bona visió del Roc de la Clusa i del recorregut que hem fet per sota d'ell.

Aleshores, tornem a entrar en una meravellosa fageda obaga. El camí és molt agradable dins d'aquesta fageda. En passar per sota l'Artigassa, novament veiem les parets dels camps. Recordem que una artiga era una zona que es conreava de forma periòdica, cinc anys sí i deu anys no, lo qual fa ben esqueien el nom d'aquest proper turó de 1.324 metres.



Anem seguint el camí de l’Artigassa, un camí que va des de la Collada de Sobirana fins al coll de Jou i que la major part del seu recorregut transcorre pel mig d’una interessant fageda. Al llarg d’aquest camí, deixarem un parell de corriols a l'esquerra que s’enfilen al Cap dels Banyadors. Concretament el primer corriol cap al Cap dels Banyadors és el que trobem en el coll on s’acaba la pujada des de la Collada de Sobirana. Així com també un parell de corriols cap al mateix costat que davallen fins a Sant Julià de Cerdanyola.



Per la banda esquerra, entre els arbres veiem el Cap dels Banyadors, de 1.429 metres d'altitud. A la dreta i a sota nostre, passa la pista que comunica Sant Julià de Cerdanyola pel Coll de Jou i el Collet de les Bitlles amb la Collada de Sobirana. El nostre camí va davallant fins a creuar aquesta pista. En aquest punt trobem l'ultim avituallament de la organització.

COLL DE JOU 1.267 m.a.

El Coll de Jou o de les Esposes es troba a 1.257 metres d'altitud, entre el Cap de Coma Verda de 1.283 metres i el cim del Cap dels Banyadors de 1.429 metres en un terreny molt enrevessat. El camí s'enfila pel llom de la muntanya i, un cop a dalt, comença una bonica carena, amb vistes amplíssimes, que anem resseguint per la cresta.

Per veure bé la panoràmica cliqueu sobre la imatge
L’orientació d'aquestes valls, en direcció oest-est, provoca una marcada diferència entre els dos vessants de les muntanyes. A la part assolellada hi trobem unes comunitats vegetals adaptades a un clima més eixut i càlid, mentre que a les obagues hi hem vist unes comunitats amants d'unes condicions més frescals i humides. El canvi en aquest tram és radical, hem passat d'un bosc fosc, fresc, verd, amb faigs, roures i pins, a un bosc lluminós, càlid, de colors marronosos amb alzines, carrasques, gatoses...

El camí segueix en una successió de pujades i baixades, cada una amb millors vistes sobre l'entorn. Ens enfilem al Cap de la Coma Verda de 1.283 metres. Tota aquesta zona és coneguda com la Coma Verda i permet gaudir d’unes bones panoràmiques cap al nord: el Puigllançada, la Tossa d'Alp, la Serra de Cadí i el Moixeró, el Comabona,... i en alguns punts, també cap al sud sobre els Cingles de Vallcebre i la Serra d'Ensija.

Dirigint la mirada cap a l'est, i per sobre les crestes dels Banyadors, podem veure els diferents rocs de la Serra del Catllaràs.



El camí comença a baixar i passa per zones de bosc però, de tant en tant, ofereix boniques perspectives del Puigllançada i la Tossa, cap al nord, i del poble de Sant Julià i la seva vall, cap al sud.



Tot el cantó esquerra està encarat cap a sud, hi cada vegada més veiem un munt de zones desforestades amb nombroses feixes. Ens anem acostant al coll que separa la Serra del Candara del Enzinet. La solella de la Carena del Forcat, devia haver estat un gran bosc de carrasques. Avui dia encara queden clapes de carrasques més o menys denses a les parts més altes, bosquines que van reeixint després de molts anys d’haver-se abandonat el conreu de les feixes que ocupen tot aquest vessant. Abans de començar a baixar definitivament d'aquesta serra, encara gaudim d'unes bones vistes.



A partir d'aquest punt, comença la baixada final per un corriol tot fent ziga-zagues per entre diverses feixes de conreu, on abans s'hi conreava la vinya. En algun punt encara se’n pot veure alguna resta. Arenisques, margues i calcàries són les roques que anem trepitjant. Totes elles són el resultat de la consolidació d’uns sediments dipositats en un mar poc profund, ben il·luminat i sota un clima tropical. El conjunt d’aquests materials són els que formen els Cingles dels Banyadors, el Forcat, la Devesa, el Puig... i són també les roques que s’han utilitzat en la construcció de les feixes i les cases del poble.

LA DEVESA DE CERDANYOLA

Està situada en un indret arrecerat i ben assolellat. Dóna l'esquena a les obagues, no vol saber res dels ombrívols vessants que suporten els freds més rigorosos d'aquestes muntanyes. Passem per antics camps i algunes barraques integrades en les parets. Aquests camps van ser vinyes gràcies a un decret de mitjan segle XIX que eximia d'impostos les terres ermes si es dedicaven a la vinya. La fil·loxera, a final del mateix segle, va suposar la fi d'aquesta activitat i els camps es varen reconvertir en altres conreus, per acabar sent abandonats.



El terra assolellat és ric en espècies heliòfiles, com els esbarzers, el roser boscà, l’aranyoner o l’arç blanc, però també hi veiem nombroses plantes aromàtiques com la farigola, la sàlvia o l’espígol. Aprofitem l'abundància, i ens fem un ram d'olorós espígol. El camí es decanta cap a llevant per anar a buscar la llera del Torrent de la Coma Verda. Els murs de pedra seca continuen donant testimoni de l'intens treball dels pagesos per aprofitar al màxim el sòl fèrtil i els recursos que oferia la muntanya. La llera havia estat tota conreada, amb les típiques parets de pedra seca. Al peu de la paret a l'esquerra del torrent hi ha un petit arc per on baixava l'aigua de pluja sense espatllar els conreus. De fet, tot el torrent estava canalitzat per poder aprofitar la bona terra de la llera.



Ja a l'altra banda, el camí fa una petita pujada i travessa un bosc per sobre el Torrent de la Font del Castell. Travessem de nou uns bancals conreats antigament i anem a parar a les primeres cases del poble.

Etimològicament, cerdà significa plana o lloc pla i, per tant, el nom del poble, antigament Cerdanyola, es fa ben adient després de revoltar-lo per les carenes. Ara tant sols ens queda recorre els carrers asfaltats, per anar a parar al punt final de la caminada, que aquest any es a la Font del Castell.

LA FONT DEL CASTELL

La Font del Castell està situada a uns 100 metres del centre del poble, seguint la carretera de Falgars, en un racó on hi ha unes taules i cadires de pedra en forma de bolet.



Hem finalitzant el recorregut que anomenen "L'Olla de Cerdanyola". Un itinerari força exigent, que ens ha fet recórrer tota la carena que tanca la vall de Sant Julià de Cerdanyola, seguint el PR-C-129. Ha estat una excursió meravellosa que no ha deixa indiferent a ningú, pels seus paisatges, per les seves vistes, per la companyia, pels avituallaments,...

VIIIª CAMINADA POPULAR DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA