XVIIIª CAMINADA POPULAR PREMIÀ DE MAR-SANT MATEU

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,20 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 756 metres, baixant: 711 metres.
Altitud mínima: 19 metres, màxima: 495 metres.

Ens trobem a la Plaça de la Sardana de Premià de Mar, a punt d'iniciar la tradicional pujada a l'ermita de Sant Mateu. Després de fer la corresponent inscripció ens entreguen una samarreta commemorativa d'aquest any.



Sortim de la plaça seguint el carrer de l'Eixample cap a l'esquerra. Anem a trobar el carrer de la Gran Via de Lluís Companys, que seguim cap a la dreta. Aquest és un carrer força ombrívol, doncs hi han plantats gran quantitat de plataners, col·locats en renglera per proporcionar ombra al carrer durant els mesos d'estiu. La majoria es van plantar l'any 1915, quan es va decretar la Festa de l'Arbre. En arribar al carrer d'Elisenda de Montcada tombem cap a l'esquerra. Passem pel davant del CEIP El Dofí i continuem recte fins arribar a la Plaça del Canigó. Entrem al Barri del Maresme, ja en terme de Premià de Dalt. Seguim a l'esquerra pel carrer de la Riereta. Més endavant creuem per sota la C-32, deixem el poliesportiu Municipal a la dreta i a l'esquerra l'interessant masia i torre de defensa, de planta quadrada i quatre pisos, de Can Werboom, i enllacem amb la Riera de Premià de Mar. Anem seguint riera amunt en direcció al nord. Passem per davant la masia de Can Batet. Després arribem a la Plaça de la Vila de Premià de Dalt. Destaquem Can Coromines, l'Ajuntament i l'església de Sant Miquel.

CAN COROMINES

Can Coromines és un edifici de finals del segle XVIII. Va ser reformat en època modernista quan va ser convertit en casa senyorial d'estiueig. Conserva el portal adovellat de punt rodó i el característic coronament ondulant. De la reforma en destaquen les pilastres que emmarquen les finestres i el balcó, amb decoració ceràmica sobre la llinda i esgrafiats florals al seu damunt.
L'església parroquial de Sant Pere apareix documentada des del 961. És una obra del segle XVI que es va restaurar després del 1939. Es tracta d'una edificació d'estil gòtic tardà, amb una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de torre de planta quadrada, decorat amb gàrgoles.

Comencem a deixar enrere les cases de Premià de Dalt i comença a aparèixer el bosc. En aquest punt hi trobem el primer servei d'avituallament, amb aigua i taronges que ens anuncia les primeres rampes importants de la caminada. Ràpidament deixem la riera i la carretera s’enfila amb dues corbes pronunciades i emprenem el Camí de la Costa, sempre pujant de valent.



A la nostra dreta queda el mur de bulder de Premià i l’accés al Parc Arqueològic de la Cadira del Bisbe, creat arran de la troballa arqueològica, a la zona, d’unes restes d’un poblat ibèric dels segles V-I a.C. Les excavacions del qual han posat al descobert restes de la muralla, dels habitatges, d'una torre de defensa i d'algunes sitges.

Continuem ascendint per aquestes rampes que provoquen un guany de desnivell molt ràpid. A la següent corba, si mirem a la nostra esquerra, veurem un indicador de les Roques de l’Ignasi, una propera zona d'escalada.



Les Roques de l'Ignasi és una petita, acollidora i agradable zona d’escalada situada sobre la població de Premià de Dalt. S'hi troben tres sectors ben diferenciats: la Placa de la Locura, el sostre de l’Ignasi, i els Blocs del Camí. Són una de les zones clàssiques d'escalada del Maresme.

Amb una miqueta més d'esforç arribem al Coll del Turó de Dos Pins. Aquí hi trobem el segon avituallament, que ens ajudarà a rehidratar-nos després de la feixuga pujada.



Just a la dreta del coll, entre aquest i el Turó de Dos Pins, s'ha creat el Parc Municipal de la Cadira del Bisbe. Una zona d'esbarjo amb pins que fan una bona ombra i una font. Des d'aquí, i en una curta pujada per escales, ens acostem al cim del turó.

EL TURÓ DE DOS PINS 268 m.a.

Aquest turó, encara amb algun pi esponerós, ens regala una panoràmica meravellosa de la serra baixant cap a les planes del Maresme. Veiem campanars sobresortint per damunt les teulades rogenques de les cases, envoltades d’hortes i camps plens de hivernacles. També se’ns presenta una vista menys agraïda, formada pels retalls de les urbanitzacions sobre les muntanyes i els pobles del litoral, que gairebé s’endinsen en el mar.

Al Parc de la Cadira del Bisbe deixem l'asfalt i comença un altre tipus de terra: el sauló. El sauló és una sorra producte de l’alteració del granit. Aquest ha aparegut a la superfície com a conseqüència de l'erosió. Aquest tipus de roca està formada per tres minerals: quars, mica i feldspat. La seva composició associada a un clima humit i calorós com el que es dóna en aquesta zona, facilita la disgregació o meteorització d'aquest material. La conseqüència d'aquesta erosió és la formació del sauló, material sorrenc típic del Maresme. També cal destacar, per efecte de l'erosió, la formació de diverses estructures rocoses com boles, torres, coves...



La caminada, que continua amb un fort pendent, ens submergeix de ple en el bosc mediterrani, una vegetació sempre verda, densa i plena d’essències: pins, alzines, garrofers, estepes, romaní, llentiscle... El camí es va decantant cap a ponent seguint el Torrent del Bon Jesús. La pujada s'acaba i trobem el tercer avituallament. Que bé que va trobar aigua i fruita de tant en tant!!!



Al voltant d'aquest punt tornem a apreciar grans blocs de granit i algun exemple de filó o beta, tant típics dels paisatges granítics de la costa del Maresme. Des d'aquí, a mà dreta i en direcció a llevant surt un camí que porta al mas Bernadó i al Turó del mateix nom. Un altre sender marxa per la dreta cap al nord, i puja més dreturer cap a les Planes de Sant Mateu. Nosaltres continuarem per la pista principal planejant una mica i revoltant per sota el Turó del Bon Jesús, de 402 m.a. Acabem la pujada i arribem a una pista transversal: per la dreta porta a Sant Mateu i per l'esquerra a la Plana del Mal Temps. Tombem cap a l'esquerra, doncs sembla ser que aquest any no pot finalitzar la caminada a l'ermita de Sant Mateu, per prohibició expressa dels propietaris de la finca. Amb poc més d'un centenar de metres i tot planejant, arribem al punt on l'organització ha preparat un bon esmorzar per a tots els caminadors.

LA PLANA DEL MAL TEMPS

Aquesta plana es troba a uns 420 m.a. sota mateix del Turó d'en Baldiri. El vessant sud-oest del turó és ple de boles i blocs granítics, un altre clar exemple de zona granítica per excel·lència. Popularment és coneguda com la zona del Mal Temps. Totes aquestes mostres de roques, amb gran varietat de formes i dimensions, les podem apreciar degut a la falta de vegetació i a l'escassetat d'arbres, en els llocs on el foc ha estat el principal protagonista.



Tot seguit ens desviem cap al sud vers un turó que destaca sobre el litoral amb una torre-mirador contra incendis: el Turó d'en Baldiri.

TURÓ D'EN BALDIRI 431 m.a.

El Turó d'en Baldiri o Turó de Salve Regina és una muntanya de 431 metres que es troba entre els municipis de Premià de Dalt i Teià a la comarca del Maresme. Des d'aquest lloc, una mena de balconada entre les dues valls que alguns fan servir per enlairar-se fent parapent, la visió sobre la costa i la vessant assolellada de la Serralada Litoral és total. El nom de Turó de la Salve Regina que figura en molts mapes, ens expliquen que li ve de quan la gent de Premià o de Teià que pujaven en romiatge a Sant Mateu, al arribar a aquest punt, es paraven i cantaven la Salve.

A continuació retornem pel mateix camí a la Plana del Mal Temps i decidim fer la tornada, que és lliure, passant per l'ermita de Sant Mateu. Seguim la pista cap al nord, deixant a la dreta el camí pel que havíem pujat. Una mica més endavant veiem l'escampall de blocs granítics dels que hem parlat una mica més amunt. El camí, a poc a poc, es va enfilant de nou i arriba al Camp de la Figuera on enllacem amb una pista transversal que per la dreta revolta el Turó de Sant Mateu i passa per Can Bernadó; i per l'esquerra passa pel Coll de Can Gurguí i desemboca en la carretera d'Alella, al coll de Font de Cera. Aquesta pista ressegueix tota la carena i és la que fan servir tant el GR 92 com el camí del Meridià Verd. Travessem la pista i seguim un corriol cap al nord que deixa a la dreta el Turó de Sant Mateu. En acabar la pujada arribem al Coll de Gallemí a 485 m.a.

COLL DE GALLEMÍ

El panorama que s'ens ofereix a banda i banda és espectacular. Per un costat, el Maresme fins la ciutat de Barcelona i el Collserola i per l'altra vessant, el Vallès amb Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i, al fons, els Pirineus. Avui tot enterbolit una mica degut a la poca nitidesa de l'atmosfera. Estem rodejats pels amplis camps de les Planes de Sant Mateu, al davant sota el Turó de Lledó veiem la magnífica masia de Can Riera i a la dreta entre els arbres l'ermita de Sant Mateu, el nostre objectiu. Una pista porta per l'esquerra a Can Riera i per la dreta a l'ermita de Sant Mateu.

CAN RIERA DE SANT MATEU

Es tracta d'una gran finca agrícola i ramadera de muntanya que al 1171 ja era propietat de la família Riera. La masia actual, data del segle XVI i ha estat ampliada i modificada durant el segle XVIII. Aquesta masia, una de les més importants de Premià de Dalt, cultivava la vinya i es dedicava al cultiu de secà. L'edifici es troba orientat a migdia. Destaca la seva façana, amb un coronament ondulat molt comú en època barroca, coronada amb gerros ceràmics. També es va conservar el portal, adovellat, de punt rodó. Als inicis del segle XX s'hi va afegir un cos lateral, la planta superior del qual forma una galeria oberta amb arcs de mig punt.

Com era habitual a l'edat mitjana, el perímetre de l'habitatge, juntament amb les hortes més properes a la casa, la cort i l'era, es van tancar i envoltar amb un mur amb la intenció de protegir aquest àmbit. A la part superior del dos barris d'accés a llevant i a ponent, les fornícules enrajolades amb les figures de Sant Josep i Sant Antoni garantien la protecció de la masia.

Nosaltres tombem a la dreta i seguim la pista per un agradable passeig envoltat de pins fins a l'ermita de Sant Mateu

ERMITA DE SANT MATEU

Prop del cim del turó de Sant Mateu, al punt més alt de la serra del mateix nom, a 495 metres d'altitud de la Serralada Litoral, hi ha l'ermita de Sant Mateu.
Documentada des de l'any 993, l'edifici actual és d'origen romànic i està orientat a llevant. L’església és de nau rectangular (6,50 x 5,25 metres), i sembla que va patir un escurçament, en el segle XVI, que la convertí en la planta actual de forma quadrada. L’absis és de planta semicircular amb finestra central de doble biaix i arc de mig punt. La nau està coberta amb volta de canó de mig punt i la de l’absis és de quart d’esfera, ambdues amb cobertes de teula àrab. A la nau hi ha un banc paral·lel al mur d’obra que actua com a reforç de la fonamentació.



D'aquesta ermita destaca el menut i curiós campanar de cadireta, d'un sol ull i disposat transversalment respecte a la façana i, per tant, afegit posteriorment. Ha estat restaurada i ampliada diverses vegades: l'any 1498 la capella es trobava en ruïnes i l'any 1578 va ser quant es va escurçar la nau que devia ocupar tot el que actualment és l'atri d'accés i es va modificar també la façana principal. Aquestes diferents etapes constructives poden observar-se clarament en el mur nord de la capella. L'any 1949 va ser restaurada de nou.



L’aparell permet veure en el mur de tramuntana diferents etapes. A la part baixa s’observa un fonament de carreus ben alineats i tallats a fil que ens situaria la capella dins l’art romànic amb una cronologia del segle XII. A l’alçada de dos metres i mig s’observa un fris mensulat llis que decora tot el perímetre del temple i a partir d’aquí hi ha un metre més de mur fins arribar al sostre amb un aparell diferent. Aquest testimoni ens documenta un enrunament de la volta i la reparació de la mateixa en el segle XVI.



Adossada a l'ermita podem veure l'antiga casa dels ermitans habitada als segles XVI i XVII. En aquesta ermita va néixer mossèn Mas i Doménech (1860-1942), encarregat de l'Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona i autor de nombrosos estudis sobre Premià de Dalt.



Una vegada vist l'entorn de la capella hem de retornar al punt de sortida. Decidim però, fer-ho per un camí diferent del de l'anada. Aconsellats per un bon home del país, ens recomana fer-ho per la Font de Sant Mateu, per Can Boquet i Vilassar. Així que agafem un sender, molt fet malbé, que surt per darrera l'ermita en direcció nord. Ens endinsem en una frondosa pineda de pi pinyer i contemplem el canvi brusc de paisatge.



Més informació de l'Apagallums (Macrolepiota Procera).

Més informació de la Papallona Rei (Papilio Machaon).

Anem baixant per un corriol immers en una espessa vegetació i, és en aquest moment que descobrim el contrast entre el paisatge i la vegetació de solell, a la banda del mar, amb el paisatge de l'obaga, a la banda vallesana: hem passat d'un lloc on hem trobar pinedes atapeïdes a un altre protagonitzat per l'alzinar; d'un entorn ple de fenassos i brolles d'estepa blanca, a un lloc ple de brucs, cirerers d'arboç i falgueres; d'un terreny de sauló esmicolat a un altre ric en conreus i ple de fonts,... En pocs minuts, aquest corredor estret i ombrívol pel que baixem travessa la pista que porta a Can Riera per l'esquerra, i per la dreta enllaça amb la pista de la carena a prop de Can Bernadó. De seguida arribem a la Font de Sant Mateu.

LA FONT DE SANT MATEU

La font es troba mig amagada en una clotada fresca i ombrívola, que hi ha a l'esquerra del camí. Davant seu hi ha una bassa que servia per emmagatzemar l'aigua en una època en què no es disposava d'aigua corrent.



Sortim de la font pel cantó contrari al que hi hem arribat, i anem a buscar la pista que anteriorment havíem travessat. La seguirem cap a llevant tot planejant. Aquesta pista enllaça amb la que ressegueix tota la carena del Parc, des del terme d'Argentona fins al de Badalona, davant mateix d'una subestació d'energia elèctrica. Trobem de nou les maques del GR 92 i del Meridià Verd. Prenem aquesta pista cap a l'esquerra. Una mica més endavant deixem a mà dreta, la masia de Can Bernadó i entrem en terme de Vilassar de Dalt, desprès passem per davant l'Alzina surera de la Molinera. Més endavant arrenca un corriol a la dreta que puja al Turó de Pedrells de 423 m.a. Anem seguint aquesta pista força ampla i bastant transitada, fins que arribem al Punt d'Informació de la Creu de Can Boquet.

PUNT D'INFORMACIÓ DE LA CREU DE CAN BOQUET

Ens trobem en una important cruïlla de camins, el camí de l'esquerra es dirigeix a Vilanova del Vallès i Vallromanes; el de davant nostre porta al dolmen de la Roca d'en Toni, Òrrius, Cabrils, i Céllecs; i el de la dreta va fins a Vilassar. Al costat mateix del punt d'informació hi ha el Pi de la Creu d'en Boquet, declarat arbre monumental d'interès local. A la mateixa cruïlla i a mà esquerra hi ha la Creu de Can Boquet

Es tracta d’una de les Creus més conegudes del Maresme. La creu es troba situada a 360 m.a. al mig d’una cruïlla de camins, i és per això que és un punt de trobada per excursionistes, ciclistes, etc.

Després d'una breu parada sota l'ombra del Pi, doncs la calor ja comença a molestar, agafem la pista de la dreta direcció a Vilassar. Anem seguint el conegut com a Camí de la Costa que davalla fins arribar a mar. Passem pel Revolt del Vent i aviat comencem a trobar les primeres cases de Vilassar. A la nostra esquerra veiem, una mica enlairat, el Castell de Vilassar i a la dreta la petita vall de la Riera de Salvet. Ara seguim baixant pels carrers de Francesc Codina, l'avinguda de Santa Maria, el carrer de Pius XII. Després girem a la dreta pel carrer del Mestre Salamero. Finalment arribem al Camí del Sot d'en Pi, aquí girem cap a la dreta fins a creuar l'avinguda Comtal, punt en que tornem a entrar al terme de Premià de Dalt. Ara voregem la finca de Can Nolla per la seva part nord. La idea es anar avançant cap a ponent per retrobar-nos amb el recorregut del principi. Una vegada enllaçat tant sols ens queda seguir-lo fins el punt inicial de la caminada: la Plaça de la Sardana.

18ª CAMINADA POPULAR A SANT MATEU