XXXIVª CAMINADA VERDAGUERIANA DE FOLGUEROLES: LA RUTA DE SANT LLORENÇ

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 13,98 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 535 metres, baixant: 513 metres.
Altitud mínima: 552 metres, màxima: 826 metres.

Ens trobem a la Plaça de Mossèn Cinto Verdaguer de Folgueroles. És una plaça ampla i rodejada de molts elements d’interès verdaguerià: la casa familiar, l’església parroquial i els monuments erigits a la seva memòria com el Pedró i el relleu escultòric del Sembrador de Manolo Hugué.

EL PEDRÓ DE MOSSÈN CINTO

Aquest és el principal monument de Folgueroles al seu il·lustre fill Jacint Verdaguer. Va ser erigit l'any 1908, sis anys després de la seva mort, com un homenatge de Catalunya, dels Països Catalans, que en la inauguració hi eren tots representats. La gent l'anomena "pedró de mossèn Cinto" i ocupa el lloc on ell d'infant va jugar i de jove va ballar, com explica en els seus escrits autobiogràfics. L'efígie del poeta és coronada per un pinacle amb les figures religioses que més estimaba, Sant Francesc, el Sagrat Cor, Santa Eulàlia, i la Verge de Montserrat.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE FOLGUEROLES

L'església la trobem en un costat de la Plaça, darrere el Pedró, i és d’estil romànic i barroc. Està documentada des de l'any 967. Entre els segles XIII i XV, va dependre de la canònica de Sant Llorenç del Munt, i com a resultat de la seva influència tenia com a patró a Sant Llorenç. Es tracta d'una edificació de planta rectangular amb una sola nau i un sol absis al qual li manquen dues absidioles. Al segle XII s'afegí un atri a la façana per tal d'aixoplugar la porta. Al segle XVIII es va traslladar la porta romànica de la façana de migjorn a la de ponent. L’església conserva la pila baptismal on fou batejat Mossèn Cinto Verdaguer i una còpia de la partida de baptisme que certifica la data del seu naixement, el 17 de maig de 1845, junt amb l’homenatge autògraf que el bisbe de Vic, Torras i Bages, hi va estampar al marge.

MAS DE LA SALA O BRU DE SALA

És una de les primeres i més importants cases del poble, la trobem documentada des del 1227. La casa principal és un ampli edifici de planta rectangular, de tres pisos, cobert a quatre vents, i unit per la part de llevant amb la masoveria. La lliça i el jardí, per la part de la plaça, es clouen amb un mur, construït acabada la guerra, amb un bonic portal barroc que conté l'escut d'armes en marbre i unes esferes de pedra com les de l'església. La fesomia actual és obra del segle XVIII, quan es va produir un gran nombre de renovacions a les masies del terme.

VILLA ESPERANZA, LA CASA DE LA VILA

Aquesta casa senyorial és imponent i està presidida per un rètol treballat, estil modernista, on es llegeix "Villa Esperanza". L’Ajuntament de Folgueroles l'ocupa actualment.

Mentre esperem a la sortida podem recrear-nos veien i fotografiant tots aquests monuments que ens envolten. Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) és fill il·lustre de Folgueroles, poeta i avantguardista del catalanisme. La seva presència es respira arreu del poble i del seu entorn a través de làpides amb fragments de poesies, monuments com el Pedró, la casa-museu, el jardí del poeta situat a l'ermita de la Damunt, i els monòlits que marquen la ruta verdagueriana. Precisament la Caminada Verdagueriana d'aquest any ens permetrà veure algunes d'aquestes referències.



Comencem la caminada seguint el carrer de la Rambla fins a trobar la carretera de Vic a Vilanova de Sau. En arribar-hi, la creuem i seguim per la pista que hi ha al davant; pocs metres més enllà, surt a la nostra dreta un camí que baixa a la Font Trobada, envoltada de grans arbres.

LA FONT TROBADA

És la primera de les vuit fonts que dintre el terme ragen a la vora del torrent de Folgueroles. Sobre aquesta font es conserva una bella poesia, que potser no és de Verdaguer, però que ha arribat manuscrita entre els seus papers. En aquests versos per a l'aprenent de poeta, la Font Trobada esdevé la font de l'amor trobat.


"Raja una fonteta a prop de ma pàtria que tothom li dóna per nom la Trobada, al peu del torrent, que brolla tan clara que al sortir del raig sembla fosa plata.
Buscant la frescosa font regalada a ta dolça vena que la set apaga acut la pastora i la vilatana com lo segador l'anyell i la cabra.
També jo et visito amb tanta constància que molts dies vinc tarda i matinada."
Un dia el poeta hi troba "una certa nina" que li ofereix un vas d'aigua de La Font Trobada. Amb l'aigua beu també l'amor i d'ençà d'aquell dia torna a la font i es pregunta si aquella nina no és una nimfa del lloc davallada del cel. I exclama:
"Digues-li, per Déu! digues-li. fontana, a la nina hermosa que en lo teu raig canta, que rica n'és ella que em roba la calma."
El poeta promet a la font que la rodejarà de marbres i xiprers, heures i vidalbes. I acaba:
"Tot això tindràs , fontana, per paga d'haver-m'hi trobat l'amor que em faltava."

Retornem a la pista que seguíem, el Camí de l'Arumí, fins a trobar un trencall a l'esquerra que ens portarà a enllaçar amb el Camí del Mas d'en Coll. Arribem al trencall del mas, i trobem el primer control on ens fan entrega d'un petit ram de farigola amb una tarja dels Amics de Verdaguer.

EL MAS D'EN COLL

Entre els masos històrics i tradicionals de Folgueroles destaca el Mas del Coll, o d'en Coll, antiga casa forta venuda el 1306 pel cavaller Francesc de Santvicenç al prior de Sant Llorenç del Munt, que conserva encara un cos fortificat amb llargues espitlleres i els antics merlets, ara tapiats, i que es va transformar en masia al segle XVII.

D’origen molt antic, l’edifici és el fruit de moltes transformacions al llarg del temps. Pot definir-se com un edifici de planta baixa, pis i golfes amb la teulada a dues vessants de diferent longitud. A la façana hi ha un cos avançat, que podria haver estat una antiga torre de defensa, la coberta de la qual té la teulada a una vessant continua amb la resta de la casa. Originalment, per construir-la, es va utilitzar la pedra i la fusta, i més tard s’hi van afegir murs de tapia i maó. Antigament era el Domus del Coll, casa de la que es tenen noticies des del segle XIV.

L'ALJUB DEL MAS D'EN COLL

Abans d'arribar a la casa veiem a la dreta un aljub de pedra tot recobert d'herbes. Retornem al punt de control i de seguida veiem a l'esquerra un bonic pou.



Acabem de fer la pujada i arribem al coll que separa dos puigs: el Castellet i el Tinyós. En aquest coll hi veiem una gran bassa: la Bassa del Mas d'en Coll



La caminada segueix per la pista de l'Arumí cap a la dreta. Deixem un trencall a l'esquerra que baixa seguint el Torrent de la Vall. Més endavant deixem el Camí de l'Arumí que marxa per la dreta fins al mas. Nosaltres seguim recte pel Solell de l'Arumí sota mateix del Puig-castellet o Serrat de les Madrones. Des d'aquest camí obtenim bones vistes sobre Sant Julià de Vilatorta, i més al fons dels Cingles de Bertí.

Arribem a una cruïlla de camins on ens creuem amb el Torrent de les Costes. El lloc es conegut amb el nom de les Bassetes. Deixem els dos camins que trobem, i agafem un sender a l'esquerra que comença a enfilar-se cap al Pla del Bronze. Aquest tram és preciós, el terra està empedrat i ajuda a fer la pujada més senzilla, doncs les botes s'hi agafen bé. Estem rodejats de vegetació i la humitat és alta, es nota que seguim ben a prop del torrent.



Després de diverses ziga-zagues enllacem amb la pista del Pla del Bronze. En aquest punt se'ns ofereix la possibilitat, optativa, d'anar a veure el poblat iber del Casol de Puig-castellet. Girem a l'esquerra per anar a visitar-lo.

EL CASOL DE PUIG-CASTELLET

La fortalesa ausetana del Casol de Puig-castellet està situada al nord-est de la vila de Folgueroles. L'assentament és al cim del turó de Puig-castellet o de les Madrones que separa les masies de l'Arumí i el Mas d'en Coll. La fortalesa està formada per un gran pany de muralla de 64 metres de llargada i 3 d’amplada. A la part externa s’hi adossa una torre massissa quadrangular, en talús. Tanquen els extrems, per l’interior, dos grans murs laterals que limiten amb els espadats. Entre els dos braços s’hi obren deu habitacles amb una funció domèstica i artesanal. Dos patis empedrats als extrems conclouen el conjunt arquitectònic.



L’assentament es construí a mitjan segle III aC com ho indica el material ceràmic i numismàtic i fou abandonat, com a màxim, uns cinquanta anys més tard.
La seva funció i la cronologia tan curta es poden explicar per la seva situació geogràfica als límits del que seria el territori del poble ibèric dels Ausetans i, l’abandonament, caldria relacionar-lo amb la presència militar romana a la zona. El Casol de Puig-castellet és un bon exemple d’arquitectura militar ibèrica de caràcter autòcton.



Es tracta d'una construcció del tipus defensiu anomenat "de barrera". La seva disposició lineal, amb una orientació nord-est-sud-oest, impedeix el pas pel turó. Així, els braços de la muralla s’estenen lateralment i, segurament, arribaven fins arran de la cinglera, a banda i banda del turó, aprofitant el relleu del promontori tancant l’accés a la fortalesa i impedint el pas cap a la plana.

Aquest jaciment, com hem dit, es troba al Puig-castellet o Puig de les Madrones. El nom de Madrones probablement fa referència a les encantades, éssers mitològics força recordats en la toponímia i en la memòria popular. Aquests éssers formen part de la variada població fantàstica existent en l’univers de les creences populars. Aquests personatges, que mossèn Cinto situà al nucli de la trama argumental del seu poema Canigó, són presents en totes les cultures europees. Podem acceptar que aquests paratges que envolten el Casol de Puig-castellet eren també un territori d’encantades, ja que hi ha moltes coincidències que així ens ho fan suposar: el mateix nom de Madrones, l’indret apartat i solitari, la presència d’aigua i gorgs a prop i l’existència de restes prehistòriques. Vet aquí un lligam amb Verdaguer.

Després d'observar i fantasiejar, tornem enrere per seguir la caminada. Quan la pista creua el Torrent de les Costes, l'abandonem i agafem un corriol a l'esquerra que s'enfila fins el Serrat del Pi. Aleshores enllacem amb la pista de la carena que seguim per la dreta fins arribar a Can Barretina.

CAN BARRETINA

Aquest mas que pertany al terme de Folgueroles, està situat al conegut com Pla de Can Barretina, just sobre la serralada que separa les Guilleries de la Plana de Vic. Can Barretina es troba actualment en runes encara que conserva bona part de la seva estructura exterior i encara és una fita important i ben visible a la contrada. Es tractava d’una casa no gaire gran, de planta baixa i pis, amb la teulada a dues vessants i el carener perpendicular a la façana. La porta era de forma rectangular i estava centrada respecte al carener, tenia la llinda de fusta, el mateix que les finestres, de les que veiem les restes. Estava construïda amb pedra del país de diferents mides. A l’interior es veuen els forats on descansaven les bigues.
Al estar situada dalt la carena i a tocar de la cinglera, gaudeix de grans vistes panoràmiques sobre la Serra de Puig Castellar, el Turó de la Mina, el Puig dels Jueus, Sant Llorenç del Munt...



Anem seguint pel fil de la carena del Serrat del Pi en direcció a migdia. Arribem a una torre d'alta tensió de la M.A.T. De nou, entre la vegetació, s'ens obren les vistes sobre tota aquesta vall. Per primer cop veiem la silueta de Sant Llorenç del Munt.

El sender continua i baixa fins el Collet de Can Barretina. A continuació va planejant, encara per sota el Serrat del Pi, fins arribar al Coll Lloberola. A la nostra esquerra ens queda la vall del Sot Fosc i al davant el Serrat del Vent. El recorregut ara es dirigeix cap al sud-est per la part de llevant del Serrat de les Alzines. Arribem a l'Empriu, zona boscosa a prop de la capçalera del Torrent del Sot Fosc.

L'EMPRIU

Antigament, quan encara es practicava la transhumància, els Emprius eren llocs habituals de pastura. Es tractava d'una propietat comuna, a l'igual que les carrerades o els passos pels ramats, on s'anava a portar el bestiar. Hi ha qui recorda aquest indret amb el nom de les Solanes, terme que faria referencia a una aclarida del bosc i, per tant, seria un sector assolellat.

Deixem el sender que s'enfila cap al Serrat del Vent, nosaltres creuem el torrent i continuem cap a l'esquerra en direcció nord. Anem caminant per la part obaga del Serrat del Vent, tot envoltant la vall del Sot Fosc. Envoltats de bosc arribem a un pla rocós on enllacem amb el GR 2, que ve per la dreta de dalt el Serrat del Vent. Seguim per sobre les roques i arribem al coll, on hi ha una bassa; el monestir de Sant Llorenç del Munt és a dalt. Per obtenir una millor perspectiva, ens enfilem al turó de la punta del Serrat del Vent que té una bona vista del monestir. Veiem el Matagalls, i a l'altra banda observem la plana, el Puigmal, Bellmunt, el Puigsacalm, els Rasos de Peguera, la Tossa d'Alp...



Una vegada fetes les fotos, baixem de nou al collet. Passem per sota el monestir i sortim a una pista que seguim cap a la dreta fins a l'entrada del recinte. Des d'aquí hi ha una llarga rampa que puja fins a l'entrada del castell.

MONESTIR DE SANT LLORENÇ DEL MUNT

Hem de senyalar, abans de res, que tot aquest edifici està reconstruït, tant a l’interior com a l’exterior, amb elements extrets d’altres indrets o bé amb imitacions. Poques coses conserven el seu antic emplaçament. De l’antic castell, podem veure dues torres de defensa amb merlets, annexionades a l’edifici, amb un portal a la cara nord i un altre a la de ponent. A la part de ponent i annexionat al cos principal hi ha l’església d’orígen romànic amb campanar d’espadanya i absidioles refetes. D’aquesta església romànica queda la nau escapçada amb la volta refeta, l’absis central i poca cosa més.



Sant Llorenç del Munt és l'antic i encastellat monestir de Sant Llorenç del Munt (antigament de Planeses), que va ser el centre històric i religiós més important de l'antiga demarcació de Planeses. Es troba situat a l'extrem d'una cinglera on hi ha l'únic pas practicable al puig de Sant Llorenç, de 856 metres, envoltat de tallats i cingleres de gresos roigs.
Quan l'antic castell de Sant Llorenç, el terme del qual s'estenia pels actuals municipis de Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles, va perdre la seva jurisdicció a favor del Castell de Sameda, els seus propietaris el van destinar a casa religiosa. El 1067 van cedir l'església de Sant Llorenç al monestir de Sant Marçal de Montseny perquè hi fundés un priorat o casa benedictina. Dificultats internes de Sant Marçal van fer que no es portés a terme la fundació i, posteriorment, sota la protecció dels descendents dels primitius donants, s'hi reuní una comunitat de clergues o canonges regulars de Sant Agustí. La casa tingué una relativa vitalitat fins al principi del segle XV i després començà una etapa d'estancament i decadència, prolongada tot el segle XVI.



Trobem el conjunt monumental del castell i l'església de Sant Llorenç, restaurat per un particular de Vic. Es van refer dues absidioles mutilades al segle XVI i es va reconstruir la volta de l'església de tres absis. En el casal adossat es troben elements gòtics i altres de més tardans, que indiquen que fou restaurat al segle XV i fins al XVIII.
El seu interior està ple d'una barreja d'elements de diferents estils, recollits i col·leccionats per entonar estèticament amb el conjunt. La visita és força interessant sempre que es valori adequadament aquesta barreja.



La organització aprofita aquest espai, amb una gran esplanada al davant del castell, per servir l'avituallament principal: l'esmorzar. Més tard ens oferiran la lectura de poesia de Verdaguer, també en aquest lloc a cavall de la Plana de Vic i de les Guilleries.



Desprès de satisfer la gana i la sed, retornem a fotografiar més detalls d'aquest castell-monestir.



Abans de marxar escoltem alguns poemes de Mossèn Cinto Verdaguer, que tantes vegades va trepitjar aquestes terres i espais de les Guilleries.



Decidim acostar-nos a l'extrem de llevant de la cinglera, doncs és un excel·lent mirador sobre les Guilleries.



Finalment reemprenem la caminada. Deixem el monestir tot sortint pel portal del nord que ens baixa de nou a la pista inicial.



Anem seguint la pista que baixa suaument cap al nord. El camí prossegueix enmig d'una humitat molt alta que fa que els arbres i les plantes llueixin el seu millor aspecte.



Aviat passem per sota les roques que formen el Puig de Sant Llorenç i fem un revolt, baixant cap al proper coll: el Coll Pedrís. Situat entre dues roques, el Puig dels Jueus i l'extrem del Puig de Sant Llorenç, queda visualment afectat per les torres d'alta tensió de la M.A.T. que li treuen molt del seu encant.

EL COLL PEDRÍS

Des d'aquest punt fem una petita variant de la caminada pujant al Puig dels Jueus, el turó rocós que ens queda al davant. No hi passa la caminada, però ja que hi sóm hi és tant a prop... decidim enfilar-nos-hi.

EL PUIG DELS JUEUS 820 m.a.

Per pujar-hi, hem de deixar la pista i enfilar la carena, tot passant pel costat d'una torre de la M.A.T. Passem entre un pi i una alzina i iniciem la pujada per un llom rocós; a la part final d'aquesta pujada hi ha un tram més dret i sense massa preses, però que no presenta gaire dificultat. Un cop l'hem superat, continuem pujant per la carena, que s'estreny en arribar al cim. Aquest és relativament estret i penjat, sobretot pel cantó est, on veiem la pista a sota nostre. La panoràmica és més bona que des del Coll Pedrís; podem veure els Munts, el Far, els cims de les Guilleries, el Puisacalm, el Puigmal, el proper mas de Collsameda i el Collsesvinyes, ja a la carretera.



Grimpant una mica per darrere el cim, ens han indicat que hi han les restes de l'antic Castell Sameda.

EL CASTELL SAMEDA O DE MEDA

El Castell de Meda estava construït sobre aquest punxegut i estret turó que és el Puig dels Jueus, dominant una de les entrades entre la Plana de Vic i les Guilleries ja que hi passava el camí que portava a Planeses i a Sau. El trobem documentat des de l’any 992 i va substituir el de Sant Llorenç a l’inici del segle XI. Les restes que podem veure son just al vèrtex de la piràmide. Corresponen a trossos de murs situats al cantó de ponent que mira cap a la Plana. Des de dalt es fa molt difícil distingir les restes. Per poder fer les fotos, cal baixar una mica pel cantó nord i desprès retrocedir cap al sud fins a localitzar l'angle més adient.

Retornem a la pista que baixa del Coll Pedrís i seguim la ruta cap al nord. Des d'aquesta pista encara es gaudeix de la visió de les Guilleries.



Continuem baixant, al cap de poc deixem la pista que continua fins la carretera de Vic a Vilanova de Sau, i agafem la que surt a la nostra esquerra que ens portarà al Coll Sameda. Aquest coll separa el Puig dels Jueus del Turó de la Mina, curiosament tots dos turons tenen una alçada semblant: 820 metres.

Una vegada hem passat el coll, el camí descendeix i pren la direcció de ponent. De seguida arribem al mas de Collsameda.

COLLSAMEDA

Collsameda es una petita casa que es troba al costat de l’antic camí que anava de Vic a Vilanova de Sau. Davant seu, al altre costat de la vall, hi ha el Monestir de Sant Llorenç del Munt i el nom li ve de que es troba molt a prop d’on hi havia el Castell de Meda. És una masia interessant per la seva simplicitat i adaptació a la topografia.
La construcció no te cap element d’interés arquitectònic a no ser unes arcades, ara segellades, a la part de migdia que per les dimensions de la casa semblarien desmesurades.



Es tracta d'un edifici de planta rectangular compacte, sense edificacions annexes, situat a mitja vessant, per sobre el camí d'accés. Únicament té un petit cos adossat a la façana sud-est que podria ser un antic forn. Les seves finestres tenen els brancals i les llindes de pedra. Destaquen dos arcs situats a la façana sud-est amb dovelles formant un arc de carpanell. La casa de Collsameda havia servit com a petit hostal de camí.

En arribar al mas ens trobem amb un avituallament especial. Fa uns quants anys la gent de Folgueroles va popularitzar anar a buscar figues i comprar un didalet d'aiguardent a la masovera de Collsameda. Els Amics de Verdaguer continuant amb la tradició, ens ofereixen un tast de figues i aiguardent.



Reemprenem el recorregut seguint la pista que continua baixant, paralel·la al torrent de la Baga. Durant aquest tram podrem veure el cantó de ponent del Puig dels Jueus, i amb uns prismàtics o un bon teleobjectiu possiblement les restes del Castell de Meda.



Continuem la caminada apropant-nos cada cop més al torrent. Tot aquest tros de camí el fem arrecerats per l'allargassada Serra de Puig Castellar que mostra tothora una imponent cinglera blanca i vermella a la nostra dreta. Aquest traçat correspon a l’antic camí ral de Folgueroles a Vilanova de Sau, que passava pel misteriós gorg de Llitons. Arribem a una cruïlla de camins. Sense adonar-nos-en ens trobem sobre el petit i dissimulat Pont de les Bruixes, i si parem atenció podem sentir la remor de l'aigua caient al gorg.

EL GORG DE LLITONS

El torrent ha anat construint al llarg dels anys una estreta gorja de boniques i curioses formes. Per a veure'l hem d'entrar dins del torrent i avançar per sota el pont amb els peus dins l'aigua. Des de fora amb prou feines es veu, i per això cal anar amb compte, perquè queda mig amagat entre la vegetació. En aquest indret, es barregen les aigües dels torrents que vénen del sot de Collsameda i del Sot Fosc. Són l’origen del torrent de Tavèrnoles. L'aigua queda encaixonada entre parets de pedra grisa i vermellosa i dóna una sensació de misteri.



Aquest nom, Llitons, prové d'uns personatges també anomenats Nyetus, Nyitus, Nitus o Nitons, que són uns èssers diminuts (mossèn Cinto deia que eren banyuts) i que formen part de la mitologia de molts llocs. Sembla ser que si et descuides et poden entrar pels forats de les orelles, dels ulls o del nas i menjar-te de mica en mica el cervell i fins i tot pots perdre l'enteniment. Així un es queda ennitonat i perd la memòria i altres facultats. Però podem estar tranquils ja que solen sortir de nit. Els Llitons vénen a ser uns follets amb nom i casa pròpia, i amb un ball dedicat especialment a ells (el Ball dels Nyetus de Folgueroles).

Per bé que els folguerolencs coneixen el lloc com gorg de Llitons, no hi ha dubte que el gorg dels Nitons de la prosa verdagueriana correspon amb tota exactitud al mateix indret. Podem contemplar encara "les roques de foc", les bardisses, la fondària, l’estretor del salt d’aigua, encara avui, com les va veure Verdaguer en la infantesa i com les va descriure en la joventut.

Deixem enrere el gorg misteriós i seguim avançant per la pista. Veiem a la dreta, la pista del Passant de la Sorra que porta a la carretera de Vic a Sau. Unes quantes passes més endavant descobrim un monòlit a mà esquerra, amb una poesia de mossèn Cinto gravada a la pedra. En diversos llocs del terme aquests monòlits es fan presents i ens recorden com va ser d'important per al poeta el paisatge de la seva infantesa i adolescència.

En acabar una suau pujada arribem al Collet del Mas d'en Coll i de nou a la Bassa del mateix nom. Si al matí hi passaven pel seu cantó sud, ara ens toca rodejar-la pel cantó nord. A davant nostre s'eleva el Puigtinyós de 642 metres. Si mirem cap a migdia, encara podem veure el Puig dels Jueus entre les torres de la M.A.T.



Seguim la pista per l'esquerra i baixem a trobar el Camí del Mas d'en Coll. Continuem la caminada cap a la dreta fins a trobar la carretera de Vic a la presa de Sau. Creuem la carretera i continuem de front uns quants metres per agafar a la dreta un corriol que s'endinsa al bosc. Avancem vorejant els camps de la propera masia del Pou.



El sender passa per darrere les cases del barri del Pedró. Finalment s'arriba, pel cantó de l'absis, a l'ermita de la Damunt.

ERMITA DE LA DAMUNT

Les primeres noticies documentades de l’ermita daten del segle XIII. Va ser reformada al segle XVII. La Damunt és un dels llocs verdaguerians més destacats. Aquí venia de petit el poeta, acompanyant la seva mare, i aquí tornava ja vell, quan les penes l’aclaparaven.
És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular acabada amb un absis semicircular i coberta a dues vessants. Està orientada de llevant a ponent.















Al costat de llevant de l'ermita hi ha un bonic jardí (plantar el 1990 pels Amics de Verdaguer, en el seu 25º aniversari) anomenat Brins d'Espígol, que és el títol d'un llibre herbari del poeta. Aquest jardí ens ofereix les flors que va cantar Verdaguer en la seva poesia i que duen el nom gravat en una rajola de ceràmica.



Al peu de la Damunt contemplem els llocs verdaguerians més assenyalats de la Plana de Vic: a primer terme la masia de Torrents i el poble de Folgueroles; més enllà Sant Jordi de Puigseslloses, la Font del Desmai i can Tona; al fons la ciutat de Vic, la Gleva i Vinyoles d'Orís; a l'horitzó, el Pedraforca, els cims del Pirineus, Cabrera; i a migdia, el Montseny.

Aquí es dóna per acabada la caminada. S'ens ofereix de nou una bonica lectura de poemes de Mossèn Cinto Verdaguer. En acabar retornem a la plaça on donarem definitivament per finalitzada aquesta bonica i interessant caminada. Deixem l'ermita i seguim la pista asfaltada de la Ronda de Damunt que es dirigeix cap al sud. En arribar al camp de futbol a la nostra esquerra veiem el bosquet de les alzines sureres.

LES ALZINES SURERES

Les alzines sureres no són un arbre autòcton d’aquesta zona i l’alzinar de Folgueroles és el conjunt més important que hi ha d’aquests arbres a la Plana de Vic. Avui formen part de l’entorn urbà, però al segle XVIII, quan probablement foren plantades estaven en terreny de la masia La Sala.



Entre les alzines hi troem l'Àlbula, una escultura de Pablo Palazuelo dedicada a la poesia. El monument reprodueix una poesia de mossèn Cinto. Es tracta d’un llibre obert, d’acer inoxidable, situat damunt d’una peanya de pedra que duu la inscripció:
"la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra."
Què és la poesia?. Jacint Verdaguer.

Aquests dos versos de Verdaguer varen inspirar el pintor i escultor Palazuelo per a la creació d’un llibre blanc. L’obra va ser inaugurada el 17 de maig de 1995 amb motiu de la celebració dels 150 anys del naixement de Jacint Verdaguer. El mes de juny del mateix any es va inaugurar una escultura igual al museu Verdaguer de Vil·lajoana, a Vallvidrera, com a símbol d’unió dels dos indrets on va néixer i morir Verdaguer.

Ara ja tant sols ens queda seguir pel carrer de la Rambla i el carrer nou per retornar a la Plaça Verdaguer, punt d'inici i final d'aquesta ruta verdagueriana.

XXXIVª CAMINADA VERDAGUERIANA: LA RUTA DE SANT LLORENÇ