Los Folloneros: XXIIIª CAMINADA PELS LLOCS VERDAGUERIANS DE FOLGUEROLES

maig

XXIIIª CAMINADA PELS LLOCS VERDAGUERIANS DE FOLGUEROLES

Trieu el mapa

Distància recorreguda: 13,01 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 771 metres, baixant: 790 metres.
Altitud mínima: 523 metres, màxima: 871 metres.

Ens trobem a la plaça de Jacint Verdaguer de Folgueroles per participar en la Caminada pels llocs verdaguerians. És una plaça força ampla però en època de Verdaguer aquesta era molt més petita i era anomenada plaça de l’església. En aquest lloc, avui hi trobem molts elements d’interès verdaguerià. La casa familiar, l’església parroquial i els monuments erigits a la seva memòria com el Pedró i el relleu escultòric del Sembrador de Manolo Hugué.

L'església està dedicada a Santa Maria i és d’estil romànic i barroc. De l’edifici originari conserva l’absis i les absidioles amb decoracions llombardes i els capitells romànics de la façana que foren restituïts acabada la guerra de 1936. El volum del temple actual amb el campanar d’espadanya i la façana corresponen a l’ampliació barroca del segle XVIII. La façana havia estat decorada per sarcòfags gòtics i l’interior de l’església, avui de pedra vista, havia estat decorat per un altar barroc realitzat l’any 1735 i que fou malmès durant la guerra de 1936. L’església conserva la pila baptismal on fou batejat el poeta i una còpia de la partida de baptisme que certifica la data del seu naixement, el 17 de maig de 1845, i l’homenatge autògraf que el bisbe de Vic, Torras i Bages, hi va estampar al marge.

El monument modernista que presideix la Plaça Verdaguer és obra de l’arquitecte osonenc Josep Maria Pericas i Morros. Va ser erigit l’any 1908, sis anys després de la mort de Jacint Verdaguer, com un homenatge de Catalunya i dels Països Catalans al poeta. El monument és de gres de Folgueroles, pagat per la gent del poble i treballat de franc pels picapedrers. L’efígie del poeta és coronada per un pinacle amb les figures religioses que més estimà, Sant Francesc, el Sagrat Cor, Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, i la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya. La gent l’anomena "pedró de mossèn Cinto" i ocupa el lloc on ell d’infant va jugar i de jove va ballar, com explica en els seus escrits autobiogràfics.

Plaça Verdaguer el dia de la inauguració del Pedró, monument a Verdaguer del 1908.
Muntatge fotogràfic realitzat a partir de dues fotografies històriques. Autor: Pau Franch, FJV.

Agafem el carrer de la Rambla i la carretera de Vilanova de Sau. Creuem la carretera de Vic a la Presa de Sau i seguim el camí de l'Arumí, a uns 10 metres en direcció a Vilanova deixem un camí ben marcat a la dreta, que ens portaria a la font Trobada. En aquest paratge, i tant sols visible des de l'aire, és on el curs del torrent de Folgueroles dibuixa la a partir d’una proposta artística creada per Perejaume amb motiu del centenari de la mort del poeta l'any 2002.
Una intervenció que va consistir en allerar el torrent amb el traç de la signatura del poeta; en clavar (als extrems del terme municipal) quatre claus fiters que duen clavat a la cabota "Terme real i Verdaguer de Folgueroles"; i en la distribució de 70 lectors per tot el terme municipal, un dia a la tarda, durant dues hores, que van llegir simultàniament tota l’obra de Verdaguer.

Nosaltres agafarem un trencant a l'esquerra que enllaça amb el camí del Mas d'en Coll.

MAS D'EN COLL

Pagesia important ara deshabitada. L’edifici es conserva i els camps del voltant són conreats. Aquí els Amics de Verdaguer ens regalen un ramet de farigola.
Veiem arran del camí un estètic pou i en arribar al coll ens trobem amb la bassa del mateix nom. Aquest matí boirós ho desdibuixa tot, i apareixen les figures fantasmals dels caminants enmig de la boira.

El camí prossegueix per l'altra vessant, pel cantó del torrent de Tavèrnoles enmig d'una humitat molt alta que fa que els arbres i les plantes llueixin el seu millor aspecte. Passem el cartell que ens indica la propera font del Cargol.

Més endavant trobem un monòlit a mà dreta, amb una poesia de mossèn Cinto gravada a la pedra. En diversos llocs del terme aquests monòlits es fan presents i ens recorden com va ser d'important per al poeta el paisatge de la seva infantesa i adolescència.

Continuem la caminada apropant-nos cada cop més al torrent. Passem sota la Serra de Puig Castellar i ara pugem per l’antic camí ral de Folgueroles a Vilanova de Sau, que passa pel misteriós gorg de Llitons, just en una bifurcació de camins i sota un petit i dissimulat pont: el Pont de les Bruixes.

GORG DE LLITONS

Aquest gorg es manté amagat entre arbres i fullaraca. Un indret especialment interessant de la Plana de Vic, situat a l’Espai d’Interès Natural de Guilleries-Savassona (al municipi de Folgueroles). És un engorjat profund amb salts d’aigua on es barregen les aigües dels torrents del Sot Fosc i de Collsameda, a la capçalera de la riera de Tavèrnoles. Diu la llegenda que és tant fondo que mai ningú ha pogut arribar a baix, i que està habitat per uns éssers màgics anomenats llitons.
Aquest estret i curiós encaixonament de l’aigua entre roques és un lloc ombrívol i feréstec, humit i salvatge. Això ha donat lloc a moltes

Reemprenem el recorregut seguint la pista paralel·la al torrent de la Baga que va enfilant-se per la vessant de la Serra de Puig Castellar cap al Coll Sameda.

MAS COLLSAMEDA

Collsameda es una petita casa que es troba al costat de l’antic camí que anava de Vic a Vilanova de Sau, pertany al terme de Sant Sadurní d'Osormort (segles XVII-XVIII). És una masia força interessant per la seva simplicitat i adaptació a la topografia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, sense edificacions annexes, únicament té un petit cos adossat a la façana sud-est que podria ser un antic forn. Destaquen les obertures amb brancals i llindes de pedra i dues arcades, ara segellades, situades a la façana sud-est amb dovelles formant un arc de carpanell.
El nom li ve de que està mol a prop d’on hi havia el castell de Meda del qual encara queden algunes restes dalt d’una formació rocosa en forma de piràmide que hi ha en el camí de la Mina de Sau a Sant Llorenç dl Munt, just per on passa la línia d’alta tensió.

En arribar al mas, ens esperen els Amics de Verdaguer per oferir-nos un tast de figues i aiguardent, com demana la tradició:
"Totes les petites feixes dels voltants de Collsameda eren conreades de vinyes. Entre els ceps hi havia plantats arbres fruiters: presseguers, pomeres i figueres. Després de la desfeta de la fil·loxera arrencaren tots els ceps i sols quedaren els arbres fruiters. De tots aquests els que donaren la fruita més apreciada fou la figuera. La figuera és un arbre que no li agrada ser regat, és de lloc secaner, condicions que compleix en escreix Collsameda. Aixó fa que d'aquí surtin, encara avui, unes figues de molt bona qualitat, blanques i molt dolces.
Quant eren madures la gent de Folgueroles, que coneixia les virtuts d'aquelles figues, ho aprofitava per fer.se'n un bon tip. La padrina de Collsameda deixava collir les figues de dret de l'arbre, però amb la condició que després havien d'anar a fer un didalet d'aiguardent, que ella els hi venia per cinc o deu cèntims. Així es treia uns petits calerons que prou falta li feien.
S'explicava que les figues amb l'aiguardent hi deien molt, i mes si eren de Collsameda. Durant anys fou un costum força estès per la gent de Folgueroles i per aquest motiu avui us obsequiem amb figues i un didalet d'aiguardent."

Acabem de pujar fins el Coll Sameda. Al costat esquerra ens queda l'alterós Turó de la Mina, extrem de la Serra de Puig Castellar, i a la nostra dreta el Puig dels Jueus. Des del coll podem veure el nostre objectiu: els Munts i les seves torres de comunicacions.

Agafem la pista que surt enfront i cap a la esquerra, i que tot baixant ens duria a la carretera de Vilanova de Sau. Al cap de poca estona arrenca a l'esquerra un corriol que pujant fent ziga-zagues ens porta sobre la Mina, el túnel de la carretera de Vilanova.

Després d'aquesta sobtada i dreta pujada, el sender revolta cap a l'esquerra i tot planejant s'endinsa de nou en un bosquet ombrívol i fresc. Les vistes sobre les Guilleries, el Puig dels Jueus i el Coll Pedrís amb les absurdes torres d'energia, envoltat tot per la boira que comença a aixecar-se, són impressionants.

Arribem a la pista encimentada que porta fins els Munts. Ens apareixen bones vistes sobre la cinglera dels Munts, les Guilleries i sobretot del proper Salt de la Minyona.

Seguim pujant per la pista i a poca distància, arribem als Munts. En els Cingles dels Munts és on trobem la màxima elevació de l'Espai Natural de Savassona, concretament el cim dels Munts fa aproximadament 860 metres. Aquí està situada una torre de vigilància de focs i un vèrtex geodèsic del Institut Geogràfic Cadastral. Hi ha també diferents antenes de comunicació que presideixen la serra que s'estén des del Montseny fins als Congost de Casserres i que actua de divisòria entre l'extensa Plana de Vic i les Guilleries.

ELS MUNTS

Els mas Els Munts data del segle XVIII, a inicis d’aquest era habitada per la família Munts, però ja a l’any 1744, es parla dels masovers dels Munts. És una masia de planta rectangular, coberta a dues vessants, de llargada diferent, amb el carener perpendicular a la façana que està orientada a migdia. Sobresurt una llanterna en forma de torre coberta a dues vessants. Consta de planta baixa i pis. A la façaa un portal rectangular de pedra, amb llinda de fusta i tres finestres a la planta baixa. Tè adossats dos cossos un a la torre i l’altre a l’altre banda. Els materials constructius són lleves de gres unides amb morter de calç, afegitons de totxo i porland.

Ens aturem en aquest pla per gaudir d'un bon esmorzar preparat pels Amics de Verdaguer. Gaudim també d'una amena lectura de textos a càrrec d’Anna Maluquer.

"El quinze d’agost, el temps més calorós de l’estiuada, quan no resta una garba de xeixa per batre a les eres de Muntanya, quan els pallers fan gran ombra i els graners són plens a vessar, i a les vessanes on, encara no fa dos mesos, les xeixes rossejaven, ja guaixa el fajol tendre, i el mill, amant de terra lleugera estén els petits branquillons, fem la festa major els del meu poble [...]"

Reemprenem la caminada tornant enrere fins el trencall del Salt de la Minyona, que ara sí ens desviem per visitar-lo.

MIRADOR DEL SALT DE LA MINYONA

Des d'aquest extraordinari mirador podem gaudir d'una àmplia panoràmica, sobre la vall de Vilanova de Sau i les Guilleries al fons, els Cingles de Tavertet, el Collsacabra i fins i tot el Pirineu.

Les Guilleries, la vall de Sau i el Montseny. L'imponent paisatge que es presenta des del mirador del Salt de la Minyona fou un recurs força emprat en l'obra de Verdaguer. Des del cim d'aquest penya-segat, el poeta va escriure un poema de joventut dedicat a la "nina del cingle" i també en una prosa evocà la llegenda popular del lloc, que explica la que va saltar-hi sense fer-se mal perquè arribava tard al seu casament.

LA MARE DE DÉU DELS CINGLES

Està situat a 846 metres d'altitud. Una barana protegeix el visitant del buit vertiginós que s'estén sota la mirada de la Verge dels Cingles.

A continuació retornem a la pista dels Munts i la seguim direcció Folgueroles. Al cap de poca estona la deixem i prenem un corriol a la nostra dreta que, en suau baixada i travessant zones força boscoses i ombrívoles, ens portarà fins el Masgrau.

EL MASGRAU I LA SEVA ALZINA MIL·LENÀRIA

La cabana de Masgrau està situada a la part de darrera de la casa i sota la famosa alzina del Masgrau. És una cabana d’ús agrícola amb cobert a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. La teulada s’allarga a la part de la dreta on hi ha un recinte tancat. La resta és de dues plantes amb el terra d’empostissat, s’accedeix al pis per una escala de ferro. A la part d’abaix hi estan els cavalls. De molt bonica factura.

L'alzina de Masgrau es un arbre mil·lenari que ha estat declarat arbre monumental.

A continuació la caminada segueix un corriol que travessa el Pla de Masgrau i enllaça amb una pista. Passem a prop de les Punxes i desprès per davant del Compòsit, travessem la riera de Tavèrnoles i arribem als Foquers.

ELS FOQUERS

Admirem d'aquesta masia el rellotge de sol en una de les columnes de la porxada. Veiem al fons el campanar romànic del poble de Tavèrnoles.
Davant mateix de la casa arrenquen les conegudes escales dels Foquers, per on continuem la nostra marxa.

ESCALES DELS FOQUERS

Les escales són molt poc artificialitzades, és a dir, graons irregulars sobre la pedra i el terra. El desnivell és de quasi 50 metres que salvem amb uns 250 graons. La pujada correspon bàsicament al tram inicial.

Sortim a un camp segat que travessem pel mig seguint les roderes d'un tractor i anem a sortir davant per davant de l'ermita de La Damunt.

MARE DE DÉU DE LA DAMUNT

Les primeres noticies documentades de l’ermita daten del segle XIII. Fou ampliada i renovada als segles XVI i XVII. La Damunt és un dels llocs verdaguerians més destacats. Aquí venia de petit el poeta, acompanyant la seva mare, i aquí tornava ja vell, quan les penes l’aclaparaven.
És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular acabada amb un absis semicircular i coberta a dues vessants. Està orientada de llevant a ponent. A la part nord s’hi adossa un cos de planta rectangular cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a la nau. Els goigs de la Verge de la Damunt parlen de la Damunt com l’escut sagrat que ha d’alliberar la Plana dels udols del mal esperit i de la pesta.

Al costat de l'ermita hi ha un jardí (plantar el 1990 pels Amics de Verdaguer, en el seu 25º aniversari) anomenat Brins d'Espígol, que és el títol d'un llibre herbari del poeta. En el florilegi que porta el mateix nom, Verdaguer va cantar a 29 plantes, les mateixes que trobem en aquest jardí i que duen el nom gravat en una rajola de ceràmica. Una mena de bústia que hi ha al fons del jardí conté el llibre Brins d'Espígol, que ens permet llegir el poema que correspon a cada planta.

Lectura de textos a càrrec d'Anna Maluquer
"Damunt de mon poblet hi ha una capella d’una roureda secular voltada, és son altar lo trono d’una verge d’aquella rodalia sobirana. I entre el [...]"
L’Arpa. Jacint Verdaguer.

Al peu de la Damunt, centre espiritual dels folguerolencs, podem contemplar els llocs verdeguerians més assenyalats de la Plana de Vic: a primer terme la masia de Torrents i el poble de Folgueroles; més enllà Sant Jordi de Puigseslloses, la Font del Desmai i can Tona; al fons la ciutat de Vic, la Gleva i Vinyoles d'Orís; a l'horitzó, el Pedraforca, els cims del Pirineus i Cabrera; a migdia, el Montseny.

Deixem l'ermita i seguim la pista asfaltada de la Ronda de Damunt. En arribar al camp de futbol a la nostra esquerra veiem el bosquet de les alzines sureres.

LES ALZINES SURERES

Les alzines no són un arbre autòcton d’aquesta zona i l’alzinar de Folgueroles és el conjunt més important que hi ha d’aquests arbres a la Plana de Vic. Avui formen part de l’entorn urbà, però al segle XVIII, quan probablement foren plantades estaven en terreny de la masia La Sala.

Entre les alzines hi trobarem l'Àlbula, una escultura de Pablo Palazuelo dedicada a la poesia. El monument reprodueix una poesia de mossèn Cinto. Es tracta d’un llibre obert, d’acer inoxidable, situat damunt d’una peanya de pedra que duu la inscripció:
"la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra."
Què és la poesia?. Jacint Verdaguer.

Aquests dos versos de Verdaguer varen inspirar el pintor i escultor Palazuelo (nascut el 1917) per a la creació d’un llibre blanc. L’obra va ser inaugurada el 17 de maig de 1995 amb motiu de la celebració dels 150 anys del naixement de Jacint Verdaguer. El mes de juny del mateix any es va inaugurar una escultura igual al museu Verdaguer de Vil·lajoana, a Vallvidrera, com a símbol d’unió dels dos indrets on va néixer i morir Verdaguer.

Ja tant sols ens queda seguir pel carrer de la Rambla i el carrer nou per retornar a la Plaça Verdaguer, punt d'inici i final d'aquesta bonica caminada.