XXIVª CAMINADA POPULAR DE CASTELLAR DEL VALLÈS

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 11,66 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 728 metres, baixant: 676 metres.
Altitud mínima: 283 metres, màxima: 751 metres.

Ens trobem al vestíbul del Mercat de la Plaça Major de Castellar del Vallès, on fem els tràmits d'acreditació. A continuació fem un desplaçament en autocar fins a l'aparcament de la zona lúdica de les Arenes. Una vegada hem baixat de l'autocar comencem a caminar en direcció sud. El dia està gris, però confiem que no acabi plovent. Des del aparcament passem per sobre el pont del riu Ripoll, i travessem les instal·lacions de l'Àrea d'Esplai de les Arenes.



La pista es dirigeix cap al riu. Degut a les últimes pluges baixa bastant ple. Alguns el travessem a gual per sobre les pedres, d'altres retornen enrere a passar pel pont i els més atrevits es mullen els peus.

Una vegada a l'altre cantó, seguim uns metres aigües amunt i anem a buscar un pas per sota la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall. Remuntem uns metres el Torrent del Sot del Sabater i ens enfilem fins la propera pista del Sabater Vell. Es tracta d'una ampla pista que recorre el fons del Sot del Sabater, una de les més llargues i extenses fondalades del vessant de llevant de la Castellassa de Can Torras, de gran bellesa natural i paisatgística. En aquest tram coincidim amb el sender GR 173.

EL SABATER VELL

El Sabater Vell es troba a la vessant dreta del riu Ripoll, quan rep el torrent del Sot de la Carda, just en el quilòmetre 12 de la carretera que uneix Castellar del Vallès amb Sant Llorenç Savall. El Sabater Vell va formar part fins el 1892 del patrimoni del mas de la Roca, situat a la Vall d'Horta. Està format per planta baixa, pis i golfes. Destaquen al voltant del mas dos grans arbres: un pi bord i un pi pinyer.
Després de quaranta anys sense explotar les terres, l'any 2010 es va posar en marxa un projecte per reconvertir la finca en una explotació ecològica.

Continuem per la pista i al cap de poc, travessem la llera del torrent i entrem en un bosc mixt de pins i roures, pujant suaument. Arribem a una cruïlla de pistes i seguim la de la dreta que marxa en direcció al Mas de l'Illa. En arribar a una torre elèctrica, la pista es transforma en un corriol que continua revoltant els torrents en direcció nord. Quan arribem a l'alçada del mas de l'Illa, el corriol tomba de sobte cap al sud-oest i comença a enfilar-se. Si mirem enrere tenim alguna vista sobre les cases de les Arenes.

LES CASES DE LES ARENES

Les Cases de les Arenes formen un conjunt urbanístic peculiar. Es troba situat a la riba esquerra del Ripoll, prop de l'ermita de la Mare de Déu del mateix nom. Situades dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, les cases es troben emplaçades entre arbres i a la vora del riu Ripoll.
És un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès. Les ornamentacions es van realitzar seguint els paràmetres modernistes i neogòtics.
Algunes de les cases són especialment rellevants, entre elles, destaca la torre del Bolet, amb unes decoracions ceràmiques a la seva façana.

Continuem pujant i arribem a l'inici d'una pista més ampla. En aquest punt se'ns ajunta per la dreta un corriol procedent del Sot de Matalonga i de l'ermita de les Arenes. Entren de ple a la Carena de l'Illa. Pugem per l'ample carena, amb poc bosc a causa d'un incendi de fa unes quantes dècades.

CARENA DE L'ILLA

A l'esquerra tenim el Sot del Sabater, o del Muronell, i a la dreta el Sot de Matalonga. Bonica vista panoràmica sobre els voltants, al sud-oest algunes cases de Sant Feliu del Racó i, una mica més allunyat, Castellar del Vallès; a llevant treuen el cap els Cingles de Gallifa i, en primer terme, les carenes del Castelló i les Roques d'Aguilar; cap al nord-oest destaquen els rocallosos turons de la Morella, Roca Mur, les Fogaroses, el Castell de Pera...



Gaudim del panorama que se'ns obre al davant, on domina el cim de la Mola. La pista ens eixampla més aquest immens panorama, que va des del Turó del Gurugú, a l'esquerra, fins a la Roca Mur, a la nostra dreta. Més endavant, ens endinsem en una bonica pineda molt agradable, i després baixem. La pista forestal que anem seguint s'acaba i ara esdevé un simple camí ben fressat, que segueix carenejant enmig del bosc ombrívol. De nou veiem allunyats, el Castell de Pera, la Morella i Rocamur.



El Castell de Pera és un allargassat pujol amb un gran i característic merlet rocós que li fa de cimal per la banda de migdia. És el Turó del Castell de Pera o de Sa Pera, el qual deu el nom al castell medieval que estenia els murs sobre les cingleres i que integrava perfectament el penyal que el corona amb el conjunt de la fortificació. Es troba situat bastant al nord a la Vall d'Horta, i el podem observar des d'on estem gràcies al teleobjectiu de la càmera.
Un altre dels turons característics que anirem veien al llarg de la caminada, és el de Roca Mur o Màquina de Tren. Rep aquest nom a causa de la seva imaginària semblança amb una màquina de vapor, ja que el turó està dividit en tres roques popularment conegudes com la Xemeneia, la Cabina i la Carbonera. Aquest turó també el tenim allunyat, però en aquest cas a la Vall de Mur.

Arribem a un punt d'avituallament de l'organització. El grau d'humitat és molt elevat, i s'agraeix trobar càntirs plens d'aigua per reposar líquids.



Seguim les ondulacions de la carena fins a arribar al final d'un llarg coll. Coll on trobarem, a la dreta, un corriol un xic confós que baixa, en uns quatre minuts, a l'avenc de l'Obaga de l'Illa. Prosseguim la caminada pel camí fressat de la carena. Remuntem, al cap de poc, un tram rocallós i empinat. Després, el traçat planeja i ens permet admirar les vises cap al Turó del Muronell, a l'esquerra, i la Castellassa del Dalmau, a la dreta. També veiem la Castellassa de Can Torras, al front, que emergeix entremig dels pins blancs.

A mà dreta, al peu d'un gros pi blanc, surt el camí que porta, al cap d'uns vuitanta metres, a l'avenc més important d'aquest entorn: l'Avenc de la Carbonera. Nosaltres continuem avançant per un pendent fort i pedregós, i remuntem la part final de la carena del l'Illa. En el punt, on s'ajunten la carena de l'Illa, la del Muronell i el Turó de Matalonga, hi ha una bifurcació de camins, el de la mà esquerra es dirigeix cap al Turó del Muronell. Nosaltres seguim per la dreta. Bona vista sobre la Mola i el singular monòlit de la Castellassa de Can Torras, que domina el paisatge. El camí puja ara suaument. Quan arribem a dalt, a escassos metres del punt més elevat del arrodonit Turó de Matalonga, turó on al bosc hi abunda el ginebró, i a la part més rocosa les savines, el camí baixa fins al Coll Llarg. Just quan comencem a baixar cap aquest coll, al davant veiem un panorama inacabable. Destaquen els cingles rocosos del massís de Sant Llorenç del Munt, que s'aixequen com una immensa paret davant els nostres ulls i en els que sobresurt la Castellassa de Can Torras.

EL COLL LLARG

A continuació pugem pe l'alzinar per sota del cingle. Per aquest camí passa la Marxa de Resistència Matagalls-Montserrat. Aquest sender correspon a l'antic camí ral que anava de Sant Llorenç Savall a Terrassa. L'anem seguint i, al cap de poques passes, sortim del bosc.

LA CASTELLASSA DE CAN TORRAS

El nom de Castellassa prové d'un antic topònim: Castelle Azano, que ja es va fer servir en un document del 930. Sembla ser que inicialment aquest terme va ser emprat per a designar a la veïna Castellassa del Dalmau. Posteriorment va ser utilitzat per a les dues roques, afegint el nom de les masies que cadascuna tenien més aprop. Una, el Dalmau, i l'altra, Can Torras.
Coneguda popularment com la roca del Camell, és un monòlit de conglomerat al qual l'erosió a donat forma d'animal. És una de les roques monolítiques més impressionants i representatives del massís de Sant Llorenç del Munt. Aquesta agulla rocosa està situada estratègicament damunt d’un encinglerat pedestal i bastant separada de la cinglera, de manera que no passa gaire desapercebuda. La base de la Castellassa és allargassada de nord-est a sud-oest, fa aproximadament uns noranta metres de llarg i trenta d’amplada màxima en el seu punt mig. Està formada per tres puntes independents, la principal i més alta és la que es troba a l’extrem nord-est, i se l'anomena la Torre. La punta central, que s’anomena la Cabreta, és la més menuda i punxeguda, i el gruixut cim del sud-oest, la Gepa, és la segona alçada màxima. S’eleva poc més de cinquanta metres des de la seva base i pel costat nord-est, on hi ha la Torre.



Cada any, des d'en fa 43, els socis del Centre Excursionista de Castellar del Vallès, hi porten un pessebre fins al seu cim. Igual que va passar amb altres cims, com el Cavall Bernat, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) es van penjar a la Castallassa senyeres reivindicatives. La primera es va posar a la roca coneguda com les Monges, però la policia va aconseguir retirar-la després de vuit dies de proves. Immediatament es va plantar una segona senyera a una roca més alta. Les forces de seguretat ja no van gosar escalar-hi, però la van destruir a trets.

La Castellassa de Can Torras també és la protagonista d'una de les grans llegendes de Sant Llorenç del Munt. L'any 1645 un pastor, que cuidava el seu ramat al peu del monòlit, va provar d'enfilar-se fins a un dels seus cims. Ho va aconseguir, però, una vegada dalt, es va adonar que era molt més difícil la desgrimpada. Molt angoixat va pregar a la Verge de les Arenes i li va prometre que, si aconseguia baixar sa i estalvi, li faria portar una nova i potent campana. Segons la llegenda, el pastor es va quedar adormit i, al despertar-se, ja estava a la base de la Castellassa, on l'hauria portat la Verge. Aquesta llegenda va donar a l'ermita una gran fama de miraculosa.



Arribem al peu de la Castellassa de Can Torras. A continuació, remuntem un tram espectacular, excavat amb barrinades a la roca i bastit amb contraforts de pedra seca. Encara podem veure alguns d'aquests antics murs de contenció. Aquest tram era conegut antigament amb el nom de "l'Escala". Es feia servir aquest camí a peu, per anar de Sant Llorenç a Matadepera i Terrassa. Pugem per l'alzinar, amb algun pi i passem per un pas estret entre una roca i la paret. Continuem per sobre del conglomerat. Després de revoltar fent pujada, sortim de nou a un roqueter pelat. A la dreta surt un corriol que puja l'atrevida Canal dels Arítjols, i que ens portaria directament a la Castellassa de Can Torras. Passem a prop de grossos blocs de roca i voregem per sota les cingleres que fan de pedestal de la Castellassa, amb suaus pujades i baixades. Més endavant, observem novament alguns contraforts de pedra seca de l'antic camí.



Travessem un roqueter extens, amb el Turó del Gurugú davant nostre. Aquest és un turó arrodonit i amb el cim força pelat. Aquest nom li ve d'una muntanya que hi ha a Melilla que també és diu Gurugú, i va ser escenari d'una de les més cruentes derrotes de l'exèrcit espanyol. Cap el maig de l'any 1909, l'exèrcit espanyol tenia un acord amb un dels caps rifenys, per poder explotar les mines de ferro de la zona. Això els rifenys ho van veure com una traïció i van revoltar-se atacant i sabotejant les mines. Els espanyols, van sortir de Melilla, van capturar els incitadors de la revolta i els van tancar a la presó. Aquest fet va provocar que els rifenys s'organitzessin i ataquessin Melilla diverses vegades. Aleshores el General Marina, va demanar reforços, i els alts càrrecs van enviar els reservistes catalans. Això va crear una insurrecció popular a Catalunya i sobretot a Barcelona, els fets els coneixen com "La Setmana Tràgica". Finalment a l'octubre del mateix any, van arribar reforços i a Melilla van concentrar-se prop de 30.000 soldats a les ordres del General Marina. Aleshores van preparar l'atac contra els rifenys, que no eren més que pastors i agricultors de la zona armats i enfadats.
Els primers dies es van dirigir diferents columnes cap al Gurugú, on a dalt hi havia una fortificació, i s'hi van establir. Una nit, el Coronel Álvarez Cabrera va agafar els seus homes i va penetrar en territori enemic, amb tanta mala sort que es van perdre. A la matinada els rifenys van trobar-se tot un batalló espanyol a tir, evidentment van ser massacrats. Amb aquestes notícies, el General Marina va ordenar l'atac als rifenys, i cap al migdia van descobrir que no podien amb els franctiradors. Aleshores el General Marina va creure oportú recular al "Barranco del Lobo" d'on no en van sortir gaire ben parats.

El nostre camí descriu un ampli gir a l'esquerra, passant per la Font Falsa de les Mosques.

LA FONT FALSA DE LES MOSQUES

Està formada per un bassal obrat que recull els regalims d'aigua dels voltants. Es troba adossat a un petit mur de pedra seca. La majoria l'anomena Font de les Mosques, però aquesta es troba a la Bauma del Sot de la Carda. Es tracta d'una petita bassa que normalment està seca però que avui, degut a les pluges d'aquests últims dies, està bastant plena. Si netegéssim el fang del seu fons, veuríem el seu nom escrit en una pedra.

A continuació travessem un petit torrent empedrat enmig d'un ample roqueter. Si mirem enrere, veurem la silueta en forma de Camell (amb imaginació) que li ha donat aquest nom a la Castellassa de Can Torras. També tenim unes vistes més clares de la Paret de les Gralles i del Fus.



La Paret de les Gralles és una paret de roca vermellosa amb una característica agulla adossada: el Fus. Es tracta d'una agulla allargassada que sembla enganxada al cingle. El Fus rep aquest nom, per la seva similitud amb el fus que es fa servir en la filatura manual per enrotllar el fil.

Més enllà abandonem el codinar, i passem per un espès alzinar. En una raconada obaga hi ha un bassal, anomenat el Gorg del General, on es recullen les aigües que s'escorren per la paret.

EL GORG DEL GENERAL

A tocar del camí, a mà dreta i a uns 400 metres del Coll de Grua, hi trobem el Gorg del General, una mena de bassa artificial d'aigua. Aquest bassal obrat recull les aigües dels pendents rocosos de la base del Turó del Gurugú. Tot i l'escàs cabal de recollida, habitualment s'hi troba aigua. Antigament, aquest recollidor era el doble de gran. Respecte al seu orígen, conviuen bàsicament dues versions. Per a uns el va construir un caçador que tothom anomenava de Cal General. Ho hauria fet per atraure als animals assedegats, i així poder-los caçar més fàcilment. L'altre versió ho explica associant-ho al Camí Moliner, per el que transcorre aquest tram de la caminada, i ens diu que servia per abeurar els animals que feien la ruta de Matadepera a Sant Llorenç Savall, que és on hi havia els molins fariners.

Seguim per alzinar i per codines. El camí és més ample fins arribar a l'estratègic Coll de Grua, a la carena del Sabater. En aquest punt els amics de Castellar han preparat un bon esmorzar, del qual gaudim amb fruïció.

Reemprenem la caminada i al cap de pocs metres, deixem l'ampla pista i seguim un corriol a l'esquerra que s'endinsa dins el bosc. El camí en aquest primer tram, es planer i recorre la Carena del Sabater en direcció sud-est. Tot seguit el corriol davalla per dins l'alzinar i enmig de pinasses. Enllacem amb una pista forestal ampla i espaiosa, que seguim de baixada cap a llevant. Al cap de poques passes, la deixem i agafem de nou un corriol, amb forta baixada, que va fent drecera a la pista forestal. Més endavant la tornem a creuar i continuem baixant fins arribar a la pista principal. La seguim cap a llevant ara més suaument. Aquest tram se'l coneix com a Camí de la Mica, perquè s'hi roben fragments d'aquest mineral en forma de làmines, que destaquen força per la seva qualitat i grandària. Arribem a una cruïlla, el Pla del Girbau, espaiosa esplanada també coneguda com els Quatre Camins del Girabau. Per la nostra dreta s'acosta una pista que prové d'aquesta masia. Nosaltres seguim recte. Ens trobem al camí de Castellar del Vallès a la Mola. Si ens girem obtenim una bona panoràmica sobre les parets de Sant Llorenç del Munt.

Anem seguint la pista, a l'esquerra tenim l'exuberant Sot del Guix i, entre els arbres, podem veure cap al nord els estreps rocosos orientals del massís, entre els quals destaca la Morella.

Ens trobem en el punt més alt de la urbanització El Racó. Agafem primer el carrer de Can Sallent, amb suau baixada i urbanitzat a cada banda, després seguim pel de Can Riera. A la dreta i entre els arbres i les cases tenim bones vistes de la Pedrera de Can Sallent al Turó de Mont-rodon.



Anem baixant per sota la Serra de Sant Feliu entre un bosc d'alzines i pi blanc. Planegem i arribem al quart avituallament.

Deixem la pista de baixada de la dreta i seguim per la de l'esquerra més planera. Al cap de pocs metres entrem dins d'un bosc d'alzines sureres. Anomenat les Sureres de Can Riera o simplement les Sureres, aquest tipus de bosc és bastant sorprenent de trobar en aquesta zona. Es troba fora del Parc Natural i a dins de la urbanització El Racó.

Seguim baixant enmig del bosc. Deixem les últimes cases de la urbanització El Racó a la nostra esquerra. El corriol baixa de valent fins a l'esplanada de l'emboscat Coll del Lliri. Anem trobant abundants plantes d'estepa, tant negra com blanca. També força plantes aromàtiques: romaní, farigola...



Continuem baixant, ara sota línies elèctriques. A estones tenim boniques vistes de Castellar del Vallès, sota el Puig de la Creu, i també dels cingles de Sant Quirze Safaja, dels cingles de Gallifa i al fons el massís del Montseny. Enllacem amb una pista que ens acosta, travessant diferents horts, al riu Ripoll. El travessem per una passera de fusta, a mode de pont.



En arribar a l'altre costat comencem a enfilar cap al poble, passant entre horts i seguint paral·lels al torrent de Canyelles. Anem a parar a la carretera de Terrassa. Des d'aquest punt se'ns obre el paisatge cap a l'esquerra, amb Castellar del Vallès, la seva església parroquial destacada, i damunt del poble, la muntanya del Puig de la Creu.



L'església parroquial de Castellar del Vallès és d'estil neogòtic i data de finals del segle XIX. Per la seva monumentalitat alguns l'anomenen la Catedral del Vallès.

Travessem la carretera de Terrassa a Castellar i pugem pel carrer del Pont. Arribem a la carretera de Sabadell a Sant Llorenç Savall. La travessem i seguim pel carrer del Molí en lleugera pujada. Al cap d'una estona, un cop passada la cruïlla amb el carrer Sant Feliu, el carrer canvia de nom i passa a ser el carrer Major. Aquest ja no el deixarem fins arribar de nou a la Plaça del Mercat on donarem per acabada la caminada.

XXIVª CAMINADA DE CASTELLAR DEL VALLÈS