XIIª CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA - SANTA MARGARIDA DE MONTBUI

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 19,34 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 735 metres, baixant: 766 metres.
Altitud mínima: 310 metres, màxima: 644 metres.

Ens trobem a la Plaça de Maragall del nucli de Sant Maure de Santa Margarida de Montbui. El primer que ens crida l'atenció, és una escultura d'un bou en la rotonda veïna. Tot ve de la tradició, que fa derivar el nom de Montbui d'un suposat orígen llatí: "monte bovino", és a dir, la Muntanya del Bou.

EL BOU DE MONTBUI

Aquesta tradició és discutida per alguns estudiosos, doncs l'aparició del bou en elements oficials és molt més tardana. Sorgeix amb l'arribada, al segle XVIII, dels marquesos de Duesaigües a la Baronia de Montbui que l'incorporaran al seu escut. Aquest fou modificat afegint-hi un bou amb el cap aixecat i mirant a l'esquerra. Santa Margarida de Montbui va aprovat el seu nou escut l'any 1989 en el que hi apareix un bou al cim d'una muntanya.



Comencem la caminada dirigint-nos cap al Montmercat, que travessem. A continuació agafem el carrer del primer de Maig en direcció a ponent fins el seu final. Aquí tombem a l'esquerra i baixem fortament a trobar el torrent. Per primera vegada comencem a veure el principal objectiu de la caminada: la Tossa de Montbui.



Anem caminant al costat del Torrent de les Bruixes, aquest es troba lleugerament enfonsat i deixa al descobert les margues o roques sedimentàries de composició carbonatada de color blau-gris. Aquest torrent és el principal responsable de la formació dels "badlands" (terres dolentes) o Xaragalls que anem veien. Aquestes formes erosives generen un paisatge molt particular i de gran bellesa, modelat a partir de l'erosió de materials més tous com lutites carbonatades o margues. Són dipòsits d'origen marí, propis de zones més profundes de l'antiga conca marina i propers a la línia d'esculls de la costa.
L’aigua del torrent ha anat excavant un complicat entramat de barrancs en un terreny fàcilment erosionable que, al país, s’anomena galera. La galera forma uns vessants amb forts pendents que estan solcats de canals que s’uneixen al final del pendent. Això forma un relleu de muntanyes d’una terra grisosa, sense vegetació i amb un aspecte de laberint desèrtic.

TORRENT TORRES O DE LES BRUIXES

Conegut també com a Torrent Torres, el torrent de les bruixes neix al sector nord del turó de la Tossa de Montbui, en una zona de bosquines de pi blanc, amb sotabosc de plantes aromàtiques. Prop de Can Bisbal rep les aigües del torrent de Can Bisbal i de la Rasa de la Font del Llop, formant un sol curs fluvial. Un cop passat Can Bisbal es dirigeix en sentit sud-oest-nord-est, on es troba lleugerament enfonsat provocant l'erosió de les margues toves i donant lloc a la formació geològica coneguda com els Xaragalls. Passat aquest tram es dirigeix al barri de Sant Maure, on entra ja canalitzat pel sector de ponent. El cabal irregular d'aquest torrent no ha permès la ubicació d'indústries al seu voltant. Possiblement el nom de Torrent de les Bruixes li ha estat donat de manera popular pel fet de travessar una zona tant singular i geològicament excepcional com són els Xaragalls amb les seves estranyes formes.



Ens hem de situar uns 550 milions d'anys enrere, per poder explicar el prodigiós paisatge que ens envolta en aquesta caminada. La Catalunya central formava part d’un gran mar que s’obria cap el Golf de Biscaia. Posteriorment les aigües es van evaporar i quedaren al descobert grans zones de guixos i sals (guixos d'Òdena, sals de Cardona...). També es va reomplir de roques sedimentàries que més tard van ser erosionades per rius. En el nostre cas, el Torrent de les Bruixes va aprofundir molt més, deixant al descobert les roques que es trobaven sota l'aigua del mar, d'aquí el colors gris i blavós que envolta el paisatge del torrent.

En totes les vores d’aquell gran mar tropical s’hi van anar desenvolupant esculls coral·lins. La muntanya de la Tossa té els seus orígens precisament en aquest període, on es comença a configurar com un gran escull coral·li que envoltava l'actual Conca d'Òdena. Aquest va sorgir de les aigües, de forma definitiva, en el Cretaci, moment en que es comença a formar el massís de Montserrat. A partir d'aquell moment l'erosió va afectar més greument la part central d'aquell atol que es va anar enfonsant per la seva base deixant pas a l'actual Conca d'Òdena. Així només van quedar dues puntes d'aquell escull que son, per la banda més oriental la Tossa de Montbui i pel seu costat més occidental, el Puig Aguilera a Òdena. Això explica la gran quantitat de fòssils foraminífers que es troben als voltants del cim de la Tossa.

Anem seguint aigües amunt, per aquesta zona molt erosionada amb molt poca vegetació. El sender puja, baixa, creua el torrent diverses vegades i això comporta un esforç feixuc. A mesura que anem avançant el torrent es va tancant i la vegetació va augmentant. Es tracta de bosquines de pi blanc, amb un sotabosc de plantes aromàtiques. Al final arribem a una de les capçaleres del Torrent on ens caldrà pujar a través de les margues gris-blaves fins arribar a la pista forestal que ens portarà a la Font de Cal Bisbal al costat d'una bassa.



Una vegada arribats al Camí de Can Bisbal el seguim cap a la dreta. Una mica més endavant deixem el trencall de la dreta que porta al mas de Can Bisbal, i seguim remuntant fins arribar a la font. Les vistes del mas darrere els camps verds del blat són espectaculars.

LA FONT DE CAL BISBAL

Coneguda també com la Font del Moro o del Salvatge, la Font de Can Bisbal es troba situada a banda i banda del camí que du a la casa de Cal Bisbal. La font consta actualment d'un dipòsit tancat amb una porta de ferro que guarda una estructura acabada en volta. Sens dubte, es tracta de la mina que alimenta la font. L'estructura es troba arrebossada exteriorment amb ciment, però segons la descripció feta per la gent de l'avituallament, les parets laterals i la del fons són de tosca natural. Al peu de la porta de la cisterna s'observa la canella que aboca l'aigua vers una altre dipòsit. A l'altra banda del camí la font es troba acompanyada de dues grans basses de formigó pintades de blanc, omplertes amb aigua de la font.



Una llegenda explica que el senyor del Castell de Montbui va ser expulsat pels àrabs. Aquest es va refugià a l'entorn d'aquesta font situada als peus de la Tossa, sol o en companyia de la seva dona, i així es convertí en una mena d'home dels boscos, completament salvatge; la qual cosa se suposa que li haurà donat el nom popular de "Font del Salvatge".

La caminada continua pel mateix camí de pujada fins a trobar un camí asfaltat. És el camí de Can Prim, el seguim per la dreta fins arribar a un trencall. Tombem a l'esquerra i des d'un bon començament pugem decidits.

Anem pujant per la pista d'ascens a la Tossa que entra a l'obaga de Can Bisbal. En arribar a una corba molt tancada, la deixem i agafem un corriol a la nostra esquerra. Aquest voreja la Tossa just per sota d'ella, tot travessant una zona d'esbarjo. Bones vistes del barri del Coll de Guix i de Can Jover.



El corriol es dirigeix cap a la punta nord de la Tossa, on hi ha un mirador natural sobre tot el terme municipal i la Conca d’Òdena.

EL MIRADOR DE LA TOSSA

Una llegenda ens ve a explicar el nom del mirador més important de la Tossa: el Salt de la Donzella. Segons s'explica, a la Tossa hi havia un rei Moro que es va enamorar d’una donzella Cristiana i que aquesta, per no caure a les seves mans, es va llançar pel mirador de la Tossa i es va matar. A quantes timbes arreu de Catalunya trobem aquests salts de donzelles?

Des d'aquest mirador, malgrat la boirina que hi ha, encara podem veure bona part del tram inicial que hem seguit en la caminada. Veiem Can Bisbal, Can Jover, el Torrent de les Bruixes i Montserrat sobresortint entre la bruma.



Des d'aquí dalt tenim una nova perspectiva del camí que hem seguit per dins el Torrent de les Bruixes. Podem apreciar la majestuositat d'aquest espai natural i imaginar-nos el mar que l'omplia fa milions d'anys. El camí segueix revoltant La Tossa arran de cinglera i anem trobant petits monòlits escultòrics que ens expliquen les petites històries d'aquest indret.

Aquest monòlit fa referència al jaciment paleontològic de la Tossa de Montbui. En el talús a sota nostre es poden observar les etapes evolutives del desenvolupament de l'escull coral·lí, que barrava el pas de l'antic mar. La fauna fossilitzada trobada incloïa restes marins molt variats. L'interès de la Tossa de Montbui, des de la perspectiva geològica, és molt important perquè mostra una de les millors seccions per estudiar el sistema d'esculls de l'antiga conca. Aquests esculls es van desenvolupar en els marges de la conca durant els períodes en els quals no hi havia entrades de materials terrígens.

Des d'aquest passeig també tenim una panoràmica de la zona per on la caminada retornarà a Montbui.

Continuem el passeig i observem al costat contrari de la cinglera, una construcció que ens crida l'atenció i que veiem situada en una petita elevació del terreny.

LA CISTERNA DE LA TOSSA

Es tracta d'una construcció situada a l'extrem del Pla de la Tossa. Exteriorment podem veure un mur realitzat en pedra seca, que aprofita una petita elevació del terreny que hi ha en aquesta zona, i sobresurt com si fos un marge realitzant una forma corbada. Al centre de la paret s'observa una obertura quadrangular amb el perímetre reforçat per lloses de pedra i morter, que actualment es troba protegida per una reixa pintada en color verd. Molt possiblement l'origen d'aquesta cisterna es troba lligat a la presència del castell i de pobladors al cim de la Tossa.

Arribem a un collet i ens dirigim cap al nord per fer el cim de la Tossa, que el tenim a quatre passes.

CIM DE LA TOSSA DE MONTBUI

El principal referent de Montbui és la Tossa. Aquesta petita muntanya de 626 metres d'alçada, es configura com el punt més elevat del municipi i en un dels principals miradors de la Conca d'Òdena i de la comarca de l'Anoia en general. Al seu cim trobem el Beneïdor de la Tossa. Actualment es tracta d'un espai situat al sector nord i una mica elevat, dins de la mola de la Tossa. Com a elements destacables que indiquen la presència d'aquest espai, hi han un seguit de fites de pedra troncocòniques d'uns 35 decímetres d'alçada, una columna de ciment enclavada sobre una base quadrangular també de ciment, i una estructura similar a un banc.
La festa de la benedicció del terme es feia tradicionalment el dia 3 de maig. Hi pujaven veïns de tot el terme. A la dècada del 1980 es va deixar de celebrar.

Des d'aquí podem observar el conjunt del Castell de la Tossa i l'església de Santa Maria de la Tossa.



A continuació retornem al collet, travessem l'espai de la Punta del Beneïdor i arribem a l'elevació on es troba el conjunt monumental pre-romànic dels segles X-XI format per l'ermita de Santa Maria i per una torre de defensa del Castell de la Tossa.

EL CASTELL DE LA TOSSA

El Castell de La Tossa, és un dels testimonis arquitectònics més importants de la línia fronterera de finals del segle X, la Marca Hispànica. Les restes actuals es troben formades per una construcció de planta rectangular amb els angles arrodonits, d'uns 12 metres d'amplada per 17 metres de llargada i uns 7 metres d'alçada. L'estructura externa està formada per uns murs d'uns dos metres de gruix, constituïts per petits blocs de pedra tan sols desbastats, i units amb morter de calç. També observem la presència de filades d'"opus spicatum" a la part inferior de la construcció. La façana principal de l'edifici es troba encarada a l'est, mirant cap a l'església de Santa Maria. Destaca en ella la presència d'un portal d'accés a nivell de la planta baixa, però que en realitat es tractaria d'una obertura contemporània, que va substituir la porta original del castell enlairada a nivell del primer pis i que ara trobem oberta a manera de finestral. A més a més veiem a nivell de planta baixa, quasi bé arran de terra, una altra obertura en forma de finestró. Totes les obertures són acabades en arcs de mig punt, refets en les restauracions, com també ho són cadascuna de les finestres distribuïdes a cada façana. L'any 1974 va ser restaurat pel Patronat de la Muntanya de Tossa. Cal suposar que inicialment aquesta construcció era dividida en diversos compartiments separats per trespols de fusta, tal i com ho demostren els forats que resten a les parets per encabir-hi les bigues dels empostissats.



Els orígens del castell de la Tossa es troben estretament relacionats amb el procés de conquesta i repoblació de les terres de la Catalunya central, i concretament la Conca d'Òdena, per part dels comtes catalans. Tot el sector de l'Anoia fou aprisiat teòricament per Guifré el Pilós i posseït pels seus successors. L'església i el castell van patir els atacs musulmanes entre el 985 i el 1003, que arrasaren la comarca i possiblement també el conjunt defensiu de la Tossa. Des de l'any 1166 es té notícia de la presència de la família Montbui com a castlans del castell, ja sigui sota el domini del bisbe de Vic com del comte de Cardona. Als segles XII-XIII, els Montbui anirien desplaçant el seu lloc de residència al pla, concretament a la domus o Casa Gran situada al nucli antic de Santa Margarida de Montbui. En el transcurs del segle XV el poble s'havia convertit en el centre del domini feudal, en lloc del castell.

Tots els castells tenen la seva llegenda i el Castell de Montbui també. La llegenda dels bous embolats, explica que en ple domini musulmà, el castell de la Tossa també estava ocupat pels sarraïns. Un dia els cristians de la zona van decidir de conquerir-lo i, com que eren pocs i no disposaven d’armes, van utilitzar l’enginy. A la nit, van reunir tots els bous que tenien, els van posar una teia a cada banya, les van encendre i començaren a pujar cap a la Tossa. Els musulmans, en veure-ho, van pensar que un gran nombre de soldats cristians els atacaven i van fugir sense oferir resistència.

Al costat del castell es troba l’ermita de Nostra Senyora de Gràcia de La Tossa.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TOSSA

L’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, consagrada el 1035 pel bisbe Oliba, és un dels monuments alt-medievals més interessants de Catalunya, amb elements preromànics i romànics.
Té una estructura de planta basilical amb tres naus preromàniques, i tres absis semicirculars a llevant, coberts amb voltes d'un quart d'esfera, que s'obren directament a aquestes naus. Exteriorment s'observa que la coberta es de dues vessants i feta amb lloses, que s'escampen per les teulades dels absis formant filades concèntriques. La il·luminació de l'església s'aconsegueix a través de finestres de doble esqueixada, coronades per arcs de mig punt, adovellats amb pedra tosca, i distribuïdes en nombre de quatre a la façana sud, dues a la nord, i una al centre de cada absis. El mur de ponent només compta amb una finestra en forma de creu. En contrast amb els murs de la nau, que són totalment llisos, la capçalera es mostra carregada de motius decoratius d'estil llombard, que es distribueixen al llarg dels tres absis en forma d'arcuacions cegues entre lesenes, fetes també amb pedra tosca, i repartides per parelles, llevat del compartiment central de l'absis principal, que en té tres.



La porta d'accés, oberta a la façana sud de l'edifici, correspon a una reforma efectuada al segle XVI, en que es va aprofitar l'obertura original. Es tracta d'un portal simple format per un gran arc de mig punt, emmarcat per grans dovelles, que es recolzen sobre impostes ornades amb motius geomètrics, possiblement aprofitades del portal alt-medieval. Les façanes de la nau compten amb contraforts atalussats, i amb l'afegit d'una capella moderna dedicada al Roser que s'adossa al mur nord, i que d'altra banda, és l'única ampliació que afecta la simplicitat estructural de l'edifici.



L'element més airós de l'església és el campanar d'espadanya de dues obertures, erigit posteriorment sobre el mur de ponent.



En aquesta esplanada ens espera l'esmorzar preparat per l'organització de la caminada. Abans de continuar gaudint del paisatge cal que omplim el cos d'energia.

EL MAS DEL CASTELL

Es tracta d'un edifici de planta rectangular aixecat a migdia de l'església de Santa Maria. Té la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Es una construcció feta en mur de paredat irregular, amb les cantonades reforçades amb carreus quadrangulars i rectangulars ben escairats. L'edifici s'ha construït aprofitant el desnivell del terreny, que en aquest sector de la Tossa és molt fort, de tal manera que al cantó de la façana principal consta de planta baixa i primer pis, mentre que a la façana posterior només hi ha una planta. La porta posterior de l'edifici, permet accedir de peu pla al primer pis de la casa. La façana principal es troba orientada a llevant i s'obre a nivell de planta baixa amb un gran portal adovellat, del qual només apreciem l'arcada, ja que els brancals laterals han estat tapats per dos grans contraforts de pedra a banda i banda. Aquest és l'element més vistós de la masia. El nom tradicional de l'edifici és mas Castell, però els darrers anys es coneix popularment com el Refugi de la Tossa.

LES TOMBES MEDIEVALS DE LA TOSSA

A tocar de la capçalera de l'església de Santa Maria de la Tossa, trobem al terra un conjunt ornamental de quatre tombes amb estela del període medieval. Les tombes destaquen per la seva forma discoïdal, estan fetes de pedra amb base trapezoïdal i cap circular. Les seves mides són 21 x 144 x 10 centímetres. Aquestes esteles reposen sobre lloses de pedra trapezoïdals d'uns 35 centímetres de mitjana. Una de les esteles es troba escapçada, i una altra de les tombes ha estat reposada amb una estela reconstruïda recentment amb un relleu interior en forma de castells. Les altres dues, que resten originals, es troben molt erosionades i han perdut l'ornamentació que omplia els caps circulars.

Aquest conjunt de tombes es troben relacionades amb la ubicació de l'antic cementiri parroquial situat a llevant de l'actual església. La col·locació de les tombes en aquest indret respon només a motius ornamentals.

Al costat del Mas Castell hi ha el Balcó de la Tossa, un mirador amb àmplies perspectives sobre la Vall de Garrigosa i el nucli antic de Santa Margarida de Montbui.

Deixem aquest important conjunt monumental, i reemprenem la caminada baixant unes escales tot passant per sota el Mas del Castell per dirigir-nos cap a ponent. Arribem a la cruïlla del Coll de la Tossa. Seguinm de front tot enfilant-nos per la pista de pujada, que ressegueix la carena en direcció als repetidors de telecomunicacions. Les muntanyes principals del municipi són: la Serra de Miralles, la Serra de Portella i la Serra de Collbàs. En aquests moments caminem per un extrem de la Serra de Miralles. Més endavant deixem el trencall a l'esquerra que porta al repetidor i seguim endavant. Arribem a un planell, a l'esquerra i arran de cinglera hi ha el Mirador del Pla de la Tossa.

EL MIRADOR DEL PLA DE LA TOSSA

Aquest mirador situat uns dos-cents metres després de les antenes, ens permet veure els dos costats de la serra que anem carenejant. A la nostra esquerra tenim la vall del Torrent de Garrigosa, i a la dreta s'allarga cap a Santa Maria de Miralles, tapada per un bosc força espès de pi blanc.

Seguim carenejant pel camí de Can Vidal a la Tossa fins a trobar un pal indicador del Mirador de les Onze.







Anem a fer aquest llom de la Serra de Miralles i per tant ens desviem a la dreta en direcció al mirador. Travessem un bosc típic de pins amb el sotabosc ple de llentiscle, roldor, esbarzers i arbusts com el garric. Arribem al Mirador de les Onze on trobem un plafó panoràmic que ens permetria identificar les vistes, però la calitja ens obliga a imaginar-ho en bona part.

EL MIRADOR DEL TURÓ DE LES ONZE

Des d'aquí tenim una panoràmica sobre el barri del Coll del Guill i tota la part nord del terme. Mirant cap a la dreta tenim una nova perspectiva del Castell de la Tossa i de Montserrat més al fons.



Tot seguit desfem el mateix camí fins el pal indicador que hem trobat anteriorment. Arribem a la pista i la seguim cap a la dreta. Anem baixant, travessem el Bosc del Benito i arribem a una cruïlla sota mateix del Turó de Can Vidal. Aleshores deixem la pista principal, i ens desviem a l'esquerra seguint un camí que continua baixant. Arribem de nou a una cruïlla, deixem la pista i agafem un corriol que s'endevina a l'esquerra del camí, també de baixada. Sortim a una pista i la seguim cap a llevant. Comencem a veure els conreus i camps de Cal Vidal. En aquest tram és fàcil trobar fòssils de petxines corresponents a l'antic mar. Les biocalcarenites presenten abundants restes fossilíferes amb fragments de coralls, equínids, briozous, mol·luscs, foraminífers, gasteròpodes, etc.



Arribem al conjunt de cases de Can Vidal de Garrigosa.

CAN VIDAL DE GARRIGOSA

Es tracta d'un conjunt d'edificis aixecats al voltant d'un pati. L'edifici més destacat es troba orientat amb la façana principal cap a llevant. La porta principal del mur, encarada a migdia, és adovellada i a la dovella central s'hi veu la data del 1768. Es tracta d'un portal antic protegit per una teulada inclinada. A la façana nord observem un gran contrafort construït a tocar de la cantonada nord-est, que arriba fins al primer pis.



Compta amb una petita capella dedicada a Sant Jaume. Aquesta és de planta rectangular i té l'alçada de la casa, resultant un edifici extraordinàriament alt i estret. Aquesta capella es cobreix exteriorment a dues aigües amb teula. Els murs els veiem arrebossats amb ciment i té una orientació nord-sud, amb l'absis encarat al nord. L'accés es deu realitzar per la façana sud, que és la que es troba encarada dins del pati de la casa. La il·luminació interior de la capella s'aconsegueix mitjançant un seguit de finestres rectangulars, acabades amb un arc molt rebaixat, que es troben pràcticament sota l'aler de la teulada. També destaca un campanar d'espadanya sobre la façana principal.

Creuem el conjunt de cases i ens dirigim a la propera carretera d'Igualada a Querol. Abans d'arribar-hi ens aturem en un dels avituallaments preparats per l'organització.

A continuació creuem la carretera i seguim pel mig del bosc un corriol que porta al final d'un camp. Continuem per un sender que voreja el camp cap a ponent. Anem baixant fins arribar a una zona planera on agafem un sender que marxa cap a llevant i creua el Torrent de Garrigosa.



El Torrent de Garrigosa és sens dubte el curs fluvial més important del terme de Santa Margarida de Montbui. Si bé el riu Anoia és més important i porta més cabal, aquest només frega l'extrem nord del terme i serveix com a línia fronterera amb d'altres municipis. El Torrent de Garrigosa, en canvi, travessa el terme en sentit nord-sud, paral·lel a la serra de Miralles-Queralt, influint profundament en tot el paisatge i l'economia del sector de llevant del municipi, entre la Tossa de Montbui i la Serra de Santa Margarida.
Pràcticament mai es queda sec si bé el seu cabal disminueix considerablement en els mesos més secs de l'any. D'aquest torrent es va fer la captació, al segle XV, de l'aigua que transcorre pel rec que rega les hortes del nucli de Santa Margarida. També a les seves vores es van construir diversos molins fariners que al segle XVIII es van transformar en paperers. El seu naixement té lloc al Coll de la Portella i desemboca al riu Anoia però ja dins el terme municipal de Vilanova del Camí.

Al creuar-lo entrem en un bosc molt dens i humit. Hi veiem boixos, avellaners, oms, verns, àlbers... En sortir a l'altra banda enllacem amb la pista de la Portella. Tombem cap a l'esquerra y seguim cap a Santa Margarida de Montbui. La pista és molt planera i ressegueix el sota de la Serra de la Portella.

CAN PALOMES

A l'esquerra, a l'altre cantó del Torrent de Garrigosa, veiem el mas de Can Palomes destacant amb el seu color blanc sota la mola de la Tossa. Anem avançant per la pista, més coneguda com a Camí de Manresa a Valls o Carretera Vella. Aquesta via té un origen preromà i s'incloïa com a via de tercer ordre en la xarxa romana, per tant era important per als barons de Montbui controlar-ne el trànsit, és per aquest motiu que la domus montbuienca s'instal·là al nucli de Santa Coloma de Montbui controlant aquest pas tant important.

Mentre avancem sota la Serra de Garrigosa, anem veien diverses masies a l'altre cantó: Ca la Cotillaire, Ca l'Alemany...

CA L'ALEMANY

És una masia de planta quadrangular amb multitud de cossos adossats a banda i banda. El cos central té la coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Actualment es troba arrebossada i pintada en color blanc. Al sector de llevant del nucli central de la casa veiem adossat un altre cos rectangular que s'obre a migdia, i a nivell de primer pis, amb una galeria formada per arcs de mig punt.

Al cap d'una estona passem pel costat d'una espècie de casa emmurallada, amb un castellet al seu interior, de la qual no hem aconseguit cap tipus d'informació.



Ens estem acostant al nucli antic de Santa Margarida de Montbui. A l'esquerre del camí comencem a veure un dels elements més característics del nucli: el rec comunal.

EL REC DEL COMÚ

És un rec de 5,5 quilòmetres de llargada que canalitza les aigües al naixement del Torrent de Garrigosa i discorre en direcció al nucli antic de Montbui. El curs del corrent és paral·lel al torrent i al vell camí de la Llacuna. La seva estructura està formada per un petit tall excavat al terra d'entre 20 i 25 centímetres de fondària i uns 20 centímetres d'amplada de mitjana. La construcció és feta amb lloses de pedra tot i que alguns trams han estat reformats amb formigó. El rec omple al llarg del seu recorregut diverses basses destinades al reg d'horts. Un cop entrat dins del nucli de Montbui el rec omplia una bassa situada a tocar de l'església de Santa Margarida, per regar els horts de la rectoria, i dues basses dins la propietat de la Casa Gran, una per regar els horts i una altra per rentar la roba i per a usos domèstics.



Actualment el rec continua regant els horts propers al nucli de Santa Margarida.
La historiografia tradicional atribueix la construcció d'aquest rec a una iniciativa dels comtes de Plasència, senyors de Montbui. Tot i la presumpta autoria que la tradició popular atribueix als comtes de Plasència, el rec és una construcció documentada des del segle XIV, i es tractava d'un rec de caràcter comunal no subjecte a restriccions fiscals per part dels senyors del terme. Aquest fet no descarta modificacions i ampliacions fetes al segle XVII lligades a l'arribada de l'aigua a la Casa Gran, propietat dels comtes. També la creació de la primera Comunitat de regants als segle XVIII indica la titularitat pública d'aquesta infraestructura.

Finalment arribem al nucli antic de Santa Margarida de Montbui entrant pel carrer de Sant Magí. Al costat de la Font del Comú hi trobem un dels avituallaments. A continuació ens enfilem pel costat dret del carrer per anar a buscar un camí, que al costat del Rec del Comú, segueix per darrere les cases del poble. En aquest petit recorregut veiem diverses basses per regar els horts i que s'omplen amb l'aigua del rec. Arribem a la Plaça dels Safarejos. Continuem pel carrer de Pedret i, vorejant uns horts, arribem a la Plaça de l'Església.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARGARIDA DE MONTBUI

L’església parroquial de Santa Margarida es construeix a partir de l’any 1600 substituint l’antiga capella de Santa Coloma. L’any 1614 serà consagrada com a parròquia, cosa que fa que l'església de Santa Maria de la Tossa passi a ser-ne sufragània (aquesta havia sigut la parroquial de Montbui fins aquell any). Va ser finançada pels comtes de Plasència que es reservaran una sèrie de prerrogatives. La primera es troba en l’advocació, ja que Margarida era el nom de la germana del comte de Plasència, Joan de Lanuza. L’altre serà la instal·lació del panteó nobiliari de la casa situant una important tomba a l’altar major de la que encara es conserva la làpida i on s’hi enterraren els cossos de Joan de Lanuza, Margarida de Lanuza i Gertrudis de Lanuza, esposa del primer.



De planta basilical i amb entrada lateral, que dóna a la plaça Major, s’inclou dins l'estil corresponen al barroc plateresc català. A mitjans segle XVIII es va construir el seu campanar. L’any 1809 les tropes napoleòniques, instal·lades a l’hospital de campanya ubicat a Montbui, saquejaren el temple destruint la tomba dels comtes de Plasència en creure que hi havia un tresor amagat. Amb l’esclat de la guerra civil espanyola bona part del patrimoni artístic conservat a l’església va desaparèixer. El final de la guerra va permetre la recuperació de l’espai com a lloc de pràctica religiosa.

A l'altra banda de la Plaça de l'Església es troba un altre dels monuments importants de Montbui: la Casa Gran.

LA CASA GRAN O CA LA PERRICA, PALAU DELS COMTES DE PLASÈNCIA

La primera referència que tenim de l'existència d'una domus o casa fortificada al nucli de Santa Coloma de Montbui es remunta a l'any 1150. Aquesta es converteix en el centre del domini dels Montbui sobre el terme i com a una de les seves bases d'operacions en els enfrontaments que sostenen ara contra els Cardona, ara contra els batlles d'Igualada. Aquesta anirà substituint la centralitat que, fins el segle XIII, ostentava el castell de Montbui com a lloc principal del domini del casal de Montbui. El domini que obtindran els Montbui de la domus de Vilanova del Camí, el 1172, farà que la domus de Montbui guanyi pes en la xarxa militar dels Montbui però que, sobretot, s'erigeixi en centre del poder d'aquesta família, tant en el pla militar com en l'econòmic, ja que en ella es centralitzarà l'explotació agrícola del terme de Montbui. Serà al segle XVII que aquesta casa començarà a viure la seva època daurada. Les estratègies polítiques i matrimonials dels Montbui van fer que aquesta família entronqués amb la dels Lanuza a finals del segle XVI. En estroncar-se la línia principal d'aquesta el 1643, el comtat de Plasència passà a la línia catalana o de Ceret, i l'antiga domus patí una de les modificacions més importants de la seva història. Aquesta es convertí en una de les residències principals dels comtes que convertiren la casa en un veritable palau.

La presència dels comtes de Plasència a Montbui significà no només la transformació del palau si no tota una sèrie de canvis que marcaren la fesomia de Montbui. Així els comtes impulsaren la finalització del rec comunal (amb la construcció de les basses) i l'edificació d'una nova església que substituiria l'antiga capella de Santa Coloma i que, anys més tard, passaria a ser parròquia. Fins i tot el poble canvià el seu nom per passar a denominar-se com en els nostres dies. Quan es va extingir la línia principal de la família Lanuza a començaments del segle XIX els seus drets i possessions van passar als marquesos de Duesaigües (petit municipi valencià) que també seran, doncs, barons de Montbui. El segle XIX es caracteritzà per ser bastant convuls i pels canvis socials i polítics que es produïren. Tot i que les successives desamortitzacions no afectaren greument el patrimoni dels marquesos de Duesaigües a Montbui, aquest sí que quedà empetitit davant d'altres possessions d'aquesta família. Així, el 1896 decidiren liquidar el seu patrimoni montbuienc amb la venda de la Casa Gran, i altres terrenys, a la família Biosca, d'Igualada. Coneguts amb el malnom de "Els Pèrrica", la casa guanyà aquest apel·latiu, relativament desconegut per la magnificència de la Casa Gran.

A continuació seguim pujant pel carrer de la Placeta i tombem a l'esquerra pel carrer de la Mare de Déu de Gràcia, fins que enllacem amb el Camí Vell de la Vilanoveta. A uns centenars de metres, veiem a la nostra dreta un forn.

FORN DE CIMENT DEL CAMÍ DEL CEMENTIRI

Aquest forn té una estructura de planta rectangular semi-soterrada, aixecada aprofitant el pendent natural de la muntanya. Ubicada a peu del camí del cementiri i de l'antic camí de Montbui a Igualada, es troba molt a prop del nucli antic de Santa Margarida de Montbui. Actualment està abandonat i parcialment cobert per la vegetació, malgrat tot, s'aprecia la construcció feta amb pedra i còdols de petites dimensions unides amb morter de calç, amb les arcades i obertures reforçades per maó. La part superior sembla coronada per una barana massissa, feta del mateix tipus de parament que la resta. S'aprecia en el mur de ponent dues arcades de diafragma, una a nivell de terra i l'altra a sobre, a nivell del que seria el primer pis. L'arcada inferior deixa intuir part de les estructures del forn, principalment les cambres de combustió, reforçades amb morter de calç i maó, i les restes d'una canonada de ferro, utilitzada com a sortida de fums. L'arcada superior crea una volta de mig punt rebaixada i dóna lloc a un petit balcó obert i protegir per un tram de maó, que forma part del mur.
La part superior del forn es troba molt malmesa i ocupada per la vegetació. Entre les restes, encara s'aprecia l'existència d'un accés superior al forn, actualment tapiat amb formigó i protegit per una reixa. A tocar del forn, el terreny mostra les restes d'una antiga cantera de guix destinada a l'extracció de pedra de guix per al forn del costat. Aixecat com a forn de calç, fou reconvertit en forn de ciment a començaments del segle XX. Va deixar de funcionar a principis del 1930.

Passat el forn i abans d'arribar al cementiri, agafem un corriol a mà dreta que s'endinsa al Bosc del Pàrrica. Ens enfilem per la Serra de Santa Margarida de Montbui fins a arribar a un collet. Bones vistes sobre l'altre cantó de la vall, amb la masia de Can Bernades al fons.

Ara la caminada va seguint les marques del PR-C 119, un tram del sender del Cinturó de la Conca d'Òdena. Aquest va ser promogut per la Colla Excursionista de Vilanova del Camí i ressegueix totes les muntanyes que es veuen des de la capital de l'Anoia. Les vistes sobre la Vall de Can Bernades són extraordinàries.

CAN BERNADES

Al cap d'una estona deixem el sender de petit recorregut i ens desviem a l'esquerra. Pugem un graó de pedra i sortim a la Pineda a tocar d'un camp. El voregem per la dreta, per l'interior d'un bosquet fins a retrobar el Camí Vell de Vilanoveta. Tombem cap a la dreta i més endavant a l'esquerra. Mirant cap al sud-oest tenim una bona panoràmica de la Tossa.



En apropar-nos al Torrent de Garrigosa, ens desviem a la dreta per un corriol que baixa al torrent on hi ha la Font Trobada.

LA FONT TROBADA

Es tracta d'una de les fonts tradicionals de Santa Margarida. A la Font Trobada s'hi arriba des del Nucli Antic i des del Nucli Urbà pel camí del cementiri, equidistant de cada nucli. Actualment la font consta d'una canella encastada en un carreu rectangular, que juntament amb altres forma una petita resclosa al mig del mateix torrent de Garrigosa. Per la seva proximitat al barri de Sant Maure, els darrers anys, la font s'ha convertit en un lloc habitual de passeig i caminades.

Travessem el torrent i anem a retrobar la pista que seguíem. Girem a la dreta i passem per sota la carretera, després continuem i arribem al conjunt dels Molins de la Font Trobada.

MOLINS DE LA FONT TROBADA, DE CAN PLANELL O DEL MAS DEL POLVO

En aquesta finca es conserven, i s'han recuperat recentment, dos molins molt diferents en la seva concepció però no en el seu us. Els molins del Polvo també eren moguts per l'aigua de la resclosa del Torrent de Garrigosa. El Molí de Dalt es correspon a una cronologia del segle XVIII i és un molí més dels molts que esquitxen la nostra geografia. És, però, el Moli de Baix el més interessant. Aquest va ser datat com del segle XIV, però la tipologia arquitectònica (la cúpula que cobreix l'edifici del molí) i les estructures hidrològiques que l'acompanyen (bassa, rec i mina de la font) fan sospitar en un orígen molt més antic, possiblement àrab, cosa que el dataria del segle VIII.

EL MOLÍ DE BAIX

Retornem a la pista i la seguim cap a la dreta fins la primera bifurcació. Agafem el trencall de l'esquerra que correspon al Camí de la creu del Maginet. Passem per sota la Muntanya del Pi. Enllacem amb el Camí Vell d'Igualada que prenem cap a la dreta i ben aviat trobem el carrer asfaltat de Can Passanals. Passem pel costat de l'ermita de Sant Maure i, abans d'arribar a una cruïlla, prenem unes escales a l'esquerra. Travessem el pont i arribem a la Carretera de Valls. Amb un no res, som de nou al punt de sortida d'aquesta bonica i complerta caminada.

CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA - SANTA MARGARIDA DE MONTBUI 2011