XXIª CAMINADA POPULAR DE MONISTROL DE CALDERS

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 17,88 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 779 metres, baixant: 719 metres.
Altitud mínima: 311 metres, màxima: 692 metres.

Com és tradicional ens trobem davant la Plaça de l'Església de Monistrol de Calders. Abans d'emprendre la caminada, els amics organitzadors ens fan una recordança de les persones, que durant molt de temps han estat col·laboradors i ànima en la organització d'aquests recorreguts al voltant del poble.



En primer lloc un record pel mossèn Pere Fradera i Marcet que va ser l'impulsor, entre moltes altres coses, d'aquesta caminada. Va morir el dimarts 2 de febrer de 2011, als 69 anys d'edat i després d'una llarga malaltia, segons ens recorden des del Bisbat de Vic. Fa un temps la gent de Monistrol de Calders, va voler agrair-li la seva tasca, i per això el primer gegant del poble, el Llúpol, té la seva fesomia.
En segon lloc pel Jordi Jo Estrada, que va estar des del primer any ajudant en diferents tasques, i en els últims coent les botifarres. I finalment una recordança per en Jordi Gual Purtí, gran impulsor de les rutes per les fites del terme que, degut a un problema familiar, no ha pogut contribuir en la nova ruta d'aquest any.



Espetegant el coet de sortida, comença la caminada anant cap el carrer de Félix Estrada que ens porta fins la Carretera de Sabadell. Tombem a l'esquerra i creuem el Pont de Cal Cerni. En arribar a l'altre cantó ens enfilem cap al Forn del Peneta seguint el camí de Sant Pere Màrtir i les marques del GR 3. Bones vistes sobre Monistrol de Calders.

A pocs metres d'arribar al veïnat del Forn del Peneta ens enfilem per un corriol costerut que condueix fins al Bosc de Mussarra.



Anem seguint l'antic Camí Ral de Manresa. Passem a prop de les Roques de l'Oan i pel Coll de Portella. El sender continua pujant de valent fins arribar a una pista transversal que per l'esquerra baixa a la carretera de Sabadell. Ens trobem en el Racó de l'Abellar sota el Serrat del Llogari.



Just en l'encreuament del corriol amb la pista hi ha un pal indicador. Nosaltres continuem recte enfilant-nos una mica més fent drecera. Ens trobem a 594 metres d'altitud.



Tot pujant s'ens amplien les vistes sobre el Sot de l'Abellar i cap el sector meridional de la Urbanització Masia del Solà, per on tornarem al finalitzar la caminada. Sortim de nou a la pista i la seguim cap a l'esquerra. A pocs metres trobem la bifurcació que porta al Serrat del Llogari. Pal indicador. Ara hem arribat als 619 metres d'altitud. Aquest serrat se'l coneix popularment per l'Ensaïmada, degut a la peculiar forma del seu cim, format per camps de conreu disposats en espiral.



Des d'aquesta carena tenim unes bones vistes del poble, de la Urbanització Masia del Solà i del Castell de Granera. Continuem el recorregut, ara més planer, per aquesta pista en direcció sud. Deixem un trencall a la dreta que porta a Sant Pere Màrtir i a la masia el Bosc de Mussarra. Just al passar per sota una línia elèctrica, abandonem la pista que continua cap el Coll de Lligabosses, i continuem per la dreta tot seguint per sota la línia elèctrica. Enllacem amb la pista que ens portarà a la casa de la Mussarra.

LA MUSSARRA

La Mussarra és la masia documentada més antiga del terme municipal de Monistrol de Calders. Es troba situada en un lloc privilegiat, força alt, que justifica plenament el nom que va rebre (d'arrel àrab el seu significat és el de mirador o passeig). Des d'ella observem un extens panorama: cap a ponent tenim la població de Talamanca i darrera seu la muntanya de Montserrat; cap al nord veiem les terres del Bages, Calders, i molt més lluny el Pre-Pirineu i els cims més alts dels Pirineus. El 13 i 14 d'agost del 1714 aquesta masia acollí les tropes borbòniques comandades pel Conde de Montemar, que atacà les tropes austriacistes del Marquès del Poal a la batalla de Talamanca, que tingué lloc a prop, a sota i al sud de la masia.

Adossada a la masia hi ha l’ermita pre-romànica de Sant Pere de Mussarra, una antiga parròquia altmedieval que atenia els serveis religiosos d'un rodal de masies situades a l'altiplà de Mussarra. De totes aquelles masies, actualment només queden dempeus la principal, Mussarra, i la del Bosc, també coneguda com el Bosc de Mussarra.

Passada la casa, seguim el recorregut pel antic camí que anava a Navarcles tot passant pel Serrat del Feliu, on podrem tornar a gaudir, d'unes vistes encara molt més obertes.



El recorregut va seguint cap al nord-oest les marques del GR 3. Arribem a una bifurcació de tres camins. Seguim el camí principal que tomba a l'esquerra clarament cap a ponent pel Serrat del Vintró. Just al mig d'un revolt surt un sender que ens baixarà fins a la riera de Talamanca. Passem per la zona de la Vinya Vella de Mussarra, un extens territori que va ser una gran vinya de la masia de Mussarra. Fa molts anys que les vinyes estan abandonades. El juliol de l'any 2003 aquest paratge patí un incendi devastador iniciat al Molí del Menut.



Anem baixant a poc a poc. Aviat deixem aquesta semi pista, i agafem un corriol a la dreta que s'obre pas en mig d'una vegetació esquerpa. Les gatoses, el garric i altres plantes punxoses producte de l'incendi, ens dificulten el pas. Veiem grossos blocs de pedra calcinats, en mig d'un espai que sembla caòtic. A baix de tot hi veiem el Pla del Molí.



Mentre baixem al Pla del Molí, de front gaudim de bones vistes de Talamanca amb el seu castell en primer pla.



Travessem el Pla del Molí i seguim la pista, a vegades escurçant-la fent drecera per sobre les margues gris-blavoses d'aquests terrenys. Rodejats de boscos de pi anem baixant cap a la propera riera. Passat un dels revolts de la pista, aquesta es decanta cap al sud-oest i segueix paral·lela a un torrent. A la dreta, a peu de camí, veiem la barraca de vinya del Camí del Pla del Molí.

BARRACA DE VINYA DEL CAMÍ DEL PLA DEL MOLÍ

Aquesta barraca és destacable per ser del tipus de doble cos. El cos principal, el més gran, és l'espai que ocuparia el pagès. L'altre cos, amb una planta més irregular, representaria l'espai per el bestiar. De planta més o menys rectangular està construïda en pedra seca mitjançant carreus de diferents mides unificats per pedruscall i en alguns trossos per argila. Al seu interior hi veiem una petita finestra que connecta amb l'altre espai. A l'interior del segon espai, hi trobem una banqueta de pedra.

A l'altre cantó del torrent s'observa una altre construcció: la barraca de vinya del Pla del Molí.

BARRACA DE VINYA DEL PLA DEL MOLÍ

Aquesta barraca l'observem de més lluny, a una cinquantena de metres de distància. La seva entrada està encarada a ponent i la presideix una gran llinda que reposa damunt dos brancals formats per carreus rectangulars ben disposats. Crida l'atenció que per sobre de la llinda d'entrada, en trobem altres dues disposades en diagonal, formant en conjunt un triangle buit interiorment. Sembla aquesta una tècnica constructiva de descàrrega, que molt poques vegades es veu per aquesta zona. Llegeixo que aquesta barraca presenta dues tècniques constructives que la fan excepcional. Per una banda la disposició de les tres llindes de l'entrada, i per altra, el sostre en volta de canó.

Les barraques de vinya eren utilitzades per guardar les eines del camp, arrecerar-se del fred i fer foc i menjar a l'interior durant l'hivern. Normalment són de planta quadrada o circular i estan construïdes seguint la tècnica de la pedra seca. Formades per diverses filades de pedres que, a mesura que guanyen en alçada, es van tancant per formar la coberta. En aquesta zona propera a Talamanca en trobem un gran nombre que fa pensar en la importància que devia tenir la vinya durant els segles XVIII i XIX abans de l'arribada de la fil·loxera.

La pista ens porta pràcticament a la llera de la riera de Talamanca. Abans d'arribar-hi, prenem un corriol a l'esquerra que baixa a tocar de l'aigua. Aquest tram del recorregut segueix el llit de la riera pel seu vessant dret.



Més endavant recuperem la pista que havíem deixat i la seguim cap a l'esquerra. Aquest camí ens permet arribar al Molí del Menut que ha estat recentment restaurat.

MOLÍ DEL MENUT

Aquest molí es va dedicar antigament a la producció de farina i a la vinya, es troba al costat de la riera de Talamanca per aprofitar la seva aigua. La casa presenta l'estructura típica del mas català amb coberta de teules i murs de carreus. Està formada per un cos principal de planta rectangular amb baixos, primer pis i golfes a la banda sud-oest, i un únic nivell a la de nord-est. Als costats hi han dos espais adossats més petits, formats per dues tines al nord i el molí al sud. Al darrera del mas, trobem un cos de nova construcció amb funcions de paller i magatzem. A la façana principal hi trobem el portal d'entrada i el rellotge de sol. A les golfes, hi destaca una obertura amb arc rebaixat de pedra.

Cal destacar el rellotge de sol de la seva façana principal. És de tipus circular i presenta una decoració amb motius vegetals i religiosos. La seva orientació és sud-oest. Té les marques a les hores i a les mitges, de 9 a 8, amb les xifres aràbigues. El trobem molt ben conservat. El lema diu: "Dic les hores d'esperança quan la mola fa farina. També les tinc d'anyorança quan el sol no m'il·lumina".

A la planta baixa hi trobem el celler, que conserva les tines interiors i una premsa, els corrals per el bestiar, i el molí fariner hidràulic, per a moldre el gra. Visitem tant l'obrador com el carcavà. Prenien l'aigua de la riera de Talamanca, que mitjançant la resclosa i una canalització era conduïda fins a la bassa, que avui ja no existeix. L'aigua retornava a la riera tot just al davant de la casa. Trobem un pont de fusta i una font de pedra dins el recinte de la masia.



No queda gaire cosa del carcavà del molí, encara podem veure l'arbre del rodet motriu, mentre que la bassa ja no existeix. En l'interior de l'obrador queda alguna peça com la mola, la tremuja, el farinar, etc.



A l'explanada del davant del molí, els amics de Monistrol ens han permès gaudir d'un bon esmorzar.



Un cop hem visitat el molí i hem ben esmorzat, reemprenem la caminada que una mica més endavant travessa la riera. Veiem a la dreta la resclosa del Molí del Menut o de Cal Mariano i a l'altre costat la Sínia de Cal Mariano. L'aigua que s'acumula en aquest punt de la riera era transportada mitjançant una canalització, avui desapareguda, fins al molí fariner del Menut, on es guardava en una bassa i esdevenia, en ser utilitzada, la font d'energia que feia funcionar el molí. A més, l'aigua també s'aprofitava per al regadiu dels horts que es treballaven a la llera de la riera, entre la resclosa i el molí.
Continuem per la pista tot enfilant-nos pel torrent de la Font dels Pets. Aquest tram recorre un espai històric. Tot just un mes abans del 11 de setembre de 1714, Catalunya va guanyar la seva última batalla militar en aquest espai. L'última abans de la capitulació de Barcelona, la fi de la guerra de Successió i la conversió d'aquesta data en històrica i en la Diada de Catalunya.

La zona on es va produir la Batalla de Talamanca està situada en una franja de terreny muntanyós que des de la riera de Talamanca s’estén dos quilòmetres lineals, pendents amunt, vers llevant, fins arribar a la quintana de la Mussarra. És la zona compresa pels torrents de la Font dels Pets, del Molí del Menut i de la Baga de les Llanes. Es tracta d’un terreny embarrancat, abrupte, amb cursos encaixats, en pendent i amb una forta erosió.

La riera de Talamanca separava el dos bandos; en la part soleia de la riera hi havia estacionades les tropes borbòniques, mentre que a l'obaga hi havia els contingents militars catalans. El xoc bèl·lic entre les dues formacions es va iniciar a la riera de Talamanca mateix, i deuria afectar especialment les zones on el riu és flanquejable. El paisatge de la batalla no deuria ser massa diferent de l'actual: a la zona de la riera hi hauria bosc de ribera i hortes; als vessants que s'enfilaven cap a la Mussarra hi hauria feixes de cultiu i més cap amunt bosc d'alzines més reculat que l'actual bosc de pinassa.



La batalla de Talamanca tingué lloc els dies 13 i 14 d'agost de l'any 1714 entre l'exèrcit del Principat de Catalunya i el Reial exèrcit de Felip V. El Coronel Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal i comandant de les tropes catalanes a l'exterior de Barcelona, era al Castell de Talamanca, des d'on va veure l'arribada de les tropes borbòniques pel costat de Mussarra. El resultat de la batalla fou la victòria de les tropes catalanes sobre les tropes borbòniques i la retirada d'aquestes fins a Sabadell. La batalla de Talamanca fou la darrera victòria militar d'un exèrcit de Catalunya.

Aquesta batalla ha estat la primera de Catalunya i l'estat espanyol que ha estat investigada amb mitjans d'última tecnologia com prospeccions geofísiques, GPS i sistemes d'informació geogràfica.
El 13 i 14 d'agost del 1714, les tropes austriacistes comandades per Antoni Desvalls, marquès de Poal, i les borbòniques pel comte de Montemar lluitaven a la serralada de Talamanca. Només el testimoni d'una carta que Desvalls va enviar als consellers de Barcelona i que es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat en donava fe. No va ser fins al 2008, però, que els historiadors van fer pública la seva troballa. El professor de la Universitat de Barcelona i especialista en història militar de Catalunya Francesc Xavier Hernández, explica que entre els dos bàndols hi podria haver 10.000 homes, "que pel segle XVIII es fa estrany". També té la particularitat que el XVIII "poques vegades arriben a l'enfrontament. Prefereixen maniobrar, anar amunt i avall, matar-se i retirar-se". A Talamanca, en canvi, "sabem que hi va haver un combat fort".
Hernández explica que Desvalls estava recollint forces per ajudar Barcelona quan va aparèixer l'exèrcit borbònic a la cresta de la serralada. Era comandat pel comte de Montemar "i devia portar tres regiments de dragons" (soldats a cavall però que acostumen a lluitar a peu) "i infanteria. Eren uns 3.000 soldats. I els catalans eren uns 2.000 més i 2.000 sometents".
Desvalls va decidir envestir-los i les forces borbòniques van emprendre la retirada. Els van perseguir i van fer moltes baixes. Pel cap baix, les forces felipistes van tenir unes 600 baixes per unes 150 de les catalanes. Hernández afegeix que "va ser un combat emblemàtic perquè va ser dels darrers de la guerra de Successió, en el qual les forces borbòniques van atacar amb molt coratge".
Malgrat tot, un mes després Barcelona va caure enfront de les tropes de Felip V. Desvalls havia recollit moltes forces i format un important exèrcit regular, però no el suficient per creuar el Vallès per intentar trencar el setge borbònic a la capital catalana. "Exposar-se a la cavalleria borbònica hauria estat suïcida. Va intentar infiltrar alguna columna, però no va reeixir, la desproporció era molt gran". Hernández continua explicant que "els catalans gairebé haurien pogut guanyar si no fos per la participació de França, que va enviar 40.000 combatents i això va fer decantar la balança. Si no difícilment Felip V hauria pogut guanyar la guerra per si mateix".



Després d'aquesta rememoració històrica, continuem una mica més amunt i sortim de la pista per seguir un sender que creua el Torrent de la Font dels Pets per damunt d’una balma.

LA BAUMA DELS GUBIANS

Enmig d'un paratge boscós, pedregós i feréstec que forma la serra de la Mussarra, hi destaca als seus peus aquesta balma oberta a la roca natural, ben a prop de la riera de Talamanca. Es troba en el curs del Torrent de la Font dels Pets, que en aquest tram pren el nom de Torrent dels Gubians, per acabar confluint a la riera. Per sobre, la balma forma una gran esplanada de roca sobre la que passarem per continuar la caminada. L'interior de la balma queda per sota dels camins que l'envolten. Hem diuen que per accedir-hi, cal descendir per un estret corriol amb un fort desnivell i endinsar-se entremig de l'espessa vegetació. El seu topònim prové del nom del mas que hi ha uns metres més amunt a la carena, el mas de La Gubiana.

Just a sobre a mà esquerra, trobem una nova barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DE LA BAUMA DELS GUBIANS

Aquesta barraca presenta una entrada amb una llinda monolítica molt prima que es recolza damunt dos brancals reforçats amb carreus més grans combinats amb petites pedres. Exteriorment, la coberta recau sobre lloses molt primes que no arriben a formar el voladís.
La pedra seca és una tradició constructiva mil·lenària estesa per tot el mediterrani. La pedra es col·locaba en sec, sense morter o materials d'unió. Aquesta arquitectura s'integra plenament amb el medi, ja que aprofita els recursos i els materials que es troben a prop. Durant el recorregut de la caminada hem pogut observar diverses construccions fetes amb aquest sistema: barraques de vinya, obres de canalització de torrents i rieres, parets de camins rurals, feixes de vinya...

El corriol continua per sota els Gobians, davallant de nou cap a la riera de Talamanca. Arran del camí trobem una edificació rural de petites dimensions: la sínia de Can Valls.

LA SÍNIA DE CAN VALLS O DELS GUBIANS

La sínia era una màquina per elevar aigua des d’un curs fluvial o un pou. Aquesta va ser construïda cap a la segona meitat del segle XIX i es troba situada al costat de la riera de Talamanca. La podem classificar com una sínia de tracció de sang, volant enlairat o de rosari. L’existència d’aquesta eina s'explica per l’escàs desnivell de la riera en aquest lloc i a la impossibilitat de fer arribar canals enlairats amb desnivells rellevants, degut al poc pendent del curs fluvial.



A la caseta hi havia la barra on anava lligat l'animal que girava al voltant d'un eix. L'animal havia d'anar amb ulleres de batre per no marejar-se per girar en un lloc tant reduït. Mitjançant un sistema de pinyons i engranatges, la força motriu de l'animal es transmetia a la roda exterior, que en girar arrossegava una cadena que tenia lligades unes gomes o taps en uns trams d'uns vuitanta centímetres. La cadena i els taps, que donen nom a aquest tipus de sínia (sínia de rosari), passaven per dins un tub que tenia un extrem dins l'aigua. Quan els taps entraven al tub, arrossegaven l'aigua amunt, tot fent-la sortir per l'extrem superior, que l'abocava en un safareig. I d'aquí es distribuïa per recs i altres canalitzacions cap a les feixes i planes que es volien regar. Quan estava en marxa el moviment de la cadena era molt ràpid. Per facilitar l'entrada al tub, l'extrem de dins l'aigua tenia una embocadura molt acampanada.

En la Sínia de Can valls, l’aigua s’obtenia d’una surgència natural que s’elevava fins a un safareig connectat a un sistema de canals que, per gravetat, la repartia pels horts del marge de la riera. La palanca de ferro, situada prop de la roda exterior, permetia escollir un dels diversos sistemes de canals existents per fer arribar l’aigua a l’hort que es volia regar.

La caminada continua seguint paral·lela a la riera de Talamanca. Més endavant la travessa i arriba a la zona de les Llanes. Trobem una bifurcació: a l'esquerra el camí segueix el Torrent de la Baga de les Llanes, nosaltres continuem per la pista de la dreta que comença a enfilar-se a poc a poc per la Baga del Castell. Arribem a una nova bifurcació, tombem a l'esquerra per baixar de nou i travessar la riera. La seguim paral·lels una estona, fins que pren la direcció sud per la Baga de la Serra.

El nostre camí segueix el Torrent de la Devesa, el qual creuem una mica més endavant. Aquesta pista forestal, amagada enmig d'una densa massa de pins blancs ressegueix l'antic camí de bast de Talamanca a Sant Llorenç Savall. Remunta des de la riera de Talamanca, molt a prop de la capçalera d'aquesta, fins al capdamunt de la carena de la Mussarra, passant pel Collet de Lligabosses, i creuant-la ja en terme municipal de Monistrol de Calders. La riera es troba a 475 metres, i ara hem de començar a pujar tranquil·lament fins els 656 metres en que es troba el Coll de Lligabosses, sota el Turó del mateix nom de 684 metres d'altitud. Poc abans d'arribar al capdamunt del serrat, el camí planeja lleugerament al Collet del Turó de Lligabosses, on avui s'hi entrecreuen tres camins. Seguint un tros més de camí s'arriba al capdamunt del serrat de la Mussarra, un lloc on en temps de bandolers, aquests robaven a la gent tot aprofitant que hi arribaven cansats després de la llarga pujada des de la riera. Per evitar ser assaltats, traginers, veïns i veïnes de Talamanca, paraven al Collet de Lligabosses per amagar-se la bossa dels diners i lligar-la ben fort, donant origen així, al topònim de collet de Lligabosses.

A continuació comencem a davallar i arribem a un punt d'avituallament amb una refrescant llimonada. Des d'aquí podem gaudir de noves vistes de la zona del Montcau i els Cortins.



Després de refrescar-nos una mica, acabem de davallar fins a una cruïlla de carreteres, coneguda també com a Coll de Lligabosses. Aquesta cruïlla es troba situada a 630 metres d'altitud, a cavall dels termes municipals de Mura i de Monistrol de Calders. És un nus important de carreteres: el primer trencall a la dreta porta per la Serra de Riquer fins a Mura; després, el següent també a la dreta, marxa en direcció a Sant Llorenç Savall; i per últim el trencall de l'esquerra continua cap a Monistrol de Calders. Tombem a l'esquerra seguint la carretera, la travessem i de seguida agafem a la dreta una pista que porta fins el Rossinyol. A les poques passes la deixem també, i continuem per un sender, a l'esquerra de baixada, que segueix el Torrent del Rossinyol direcció nord.

La vegetació d'aquest tram és ufanosa, humida i en plena floració primaveral. Els verds es barregen amb els grocs, vermells, blaus... Les olors de la farigola amb la fortor del romaní. Roures, aurons, pins, alzines... una barreja vivificant.



El recorregut passa diverses vegades per la llera del torrent on podem contemplar els talussos que l'envolten. Després s'enfila a buscar una pista que ja no deixarem fins a Monistrol de Calders. Deixem a la dreta el Camí del Rossinyol i el Torrent de l'Om i baixem per la pista fins arribar al torrent de l'Om, a l'indret anomenat les Cabres Encantades.

LES CABRES ENCANTADES

Aquest indret es troba situat a l'extrem meridional de la Urbanització Masia del Solà, just en el moment que el torrent de l'Om rep per l'esquerra el torrent de la Cucalera i gira cap al nord. Es tracta d'una curiosa formació de roques, entre les quals discorre l'aigua de la riera de l'Om. L'erosió de l'aigua ha anat aprofundint les esquerdes naturals existents a la roca, i ha configurat un paisatge sonor singular que la tradició popular ha atribuït a un ramat de cabres que va quedar petrificat per alguna maledicció.

Arribem a la Urbanització Masia del Solà on comença la pista asfaltada que pel carrer de l'Om ens portarà de nou a la plaça de l'Església.

CAMINADA POPULAR DE MONISTROL DE CALDERS 2011

Per ampliar informació sobre la Batalla de Talamanca:
- Enllaç a la wikipedia.
- Enllaç al Museu Virtual.
- Enllaç a un article de la Vanguàrdia.
- Enllaç al vídeo del programa Sota Terra de TV3.

Un molt bon bloc sobre patrimoni de les Valls del Montcau:
- Enllaç monogràfic del patrimoni de la Riera de Talamanca.

Àlbums de fotografies d'amics de la caminada:
- Enllaç àlbum de Francesc (Manresa).
- Enllaç àlbum de Josep Soler Moreno.