XXVIIª CAMINADA POPULAR DE SALLENT

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 18,06 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 650 metres, baixant: 647 metres.
Altitud mínima: 280 metres, màxima: 587 metres.

Ens trobem a Sallent a l'antiga plaça del Arbres, que més tard es va dir Plaça Nova i que avui porta el nom de Sant Antoni Maria Claret. El primer que ens crida l'atenció és el monument al Sant. Nascut a Sallent el 23 de desembre de 1807, va morir a l'Abadia de Fonfreda el 24 d'octubre de 1870.

MONUMENT AL PARE CLARET

Sant Antoni Maria Claret i Clarà, més conegut com a Pare Claret, que va ser teixidor i mestre de telers en la seva joventut, rector de la parròquia, missioner de tot Catalunya i de les Illes Canàries, arquebisbe de Cuba, confessor de la reina Isabel II i de la cort reial dels Borbons, i pare del Concili Vaticà I, va ser homenatjat amb aquest monument aixecat al 1906 a la plaça dels Arbres.



Aquest monument representa a Sant Antoni Maria Claret, fill de la vila, assegut i adoctrinant a un nen que està dret al seu costat (la seva cara i el seu posat corresponen als d'Alfons XII). Va ser construït mitjançant subscripció popular l'any 1906 per l'arquitecte Alexandre Soler i March i l'escultor Eusebi Arnau i Mascort. El van dissenyar amb un estil modernista i una simbologia religiosa i bíblica.



La torre sobre la que s'aixequen les imatges representa la fe. Al seu peu s'estavellen les onades encrespades del mar, símbol de les males passions que intenten soscavar-la. El pecat, seria el drac ferit per un punyal que fuig moribund sobre les onades del mal. La torre està coronada per un grup de set caps que representen les set virtuts: fe, esperança i caritat (virtuts teologals), prudència, justícia, fortalesa i temprança (virtuts cardinals). La reixa que envolta el monument simbolitza les flames infernals, que resten allunyades davant la força impenetrable del conjunt escultòric. Destaca també l'escut circular de les claretianes.



El monument va ser beneït el 28 d'Octubre de 1906 per l'arquebisbe de Manila, el dominic Bernardino Nozaleda i el bisbe de Vic Josep Torras i Bages. Destruït el 1936, va ser refet l'any 1951 i posteriorment restaurat el 1994.

A la Plaça dels Arbres també hi trobem l'església parroquial, en la que destaca el seu campanar.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA

La construcció d'aquesta església data de l'any 1946, i el seu autor va seguir un estil eclèctic i historicista. Està inspirada en l'antiga església neogòtica del segle XIX, tot i que amb línies més senzilles. Consta d'una sola nau amb volta goticitzant. Està reforçada amb arcs torals, absis poligonal i diferents capelles laterals marcades per contraforts exteriors.
La referència més antiga correspon a una capella romànica que va tenir moltes ampliacions i reformes fins que l'any 1884 s'inicià en el mateix lloc la construcció d'una nova església d'estil neogòtic i amb campanar adjunt de 33 metres d'alçada, sota la direcció de l'arquitecte Josep Torras i Argullol. L'any 1901 fou inaugurada pel bisbe Torres i Bages. En els primers dies de la guerra civil va ser desmuntada pedra a pedra fins als fonaments, només es va salvar la torre del campanar per poder ser utilitzada com a rellotge públic. Els seus 33 metres d'alçada estan repartits en cinc espais. En el penúltim és on hi ha el rellotge, amb esfera a les quatre cares, i en l'últim és on hi ha les campanes. Es culmina la torre amb un terrat. Els materials utilitzats van ser la pedra picada, reforçada amb totxo i pedra tallada als angles.

La caminada passa per davant l'església, travessa la Plaça de Santa Maria i comença a enfilar-se pel Camí Dels Quatre Cantons sota el Serrat del Xipell. Veiem una bona panoràmica de la plaça i de l'església.

Després d'aquesta breu pujada, el nostre camí avança planer entre els camps de conreu cap el nord-est. Arribem a la cruïlla dels Quatre Cantons, on enllacem amb el Camí de Sant Martí de Serraïma. La caminada el segueix cap a la dreta. La passejada és força agradable, per la dreta gaudim d'amplis camps verdejants. Algú ens comenta que són de pèsols.



Més endavant, a la nostra dreta, arrenca un camí que porta a unes granges i a un mas força gran. Darrera seu, cap al sud, s'aixeca la Serra de Montcogul amb el cim més elevat del terme: el Montcogul de 598 metres.

EL SOLÀ

Anem seguint planejant per aquesta pista ampla. Trobem senyals del PR-C 133 o ruta del Romànic de Sallent. Cap a la dreta, al fons, comencem a veure l'església romànica de Sant Martí de Serraïma.



Continuem desplaçant-nos cap a llevant fins arribar a l'agregat de Sant Martí i Fucimanya. En el trencall la caminada segueix cap a l'esquerra. Nosaltres no podem deixar passar l'oportunitat per anar a veure, a uns dos-cents metres a la dreta, una bonica església romànica, Sant Martí de Serraïma.

SANT MARTÍ DE SERRAÏMA

Aquesta església es troba situada molt a prop del Mas Sant Martí. Es tracta d'un edifici d’una nau que ha sofert diverses transformacions al llarg de la seva història. Va ser parròquia fins a finals del segle XIX, quan l’any 1878 va ser annexionada a Sant Pere de Serraïma. Documentada des del 996, passà a dependre de Sant Benet de Bages a partir del segle XI.



Podem observar, encara, de l'antiga edificació romànica algunes restes en una part de la nau de ponent i en la part de migdia. La resta es hereva de les reformes fetes bàsicament al segle XVIII. L’absis original es va situar a l’actual porta principal i on finalitzava la nau es va col·locar el presbiteri. Tots aquests canvis provocaren la inversió de l'orientació del temple. Destaca un interessant campanar de torre quadrada amb coberta piramidal. Té com a característica singular que per tocar les campanes cal fer-ho des de l’exterior.












A la paret de ponent s'endevinen els braços de l'antic campanar de cadireta, amb dos ulls, actualment convertit tot ell en un sol mur.



Després de voltar pels quatre costats i admirar, una vegada més, la senzillesa i esveltesa del nostre romànic, retornem a la cruïlla on ens havíem separat de la caminada. Seguirem ara cap al nord, i comencem a enfilar-nos una mica per l'Alzinar de Sant Martí. A mida que pugem gaudim d'una millor visió sobre Sant Martí de Serraïma i el proper Mas de Sant Martí.

MAS DE SANT MARTÍ

És un edifici de planta baixa i dos pisos amb el carener a dues aigües. Podem observar perfectament la porxada del seu cantó sud, amb avancer del segle XIX. Ens expliquen que a la sala principal té una capelleta de la Mare de Déu del Carme, i que disposa de les cambres del néixer i del morir. Era una important casa pairal gairebé autosuficient.

Arribem al primer avituallament de la caminada, a l'anomenat control del camí de Guardiola, encara que aquest camí es troba situat força més avall, pràcticament en la cruïlla de Sant Martí de Serraïma.

Ens sorprèn molt agradablement, el detall per part de la organització de recordar la tradició dels ous de Pasqua, tant típics en les antigues celebracions i fontades que tenien lloc en aquestes dates arreu de Catalunya.

Reemprenem el camí que, amb suau pujada, comença a revoltar totes aquestes valls. Al cap d'unes quantes giragonses arribem al punt on se separa la caminada curta. Aquesta continua cap a Sant Pere de Serraïma dins l'agrupament rural de Serraïma. Nosaltres continuem el camí cap a llevant. Travessem diverses vegades el Torrent de Salat i revoltem la Carena dels Casuts, a estones per l'obaga i d'altres per la soleia.



Continuem revoltant torrents i serres, ara toca el Serrat de Sant Sadurní. Al sud-est veiem la masia de Guardiola que es troba situada en un entorn rural, envoltada de camps de conreu i bosc. Possiblement, tal i com indica el seu nom, es construí originàriament com a punt de guarda i defensa de la zona d'Avinyó, ja que la visió sobre el pla és magnífica.

Anem seguint cap al nord per sota la part llevantina del Serrat de Sant Sadurní. Les vistes sobre l'Horta i el Pla d'Avinyó, van guanyant presència. Albirem el Pla de Guardiola i per les Bagues de Grapetes, comencem a pujar una mica més intensament cap al nord-oest. La pujada ens situa en un altiplà presidit per la Casa Nova del Morisco a 565 metres d'altitud.

LA CASA NOVA DEL MORISCO

Masia amb una estructura de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de dues vessants que tenen el seu desguàs a la façana principal i a la posterior. L'acabat exterior és tot de pedra vista, la porta d'entrada és d'arc i està emmarcada amb rajoles ceràmiques així com també ho estan les diferents obertures. A la façana principal trobem dues portes d'accés a la casa i damunt la porta principal hi ha una llinda amb la inscripció "Joseph Sole 1766". Disposa d'una bona era, coberts i dues pallisses, també hi ha una cisterna per la recollida de les aigües de pluja.



Durant el període de creixement de l'economia de la zona degut a l'increment de la producció de la vinya, el Bages i, Avinyó en particular, es van convertir en una zona clau de progrés. Va ser precisament en aquest període quan es van crear moltes masies que, més tard amb la crisi de la fil·loxera, van quedar buides. Algunes d'aquestes masies, com és la Casa Nova del Morisco, van aconseguir sobreviure.

Després de passar per davant de la casa arribem a una bifurcació. Tombem a l'esquerra en direcció sud, seguint el camí que travessa el Pla del Morisco. Passem a tocar de la masia del Morisco.

EL MORISCO

El Morisco és una masia que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de dues vessants que fan el desguàs a les façanes principal i posterior. L'acabat exterior és arremolinat i les obertures emmarcades amb pedra carejada. Té una era, un cobert i una pallissa que queden tancats dins d'un pati.



Tan la situació estratègica on es troba situat el mas, amb una vista de dues grans planes com són les d'Avinyó, Artés i Sallent, com el seu nom relacionat amb la cultura morisca, ens indica que deuria estar habitat des de molt antic.

El recorregut ara es planer i travessa el bosc de pins i alzines que hi ha en el pla. Arribem al Pla de Sant Sadurní, on la organització ha establert el segon avituallament, en aquest cas toca l'esmorzar.



Mentres recuperem forces amb el bon esmorzar preparat pels amics de Sallent, valorem la possibilitat d'acostar-nos a la propera església de Sant Sadurní. La caminada no hi passa directament, però ens hi podríem arribar seguint un viarany que en pocs minuts s'enfila fins dalt del cim de Sant Sadurní. Les ganes de conèixer territori i el fet de tenir-ho tant a prop ens empenyen a fer-ho.

ESGLÉSIA DE SANT SADURNÍ

Situada a dalt la Serra del Morisco, dins el terme d'Avinyó, Sant Sadurní ha estat una església de gran devoció dels avinyonencs, destí de processons i lloc de celebracions religioses i festives. No va arribar mai a ser església parroquial; situada molt a prop del agrupament rural de Serraïma, Sant Sadurní no apareix documentada fins l'any 1354.



Aquesta església presenta encara, indicis de la seva estructura romànica primitiva, formada per una sola nau coberta amb volta de canó i coronada a llevant per un absis semicircular amb coberta de quart d'esfera. La porta original segurament s'obria al mur de migjorn; avui en aquest mur hi ha una petita capella que feia de sagristia.



Durant el segle XVIII es va decorar el seu interior en un estil neoclàssic; a més, es va arrebossar el parament extern i l'intern. L'aparell de l'església romànica que encara es conserva es fet amb blocs de pedra disposats en filades i a trencajunt.



L'any 1784 l'edifici fou destruït per un llamp i refet el 1787 tal com consta en una làpida sobre la porta del mur frontal i que diu: "Fulmen e caelo delapsum die 22 julii anno 1784 hanc domum dirvit: quam majori pulchritudine et magnitudine gens avinionis reparavit anno 1787 pastore Dno. Dn. Fraco. Sarmentero" (Un llamp caigut del cel el 22 de juliol de l'any 1784 destruí aquesta casa i restaurada per nosaltres amb la més gran bellesa i grandesa de la gent d'Avinyó l'any 1787 un pastor, el Senyor Dn. Fraco. Sarmentero).
L'any 1936 fou cremada i ensorrada la volta i des de llavors es troba en un estat ruinós encara que ha estat posteriorment restaurada.

Des d'aquest punt elevat a 579 metres d'altitud, tenim bones vistes de les terres i serres properes a Balsareny.



Marxem de Sant Sadurní tot baixant pel dret, fins a trobar la pista que havíem deixat del Pla de Sant Sadurní. La pista descendeix a poc a poc i es decanta cap al sud. Cap a ponent obtenim una bonica panoràmica dels voltants de Sallent, la Muntanya de la Sal, el Cogulló, Sant Pere de Serraïma...



Després de la baixada arribem a un pla i a una bifurcació de camins. Ens trobem en el punt anomenat Alzinar de Sant Martí, un pal indicador del GR 4 i del PR-C 133 així ho indica. Nosaltres seguim de front cap al nord.



Continuem avançant i arribem a una nova bifurcació. Important pista transversal que per l'esquerra porta a l'agrupament rural de Serraïma. Aquest està format pel mas el Sellerés de Serraïma, el Mas de Sant Pere i sobretot per l'església romànica de Sant Pere de Serraïma. La caminada curta torna a separ-se de nosaltres per dirigir-se a Serraïma. Nosaltres seguim de front per un curt corriol que ens enllaça amb una altre pista que de seguida es dirigeix cap a ponent. Estem recorrent la zona de la Bagueta i ens trobem arran de camí diverses barraques de vinya, testimonis de la importància que va tenir la vinya per totes aquestes terres.



La pista entra en una zona boscosa de la Bagueta, i segueix baixant acostant-se al Torrent de l'Infern. Més endavant revolta profunds torrents sota la Baga del Sellerés. Aquests estrets i profunds barrancs, formats per terrenys d'un intens color vermell, són coneguts pels geòlegs amb el nom de Formació d'Artés, ja que és allà on és més visible i on va ser estudiada, encara que formalment es troba situada dins els termes municipals de Sallent i Avinyó.



Els escarpaments presenten un color roig característic. La potència d'aquesta formació és d'uns 1000 metres en alguns llocs. Els materials que l'integren són successions de lutites i arenites d'un roig intens. El color rogenc de les lutites de la formació ve donat per la seva procedència, d'origen continental i ric en òxids de ferro, en contrast amb els tons gris-blavosos i groguencs de les lutites procedents de materials del fons marí. Aquest color vermell podria explicar perfectament el nom donat al Torrent de l'Infern.



De nou arribem a un avituallament, en aquest cas el tercer, és l'anomenat del Camí del Torrent de l'Infern, encara sota la Baga del Sellerés. Una mica més endavant trobem la bifurcació que per la dreta porta realment al torrent. La vall s'ha anat eixamplant i veiem a l'altre cantó la zona de Serra-sanç. El recorregut continua cap al sud, seguint l'ara anomenat Camí dels Capellans. Ens apropem al final de la caminada. Ara passem sota el Turó de les Forques i gaudim de les vistes sobre Sallent, el Cogulló i la Muntanya de la Sal.

Al sud del nucli de Sallent hi ha les mines de sal potàssiques, que s’exploten des de l’any 1933, que van transformar considerablement el paisatge i van fer créixer de manera notable la població. El runam que provoca l'explotació és ben visible des del Camí dels Capellans.



Finalment anem a parar a la bifurcació del cementiri. Tombem a la dreta seguint el carrer de Santa Llúcia. A continuació agafem el carrer del Bisbe Valls que ja no deixem fins arribar a la Plaça dels Arbres. Punt d'inici i final d'aquesta caminada.

27ª CAMINADA POPULAR DE SALLENT