XXIXª CAMINADA POPULAR DE PUIG-REIG-2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 20,64 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 750 metres, baixant: 771 metres.
Altitud mínima: 347 metres, màxima: 565 metres.
Temps total: 5 hores i 54 minuts.

Ens trobem tots els caminants a la Plaça Nova o Plaça del Set i Mig, des d'on sortirà la XXIXª Caminada Popular de Puig-reig.

Abans d'iniciar la caminada, a l'extrem sud de la plaça, ens esperen unes taules plenes de gots de xocolata calenta per combatre el fred d'aquest matí.



Ens dirigim cap al sud-oest i comencem a enfilar-nos cap al Serrat de l'Oca, iniciant la pujada pel costat de la masia de Cal Sastre de la Costa que deixem a mà dreta. Aquesta és una casa de pagès que conserva l'estil tradicional de masia: planta rectangular, coberta a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana de ponent. Destaca el ràfec de tres filades de teula àrab que segueix tot el seu perímetre.



Aquesta arrencada en pujada es fa notar. El desnivell és considerable i es va per feina. El corriol va fent esses per poder guanyar alçada més còmodament. De tant en tant ens aturem per gaudir de les vistes sobre Puig-reig.



A mesura que l'alçada augmenta, la panoràmica s'amplia. Abans d'arribar a dalt del serrat, el corriol es dirigeix vers el sud i la pujada es suavitza.



Finalment assolim el llom del Serrat de l'Oca. Hem salvat un desnivell d'un centenar de metres. Des d'aquest punt, i mirant vers el sud, distingim la muntanya de Montserrat amb els principals cims sobresortint per damunt les masses boscoses.

Tot seguit, travessem l'esquenall del Serrat de l'Oca i ens dirigim cap al sud-oest vers la casa de Cal Feliu tot seguint un corriol de baixada. Més endavant, enllacem amb un camí que per l'esquerra porta a la propera masia de Cal Serramorena. El seguim cap a la dreta, tot planejant entre camps i clapes de bosc. Mirant cap al nord-oest, i ajudats pel zoom de la càmera, ens apropem al Turó de la Senyera, punt culminant del Serrat de l'Oca.



Més endavant creuem una ampla pista que porta per la dreta al Turó de la Senyera. El paisatge és força erm, comencem a davallar cap a Cal Feliu, que divisem davant nostre i no gaire allunyat.

CAL FELIU

Ens trobem davant d'una masia datada del segle XVII i que posteriorment es va anar ampliant perdent l'estructura original. La seva planta és irregular i actualment té les parets arrebossades i pintades de blanc. Ha quedat envoltada, sobretot pel cantó de migdia, per un gran complex d'instal·lacions agropecuàries. Està coberta amb una teulada a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal i amb el ràfec molt més pronunciat. Se la veu molt restaurada i amb les pedres de les llindes, finestrals i antigues portalades netejades.



Al costat nord hi té adossat un espai corresponent a dues tines del que podem veure la rampa d'accés. La façana principal, situada al migdia, és possiblement la més moderna com testimonien les finestres de la planta superior. Hem de suposar que en alguna de les ampliacions deuria desaparèixer la típica eixida que tenien les masies en aquest cantó. A la façana de ponent es conserva un arc de mig punt adovellat, actualment tapiat.



A l'entorn de la masia es conserva una era feta amb grans lloses de pedra i un bonic pou. A continuació seguim la pista asfaltada que marxa vers el sud i que enllaça amb la carretera de Viver. En arribar-hi la seguim cap a l'esquerra. Aleshores veiem, enlairada a mà dreta, la masia de Cal Farriols.

CAL FARRIOLS

Cal Farriols és una masia de grans dimensions, orientada a migdia i que ocupa una gran superfície. D'estructura clàssica i amb la coberta a dues vessants, té el carener perpendicular a la façana principal. Veiem com els seus murs estan fets amb carreus ben polits i escairats, i les cantoneres amb carreus treballats. La façana nord sembla que s'està restaurant i podem observar que en part es fa amb materials moderns. Les finestres tenen els brancalls i les llindes de pedra. S'aprecia molt clarament l'ampliació de l'edifici, pel cantó sud, pel canvi de materials.



A la façana de llevant hi destaca un portal d'arc de mig punt adovellat, actualment tapiat i amb una porta de fusta inserida. Uns metres més al nord s'aixeca una construcció força gran que ens comenten que servia com a pallissa. El nom Farriols s'identifica amb el topònim "Farriolenchs", que situa un "mas" o "alou", en el segle X, al peu de l'antiga "Strata Cardonensis". L'actual construcció data del segle XV.

Avancem una mica més i descobrim a mà dreta l'Hostal de Farriols.

L'HOSTAL DE FARRIOLS

Es tracta de l'antic Hostal Nou que es va construir, a començaments del segle XVIII, al peu del camí ral que des de Manresa arribava a Berga, molt a prop dels camins de Viver, de Merola i de Puig-Reig. La seva estructura és rectangular, amb la teulada a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud-est. Consta de planta baixa més un pis. Els murs són de pedra sense arrebossar, amb carreus escairats a les cantoneres. La façana principal és la més modificada, amb una moderna balconada de fusta construïda en adaptar-la com a segona residència.

Seguim endavant fins a trobar a mà dreta, el camí d'accés a l'Hostal de Farriols. L'agafem, i de seguida tombem a l'esquerra per remuntar la Costa de la Frau seguint un corriol tot pujant enmig del bosc.



Després d'haver pujat uns setanta metres de desnivell, arribem al llom de la carena. Perpendicularment a nosaltres, la recorre el Camí de la Frau. Seguint-lo per l'esquerra arribaríem a la masia de La Frau. La caminada el travessa i es dirigeix cap a ponent. Des d'aquest punt tenim bones vistes cap al nord a la Tosa d'Alp i cap a migdia de Montserrat.



A continuació, el corriol planeja per dins un bosc esclarissat de pins fins a sortir a una pista que davalla suaument per la vessant de llevant del Serrat de Sobiraneta. Més endavant deixem aquesta pista que continua fins a la casa de Cal Flor. La caminada segueix, a mà dreta, un sender de bestiar que, en continues i suaus pujades i baixades, avança paral·lel a un torrent en direcció sud. Mentre ho fem, i entre els arbres, divisem a l'esquerra la casa de Cal Flor.

CAL FLOR

Es traca d'una casa de pagès de dimensions modestes, de planta rectangular amb els murs de pedra i les cantonades treballades. Consta de planta baixa, pis i sota-coberta. La teulada és de teula àrab a dues aigües i amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud. El portal d'entrada sembla ser d'arc rebaixat. A la segona planta destaca una eixida allargada sota la coberta. Al costat oest hi ha dos coberts de construcció moderna fets de maó. Aquesta és una de les moltes masoveries construïdes en els temps de prosperitat del segle XVIII que testimonien la intensa ocupació de l'espai rural.



A continuació, i després d'enfilar-nos a un collet situat a prop del Serrat de Puigsec, entrem en el Bosc de Sobirana i davallem suaument fins arribar al mas de Sobirana, lloc on ens espera l'esmorzar.

EL MAS SOBIRANA

Està situada dins l'antic terme parroquial de Santa Maria de Merola, a l'extrem d'una esplanada, dominant la vall de la Riera de Merola. És una masia de dimensiones mitjanes que conserva la seva estructura original de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. Consta de planta baixa, pis i sota-coberta, la qual deuria ser originàriament una galeria i ara la trobem coberta amb tàpia.



Els murs de migdia i de llevant conserven encara els carreus de la primera construcció medieval. Són de mida mitjana, molt regulars i perfectament col·locats en filades. A la façana principal destaca el portal de l'entrada d'arc de mig punt adovellat i una finestra tapiada, també d'arc de mig punt, al primer pis. Així mateix són visibles les restes d'una altra porta, amb llinda monolítica en forma de triangle, posteriorment tapiada, al cantó dret de la façana. Al mig d'aquesta, tocant a la porta, hi ha un contrafort molt massís per reforçar l'estructura.



A la banda est s'hi ha construït un cobert adossat, de planta baixa amb murs de pedra i també de maó. A l'altre costat del camí hi trobem la pallissa, molt ben conservada, i restes d'una era enrajolada.



En aquest espai, força ample, s'ha preparat tota la logística de l'esmorzar. Unes magnífiques graelles escampen l'olor de la botifarra a la brasa entre els caminants que esperem el torn per recollir l'entrepà. Abans però, un parell de simpàtiques col·laboradores, ens marquen la polsera que ens dóna dret a l'avituallament.



Dóna gust de veure les graelles plenes de botifarres coent-se sobre les brases i aixecant grises columnes de fum. Els amics de Puig-reig no paren de buidar-les i omplir-les constantment.



Tot l'espai és un formiguer de caminants, uns recollint els entrepans, d'altres asseguts esmorzant, uns tercers drets i fent petar la xerrada, tots gaudint del magnífic matí de primavera.

A més del complert i saborós esmorzar, els amics de Puig-reg ens han preparat una petita mostra de història catalana dividida en dues parts. La primera part la trobem aquí al mas Sobirana, i la continuació a l'arribar a l'església de Santa Maria de Merola:
"Aquí comença la Vall del lloc de Merola que durant els segles IX i X ja formava part del terme casteller de Puig-reig: fou repoblat a finals del segle IX en temps de Guifré el Pelós i arribà a ser un dels nuclis més poblats del terme del Castell de Puig-reig. Es construí l'església de Santa Maria de Merola i la parròquia que l'envolava i van viure els senyors de Merola. Al segle XII es construí un nou castell de Merola del qual en aquests moments només se'n conserva la paret de tramuntana de la torre i algunes restes de la paret de llevant."

Uns altres cartells ens narren, també en dues parts, la bonica llegenda del Cavaller de Merola. Ens explica com aquest, va aconseguir una de les barres de l'escut de Catalunya quan va saber-se a Barcelona la rendició de la ciutat de València al rei Jaume I: "Aquell dia, a palau tot era festa i alegria. Els Sarraïns s'havien rendit i el rei Jaume I havia entrat victoriós a la ciutat de València. Les principals dames de la cort no cabien a la pell de contentes: després de tanta guerra tornarien a veure els seus marits i fills. La frisança i el neguit d'aquestes dames eren tant grans que van anar a veure la reina:
      - us imagineu, Majestat, quina sorpresa no tindrien els vostres         cavallers si els anàvem a rebre?
Tal dit, tal fet. No s'ho van pensar pas dues vegades. Sense dir-ne res a ningú, reina i dames de la cort van posar-se en camí fins a arribar al mateix límit de les terres cristianes i, quan se'n van voler adonar, els sarraïns les havien envoltades per tots cantons.
      - Pobres de nosaltres! -es lamentaven-.
      - Aquests moros ens faran presoneres!..."

Després d'esmorzar i amb ganes de reprendre la història del Cavaller de Merola, comencem a caminar de nou per la pista que marxa vers el nord. Ben aviat l'abandonem per agafar un corriol que es dirigeix cap al sud a trobar la Riera de Merola.

PAS SOBRE LA RIERA DE MEROLA

Una bonica passera elevada, entre dos grans blocs de roca, ens permet travessar la Riera de Merola. En aquest punt la riera forma un petit engorjat molt atractiu visualment. Ens acostem a la riera per captar-ne la seva singularitat.



Reprenem el camí assabentant-nos que, un cop a l'altra banda, haurem entrat al terme municipal de Viver i Serrateix, ja que la Riera de Merola fa de límit natural entre els dos municipis. Tot seguit enllacem amb el camí que porta a la casa de La Muntada. El seguim cap a l'esquerra en la direcció sud. Des del camí, mirant cap al nord-est, encara podem observar el mas Sobirana i el fum que desprèn la carn a la brasa.



A poc a poc, el camí es decanta cap al sud-oest acostant-se a la riera. Al cap de poc l'hem de creuar i ho fem a gual per sobre una gran llosa de roca grisenca. Retornem així al terme de Navàs.

Un cop a l'altra banda el camí s'endinsa en un esplèndid bosc de pins rojalets, prims i alts que amb prou feines permeten passar la llum del sol. És un passeig molt agradable, entre un constant joc d'ombres i llums provocat pels arbres que ens envolten.



Al cap de poc, i sense deixar de planejar, arribem a una bifurcació, per l'esquerra i cap al nord arrenca la pista que ens portaria de nou al mas Sobirana. Continuem endavant i de seguida arribem al Camp Gran, una immensa clariana conreada enmig del bosc. Un camí surt per la nostra esquerra i porta a la propera masia de Cal Circuns.

CAL CIRCUNS

Cal Circuns és una casa de pagès de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb els murs formats per grans blocs de pedra i les cantoneres de carreus treballats. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. La casa es troba orientada a migdia i consta de baixos i dues plantes. La planta superior, pel cantó de ponent, disposa d'una galeria sostinguda amb pilars de pedra, actualment tapiada. Les diferents obertures, que podem veure, disposen de llindes i brancals de pedra. El portal principal és molt senzill i amb la llinda de fusta.

Continuem endavant, vorejant el gran camp, i de nou travessem la riera avançant per la riba dreta camí de Santa Maria de Merola. Al cap d'una estona veiem, a mà esquerra, una petita resclosa per sobre de la qual podríem passar de nou a la riba esquerra. La pista segueix endavant, davallant suaument per dins el Bosc de Merola, i seguint paral·lela el curs de la riera. Més endavant entrem en la Baga de Cal Gregori. Deixem a mà esquerra el cementiri de l'antiga parròquia de Merola, i de les colònies de l'Ametlla de Merola, Cal Riera i Cal Vidal. Tot seguit arribem a l'església de Santa Maria de Merola.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MEROLA

L'església de Santa Maria de Merola es va construir al segle XIX vora les restes de la Torre de l'Homenatge de l'antic castell de Merola, en un lloc més avinent, un cop va ser abandonada l'església vella de Merola, d'origen romànic, i que havia estat un antic priorat dependent de Serrateix. L'obra és un dels pocs exemples d'arquitectura renaixentista de la comarca del Berguedà.

El temple és d'una sola nau, acabada amb un absis poligonal. La façana principal, situada al costat de ponent, es troba arrebossada i té una porta amb la llinda i els brancals de pedra, així com una finestra d'arc de mig punt. Al damunt, s'aixeca un enorme campanar d'espadanya de mides superiors a les proporcions generals de l'edifici, el qual sembla afegit posteriorment.



Els murs són de pedra i estan formats per carreus regulars i ben treballats sobretot a la façana, el campanar i la porta. La coberta és a doble vessant. Als laterals hi té adossats dos cossos. El del costat de tramuntana, és el més antic i té la coberta a dues aigües. El del migdia és molt més gran i amb la coberta a una sola vessant. A la banda de migdia hi té un petit tancat de pedra amb un pedrís per seure-hi.

LA TORRE DEL CASTELL DE MEROLA

Aquest castell controlava el camí que anava a Cardona i el camí ral que resseguia el Llobregat. Era una important torre de guaita del camí ral de Manresa a Berga, que protegia el límit sud del Comtat de Berga. Les restes del castell estan situades a tocar de l'església nova de Santa Maria de Merola, a prop del camí ral. Del vell castell medieval avui només se'n conserven un pany de paret de la torre de l'homenatge d'uns 10 metres d'alt, que correspon a la part de tramuntana, i alguns fragments corresponents a la paret de llevant.



Es tractava d'una torre de planta quadrada formada per quatre nivells: uns baixos, dos pisos i un terrat amb merlets. Els dos primers pisos estaven separats per voltes de pedra i el tercer amb un embigat que feia de paviment del terrat. Hi podem observar les restes de l'arrencada de dues voltes de mig punt, fetes amb carreus col·locats en filades a nivell dels baixos i del primer pis. Encara conserva quatre merlets, els dels costats formant escaire. Els murs estan constituïts per blocs regulars de pedra polida col·locats en perfectes filades i a trencajunt, sòlidament units amb morter ric en calç. Les cantonades estan reforçades amb carreus més grans.



Ben a prop de la torre, cap a llevant i en direcció a la riera, podem veure les restes d'un conjunt de vuit tines excavades al marge. Una d'elles es troba en més bon estat que les altres, encara que plena de vegetació. També hi manquen les construccions que les aixoplugaven. Merola era un petit nucli rural del terme municipal de Puig-reig. La industrialització de finals del segle XIX i de començaments del XX va canviar molt la fesomia del terme. A Merola l'hi va arribar l'hora del despoblament i de l'aïllament.



La gent que va quedar-se van continuar fent de pagesos, alguns van anar a les colònies de Can Vidal, Cal Riera o l'Ametlla, i altres van anar a viure a Puig-reig o Navàs. Però Merola continua existint, en les cases de pagès, en els camps, en els vells camins, en la mateixa riera que l'hi ha donat nom, en les restes de la vella església romànica i de la torre, en la malmesa església nova... i també en les llegendes. Al costat de l'avituallament trobem la part final de la llegenda del Cavaller de Merola: "... Per sort, el cavaller de Merola s'havia adonat de tot, i tement pel que pogués passar a la reina i a aquelles dames imprudents, les havia seguides d'amagat amb els seus homes. La lluita va ser ferotge i sagnant, com ho eren totes en aquell temps en què els cavallers lluitaven només amb l'espasa i la força del seu braç, però gracies al coratge i a la valentia del cavaller de Merola els moros van fugir i les dames foren salvades del perill. Quan el bon rei en Jaume ho va saber, va voler recompensar el cavaller de Merola com es mereixia:
      - Demana'm el què vulguis i t'ho concediré -digué el rei.
      - Senyor -va respondre el cavaller de Merola-, és deure de tot
        cavaller servir sempre el seu rei sense esperar-ne res a canvi. Per
        això no vull ni terres, ni cavalls, ni riqueses.
      - L'única cosa que voldria de debò és una de les cinc barres del seu
        escut.
I fou així com l'escut de Catalunya es va quedar amb només quatre barres. La que hi falta, des de llavors, pertany a l'escut del cavaller de Merola".

Les llegendes sobre la Reconquesta són molt freqüents en la nostra literatura oral i també ho són les que fan referència al rei Jaume I, com es el cas de la llegenda del Cavaller de Merola. Els fets narrats els podem situar cap a l'any 1238, moment en què el rei conquereix la ciutat de València. A les Cròniques de Jaume I (amb alguns episodis de dubtosa veracitat històrica) es troba una narració que si bé no és exacta a la llegenda sí que té una certa semblança. Diu que en els moments de la conquesta de València, el rei fa venir la reina a la frontera i quan la comitiva volgué passar el riu d'Ulldecona no pogueren a causa de la forta pluja que havia caigut; només va passar un cavaller que va anar a Peníscola a informar al rei sobre l'aïllament de la reina i les dones que l'acompanyaven (Volum V de la Crònica de Jaume I). Aquest cavaller podria ser ben bé el cavaller de Merola.

Després de recórrer i fotografiar tot el conjunt de Merola, reemprenem la caminada enfilant-nos per una pista que surt cap a ponent. Arribem a un petit coll on es troben diversos camins. Seguim pel de l'esquerra davallant suaument en direcció al Torrent de l'Escardívol. Abans d'arribar-hi, a la dreta del camí, descobrim un forn d'oli de ginebre.

EL FORN D'OLI DE GINEBRE DEL TORRENT DE L'ESCARDÍVOL

Aquestes podrien ser les restes d'una ginebrera: una roca bastant grossa, amb un lleuger buidat que forma una plataforma amb el fons pla, lleugerament inclinat, amb les vores més altes. En el cantó amb més pendent de la plataforma hi ha un forat que permet la recollida del líquid obtingut. Els forns d'oli de ginebre o ginebreres servien per aconseguir oli d'aquest arbust. Era un oli espès i fosc, i molt amarg, que s’obtenia de la saba dels ginebres. La major part de la qual s’emmagatzema a la soca del tronc, sobretot als llocs més nuosos. Aquest producte, és sudorífic, depuratiu i en la ramaderia es feia servir per a treure la ronya (una malaltia de la pell) del bestiar.



Per extreure'l se seguia un curiós procediment. Un cop arrencada la soca, s’estellava en trossos petits, aprofitant només la part vermella, i es posaven dins d’un bidó girat al revés, encaixat damunt de la roca. Es segellava amb fang tot el voltant de la boca i després es cobria de llenya i s’encenia. Amb l’escalfor del foc, la reïna del ginebre es fonia i sortia primerament l'aigua i després l’oli de la fusta. A través del forat fet a la roca es recollia definitivament a l'interior d'un recipient. S’havia d’anar molt en compte que les flames no arribessin al líquid, perquè era molt inflamable i es podia perdre tot en poc segons; per això s'allunyava el recipient de recollida, del lloc on es feia el foc.



La pista avança revoltant els torrents i guanyant alçada a poc a poc. Travessem una massa boscosa important de pins força alts. És el Bosc de Coromines. De tant en tant, i mentre anem guanyant alçada, se'ns obren algunes finestres entre els arbres que ens permeten contemplar magnífiques vistes vers el nord.

A estones contemplem els Rasos de Peguera i la Serra d'Ensija, més a la dreta el Moixeró, la Tosa d'Alp i el Puigllançada. Allunyats però més propers, els cims del Catllaràs més occidental. La caminada encara el darrer tram, força dret, fins assolir la carena del Serrat de la Tropa. Aquesta és una serra situada entre els municipis de Puig-reig i de Viver i Serrateix i que està recorreguda per una ampla pista que seguim cap a l'esquerra en direcció sud-est.



En assolir la carena se'ns obre una àmplia perspectiva cap a la banda de ponent. Vers el sud-oest veiem Castelladral i cap al nord-oest s'arriba a observar la Serra del Port del Comte, entre mig els pobles de Montmajor i Viver i Serrateix. Anem avançant planerament pel llom de la carena.



El paisatge de camps i boscos és extraordinari, sembla un gran mosaic esquitxat de masies i cases de pagès. Més endavant entrem, de nou, breument en terme de Viver i Serrateix. Arribem a un petit coll des del que tenim bones vistes cap als dos costats de la carena.

Val la pena gira-se cap al nord i observar el gran desplegament de muntanyes que suposa el pre-pirineu català. El Port del Comte, el Cadí i el Puigmal encara conserven els seus cims emblanquinats per la neu. La pista continua avançant vers el sud-est, ara en una molt lleugera pujada. Tot seguit passem pel punt d'unió de tres termes: Puig-reig, Viver i Serrateix i Navàs.

Arribem a un altre petit coll tot entrant en terme de Navàs. L'amic Francesc ho aprofita per obtenir una esplèndida panoràmica. Caminem una mica més i arribem als peus del cim de Sant Genís. Aquí trobem el tercer avituallament.



Un avituallament ric en energia. Galetes de xocolata i taronges ens aporten els sucres necessaris per recuperar-nos de l'esforç. Cantis d'aigua fresca ajuden a apaivagar la sed, ja que el sol comença a notar-se.



Tot seguit deixem la pista per enfilar-nos, per un corriol que surt a mà dreta, fins el vèrtex geodèsic de Sant Genís. A dalt de tot, al seu costat, oneja una senyera. El desnivell que hem tingut que superar tant sols ha estat d'uns quinze metres.

EL TURÓ DE SANT GENÍS 563 m.a.

Sant Genís és un turó de 563 metres d'alçada que es troba entre els termes de Navàs i de Puig-reig. Al seu cim hi trobem un vèrtex geodèsic i una senyera. Les vistes des de dalt del turó ens permeten visualitzar tots els punts cardinals.


Des del nord, i seguint el sentit de les agulles del rellotge, podem distingir: el Port del Comte, la Serra de Busa, la Serra del Verd, els Rasos de Peguera, la Serra d'Ensija, la Serra de Queralt, el Moixeró, la Tosa d'Alp, el Carllaràs, Matamala, Gaià, La Galera, Navàs, el Castell de Balsareny, Montserrat, la Torre del Moro de Castellnou de Bages, Castelladral i Viver.

EL MAS DE SANT GENÍS DE MASADELLA

Des de dalt del turó també veiem algunes de les masies del terme de Navàs. Destaca la gran caseria de Sant Genís de Masadella, situada a uns tres quilòmetres de Navàs, a la carretera de Serrateix. A prop hi té una capella, que porta el mateix nom, que havia estat l'església dels masos del pla de Navàs i avui és particular del mas de Sant Genís.



Davallem ràpidament per un corriol que en poc temps ens deixa de nou a la pista que seguíem. Retornem al terme de Puig-reig. Arribem al costat d'una bassa, davant mateix d'ella arrenca un sender a mà esquerra que davalla cap a llevant. Anem baixant seguint la Carena de Vilafresca. Davant nostre, vers l'est, veiem la caseria de La Galera del terme de Gaià.

Al cap de poc, deixem la carena i agafem un altre corriol que surt a mà esquerra i s'endinsa al bosc. Anem avançant en ziga-zagues baixant, primer cap al nord i després planejant cap a ponent per sota el Turó de Sant Genís.



El camí va revoltant diversos torrents de la vessant oriental del Turó de Sant Genís. De mica en mica tornem a orientar-nos vers el nord. Finalment enllacem amb una pista de terra que, provinent de Cal Vila i el Grapal, porta fins el Turó de Sant Genís. La seguim breument cap a la dreta per agafar tot seguit un sender a l'esquerra. Anem baixant paral·lels a un torrent fins a trobar un trencall a mà esquerra que en pocs minuts ens porta fins a la Font de la Barraca.

LA FONT DE LA BARRACA

La font es troba molt a prop del llit del torrent. És del tipus de dipòsit, i la sortida està regulada per una aixeta. Veiem que hi surt una canonada, lo qual fa suposar que deu ser aprofitada per alguna masia propera. A la pedra que es troba a sobre la font hi ha gravada la data de 1950, segurament correspon al seu darrer arranjament. Suposem que el seu nom està relacionat amb la propera masia enrunada de Cal Barraquer. A continuació refem el camí fins a trobar de nou el sender. Seguim baixant arran de torrent fins a recuperar la pista de Cal Vila i el Grapal. La seguim de nou breument i de baixada, per agafar tot seguit un corriol a mà dreta que, per dins del bosc, ens portarà a la Font de Sant Ramon.

LA FONT DE SANT RAMON

Aquesta deuria ser una de les típiques fonts per anar a berenar. Es troba en un espai acollidor, molt fresc i envoltat de vegetació. La font està situada sobre un mur de pedra i l'aigua raja per una canella de ferro, caient dins d'una pica de pedra picada. L'espai està presidit per una taula rodona, rodejada de grans blocs de pedra per seure-hi. En una de les pedres del mur hi ha pintada la data de 1952, possiblement de la darrera restauració.

Deixem la font i agafem un corriol que surt per l'altre costat d'on veníem. Al cap de poc sortim de nou a la pista anterior seguin-la de baixada cap a la dreta. Ben aviat l'hem de deixar, per seguir un corriol que arrenca a mà esquerra i va a buscar l'altra vessant de la vall.



Anem avançant cap a llevant en direcció a la masia de l'Alzina de Merola. Des del camí, mirant vers el sud-est, tenim una bona visual del conjunt del Grapal i de La Galera. La casa del Grapal, també anomenada Alzina de Graells, és una partició de l'Alzina Vella de Merola, que era el mas originari. El conjunt queda completat amb la masia de Cal Vila. Al cap de ben poc arribem a l'Alzina Vella de Merola.

L'ALZINA VELLA DE MEROLA

Aquesta masia, junt amb diversos coberts, varies tines, dues pallisses i unes modernes instal·lacions agrícoles, forma un conjunt de dimensions considerables. L'edifici principal està situat en un desnivell del terreny i és de planta rectangular, encara que amb una estructura irregular per les diverses ampliacions sofertes. Consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada a migdia.



A la façana lateral que dona a llevant hi veiem dos contraforts. Destaca a la banda nord, la llinda d'un portal amb la següent inscripció: "AN ALSINA 1706".
A continuació la caminada es dirigeix cap al nord entre camps i clapes de bosc. De mica en mica anem davallant per anar a trobar la Riera de Merola. En arribar a uns camps fem un gir de 180° i acabem de baixar fins la llera de la riera.

LA RIERA DE MEROLA

En aquest punt enllacem amb l'itinerari de la caminada curta. Decidim acostar-nos per admirar el paisatge de la Riera de Merola. Aquesta neix als peus del poble de Casserres i té el seu aiguabarreig amb el Llobregat una mica abans d'arribar al nucli de l'Ametlla de Merola.



En aquest tram, la riera a anat erosionant la roca, formant petits saltants d'aigua i profunds gorgs, convertint aquests espais en llocs tranquils per gaudir del silenci i el descans. El nostre sender avança cap el sud-est
paral·lelament al curs de la riera. A estones ens hi acostem molt, caminant a tocar de la llera, i en altres moments ens allunyem d'ella però sempre tenint-la ben a prop. Més endavant deixem, a l'esquerra, una estreta passera que permet creuar la riera i passar a la seva riba esquerra. No tardem gaire en descobrir, a la dreta del camí, la Font de la Mosquera.

LA FONT DE LA MOSQUERA

Situada en un bonic racó del camí, és una font amb el dipòsit enrajolat i cobert de maons. Tot i disposar d'una aixeta a la part baixa de la paret frontal, l'aigua cau des de la part superior pel forat del sobreeixidor, espetegant sobre una llosa inclinada recoberta de molsa. Tot el conjunt resta amagat sota una petita bauma recoberta de vegetació. Deixem la font i continuem seguint la riera fins que al cap d'una estona arribem a la passera de La Granota.

LA PASSERA DE LA GRANOTA

Creuem la Riera de Merola ajudats per aquesta passera que rep el nom de la propera masia homònima. Un cop som a l'altra banda, i després duna petita i curta pujada, arribem a un replà on ens espera el quart avituallament.



Descansant sota la protecció de l'ombra de les alzines, apaivaguem la nostra sed amb aigua i begudes fresques que ens ofereixen en aquest control. La calor és molt intensa i convé hidratar-se bé. Un cop ens hem refet, reemprenem la caminada marxant en direcció nord. De seguida creuem la pista que porta a les masies de Cal Mingo i La Granota. Mentre anem remuntant un petit turó per la vora d'uns camps, veiem aquelles masies a la nostra dreta.

CAL MINGO I LA GRANOTA

Per aquest indret hi passava el camí ral de Manresa a Berga, el qual continuava cap al nord, per Merola, Farriols, l'Hostal Nou, etc. La masia de La Granota la formen dues cases. Una correspon a l'antic hostal del camí ral de La Granota, mentre que l'altra és un edifici posterior. L'any 1776 hi va passar la nit el viatger Francisco de Zamora, el qual va escriure: "Comimos en Caserras y después salimos de este pueblo para la Granota, encontrando algunos montes de carrascas y robles, hasta llegar al mesón de la Granota, que es, una venta infeliz".
Cal Mingo està format per una antiga casa de pagès, avui molt restaurada, i la seva pallissa.

En acabar la pujada anem a parar a una pista paral·lela a la carretera. Girem a l'esquerra fins a trobar una bifurcació.

Des d'aquest punt encara podem divisar, cap al nord, part de les serres del Moixeró i del Catllaràs. El camí de la dreta ens portaria a la carretera que la tenim a tocar; la caminada gira a l'esquerra i segueix l'anomenat Camí de la Carena, tot revoltant la Carena del Pi Gordi per la seva vessant ponentina. Aquest camí planeja entre camps erms i zones boscoses. Més endavant, deixem la polsosa pista i, per fer drecera, agafem un corriol a mà dreta que, pujant lleugerament, s'endinsa al bosc. Al cap de poc creuem un gran pla de roca grisa. Tot seguit travessen una pineda esclarissada de pi blanc, plena de gatoses i argelagues que han colonitzat aquestes zones més assolellades. De mica en mica hem anat prenent la direcció nord, estem fent el darrer tram de la caminada. Tot un plegat veiem a l'esquerra una barraca de vinya. Com som uns grans amants d'aquestes construccions, ens desviem del camí i anem a veure-la.

BARRACA DE VINYA DE LA CARENA DEL PI GORDI

Les barraques de vinya són construccions fetes només en pedra seca. Servien tant per aixoplugar-se com per guardar-hi eines o bestiar. Es cobrien superposant filades de pedres planes que s'anaven tancant cap a l'interior. D'aquesta que veiem, podem destacar-ne el voladís que servia per expulsar l'aigua de pluja. Una vegada documentada retornem al sender per continuar amb la caminada. Al cap de poc enllacem amb el Camí de Santa Maria de Merola. A la cruïlla hi veiem les restes d'una creu de terme.

RESTES DE LA CREU DE TERME DE MEROLA

Podem observar les restes d'aquesta antiga creu de terme, situada al costat del Camí de Merola. Tant sols es conserva el pedestal, format per un bloc de pedra de forma cúbica, sobre una base més gran de planta quadrada. Del pedestal n'arrenca la base de la columna o de la creu, de secció circular, que està trencada. Davant nostre, en direcció nord, veiem la Casa Gran de Cal Riera.

LA CASA GRAN DE CAL RIERA O CAL GERONI

Situada molt a prop del riu Llobregat la casa, datada al segle XVII, era una de les grans propietats agrícoles de Merola. A finals del segle XIX va vendre part de les seves terres que posseïa a prop del Llobregat a l'empresa de filats i teixits de Pere Manent i Companyia, donant naixement a la colònia industrial de Cal Riera. La masia és de planta rectangular i té una estructura típica dels masos setcentistes, amb galeries a llevant i a migdia. La galeria de migdia va ser adossada posteriorment tapant el primitiu portal d'entrada. La galeria de la façana est, s'estén al llarg de tota la primera planta i està feta amb arcs rebaixats, impostes de rajol i barana metàl·lica. Cada un dels arcs disposa d'un òcul damunt seu.

A continuació girem cap a ponent per anar a creuar per sota la C-16. Després de fer-ho seguim un vial, en direcció nord, que en poca estona ens deixarà en el Polígon Industrial de Cal Vidal.


Aquí trobem el darrer, però no per això menys esperat, avituallament dels gelats. Després de la calor i mentre esperem agafar l'autocar que ens tornarà a Puig-reig, sempre és una grata sorpresa gaudir d'aquest instant.

A l'arribada, com és tradicional, ens espera un abundant pica-pica sota les voltes de la plaça. No hi manca el fuet, la llonganissa, les patates fregides, les olives, els fruits secs... i per descmptat aigua, refrescs i porrons plens de "clara".



Com a cloenda de la diada hem de dir que ha estat una caminada perfecta. Un recorregut ben escollit, variat, amb pistes, senders i corriols. Itinerari que ha sabut combinar els llocs assolellats amb els ombrívols, els boscos amb les aigües. Hem descobert un munt de panoràmiques i bonics racons; sorprenents masies i amagades fonts. Els avituallaments superbs, i la gent amable i amb ganes de servei. Moltíssimes gràcies, un any més, a tots i totes (moltíssima gent) els que col·laboreu en la seva organització.

29ª CAMINADA POPULAR DE PUIG-REIG 2013

Us recomanem que mireu l'àlbum de fotografies del company Francesc:
- Enllaç a l'àlbum del Francesc "Caminaire" (Manresa).