Distància recorreguda: 16,02 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 509 metres, baixant: 509 metres.
Altitud mínima: 442 metres, màxima: 736 metres.
Temps total: 4 hores i 28 minuts.
Situats a la Plaça de la Sardana del barri de Montserrat de Torelló, ens disposem a realitzar els corresponents tràmits per inscriure'ns.
Iniciem la caminada pel costat de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, en direcció a ponent. Tot seguit travessem la Plaça de Josep Vidal i continuem per l'avinguda de Montserrat, fins arribar a l'alçada del Canal de Can Basses. Girem a mà dreta i el seguim paral·lelament. Ens endinsem, tot travessant-lo, en el Polígon Industrial Matabosch. Al cap de poc ens decantem vers el nord arribant a l'Arcada del Pont del Pelut.
L'ARCADA DEL PONT DEL PELUT
Se la coneix també com l'Arcada de la Colònia Ymbern, del Pont d’Orís, del Pont de la Colònia Calvet o del Pont de la colònia Ymbern. Està situada al final del camí del Matabosch, antic camí d’Orís, formant part del pont que travessa el riu Ter per entrar a la Colònia Ymbern. Es tracta d’un arc triomfal, de mig punt, fet amb carreus grossos de pedra natural treballada, que es recolza entre dos pilars de planta quadrangular i de línies neoclàssiques. Cada pilar el formen un pedestal o basament, un fust o brancal i un capitell, a partir del qual arrenca l’arc que els uneix. El pedestal és lleugerament dentellat, i d’ell arrenca el brancal. L’arc el forma una arquivolta motllurada i l'envolten unes lletres adossades que formen el nom de "Colonia SA Ymbern". Finalment el conjunt està coronat per una cornisa amb diverses motllures de força volada, i amb un dentell molt marcat. El conjunt es pot tancar amb una reixa de ferro forjat, pintada de color platejat, feta de barrots verticals i decorada per unes garlandes verticals constituïdes per rínxols enllaçats.EL PONT DEL PELUT
Una vegada travessat el llindar de l’arcada, comença el Pont del Pelut. Aquest és llarg i estret i està fet de pedra sense polir i compost per sis ulls d’arc rebaixat que es recolzen sobre pilars. Està reforçat per unes pilastres situades a cada lateral dels pilars que presenten la base més ampla per donar més estabilitat. A més, disposen d'uns tallamars adossats a la base dels pilars de forma piramidal. La barana està feta de balustres de pedra, llisos, de secció poligonal, sense ornamentar, i reforçades rítmicament pels caps que sobresurten de les pilastres de reforç per damunt de la base. A la banda exterior dels murs del pont, la barana arrenca d’una línia d’imposta horitzontal sustentada per un dentellat. El camí històric d’Orís travessava el riu Ter per diversos guals que es formaven en aquesta zona. Aquest pas natural es va convertir, primer en palanca de fusta i, més tard en pont de fusta. Aquest pont tant sols permetia el pas dels carruatges petits de l’època, i va durar fins a la crescuda del Ter de l’any 1918. A principis del segle XX, l'any 1920, en fundar-se la Colònia Calvet es va construir el pont de pedra picada així com l'arcada que presideix la seva entrada. L'any 1923, a la societat Calvet la va succeir la societat Colònia Ymbern.
En travessar el pont, i per tant el riu, canviem de terme municipal. El riu fa de línia divisòria entre el terme de Torelló i el d’Orís, de manera que l’arcada i una part del pont pertanyen al terme de Torelló i la Colònia al terme d'Orís. Gracies al pont arribem a l'antiga Colònia Ymbern.
EL PELUT - ANTIGA COLÒNIA IMBERN S.A. - COLÒNIA YMBERN
La importància de la colònia Ymbern és conseqüència de diversos factors: d'una banda per ser una de les colònies industrials més importants que es conserven al tram mitjà del riu Ter (la Mambla, Borgonyà, Vila-seca i la Coromina), d'una altra per la singularitat de la seva arquitectura, d’estil modernista, amb els edificis construïts amb les mateixes pedres del riu que movia les turbines de la fàbrica, i finalment pels seus majestuosos jardins. Al mateix temps la seva situació, en un meandre del riu, dóna al Pelut un clar aïllament, accentuat per l'accés des de Torelló a través del pont amb l'arcada que permetia el seu tancament. L'origen modern del Pelut es remunta a l'any 1859 quan Joan Camps construeix una fàbrica o adoberia de pells, coneguda amb el nom de "Pelut" o Conangle, que funciona amb l'aigua que sobra de la resclosa de Can Bassas, d'aquí prové el nom del Pelut amb que és coneguda la fàbrica. A la dècada de 1870 la fàbrica passa a dedicar-se a l'activitat tèxtil. El 1889 pateix un greu incendi que causa la seva aturada fins el 1892 que es comprada per Lluís Madirolas. L'arribada dels fabricants barcelonins Calvet el 1905 suposa la reconversió de l'establiment industrial en una gran colònia. El fill gran de la família, Eduard Calvet i Pintó, és un personatge important dins de la industria cotonera catalana de l'època: el 1911 és nomenat president del VIIIè Congrés Internacional Cotoner de Barcelona i el 1913 president del Foment del Treball Nacional. Calvet és un defensor de la modernització de la industria tèxtil catalana, aposta per la concentració industrial, l'especialització productiva i la instrucció tècnica i cultural dels treballadors. També manté una important activitat política al costat del catalanisme republicà i és diputat i senador. El 1930 el Pelut passa a mans dels industrials Ymbern de Mataró que mantenen l'activitat tèxtil fins el 2000, durant aquest llarg període modernitzen la producció, instal·len un alternador acoblat a la turbina per produir energia elèctrica i completen els serveis de la colònia. A la seva època d'esplendor la colònia disposava, a part dels edificis industrials, de 18 habitatges amb safareigs, pati i horts, una fonda, una sala de ball, pistes poliesportives i uns grans jardins. El projecte inicial dels Calvet era més ambiciós i contemplava la construcció de més habitatges, un economat, un cafè-casino i una escola. L'accent gaudinià de tota la colònia no és casual. La família Calvet tenia una relació molt directa amb Gaudí. De fet, la casa Calvet de Barcelona (1900) és obra de Gaudí, i també ho havia de ser la capella que la pròpia família va proposar a l'arquitecte per afegir-la a la colònia. Ho va impedir tant la mort del propi Eduard Calvet com, pocs anys més tard, la del mateix Antoni Gaudí. De tota manera, s'atribueix el projecte arquitectònic de la major part de les edificacions, a l’arquitecte Riera, fortament influït per l’escola de Gaudí. Els jardins de la colònia són l'element més destacable del Pelut per les seves característiques: es tracta d'un model de jardí a cavall entre la l'escola de jardineria francesa i la seva derivació mediterrània; envolten un espai que conjuga l'explotació industrial i l'àmbit residencial. Aquests extensos jardins, possiblement dissenyats per l'urbanista Nicolau M. Rubió i Tudurí, ocupen 11.000 m² i van ser construïts l'any 1915. A partir de la crisi del tèxtil (1975), van desocupar-se totes les cases entrant en un procés de degradació, a l’igual que els jardins del seu entorn. Avui les naus industrials resten amb activitat i estant ocupades per dues empreses: Gester,SL i Tesem,SA. El juliol del 2008 el ple del Consell Comarcal d'Osona, va declarat la Colònia Industrial del Pelut o Colònia Ymbern, Bé Cultural d'Interès Local a petició de l'Ajuntament d'Orís.
Travessem la colònia contemplant les seves façanes i els seus jardins, i en sortim per la banda nord tot enfilant-nos, per un corriol, cap al Pla de Can Sau.
En arribar-hi trobem una pista asfaltada, la seguim cap a l'esquerra. Primer travessem un petit bosc, i després voregem uns grans camps. Més endavant encarem el revolt que ens portarà fins al pont sobre la C-17.
En front nostre, des d'aquest punt i mirant cap a ponent, tenim una magnífica vista de la silueta del turó i Castell d'Orís. Una imatge que al llarg del primer tram d'aquesta caminada veurem sovint. Continuem endavant i arribem al pont que creua per sobre la C-17. El creuem i ens aturem breument per contemplar, aquest cop mirant cap al nord-est, la Serra de Bellmunt i en un dels seus extrems el Santuari homònim.
Un cop passat el pont arribem a una rotonda i seguim per la segona sortida de mà dreta. Tot seguit girem pel primer carrer de l'esquerra, el carrer Bonavista. Ens trobem en el nucli de Can Branques, centre administratiu del poble d'Orís. Aquest està format pels nuclis de la parròquia de Sant Genís, Can Branques, Saderra, la Mambla i el Pelut. El nucli de Can Branques s’ha consolidat com un petit nucli urbà al costat de la C-17, format per cases unifamiliars aïllades. Aquí hi ha l’Ajuntament, un parell de restaurants, el local social i el consultori mèdic.
Seguim pel carrer Bnavista fins al final i de nou tenim una bona perspectiva del Castell d'Orís. A continuació girem pel carrer del Nord fins a trobar l'avinguda del Castell. Tombem cap a l'esquerra fins a enllaçar amb la carretera de Sant Genís d'Orís, l'antic camí ral o Via Ceretana. La seguim cap a ponent fins arribar al Collet de Bellforn on la deixem per agafar una drecera a mà dreta.
MONÒLIT I PLACA COMMEMORATIVA DEL COLLET DE BELLFORN
El diumenge 6 de novembre de l'any 2005 es va inaugurar a Osona el sender PR C-54, una proposta del Grup de Senders de Voltregà i l'Associació d'Amics de Sant Martí Xic. L'acte va tenir lloc en aquest collet de Bellforn, aprofitant la tradicional caminada de l'Estiuet de Sant Martí d'aquell any. D'aquesta manera van voler retre homenatge a Ramon Vinyeta, un pioner en la edició de guies de muntanya, una bona part de les quals sobre la comarca d’Osona. Un des seus primers llibres va ser Els Munts, sortint l’any 1972 el llibre sobre Orís. Amb la teva mirada hem après
a obrir els ulls per l'entorn que camina
al voltant nostre i a estimar
els camins del paisatge que toquem,
per llepar els dits, quan obrim la finestra"
Grabriel Salvans
Per tal de recordar-ho, es va col·locar un monòlit amb una placa commemorativa, per on passava la Via Ceretana. El monument està format per un còdol de riu de grans dimensions, envoltat d'altres de més petits, simulant una monjoia, sobre un pa de formigó que els lliga a terra. El còdol està encerclat per una anella de ferro que vola suspesa al voltant d'ell. Al seu damunt es troben les quatre inicials dels punts cardinals i la placa de ferro Corten amb la informació commemorativa gravada amb fresa. La placa està situada en el lloc i la direcció de la via medieval. Aquest projecte va sortir per la coincidència en fer-se la inauguració del sender d'Orís el mateix any que moria Ramon Vinyeta.
La drecera, suaument i de mica en mica, va guanyant alçada. A mida que pugem, les vistes cap al sud-est milloren.
Al cap de poc retrobem la carretera de Sant Genís d'Orís. La creuem i continuem la nostra ascensió per l'altra banda, encarats clarament cap a ponent i veient a tota hora la silueta inconfusible del Castell d'Orís.
Continuem seguint el senyals del PR-C 54, el sender d'Orís. No tardem gaire en enllaçar amb el Camí de la Lladrera que prové de la carretera. El seguim cap a l'esquerra, tot planejant per sobre el Torrent de la Font de Fontferri, fins assolir el Collet de la Lladrera. Aquí deixem el camí que continua fins a la masia del mateix nom, i agafem un sender a mà dreta que continua amunt per la vessant de migdia del Turó del Castell d'Orís. Abans d'arribar a dalt de la pujada, obtenim una nova perspectiva del Turó i Castell d'Orís.
EL TURÓ I CASTELL D'ORÍS
El turó del Castell d'Orís és, de tots els serrats de l'entorn, el més original i inconfusible. La seva silueta és un dels elements més singulars d'aquesta banda de la Plana de Vic. Al seu cim es troben, trossejades i malmeses, les runes del Castell d'Orís, situades estratègicament al límit de la cinglera del penyal. L'antic "Castro de Orisso", nom pre-romà segurament pre-indoeuropeu, era un castell termenal i apareix documentat l’any 914. La seva fundació es podria relacionar amb la reorganització territorial d’Osona duta a terme per Guifré el Pilós durant la dècada del 880. La història i vicissituds del castell, dels seus senyors i de la capella de Sant Pere no les podem sintetitzar en poques ratlles, però si que podem constatar que van intervenir en totes les lluites feudals del país; totes les guerres, des de la de remença finalitzada el 1472 fins a la dels set anys del segle XVIII. Aquestes ruïnes van ser declarades Monument Històric i Artístic el 1949.Finalment arribem al Coll de Puigberlo. A la nostra dreta tenim el Castell d'Orís situat a 755 m.a., i a l'esquerra el Puigberlo o Puig Veuló de 748 m.a. El camí continua planer cap al nord i de seguida veiem el campanar de l'església de Sant Genís d'Orís.
Després de deixar a la dreta Can Marçal apareix el petit nucli de Sant Genís d'Orís, situat a una altitud de 710 metres, en el llom d'un dels careners despresos del massís dels Munts. L'envolten el castell roquer d'Orís, el Puig Colomer i el Puig Veuló. El poble de Sant Genís d’Orís, molt disseminat, està centrat per l’església, la rectoria i un grup de cases. A pocs metres sota l’església i el cementiri hi ha el gran mas de la Coma, un casal quadrat de quatre vents, existent ja al segle XIII, que és un dels masos més importants del terme.
L'ESGLÉSIA DE SANT GENÍS D'ORÍS
La primitiva església apareix documentada des del 943 i es trobava en el puig o serradet que s'aixeca darrera la casa de Can Marçal. La nova església es va construir a més d'un centenar de metres de l'antiga, sobre el mas Coma, entre el castell i l'antic Puig de la Guàrdia o Puig Colomer. La seva edificació va iniciar-se el 1791; va inaugurar-se el 1799, però no es va acabar fins el 1821, degut a la invasió napoleònica. L'església és del tipus barroc neoclassicista, construïda a l’estil dels Moretó de Vic. Consta d'una nau, amb capelles laterals i cimbori. La façana s'obre a migdia, mentre que el campanar, alt i esvelt, i amb una punxeguda coberta de ceràmica verda, s'aixeca a la banda de tramuntana. El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la talla gòtica de Santa Maria de Gràcia, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns goigs.
L'HOSTAL D'ORÍS
L'antiga rectoria, construïda en bona part de tàpia, ha estat renovada amb pedres nobles i antics finestrals. Actualment correspon al restaurant La Rectoria d'Orís. El restaurant junt amb els seus jardins i la veïna parròquia, als peus del Castell d'Orís, formen un bonic conjunt tranquil i envoltat de natura.
Deixem el conjunt enrere i continuem, cap al nord-oest, per la pista asfaltada que segueix planejant per sota el Puig Colomer. Al cap d'una estona, mirant cap a ponent, se'ns apareix la Carena de Sant Salvador. A la part més oriental d'ella, sobre el Cingle Negre, es retalla la silueta de la capella romànica de Sant Salvador de Bellver.
Caminem una mica més i tot seguit deixem la pista per, després d'una petita pujada, enfilar-nos sobre un llom rocós de pedra grisa. Guanyem visibilitat i ajudats per la càmera ens acostem al Puigmal i al Pirineu de Núria.
Durant tot aquest tram gaudim de magnífiques vistes pels quatre cantons. Al cap de poc arribem al Pla de Coma, on es forma un collet que ens permet ampliar la vista cap a llevant i arribar a veure la Serra de Bellmunt amb el seu santuari.
Més endavant deixem a mà dreta la Casa Nova de la Coma o Casa Nova d'Orís. La carretera continua en el seu camí cap a ponent i entra en una zona de bosc. Aquest bosquet està encarat al nord, sent fresc i obac, lo qual facilita que creixin nombroses plantes que defugen el sol i busquen la humitat.
Hi veiem força maduixes silvestres (Fragaria vesca) i també unes quantes prímules ben florides (Primula vulgaris). Continuem avançant sense guanyar ni perdre gaire alçada. Envoltats de camps de conreu, a estones veiem sobresortir grans espais de dura roca calcària grisa. A continuació passem per sota els fils d'una línia d'alta tensió, i tot seguit deixem l'ampla pista i davallem, a mà esquerra, per sobre una gran llesca de roca grisa cap als Plans de Noguereda. Bones vistes de la capella de Sant Salvador de Bellver.
ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE BELLVER
Situada dalt del Serrat de Sant Salvador, a 952 m.a., aquesta capella pertany al terme de Sant Boi de Lluçanès. Es tracta d'una església romànica del segle XI, actualment reconstruïda. Antigament fregava els termes dels castells de Lluçà i d’Orís. Al segle XII, va esdevenir un monestir regit per la regla de Sant Agustí.
Davallem per sobre la roca en direcció sud fins arribar a un gran dipòsit d'aigua, on hi ha instal·lat l'avituallament de l'esmorzar.
Aquí ens esperen uns bons entrepans de pa amb tomàquet i botifarra, acompanyats per aigua, refrescs i vi amb porró. Ens asseiem sota l'escalfor d'un bon sol primaveral i esmorzem tot contemplant el paisatge que ens envolta.
Fa un dia esplèndid i els amics de Torelló ens tracten de meravella, fins i tot algú pot repetir. Per concloure l'esmorzar podem prendre un cafè o un cafè amb llet. Ens costarà aixecar-nos per re-emprendre el camí.
Des d'aquí podem veure una bassa del mas La Noguereda i fins i tot una xemeneia d'una possible antiga teuleria. El mas no l'arribem a veure, doncs ens el tapen els arbres. Ens expliquen que en Jaume, l'amo del mas, any rere any, planta a les feixes del mas La Noguereda gran quantitat de patates del bufet. Fa uns quants anys junt amb un grup de pagesos i l'ajuntament d'Orís, vam iniciar el Mercat de la Patata del Bufet. Cada any, puntualment, el primer cap de setmana d'octubre es repeteix aquest mercat dedicat a aquesta excel·lent i apreciada varietat de patata.
En acabar d'esmorzar, ens posem en marxa de nou seguint cap al nord-oest, per sobre un brancal de la llosa de roca grisa. Anem a buscar l'ample pista que havíem deixat per anar a esmorzar. De cop i volta ens adonem que ens trobem envoltats de camps d'un viu color groc. Pel que veiem el mas La Noguereda no tant sols planta patates sinó també grans quantitats de colza i altres ferratges.
Com si contempléssim un gran quadre puntillista, els nostres ulls recorren els camps de colza sense arribar a poder enfocar clarament els detalls de les flors. Arribem a l'ampla pista en el lloc en que es forma una cruïlla. La creuem i agafem el trencall que marxa vers el nord-oest. Anem avançant en lleugera baixada cap a Can Reixac.
CAN REIXAC
Aquesta és una de les grans explotacions agropecuàries del terme. Ens hi acostem bastant però sense arribar-hi. Abans de fer-ho, deixem el camí que hi porta i ens desviem cap a la dreta tot baixant seguint l'espona d'uns camps i anant a buscar la capçalera del Torrent de Can Reixac. Hem canviat la direcció que seguíem i ara ens dirigim cap al nord-est.
Anem baixant seguint una pista que va paral·lela al Torrent de Can Reixac. Al cap d'una estona la deixem i ens desviem a la dreta per anar a buscar la llera del torrent. En arribar-hi el creuem i tot seguit ens enfilem per l'altra banda per salvar un collet.
La pujada ha estat feixuga i en arribar a dalt del collet hem de recuperar l'alè. A continuació ens toca davallar fins al següent torrent, després planegem cap a llevant revoltant la capçalera del Clot dels Morts. És una zona boscosa i fresca encarada a tramuntana. Finalment arribem al Collet de Creu Vermella. A partir d'aquí canviem de direcció i ens dirigim cap a migdia, en lleugera pujada, pel costat d'uns camps. Hem guanyat una mica d'alçada i tornem a tenir bones panoràmiques vers el nord-est.
Pugem una mica més i la vista se'ns eixampla per el nord. Ara abastem fins el Puigmal, podent distingir fins i tot el Taga i la Serra de Sant Amanç.
Continuem una mica més la pujada i arribem a un coll, molt a prop de la Casa Nova de la Coma o d'Orís. Cruïlla de camins. Agafem momentàniament el trencall de la dreta per poder fotografiar la masia.
LA CASA NOVA DE LA COMA O LA CASA NOVA D'ORÍS
A continuació retornem al coll per continuar la caminada pel trencall de l'esquera. Comencem pujant vers el nord-est fins assolir un petit estrep del serrat. Tot seguit comencem a davallar decantar-nos cap a llevant. Les vistes cap a migdia ens permeten observar el cantó nord del Castell d'Orís i del Puig Colomer o Puig de la Guàrdia, així com les esplèndides boscúries que omplen aquestes vessants.
La baixada es fa més dreta per moments i segueix l'esquena d'un petit serrat. Desemboquem als camps de Can Carriel, masia que queda enfonsada, a mà esquerra i cap al nord-est, sota el camp que forma un petit altiplà.
Magnífiques i bucòliques vistes amb els camps ben verds i al fons, presidint l'horitzó, la Serra de Bellmunt. En un dels seus extrems, destaca la blanca silueta del seu santuari. Anem baixant, vorejant els camps, passant d'uns als altres fins a quedar per sota la masia de Can Carriel, que deixem a l'esquerra i direcció nord. Dóna gust trepitjar quests prats tant verds i flonjos que sempre agraeixen els nostres peus. El camí contínuament fa petites pujades i baixades, revolta les capçaleres dels torrents i travessa collets per salvar els turons. Més endavant veiem a mà dreta, enclotada, la masia de Comerma. El seu nom correspon al mas de Coma Erma, que vindria del llatí i significaria lloc buit i deshabitat. Des d'aquí, cap al nord, veiem una important pedrera. Ens informen que d'ella ha sortit molt material per a la construcció de la C-17.
La vista vers el nord és impactant. Davant nostre es desplega tot el Pirineu de Núria amb el Puigmal destacant sobre els demés cims. Una mica més endavant revoltem un turó i quedem encarats al nord-est. Ara la vista extraordinària és de la Serra de Bellmunt i altres cims més propers, com el Serrat Alt.
A continuació el camí és dirigeix cap a migdia davallant molt suaument. Anem passant pel costat de magnífics boscos i de camps d'un intens color verd. Cada revolt, cada raconada per la que passem, és una nova imatge que se'ns mostra als nostres ulls.
Ramon Vinyeta deia que eren cinc els castells roquers que vetllaven la part occidental de la comarca d'Osona: Centelles, Tona, Gurb, Voltregà i Orís, però que era aquest últim el que presentava una situació més espectacular. Després de haver-lo vist pels quatre cantons hem de dir que té raó, perquè enfilat dalt d'aquesta mena de piràmide truncada i envoltat d'espadats, no costa gens d'imaginar que, en el seu temps, era del tot inexpugnable. Més endavant, després de travessar un bosquet, passem pel mig d'uns coberts i ens enfilem lleugerament fins arribar a Can Pontet. Des d'aquí podem tornar a admirar els cims del sector oriental.
Després de deixar enrere les diverses edificacions de Can Pontet arribem de nou a la carretera de Sant Genís d'Orís, en el punt on l'havíem agafat al matí. Entrem al nucli de Can Branques baixant, com al matí, pel carrer del Nord i continuant pel carrer de Bonavista. En arribar al final girem a mà dreta fins a la rotonda. Aleshores agafem el trencall de més a la dreta que ens deixa, en poca estona, ben a prop del mas de Torrecans. Abans però trobem el segon control amb pomes i taronges.
Després de refer una mica les forces encarem el darrer tram de la caminada. La pista continua cap a migdia i va a buscar un pas per sota la C-17. El creuem junt amb el minso curs del Torrent de la Font de Fontferri. Un cop a l'altra banda, agafem un sender que es va enfilant, a poc a poc, cap al sud-est. No tardem gaire en entrar en un nou terme: el de les Masies de Voltregà.
Anem enfilant-nos per sobre el cingle que hi ha a la banda ponentina del Ter. Tot ell és una gran superfície de roca calcària grisa. En els llocs que no ha desaparegut la terra, hi creix algun arbre i una herba fresca i verda. Les vistes se'ns amplien cap el Cabrerès. Les inconfusibles siluetes del seus principals cims es retallen a l'horitzó. En assolir la part més alta de las cinglera, ens acostem al caient.
Des d'aquesta alçada, 533 metres, podem veure Torelló i situar el punt d'inici i final de la caminada: el campanar de l'església de la Mare de Déu de Montserrat. Sota nostra circula el Ter. En el cantó del meandre de Matabosch veiem la Resclosa de Can Casarramona. El sender ressegueix l'espadat cap al sud-est en direcció a Ca l'Eudald. De tant en tant ens aboquem al cingle per contemplar el curs del riu.
Mentre la riba esquerra acull unes terres força planes, destinades a la indústria i amb un ric bosc de ribera amb abundancia de pollancres, verns i àlbers; la riba dreta està ocupada per un alt espadat, per on caminem nosaltres, que ha estat excavat pel mateix riu Ter. Al cap de poc deixem a la dreta Ca l'Eudald i comencem a davallar entre els seus camps i el bosc de ribera. Per aquí hi veiem avellaners i algun salze.
Fa estona que anem trobant marques del GR-210, el Camí Vora Ter. Creat al 2002 amb el riu Ter com a eix, aquest sender s'inicia a la Farga de Bebié i arriba a la presa de Sau. La baixada és directa i ens porta al peu de la carretera de Torelló a Barcelona per Conanglell. Girem a l'esquerra i la seguim fins al Pont de Conanglell. Aquest permet salvar el riu Ter i té com a curiositat que la meitat corresponent a la riba dreta pertany al municipi de les Masies de Voltregà; mentre que la l'altra meitat, la de la riba esquerra, pertany a Torelló. La seva construcció data del 1966.
Creuem el pont i des del seu punt mig, donem una darrere mirada cap al nord-oest per fotografiar el Castell d'Orís. Un cop creuat, continuem de front fins a trobar el carrer de Catalunya que seguim cap a l'esquerra. A continuació girem a la dreta pel carrer del Lluçanès i tot seguit a l'esquerra pel carrer de Núria, arribant així de nou a la Plaça de la Sardana punt final del recorregut.
Aquí ens espera el control d'arribada. Felicitem als organitzadors per la bonica caminada que han preparat. Un recorregut que ens ha acostat tant al patrimoni industrial i cultural com al vegetal i paisatgístic d'aquestes contrades. Els nostres ulls encara retenen les imatges de les nombroses panoràmiques de les que hem gaudit. Per molt de temps es puguin conservar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada