XXIIIª CAMINADA POPULAR DE MONISTROL DE CALDERS 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,61 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 723 metres, baixant: 723 metres.
Altitud mínima: 446 metres, màxima: 693 metres.
Temps total: 5 hores i 36 minuts.

El dia s'ha aixecat núvol i plovisquejant. Ens trobem a la Plaça de l'Església de Monistrol de Calders. Aixoplugats sota els tendals, els organitzadors comencen a fer inscripcions esperant que no baixi gaire l'afluència de caminadors.



Després de prendre el tradicional cafè amb llet ben calent, iniciem la caminada sortint de la Plaça de l'Església en direcció a llevant seguint el Carrer dels Horts, sota l'Obaga del Solà. A la nostra esquerra, per sobre la riera de Sant Joan, anem veient arrenglerats els horts de la zona.



Més endavant la pista es converteix en un sender que s'endinsa a la Baga de Saladich. Al cap de poc el sender pren la direcció vers el nord i creuem el Torrent del Sot de l'Arç, per sobre una àmplia llosa de pedra grisa. A l'altra banda de la riera i enmig de la boira, veiem la masia de Saladich. Aquesta masia, una de les més importants del terme, es troba enlairada damunt d'un penya-segat en el lloc on la riera de Sant Joan fa un doble meandre. La caminada comença a baixar i es dirigeix cap a la riera fins a arribar al Gorg de Saladich.

EL GORG DE SALADICH

Aquest gorg està situat sota mateix de la masia de Saladich. El forma la riera de Sant Joan en una zona on travessa unes grans lloses de pedra. És un dels llocs emblemàtics i concorreguts del poble de Monistrol. Les seves aigües les veiem molt netes i transparents, el que ens fa pensar que deu ser a l'estiu que hi ha més afluència. A partir d'aquest punt, la caminada aprofita el camí que es va obrir per celebrar-hi la Cursa del Sot l'any 2012. Deixem a mà esquerra la Resclosa dels Horts de la Baga tot seguint paral·lels aigües amunt de la riera de Sant Joan.



Tot seguit creuem la riera per sobre d'unes pedres col·locades a mode de passera. Els arbres despullats, la humitat ambiental, el constant plugim... tot plegat conforma un paisatge hivernal típic. A continuació, el camí canvia de direcció i es dirigeix cap al sud, avançant molt propers a la riera. No tardem gaire en enllaçar amb el Camí de Monistrol de Calders a Granera. El seguim cap a la dreta fins a creuar la riera per un pont. Aleshores deixem la pista i tombem a mà esquerra en direcció al proper Molí d'en Sala.

EL MOLÍ D'EN SALA

Aquest molí va ser construït a finals del segle XVIII, pels propietaris de la propera masia, del terme de Castellterçol, de la Sala de Sant Llogari. Aleshores el conjunt estava format per la masoveria i el molí. Va estar en funcionament fins ben entrats ela anys setanta del segle XX. Actualment és un establiment dedicat al turisme rural.



De l'antic molí, des de fora, hem pogut veure el carcabà, una habitació o passadís situat sota l'obrador del molí. En ell hi havia el rodet que feia moure l'arbre, i per tant la mola, i que era mogut per l'aigua al caure-li al damunt amb força, provinent de la canal, d'un cup o d'una bassa. Del Molí d'en Sala destaca, sobretot, les dues basses, totes dues molt grans, que té al costat sud, ran del Camí de Monistrol de Calders a Granera.



Per poder-les observar ens cal enfilar-nos per la banda nord del mas, seguint un dels canals de desguàs. Val la pena fer-ho per admirar aquestes grandioses construccions. Després de fer les corresponents fotografies, retornem al sender per seguir amb la caminada que ara es dirigeix cap a llevant. De nou travessem la riera, per sobre d'unes pedres, i ho aprofitem per obtenir una altra imatge del molí amb un dels salts d'aigua provocats quan la bassa del molí vessa.

Un cop a l'altra banda de la riera, ens enfilem una mica tot seguint el curs de la riera. Passem per la zona de l'Horta de Rubió i tornem a davallar per poder creuar la riera de nou.



Seguim aigües amunt i ben aviat tornem a creuar la riera, per una zona àmplia de roca calcària nua. Un cop a l'altre costat, sobre la roca, podem observar un bon nombre de forats rodons. Podrien correspondre als llocs on encaixar els puntals de fusta de l'antiga resclosa del Molí d'en Sala.



Davant nostre veiem l'actual resclosa del Molí d'en Sala, construïda a darreries del segle XVIII, simultàniament amb el molí, on s'iniciava la captació d'aigua per a les basses del molí.

LA RESCLOSA DEL MOLÍ D'EN SALA O BASSA D'EN RUBIÓ

També coneguda com a Bassa Freda es tracta d'un embassament de la riera de Sant Joan, format per una petita presa d'obra construïda a finals del segle XVIII per tal de dur l'aigua al Molí d'en Sala, i així obtenir la força motriu per moldre i aprofitar els excedents per regar els horts dels voltants. A la tardor del 2010 es va arranjar tota la zona, instal·lant taules i bancs per tal d'aprofitar el lloc com a zona d'esbarjo.

A continuació la caminada segueix per un sender que travessa la zona arranjada i es dirigeix cap a la pista de Rubió, allunyant-se de la riera de Sant Joan. En arribar a la pista, la seguim cap a l'esquerra fins al primer revolt. Aleshores l'abandonem per agafar un corriol a mà dreta, que tot dirigint-se cap al nord-est avança paral·lel, aigües amunt, al Torrent de Vall-llosera. Al cap de poc passem a tocar d'una barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DE LA VINYA VELLA DE RUBIÓ

Com a testimoni de la importància que tingué la vinya en aquestes contrades, el terme municipal és ple de barraques de vinya. Aquesta en concret és del tipus aèria aïllada, i es troba orientada vers el sud. És de planta circular amb la llinda plana. Destaca un mur de contenció a la seva banda dreta.

Avancem seguint el curs del Torrent de Vall-llosera, i tenint a l'esquerra, una mica enlairat, el Camí de Monistrol de Calders a la Closella. Més endavant deixem a l'esquerra el punt de confluència entre el Torrent de la Fàbrega i el de Vall-llosera. Tot seguit entrem en el Baguet de Rubió, una petita obaga situada al nord de la masia de Rubió. Finalment arribem a la llera del Torrent de Vall-llosera i el creuem tot enfilant-nos fins a trobar la pista que porta a la masia de Rubió. En aquest punt ens espera el primer control.



La pluja continua amaran-tu tot i el terra és xop. El descans d'aquest primer control ens va molt bé. Mengem una mica de xocolata i ens reintegrem a la caminada. A partir d'aquest punt, comença la pujada fins a la Carena de la Baga de Vall-llosera. El desnivell a superar és d'un centenar de metres en molt poc recorregut. La intensa boirina ens impedeix obtenir imatges del paisatge. Anem seguint ben bé el llom de la carena. Abans d'arribar a dalt de tot trobem una fita de terme.



Aquesta fita indica la separació entre els termes de Monistrol de Calders i Castellterçol. De fet el termenal ressegueix tota la Carena de la Baga de Vall-llosera fins el Coll de Sant Llogari. En una de les cares de la fita, podem observar-hi, esquematitzat, el dibuix del castell de Castellterçol.

El sender per dalt la carena és molt agradable i bastant planer. Les fulles dels arbres omplen el terra i esmorteixen les nostres passes. Al final de la carena baixem de dret fins al Coll de Sant Llogari. Aquí trobem una fita tri-termenal que indica el punt de trobada entre els termes de Monistrol, Castellcir i Castellterçol.



Aquesta fita, que data del segle XVII, es troba en el costat meridional del Coll de Sant Llogari i marca el punt de trobada dels tres termes municipals esmentats. El Coll de Sant Llogari, també conegut com a Collet de Sant Llogari, és una collada situada a 624 m.a. en un pla de roques que separa dues obagues. Repartit entre els termes de Monistrol de Calders, Castellcir i Castellterçol, és el punt de trobada d'aquests tres termes. Per ell hi passa un dels camins que comunica Monistrol de Calders amb Castellterçol. La caminada continua vers el nord pel Camí de la Baga de La Closella, penetrant d'aquesta manera en el terme de Castellcir.

La Closella, tradicionalment escrita amb la grafia errònia de La Clusella, és una masia del terme de Castellcir, situada dins de l'enclavament de la Vall de Marfà, antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d'unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra i després, el 1847, amb Castellcir. En arribar a un gran camp de conreu, sota la mateixa masia, deixem el camí i tombem a l'esquerra seguint un corriol que ens acostarà a la Bauma de la Closella. El corriol comença a baixar cap al Torrent de Vall-llosera endinsant-se en una zona humida i fosca.



Creuem el Torrent de la Closella, com també se l'anomena en aquest punt, i al cap de poc arribem a la grandiosa Bauma de la Closella.

LA BAUMA DE LA CLOSELLA

Tot i estar encarada al migdia (sud-est) és un lloc feréstec i fosc. La seva grandària i la densa vegetació que la voreja, fa que els rajos del sol en prou feines hi arribin. A continuació seguim de pla cap a ponent fins a trobar un sender que surt a mà dreta. L'agafem i comencem a enfilar-nos cap al nord. Al cap de poc passem pel costat d'un forn de calç.

EL FORN DE CALÇ DEL CAMÍ DE LA CLOSELLA

Finalment anem a parar a una cruïlla d'una de les pistes que porten a La Closella. Agafem el brancal que tenim al davant i que marxa cap al nord. En arribar a un tallafocs, deixem el brancal i trenquem a l'esquerra seguint un camí, mig perdut i en direcció a ponent, que ens acostarà a un corriol que el Grup Excursionista de Monistrol ha obert per tal de que puguem continuar la caminada, ja que el propietari de la finca no els ha deixat passar per davant de la casa. El corriol arrenca a mà dreta i s'enfila de valent, per un extrem del Serrat dels Llamps i en direcció al Bosc Mitger. A dalt de tot de la pujada, en un petit coll per el que passa un tallafocs, trobem el control d'esmorzar.



Per sort, a l'hora d'esmorzar, la pluja s'ha pres un descans i ens ha permès assaborir el pa amb tomàquet amb botifarra que ens han donat. Tampoc hi ha faltat el porró de vi, el cafè, la llet i les "gotes". Com podeu comprovar, a pesar del mal temps, l'amabilitat i l'alegria ha imperat en aquesta estona de recuperació de forces.

Aquest lloc és, també, el punt de separació de la caminada llarga de la curta. Així, un cop esmorzats, els del recorregut llarg continuem per la pista que baixa en direcció nord. Al cap de poc, en la primera cruïlla, tombem a la dreta i prenem la direcció de llevant tot planejant una mica. Anem revoltant la capçalera del Torrent de Colljovà, sota el Serrat dels Llamps, fins arribar al Coll de Marfà. Aquest es troba molt a prop de les runes de l'antiga masia de Coll de Marfà. Forma una ampla collada a 682 m.a. entre els serrats del Coll i dels Llamps. Des del coll davallem de dret, en direcció nord, cap a la Vall de Marfà.



La baixada és espectacular, amb l'aigua regalimant per plantes i arbres. Hi veiem les típiques plantes de l'alzinar de muntanya com són el marfull, el galzeran, el lligabosc, la rogeta, l'arítjol... Entre els arbres hi descobrim exemplars de boix grèvol, de blada, de pi roig, algun auró... És un bosc verd que forma un estrat arbori continu i ombrívol, no gaire alt, espès i amb petits arbusts que ens fan mol agradable aquest tram.



Les gotes de pluja retingudes als branquillons dels arbusts, semblen borrons acabats de sortir. Finalment arribem a uns aiguamolls on es troba la Font del Xei, una font de raig tancada, que conduïa l'aigua a la bassa de sota la propera casa del Xei, per a poder regar. Des del Coll de Marfà hem descendit un desnivell de 160 metres. Una mica més endavant enllacem amb la pista de Monistrol a Moià. A partir d'aquí comencem a veure senyals del GR 3, el Sender Central de Catalunya. Girem a mà esquerra i seguim cap a ponent fins a trobar el tercer avituallament.



Mentre mengem fruita i bevem aigua, fem petar la xerrada amb els col·laboradors del control. També ho aprofitem per acostar-nos a la propera masia del Xei.

LA CASA DEL XEI

Aquesta masia, que pertany al terme de Castellcir, és esmentada des del 1130 i ha rebut successivament els noms del Soler i l'Alzina o Mas Alzina. La documentació més antiga l'esmenta com un alou de Sant Benet de Bages; durant la baixa edat mitjana li són agregats els masos, ara desapareguts, d'Armamirona i Colomer, documentats el 1274 i el 1205, respectivament. Més tard passa a mans del mas Collell de Balenyà i posteriorment a les de la Closella, pertanyent també a la Vall de Marfà. A partir de mitjan segle XVI passà a mans de Pau Alzina, i més tard a les de Pau Soler, conegut amb el sobrenom de Xei.



Va ser habitada pels seus propietaris fins al 1785, i més tard hi hagué masovers, fins a mitjan segle XX. Mantingut l'edifici pels seus amos, des de finals de la primera dècada del segle XXI torna a estar habitada de forma permanent. A la façana de migdia es pot apreciar com, al cos principal més antic, se li va afegir un annexe amb una eixida al primer pis, i un rebedor avançat al portal i cobert per una volta catalana que retalla lleugerament les dovelles superiors del portal.



En un cobert situat a la banda de ponent, es poden veure un parell de tines. Els cairons de ceràmica envernissada d'una d'elles, han perdut pràcticament tot el seu esmalt; a l'altre han estat totalment emblanquinats. La vinya i les oliveres eren força abundants en el paisatge agrícola del terme. Es té notícia que el 1782 s’hi feien 1.500 càrregues de vi i unes 300 d’oli. Una càrrega era una unitat de mesura, amb diferents valors, que generalment correspon a la quantitat que pot portar un animal de càrrega i que equival a uns 122 litres.

A la banda nord i propera a la casa, es troba la Bassa del Xei. En ella es recollia l'aigua de la Font del Xei que hi arribava mitjançant unes canalitzacions, de les quals encara es poden veure algunes restes. A continuació, ens reincorporem a la caminada seguint per la pista que baixa, en direcció sud, cap un torrent secundari de la Riera Golarda. Després de creuar-lo, el camí pren la direcció sud-oest. Entre els arbres comencem a trobar senyals d'en Marfi, el follet de la Vall de Marfà. Ell i la seva família ens demanen que respectem el bosc i el mantinguem net. La Vall de Marfà és una bonica vall centrada en la casa de Marfà i l'antiga església parroquial de Sant Pere de Marfà. Compren les masies de la Closella, La Datzira, Marfà, Pujalt, el Saiolic, els Sorts, les Vinyes i el Xei, els molins de Brotons, Marfà, els Sorts i la Datzira i el santuari de la Mare de Déu de la Tosca. Tota la vall és plena d'espais, com el Molí de Brotons o de la Tosca, d'una bellesa inigualable. El llibre "L'ànima de la vall", del calderí Lluís Cerarols, situa l'acció en aquesta vall i en fa una descripció molt poètica. De mica en mica la pista es va acostant cap al centre de la vall. A mà dreta, i sota els espadats, circula la Riera Golarda que és la continuació de la riera de Marfà a partir de la casa del mateix nom. Des d'aquest lloc la Golarda davalla cap a ponent, però fent uns enormes meandres que el fan giragonsar constantment al llarg de tot el seu recorregut. A l'altre banda de la vall, en un estrep del Serrat de Baiones, veiem el Roc del Paraigua.

EL ROC DEL PARAIGUA

El Roc del Paraigua és un monòlit rocós que serveix de fita termenal entre Monistrol de Calders i Castellcir. Aquest roc deu el nom a la seva curiosa forma, que recorda a un paraigua sortint de la formació rocosa a la qual pertany. Com hem dit, estem de nou en terme de Monistrol. Anem seguint la pista principal, sense abandonar-la, fins a trencar a la dreta per anar a trobar la Font de la Bauma de la Coma. Momentàniament deixem el corriol i ens dirigim cap al nord, per acostar-nos al proper meandre i observar la resclosa de La Coma.

LA RESCLOSA, EL CANAL I EL SALT DE LA COMA

La Resclosa de la Coma és un embassament que es troba a la Riera Golarda. Està format per una petita presa d'obra, construïda a mitjans del segle XX per tal de dur aigua a l'Horta de la Coma, des d'on s'havia de bombejar cap a la masia de La Coma. No es va arribar mai a posar en funcionament, malgrat que totes les obres estaven fetes. Després de documentar-ho tornem enrere fins a trobar la continuació de la caminada. Tot seguit arribem a la llera de la Riera Golarda i una mica més endavant a la Bauma de La Coma.

LA BAUMA DE LA COMA

La Balma de la Coma, o Bauma de la Coma, segons la pronúncia del Moianès, està situada a llevant de la masia La Coma, a tocar de la Golarda, que és la riera que ha erosionat aquesta cavitat. L'efecte de l'erosió al llarg dels anys, ha creat un paisatge únic i amb personalitat, dominat per aquestes grans baumes. És un indret grandiós, immens, fresc i espectacular que ens va deixar sorpresos i fascinats. Aquí s'hi desenvolupa una part important de l'acció de la novel·la "L'ànima de la vall", de Lluís Cerarols, tot i que en canvia el nom, anomenant-la Balma Freda.

LA FONT DE LA BAUMA DE LA COMA

A l'interior de la balma, ben bé al mig, hi ha una font de bassa: la Font de la Balma de La Coma. Es tracta d'una surgència situada a uns 475 m.a., que recull l'aigua que regalima per les parets de l'aixopluc. El Pedru ens explica que els treballadors dels vivers de La Coma, tot i tenir-la molt a prop, no bevien mai de la seva aigua, per la duresa, i preferien anar a la Font de la Guia que es troba més allunyada.

Recorrem tota la llargada de la bauma, arran de riera, amb el ressò de les paraules de Lluís Cerarols: "...Vaig cloure els ulls enmig de la travessa per tal que aquella mica de mareig que feia el corrent incessant no robés força i plenitud a aquells instants meravellosos...". Al final hem de creuar la riera i canviar de vessant.



Una palanca de troncs i fustes ens facilita el creuament. En aquest lloc, la riera baixa mansa i amb poca profunditat. De nou les paraules de Lluís Cerarols en fan una acurada descripció: "La Golarda semblava una grossa serpent mudada amb anells de princesa i escates d'argent que s'esmunyia, mansa, entre el verdejar de l'alta pollancreda i el rem de joncs i canyissars florits." Un cop a l'altra vessant travessem l'Horta de La Coma, un antic hort de la masia del Coll. Una mica més endavant, a mà dreta, veiem les restes de l'ariet que bombava l'aigua del rec, provinent de la Resclosa de La Coma, fins a la masia. A continuació el sender s'acosta a la llera de la riera.



Anem seguint el curs de la riera cap a ponent. De mica en mica, el sender s'enganxa a les parets de la cinglera. Avancem per sota de petites baumes, a vegades amb l'espai just per posar-hi els peus, encaixonats entre la riera i la cinglera.

Ens apropem a la Palanca de La Coma. a la nostra dreta tenim una cinglera d'una quarantena de metres d'alçada. A sobre d'ella hi arriben les vies del tren de La Coma. Un tren enmig del moianès!!! El Pedru ens explica la seva història. A la propera masia de La Coma s'hi va establir, cap als anys 60 del segle passat, l'empresa de jardineria "Plantas Mitjans La Coma". Els seus vivers proveïen a les administracions d'aquella època, plantes per a zones verdes i autopistes. Aleshores va néixer el projecte de tren per unir la masia de la Coma amb el poble de Monistrol. Estava previst que servís per al transport dels treballadors de l'explotació i, alhora, per als productes que es produïen als vivers de la Coma. Es va construir l'estació completa, amb canvis d'agulles i tot, es va fer una estesa de vies d'uns 200 metres, es van obrir les trinxeres de 150 metres més, però en arribar a la vora de la cinglera damunt de la Golarda, es van adonar que s'havia de construir un formidable pont d'uns 200 metres de llargada i una alçada d'uns 30 metres. Evidentment mai es va arribar a construir. Fins i tot ja s'havien comprat dues màquines de tren i diversos vagons procedents del tren de via estreta de Girona a Sant Feliu de Guíxols.



Finalment arribem a la pista de La Coma, a l'alçada de la Palanca de La Coma, on ens serveixen la reconeguda i esperada aigua amb llimona. Mentre descansem i assaborim la poció màgica que ens retornarà les forces, els companys del control ens informen i amplien la història de l'estació de tren de La Coma. Els hi agraïm la conversa i les explicacions, i reemprenem el nostre camí. Travessem la pista i tot seguit agafem un sender que baixa a creuar la Riera de l'Om. L'abandonem de seguida per continuar cap a ponent endinsant-nos en n bosc esclarissat. El sender va planejant i decantant-se cap a migdia seguint la Vall de La Golarda. Al cap de poc passem pel costat d'una barraca de vinya.

LA BARRACA DE VINYA DEL CUELL

És una barraca que es troba en un estat de conservació perfecte. La seva planta és circular i la llinda plana. Externament, la cúpula està coberta amb pedruscall i terra en la que hi creix l'herba i la vegetació, per tal d'evitar la seva erosió. Al seu voltant hi ha una taula i bancs de pedra natural que conviden al descans. Avancem una mica més fins a sortir del bosc, davant d'una gran zona rocosa de conglomerats blavosos, és l'inici dels Gorgs Blaus.

ELS GORGS BLAUS

Aquest és un dels paisatges més interessants de Monistrol. El constitueixen diversos gorgs que forma la Riera Golarda en travessar un banc de conglomerats de tons blavosos. Aquests gorgs, són el resultat del considerable desnivell que ha tingut que salvar la riera, des de Moià a Monistrol en total uns 250 metres. La combinació de la riera amb bancs de roca de dimensions espectaculars ha donat lloc a aquest paratge dels Gorgs Blaus. La riera ha anat esculpint la roca de conglomerat, arrodonint les seves formes, excavant petites balmes i formant tot un seguit d’olles o gorgs.

En aquest punt, una peça immensa de conglomerat blavós acull tot un seguit de profunds gorgs, que han estat modelats pel curs de l'aigua amb bellíssimes formes sinuoses. Hi podem observar nombroses olles o clots per on circula el corrent en forma de remolí. La gent del poble ha explicat sempre que els gorgs són fondos i perillosos, que hi ha xucladors que estiren els banyistes que si atreveixen fins a ofegar-los. Eren el lloc preferit de molta canalla de la zona que s’hi banyaven en aquells temps en que no hi havia piscines.



Ens acostem fins a la llera. Les seves aigües, tenen un fort color verd com a conseqüència del seu alt grau d'eutrofització. Malgrat això, conserva tot el seu encant paisatgístic. De nou unes paraules del Lluís Cerarols ens hi posen una mica de poesia: "Vaig caminar cercant colors al cel, a les arbredes i a les mates de terra, cercant olors subtils per aquell aire pur i fresc, cercant imatges dolces en el joguineig de les aigües lliscants de la riera".

LA BARRACA DE VINYA DEL XAFA

A l'altra banda de la riera, al cantó de llevant, es forma una cinglera d’uns quaranta metres d’alçada. Al damunt d'ella i enmig dels pins hi descobrim aquesta barraca. És del tipus aèria aïllada i de planta circular, però el que crida més l'atenció és la seva llinda apuntada, descansant sobre els mutants del portal. A continuació la caminada guanya alçada i es dirigeix clarament cap a ponent. Més endavant passem per la zona del Trull, també coneguda com a Vinya del Faci, on antigament hi havia hagut un molí d'oli. Cap a ponent i enlairada veiem la masia de la Païssa.

LA PAÏSSA

Aquest gran mas és un edific complex, amb torre, galeries, cos residencial i annexos. Si poden observar diferents etapes constructives que van del segle XII al XVII. A tocar del mas hi ha una capella dedicada a Sant Martí.

En aquesta zona del Trull s'ens ajunten els caminants del recorregut curt. Seguim endavant i al cap de poc el camí fa un gir cap el nord i guanya una mica d'alçada. Davant nostre veiem una altra barraca de vinya, i com no ho podem evitar ens hi acostem a fotografiar-la.

LA BARRACA DE VINYA DEL FACI DEL RACÓ DEL TRULL

Aquesta nova barraca, orientada cap al sud, es troba en molt bon estat de conservació. És del tipus aèria aïllada però de planta quadrada. Durant el recorregut hem vist barraques amb diferents tipus de llinda (plana, d'arc apuntat,...) i aquesta n'és d'un nou tipus: el de llinda doble, dues pedres allargades i planes disposades sobre els muntants. Uns metres més al sud d'ella descobrim les restes del que podria haver estat un dipòsit de la mateixa. Es troba isolat, protegit sota una alzina, és de planta rectangular i amb prou feines hi veiem un parell de filades de pedres. Una vegada hem satisfet la nostra curiositat tornem a la caminada. Ara ens dirigim cap al sud resseguint la corba de la Golarda. Comencem a trobar camps de conreu, ens estem acostant al poble. Més endavant veiem, a la nostra esquerra i al fons de la vall, la Resclosa del Pla de Cardona o de la Païssa, un embassament format per una petita presa, construïda al segle XX per tal de dur aigua als Horts dels Pins, després dels quals l'aigua sobrant es reintegrava al riu Calders. Popularment, es coneix amb el nom de "les dutxes" perquè tenen l'alçada justa d'una persona sota els saltants d'aigua que forma. Tot seguit passem pel costat de la Barraca del Pla de Cardona.

LA BARRACA DEL PLA DE CARDONA

Aquesta és una construcció de planta circular amb la llinda plana, força ben conservada excepte per un petit enderroc en la part exterior. La gran abundància de barraques de vinya que hem anat trobant, s'explica tenint en compte que la vinya i les oliveres eren força abundants en el paisatge agrícola dels segles passats.

A continuació planegem cap a ponent, per sobre un gran meandre de la Riera Golarda, en direcció als Rocs de l’Estalviada de la Païssa. En aquesta zona encara es poden veure molts arbres de jardí, els avets i els desmais proliferen pels vols de la riera de la Golarda.

La bellesa d'aquests arbres ens fa recordar el perquè del seu nom científic "Salix babylonica". Sels va anomenar babylonica, perquè les seves branques suspeses recorden com penjaven sobre el buit els jardins de Babilònia. No es estrany trobar gran quantitat de plantes ornamentals, tenint en compte que uns quants quilòmetres riera amunt, hi havia una gran plantació d'elles. De mica en mica ens anem enfilant cap el llom de La Serreta. A continuació comencem a davallar pel extrem en direcció als Horts dels Pins.

ELS HORTS DELS PINS

També coneguts com a Horts dels Pins de la Païssa, són un conjunt d'horts, la major part d'ells encara utilitzats, que estan situats a la dreta de La Golarda i del Calders (aquest riu es forma just a migdia de la meitat occidental d'aquests horts), al peu del Camí de la Païssa. Tot seguit tombem cap a la dreta per anar a buscar la carretera que va de Monistrol a Calders. La seguim en direcció al poble. Després de creuar el Pont del Collet, girem a l'esquerra pujant cap el Parc del Serrat.

A continuació baixem pel carrer del Call fins el Pont del Rector. Ens trobem al bell mig del poble de Monistrol, damunt de la riera de Sant Joan. Des d'aquest punt tenim una bonica perspectiva de l'església de Sant Feliu envoltada per la boira.

ESGLÉSIA DE SANT FELIU

L'Església de Sant Feliu apareix documentada el 1105, però la construcció actual és una obra bàsicament del segle XVIII. La seva arquitectura és d'influència barroca. Els elements més destacats del conjunt són l'absis romànic, la façana i l'esvelt campanar, edificat sobre la nau dreta. A dalt de tot hi té una balustrada amb una coronació típica de l'època barroca.



Finalment arribem a l'avinguda del Dr. Tarrés, on hi ha el punt final del recorregut. Per acomiadar la caminada, després de passar el control d'arribada, ens espera un apetitós i ben sortit pica-pica. Aquestes menudalles són ben rebudes pels caminants. D'aquesta manera celebrem una nova edició que s'ha caracteritzat per l'acurat recorregut, els paisatges i racons que hem descobert i l'esforç i amabilitat que ha demostrat tothom perquè poguéssim gaudir d'ella. Felicitats a tots.

26ª CAMINADA POPULAR DE MONISTROL DE CALDERS

Aquesta crònica hauria estat molt més pobre, sense les aportacions, correccions, explicacions i disposició total de l'amic Pere Jo, "Pedru". Ell també s'ha encarregat de dissenyar aquest bonic itinerari. Moltes gràcies.