Xª CAMINADA POPULAR DE LA FESTA MAJOR D'HIVERN DE GUALBA 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 8,82 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 395 metres, baixant: 395 metres.
Altitud mínima: 179 metres, màxima: 506 metres.
Temps total: 2 hores i 30 minuts.

Ens trobem a la Plaça Joan Ragué i Camps. Aquesta és la plaça principal de Gualba i està situada en ple centre històric i a tocar de l'església de Sant Vicenç.



En l'extrem més ponentí de la plaça han encès el foc per començar a fer brases. Al seu davant la taula de les inscripcions comença a rebre caminants i corredors.



Iniciem la caminada travessant la plaça i dirigint-nos cap al Passeig del Montseny. Des d'aquest punt i mirant cap al nord-oest, podem observar el cim triangular de les Roques de Santa Helena de 1.229 m.a., amb les tres antenes característiques.

A continuació seguim el Passeig del Montseny cap a la dreta. Una vegada passats els jardins de l'església de Sant Vicenç, girem a l'esquerra per un carreró estret que transcorre entremig d'horts. Després de passar per sota una volta plana d'una masia arribem al Molí d'en Figueres.

MOLÍ D'EN FIGUERES

L'edifici del molí es troba en un estat ruïnós, amb les parets plenes de pintades i lluny del seu antic esplendor. Davant seu transcorre la riera de Gualba que recull les aigües des del pantà de Santa Fe fins a desembocar a la Tordera. Durant aquest curt trajecte però, té temps de formar importants gorgs i salts d’aigua. El llegendari Gorg Negre i el Salt de Gualba, són exemples del que pot arribar a generar aquesta riera.

EL PONT DEL MOLÍ D'EN FIGUERES

Situat davant mateix del molí i sobre la riera de Gualba, és un pont de tipus pla amb baranes, d'un sol arc i tot ell construït de pedra. En l'actualitat té poc ús però ens permet creuar la riera sense mullar-nos. Un cop a l'altra vessant, creuem una pista i ens enfilem per un corriol estret que surt a la nostra esquerra i salva el talús de la riera. Enllacem amb el camí que prové de Cal Sastre i de Sant Cristòfol que seguim cap a l'esquerra. A la nostra dreta, en mig dels camps de conreu, veiem el conjunt de Cal Sastre i a mà esquerra, una mica enlairada, la masia de Can Po.

Més endavant enllacem amb la pista que prové de Gualba i que passa per Can Po. El camí planeja envoltat d'una vegetació fresca i humida, sobretot de grans plàtans molt alts. En passar per una fondalada, seguim el Torrent de la Menera o Sot dels Tres Termes on trobem, degut a la forta humitat, un esclat de vegetació: falgueres, heures, acàcies... A poc a poc el recorregut s'aproxima al torrent i el creua per passar a la vessant esquerra del mateix. Al cap de poc veiem a mà dreta un forn de calç.

FORN DE CALÇ DE LA MENERA

A Gualba es segueix extraient pedra calcària d’unes mines excavades dintre la muntanya, però aquests forns tradicionals per obtenir la calç actualment ja no s’utilitzen i han passat a formar part de la història i el patrimoni antic de Gualba.



La calç s'obtenia per cocció de la pedra calcària en forns excavats en talussos. La llenya i la pedra s'apilaven l'una sobre l'altra en capes alternatives. La porta d'accés es trobava a la part inferior del forn. El morter de calç es feia servir per emblanquinar o rejuntar pedra en la construcció de les masies.

Deixem el forn i continuem avançant en direcció al nord. De mica en mica el camí es va enfilant cap a la capçalera del torrent. Arribem a una pista transversal, per la dreta porta a Can Campeny i per l'esquerra a Can Jan. Creuem la pista i continuem seguint paral·lels al Torrent de la Menera, sempre per la pista més ampla. Més endavant deixem a mà esquerra el camí d'accés al mas El Roquer i aleshores ens decantem cap a llevant. La pista fa un parell de ziga-zagues i creua el Torrent dels Esparvers.



Les vistes han augmentat; mirant cap al nord i ponent distingim, en primer terme, el mas del Roquer i al fons el Turó de Morou, el Turó de Castellar i les Roques de Santa Helena. Cap al migdia, i entre l'esfilagarsada boira, sobresurten el Montnegre i el Corredor. Avancem una mica més fins arribar a un ampli coll aplanant sota el Turó de Can Plana. A l'inici del coll i a mà dreta arrenca el Camí de les Carnisseries, un grup de cases a prop de Gualba. En l'altre extrem es forma una cruïlla, per la dreta puja la pista dels Quatre Camins i en front arrenca l'accés a Can Viader. En aquest punt ens trobem el primer control situat a 334 m.a.



A la vegada esem a tocar del terme veí de Riells i Viabrea. Aprofitem l'ocasió per descansar i beure una mica i fer petar la xerrada amb el col·laborador del control. Des d'aquest punt i vers el nord-est obtenim una bonica imatge del Castell de Montsoriu.

EL CASTELL DE MONTSORIU

El castell de Montsoriu és el castell gòtic més imponent de Catalunya i un dels recintes medievals més importants del país. Està situat al cim d’un turó de més de 600 metres, al peu del Montseny. El castell domina la vall de la Tordera i tot el corredor mediterrani de Girona a Granollers. Aquesta situació el va portar a ser la seu militar dels vescomtes de Cabrera quan aquesta família era de les més poderoses del país i de la Mediterrània, al costat de Pere III, el Cerimoniós (segle XIII). El conjunt està format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte.

Després de contemplar aquests paisatges, deixem el control i reemprenem la caminada agafant la pista que comença a pujar per la nostra esquerra cap al Turó de Can Plana. La pista principal avança, sempre pujant, deixant de banda diversos camins secundaris. Ens trobem recorrent la part meridional del Montseny, un paisatge bàsicament granític. El granit és una roca plutònica que ha cristal·litzat a l'interior de l'escorça terrestre a partir d'un magma àcid ric en silici. La seva textura és granulada i cadascun dels seus grans, visibles a ull nu, correspon a un mineral diferent. Majoritàriament està constituït per quars, d'aspecte vitri, de feldspat, de color blanc lletós a rosat, i de mica, com la biotita (mica negra), la més comuna, i la moscovita (mica daurada). Mentre avancem anem trobant diversos testimonis al descobert d'aquest paisatge granític. A part del típic sauló que trepitgem amb els peus veiem, a l'esquerra del camí, grans pedres de formes més o menys arrodonides. Aquestes boles de pedra granítica són els materials més comuns en els massissos granítics. Són nuclis de roca que han resistit l'alteració dels agents atmosfèrics i que han perdut el granit alterat que els envoltava. La forma d'aquestes boles és esfèrica o el·lipsoidal, segons el grau d'arrodoniment assolit. En d'altres casos són freqüents les formes cúbiques o blocs.
El camí és una contínua pujada sense interrupció. Envoltats d'un bosc dens i espectacular anem guanyant alçada. Arribem a una bifurcació en un revolt tancat. Davant nostre hi ha un antic transformador, ara en desús. Al seu costat arrenca el camí que porta a les pedreres de Can Viader. Continuem cap a l'esquera seguint la pista principal. Una nova llaçada ens permet anar guanyant altitud. Al cap de poc descobrim entre la vegetació, a la nostra dreta, les restes d'una construcció. Després d'una altra llaçada ens tornem a decantar cap a ponent. Ens trobem sobre els 450 m.a. i les vistes cap al sud són amplíssimes.



Davant nostre s'estén tota la Vall de la Tordera amb un tel de boira que transcorre per sobre el Montnegre i el Corredor. Més a prop es distingeixen les masies de Gualba situades sota la Serra de Can Mata. Amb l'ajuda del teleobjectiu de la càmera arribem a descobrir el campanar de l'església de Sant Vicenç. Al cap de poc deixem la pista que seguíem la qual continua pujant en direcció nord. Nosaltres seguim de front, cap a ponent, per una pista més estreta i en més mal estat. Ara continuem ascendint però de forma més suau. No tardem gaire en trobar diversos murs fets amb pedres granítiques.



L'existència d'aquests murs s'explica per la necessitat de protegir el camí de possibles esllavissades dels talussos que l'envolten. Una mica més endavant trobem, a mà dreta, l'accés a una de les moltes pedreres d'aquesta vessant de la muntanya.

Les pedreres d'aquesta zona eren conegudes pels veïns de Gualba com les "canteres d'Obres Públiques", perquè d'algunes d'elles s'obtenia, els darrers anys, els materials per les obres del poble. Una mica més endavant deixem, a la dreta, una pista herbada mig abandonada, que marxa vers el nord i porta al Coll de Canyelles, a altres petites pedreres i al Turó de Moixell de 581 m.a. Amb una mica més de pujada arribem al punt més alt d'aquesta caminada, assolim els 506 metres d'alçada a sota mateix de la Pedrera de la Meca. La revoltem fins encarar-nos al nord.

Contràriament a les vistes que teníem fins ara cap a migdia, les vistes cap al nord són més aspres, sobretot pels esqueis, unes masses de roques que semblen enquistades als cims dels turons que ens envolten. Al costat mateix d'uns eucaliptus trobem un dels accessos a la Pedrera de la Meca.

LA PEDRERA MECA O PEDRERA DE L'ÀNGEL

Aquesta és una de les pedreres clàssiques de Gualba. Es tracta d'una explotació a cel obert on s'obtenia marbre, granit i granodiorita. Actualment està totalment abandonada però va estar en funcionament fins l'any 1980. El nom popular de Pedrera de l'Àngel prové de l'antic titular de l'explotació, l'Àngel Cardona Puig. A la part inferior de la pedrera és on apareix el granit i la granodiorita travessats per betes d'aplites, pegmatites i pòrfirs. A la part superior és on es veu el marbre i els minerals calco-silicats associats. A la part superior de la pedrera podem veure els afloraments de marbre. En aquesta zona apareixen en grans masses i són bastant purs.

Un cop hem tafanejat per la pedrera, retornem a la pista i ens dirigim vers el nord. Abans però, ens crida fortament l'atenció uns forats oberts a l'altra banda de la vall que podrien semblar coves però que són mines, bàsicament de marbre.

LES MINES DE GRANIT DE GUALBA

La fotografia ens mostra una vista general de les pedreres de la zona central, a l'altre banda de la riera de Gualba. S'ha obtingut des de la Pedrera de l'Àngel. Veiem a la part de dalt l'explotació de "Xauxa-3", mentre que a la part de baix apareixen les explotacions de "Xauxa-2" i "Sala" o "Pedrera de l'Americano". La pista que descendeix en ziga-zagues arriba a la riera de Gualba, i més endavant al Parc Mediambiental del RACC. La Pedrera Xauxa és una explotació subterrània de marbres blancs. L'any 1970 l'empresa Aymar va obtenir els drets de l'explotació subterrània de la zona del Turó de Xauxa-Sot de les Pedreres. Fins aleshores la pedrera era coneguda amb el nom de "Pedrera del Francès". En total són més de cinc quilòmetres de galeries, amb una alçada que en alguns punts arriba als 19 metres.

Les Pedreres Sala o de l'Americano estan situades al vessant del Puig Sant Vicenç, a la vora de la riera de Gualba, en una zona de vegetació molt exuberant, amb faigs, freixes... També és una pedrera amb excavació subterrània. Disposa de grans forats o portes, als peus d'uns penyasegats, separades de forma regular i amb un lleuger pendent. La carretera hi entra a dins, on hi ha diverses galeries, d'on s'extreu marbre. Aquest conjunt és particularment impressionant pel gran tamany dels forats. Aquesta pedrera és coneguda entre els afeccionats a la mineralogia com a Pedrera de Can Sala, que és el nom d'una masia propera actualment enrunada. Encara que el nom més difós entre els col·leccionistes i buscadors sigui el de Pedreres de l'American. Aquest nom fa referència al d'una masia de Sant Celoni que a la vegada l'havia rebut d'un avantpassat que havia anat a fer les Amèriques. Aquest havia estat el primer propietari d'aquestes pedreres.

Avancem una mica més i davant nostre, cap al nord, veiem les masies de Can Prat i Can Berenguer.

CAN PRAT I CAN BERENGUER

Can Prat és una masia enlairada sobre un bonic coll, anomenat la Vessana, i arrecerada al peu dels contraforts meridionals del massís de Morou. D'aquest mas eren hereu i mestressa els protagonistes de la llegenda de la dona d'aigua de Gualba. Aquí teniu un resum de la llegenda: "Segons aquesta, l’amo de can Prat va anar al Gorg Negre un dia al vespre i va trobar una dona de llarga cabellera que es pentinava a la vora de l’aigua. Se’n va enamorar tan profundament que, malgrat les seves allargues, l’acabà convencent perquè es casessin. Ella li va imposar una condició: mai dels mais no havia de retreure-li el fet que fos una dona d’aigua. Un cop casats, varen tenir un nen i una nena preciosos. Però un dia, marit i muller discutiren sobre el que calia plantar en un dels seus camps. Encès, l’hereu de can Prat li va dir que callés, que una dona d’aigua no hi entenia, de temes agraris. Com que havia trencat la prohibició, l’encantada va fugir per sempre més i es va anar a precipitar, de nou, al gorg. L’hereu no la va veure mai més, però els seus fills rebien cada nit la seva visita per tal de cuidar-los. Diuen que unes llàgrimes se li escapaven dels ulls i, en contacte amb l’aire, es convertien en perles, que la gent de la casa recollia cada matí." En el següent enllaç hi ha el text sencer: La dona d'aigua de Gualba.

Finalment la nostra pista enllaça amb el Camí Vell de Riells. Es tracta del camí veïnal entre Gualba i Riells del Montseny. En aquest punt trobem el segon control.

A part de la beguda, en aquest control ens han donat molt més del que esperavem. Ha estat una estona de conversa agradable i viva, amb el cap de l'A.D.F. de Gualba. Un home vital, que estima la terra que trepitja, que es coneix cada racó d'aquests espais i que ho sap comunicar i ens ho ha fet viure. Les explicacions, les històries i anècdotes que ens ha transmès són per nosaltres d'un valor infinit. Mai podrem agrair com cal,totes aquelles persones que anem trobant al llarg de les caminades i que, amablement, es presten al joc de satisfer la nostra curiositat. Bona part d'aquesta crònica es basa amb la conversa que hi vam mantenir. Malauradament no recordem el seu nom per poder-li agrair des del bloc, però per nosaltres és un bon amic. Podríem haver-hi estat hores i hores escoltant-lo, però ja se sap que les caminades tenen un principi i un final i aquesta no és cap excepció. Ens acomiadem i reemprenem el recorregut seguint el Camí Vell cap a l'esquerra, tot baixant cap a Gualba. Abans però, ens facilita una darrere informació: al nord-oest i enlairat sobre Can Prat, hi ha el Castell de Can Prat.

EL CASTELL XIC DE CAN PRAT

Aquest castell rocós, format pels apilaments més o menys ordenats de blocs, que s'aixeca a 722 m.a. és una altra de les formes típiques del modelat dels granits. L'origen d'aquestes macro-formes l'hem de buscar en la xarxa d'esquerdes (diàclasis) del massís. L'efecte de l'aigua i les temperatures sobre elles (meteorització química) provoca que les esquerdes s'engrandeixin i formin aquestes torres rocoses. El seu aspecte ressalta enormement sobre el verd fosc de la vegetació. La pista baixa de valent per la vall de la riera de Gualba. Les vistes cap a ponent i nord són extraordinàries.

Des de diferents punts del recorregut podem observar el selvàtic sot de la riera de Gualba, que es precipita des de Santa Fe fent una davallada vertiginosa de prop de mil metres de desnivell. Un altre dels avantatges de la càmera és que ens permet descobrir detalls que a ull nu seria complicat fer-ho. En aquest cas localitzem el Suro de Can Prat o Suro de la Pedra, que sembla néixer i créixer ben bé damunt una roca. El seu diàmetre és de 3,09 metres i es troba situat dins una sureda que s'està recuperant d'un incendi de l'any 1994. Una mica més avall, des d'un revolt del camí, i també mirant vers el nord-oest, gaudim de l'impressionant aspecte del Salt de Gualba, encaixonat entre muntanyes.

EL SALT DE LA RIERA DE GUALBA

Aquest saltant de la riera de Gualba, es precipita per un terreny esglaonat de 133 metres de desnivell. El salt converteix la riera en un corrent d'escuma blanca, que es creu que és la que ha donat el nom mil·lenari de Gualba o Aqua Alba ("Aigua blanca"). Del fons dels gorgs de la riera de Gualba neixen moltes històries que parlen d'uns éssers fantàstics anomenats dones d'aigua, dones de fum o simplement goges. La caminada continua el seu descens, al cap d'una estona s'ens ajunta per l'esquerra, el camí d'accés als masos de Can Prats Nou i Can Prats Vell. A continuació i abans de que el camí es decanti cap a llevant, fem una darrere mirada a la vall de la riera de Gualba.

Podem apreciar les pedreres de marbre que minen la part alta de la muntanya, així com la solitària i enlairada masia enrunada de Can Sala. Al fons de la vall sobresurten els castells rocallosos de Can Prat i Can Prat Xic. Tot seguit encetem el darrer tram de la caminada. Al cap de poc deixem, a l'esquerra, el camí d'accés a Cal Gaveller. Descendim una mica més i veiem a mà esquerra unes runes.

LA BARRACA D'EN BORDES

Situada a uns 265 metres d'alçada, aquesta petita cabana de pedra es troba a l'esquerra del Camí Vell de Riells i sota un collet de la propera carena. Encara es pot apreciar la distribució dels diferents habitacles. Continuem endavant fins la propera bifurcació. Aleshores deixem la pista principal i prosseguim per l'esquerra, per tal de continuar per l'antic traçat del Camí Vell. Més endavant enllacem de nou amb la pista que acabem de deixar. No tardarem gaire en tornar-la a abandonar, deixant que marxi cap a la dreta per arribar a Gualba. Nosaltres tombem a l'esquerra en direcció al proper mas de Can Po.

CAN PO

Passem a tocar de la façana nord de Can Po i de seguida trobem el camí que hem seguit al matí, quan començàvem a pujar cap a la capçalera del Torrent de la Menera. Ara tant sols ens cal girar a la dreta en direcció migdia, i seguir el mateix recorregut que al matí per retornar al punt de sortida.

Tornem a veure a mà esquerra la masia de Cal Sastre, ara però, il·luminada pel sol, i a la dreta enlairada Can Po, per la que no fa gaire acabem de passar. A continuació tornarem a agafar el corriol, ara de baixada, que ens portarà davant mateix del Pont i Molí d'en Figueres.

Després de deixar-lo a la nostra dreta, entrem a Gualba passant pel corraló cobert i la zona d'horts de darrera l'església de Sant Vicenç.

Ens dirigim al Passeig del Montseny i en passar per la banda de llevant de l'església de Sant Vicenç, ens adonem de la bonica composició que ofereix aquesta església.

L'ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE GUALBA

La parròquia de Sant Vicenç de Gualba, de la que hi ha constància des del 1580, encara conserva parts de la seva arquitectura d'estil romànic, com són l'absis i la façana. Posteriorment es van fer diverses reformes que daten del segle XIV, en les que s'hi van afegir les capelles laterals i la torre del campanar. Construïda amb carreus la nau principal és de planta rectangular, mentre que la façana està construïda amb carreus més petits. La portalada és senzilla, amb arc de mig punt i arquivolta decorada amb mitges boles. Té tres finestrals dobles, petits, amb columna al mig, el finestral central es veu de factura més recent.

L'absis està coronat per arcuacions d'arcs cecs, amb una composició de cinc arcs entre dues bandes llombardes. Disposa de tres finestres, la del centre decorada amb una arquivolta en dents de serra.

Com passa en moltes esglésies, aquesta també va ser transformada al segle XV amb l'afegit de capelles laterals, i amb la construcció d'un campanar de torre, amb la base rectangular i el cos més alt octogonal amb grans obertures apuntades per a les campanes, tot ell coronat amb mitja esfera de rajola. En un dels laterals del campanar hi ha un rellotge de sol del tipus vertical declinant. Porta el nom de Mossèn Jaume Salichs i està signat per Mossèn Pere Ribot. Datat al 1990, el material utilitzat va ser el pols de marbre i la calç. Els números romans (de VII a VI) formen les línies horàries i té dibuixat un analema amb calendari a les 12. El seu lema, esgrafiat a la part inferior, és "Compto el temps i el passat de cara a l'eternitat". A la part posterior de l'església, darrere l'absis, es troba la Plaça de la Rectoria en la que hi descobrim un altre bonic i original rellotge de sol, doncs també és una font.

Aquest altre rellotge de sol és del tipus horitzontal i porta la data de 1982. Està fet sobre una pedra granítica que serveix de font pública. Els càlculs són també de Mossèn Jaume Salichs. Els números (romans de VI a VI), les línies horàries i el gnòmon són d'acer inoxidable i, esculpit a la pedra, hi ha un lema i l'escut de Gualba. El lema diu: "Amb la llum i la veritat Gualba i jo anirem a l'hora (Carles Coll). Finalment arribem de nou a la Plaça de Joan Ragué on ens espera l'esmorzar.

Amb aquest bon esmorzar i asseguts a la plaça recordant els llocs per on hem passat, donem per acabada aquesta bonica i interessant caminada.

10ª CAMINADA POPULAR DE LA FESTA MAJOR D'HIVERN DE GUALBA