CAMINADA POPULAR DEL CANVI DE SENYERA AL PUJOL DE LA GUÀRDIA - VILANOVA DEL CAMÍ 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 9,29 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 387 metres, baixant: 387 metres.
Altitud mínima: 274 metres, màxima: 496 metres.
Temps total: 3 hores i 46 minuts.

Ens trobem davant del Bar-Restaurant Nou, per iniciar la tradicional caminada del canvi de senyera al Pujol de la Guàrdia, que organitza cada any la Colla Excursionista de Vilanova del Camí per la festivitat de Sant Hilari.

Iniciem la caminada seguint el carrer Monistrol en direcció sud. En arribar al carrer del migdia, girem cap a la dreta fins a trobar el carrer de la Font que agafem cap a l'esquerra. Quant comence a aparèixer la zona d'horts veiem, a mà esquerra i abans de creuar el pont de Can Titó, el safareig comunitari.

EL SAFAREIG DEL COMÚ

Els safareigs van ser un gran avenç en la feina de rentar la roba. En les zones on hi havia fonts naturals, l’abeurador dels animals i el safareig compartien espais, junts o separats, en funció de si abundava l'aigua. En el cas de Vilanova del Camí la proximitat del riu Anoia va facilitar l’aportació d’aigua a aquesta instal·lació construïda l’any 1932. Fins aleshores les vilanovines havien rentat la roba de genolls al riu. La majoria dels safareigs tenen una forma senzilla i estan coberts, ja que es busca que siguin funcionals i econòmics. És per això que la forma quadrangular o rectangular, com en aquest cas, és la més habitual. Dues gran piques servien per fer la bugada, la més gran per rentar la roba i la més petita per esbandir-la amb aigua neta i clara.

Continuem endavant envoltats, a banda i banda, per una zona d'horts fins arribar al Pont Gran de Can Titó, aleshores girem a mà esquerra. Entrem en l'anomenat Parc Fluvial del Riu Anoia. És una zona on antigament eren freqüents les inundacions per les avingudes del riu Anoia i de la riera d'Òdena que convertien aquests terrenys en espais marginals i degradats. L'any 1988 es va iniciar un projecte de recuperació mediambiental del riu, reconvertint aquests terrenys en zones dedicades al lleure i als esports. Anem avançant per aquest espai fins que al cap d'una estona veiem, a mà dreta, una passarel·la en forma de vaixell que comunica les dues bandes del riu. Els pals que surten de l'illa que hi ha al centre simbolitzen les veles del vaixell. Més endavant una resclosa permet que l'aigua quedi embassada en forma d'estany i que el riu s'eixampli. Des del camí, veiem algun corb marí volant per sobre la resclosa. Una vegada l'hem passada arribem a una cruïlla a prop d'una nova zona d'horts. Seguim pel camí més proper al riu. No tardem gaire en creuar-lo i passar a la seva vessant dreta.

Al cap de poc passem per sota la Ronda Sud d'Igualada i comencem a pujar suaument. El paisatge ha canviat, anem caminant entre mig d'un bosc esclarissat amb alguns conreus de tant en tant. Al cap d'una estona arribem a una bifurcació. El camí de la dreta marxa cap a la zona de Can Titó. Nosaltres seguim pel camí de l'esquerra.

De nou arribem a un altre trencall, i prenem l'opció de mà dreta. Travessem un tallafoc i al cap de poc arribem a la zona del Cosconar, tal com ens indica un pal indicador de camins. Hem de suposar que el nom fa referència a l'abundància de coscolls o garrics que hi ha per la zona. Els boscos de Vilanova estan formats per pinedes mediterrànies, que tenen una capçada esclarissada i oberta i que no fan gaire ombra, i el sotabosc es caracteritza per ser de brolles i garrigues amb plantes adaptades a condicions de sequera com el romaní, la farigola, el boix, la ginesta i el xuclamel. A continuació agafem una petita drecera a mà esquerra, canviant de direcció en 90°. El camí esdevé més lliure de vegetació lo qual afavoreix l'augment de les vistes panoràmiques, sobretot cap al nord.

Les vistes vers el nord són excepcionals. Podem observar part de la Conca d'Òdena presidida pel Puig d'Aguilera i al seu darrere la Serra de Rubió, que identificarem pels molins del seu parc eòlic encara que avui estan un pèl amagats per la boira. Als peus del Puig d'Aguilera podem veure, pràcticament sense discontinuïtat, les poblacions d'Igualada i Vilanova del Camí. Ens informen de que en la part més alta d’aquest puig, es conserva un edifici complementari de l’Aeròdrom d’Òdena i que fou destinat en el decurs de la guerra civil espanyola a la vigilància antiaèria. Continuem avançant cap a llevant i passem per sota una línia elèctrica.

Des d'aquest punt, i amb l'ajuda de la càmera, podem apropar-nos al nostre destí: el Pujol de la Guàrdia. Continuem endavant fins arribar a una cruïlla en la que hi ha un pal indicador del Sender Local dels Esgavellats. En aquest lloc fem una petita parada per reagrupar a tot el grup.



Un cop reagrupat el grup deixem el camí de la dreta i re-emprenem la marxa pel camí de l'esquerra. Avancem una estona fins a trobar una cruïlla. Deixem de banda tots els camins més amples i agafem un corriol que arrenca en pujada a la nostra dreta. Ens endinsem pel mig del bosc seguint un sender a estones poc definit, guiats per les marques del PR dels Esgavellats.

Tots aquests boscos antigament eren camps de vinyes com ho demostren els murs de pedra seca i alguna barraca de vinya que s'hi observen, però després de la fil·loxera els explotaren per treure l’escorça de pi i el roldor per tractar la pell a les adoberies d’Igualada. Avancem per una zona profundament boscosa, poblada majoritàriament pel pi blanc que conviu amb algun roure i alguna alzina. Una prova de la riquesa d'aquests boscos és la gran varietat de plantes que té el seu sotabosc. Hi veiem en abundància el bruc d'hivern, que ara està ben florit, i també descobrim, en una raconada humida, un bonic bolet de soca arrapat a un pi caigut.



Es tracta d'un parell d'exemplars de bolets d'esca marginat (Fomitopsis pinicola o Polyporus marginatus). És un dels típics bolets de soca, de barret sense peu, amb una consistència rígida i de suro i que s'adhereix fermament als troncs dels pins. És un bolet perenne, el que li permet atènyer fins a 30 cm de diàmetre al créixer concèntricament cada any. Està recobert d'una cutícula fosca, irregular al centre més vell; i llisa i d'un to caoba brillant, com lacat, més enfora, passant del taronja al groc o blanc. El marge o zona de creixement és d'un color blanc-groguenc que permet diferenciar-lo d'altres espècies de bolets d'esca. El bolet d'esca marginat és un dels que més s'havia utilitzat per encendre foc.

A poc a poc la pujada es fa cada vegada més evident i feixuga. Envoltats de pins, boixos, romaní i llentiscles, anem enfilant la Serra de la Guàrdia en la principal i única pujada a remarcar.



Finalment assolim un petit coll a 466 metres d'alçada a la Serra de la Guàrdia. En aquest punt enllacem amb un sender més ample provinent del Coll de les Socarrades i del Castell de Claramunt, i que a la vegada és el que utilitza el PR-C 119, el sender del Cinturó de la Conca d'Òdena. Aquest sender va néixer a partir d'una proposta de la Colla Excursionista de Vilanova del Camí. Es tracta d'un recorregut circular per totes les muntanyes que es veuen des d'Igualada i uneix 9 municipis de la comarca. La nostra caminada enllaça amb el tram que va de la Pobla de Claramunt al Santuari de Collbàs. Així que girem cap a la dreta i seguim el sender i les marques del PR. No tardem gaire en veure, cap a llevant i a mesura que guanyem alçada, el Castell de Claramunt.

EL CASTELL DE CLARAMUNT

El Castell de Claramunt és el principal atractiu arquitectònic, històric i turístic del municipi veí de la Pobla de Claramunt. Data del segle X, té una extensió de més de 5.000 m² i es troba situat a dalt d'un turó de 461 metres d'altitud. Des d'on ens trobem destaquem la torre mestra poligonal i les muralles que l'encerclen. A continuació encarem la darrere pujada fins arribar al cim del Pujol de la Guàrdia.

EL PUJOL DE LA GUÀRDIA

Aquest turó té una altitud de 489 metres i el podem distingir fàcilment per la senyera que oneja amb força. Va ser plantada fa uns anys per la Colla Excursionista de Vilanova del Camí el dia de Sant Hilari, patró de la vila. Cada any per la festa de Sant Hilari és tradicional fer aquesta caminada al Pujol de La Guàrdia a portar una nova senyera.



Normalment això és així. Aquest any però, de forma excepcional, la senyera la trobem posada, doncs s'havia trencat la corriola i calia repara-la per lo qual s'havia canviar uns dies abans. Així és com ens ho fam saber els amics de Vilanova del Camí.



Encara que no hem pujat la senyera, la tradició continua amb la habitual cantada d'Els Segadors.



Al costat mateix de la senyera hi veiem un pessebre. Cada any, quan arriba el Nadal, aquesta mateixa colla excursionista hi instal·la un pessebre. Aquest any el pessebre és obra de Pere Bartolí i està dedicat a les energies alternatives.



A banda i banda del pessebre hi ha col·locades un parell de plaques metàl·liques en homenatge a Josep Mateu i Botines, soci fundador de la "Colla" i col·laborador infatigable.

En una de les plaques hi ha gravades les paraules, plenes de tendresa, que en Josep Balada li dedicà a l’amic i company de caminades. En l'altre hi trobem l'emotivitat dels versos de la Núria Fàbregas que rendeix un sentit homenatge a Josep mateu.

Un curt sender baixa cap a ponent, on hi ha menys vegetació i s'amplien les vistes vers el nord i el nord-oest. Als nostres peus s'estenen les poblacions d'Igualada i Vilanova del Camí, separades tant sols pel riu Anoia.

Veiem tota la Conca d'Òdena als nostres peus: Igualada, Vilanova, Òdena i, al fons, la Serra de Rubió amb els seus molins de producció d'energia eòlica.

En aquesta espècie de balconada hi ha col·locat un plafó senyalitzador del PR-C 119, el Cinturó de la Conca d'Òdena. El mapa cartogràfic que conté ens permet orientar-nos als que no estem avesats a aquests entorns.



Abans d'iniciar el descens, ens fem una fotografia de grup per a l'arxiu de la Colla Excursionista. Una cosa complicada d'aconseguir si es té en compte que avui hem pujat 110 caminants a dalt del turó.

Un cop feta la fotografia marxem per a trobar-nos amb els participants de la Pujada als Dipòsits i tots plegats gaudir d'un bon esmorzar a base de botifarrada. Així que iniciem la davallada per la cara de migdia del turó, seguint el que és el camí habitual per arribar al Pujol de la Guàrdia.



Comencem a baixar seguint un sender molt ben arranjat pels amics de la Colla Excursionista. El sender baixa directe tot fent ziga-zagues. Aquesta banda de migdia de la Serra de la Guàrdia té una vegetació més assolellada, formada per pi blanc i brolles.



Quan arriben els pendents més forts, trobem unes petites escales que ens faciliten el descens; tot i això, el terra rellisca molt per lo disgregat en que es troba. Quasi al final de la baixada travessem una línia elèctrica passant just pel costat d'una de les torres; seguim baixant per entremig del bosc, i a pocs metres trobem una primera pista que haurem de travessar, girant lleugerament a la dreta, i anant a enllaçar amb el camí que segueix baixant. Seguidament arribem a un coll, on veurem multitud de senders. Aprofitem que el descens s'ha acabat per girar-nos i fotografiar de nou el Pujol de la Guàrdia, aquest cop per la vessant de migdia.

A continuació travessem una altra pista i enllacem amb un sender que puja cap a la dreta; per la cara sud de la carena. Un cop arribats al seu llom, el camí de mica en mica, es va decantant cap a ponent tot planejant per la serralada. L'alçada i la nova orientació que ha pres el sender, ens permet observar noves panoràmiques.

Anem carenejant deixant de banda tots els camins, corriols i senders que no segueixin el llom de la carena. Totes les pistes que baixen cap al vessant de la Conca d'Òdena van a parar a Vilanova del Camí, i les del vessant contrari van en direcció a la Pobla de Claramunt o a la urbanització de les Garrigues. Al cap d'una estona arribem una zona cremada a causa d'un incendi que s'hi va produir fa uns anys. Ara hi creixen una gran quantitat de pins amb molt poca alçada. Tot seguit el camí torna a enfilar-se, encara que molt suaument. Després d'una estona caminant, arribem al cim d'un turó, a 474 m.a., amb poca vista a causa de la gran quantitat de pins que l'ocupen. A continuació baixem fort fins arribar al Dipòsit d'Aigua de Can Titó.

DIPÒSIT D'AIGUA DE CAN TITÓ

Aquest gran dipòsit d'aigua, es troba a 433 m.a. i abasteix la població de Vilanova del Camí. Cada any, per les festes de Sant Hilari, s'organitza la Pujada als Dipòsits, una cursa popular d'uns 3,5 quilòmetres. Aleshores els atletes i els caminants ens trobem plegats a la pineda del davant del dipòsit, on té lloc una gran botifarrada.



Un bon foc per torrar el pa, tomàquets per sucar-lo i una bona botifarra acabada de coure, i tot regat amb vi al costat d'una bona companyia. No ens cal res més per acabar el dia de forma esplèndida. Dóna goig veure aquesta munió d'atletes i caminants escampats sota els pins i gaudint de la festa.

Apartats, esperant en un racó, els seus colors vius els delaten: són els diferents premis que es repartiran els atletes de la cursa.



La tornada és lliure, per això en acabar l'esmorzar decidim no quedar-nos a l'entrega de premis i iniciem el retorn a Vilanova del Camí. Per fer-ho seguim la pista, en direcció nord, que comença en baixada. Aquí també deixem les marques del sender de petit recorregut PR-C 119 que continua cap a la Serra de Collbàs. Nosaltres agafem la pista que correspon al Camí de l'Aromir. Al cap de poc avancem paral·lels al Torrent de la Costa dels Ratons. Més endavant arribem a uns camps, molt a prop de la zona de Can Titó.

Tot seguit deixem a la dreta el camí d'accés a Can Pepe i Can Mestres. La caminada continua vers el nord i travessa la Plana de Can Titó amb camps a banda i banda. Al cap de poc deixem, a mà esquerra, l'accés a la masia de Can Titó i continuem per la dreta. Creuem el pont sobre la Ronda Sud d'Igualada. Des del pont obtenim una bona vista de la masia de Can Titó.

CAN TITÓ

Un cop a l'altra banda del pont, continuem en direcció al Pont Gran de Can Titó sota el qual, el tram mig del riu Anoia, fa una aturada. Abans però, seguim un tram paral·lels a la Ronda Sud d'Igualada per després encarar-nos de nou cap al nord. Passem pel costat de Can Riba i Cal Llorenç i finalment arribem a la Zona Esportiva Municipal de Can Titó. Aquest és un dels punts clàssics de trobada per iniciar rutes i excursions per les muntanyes que envolten Vilanova. Tot seguit creuem el Pont Gran de Can Titó.

Des del mig del pont, podem contemplar aquest tram del riu Anoia i les diverses actuacions que s'hi han fet. Tot seguit entrem de nou a Vilanova del Camí. Abans de donar per acabada la caminada decidim anar a veure la Fira del Camí Ral 2013. Per fer-ho seguim el carrer Major en direcció a l'església. Tots els seus voltats estan plens de parades d'aquesta fira medieval.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT HILARI

L'església parroquial de Sant Hilari està situada al carrer Major de Vilanova del Camí. Es va construir per ser la capella de la domus de Vilanova, possiblement destinada també a hospital al peu del Camí Ral. El temple actual va ser construït entre el 1800 i el 1803 i beneït el 1805, ocupant el lloc de l'antiga capella que ja existia en el 1300 i que al 1779 va deixar de ser sufragània de la parròquia de la Pobla de Claramunt i esdevingué independent. És d'estil clarament neoclàssic i molt gran per a l'època en que fou construïda. Consta d'una sola nau amb vuit capelles laterals, totes d'iguals dimensions, menys dues de més petites. Té la volta de canó i està tota encalada de color blanc.

Exteriorment destaca el campanar en el cantó sud-oest, de planta quadrangular, i que en la part superior es converteix en octogonal. La façana principal és absolutament llissa amb una portalada entre dues columnes i a sobre d'ella una rosassa. La teulada és a dues aigües, amb la coberta de teules. Es tracta d'una construcció de pedra que exteriorment està totalment arrebossada. Ha patit diverses restauracions després de les destrosses de la Guerra Civil.

CAMINADA POPULAR DEL CANVI DE SENYERA AL PUJOL DE LA GUÀRDIA 2013