Distància recorreguda: 14,58 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 540 metres, baixant: 540 metres.
Altitud mínima: 163 metres, màxima: 523 metres.
Temps total: 5 hores i 41 minuts.
Ens trobem davant la seu del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, situada al carrer de Sant Joan.
Iniciem la caminada seguint el carrer de Sant Joan cap al nord. En arribar al carrer del General Prim, tombem cap a la dreta i al cap de poc travessem la Plaça de l'Ajuntament. Seguim pel carrer del Mestre Aubert i creuem, per un túnel, la línia de tren Barcelona-Manresa. En sortir a l'altre costat, girem a l'esquerra seguint el Passeig de Pau Casals. Més endavant girem a la dreta pel carrer Puigmal que comença a enfilar-se de valent. Entrem al típic barri de les Roques Altes, enllaçant amb la Pujada de les Roques.
BARRI DE LES ROQUES ALTES
El barri de les Roques es troba sobre un turó i a la falda d'aquest, formant dos carrers principals, el més modern, a mà dreta, que va en direcció a l'antiga fàbrica del ciment i el barri de la Balconada, i el més antic, a l'esquerra, sobre la roca i en direcció al camí Ral de Vallhonesta i el bosc de Sant Joan de Dalt. Tot i que s'han construït cases noves, encara es conserven les primeres cases que van constituir aquest barri, totes elles de principis del segle XVIII i XIX. Primer trobem, pujant a l'esquerra cap a les Roques Altes, Cal Putxet (actualment restaurant), Cal Llorenç o Cal Domingo (1766), Cal Creus o Altimira, Cal Forriols (1850), Cal Gepic (1760); i al costat dret, Cal Tico o Cotoliu. Totes les cases tenen entre una i tres tines, així com tenien algunes feixes de terra al voltant en les que tenien vinyes. Arquitectònicament són similars, d'estructura senzilla amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, construïdes en pedra tot i que posteriorment utilitzen el maó en finestres i portes. Totes tenen cellers coberts amb volta de canó de pedra al que donen les boixes de les tines, i moltes conserven encara la premsa del vi. Representen un barri característic, semblant al que formen els masos de Vallhonesta, amb agrupació de cases de pagès molt similars i destinades a una agricultura vitivinícola que ha caracteritzat els darrers segles històrics de Sant Vicenç. La diferència amb les altres agrupacions de masos és que al peu d'aquest Raval de les Roques es va originar el nucli del poble de Sant Vicenç durant la segona meitat del segle XIX, quedant aquest barri com una part del poble. Una vegada hem passat Can Gepic, que ens queda a l'esquerra, seguim el camí que s'enfila entre conreus i que correspon al camí de Sant Jaume de Vallhonesta. A la nostra esquerra baixa el torrent de Font Saiola. Més endavant se'ns ajunta, per l'esquerra, una pista provinent de Sant Vicenç de Castellet. Nosaltres seguim remuntant en direcció a l'autopista de Montserrat.
Entre camps de conreu i oliveres arribem al pont que creua per sobre l'autopista de Montserrat. Des d'aquest punt, mirant cap al sud-oest, les vistes sobre la muntanya de Montserrat són extraordinàries. En mig de la boira matinal descobrim el Cavall Bernat, el Turó de Sant Salvador...
A continuació creuem l'autopista i tombem a l'esquerra seguint la pista del Camí de Sant Jaume de Vallhonesta. Planegem una estona en mig de camps de conreu, tot just verdejants. Uns centenars de metres més endavant, deixem a mà esquerra la drecera de Can Noguera i Can Miqueló que porta a Sant Pere de Vallhonesta. Davant nostre, cap a llevant, veiem la senyera del cim del Puigsoler; cap al sud-oest i amb el teleobjectiu de la càmera, ens apropem a la regió de la Tebaida de Montserrat.
El camí en lleugera pujada es va decantant cap a llevant, cercant la capçalera del Torrent de Can Joan Domingo. A banda i banda del camí s'estenen els camps de conreu de Can Soler. Travessem el torrent i al cap de poc arribem a l'alçada de la masia de Can Soler, just en el punt del camí d'accés que arrenca a mà dreta.
CAN SOLER DE LES TEULES
Aquesta és una de les cases més antigues i més grans del terme de Sant Vicenç de Castellet. Es troba al Raval del Clot, en el camí que va cap a Vallhonesta pel sud del terme. Està situada sobre un petit turó, fet que li permet dominar tot l'entorn. La casa s'ha anat construint en diferents etapes, cosa que s'aprecia en la seva estructura arquitectònica. Bàsicament està formada per dos edificis que es toquen de forma perpendicular i un conjunt de coberts que tanquen les edificacions formant un pati o llisa al centre, i al que s'accedeix per un portal adovellat d'arc de mig punt situat a la banda nord del conjunt. La part més antiga, orientada d'est a oest, consta d'una estructura sòlida, de pedra, amb planta i pis, i amb la teulada a una sola vessant. A la façana de llevant que s'obre al pati central, es va afegir una eixida davant del pis amb tres arcs carpanells. Aquesta eixida es sustenta sobre una volta reforçada amb un mur al centre i que dóna accés als cellers de la planta baixa. Aquest pis i les golfes van ser afegits amb posterioritat, com s'observa des del cantó nord, en que la teulada era més baixa i el pendent prenia la direcció contrària a l'actual.
Continuem endavant seguint el camí que ara va prenent la direcció sud-est. Al marge esquerra del camí anem trobant les típiques parets de pedra seca que sustenten les feixes dedicades a la vinya. Són un recordatori d'un passat vitivinícola esplendorós. Ara els ceps ja són purament testimonials. El camí segueix amunt, entre conreus de cereal, oliveres joves, algun ametller i petites masses boscoses de pins, alzines i roures. Al cap d'una estona arribem al Raval del Clot on el camí es bifurca. Seguim el camí de l'esquerra i entrem en el terme de Castellbell i el Vilar.
CAN PINYOT
Aquesta masia la veiem a l'esquerra del camí i està totalment reformada, encara que sembla que hagin conservat les obertures originals. Té la teulada a dues vessants, que desaigüen a les façanes laterals. Exteriorment l'acabat és de pedra vista. Hi veiem un annexe de planta baixa i coberta a una vessant a la banda est.CAL JOAN DE LA SERRA - CAL MUSSOL
Una altra de les masies del Raval del Clot, aquesta es troba anant pel camí de la dreta de la bifurcació. Es tracta d'un edifici format per la juxtaposició de tres construccions paral·leles de planta baixa i pis, amb algun annexe de planta baixa. També està totalment restaurada respectant les obertures originals. La coberta del cos principal és de dues aigües i la resta a una sola vessant. Avancem una mica i obtenim una bonica imatge de tot el conjunt. Una mica més endavant deixem a mà dreta la masia de Can Casalé. Una altra imatge interessant la obtenim mirant vers el sud. Sobre un fons ocupat per Montserrat i la Serra de Cul de Portadora, destaquen les restes de la masia El Lledó.
CAL LLEDÓ
Aquest mas està documentat des de l'any 1212. És un edifici de planta baixa més pis, amb una estructura quasi simètrica. La coberta és de dues vessants que desaigüen a les façanes laterals. Observem un cos separat al costat sud de l’edifici que deuria ser la cort o pallissa, el qual veiem en molt mal estat de conservació. Es troba situat molt a prop del nucli del Raval del Clot.Una mica més endavant, veiem a la dreta la masia de Cal Fusté.
CAL FUSTÉ
Aquesta masia consta de planta baixa i golfes, sent una construcció que va adaptant-se al desnivell del terreny, amb la qual crea una terrassa al nivell de la planta baixa. La coberta és de dues vessants amb pendent a la façana principal. L’acabat exterior és de pedra vista. Disposa d’un annexe afegit a la façana est de planta baixa i també hi veiem diversos coberts.Mentre pugem fem una darrere mirada al bonic conjunt del Raval del Clot. Anem avançant cap a llevant, seguint sempre el camí principal o Camí de la Serra. L'entorn és erm i hi predomina la brolla de romaní, argelaga i farigola, i les espècies arbustives habituals de la garriga, com el llentiscle, el càdec, l'esbarzer o el garric. Travessem una torrentera i girem cap al sud. Al cap de poc i des d'un revolt del camí, gaudim d'una gran panoràmica de Montserrat.
A la tornada i després de baixar de la Serra de Vallhonesta, enllaçarem en aquest punt. El camí torna a girar cap a llevant seguint amb la lleugera pujada. Travessem el Torrent de Can Padró retornant de nou al terme de Sant Vicenç de Castellet. A continuació tramuntem la Carena de Comauba. Des d'aquí i amb el teleobjectiu de la càmera ens apropem de nou al Lledó i a Montserrat.
Tot seguit deixem el camí principal, que es dirigeix cap al nord-est, i agafem un corriol que arrenca a mà esquerra enfilant-se uns metres per sobre de la pista. Aquest camí segueix paral·lel al Camí de la Serra, però una mica més elevat. Comencem a veure, cap al nord-est, la masia de Can Serra; a mà dreta i a l'altra banda de la vall del Torrent de la Serra, sobresurt Can Vinyes.
Cap a l'any 2005 tota aquesta vall, junt amb la veïna del Torrent de les Pasteres, es va veure greument amenaçada per la possibilitat que s'hi instal·les un abocador de residus urbans. Els veïns dels tres municipis més directament afectats: Rellinars, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar van aconseguir evitar-ho. En aquest tram veurem tot aquest entorn que durant segles van modelar els habitants de les masies de la Serra, Can Vinyes, el Ginebral, etc. construint parets de pedra seca, barraques de vinya, tines... És un patrimoni del passat vitivinícola de la zona, que va viure la seva màxima esplendor entre els segles XVIII i XIX, i que per sort s'ha evitat destruir. El primer que veiem és un forn de calç arran del camí.
FORN DE CALÇ DE LA SERRA
Aquest forn es troba en molt mal estat de conservació i està situat a la dreta del corriol, entre aquest i la pista del Camí de la Serra. Continuem avançant i remuntant la serralada. El segon element que podem observar, encara que de lluny, és la masia de Can Vinyes i les seves tines.
CAN VINYES
Aquesta casa, actualment en ruïnes, està situada al capdamunt d'un turó, entre el Torrent de les Pasteres i el Torrent de Can Serra. D'ella tant sols es veuen fragments dels murs exteriors, ja que tot l'interior sembla estar enfonsat. L'element més destacable de la casa és la presència de quatre tines. Són tines exemptes, és a dir, que no es troben enganxades a la casa, però que estan aixecades respecte al nivell del camí per facilitar l'extracció del vi. Les quatre tines es troben a la banda nord i al costat del camí d'accés a ella. Es considera que la masia és anterior al segle XIII, ampliant-se cap el segle XVIII, moment en que es construirien les tines exteriors. És probable que aquestes fossin utilitzades per parcers, de manera que quedaven independents de les tines de l'amo que es trobaven dins la casa. Tant el nombre de barraques de vinya com la quantitat de tines presents a la casa ens mostren la importància del cultiu de la vinya en aquesta zona. Finalment el corriol arriba a la banda sud de la masia de Can Serra.
LA SERRA
És un dels masos més importants de Vallhonesta i està situat en un turó amb una gran visibilitat sobre el territori. Encara es pot veure, en les seves restes, l'esplendor d'aquesta casa així com el seu passat vitivinícola. Té una estructura molt gran, de planta basilical, però en molt mal estat de conservació i mig ensorrada. El cos principal, el més antic, està situat al centre i està format per planta, pis i golfes, amb la teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. A cada costat es va afegir un nou espai cobert amb teulada a una sola vessant a continuació de la central. Davant de la façana s'incorporà un altre cos en direcció perpendicular a l'eix de la casa i que constitueix l'entrada. El turó delimita el conjunt format per la casa i els altres edificis i coberts, mentre que per la part de migdia, queda tancat amb un mur i s'accedeix al conjunt a través d'un portal a la banda de llevant.
A través d'una porta d'arc de mig punt s'accedeix al distribuïdor que dóna entrada a la casa. Aquest està cobert amb una volta d'aresta, que tapa l'antiga porta adovellada que permet l'accés a la part dreta de la part antiga de la Serra; a l'esquerra hi ha un espai cobert amb volta de canó.
Un cop a dins de la masia constatem que ha desaparegut tota la teulada i l'espai està ple de runa. Al fons hi ha dos espais coberts amb volta de mig punt; la de la dreta encara existeix, i a ella donen dues boixes de dues tines que hi ha tocant al mur de tramuntana; la de l'esquerra està enfonsada i tan sols es veu la traça al mur que queda.
Les dues voltes estan separades entre elles amb un arc diafragmàtic en direcció nord-sud. Es conserva en millor estat la de la dreta, amb una volta de canó seguit al tram nord, a la que donen dues boixes d'altres dues tines que es troben adossades a la paret nord i al costat de les altres tines.
A la meitat d'aquest espai hi ha una tina que queda subterrània i que es troba entre aquest espai i el de la dreta de la part central de la casa; és circular i folrada amb cairons de ceràmica vidrada vermellosos.
Després de tafanejar a gust per tots els espais possibles de la casa, en sortim i baixem el turó fins a la propera esplanada que es forma en el coll que hi ha a llevant de la masia. A la banda esquerra i a tocar d'un grup d'alzines joves, hi ha el pou de la Serra.
En mig d'aquest paisatge agrest i salvatge, és feia del tot imprescindible la construcció d'aquests pous d'aigua. Tot seguit continuem baixant pel camí fins a trobar la cruïlla que formen el Camí de la Serra, que arriba per las dreta, i el Camí de Sant Jaume de Vallhonesta al Ginebral, que s'apropa per l'esquerra. Seguim aquest últim cap a llevant. Ben aviat trobem un corriol, a mà esquerra, que fa drecera a la pista tot baixant i creuant la vall del Torrent de Rubió. Un cop a l'altra banda ens enfilem fins recuperar el Camí de Sant Jaume de Vallhonesta al Ginebral.
Seguim el camí cap a l'esquerra, prenent la direcció nord-oest. Bonica vista del cantó nord-est de la Serra amb el turó al seu darrere. De nou, al cap d'uns metres, deixem l'ample camí i agafem una drecera, en forma de corriol, que surt a la nostra esquerra. Aquestes dreceres ens permeten reduir les àmplies corbes que descriu la pista principal. Per primer cop, a l'altra banda de la vall cap al nord-oest, veiem el nucli de Sant Pere de Vallhonesta i les cases de Can Forns i Cal Campaner.
La masia de Can Forns és una de les cases antigues del terme de Vallhonesta, i una de les grans i més importants. Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. També destaca per una singularitat paisatgística, els xaragalls que l'envolten, un aflorament de margues blavenques molt remarcable pel seu interès geològic. Es tracta d'exemples únics de morfologia de "badlands" o terres dolentes.
El camí avança seguint els entrants i sortints de la muntanya. La pista és ampla i fa baixada. Deixem a la dreta un trencall que s'enfila a una propera torre elèctrica. Més endavant creuem per sota dels fils d'alta tensió. Al cap d'una estona travessem el Clot dels Ossos i ens decantem clarament cap a ponent. No tardem gaire en veure, enfilada entre feixes a la dreta del camí, una barraca de vinya.
BARRACA DE VINYA DEL CLOT DELS OSSOS
Ens trobem davant d'una barraca de vinya de forma rectangular, amb la porta d'arc apuntat i la llinda formada per una simple llosa plana. Està recoberta amb una volta cònica, amb una capa de terra o pedres menudes a sobre que impermeabilitzen la volta. També hi distingim un voladís de pedres planes per escopir l'aigua. Després de visitar-la i obtenir testimoni fotogràfic, retornem al camí principal per seguir amb la caminada. Al cap d'una estona, els companys del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet ens fan adonar de l'existència de fòssils en un dels talussos del camí.
JACIMENTS DE FÒSSILS DE VALLHONESTA
Vallhonesta també posseeix jaciments fossilífers importants. En tota la zona se'n han identificat tres: can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta i el del Camí de Vallhonesta. Ens diuen que podem trobar grans quantitats de fòssils cercant, sobretot, dins dels terrenys margosos. En aquest talús que examinem apareixen exemplars d'equinoderms i de gasteròpodes, dos dels grups de fòssils més característics de l'eocè marí. Els eriçons de mar són els equinoderms fòssils més abundants al Bages. Són invertebrats estrictament marins proveïts d'un esquelet extern format per plaques calcàries soldades, amb unes protuberàncies on s'articulen les pues. Els eriçons de mar fòssils se solen trobar bastant ben conservats, però normalment amb l'esquelet extern separat de les pues. Els exemplars que hem vist avui presenten formes més o menys globoses o aplanades, amb simetria radial o bilateral. Un altre grup del que trobem molts exemplars el formen una classe de mol·luscs, els gasteròpodes, uns petits cargols de mar amb una closca calcària externa que s'ha conservat en estat fossilitzat.
Avancem una mica més fins arribar a una cruïlla. Deixem el camí que seguíem i trenquem pel brancal de l'esquerra, entrant d'aquesta manera en la part més habitada de Vallhonesta. El nucli de Vallhonesta, que apareix documentat el 1115 com a domini comtal, es va estructurar al voltant d’uns pocs masos localitzats de forma dispersa pel seu terme. La seva principal activitat es basava en el cultiu de la vinya. Durant el segle XVIII va ampliar notablement la superfície conreada, desenvolupant una àmplia pagesia rabassaire a l’entorn sobretot dels masos de la Serra, Cal Forns, Cal Serracanta i Sant Jaume, traient especial rendiment del pas pel seu terme del Camí Ral de Barcelona a Manresa. Va ser agregat al terme de Sant Vicenç de Castellet l'any 1850, sent l'origen de la població actual del poble. L’arribada de la fil·loxera l’any 1893 va obligar a replantar els camps amb cep americà. Durant els primers anys del segle XX la vinya encara existia, però a partir de la segona meitat l'atractiu urbà de Sant Vicenç provoca l’abandonament de la majoria de cases i l’activitat agrícola queda reduïda a la mínima expressió.
CA L'AMBRÓS
Aquesta masia forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. És una masia de planta senzilla formada per baixos, pis i golfes, amb la teulada a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana de migdia. Tot i que les parets són de pedra, actualment es troben arrebossades. Al cantó de llevant hi ha una tina adossada a la paret de la casa. El camí avança tot baixant cap al Torrent del Rubió, fent ziga-zagues i passant per entremig dels masos d'aquesta part de Vallhonesta.
CA L'ANTON
Aquesta casa es troba actualment en ruïnes però encara permet veure la seva estructura originària. Era una casa de petites dimensions amb planta, pis i golfes, d'estructura senzilla, coberta amb teulada a doble vessant i amb el carenerperpendicular a la façana de migdia. Està construïda amb pedra de diferents mides unides amb morter de calç. Al costat de la façana i per la banda de ponent hi ha una estructura adossada que sembla una tina. La casa es troba en una terrassa del terreny separada del camí per un mur de pedra. Aquest seria el mas d'un parcer de Serracanta, tot i que possiblement feu de parcer a d'altres masos.
CAN TESTAGORDA
Masia clàssica amb planta, pis i golfes. La façana té porta allindada al centre de la planta baixa, balcó central i una finestra a cada banda del pis i a les golfes. Davant la façana hi ha afegit un cos, amb un sol pis i que fa funcions de garatge. La façana s'obre a una era barrada amb una tanca. A la banda esquerra de la façana s'ha afegit un cobert. És coneguda com a Cal Testagorda o Cal Rafel. També seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.CAL JERONI
Aquesta casa té la mateixa estructura dels masos veïns amb planta, pis i golfes, la teulada a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. Aprofita el desnivell del terreny i es recolza en un marge de manera que part de la volta interior es troba sota terra albergant els cellers del mas. A la banda de ponent de la casa hi ha adossada una tina circular, folrada amb rajoles de ceràmica envernissada. La porta principal es troba al centre de la façana, i a la llinda hi ha gravada la data 1840.
CAN XACÓ
Aquesta casa és la més petita del conjunt de masos de Vallhonesta. És d'estructura senzilla, de pedra, amb planta i pis, amb la façana orientada a migdia. Tan sols té una porta allindada a la planta i una sola finestra al pis centrada sobre la porta. A la banda esquerra hi ha un cos afegit que s'aguanta sobre una petita volta moderna i darrera es troba l'antiga estructura de la tina sobre la que s'ha fet un terrat.CAL PERET CARRERES
Situada entre Cal Martí i Cal Jeroni és una casa de planta, pis i golfes. La façana principal s'obre a migdia i a la vall que forma el Torrent del Rubió que després es converteix en la riera de Vallhonesta. L'estructura és característica de finals del segle XVIII, igual que la resta de masies de la zona. La façana és senzilla, amb una porta central de llinda plana, tres finestres petites a les golfes i tres més al pis. Hi ha diversos coberts afegits als laterals de la casa. Té una tina convertida en cisterna. Se la coneix com a Cal Peret, o Peret Carreres, nom de l'anterior propietari. A continuació enllacem de nou amb el Camí de Sant Jaume de Vallhonesta i el seguim cap a l'esquerra. Davant nostre s'aixeca la masia de Cal Martí. Una mica més endavant deixem a la dreta el camí d'accés a Cal Martí. Baixem una mica més i abans de travessar la riera, al cantó dret, hi ha una construcció anomenada La Caseta que albergava una sínia que pujava l'aigua d'un pou. A continuació entrem en una raconada amb força vegetació fins arribar a Cal Sala.
CAL SALA
És una masia que ha estat molt transformada i ampliada. De totes formes encara es pot apreciar l'estructura clàssica de planta basilical, amb baixos, pis i golfes, i la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que actualment s'obre a tramuntana. A la banda de llevant s'hi ha afegit una galeria amb tres arcs de mig punt sobre quatre columnes modernes amb capitells que imiten l'estil romànic. La casa està plena d'afegits decoratius d'imitació medieval. Va ser un mas de parcers depenents del mas Forns. El camí voreja la masia pel cantó nord i arriba a una cruïlla. Per la dreta el camí continua cap a Sant Vicenç, mentre que per l'esquerra porta a Can Forns. Seguim de front cap a ponent, començant a enfilar-nos cap a la propera església de Sant Pere de Vallhonesta.
Després d'una curta pujada arribem a Sant Pere de Vallhonesta. El primer que fem es esmorzar. Els amics del Centre Excursionista han preparat foc i han cuit unes delicioses botifarres a la brasa. El foc ens ha permès gaudir d'unes torrades acabades de fer que junt amb el tomàquet, l'all i un bon rajolí d'oli ens mengem amb gran delit.
En acabar, un cafè i unes gotes han arrodonit el moment. Ha estat un esmorzar de camp perfecte. A continuació hem pogut visitar i escoltar les explicacions sobre la bonica església de Sant Pere de Vallhonesta en la que tants esforços hi han esmerçat els amics del Centre Excursionista.
L'ERMITA DE SANT PERE DE VALLHONESTA
L’ermita romànica de Sant Pere, va ser construïda al segle XI. Hi podem observar diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar al segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’aixeca el campanar. La portalada s'obre al mur de migdia, és d'arc de mig punt adovellat, i va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent. L'església consta d'una sola nau, amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes, i una finestra al mig, d'arc de mig punt. L'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb pedres més petites. L'element més singular és el campanar d'espadanya del segle XIII, situat a ponent, que forma quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que és la continuació del mur de l'església. Les quatre obertures estan cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha una espitllera central. Durant la Guerra Civil es va malmetre el campanar en treure les campanes amb dinamita.
Al seu interior, la volta de canó, va ser revestida posteriorment per una altre volta que es recolza sobre dos arcs formers adossats interiorment als murs de la nau, per aquest motiu l'interior de la nau és força més estret que l'exterior. A la banda de tramuntana s'accedeix a la sagristia, afegida també posteriorment, a través d'una porta des del costat esquerra del absis. Just davant mateix de l'entrada a la nau s'hi conserva un sarcòfag romànic.
LES PINTURES MURALS DE SANT PERE DE VALLHONESTA
A l’interior de l’absis destaquen algunes restes d'antigues pintures murals que decoraven l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta. S'hi veuen pintures vermelles de tema geomètric o floral estilitzat i un cel estrellat, de color blau amb estels daurats. L’estat deplorable d’aquesta última pintura més moderna, ha permès que quedi al descobert l’estrat més antic, el d’època romànica. La decoració d’aquesta etapa s’estén, a més de la volta de l'absis, per tot el mur lateral on es pot veure clarament. Aquesta pintura es troba sobre un arrebossat fi. Dibuixa unes quadrícules de color gris, imitant carreus ben tallats que simulen l’aparell d’un mur amb les juntes desplaçades; dins les quadrícules hi ha un motiu vegetal format per una tija vertical de la qual surten fins a sis tiges, tres a cada costat, i formen cada una d’elles una voluta, tots en colors gris i vermell. Completen la decoració de les quadrícules, petits cercles i punts dels mateixos colors i ziga-zagues irregulars que ressegueixen les quadrícules. En conjunt són molt rudimentàries i de treball groller.
CAL CAMPANER
Després de visitar l'ermita, anem a veure la casa del Campaner, que es troba al seu costat i que havia fet les funcions de casa del capellà i rectoria de l’ermita. És una masia d’estructura senzilla que consta de planta i pis, amb la teulada a doble vessant i amb el carener perpendicular a la façana principal que s’obre a llevant. L'interior va ser modificat per ubicar-hi un refugi amb una habitació amb lliteres al primer pis i un menjador a la planta baixa. A la banda de ponent hi ha les restes de la part més antiga de la masia. Es tracta de tres espais paral·lels, el que queda al centre tan sols té planta baixa, essent utilitzada ara com a terrassa accessible des del primer pis de la casa. El mur del costat nord barreja filades d’opus spicatum amb filades d’obra horitzontal. També es pot observar la presència d'un arc diafragmàtic apuntat que es conserva en bon estat. En l’angle nord-oest, hi veiem l’estructura d’una tina de la que resta el cup que actualment s’utilitza com a dipòsit d’aigua de pluja. És una tina quadrada i l’interior és folrat amb cairons. Per la seva part exterior hi podem observar la boixa arran de terra, per on hi treien el vi.El mur que tanca el conjunt de la casa pel costat nord és compacte, de blocs de pedra ben tallats i de mides bastant uniformes, amb una espitllera a la part central baixa. Això ens mostra que va ser fet tot d’una vegada, essent un dels més antics de la casa. Des de l'any 1980 en que és gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç, la restauració, tant de la casa com de l'ermita, no ha parat. Volem destacar aquesta important tasca, junt amb la de repoblació forestal iniciada després dels incendis, que estan duent a terme els amics del centre dedicant-hi diners i molt de temps. Una de les darreres actuacions ha estat construir la Font del Pit Roig, just al costat de la casa.
A continuació reemprenem la caminada agafant un sender que surt per la banda de ponent de Cal Campaner. A poc a poc es va enfilant cap a la Serra de Vallhonesta. A mida que pugem, s'hi mirem cap a llevant veurem enlairat a dalt una carena molt propera, l'antic hostal i ermita de Sant Jaume de Vallhonesta.
SANT JAUME DE VALLHONESTA
Situat a dalt de la carena que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, i al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de Can Maçana a mitjans del segle XIX, va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona, l'hostal i l'ermita van saber aprofitar aquesta privilegiada situació. Durant els segles XVI i XVII van patir l'acció dels bandolers, que actuaven en diferents punts de la Serra de l'Obac, com el Coll de Gipó, prop del Ginebral. L’Hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del Camí Ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Tot seguit acabem la pujada i arribem a un collet a la Serra de Vallhonesta, on hi trobem un mirador natural.
MIRADOR DE LA SERRA DE VALLHONESTA
En aquest punt s'ha instal·lat un plafó informatiu del sender SL-C 53. Ens informa del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, ens indica el Prepirineu que es pot veure des d'aquest punt, i ens parla de Sant Jaume i Sant Pere de Vallhonesta. Des del mirador i cap al nord, podem veure les dues grans serralades del Cadí-Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, que formen una impressionant barrera muntanyosa, allargada de ponent a llevant en una extensió d'uns trenta quilòmetres, a la divisòria d'aigües del Segre (Cerdanya i Alt Urgell) i del Llobregat (Berguedà-Solsonès).
Tot seguit agafem un corriol, en direcció sud, que s'enfila per la Serra de Vallhonesta. Ho fa de forma sobtada i pel fil de la carena. A mida que pugem les vistes cap a ponent, llevant i nord es van ampliant.
Si ens fixem cap a ponent, la muntanya de Montserrat es retalla contra l'horitzó. Amb el zoom de la càmera distingim els principals cims de la zona central: el Cavall Bernat, els serrats de les Onze i del Patriarca, el Moro, Sant Jeroni, els Ecos... Per la banda de llevant i sota nostre, podem resseguir el recorregut de la caminada pels masos de Vallhonesta fins a l'ermita de Sant Pere. Igualment podem apreciar la distància que hi ha entre les dues ermites de la vall. El sender és pedregós i aixaragallat. Al voltant d'ell destaca la presència de l'arboç, i l'abundància de plantes punxoses. La vegetació és bàsicament arbustiva amb algunes clapes de pins i algunes alzines i roures, que no impedeixen gaudir de les vistes panoràmiques. Quant ja portem un bon tros enlairats, distingim a mà dreta les masies de Can Noguera i Cal Miqueló amb el fons incommensurable de la muntanya de Montserrat.
Més endavant caminem per sobre d'un petit planell de la serra. Davant nostre s'aixequen els darrers objectius de la caminada: el Puigsoler Petit de 471 m.a., i el germà gran el Puigsoler que s'aixeca a 524 m.a.
De seguida arribem a una bifurcació del sender, on trobem un pal indicador. El brancal de la dreta es desvia per pujar al Puigsoler Petit, i retrobar-se posteriorment amb el de l'esquerra. Seguim per la banda esquerra tot planejant per sota la vessant oriental del Puigsoler Petit. Abans de seguir-lo, ens girem vers el nord per captar una altra fotografia de la Serralada Pre-pirinenca.
Un cop sobrepassar el Puigsoler Petit, arribem a un collet on s'ens ajunta, per la dreta, amb el sender que baixa d'ell. Aleshores iniciem la darrere pujada, aquesta molt més dreta i feixuga, per arribar al punt més alt de la caminada d'avui: el Puigsoler.
Mentre ens prenem un descans en aquesta darrere pujada, ho aprofitem per fotografiar la vista cap a ponent que arriba fins els molins de vent de la Serra de Rubió.
Finalment encarem els darrers metres de la pujada en mig d'una gran ventada. Els arbusts que ens envolten ens ajuden a protegir-nos una mica d'aquest vent gèlid.
Les vistes comencen a ser extraordinàries, i s'intueix que des de dalt del cim encara seran millors.
EL PUIG SOLER
El Puigsoler és una muntanya de 524 metres que es troba entre els municipis de Castellbell i el Vilar i de Sant Vicenç de Castellet. A més la seva posició privilegiada l'han convertit en un cim emblemàtic dels excursionistes locals.El cim del Puigsoler és allargat, gran i pedregós i amb alguns arbusts. Hi ha un vèrtex geodèsic, una senyera, dos pessebres i un pal amb una placa informativa del nom del cim i la seva alçada.
Tradicionalment, cada any pels voltants de Nadal, membres dels Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet pugen fins aquí per renovar el pessebre i canviar-lo per un de nou. En el seu interior hi ha un compartiment que guarda un petit llibre de firmes.
La majoria de les vegades les millors vistes s'aconsegueixen des de dalt dels cims. Des d'aquesta talaia que és el Puigsoler, es divisa a la perfecció tota l'àrea de la caminada, i encara molt més enllà, la mirada gaudeix contemplant una plana on s'alternen en harmonia els espais naturals amb els espais rurals. A la banda de ponent més pròxima, destaca la vall del Soler presidida per el mas del mateix nom.
Cap al nord-est, veiem Sant Pere de Vallhonesta i Cal Campaner. Més enrere la masia de l'Angle, i al seu darrere la muntanya del Mal Balç i la de Punta Sabata. Per sobre d'elles l'extensa població de Manresa.
Les vistes cap al nord són les més espectaculars, sobretot en un dia serè. El Pedraforca i la Serra d'Ensija, s'estenen davant nostre al llarg d'una serralada ben nevada.
Cap a llevant obtenim una altra panoràmica diferent: entre el Turó dels Ducs i el Turó del Mal Pas, descobrim al seu darrere la mola pelada del Montcau de Sant Llorenç del Munt, havíem oblidat que ens trobem en una de les portes d'entrada, més poc conegudes, del parc natural.
Si anem girant de llevant cap a migdia, la mirada anirà recorrent tota la Serra de l'Obac. Davant nostre veurem el Turó de Tres Creus o de la Pola, el Castellsapera, el Queixal de Porc... Més cap a migdia arribem a veure les cases del barri El Planet de Rellinars, amb la Serra de Collcardús i el Turó del Ros al seu darrere.
Mai quedarem satisfets de les vistes panoràmiques que es veuen des dels cims de les muntanyes. Però tot comença i acaba i ens cal continuar la caminada. Per fer-ho ens dirigim a l'extrem sud del Puigsoler, on entre roques descobrim un pas, equipat amb una lleugera cinta, que ens permet desgrimpar amb seguretat aquest primers estreps de la muntanya.
Després d'aquest tram més aventurer, la resta de la baixada es fa més còmodament. El corriol es va decantant cap a llevant fins assolir de nou el llom de la Serra de Vallhonesta. El seguim en direcció sud-est fins arribar a un petit planell als peus duna torre d'alta tensió. Ens girem i fem una darrere fotografia del Puigsoler i la senyera.
Continuem endavant i iniciem una petita ascensió en direcció al Turó de la Serra. Abans de fer cim trobem una bifurcació. Canviem totalment de direcció, 90°, agafant el trencall de mà dreta que comença a baixar per la cresta del turó. El descens és directe, passant dels 517 metres del trencall als 423 metres en arribar a baix de tot. Aleshores enllacem amb el Camí de la Serra en el punt indicat quan hi hem passat al matí. Ara seguim el camí a la inversa, es a dir cap a la dreta. Després de passar la primera torrentera descobrim a mà dreta una barraca de vinya.
BARRACA DE VINYA DEL CAMÍ DE LA SERRA
En l'anada no l'hem sabut veure, ara però ho aprofitem per visitar-la. És una barraca del tipus aeri adossada al marge. La seva planta és més aviat trapezoïdal i la porta disposa d'una llinda plana simple. Té un bon estat de conservació malgrat un petit enderroc en la part exterior. A continuació el recorregut és exactament igual que el seguit al matí, fins arribar de nou al Raval del Clot. Aleshores continuem fins a la bifurcació que, per la dreta, ens portaria cap a Can Soler tal com hem seguit al matí. En aquest cas, per fer diferent el darrer tram de la caminada, girem pel camí de l'esquerra. Passem per davant de Ca la Margarida i Cal Beu i tot seguit agafem un camí que marxa per la dreta entre camps i bosc.
De nou el recorregut ens ensenya una altra sorpresa. Mirant vers el nord descobrim el Pedraforca. Al seu costat la Serra d'Ensija, els Rasos de Peguera i la Serra de Queralt completen el panorama. A continuació el camí s'endinsa per dins un bosc de pins i va a sortir davant una petita i antiga pedrera situada a l'Obaga del Ferriol.
PEDRERA DE L'OBAGA DEL FERRIOL
Sobta la importància de les petites pedreres, molt abundants pels voltants de Sant Vicenç de Castellet. Recordem que la pedra calcària de la zona, porta el nom de Sant Vicenç tant si s'extreu de les pedreres dels termes de Sant Vicenç, com de Castellgalí o Castellbell i el Vilar. S'extreu de la franja de l'eocè que s'estén entre Castellgalí i Monistrol de Calders. És una pedra de gran duresa que permet ser polida i que té la característica de tenir fòssils, fet que li dona un aspecte atractiu a més del color gris-negre. La pedra que conté nummulits és la coneguda com calcària de Sant Vicenç.
Deixem la pedrera i ens endinsem a mà dreta per un sender que davalla pel llom d'una carena secundària. Al cap de poc tenim una bona vista, cap al nord, del Turó de les Guineus i de les antenes del repetidor del Bosc del Cadavall.
Continuem davallant, creuem una pista i més endavant travessem el Torrent de Can Joan Domingo. Finalment enllacem amb una pista que seguim cap a la dreta fins arribar de nou al pont de l'autopista de Montserrat. A continuació el tram restant coincideix amb el seguit el matí quan hem iniciat la caminada.
Entrem de nou a Sant Vicenç de Castellet pel Barri de les Roques Altes. Les dues cases que veiem a banda i banda són: Cal Cotoliu a l'esquerra i Cal Gepic a la dreta. Ara tant sols ens queda travessar la via del tren, passar per la Plaça de l'Ajuntament, i arribar a la seu del Centre Excursionista. Ens acomiadem dels nostres guies, en Xavier i l'Anna, que ens han acompanyat durant el darrer tram de la caminada i que molt amablement han respost a les nostres preguntes sobre els llocs que hem anat trobant. Per descomptat que l'agraïment és extensiu a tots els components del Centre Excursionista, que al llarg del recorregut han satisfet la nostra curiositat i ens han preparat una caminada plena de descobriments.
1 comentari :
Josep, molt bona decripció, com sempre. Fas una feina extraordinària que ajuda a fixar la memòria de masies i llocs. Et felicito. Avui acabem de fer una adaptació de la ruta que vosaltres vau fer, ja la veuras al blog quan la pengi. Salut i muntanya!
Publica un comentari a l'entrada