XXIVª CAMINADA POPULAR DE L'AMETLLA DE MEROLA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,02 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 767 metres, baixant: 838 metres.
Altitud mínima: 319 metres, màxima: 608 metres.
Temps total: 4 hores i 24 minuts.

Ens trobem a la Plaça del Teatre on hi ha la taula per fer les inscripcions.



Sortim pel cantó dels horts de l'Ametlla en direcció al nord. De seguida caminem paral·lels al canal de la colònia que ens acompanya per l'esquerra. Anem avançant entre plataners, paral·lels al Llobregat que veiem a mà dreta. Al cap de poca estona arribem a la palanca de l'Ametlla de Merola.

LA PALANCA O PONT DE FERRO DE L'AMETLLA

Situada sobre el riu Llobregat, entre l'Ametlla i Galera, la palanca és un magnífic pont de ferro amb una estructura d'enreixat múltiple. El pont té 54 metres de llarg i 2,45 metres d'ample, i està format per dos trams que s'aguanten sobre tres gruixuts pilars de pedra ben tallada i col·locada a contrapunt. L'estructura de ferro és completament rectilínia amb el terra fet amb travesses de fusta. Una placa recorda que va ser l'empresa "Serra Hermanos", propietària de la colònia de l'Ametlla de Merola, la que el va construir l'any 1890 per facilitar el pas dels treballadors de Gaià i Galera fins a la fàbrica.

Creuem la palanca i entrem en el terme de Gaià. Un cop a l'altre cantó veiem a mà esquerra la masia de Cal Melic.

CAL MELIC

Tot seguit agafem un camí que s'enfila suaument per la dreta, i seguint pel costat dels camps arriba a la carretera de Galera. La creuem i continuem pujant, fet drecera, fins arribar al nucli de Galera al que entrem per la banda del poliesportiu.

RAVAL DE LA GALERA O DE GRAMOLAR

Aquest nucli és un dels ravals del terme de Gaià, junt amb el veïnat del Pla del Forn i el propi Gaià. Es va originar a finals del segle XVIII com a residència dels rabassaires que menaven la terra del baró de Vilagaià. Al segle XIV es parla de Galera com a Gramolar o també Peucalçó. Al 1883 té lloc un fort augment de terres i rabassaires. Cap a l'any 1889, i després de la fil.loxera, la població comença a disminuir, aleshores moltes famílies, sobretot les noies, es posen a treballar a la fàbrica tèxtil de l'Ametlla de Merola.

A continuació sortim de Galera cap al nord-est fins a trobar una bifurcació. En aquesta cruïlla hi ha instal·lat el primer avituallament.



Després de menjar i beure una mica, reemprenem la caminada seguint breument la pista de l'esquerra: el camí del Serrat de l'Àliga. Al cap de pocs metres, deixem la pista principal, i agafem un corriol que s'enfila per la dreta en direcció al Serrat de l'Àliga. El sender avança a estones en forta pujada, i a vegades planejant suaument pel llom de la carena. Més endavant creuem la pista del Serrat de l'Àliga i continuem pujant. No tardem gaire en arribar a la cruïlla on tenim la possibilitat d'escollir una variant que puja al cim del Serrat de l'Àliga. Decidim enfilar-nos cap al cim. Deixem el sender que segueix tot planejant per la dreta, i ens enfilem pel corriol de l'esquerra.



Mentre pugem, el corriol es decanta cap a la banda nord del serrat. Anem veient bones vistes cal a aquest sector de Gaià. Destaca sobretot la masia El Puig, i una mica més a l'esquerra La Roca. Situada al davant d'aquesta última hi ha l'església de Sant Pere de Monistrol o de les Cigales, encara que, la vegetació que l'envolta, fa difícil la seva localització. Continuem amunt i amb una darrere grimpada ens plantem al cim del Serrat de l'Àliga, a 527 m.a.

EL SERRAT DE L'ÀLIGA

En el cim hi ha una senyera i als seus peus una caixa, de l'exèrcit americà, on es guarda un llibre de signatures. La caixa metàl·lica du la inscripció "GRENADE HAND SIGNAL SMOKE GREEN" (Caixa de bengales de fum verdes). Després de contemplar les vistes, difuminades per la boirina del matí, iniciem la baixada cap a llevant. Així com la banda per la que hem pujat és més ufanosa, amb un bon bosc de pins; el cantó de migdia, més assolellat, hi predomina la brolla i els arbusts.



Una vegada arribats a baix de tot, finalitza la variant i el corriol enllaça amb la pista i amb els caminants que han decidit no fer-la. La seguim cap a l'esquerra avançant pel llom de la carena. Més endavant el camí es bifurca al peu d'un serrat secundari. La caminada segueix pel brancal de la dreta. Al cap de poc veiem a mà dreta, i a l'altra banda de la vall, la masia de Ca l'Oliva.

CA L'OLIVA

A poc a poc ens acostem a la capçalera de la vall. En arribar-hi trobem una bifurcació. Girem cap a la dreta tot dirigint-nos cap al sud-est. Anem baixant fins arribar a Ca l'Oliva.

La masia es troba situada en un planell a 480 metres d'alçada. Està formada per una estructura de planta i pis, amb la coberta de teula àrab a dues vessants i amb el carener paral·lel a la façana principal. En aquesta hi ha la porta, descentrada respecte a la façana, amb dovelles que formen un arc de mig punt. Els carreus de les cantonades, els marcs de les finestres, el portal adovellat i les llindes són totes de pedra picada. Hem observat també un contrafort a la façana de migdia i un altre a la paret nord.



Després de fotografiar aquesta masia, continuem per la pista baixant entre camps de conreu i entrant i sortint del bosc. El camí és molt agradable entre clapes de bosc embolcallat per la boirina.

De mica en mica hem anat baixant fins molt a prop d'un torrent. Aquí enllacem amb el Camí de Cal Geperut. El seguim cap a la dreta en direcció a migdia, fins a trobar una bifurcació. Aleshores girem a l'esquerra i ens dirigim cap a llevant seguint paral·lels la Riera de Gaià. Més endavant trobem una bifurcació i trenquem cap a la dreta, baixant fins a la llera de la Riera de Gaià. La creuem i remuntem la pista per l'altre cantó fins arribar a una cruïlla. Aleshores deixem el camí de la dreta i el de l'esquerra, i ens enfilem per un corriol que puja per dins el bosc, en direcció sud-est, seguint un torrent que queda a la nostra esquerra. A mitad de la pujada trobem la la Font de la Tosca.

LA FONT DE LA TOSCA

La font, situada a tocar del torrent i a uns 440 metres d'alçada, forma una petita cubeta on s'acumula l'aigua provinent dels regalims de la tosca de les parets del seu interior, d'aquí l'hi ve el seu nom. El lloc és ombrívol i atapeït de vegetació. L’any 2011, aprofitant la Iª Caminada Popular de Gaià, la gent del poble la va recuperar. Va caldre netejar i reobrir els camins per arribar-hi.

Continuem pujant mentre ens anem separant a poc a poc del torrent de la font. El bosc es va aclarint amb la pujada. Arribem a una pista transversal, que creuem per seguir ascendint. Des d'aquesta alçada, uns 480 metres, tenim bones vistes del Serrat del Puig de l'Àliga i de la masia de Cal Geperut.



El corriol segueix la seva ascensió per dins del bosc. Encara hi veiem els testimonis de l'incendi que va tenir lloc el 22 de juny de 1998. Unes 200 hectàrees de pi blanc van cremar, entre Navàs i Gaià, en un dels incendis més grans d'aquell any a Catalunya. El foc va començar en una zona propera al nucli de La Galera estenen-se fins al Serrat de l'Àliga. Va arribar molt a prop del nucli de Gaià, però sense afectar-los directament. L'incendi va rodejar el Mas Genescà, destruint els camps sembrats.

Finalment acabem de pujar a dalt de tot de la carena, on enllacem amb una pista transversal. Seguim per la dreta i al cap de poc trobem el control de l'esmorzar. Aquí ens esperem els amics de L'Ametlla per oferir-nos el tradicional esmorzar de la caminada.



Després de refer les forces amb l'esmorzar de pa amb tomàquet i botifarra, decidim anar a veure l'ermita de Santa Àgata i de passada, les restes dels antics murs del Castell de Gaià que es troben pel voltant del turó.

RESTES DELS MURS DEL CASTELL DE GAIÀ

De l'antic "Castrum Galiani" esmentat l'any 936, actualment tant sols en queden alguns fragments de paret escampats, situats a la pujada abans d’arribar a la capella de Santa Àgata. Es diu que aquestes pedres formaven part dels vestigis de les muralles del castell. El castell de Gaià té els seus orígens en la repoblació dels segles IX-X i formava part del sistema de fortificacions de la Marca Hispànica.

Acabem de pujar el Turó de Santa Àgata, situat a 532 metres d'altitud, entorn del qual hi ha la capella del mateix nom.

LA CAPELLA DE SANTA ÀGATA

La capella de Santa Àgata està situada al punt més alt del turó, on hi havia el baluard. Era un terraplè avançat que formava part de les muralles de l’antic castell de Gaià.

Actualment és una petita capella reconstruïda l'any 1983, de carreus força regulars. Disposa d'un petit campanar amb una sola campana.

La seva situació, enlairada a dalt del turó, permet obtenir algunes vistes força interessants de l'entorn, malgrat haver-hi forces arbres que ho dificulten.



Per la banda nord distingim entre els arbres la masia de Ca l'Oliva, per on hem passat, i el mas de Cal Geperut. Més cap al nord-oest s'aixeca el Serrat de l'Àliga.



Vers el cantó de migdia apareix, en primer terme, el nucli de Gaià amb l'església de Santa Maria, l'antiga Rectoria (actual restaurant) i l'ajuntament. Més cap al sud-oest la vista arriba fins el Castell de Balsareny i, abans d'ell, localitzem els masos d'Argelaguers i Vilagaià. Després d'esplaiar-nos amb el paisatge, retornem enrere fins al punt on ens hem desviat per l'esmorzar. Tot seguit agafem la pista cap a llevant tot baixant suaument. Deixem el bosc i sortim a una zona de conreus. A mà esquerra queden les masies de Cal Miqueló i Cal Pei, i a la dreta Cal Ticó. Davant nostre cap a migdia veiem el nucli de Gaià.

La pista finalitza enllaçant amb la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès. Una mica abans d'arribar-hi, la caminada segueix per un camí que surt a la dreta. Com que el conjunt de Gaià ens queda molt a prop, decidim anar a veure'l. Per fer-ho creuem la carretera, i un cop a l'altra banda, amb unes quantes passes més arribem al centre del nucli de Gaià.

GAIÀ

El poble de Gaià està situat a l'esquerra de la riera de Gaià, per on passa la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès, al peu del turó de Santa Àgata. Predomina el paisatge forestal que, juntament amb els matolls, les terres ermes i de pasturatge donen al conjunt del poble una imatge boscosa molt típica. Sobresurten l'església parroquial de Santa Maria de Gaià datada del 1694; i el gran casal barroc, amb façana esgrafiada, que va ser rectoria i actualment és hostal.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GAIÀ

L'església actual és una construcció de finals del segle XVII, d'estil renaixentista i barroc. Els orígens de l'església els trobem ja esmentats en el segle X tot i que actualment no en quedi cap resta. És una església de tres naus amb la façana orientada a ponent.



Posseeix un campanar de planta quadrada escapçada als angles, amb la teulada plana i una barana al seu voltant. Es troba adossat al mur de la cara nord de l'església. A la façana principal hi ha una porta amb grans dovelles i damunt seu hi ha un frontó triangular. Després de la Guerra Civil va haver de ser reconstruïda per l'estat en què va quedar.

EL COMUNIDOR DE GAIÀ

Una de les coses interessants de Gaià és el seu comunidor. Una construcció del segle XVI en forma de porxo, edificada al costat de l'església, i que té una obertura a cada una de les quatre parets, on s'hi accedeix a través de sis esglaons. A l'interior, al seu centre, hi ha un pilar i, als costats, dues piques on s'hi posava l'aigua beneïda perquè el sacerdot pogués comunir demanant una collita bona i abundosa. En èpoques de sequera demanava pluja i exhortava a allunyar-se les tempestes i les pedregades. El comunidor de Gaià es va restaurar el 9 de febrer de 1997 i és un dels pocs edificis d'aquest tipus que es conserva a Catalunya. Es una obra molt valuosa, doncs en el Bisbat de Vic només n'hi ha quatre.

LA CASA RECTORAL - ACTUAL HOSTAL DE GAIÀ

La casa rectoral, actualment convertida en restaurant, és una gran masia barroca del segle XVII, que conserva una bonica façana esgrafiada. Aquests esgrafiats fan referència a elements vegetals i arquitectònics.

La decoració i dimensions d'aquest edifici ens mostren el poder que deuria tenir en temps pretèrits. En aquesta rectoria hi vivia un nombre d'uns sis o set rectors de les rodalies que disposaven de poder sobre diversos alous de Gaià.

EL PRAT

Es tracta d'un casal del segle XVIII format per uns baixos i dos pisos. Podem destacar els carreus de pedra picada, que reforcen les cantonades i envolten les obertures de les finestres més antigues. El portal d'entrada està format per un arc adovellat de mig punt, en el que destaca la clau amb la inscripció de l'any 1747 sota el símbol de Jesús.



També hi observen la llinda d'una de les finestres que porta inscrit l'any 1634 i entre les seves xifres l'acrònim de Jesús, el símbol IHS (Iesus Hominum Salvator), acompanyat per uns cors i una creu fent al·lusió al culte al Sagrat Cor de Jesús.

Després d'una bona estona gaudint de Gaià, ens cal retornar a la caminada. Així que refem el camí fins a la pista que baixa del Turó de Santa Àgata. Aleshores girem a l'esquerra i seguim el camí que marxa cap a ponent, anomenat Camí de Santa Àgata. Més endavant deixem a mà dreta l'accés que porta al cementiri. La pista davalla a poc a poc entre els Camps de la Casanova. Quant la pista canvia de direcció i es dirigeix cap al nord, l'abandonem per agafar un corriol que arrenca a mà esquerra, just en el mateix revolt, i s'endinsa al bosc.

Des d'aquesta alçada obtenim una bona perspectiva, ajudants pel zoom de la càmera, del Serrat de l'Àliga. Tot seguit passem pel costat d'una petita bauma obrada. Al cap d'una estona el corriol comença a davallar de forma més directa. Després d'unes quantes llaçades anem a parar al Camí del Genescà, en un punt molt a prop de la Riera de Gaià. Aquí trobem el tercer avituallament i el lloc de separació de les dues caminades.



La caminada curta segueix el Camí del Genescà cap a l'esquerra, mentre que la llarga segueix per la dreta en direcció nord. Aquest avituallament es troba situat molt proper al mas Genescà, lo qual ens motiva a acostar-nos hi per fer-li algunes fotografies. Així doncs, ens hi apropem seguint la pista cap a l'esquerra. Travessem la Riera de Gaià per sobre un pont i de seguida arribem al mas.

CAN GENESCÀ

El nostre principal interès era poder veure la capella de Sant Andreu, que alhora és el principal atractiu del mas. No ha estat possible, doncs la finca l'hem trobada envoltada de tanques i sense cap possibilitat d'entrar-hi. Pel que hem pogut observar des de la tanca, constatem que està format per un conjunt d'edificis construïts al voltant d'un pati o lliça. El de més a llevant es troba reforçat per un parell de contraforts a la pared de migdia. En aquesta mateixa pared sobresurt un rellotge de sol amb la data de 1814 i amb restes de l'antiga pintura de color blau.



Fora de la lliça destaca una pallissa amb un gran arc adovellat de punt rodó. Vist tot el que podíem veure, refem les passes fins a trobar de nou el control. Aleshores enllacem amb la caminada llarga seguint el camí cap al nord. A la dreta ens queda la Baga d'El Prat. Més endavant, i després de creuar la Riera de Gaià, arribem a una bifurcació. Deixem el camí de la dreta que continua cap a Cal geperut, i seguim pel de l'esquerra. De seguida el deixem i comencem a enfilar-nos per un corriol aixaragallat que arrenca a mà esquerra. Anem pujant paral·lels a un torrent secundari, per una zona molt erma, amb arbusts i plantes baixes. Un cop hem guanyat certa alçada, creuem el torrent i enllacem amb un camí herbat que es dirigeix cap al sud.

Aquest tram és molt monòton. El paisatge és sec i erm, amb molt pocs arbres degut a l'incendi de 1998 que va rodejar el Mas Genescà, destruint els seus sembrats. Mirant cap a llevant ho podem comparar amb els atapeïts boscos que envolten el nucli de Gaià. Més endavant, aquests colors apagats, ocres, aquesta tristor del paisatge devastat ens queda compensada per una agradable sorpresa. Ens acostem al marge esquerra del camí, en una espècie de replà sobre la vall, i a sota nostre descobrim la capella de Sant Andreu de Can Genescà.

LA CAPELLA DE SANT ANDREU DE CAN GENESCÀ

És una construcció senzilla de planta rectangular, amb la teulada a dues vessants i un campanar d'espadanya d'un sol ull. Antigament el seu nom era "Sancti Andree de Solerio". La primera notícia que se’n té data del segle X. Al llarg dels anys ha patit diverses modificacions, la més important va ser la supressió de l’absis de la nau central. El portal d'accés té al seu damunt una finestra en forma de creu llatina. La porta és adovellada formant un arc de mig punt. En l'actualitat es troba en un bon estat de conservació ja que va ser restaurada l'any 2010.

Des d'aquesta cornisa sobre la vall, les vistes del conjunt de Can Genescà conviden a fotografiar-lo. Reemprenem el camí que, de mica en mica, va girant cap a ponent. Travessem el torrent del Racó del Pont. Anem avançant mantenint-nos al mateix nivell d'alçada, continuant amb el paisatge sec de plantes espinoses i punxants, les primeres que colonitzen els llocs cremats. Finalment enllacem amb una pista força ampla que baixa de la Serra de Vilagaià. La seguim cap a l'esquerra. Des d'aquí hi ha una bona panoràmica vers el sud-oest.

El zoom de la càmera ens ajuda a apropar el Castell de Balsareny i el mas de Cal Serrat. La vessant dreta de la carena torna a tenir un aspecte boscós; en canvi per l'esquerra continuen les terres empobrides. Més endavant tenim bones vistes, cap al sud-est, del mas de Vilagaià.

VILAGAIÀ

Aquest mas està situat al vessant sud de la Serra de Vilagaià, limitant amb els termes de Sallent i Balsareny. Com a nota curiosa, el noble gironí Francesc d'Assís de Delàs i Silvestre (1747–1818), va dur a terme una original experiència agrícola amb la creació d'una colònia. Va reunir més de vint-i-cinc colons, als que els hi va donar cases i terres, i així iniciar el conreu de vinyes i d'oliveres. Va ser regidor perpetu de Girona, i nombrat noble i baró de Vilagaià el 1796.

Si mirem cap al sud-oest, podem arribar a veure la Torre dels Moros de Castellnou de Bages. Més proper es distingeix la senyera del Serrat del Lledó, a prop de Navàs. A continuació la pista comença a davallar i desemboca amb la pista provinent de Vilagaià. La seguim cap a la dreta i al cap de poc arribem al darrer avituallament.

Què ben rebuda que és l'aigua quan fa calor. Els amics del control conversen amb nosaltres i, molt amablement, ens aclareixen dubtes sobre els llocs per on hem passat. Ens acomiadem d'ells, esperant retrobar-nos l'any que ve, i encarem el darrer tram de la caminada. Agafem la pista que marxa cap a ponent en mig dels camps. Tot seguit, en arribar a la següent cruïlla, la deixem i agafem un sender que surt a mà dreta tot canviant de direcció vers el nord-oest. Avancem entre camps i clapes de bosc fins arribar al Torrent de la Font de Cal Cansalada. El creuem per seguir una pista que es dirigeix cap els Camps de la Rierola.



Passem pel costat d'una vinya, que ens queda a l'esquerra, i entrem en una zona boscosa. En sortir-ne enllacem amb la pista de les Granges de Gaià. Girem cap a l'esquerra i una mica abans d'arribar a la carretera de La Galera, la deixem i entrem al bosc per un sender a mà dreta. Al cap d'una estona, sortim de nou a la carretera de La Galera. La creuem i seguim cap a ponent fins a trobar el Torrent del Clot de l'Oli. Tot seguit arribem a la llera del Llobregat



Els amics de L'Ametlla ens han preparat una passera perquè puguem creuar el riu Llobregat. Així ho fem i un cop a l'altra banda, tornem al terme de Puig-reig. Hem aparegut a la zona dels Horts de l'Ametlla de Merola. Aquests ocupen l'espai comprés entre la colònia i el riu Llobregat, a la zona coneguda com "El meandre", espai que està parcel·lat des dels mateixos orígens de la colònia i que ha donat lloc a la formació d'uns 300 horts, majoritàriament encara conreats. Aleshores seguim, per l'esquerra, el camí que els envolta i des del que tenim una vista especial sobre l'absis de l'església de Sant Mateu.

L'ESGLÉSIA DE SANT MATEU DE L'AMETLLA DE MEROLA

Estem davant d'un edifici d'una sola nau, flanquejat per capelles laterals, a manera de naus, i un absis poligonal a la capçalera. Té un campanar amb una espadanya de dues obertures. Les campanes foren batejades el 1885 amb els noms de Mateua, la gran, i Vicenta, la petita. Les cobertes són de teula àrab a dues vessants. Les obres de l'església de van començar el 1875 i el 1877 ja funcionava provisionalment.

Caminem una mica més i en un no res arribem de nou a la Plaça del Teatre. Aquí ens esperen, al control d'arribada, uns simpàtics petits amics que ens donen l'obsequi i ens conviden a la propera caminada.

Mentre mengem i bevem una mica, anem recordant els diferents paisatges que hem trepitjat, els bonics racons que ens han mostrat i l'empenta, ganes i esperit de tots aquests amics de L'Ametlla de Merola que tant estimen aquest racó del nostre país. Desitgem que no defalleixin perquè tots ho puguem gaudir.

24ª CAMINADA POPULAR DE L'AMETLLA DE MEROLA