XXIVª CAMINADA POPULAR DE CALDERS 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,13 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 613 metres, baixant: 613 metres.
Altitud mínima: 364 metres, màxima: 581 metres.
Temps total: 4 hores i 34 minuts.

Sortim de la Plaça Major en direcció al carrer Manresa. El dia és bastant clar i assolellat. Ben aviat trobem, a l'esquerra, un bon mirador de Montserrat i del cantó sud-oest del terme.



Continuem pel carrer Manresa fins arribar a una placeta on hi ha la Creu de Terme, davant mateix de la casa de Cal Pere Moliner.

CAL PERE MOLINER

És una casa de planta rectangular, de construcció molt senzilla i constituïda per planta baixa més un pis. El portal d'entrada té la llinda d'arc rebaixat i està feta de maons col·locats en forma de plecs de llibre. La façana del nord-est està reforçada amb tres contraforts. Disposa de poques obertures, però d'una tipologia diferent a la resta de cases del poble. Es troba deshabitades des de mitjans del segle XX, moment en què va passar a utilitzar-se com a cobert i posteriorment granja.

LA CREU DE TERME

Aquesta creu de terme, coneguda com la Creueta, es troba molt a prop del carrer Manresa, en el lloc on s'encreua amb al carrer de les Basses Roges. Consta d'un pedestal de planta quadrada amb tres graons, un pilar octogonal de pedra picada, d'uns dos metres d'alçada i, al damunt, una creu llatina de ferro forjat, amb formes decoratives a les seves puntes. La creu té una inscripció de l'any en que es va fer: "ANY 1805". Abans de l'actual n'hi havia una de fusta sense el pilar de pedra, però se la va emportar una mula que hi estava estacada. Marcava la cruïlla de camins entre el camí ral de Manresa a Vic i el camí d'Artés.

A continuació creuem la carretera de Manresa i seguim pel Camí de les Basses Roges fins arribar a la Urbanització de la Guàrdia.

Un cop a la urbanització girem a la dreta pel carrer del Montcau fins enllaçar amb el carrer Pica d'Estats, que també seguim cap a la dreta. Arribem molt a prop de les cases de la Vila i la Domènega. A continuació, baixem i girem cap a l'esquerra continuant per la pista que s'endinsa al bosc. La seguim en direcció sud-oest. Més endavant deixem un trencall a l'esquerra que porta fins a la carretera. Tot seguit arribem a una bifurcació, agafem el trencall de l'esquerra i el seguim fins arribar a la zona de les Vinyes Velles. Aquí agafem un corriol que surt a mà esquerra i s'acosta a uns camps de conreu. En mig del camp hi veiem una barraca de vinya. Ens hi acostem per fotografiar-la.

BARRACA DE VINYA Nº 1 DE LES VINYES VELLES

És un exemple representatiu de les moltes barraques que encara es conserven a Calders, concretament del tipus de planta circular. Té unes dimensions bastant reduïdes: 1,90 metres de diàmetre interior. El mur està format per pedres sense treballar, les quals es falquen amb pedres més petites i amb terra. La porta està formada per una llinda grossa que a la part interior forma una postada. La coberta és amb volta de pedra i terra. Està datada cap a la meitat del segle XIX.



Després de contemplar-la, retornem al corriol i entrem al bosc. No tardem gaire en trobar una nova barraca. Aquesta en més mal estat de conservació.

BARRACA DE VINYA Nº 2 DE LES VINYES VELLES

En aquest cas estem davant d'una barraca envoltada de pins i actualment abandonada. És del tipus aèria aïllada i de planta circular. Té tota la part frontal, amb la porta, la llinda i part de la coberta, totalment ensorrada. És interessant perquè ens permet observar la tècnica constructiva de la cúpula, formada per filades de lloses planes que es van tancant cap al centre.



Reemprenem la caminada tot travessant un bosc esclarissat, i anant paral·lels a la carretera i en direcció a ponent. Anem a sortir al Camí de Mont Ros. Per la dreta aniríem a la masia i per l'esquerra a la carretera. Creuem el camí i continuem de front per un altre corriol que arrenca just davant del que hem estat seguint. Després d'uns 300 metres tombem cap a l'esquerra en direcció a la carretera, que creuem per sota un petit pont de canalització.



Un cop a l'altra banda un corriol ens acosta a una propera pista. De seguida trobem el primer avituallament.



Després de refer-nos una mica, continuem per la pista. Al cap de poc la deixem i agafem un corriol a mà esquerra que penetra en el bosc. Tot seguit creuem un camp pel cantó dret d'aquest. Un cop arribats a l'altre extrem, seguim pel camí de la dreta fins a arribar a un nou camp. Aleshores tombem a l'esquerra fins enllaçar amb un camí. El seguim cap a l'esquerra. Al cap d'una estona enllacem amb una pista més ampla que prenem també cap a l'esquerra tot començant a pujar. Al cap de poc veiem enlairada, a mà esquerra, una altra barraca de vinya.

Continuem avançant per la pista per entremig de camps de conreu. Més endavant arribem a l'alçada de Serramelera. En aquest punt, trobem una variant de la caminada que ens dóna a escollir entre dues opcions: el recorregut amb més pendent però més curt, o un de més planer però una mica més llarg, retrobant-se tots dos més endavant. Aprofitem per acostar-nos a la masia, que queda molt propera, per obtenir unes quantes imatges per la crònica.

MASIA DE SERRAMELERA

Masia pràcticament enrunada. Tot i el seu origen medieval la part visible està força malmesa i no sembla molt antiga. Conserva trossos dels murs de la planta baixa i del primer pis. És una construcció senzilla, amb les parets de pedres irregulars, amb les cantoneres més treballades i
algunes finestres emmarcades amb maó. El mas es troba documentat el 1329 en que era un mas modest, posteriorment, al segle XIX, s'havia convertir en una casa econòmicament important mitjançant la política dels casaments hereu-pubilla. Des dels anys 70 el mas es troba en ruïnes.
Decidim fer la variant curta, per lo qual agafem un corriol que marxa cap a migdia seguint la vall del Torrent de la Por. A mida que anem baixant, la pendent augmenta i el corriol es fa més complicat. De totes maneres el tram és molt més bonic que anar seguint una pista. En arribar a baix de tot, ens trobem amb el canal d'aigua de la Colònia Jorba. El canal en aquest punt està revestit de ciment i té una profunditat d'1,5 metres aproximadament.



El seguim cap a l'esquerra i de seguida passem per sobre un pont sense baranes que ens permet creuar, enlairats, el Torrent de la Por.

EL CANAL DE LA CENTRAL ELÈCTRICA JORBA

Aquest canal és l'obra d'enginyeria més complexa del riu Calders. El canal capta l'aigua per a la Central Elèctrica Jorba a la resclosa situada poc després de la masia de Bellveí. Des d'allà i fins a la central, el canal d'uns tres metres de fondària per dos d'amplada, recorre més de cinc quilòmetres per un terreny boscós i difícil, mitjançant trinxeres excavades a la roca, dos sifons i diversos túnels. Les seves parets estan revestides amb pedra i a més estan arrebossades. Finalment, l'aigua és canalitzada cap a un saltant que té un desnivell de 97 metres.



L'obra va ser ideada pel mateix Pere Jorba i Gassó, creador de la colònia Jorba. El 1905 va obtenir el permís per la construcció del canal. L'obra es va començar immediatament i va durar set anys. Un cop enllestida, la central subministrava energia primer a Manufacturas Berenguer, d'Artés, i posteriorment a Fàbriques Bertrand i Serra, de Manresa. Aquest tram, entre el canal i el bosc, és un dels més bonics del recorregut. En el moment en que el canal entra en una mina, el nostre camí enllaça amb la pista de Rubió. La seguim cap a l'esquerra en lleugera pujada. Una mica més endavant arribem a una esplanada, el Meandre del Clot del Soldat. Un trencall a mà dreta, baixa fins el meandre passant per les restes del Molí del Blanquer.



Des d'aquí tenim una bona perspectiva del veïnat de Viladecavalls de Calders, situat cap al sud-oest a dalt d'un altiplà. En època medieval era el sector més poblat i pròsper del terme de Calders. S'hi pot observar el mas Llucià, força gran, i l'església vella de Sant Pere de Viladecavalls. Aquesta última en estat ruïnós, de la que sobresurt el campanar de planta quadrada. Al 1780 era l'església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls, aleshores un poble format per un grup de cases disseminades. El 1936 va ser cremada i en la postguerra es decidí construir una nova església més a prop de la Colònia Jorba.

Continuem per la pista principal en direcció a llevant. En un primer moment, i de tant en tant, gaudim de les vistes sobre els meandres del riu Calders. Després ens hi anem allunyant. Més endavant deixem la pista i agafem una derivació, a mà dreta, en baixada. La seguim fins arribar a Rubió.

EL MAS RUBIÓ

Aquesta casa de pagès està situada en una esplanada que domina la vall del riu Calders. Consta d'un habitatge, una construcció independent i un cobert amb dues tines. L'habitatge és de planta rectangular, i està format per planta baixa més un pis.



Es tracta d'una construcció austera però de qualitat, amb el portal adovellat i amb diverses finestres de pedra treballada. El mas és conegut també pel nom de "Rovelló". Segons la llinda del portal la construcció actual data del 1910.

De l'antiga importància de la vinya per aquesta zona, en són testimoni les dues tines que hi ha a l'interior d'un cobert. En una d'elles encara s'hi pot veure alguns estris i mànegues per transvasar líquids. El passat proper en que la vinya i el vi eren elements importants, és encara present, tot i que més en el record que en la realitat.

L'ALZINA DEL RUBIÓ

Destaca a la part del migdia de la masia, entre un grupet d'alzines, l'anomenada Alzina Grossa de Rubió, testimoni del que seria un element fonamental de la vegetació natural de Calders. Antigament l'arbre predominant del paisatge havia estat l'alzina junt amb el roure, però la gran majoria van ser estassats per a guanyar terres on conrear la vinya.



En aquest punt ens espera el segon avituallament amb l'esmorzar de botifarra. A continuació reemprenem la caminada anant a buscar, per una altra variant, la pista que havíem deixat anteriorment. La seguim per la dreta en direcció nord, tornant a pujar lleugerament. Passem per la zona de l'Argiler i pel costat del camp de la Sabatera. Descendim una mica fins arribar a un revolt en que deixem la pista i agafem una drecera, a mà dreta, que ens permet escurçar-la. Tornem a enllaçar
amb el Camí de Comelles a l'alçada del Torrent Fondo de Vilaclara. El seguim cap a la dreta i tot seguit arribem a una bifurcació. Aquí s'inicia la variant anomenada del Forat Micó, del PR-C 197 el Sender del Riu Calders, que puja cap a l'esquerra. Aquest punt també serveix de separació de les dues caminades. La caminada curta segueix per la variant que puja, mentre que la llarga continua planejant per la pista del Camí de Comelles, seguint el mateix recorregut que el PR. No tardem gaire en trobar un corriol, a mà dreta, que ens permet acostar-nos a veure la formació geològica del Forat Micó.

EL FORAT MICÓ

Ens trobem davant d'un espai molt bonic i interessant, situat per sobre del riu a l'alçada del Canal de Jorba, i que està format per un conjunt de roques erosionades per l'aigua. El Forat Micó és un túnel excavat a la cinglera pel qual regalima aigua. Aquí es troben el Canal de Jorba, tal i com es pot veure en el mur de pedra de la dreta, i el fenomen geològic que li dona el nom.



Aquesta formació rocosa de material calcari, s'ha anat formant durant anys per l’acció de l’aigua que regalimava per les parets i que hi va anar dipositant, gràcies al degoteig, petites restes de carbonat càlcic. L'indret és fosc, fresc i amb un cer misteri, no exempt d'una bellesa feréstega. El significat del nom ens és desconegut, encara que ens aventurem a dir que podria procedir del masculí del nom mica, fent referència a una quantitat petita d'una cosa. Així tindríem que un Forat Micó seria una mica de forat; no arribaria a ser un gran forat, es a dir un forat petitó.



En acabar la visita retornem enrere fins a recuperar el Camí de Comelles. La pista avança de nou, pujant suaument, amb boniques vistes, al cantó dret, sobre el canal i el riu Calders. Més endavant arribem a una bifurcació. El Camí de Comelles continua de front, mentre que la caminada segueix pel trencall de la dreta tot baixant cap a la Plana del Campaner.

LA PLANA DEL CAMPANER

La plana està totalment ocupada per un gran camp de conreu. En el seu cantó sud-oest, en la banda del riu, hi ha la Resclosa de Bellveí que subministra l'aigua al Canal de Jorba. La pista passa pel límit nord del camp i porta al Gual de Bellveí sobre el riu Calders. Abans però, i davant d'un indicador de camins, ens trobem el tercer avituallament.



Després de provar el deliciós meló i la fresca síndria que ens ofereixen en aquest avituallament, decidim acostar-nos a la propera Font de Bellveí. Per fer-ho tant sols ens cal seguir la pista una quarantena de metres i creuar el riu Calders pel Gual de Bellveí. A l'altra banda i a mà esquerra hi ha el paratge de la font.

LA FONT DE BELLVEÍ

Situada en un entorn idíl·lic, al costat del riu Calders, i envoltada d'un magnífic conjunt de plataners, es troba aquesta antiga font a la que tradicionalment s'hi acudia a fer aplecs i fontades. Al seu costat hi ha bancs i taules de pedra. La font és de dipòsit i es troba sota les arrels d'un gran plataner. Del seu frontal hi surt un únic broc, pel que actualment no hi surt ni un rajolí d'aigua. Hi descobrim una llinda amb la data de 1926. La forta riuada del 1994 va colgar, al voltant d'1 metre, la font i els troncs dels plàtans. Més tard, l'any 2005, amb l'ajuda del Consorci de promoció del Moianès, es va retirar la capa de terra i es va rehabilitar l'espai.

ELS PLATANERS DE BELLVEÍ

Es tracta d'una arbreda declarada d'Interès Local i Comarcal. El conjunt està format pels dos plàtans, sota els que hem passat, a la banda dreta del riu Calders, que actuen de portal al conjunt del paratge, i un grup de deu plàtans, a la banda esquerra i situats a l'entorn de la Font de Bellveí. Els dos plàtans inicials tenen una capçada conjunta de 24 metres i una edat aproximada de 100 anys. Els altres deu, també amb una edat de 100 a 110 anys, tenen perímetres de més de 3,2 metres i una alçada de 30 metres. Estan agrupats en una quadricula, dels quals quatre es troben en l'espai propi de la font. Es creu que el conjunt de plàtans es van plantar quan es va construir la fàbrica al 1890, ara abandonada, al costat del mas de Bellveí.



També hi trobem un roure de més de 200 anys. La seva mida i el seu port, amb la copa ampla i equilibrada, el fan excepcional. El conjunt juntament amb tres pins pinyoners, d'alçada similar, i dos roures ubicats sobre la font, forma una massa compacta que destaca a la tardor pel contrast de colors de les seves fulles.

Retornem al punt on hi ha l'avituallament per continuar amb la caminada. A continuació agafem el sender que marxa cap al nord paral·lel al riu Calders. Una mica més endavant, el sender es decanta cap a llevant en passar per la Quintana de Comelles. Travessem una zona d'horts que pertanyen a la mateixa masia, i tot seguit, al marge esquerra del camí, trobem les restes d'una barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DEL MAS COMELLES

L'hem denominada barraca de vinya del Mas Comelles, al no trobar-ne cap referència. Està pràcticament derruïda, encara que tal com es troba té un cert encant. El que sí podem constatar, és que es tracta d'una barraca margera, és a dir, que la seva construcció aprofita una part del marge del camí. A continuació el sender gira cap al riu i s'hi apropa molt. Avancem per sobre una llarga llosa de gres, que ens permet acostar-nos a la llera del riu i tocar l'aigua.



A continuació passem enmig de pollancres i àlbers i comencem a pujar per una altra zona de gresos de color gris. A poc a poc anem guanyant alçada respecte al riu. Al cantó de migdia i a l'altra banda del riu veiem, entre el bosc i envoltada de camps de conreu, la masia de la Casa Gran de Bellveí.

LA CASA GRAN DE BELLVEÍ

Es tracta d'una masia formada per un habitatge amb coberts adossats. L'edifici és de planta rectangular, amb baixos més un pis i golfes. Hi podem observar unes galeries sobre els porxos i altres coberts pels voltants.

Arribem a una zona elevada de matolls i pins molt esclarissats. Un pal indicador ens assenyala la propera capella de Sant Andreu de Bellveí. La caminada segueix recte cap al nord-est. Nosaltres decidim desviar-nos cap a la dreta, per un camí herbat i dolent, i que al cap d'uns 200 metres ens deixa davant les ruïnes de Sant Andreu.

LA CAPELLA DE SANT ANDREU DE BELLVEÍ

Estem davant les ruïnes del conjunt format per l'església i la rectoria de Sant Andreu. De l'edifici romànic original tant sols en resta algun fragment de mur tapat per l'arrebossat. L'edifici actual és de construcció posterior. L'església es troba a la part de llevant i està molt ensorrada. Queden les parets laterals i l'absis que té forma trapezoïdal, amb dos absidioles laterals. L'absis està construït amb filades de carreus de forma més o menys quadrada, mentre que la resta de murs són de reble lligat amb argamassa.



La rectoria es troba adossada a l'església per la banda de ponent. És un cos amb dues cambres cobertes amb volta. Una de més alta en forma de torre. L'edifici havia funcionat com a molí. Cal suposar un origen romà de l'assentament en aquest indret. Així ho fa pensar la troballa de material d'època romana utilitzat com a reble en els murs de l'església. Val a dir que l'abundant vegetació, fa del tot impossible poder fotografiar el conjunt en el que apareguin clarament la rectoria i l'església.

A continuació tornem enrere, agafant la direcció nord per reincorporar-nos a la caminada. Tot seguit comencem a baixar per sobre una gran codina de gres fins aconseguir el nivell del riu.



Anem seguint pel marge dret del riu per entremig d'una bonica pollancreda. En sortir-ne enllacem amb la pista del Molí del Castell. En aquest punt el PR-C 197 s'ajunta amb el GR 177, la Ronda del Moianès, que acaba de travessar el riu provinent de la Casa Gran de Bellveí, Sant Pere Màrtir i Monistrol de Calders.



El recorregut continua per la pista en direcció nord-est i en pujada, seguint les marques conjuntes del PR i el GR. Ben aviat tornem a planejar travessant el Pla de Malniu. A la banda esquerra i per sobre el camp de conreu que ocupa la gran plana, veiem les edificacions de la masia de Malniu. Més endavant trobem un trencall a mà esquerra que porta a dita masia. Continuem planejant entre el bosc esclarissat de l'esquerra i els camps i horts de la dreta. Davant nostre, cap al nord i enlairat, s'aixequen les restes de la torre del Castell de Calders.

Una mica més endavant arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra hi ha l'inici del camí d'accés al Pou de Glaç de Calders. Aquest està situat a uns 280 metres, com assenyala un pal indicador. A la vegada és el camí que segueix el GR per enfilar-se a dalt de la carena i anar a trobar el poble de Calders. Decidim acostar-nos a veure el pou. El camí primer guanya una mica 'alçada i després continua més suaument. Recorrem una zona molt humida i fresca, és el Bac del Molí. Al cap de poc, al cantó dret i per sota del camí, veiem la cúpula del pou de glaç.

EL POU DE GLAÇ DE CALDERS

Situat en la zona més obaga de l'antic meandre abandonat del riu Calders, la seva estructura es conserva força bé, però està totalment cobert de vegetació, lo qual fa difícil copsar tota la seva magnitud. És de planta circular i està mig soterrat, ja que bona part del pou aprofita el desnivell del terreny. La coberta és de volta semiesfèrica, tancada per aproximació de les diferents filades de pedra. Té dues obertures rectangulars asimètriques, situades a llevant i ponent. L'alçada total és de 10,9 metres i el diàmetre de 6,7 metres, segons el plafó informatiu. L'entorn i l'accés estan completament coberts de vegetació i només podem veure una de les dues obertures. A la llinda superior d'una d'elles, hi ha la inscripció: "Dia 26 de 1723", detall que indicaria la data
de la seva construcció. Molt a prop del proper Molí del Castell, a tocar del torrent, existia una petita bassa o platja destinada a estancar l'aigua per a l'elaboració del glaç. Una curiositat, perquè li diuen pou i no poua com es fa a Moià o a Castellterçol? Hem de dir que està relacionat amb la producció de gel que tant es podia fer a partir d'aigua estancada com a partir de neu. Es considerava que el gel de l'aigua estancada era de millor qualitat que el procedent de la neu. Això donava com a resultat dos tipus de pous: pous de neu (dits poues fora del Moianès) i pous de gel (anomenades poues al Moianès).

Retornem enrere fins al punt on ens hem desviat i continuem per la pista. Al cap de poc travessem el Torrent de la Querosa per un pont i a continuació passem pel costat de les edificacions del Molí del Castell.

EL MOLÍ DEL CASTELL

Està format per un conjunt de dos edificis adossats. El més baix era un antic molí fariner; el més alt correspon a una casa. Actualment l'antiga bassa es troba coberta de vegetació i és de difícil accés. El molí disposa de planta baixa més dos pisos. A la planta baixa era on hi havia les moles, mentre que al primer pis hi havia l'habitatge. La casa adossada també té planta baixa més dos pisos. Al segle XII es troba documentat un molí que depenia del castell, la ubicació del qual coincidiria amb la de l'actual. Fins a mitjan del segle XX ha estat un molí fariner.

La pista passa pel costat dels Horts del Castell, revolta els edificis i guanya alçada. Continuem cap a ponent fins a un replà sobre l'antic meandre. Bones vistes sobre la part de migdia i ponent del Castell de Calders.

EL CASTELL DE CALDERS

Es tracta d'un Castell emplaçat al cim d'un turó de forma cònica que s'aixeca en una clotada al voltant del riu Calders. El conjunt està format per la torre mestre, una muralla perimetral, una construcció dels segles XVII-XVIII i possibles restes de l'església de Santa Maria del Castell. La torre mestre o de l'homenatge és de planta circular i té una bona part ensorrada. La capella està situada a l'extrem d'una petita esplanada a la banda sud del turó i conserva algunes restes de les parets laterals.
A continuació la pista es dirigeix cap al nord, tot revoltant el turó del Castell. Més endavant, quan arribem a un gran camp que s'estén per la dreta, arrenca el camí d'accés a dalt el Turó del Castell. La caminada, seguint les marques del PR, avança per l'ampla i bona pista. Més endavant aquesta fa un gir de 90° cap a la dreta. Al cap de poc la deixem i seguim un sender que surt a mà esquerra al costat d'un pal indicador de camins. Tot seguit baixem per creuar el Torrent de la Querosa, i un cop a l'altra banda seguim pel
costat esquerra d'un camp acostant-nos a la cinglera de les Roques dels Gitanos. Uns metres després de passar el camp trobem un indicador per anar a la propera Barraca del Campà. El corriol comença a enfilar-se de valent. De tant en tant anem trobant senyals del PR i restes de l'antic empedrat que tenia aquest camí. La pujada es fa feixuga, el sender no té gaires ombres i el sol comença a fer-se notar. El desnivell és important i s'agraeix que el sender faci alguna que altra llaçada. La vegetació escasseja i la que veiem li agrada el sol. Descobrim exemplars de llentiscle, càdec, garric i altres. A mida que anem guanyant alçada s'incrementen les vistes panoràmiques vers el migdia.

Podem apreciar el paisatge agrícola de camps conreats, a la zona de la Plana al peu del turó del Castell de Calders; la gran massa forestal dels vessants encarats al nord de la Mussarra; el turó cònic que ha format el riu Calders al cim del qual hi ha el Castell... Continuem pujant pel corriol, trepitjant un terreny sec, pedregós, d'un intens color blanc. En un dels revols, quan més a prop dels espadats ens trobem, ens apareix el camí d'accés, a mà esquerra, a la Cova del Cargolaire.

LA COVA DEL CARGOLAIRE

Es passa arran d'una paret de roca que es va seguint per sota el cingle. Al cap d'uns 80 metres trobem les parets fumades i restes de l'antiga construcció. Encara es pot anar seguint uns 100 metres més per sota la cinglera. És un lloc arrecerat, una balma des d'on es veu una magnífica vista del meandre del riu i del castell.



Un extracte del plafó informatiu ens explica que "la cova va ser aprofitada per en Miquel, un home de les terres de l'Ebre, arribat un cop acabada la guerra. S'hi va construir un aixopluc amb argila, rajols, pedres i altres materials en desús. Els dies que plovia se'l podia veure al vespre amb un llum de carbur i un sac per a collir cargols". Aquesta història es troba molt ben explicada en el plafó a l'inici del camí d'accés. Us recomano de llegir-la sencera, i a poc a poc, desprèn un to poètic i una confiança amb la gent molt remarcable.

Després d'una estona contemplant l'extensa panoràmica que s'albira des d'aquest punt elevat, hem de tornar enrere fins al trencall d'el corriol de pujada. Acabem d'ascendir els darrers metres de la cinglera per iniciar l'últim tram de la caminada. Un cop a dalt d'ella, el sender continua pel costat dret d'un gran camp i s'enfila lleugerament en direcció a la carretera. Passem per l'Alzina de l'Erola.

L'ALZINA DE L'EROLA

Es tracta d'un arbre monumental situat a tocar de la carretera de Monistrol i molt a prop del nucli urbà. Aquesta alzina declarada Arbre d’Interès Comarcal, va ser esberlada per la caiguda d'un llamp i va estar amenaçada pel incendi de 1994. Al estar situada en terrenys de la propera masia Erola, aquesta li va donar el nom.

Amb els seus 14 metres d'alçada, 4,15 metres de diàmetre i una capçada de 21 metres, destaca retallada sobre els camps i les vistes a la Serra del Vintró i a Sant Llorenç de Munt. Actualment aquesta zona s'ha habilitat com a espai de lleure.

Sortim a la carretera de Monistrol de Calders, a l'alçada de la masia del Puig, i la seguim pel voral cap a l'esquerra. A l'inici del primer revolt, la creuem i ens enfilem fins a trobar la carretera de Manresa, que també creuem. Una vegada a l'altra costat, acabem de pujar fins arribar al poble i posteriorment a la Plaça Major, on ens espera cava i pica-pica.

24ª CAMINADA POPULAR DE CALDERS