XXIIIª MARXA-CURSA POPULAR DE SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 9,16 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 575 metres, baixant: 575 metres.
Altitud mínima: 256 metres, màxima: 459 metres.
Temps total: 2 hores i 12 minuts.

Ens trobem davant l'ermita de Santa Margarida, situada a la barriada del mateix nom del poble de Sant Esteve de Palautordera. Aquesta marxa-cursa recorre l'alta vall de la Tordera seguint pistes amples, amb algun tram pedregós i amb alguna baixada plena de xaragalls. Durant la caminada gaudirem d'unes magnífiques vistes del Turó de l'Home.



Mentre esperem la sortida de la caminada, ho aprofitem per donar un tomb per la bonica ermita de Santa Margarida.

L'ERMITA DE SANTA MARGARIDA

Proper a Sant Esteve de Palautordera hi ha el Castell de Montclús on hi havia una capella dedicada a Santa Margarida, que es va anar abandonant al llarg dels anys. Això va motivar que se'n edifiqués una de nova cap el nord de Sant Esteve, al peu de la carretera i davant el trencall que porta a la Urbanització dels Refugis del Montseny, del terme de Sant Pere de Vilamajor. Està situada al lloc anomenat antigament el Camp de la Parellada.



Ens trobem davant d'un petit edifici amb les parets arrebossades i pintades, que data del 1739. És una construcció de petites dimensions i de planta rectangular. Té una sola nau amb la volta de canó, amb una sagristia afegida a la nau. Disposa d'un cor senzill amb balustrada de fusta. El portal d'entrada és de forma quadrangular, i a la seva llinda hi
ha la data de construcció: el 1739. Al damunt d'ella s'obre un ull de bou molt senzill. La façana està coronada per un campanar d'espadanya senzilla amb un sol ull per a les campanes. Aquesta capella es va dedicar també a Santa Margarida. Segons la llegenda, al ser empresonada pels romans, va rebre la visita del diable en forma de drac, per temptar-la. Al no aconseguir-ho, el drac la va devorar. Santa Margarida que duia una creu, li va obrir el ventre i en va poder sortir. Per aquest motiu, normalment se la representa amb un drac encadenat als seus peus i és invocada per les dones embarassades per tenir un bon part.

Al voltant de la plaça, els col·laboradors estan força atrafegats preparant els entrepans per l'hora de l'esmorzar.



Des de la plaça de la barriada de Santa Margarida i la seva petita ermita, aixecada al segle XVIII per a substituir la ruïnosa ermita del castell, seguim la pista que s'allunya perpendicular a la carretera. Entrem en la gran terrassa fluvial de la Tordera, quan aquesta ha deixat les estretes valls del Montseny. La vall baixa primer encaixada, i després s'obre formant el pla on hi ha Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. Amb la presència dominant del massís del Montseny com a quadre de fons, les vistes cap a llevant són extraordinàries.

Podem distingir el Turó de l'Home, la muntanya més alta del massís del Montseny amb una alçada de 1.706 metres, cosa que el situa per sobre dels altres dos cims més representatiu del massís, les Agudes de 1.705 m.a. i el Matagalls de 1.697 m.a. El cim i les muntanyes properes fan de divisòria d'aigües entre la riera de Santa Fe i el naixement de la Tordera. Al seu cim hi veiem la caseta de l'antic observatori meteorològic, un dels més antics de Catalunya amb dades recopilades des del 1880, i les antenes situades al proper Puig Sesolles.

La caminada continua i passa a tocar de Can Martorell i Can Marc, importants masies envoltades de conreus. La modernitat ha transformat i destinat al turisme rural cases com Can Marc, Can Vila o el Castell de Fluvià.

Passada la casa de Can Marc, deixem a la dreta un trencall que baixa fins a creuar la Tordera, el riu que neix al Montseny entre Les Agudes i el Matagalls. El recorregut continua per l'esquerra i pren la direcció cap al nord-oest. Anem alternant boscos d'alzines i pins amb camps de conreu. Aviat deixem un trencall a la dreta que porta a Can Biel, i de seguida un altre, aquest cop a l'esquerra, que va a Can Curt. Després d'un tram boscós passem a tocar de Can Costa, on girem cap a la dreta iniciant un tram per dins del bosc força humit i fresc. Anem a sortir a una pista asfaltada que seguim cal al sud. A continuació deixem Ca l'Auleda i Can Bonamic. Aquest últim és un dels masos més antics de la zona. La seva història es remunta com a mínim al segle XIV i és un exemple de mas de la plana on a través dels més de 700 anys es pot seguir l’evolució dels conreus i dels aprofitaments hidràulics en aquesta part del Montseny. Creuem la Plana Bonamic envoltats de grans camps de conreu. Finalment arribem a la carretera de Palautordera a Seva, a l'alçada de Can Noguereta. La creuem i seguim cap a ponent el Camí del Castell de Fluvià fins arribar a una cruïlla.

LA CASA DE PALAU O CASTELL DE FLUVIÀ

A Sant Esteve de Palautordera hi ha dos castells, el de Montclús i el de Fluvià, si bé aquest darrer no era pròpiament un castell sinó un gran casal. El castell de Fluvià era una domus o casa forta coneguda com a Casa de Palau, de Sant Cebrià o de Sant Corneli. Està situada a dalt d'un petit turó que li permet un ampli domini visual de la vall de la Tordera. Es troba registrada com a Patrimoni de Bé Artístic Nacional.



La noticia documentada més antiga del castell es remunta a l’any 1154, quan s’hi establí una família de nobles, els Palau. L’any 1373, a través d’una aliança matrimonial, el domini passà a mans dels Torrelles i posteriorment, pel mateix sistema, es va incorporar al llinatge dels Fluvià fins el 1832, quan s’extingí la nissaga. L’edifici actual és el resultat de les reformes efectuades al llarg del temps. Al segle XIV la casa va ser fortificada, s’hi va construir la torre de guaita i es van aixecar els murs amb espitlleres. A partir del segle XVII va ser totalment transformada i es va convertir en una masia senyorial, moment al qual correspon la construcció del sector sud de l’edifici. Del primitiu castell només en resta la capella dedicada a Sant Cebrià que és d'estil llombard, amb planta de creu llatina d'una sola nau i absis trevolat.



A finals del segle XIX Benet Adroer va comprar i va reconstruir el casal, que es trobava en un estat ruïnós. Les obres efectuades van consistir en la reforma de l’església i es van construir les galeries, les quadres i els magatzems, i una petita torrella que han desfigurat exteriorment l'aspecte del casal. També es va obrir un gran portal a la façana est, que va passar a ser l’accés principal de la casa. L'any 1966 va ser restaurada i actualment funciona com a granja-escola i casa de turisme rural.

Cal destacar el fet històric que va tenir lloc l’1 de febrer de 1640. Un grup de soldats de les tropes castellanes del comte-duc d’Olivares va entrar al Castell de Fluvià i va assassinar Antoni de Fluvià, senyor del castell, i d’altres persones que s’hi havien refugiat, perquè s'oposava a l'allotjament arbitrari de tropes. La població va ser sotmesa a tota mena de furts, saqueigs, extorsions i abusos. Aquests fets, recollits en l'Himne de Catalunya, van ser un dels greuges exhibits contra Castella en la Guerra dels Segadors.

La caminada segueix la pista que gira a l'esquerra i que marxa cap al sud. Arribem a una bifurcació. Per l'esquerra surt el Camí de l'Olivar. Tombem a la dreta i anem revoltant les instal·lacions esportives de la granja-escola. Tornem a deixar un camí a l'esquerra, que marxa paral·lel a la Riera de Vallmanya en direcció a migdia. La caminada segueix la riera però en direcció contrària, arran del límit del bosc.



A poc a poc anem remuntant la vall, tenint bones vistes sobre el Castell de Fluvià, Can Vila Vell i Can Net. Aquesta última forma part de la xarxa de Parcs de les Olors. Quant la pista fa un revolt de 90° i es dirigeix cap a la masia de Can Net, agafem un sender que s'endinsa al bosc i continua pujant per la zona dels Forns d'en Vila. El camí va fent llaçades, per suavitzar la pujada, fins arribar a una bifurcació. Seguim el camí més fressat que marxa cap a l'esquerra. Al cap de poc arribem a un nou trencall. Per l'esquerra aniríem al cim del proper Serrat Roig de 406 m.a. Continuem per la dreta, ara planejant una mica, per sota el serrat. Nova bifurcació. Tombem a l'esquerra i seguim planejant per la capçalera del
Sot de l'Infern. El terra del camí és de sauló, fruit de la descomposició del granit degut als efectes de la meteorització. Trobem el marcatge del punt quilomètric 4, fet amb guix pels promotors de la caminada. Ens anem decantant cap a migdia, però mantenint l'alçada. Més endavant se'ns ajunta per l'esquerra un camí que puja del Sot de l'Infern. Tot seguit la caminada pren la direcció de ponent tot pujant una mica. Deixem a mà dreta un trencall i entrem, encara que breument, en terme de Sant Pere de Vilamajor. A continuació creuem el Torrent dels Verns.

És un goig caminar per sobre una catifa de fulles seques de roure, auró, blada... El bosc comença a mostrar els primers canvis de color. Passat el torrent, el camí es dirigeix cap a migdia i comença a baixar a poc a poc. No tardem en arribar a una clariana del bosc, on hi ha el Mas Forts.

EL MAS FORTS

Aquesta és una masia del terme de Sant Pere de Vilamajor, situada a la part baixa de la urbanització els Refugis del Montseny. Es troba en un punt elevat i amb una bona visió sobre l'entorn. Davant seu s'estenen, en diferents feixes, tot un seguit de camps. A continuació el camí retorna al terme de Sant Esteve i es decanta cap a l'est. La caminada ressegueix el cantó de llevant d'aquests camps, fins arribar al seu extrem sud. Aleshores el camí fa un doble revolt entrant en la zona dels Suros de Mas Forts.



Anem baixant per aquest bosc tant atapeït, que no ens permet tenir vistes panoràmiques, però que ens ensenya tot un mostrari d'arbres, arbusts i plantes en tot el seu esplendor. Gaudim descobrint els diferents roures: el martinenc, l'africà, el cerrioide i el de fulla gran. Es reconeixen per la seva característica escorça clivellada, la qual és un substrat molt adequat per al creixement de diverses espècies de líquens. De totes maneres, no és senzill distingir les diferents espècies, doncs encara que les fulles tenen característiques específiques és habitual l'encreuament entre les diferents espècies originant tot un seguit d'híbrids. Al finalitzar el descens i quan ens hem situat a prop dels 300 m.a., anem a parar a la carretera dels Refugis del Montseny. La seguim cap a la dreta fins a la Caseta de la Urbanització.



La urbanització els Refugis del Montseny, es troba situada majoritàriament dins el terme de Sant Pere de Vilamajor. Aquesta urbanització, considerada com a "Centro de Interés Turístico Nacional", és el resultat d’una actuació urbanística duta a terme els darrers anys del franquisme.

En aquest punt ens trobem un avituallament a base d'aigua. Tot seguit deixem la carretera i agafem un corriol que passa pel costat de la Caseta i s'endinsa per la zona de les Nogueres de Can Rovira. Tornem a recorre una zona força humida.



Al cap d'una estona enllacem amb una pista que segueix paral·lela el Torrent del Reguissol, un dels afluents de la Tordera.

La baixada comença a suavitzar-se i a poc a poc ens anem acostant a la plana humanitzada. El bosc va canviant i van augmentant la presència d'alzines. L'alzinar és una formació vegetal molt densa, amb un sotabosc espès que sovint la fa impenetrable. Anem descobrint noves plantes i noves sensacions.

Una mica més endavant sortim del bosc i arribem a una bifurcació. Per l'esquerra el camí porta a Can Boix i per la dreta a can Vinyes. Girem cap a la dreta i continuem fins a arribar a l'alçada d'aquesta última.

CAN VINYES

Davant mateix de la masia hi ha una bifurcació de camins. La pista que seguíem continua de front en direcció a migdia. La caminada gira pel trencall de l'esquerra i ens dirigim, entre mig dels camps, cap a llevant. Tot seguit a mà esquerra ens queda la masia de Can Boix.

CAN BOIX

La caminada continua avançant entre camps de conreu, clapes de bosc, antigues masies i nous habitatges. Tot això sota la mirada del Montseny. Una mica més endavant a la banda esquerra ens trobem amb un grup d'alzines majestuoses. El nostre company intenta abastar-ne una amb els seus braços però és del tor impossible.

La pista creua, a continuació, per sobre el Torrent del Reguissol i enllaça amb la zona urbanitzada del Pla. Entrem en l'asfalt tot seguint el carrer de Catalunya cap al nord-est. Al final del carrer, deixem l'asfalt i entrem al bosc tot cercant la Riera de Vallmanya. Ara el camí segueix paral·lel a la riera, per dins el bosc i arran d'horts i hivernacles, fins a trobar la carretera dels Refugis del Montseny. La seguim cap a la dreta. A la nostra esquerra, i barrejades amb alzines, pins i algun roure, veiem una bona quantitat d'alzines sureres, els coneguts popularment com a "suros".

La surera és una espècie molt propera i similar a l'alzina, amb la qual normalment conviu. Al Montseny ocupa una àmplia extensió a l'est i sud-est. Per això és relativament fàcil veure'n exemplars enmig del bosc. Ens trobem a les envistes de les primeres cases del barri de Santa Margarida. Seguim la carretera fins al seu final i arribem de nou al punt de sortida.



Després de passar el control d'arribada i d'arreplegar una samarreta de record, anem a recollir l'esmorzar que consisteix en un bon entrepà i beguda fresca. Mentre esmorzem, assistim a l'entrega de trofeus de la marxa-cursa.



Aquesta entrega ha estat molt divertida i ens ha amenitzat l'esmorzar. El presentador, amb molta gràcia i "salero", ha anat entregant els trofeus afegint-hi una frase, un reguitzell de paraules amb doble sentit, ironia o sarcasme que ha provocat el somriure de tots els presents. D'aquesta manera acabem aquesta petita caminada d'un bonic matí de diumenge.

23ª MARXA-CURSA DE SANT ESTEVE DE PALAUTORDERA 2012