CAMINADA NIUS D'ARBÚCIES A RIELLS DEL MONTSENY 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,20 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.040 metres, baixant: 1.040 metres.
Altitud mínima: 275 metres, màxima: 685 metres.
Temps total: 6 hores i 4 minuts.

Ens acostem al nucli antic d'Arbúcies, centrat en la Plaça de la Vila i l'església. La plaça està en part porticada i els carrers que l'envolten, són estrets i agrupats. La plaça està presidida per l'anomenat Arbre de la Llibertat, símbol d’Arbúcies.

LA PLAÇA DE LA VILA

Es tracta d'un plàtan centenari al voltant del qual té lloc la celebració de diverses activitats culturals del poble. El seu protagonisme ve de la Tercera Guerra Carlina, quan va ser motiu de disputes entre els veïns i les tropes carlines per causa del nom que duia. Moltes poblacions havien plantat l'any 1868, aquest símbol de la Revolució Francesa, amb motiu de la Revolució de 1868 coneguda com "La Gloriosa", La Septembrina o la Revolució de Setembre, per simbolitzar la llibertat aconseguida. A Catalunya actualment tant sols es conserven el d'Arbúcies (1868) i el de Llançà (1870). Ens en parla en Víctor Balaguer, a qui l'hi agradava molt el Montseny, al seu llibre "Al pie de la encina", escrit amb motiu de les estades fetes a Can Blanc, d’Arbúcies.

L'ESGLÉSIA DE SANT QUIRZE I SANTA JULITA

L'església consta d'una sola nau amb capelles laterals, quatre en un costat i tres a l'altre. Està situada a la plaça de la Vila, i envoltada d'altres edificacions com l'Ajuntament i el Centre Cultural de Can Cornet. L'accés al temple es fa des de la façana lateral, just als peus del campanar, que és de torre quadrada de dues plantes i cada cara està rematada per un frontis que conté una esfera de rellotge. Tot el conjunt acaba amb una torreta de base octogonal irregular. La part inferior de la torre, té el parament de carreus de pedra ben tallats, que envolten la portalada rectangular, amb llinda també de pedra. Al primer pis, hi ha una finestra quadrangular també envoltada en pedra, a diferència de les altres que són amb arc de mig punt. Els extrems són coberts amb carreus ben tallats, mentre que el parament de la façana és arrebossat i pintat. Encara es pot veure parcialment la façana lateral, amb els contraforts originals de pedra i les petites finestres d'arc de mig punt que corresponen a cada capella, malgrat la construcció posterior d'unes voltes d'arc de mig punt al seu davant.

LES VOLTES DE LA PLAÇA DE LA VILA

Es tracta d'una porxada amb voltes d'arc de mig punt de diferents dimensions que envolta una part de la plaça de la Vila, en front de l'església parroquial. Les voltes estan disposades una al costat de l'altre i corresponen a la planta baixa de diverses cases, deixant un pas a sota, de coberta plana amb bigues de fusta. Per la part exterior hi ha tres grans contraforts de pedra que sustenten els edificis. Les voltes són de pedra i a la base dels pilars hi ha, també en pedra, un petit repeu que fa de banc. El mur perpendicular de la dreta, que tanca la plaça, també continua amb dues voltes més, seguint la mateixa estructura.

Arranquem de la Plaça de la Vila en direcció sud seguint el carrer del Vern i guiats pel Josep i el Jordi, ànimes del Grup NIUS. Continuem pel carrer del Castell i després pel carrer de Maus, i per la travessia del Montseny fins arribar a la Bassa del Rascla.

Des d'aquest punt, a 340 m.a., tenim bones vistes sobre la vila d'Arbúcies. Per arribar fins aquí, hem anat seguint les marques vermelles i blanques del GR 83 pels carrers empedrats del barri del Castell. Durant la major part de la caminada seguirem aquest GR en direcció cap a Riells. Tocant a la bassa deixem els camins que porten a la Font de Lurda, a l'esquerra i a la del Ferro, a la dreta. Més endavant arribem a un collet al capdamunt de la pujada i a la carena que encercla per migdia Arbúcies. A la nostra esquerra tenim Can Callís. Travessem el collet i pel costat de Can Callís, seguim un fressat camí que baixa a creuar el Sot de Cal Gall, que s'obre tot just davant nostre. Una vegada creuat el torrent guanyem alçada novament i, en sortir de la conca, anem a parar a prop dels estables de Can Gall, al trencall d'accés a aquesta casa, que ens queda enclotada a la nostra esquerra i amagada a la vista. Continuem amunt per aquesta pista en direcció sud-est.



Passem pel costat d'una casa de segona residència i, una mica més endavant, enllacem amb la pista ampla d'accés a la masia de Can Torrent. La travessem i seguim un petit corriol senyalitzat amb les marques del GR 83 i del PR-C 201 que va fins al Castell de Montsoriu. Avancem de pla cap al sud, entre feixes i sense camí aparent. Arribem al Collet de la Costa d'en Malla. A l'altre extrem de les feixes apareix un corriol que tot seguit davalla cap al llit del Sot de les Ànimes dels Penitents del Purgatori.

EL SOT DE LES ÀNIMES DELS PENITENTS DEL PURGATORI

En aquest tram passem per una sureda força jove. L'alzina surera és un arbre molt semblant a l'alzina, diferenciant-se d'ella, bàsicament, per l'escorça de suro i per la capçada més esclarissada. Les fulles i els aglans tenen un aspecte molt similar. Podem observar com el sotabosc de les suredes, acostuma a ser més pobre que el dels alzinars, segurament per la seva explotació. El primer suro que s'extreu de pelar les sureres de trenta o quaranta anys d'edat, s'anomena pelagrí. És un suro rugós, de baixa qualitat, que s'utilitza per als conglomerats de suro. Les següents pelades es fan cada 10 o 15 anys i s'obté un suro de més qualitat, utilitzat preferentment per la indústria tapera i vinícola. L'explotació de les suredes es reconeix fàcilment per l'aspecte bicolor dels arbres, gris a les branques de la capçada i vermellós al tronc una vegada se l'hi ha arrancat l'escorça.

A mida que ens enfonsem al sot, la vegetació es fa més atapeïda i selvàtica. El sol en prou feines hi penetra. El periodista arbucienc del Diari de Girona Agustí Casanova Masferrer, recorda el Sot de les Ànimes en els següents termes: "... En aquest indret ombrívol i frondós, envoltat de roures i nogueres de fulla espessa, en nits determinades els pagesos es creuaven amb persones mortes que feia anys que estaven enterrades en el cementiri. Quan algú ho explicava a la botiga dels meus pares, li preguntava si coneixia el mort, què volia i on anava; em contestava que caminava a batzegades però amb la intenció d'anar a dormir a la casa on havia viscut i jo em quedava esglaiat i les cames em tremolaven de por. No sempre es trobaven amb el mateix difunt, i malgrat l'estat general penós que presentaven, podien perfectament identificar-los. Una vegada un mort li va demanar a un bosquerol si li podia donar paper i tabac per lligar un cigarret ja que feia molt temps que no fumava. Els pares em deien que no en fes gaire cas perquè alguns pagesos beuen massa vi i a la nit tornen torrats a las seves cases..." i "...hi havia acords elementals entre els nens, a tots ens agradaven els macarrons al forn, cap volia anar a la nit al Sot de les Ànimes, un espai ombrívol per on caminaven els morts,..."



Creuem el torrent del Sot de les Ànimes per una pintoresca passera de fusta, entre un bosc de ribera molt variat. El viarany torna a guanyar alçada i de seguida surt a uns prats extensos que cobreixen la vessant de la muntanya. Els anem remuntant decantant-nos cap a la dreta, en direcció oest, i gairebé mantenint-nos paral·lels al torrent, a l'altra vessant del qual es veu el mas abandonat de Can Casacremat.

ELS CAMPS DEL MORER

Al mig del camp deixem el PR que continua per l'esquerra en direcció al Castell de Montsoriu. Nosaltres continuem pel GR. Sense deixar les marques aviat entrem al bosc, on hi predominen el castanyer, el roure i el faig. Arreu d'Arbúcies neixen sobretot suros i algunes alzines, tot i que fa anys que hi han plantacions de faig, castanyer i roure i per això es poden trobar llocs on el pi i el castanyer s'hagin escampat sense ajuda humana. Més endavant traspassem una pista i tornem a agafar la direcció sud. Un tros més amunt, pugem a la pista d'accés a Can Roc. La seguim cap a l'esquerra. Tot seguit arribem a Can Roc.

CAN ROC

Es tracta d'una masia en runes, coberta per la vegetació i situada enmig d'unes feixes. La pista passa pel davant i al cap de pocs metres fa un revolt. En aquest punt, la deixem i seguim altre cop el Camí Vell de Riells que s'endinsa al bosc en direcció oest, vorejant la pista tot just per sota durant els primers metres. Al cap de poc trobem, a mà dreta, la Bassa de Can Roc que rebia l'aigua de la petita deu de la Font de Can Roc, antigament molt anomenada.

LA BASSA DE CAL ROC

Continuem amunt i de seguida enllacem amb una pista. Poc després la deixem i pugem per l'esquerra, enmig d'una estassada del bosc vorejant, a una certa alçada, el marge dret d'un petit sot, amb la seva vorera oposada coberta per una perxada. Al capdamunt, entrem a l'Aulet del Morer, que es mostra ple d'una nova perxada. La flanquegem per l'esquerra. Arribem a un replà al cap de la pujada, ple de castanyers. Ens aturem per reagrupar el grup.

Les castanyedes són especialment abundants a les valls d'Arbúcies. El castanyer fa els fruits en grups de tres o quatre, embolcallats per una cúpula espinosa o pelló. Avui ocupa terrenys de muntanya mitjana que correspondrien a les rouredes o a l'alzinar muntanyenc. L'explotació tradicional es produïa en dos règims: el bosc gros, format per arbres grans, dels quals s'aprofitava la fusta, i el bosc menut, resultat de la rebrotada de les soques en tanys alts i prims, les perxes, que s'utilitzaven per a la construcció de bocois. La perxada és una forma de conreu forestal del castanyer. Consisteix a talar el tronc principal de l'arbre i deixar créixer els diversos rebrots, llargs i drets anomenats tanys o perxes. Al Montseny aquests tanys eren utilitzats sobre tot per a l'elaboració de rodells i dogues per fer bótes. Aquest ús es veu afavorit per la flexibilitat i ductilitat de la fusta. Amb els rodells de castanyer, feixos de branques primes esberlades longitudinalment, es feien els cèrcols, que són les anelles que mantenien unides les dogues de la bóta. S'utilitzaven sobretot quant el producte que contenien havia de viatjar per mar o era del tipus salat, per tal d'evitar el rovellament dels cèrcols metàl·lics.



Continuem per la dreta, pujant suaument cap al sud-oest, i al cap de pocs metres trenquem a l'esquerra per un corriol, que s'enfila de dret guanyant desnivell amb forts trams de pujada. A la banda esquerra s'hi desenvolupa un alzinar muntanyenc, mentre que al cantó dret hi tenim una ufanosa castanyeda. A poc a poc es suavitza el pendent i entrem en la Perxada del Replà, com hem explicar es tracta d'un bosc de castanyers explotat per aprofitar-ne la fusta. Aquesta castanyeda proporciona al camí molta ombra i vegetació. A continuació l'itinerari s'enfila per un altre tram ombrívol. Més endavant sortim de la castanyeda i de l'obaga i, per un petit grau a la roca, pugem a una pista transversal, que seguim cap a l'esquerra en direcció sud. Anem ascendint suaument a través d'unes feixes esglaonades, entre la Casanova d'en Torrent, que ens queda enlairada a la dreta, i una antiga bassa, que deixem sota el camí.

LA CASANOVA D'EN TORRENT

Una vegada hem travessat els camps, girem a ponent i continuem amunt, vorejant-los per l'esquerra. Enllacem amb una pista herbada que seguim cap a mà dreta. A mida que ens acostem al Coll de Sant Climent, l'horitzó s'amplia. Arribem al Coll de Sant Climent, situat al l'est del Turó de Montfort i sobre una important divisòria d'aigües de Riells i Arbúcies. Àmplia vista sobre tots dos costats del coll i sobre el massís de Morou i els cims culminants de la Vall de Santa Fe.

EL MAS DE SANT CLIMENT

El Mas de Sant Climent es troba arrecerat a la solana d'aquesta àmplia collada. Ens trobem davant el famós "hotel fantasma". Per sort es van poder parar les obres per trobar-se dins el Parc Natural del Montseny. Fins l'any 1998 encara hi havien les runes de l'antic Mas de Sant Climent. El 7 d'agost del mateix any, l'empresa Baden Grup va presentar davant la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya un projecte de reforma per dedicar el mas a la cria de faisans. L'Ajuntament d'Arbúcies, al juny de 1999, va autoritzar a l'empresa la rehabilitació del mas, però mantenint les estructures originals i sense afegir-hi res de nou. Al cap d'un any el mas s'havia enderrocat i s'hi havien construït quatre edificis.

El 28 de juliol un decret municipal suspenia la llicència, obligava a l'enderroc de les construccions i obria un expedient sancionador a l'empresa Baden Grup. L'Ajuntament argumentava que les obres eren "il·legals i il·legalitzables d'acord al pla general". Però 37 dies desprès, i sense que ningú interposés recurs, va canviar d'opinió i va emetre un informe que permetia legalitzar les obres amb una serie de reformes. Quatre anys més tard, a l'abril de 2004, la companyia va demanar un canvi d'ús: en lloc de criar faisans, volia construir un hotel. Urbanisme va fer un informe favorable i al 2005, l'ajuntament hi va concedir el permís.



Els veïns de la urbanització de Fogueres de Montsoriu són els que interposen una demanda als jutjats, tement que els camions de les escombraries i els proveïdors del hotel passessin per la seva urbanització. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ordenar l'enderrocament dels quatre edificis de quasi 3.400 m² perquè s'han edificat en sol no urbanitzable d'especial protecció. La sentència és ferma i ordena "el íntegro derribo de lo construido", "la restauración de la realidad física anterior" i "el cierre, clausura y precinto". El tribunal critica, a més, l'actuació de l'Ajuntament, que va ordenar al juny de 2000 l'enderrocament i 37 dies després va variar la seva opinió. "Resulta a estas alturas de una evidencia abrumadora que no nos encontramos en forma alguna en presencia de unas obras de conservación, mejora y rehabilitación de una masía, sino ante unas construcciones de obra completamente nueva", diu la jutge, que titlla l'informe en que l'Ajuntament camvia d'opinió de "inasumible" i fet "de forma inaudita". La sentencia condemna l'Ajuntament a tancar l'hotel i assumir el cost de l'enderrocament si Baden Grup no ho fa. A més, exigeix que inicii un expedient sancionador "contra quien corresponda".
El País. Domingo, 14 de febrero de 2010.

Després del suggeriment del Josep, aprofitem el lloc per fer parada i esmorzar. El lloc bé s'ho val doncs la major part de la caminada ha transcorregut per boscos frondosos i amb molta vegetació. Aquest és un dels pocs llocs en que podem veure vistes panoràmiques tant del massís de Morou, com de Les Agudes i el Turó de l'Home.



A prop del mas també hi trobem un jaciment arqueològic. Aquest es troba situat en un marge del Mas de Sant Climent, envoltat de bosc de pins i alzines i abundant vegetació arbustiva. El jaciment es localitza en el marge situat a la dreta i a tocar l'entrada del mas. Es tracta d'una possible sitja, de petites dimensions i fons pla, que va quedar retallada en realitzar-se uns rebaixos de terra amb una màquina excavadora amb motiu de la reforma del mas i el seu entorn. El seu interior està ple de terres i un gran nombre de pedres.

Les vistes des d'aquest indret són extraordinàries. Destaca sobretot una petita zona situada entre Arbúcies, Gualba i Breda, el massís de Morou. La seva trencada orografia no s'assembla en res de la resta del Montseny. Correspon a la zona més humida del massís i aquest fet el converteix en el més ufanós, caracteritzat per un relleu intricat, format per petits turons i fondalades que creen un ambient recòndit i encisador. Hi podem observar unes taques de color més clar: són roques granítiques que afloren entre la densa cobertura boscosa que el cobreix.

A continuació s'ens desplega tot el muntanyam entre el Turó de l'Home i les Agudes, encara una mica ennuvolat a aquesta hora del matí. El Turó de l'Home és la muntanya més alta del massís del Montseny amb una alçada de 1.705,78 metres sobre el nivell del mar, cosa que el situa per sobre dels altres dos cims més representatiu del massís, les Agudes (1.705,44 metres) i el Matagalls (1.697,22 metres).

Finalment observem Les Agudes, el cim més alt d'Arbúcies. En contrast amb els altres cims del massís (el de Matagalls i el turó de l'Home), Les Agudes són de contextura angulosa i molt accidentada.



Just en el Coll de Sant Climent es troba la pista que, procedent de la urbanització de Fogueres, careneja fins a la masia de la Feixa Llarga, i des de la qual es pot arribar al Turó de Montfort i a la Torre de guaita del mateix nom. El coll també separa els termes d'Arbúcies de Riells.

El camí de Riells creua el coll i emprèn la davallada vorejant per l'esquerra els erms que s'esglaonen sota la casa, que ocupen la coma de l'anomenat Sot de Sant Climent. Un cop entrem al bosc continuem baixant pel fons de la capçalera d'aquesta vall. Aviat enllacem amb una pista transversal de desemboscar. La seguim, en suau descens, pel marge esquerra del sot, allunyant-nos de la seva llera.

anem baixant, saltant de pista en pista, seguint dreceres per dins el bosc. De tant en tant grossos suros ens barren el pas.



Traspassem l'encaixonat barranc del Torrent de les Fontiques a les envistes de Can Belluga. Aquesta és una masia restaurada i enlairada sobre l'aiguabarreig dels torrents de Sant Climent o de la Bassa Nova i de les Fontiques o de la Bassa Vella. El vell camí continua avall seguint el Sot de les Fontiques paral·lel a l'aiguabarreig. Al cap d'una estona entrem en el revolt d'una pista, que seguim avall, tot seguit ens arriba per l'esquerra la pista que davalla de Can Llop. Anem baixant pel vessant dret de la vall, per on circula ara la riera de Breta, originada per la unió de les aigües del dos sots anteriors. Arribem a Can Marlet. Gran pagesia transformada en hostal i situada sobre la confluència de les rieres de Breta i dels Vimeners. Indret fresc i agradable, cobert d'uns verns altíssims. El camí es va separant, a poc a poc, del fons de la vall decantant-se cap a ponent. Al cap d'una estona creuem la riera dels Vimeners o de Riells que davalla de Santa Fe, mitjançant una passera de fusta.



Tot parlant amb el Josep, ens comenta que l'antic camí, passava per dins de Can Marlet i es va tenir que variar el seu recorregut. Sembla ser que hi ha certs problemes en la senyalització d’alguns camins, i ens diu que el Parc del Montseny és una mica especial perquè no hi ha acord amb alguns propietaris que no en volen. Finalment arribem a una pista força ampla. Per l'esquerra s'arriba a Sant Martí de Riells i per la dreta s'enfila cap els Corrals de Perarnau. El Josep proposa al grup, allargar la caminada seguint un curt recorregut fluvial per la riera de Riells. Així que tombem cap a la dreta i seguim cap al nord-oest per la pista ampla que puja suaument des de Sant Marti de Riells.

EL CAMÍ DE LES CASCADES

El Camí de les Cascades és el nom que l'hi va donar Mossèn Pere Ribot, rector de Riells, al pintoresc corriol que remunta, entre gorgs i cascades, l'encaixonada riera de Riells. Creuem per un pont per sobre la riera de Riells i seguim amunt per la seva vorera esquerra. El camí s'origina a l'altre costat de la riera, justament en el punt en què la pista se n'allunya definitivament. Baixem per un corriol en direcció al rierol. Travessem el corrent d'aigua per una passera de fusta.

Al cap d'una estona arribem a uns prats i, a continuació, a uns grossos castanyers centenaris. El camí passa per entre els vells troncs, i continua vorejant els troncs caiguts de velles alzines i pollancres i restes de grans branques de castanyers que donen un caràcter selvàtic al lloc.



Més enllà la vall s'estreny i s'encaixona d'una manera sobtada. El corriol ens obliga a vorejar sempre el curs de l'aigua, avançant entre l'espessa vegetació que cobreix aquest sot. El corriol és estret i comencen a aparèixer les primeres cascades.



Crida força l’atenció el veure pedres tenyides d’un vermell molt intens submergides dins la riera de Riells. L’explicació és senzilla: les aigües que s’escolen cap a la riera de Riells venen carregades de sals ferroses en dissolució que les han arreplegat de les roques del subsòl. Un cop a la superfície aquestes aigües s’oxigenen i el ferro s’oxida, es torna insoluble, i precipita sobre les roques del fons.



Arribem al punt més estret del recorregut, on la roca s'avança sobre el llit de la vall. Som a l'anomenat Clot de l'Infern. Indret selvàtic i imposant, on el brogit de l'aigua i l'espai reduït provoquen fortes sensacions. Les dues voreres de lloses granítiques del Turó de Morou arriben a tocar de l'aigua, mentre les falgueres i les molses aprofiten les esquerdes i els arbres caiguts.



El corriol travessa el riu, i s'enfila per les roques del marge oposat per salvar aquest engorjat. Els passos són fàcils, però sovint relliscosos. Superat aquest entrebanc, avancem buscant els millors passos en totes dues voreres. El corriol segueix remuntant les aigües de la riera. Arribats a un punt, iniciem el retorn pel mateix camí i així continuar la caminada. Ha estat un plaer aquest recorregut per la riera. Ombrívol, fresc, aventurer,... costa trobar adjectius per aquest espai.

El massís del Montseny està format bàsicament per granit. D'aquí la gran quantitat de sauló que hem anat trobant en els corriols i camins que hem trepitjat. El relleu d'aquest sector granític està fortament condicionat per l'acció de la xarxa de rieres i torrents que fàcilment ha alterat aquest substrat granític. La important massa boscosa que cobreix tota l'àrea impedeix veure el paisatge rocós, tant sols, com hem vist, a la zona del Turó de Morou hi podem observar unes taques de color clar: són roques granítiques que afloren dificultosament entre el dens bosc que el cobreix. Malgrat això, quan ens acostem al nivell del terra, veiem acumulacions de blocs o boles granítiques de mides no gaire grans, escampades de forma caòtica. Aquests blocs són nuclis de roca que s'han preservat de la meteorització. L'erosió de les aigües de la riera s'ha endut el sauló, i ens ha deixat al descobert la roca inalterada, com veiem en aquest racó de la riera de Riells.

Una vegada arribats a la pista ampla la seguim de baixada en direcció a Sant Martí de Riells.

L'ABADIA DE SANT MARTÍ DE RIELLS

El nucli de Riells de Montseny està format per masies disperses i centrat per l'església parroquial de Sant Martí de Riells. L'església està situada en la vall formada entre el turó de Morou i el pla de Fogueres i el puig del castell de Montsoriu, per on transcorre la riera de Riells. El temple actual és una petita i austera església romànica datada al segle X, tot i que ha sofert múltiples intervencions posteriors.



L'interior de la nau, de volta de canó, és de rajols; els murs són de pedra irregular, tret de l'absis que està arrebossat i pintat, amb tres obertures d'arc de mig punt amb vitralls. A banda i banda hi ha dues capelles que s'obren a la nau central per uns arcs de mig punt de pedra. A la dreta del temple hi ha la rectoria adossada, que data del segle XVIII, i comunicada directament amb l'església per una capella amb volta de creueria i al costat esquerre trobem el cementiri.

L'edifici, de línies sòbries i senzilles, té un campanar d'espadanya que abans ocupava una posició central, però que posteriorment ha estat desplaçat al costat dret. És de dos ulls i conté dues campanes, la Martina i la Mercè.

La façana presenta una portalada composta d'una arquivolta cilíndrica llisa recolzada sobre dues columnes. Els capitells estan esculpits amb decoració de caràcter floral. El de l'esquerra presenta una fulla a l'angle, a base de tres incisions concèntriques i un motiu circular que sorgeix d'una tija vertical al mig de cada cara. El de la dreta també té una fulla a cada cara però acabada amb una voluta. Al centre del mur de la façana s'obre un òcul circular i a la dreta hi ha una fornícula amb la imatge del sant en terracota.

MOSSÈN PERE RIBOT I SUNYER

En aquesta església hi va estar des de l´any 1941, mossèn Pere Ribot, natural de Vilassar de Mar. Va ser, a més de capellà, poeta i persona de gran cultura i un dels primers en pronunciar una missa en català durant els anys del franquisme. El seu lema era: "Podran arranar, però no desarrelar". Va ser tot un referent de la resistència catalana durant aquell temps i Riells un lloc de pelegrinatge d'intel·lectuals compromesos. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, l´Abat Escarré de Montserrat, o la Mare Teresa de Calcuta, per exemple, són alguns dels visitants que s'hi van acostat. Amb la fi del franquisme mossèn Pere no va deixar d'estar disconforme, i així ho va fer saber en diverses entrevistes. Quan es va referendar l'Estatut de Sau, va votar que "sí, tot i el convenciment que aquest és un estatut que neix amb leucèmia. Ens ha tornat a la Mancomunitat de Prat de la Riba, a res més".


Per què el nom d'Abadia, si Sant Martí de Riells és una parròquia? És el mateix Mossèn Pere Ribot que ens ho explica: "...Quan hem vaig queixar al bisbat de Barcelona que cada vegada tenia menys feligresos, em van dir que si no volia estar tant sol, podia tancar l'església... Vaig esperar un temps més amb la confiança de veure que aquelles cases abandonades tornarien a tenir vida, com succeïa als pobles del Maresme. Però no fou així, i com que estava molt enamorat d'aquestes muntanyes i de la gent que hi vivia, el meu propòsit fou d'arrelar-hi fortament... En manifestar al senyor bisbe aquesta resolució... em va dir que em fes càrrec de viure sol com començava a succeir a més d'un monjo a la seva Abadia. Em va agradar el suggeriment que podia ser monjo d'una abadia, i és que, de vegades ho sembla que ho sigui. D'aquí el nom d'Abadia de Sant Martí de Riells..."
Converses amb Mossèn Pere Ribot. Josep M. Modolell i Ros. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1997

Una vegada vist tot el conjunt, iniciem el retorn a Arbúcies pel mateix camí, seguint de nou el GR 83, el Camí del Nord.

En travessar de nou la riera de Riells, hem pogut captar aquesta bonica imatge d'un espiadimonis volant per sobre l'aigua. Els odonats són un ordre d’insectes coneguts popularment com a espiadimonis, libèl·lules o cavallets del diable. Tenen l'abdomen llarg i prim, amb colors lluents i virolats. També posseeixen quatre ales llargues i estretes, generalment molt grosses, membranoses, transparents i amb nervació reticulada alhora que tenen uns ulls molt grossos. Cal diferenciar els espiadimonis de les libèl·lules, que tot i també ser odonats són individus de dimensions lleugerament superiors i amb coloracions no metàl·liques.

En arribar de nou al Mas de Sant Climent, els núvols s'han esvaït i les imatges panoràmiques són molt més nítides.



Veiem la fita del camí Riells-Arbúcies i agafem el camí que baixa cap a la dreta. Entrem ja al terme d'Arbúcies. El camí ben aviat baixa a l'esquerra en direcció a Arbúcies que es divisa al fons. A l'esquerra del camí divisem la Casanova d'en Torrent. Arribem a la bassa de Can Roc i després a la masia. Hi passem pel davant i anem seguint la pista. Arribem al Prat del Morer. Just abans d'entrar al prat, veiem una altra fita del camí. Travessem el prat per trobar el camí a l'altre costat. Sortim del Parc Natural del Montseny. Arribem a les primeres cases d'Arbúcies i a la Bassa d'en Rascla.

LA BASSA D'EN RASCLA

Tenim Arbúcies als nostres peus, agafem a mà esquerra el Camí del Rec de la Plana, un sender planer, molt ombrívol, que segueix la sèquia de regadiu que voreja una infinitat de petits horts.

El recorregut és molt agradable i sense desnivell. El soroll de l'aigua del rec ens acompanya tota l'estona. Al cap de poc arribem a la Bassa d'en Sansa.

LA BASSA D'EN SANSA

A continuació el sender passar per un tram més ombrívol i tapat per la vegetació. Ens estem acostant a la Font del Ferro.



Una mica més endavant el sender s'eixampla. A mà esquerra, a l'altra banda del rec, es forma una petita esplanada a prop d'un torrent secundari, en un dels seus marges hi ha la Font del Ferro.

LA FONT DEL FERRO

La font es troba en un espai ben arranjat amb bancs per a seure. L'aigua brolla per una canella de ferro, inserida en una paret feta amb pedres polides. Gravades a les pedres hi ha el nom de la font i una data, 1602, que suposem deu indicar l'any de la seva descoberta. Ens hem refrescat força en aquest agradable espai. El gust de l'aigua no té res a veure amb el nom de la font, com es podria esperar. Hem de suposar que actualment està connectada a la xarxa pública del poble. Deixem la font enrere, i seguim uns metres el camí del rec. Al cap de poc el deixem i baixem per la dreta a trobar el carrer del Turó del Campament. Des d'aquí creuem la Plaça de Frederic Mompou i, per darrere les cases, enllacem amb el carrer del Vern i de seguida som de nou a la Plaça de la Vila.

CAMINADA NIUS D'ARBÚCIES A RIELLS DEL MONTSENY 2012

Abans de marxar ens fem una fotografia als peus de l'Arbre de la Llibertat, el símbol d'Arbúcies.

"...Tiene esta plaza dos grandiosos árboles. Uno es el de la libertad, que se plantó en tiempo de la revolución de Septiembre, ha ya veintidós años. Es curiosa la historia de este árbol , que voy á contar como me la contaron. Cuando estalló la última guerra civil por haberse echado al campo los siempre impenitentes carlistas, llegaron éstos una vez á Arbucias, y promovióse en ellos gran algarada en demanda de que él árbol fuese derribado y reducido á cenizas, atumultuándose todos en torno de aquel infeliz plátano que tenía por crimen el de ser el árbol de la libertad. Iban ya á efectuar su obra de destrucción y todo estaba preparado para ello, cuando algunos vecinos del pueblo y los concejales del mismo intervinieron cerca del jefe carlista, que creo era el cabecilla Huguet, rogándole que fuese respetado el árbol, no por ser el de la libertad, sino porque era principal adorno de la plaza, sirviendo de solaz j recreo á los vecinos. Dejóse vencer Huguet por los ruegos y accedió á la petición, siempre y cuando se fijase un cartel en el tronco que dijese: Árbol de recreo. Y así se hizo. Y como la tropa murmurase al ver que se les negaba el goce solicitado, Huguet, firme en el cumplimiento de su palabra, mandó colocar allí cuatro centinelas con bayoneta calada y con orden de hacer respetar su mandato; por lo cual vino á suceder que los carlistas dieron guardia de honor al árbol de la libertad. Guardóse luego el cartel, y cada vez que por accidente de la guerra volvían á entrar los carlistas en Arbucias, aparecía en el árbol el protector cartel. Más adelante se acudió al medio de plantar otro árbol á su lado, para que uno y otro se confundieran, salvándose mutuamente, y así es como pudo llegar hasta nuestros tiempos..."

Dins "Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos."
Víctor Balaguer
El Progreso Editorial. Madrid, 1893