LXVIIIªCAMINADA RIVENDEL PEL MOIANÈS: BUSSANYA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 11,06 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 417 metres, baixant: 417 metres.
Altitud mínima: 583 metres, màxima: 751 metres.
Temps total: 4 hores i 8 minuts.

Ens trobem a la Plaça de Catalunya de Moià amb els amics Sebastià i Núria, que organitzen cada mes, sota el nom de Rivendel, una caminada sorpresa per donar a conèixer els racons del Moianès. Desconeixem si el nom està inspirat en el que apareix en les novel·les El Hobbit i el Senyor dels Anells, de l'escriptor britànic J.R.R. Tolkien; però s'hi adiu d'allò més: a la novel·la, Rivendell és un lloc d'acollida per a tots els pobles lliures de la Terra Mitjana, una ciutat-refugi habitada pels elfs i dirigida per Elrond. El Sebastià i la Núria ens han acollit i ensenyat racons preciosos, amagats entre el bosc humit i fresc, i ens han dispensat una amabilitat i atenció incomparables.

LA PLAÇA CATALUNYA O PLAÇA DELS ÀNECS

El 29 de gener de 1943 es va començar l’anomenada Urbanització Sud, un projecte urbanístic per unir les cases del carrer del Palau amb la carretera de Vic, fins llavors camps de conreu, i que havia de tenir el seu centre en una gran plaça, l’actual Plaça de Catalunya. A mesura que avançava la seva urbanització, aquella plaça es va anar convertint en el lloc ideal per a instal·lar-hi l’exposició de la fira i l’envelat i les atraccions de la Festa Major. Malgrat el nom oficial, molt tardà, va fer fortuna entre els moianesos el nom popular de "plaça dels ànecs". Hi ha diferents versions que expliquen l'origen d'aquest nom. Unes diuen que era el lloc per on corrien lliurement una colla d’ànecs d’alguna casa veïna; d'altres conten que un any, com a motiu decoratiu d’entrada a la fira, es va construir un estany artificial amb uns quants ànecs. La plaça inclou el Monument a Catalunya, quatre columnes rectangulars de ciment d'uns nou metres d'alçada, obra de l'arquitecte Jordi Sarri i Vilagelliu, que representen les quatre barres catalanes, separades unes de les altres per un espai d'un metre aproximadament. Inicialment sorgien d'un estany d'uns cinc metres de diàmetre. Amb el temps l'estany es va reomplir de terra i s'hi han plantat espècies vegetals.

Iniciem la caminada dirigint-nos cap al sud a buscar la carretera de Vic a Manresa. La seguim per la dreta en direcció a ponent.



Anem avançant per la carretera fins arribar a la zona de les Cases del Franquesa. Aleshores en aturem i entrem en un dels patis davanters, per admirar una maqueta de l'església parroquial de Moià.

MAQUETA DE L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA DE MOIÀ

Reproduir l’església del poble en una maqueta, l'hi ha suposat al moianès Josep Fonts treballar-hi durant dos anys. L'església fa 93 centímetres d'alçada, i el campanar 2,15 metres. La seva companya, la Núria, ens aporta més dades sobre la maqueta: 1.200 quilos de pes i inclou 8.000 teules fetes totes d'argila cuita a mà. Ha fet tota la maqueta en una escala de 1:32, tot un repte que ha durat dos anys i més de 4.000 hores de dedicació. La Núria ens explica que ha tallat cada pedra, ha fet bastiments, motllures, pilars, voltes o finestres una a una, a mà, amb la mola, la raspa, l’escarpa i la maceta. A través d’algunes de les seves obertures s’hi pot veure a dins de l’església les naus, les voltes i l'altar major, fets també amb gran precisió.



L'església parroquial i arxiprestal de Santa Maria de Moià, constituïda al llarg del segle XVI, es va començar el 1674 i es va acabar el 1722. Consta d'una gran nau, amb creuer, coronada per una cúpula, amb una treballada i elegant portada barroca al mur de ponent i una de més petita a la part nord que dóna a la plaça del mercat. El campanar, de 52 metres d'altura, és de pedra ben treballada, de forma octagonal amb grans finestrals al pis de les campanes i amb una cornisa, sostinguda per atlants, que té una gran barana amb poms i arcuacions i cimbori d'arcs lleugers. Comparant-les podem certificar que el resultat és excel·lent i sorprenent.

Retornem a la caminada i ben aviat girem a la dreta pel carrer de Jacint Icart. En arribar a una placeta tombem a l'esquerra pel darrere de les cases de La Pineda. Estem recorrent part de l'antic Camí Ral de Manresa.

EL CAMÍ RAL DE MANRESA

Els camins rals eren rutes concedides i afavorides pels reis, que aglutinaven bona part del comerç i els transports entre els pobles que connectaven. Eren camins públics utilitzats per les comunicacions generals i de més trànsit abans de la construcció de les carreteres. El Camí Ral a Manresa era la via que unia Moià amb Manresa. Es parla, com a precedents d'aquest camí, d'antigues rutes d'època ibèrica i romana. Durant l'alta edat mitjana es troba documentada l'anomenada "Strata Francisca", o camí dels francs que entrava al Moianès pel coll de la Pollosa i sortia per Calders, un camí d'origen romà que comunicava Vic amb Barcelona per Moià. D'aquí sortia un ramal que enllaçava amb el Bages. El Camí Ral a Manresa és el continuador d'aquesta antiga estrada. Té un origen medieval i va estar vigent fins que el 1853 es construí la carretera de Manresa a Vic, que va permetre la circulació de carruatges. Segueix paral·lel, cap a ponent, l'actual C-59.

Anem avançant enmig de camps de conreu per un camí sense gaires desnivells. Per un moment ens acostem a la carretera, però de seguida ens hi separem per baixar i creuar la Riera de l'Om. A mà esquerra intuïm, entre la vegetació, el Pont de les Gitanes o Pont de la Riera de l'Om. Es tracta d'un pont, d'un sol ull, construït amb pedra de gres pel que actualment hi passa la carretera de Manresa. Aquest pont es va construir l'any 1854 sota el regnat de la reina Isabel II amb la millora del camí ral que portava a Manresa. A la banda dreta i mirant cap al nord, veiem enlairada en el Turó del mateix nom, la capella de Sant Andreu de Clarà. Continuem el camí tot passant pel costat d'una finca en la que hi veiem un tancat per a cavalls. Amb petites pujades i baixades, anem recorrent extensos camps de cereals daurats, i esquitxats de tant en tant per petites clapes de verd. Quant el camí comença a separar-se més decididament de la carretera, a l'alçada del Pou de Casagemes, un company ens ensenya una barraca de vinya sota el marge del camí.

LA BARRACA DE VINYA DEL POU DE CASAGEMES

La barraca es troba en molt males condicions de conservació i coberta de vegetació, però, com a curiositat, destaca una alzina que hi creix des del seu interior. Retornem al camí i prosseguim la caminada. Al cap d'una estona, i després de passar un petit bosc, arribem a una petita esplanada. Des d'ella i mirant cap al nord-oest, força allunyat, veiem el conjunt de Sant Vicenç de Vilarassau, pertanyent al terme municipal de Santa Maria d'Oló.

SANT VICENÇ DE VILARASSAU

Sant Vicenç de Vilarassau és un petit veïnat de masies disperses del municipi de Santa Maria d'Oló. La seva església és el centre del veïnat i es troba situada en una petita plana al sud-est del Serrat del Coll. És una església romànica, datada del segle XI, petita, però molt bonica, que vam tenir la oportunitat de visitar en la XXXª Caminada Popular d'Oló del 29 de maig de 2011.

Reemprenem el camí continuant avançant cap a ponent. La successió de camps i bosc és continua. Més endavant, travessem una clapa més gran de pins, blades i roures i ens apropem al camí que va de la carretera de Manresa al mas Bussanya. Abans d'arribar-hi però, ens aturem en una petita esplanada per reagrupar el grup.

A continuació i abans d'arribar al Camí de Bussanya, girem a mà dreta per una pista herbada que marxa planera per dins el bosc en direcció nord-est. Al cap de poc enllacem amb una altra pista que seguim cap a l'esquerra. Quant arribem al primer revolt, ens endinsem dins el bosc que tenim a mà esquerra i tot baixant arribem a la capella de Sant Jacint.

LA CAPELLA DE SANT JACINT DEL MAS BUSSANYA

Estem davant d'una petita capella d'una sola nau amb la teulada a dues vessants i campanar d'espadanya. Aquest té una petita teulada a dues vessants amb el ràfec construït combinant filades de teula, rajola i rajola.



L'accés a l'ermita es fa a través de dos esglaons d'un sol bloc amb els angles arrodonits orientats a ponent. En el portal d'accés hi ha un templet amb la teulada a una vessant amb el ràfec format combinant rajola, teula i rajola. A sobre de la porta d'accés sobresurt un ull de bou molt més modern. A la dreta de la porta hi veiem una finestra de petites dimensions amb la llinda de gres i l'enreixat en forma de creu i decorat amb una flor central. Tota la façana de ponent conserva l'estucat que imita el dibuix dels carreus.

El portal queda emmarcat per dues pilastres i un dosser de pedra en mig del qual hi ha l'escut nobiliari de la família Bussanya. Aquest està enquadrat per una armadura i està semi-partit; en baix relleu hi ha, a la part superior, un edifici que podria tractar-se del mas Bussanya i a la part inferior apareix un braç amb una mà que sosté un ram de jacints. Els capitells que flanquegen l'accés estan decorats geomètricament i són de fust llis i base de planta quadrada.



La porta d'accés, de fusta, conserva el picaporta i els claus d'unió amb forma de petites petxines de ferro forjat. La capella té l'absis semicircular encarat a llevant amb la teulada a dues vessants i el ràfec amb filades mixtes de rajola i teula. La seva paret, igual que les de les façanes que donen al nord com al sud, té un estucat llis, havent-lo perdut a la part inferior del sòcol on s'hi poden veure les pedres. A la zona propera al ràfec de l'absis hi ha una sanefa que imita arcs de mig punt amb una petxina a la base d'on arranquen els arcs. A la part central exterior de l'absis s'observa una finestra de mig punt amb una reixa de ferro forjat de factura molt acurada.

A través de la reixa de la finestra de la façana principal, hem pogut veure una part del seu interior. Encara conserva l'altar de fusta, d'estil barroc, pintat de blanc i amb dos columnes salomòniques situades a banda i banda que conserven restes de pintura i daurats. A la paret on està situat l'altar, la capa de pintura és de color vermell pompeià. A uns metres de la capella, hi ha un parell de bancs senzills de pedra calcària. Després de veure-la, ens adonem de que, netejant-la una mica de la vegetació que la cobreix, seria un lloc prou encisador.

A continuació retornem a la pista que seguíem i prosseguim baixant per dins del bosc. Al cap de poc enllacem amb una altra pista. La seguim cap a l'esquerra i en un no res arribem al mas Bussanya.

EL MAS BUSSANYA

És una imponent masia rural amb elements gòtics molt interessants. Per la seva situació, domina la capçalera de la vall del torrent de Bussanya, tributari per l'esquerra de la riera de Malrubí. A primer cop d'ull destaca una bonica torre quadrada, que originàriament tenia tasques defensives i d'aguait. Té la façana encarada a migdia amb algunes parts anteriors al segle XVI. Al segle XVII se li va afegir la torre de planta quadrada amb la coberta a quatre aigües.

De l'estructura primitiva es conserven diferents elements arquitectònics, destacant l'arc apuntat que dóna accés als estables. S'hi accedeix per una gran portal emmurallat que dóna pas al barri. A ell hi donen les quadres, que s'han conservat, la porta d'entrada a l'habitatge amb el gran arc apuntat i una espècie de petit porxo amb una altra porta. El mas està datada al 1644 segons una inscripció trobada en una de les finestres. Fora d'aquest recinte hi ha el paller de grans dimensions.



Respecte al seu nom, podria estar relacionat amb l'epidèmia de pesta que assolà Àsia i Europa des de mitjan segle XIV fins al començament del segle XV. Copiem un text de Francesc Rafat Selga que en el IVº Congrés d’Història de la Medicina Catalana, celebrat a Poblet del 7 al 9 de juny de 1985, presenta unes Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa, que entre d'altres coses diu: "Finalment, una petita digressió lingüística. El nom que s'acostuma a donar a l’epidèmia és molt divers: pesta negra, pestilència, buba negra, gran pesta, etc., però a Manresa se la coneixia com la Mala Busanya, ... El Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana -Salvat-, en L’edició del 1934 ens defineix Bussanya com a «mena de bony o llúpia», però en L’edició del 1968 no s'hi troba. Tampoc no hi és a la Gran Enciclopèdia Catalana ni al Pompeu Fabra. En canvi, Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari, al referir-se a Buba, cita la forma buanya, del segle XIII, emprada per Ramon Llull quan escriu «En tot aquell any que nasqué Blanquerna, altra vianda Aloma no donà a son fill sinó tant solament la let; car, per defalliment de fort digestió, los infants en lo primer any no poden coure ni digerir les viandes altres, com són sopes de pa mullat ab llet o oli, que hom los dóna, o altres semblants viandes que hom los fa menjar per força,e per açò son los chichs ronyosos e ab buanyes...»". De tot això es podria deduir que la gent de Cal Bussanya de l’època a Manresa, se l’anomenava així per haver-se salvat de la pesta negra o bé, que la pesta negra a Manresa, era atribuïda a la gent procedent de Cal Bussanya.



A la façana de tramuntana i destaca una interessant cisterna, coberta i elevada, de recollida d'aigua de pluja. Dintre del que cap, si més no externament, sembla una masia ben cuidada i conservada.

Tot seguit la pista continua baixant i després d'un parell de ziga-zagues creuem un torrent secundari del Torrent de Bussanya. A continuació deixem una pista al cantó esquerra i prosseguim descendint per la Baga de Bussanya. Arribem a un revolt de 360° on hi han restes d'una edificació que no hem pogut identificar.

Continuem baixant per aquest bosc força ben conservat on hi veiem espècies com el pi roig, el roure, l'auró, la blada, alguna moixera... Entre els arbusts descobrim la vidalba, el roldor, l'arítjol,... El caminar és plaent i fresc, ajudant a la conversa distesa. Deixem a l'esquerra una pista i continuem, ara planejant, cap a llevant. El bosc és més tancat i humit a mida que ens acostem al Torrent de Bussanya. La llum del sol amb prou feines aconsegueix travessar les capçades dels arbres. Finalment arribem a la Font de Bussanya.

LA FONT DE BUSSANYA

Es una font de dipòsit,actualment seca, situada aprofitant el marge d'una petita plaça. Tant sols queda el testimoni del arc que formen les pedres damunt la pared enguixada del dipòsit. L'espai inclou una taula de pedra enmig dels arbres, com a recordatori d'èpoques millors. En aquest punt ens aturem per fer l'esmorzar.



Tot seguit, després d'esmorzar, com mana la tradició d'aquestes caminades, la Núria ens va explicar una llegenda. Els assistents, ben atents, vam escoltar la història d'un xicot que semblava encantat però era molt espavilat.



A continuació el sender segueix paral·lel el Torrent de Bussanya, tot remuntant-lo. Més endavant ens hi anem separant per agafar alçada, i anem avançant en direcció sud-est.

En arribar a dalt de tot de la pujada, enllacem amb un camí transversal, que per la dreta porta al mas Bussanya i des d'allà a la carretera de Moià a Manresa. Nosaltres girem a l'esquerra per revoltar la capçalera del Torrent de Bussanya. Al cap de poc travessem un torrent i deixem un trencall a mà dreta. Baixem una mica i en arribar al següent torrent, veiem a mà dreta la Bassa de Bussanya.

LA BASSA DE BUSSANYA

Seguim el camí que ara ha girat en direcció al nord-oest, per sota el Serrat del Moro i recorrent la Solelleta de Bussanya. El camí torna a ser planer, amb una mica menys de vegetació al recorre la part assolellada de la muntanya. El Torrent de Bussanya ens queda enfonsat a mà esquerra. Entre els arbres i a l'altra banda del torrent, veiem de nou la torre del mas Bussanya.

Arribem a una bifurcació i aleshores deixem la pista que seguíem. Agafem el trencall de mà dreta que s'enfila per la Baga de Coromines cap el Serrat del Moro. De primer el camí s'enfila directe per després planejar. Quant comença a fer-ho, el deixem i agafem, a la dreta, una pista herbada que per sota el Serrat del Moro desemboca en uns camps de cereals. A mà dreta i a tocar d'un marge entre camps, hi ha una barraca de vinya. Cap allà ens dirigim.

BARRACA DE VINYA DEL SERRAT DEL MORO

A partir d'aquest punt, iniciem la visita a tot un seguit de barraques de vinya, construccions que encara queden escampades pel nostre territori i que són un clar exemple de l'arquitectura rural en pedra seca.

Aquesta barraca, que nosaltres hem batejat amb el nom del serrat en el que es troba, és una barraca aïllada en mig del camp. Amb una estructura de planta circular, disposa de llinda plana i es troba orientada a migdia. Observem clarament els lliris que creixen damunt la seva cúpula, plantats perquè les seves arrels ajudin a fixar la terra amb la que s'intenta impermeabilitzar el sostre de la barraca.



En una de les pedres del lateral dret de la porta d'entrada, hi observem gravada la data 1874. En el seu interior hi ha un forat que be podria fer les funcions d'un armariet. Aquestes construccions servien bàsicament per aixoplugar el pagès, o bé com a magatzem per guardar-hi les eines.

Després de visitar la barraca, aprofitem l'ocasió per fer la tradicional foto de grup. Tot seguit ens dirigim, per entre els camps, a la següent construcció. Prèviament hem de davallar per un parell de feixes i aleshores, adossada al marge, trobem la segona barraca.

SEGONA BARRACA DEL SERRAT DEL MORO

La pedra seca és una tècnica constructiva que té com a material bàsic la pedra, utilitzada sense cap més element d'unió. El pagès quan llaura el camp, l'hi apareixen forces pedres que extreu del subsol. Aquestes són guardades en piles al voltant del camp i reaprofitades, més tard, per construir barraques, marges...



En aquest cas, per tal d'estalviar feina en la construcció, la barraca es troba adossada en un marge i s'aprofita la paret natural com a mur de la banda nord de la mateixa. És de planta rectangular i està orientada a ponent. La llinda de la porta d'entrada és del tipus pla i està formada per una única pedra força gran. En el seu interior s'hi veuen dos forats i una espitllera. Resten algunes de les lloses del voladís que envoltava la cúpula. Aquest voladís està format per una filada de pedres planes, just en el punt d'arrencada de la volta, que surten cap a l'exterior. El seu objectiu es escopir l'aigua de pluja, evitant que regalimi pels murs i es filtri cap a l'interior de la barraca.

Continuem i baixem fins a un pla. Ens acostem cap el marge de ponent on descobrim una altra us de la pedra seca combinada amb els marges.

UN AMAGATALL EN UN MARGE DE PEDRA SECA

Aquesta cavitat practicada en el mur de pedra seca, de petites dimensions, possiblement correspondria a un amagatall d’eines, o usat per a guardar-hi aliments i begudes fresques. Tot seguit ens dirigim cap al sud per la part alta de la conca del torrent de Bussanya. Imponents murs de pedra seca ens acompanyen.

Una vegada hem travessat a l'altra banda, ens enfilem per les feixes del, relativament pla, Serrat de Bussanya. Anem a veure una de les més curioses barraques que hem vist en les caminades.

LA BARRACA DE VINYA DE LA FIGUERA

Aquesta tercera barraca pertany a la tipologia de les construccions aèries aïllades, de planta rectangular i amb la llinda plana. La seva orientació és cap a ponent. El que la fa interessant i especial, és la important figuera que hi ha crescut des del lateral dret de la barraca i per sobre la cúpula. La gran ombra que desplaça sobre la barraca, segur que era molt agraïda pel pagès.

Continuem enfilant-nos per entre les feixes, en aquest improvisat itinerari de la pedra seca al voltant de Moià.

BARRACA DEL SERRAT DE BUSSANYA

En aquesta hi trobem una variació respecte a les altres que hem vist, la seva planta és més aviat el·líptica; en quant a la resta coincideix amb la orientació a ponent, la llinda plana i el fet d'estar aïllada. En el seu interior s'hi han practicat un parell de petites obertures en el mur, que serveixen més per poder veure l'exterior que per il·luminar l'interior.

Ens enfilem una mica més i passem per la següent barraca:

BARRACA NÚMERO 5

Es tracta d'una barraca del tipus aeri adossada al marge i de planta rectangular. Esta orientada també cap a ponent i és de llinda plana. En el seu interior hi han dues obertures, a llevant i al cantó nord. Al lateral esquerra de la porta d'entrada hi han unes grans lloses que ben bé podrien fer la funció de banc. L'element més característic de les barraques és la utilització de la volta cònica per cobrir-les. Es tracta de superposar filades de pedres planes, col·locant-les de manera que omplin l'interior i acabin tancant la volta. En el cas de les de planta rectangular, hi ha una dificultat afegida quan s'ha de passar del pla rectangular de la planta al pla circular de la volta. Per a aconseguir-ho s'utilitzen les petxines, unes pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar les filades circulars. Cosa que podem comprovar en aquesta barraca.

A continuació ens anem decantant cap a llevant, sense deixar d'anar guanyant alçada, a poc a poc, mentre travessem les feixes. Creuem pel mig d'un parell de camps de cereals, i a l'altra banda del segon veiem una nova tipologia de barraca: la barraca doble.

LA BARRACA DOBLE DEL SERRAT DE BUSSANYA

En aquest cas hi ha una segona estança adossada, que anava destinada a aixoplugar un animal. Es tracta d'una barraca de planta rectangular, coberta per una volta cilíndrica acabada en un caramull, que en té adossada una altra de més estreta, amb la mateixa longitud, i coberta amb lloses planes.

Bé, per avui les barraques s'han acabat i cal anar a buscar el camí per retornar a Moià. Acabem d'enfilar-nos al pla del Serrat de Bussanya, tot travessant els camps de cereals encara pendents de la sega. Cap al nord-est, enlairada, veiem la capella de Sant Andreu de Clarà.



Avancem, ara de pla, en una lleugera baixada i enllacem amb una pista al costat del Camp de la Riera. La seguim cap a l'esquerra en direcció a Moià. Al cap de poc arribem al Collet del Serrat de Bussanya a 733 m.a. Des d'aquest punt, lleugerament elevat, veiem la Caseta d'en Fermí i a sobre la capella de Sant Andreu.

LA CAPELLA DE SANT ANDREU

Al cim del turó de Sant Andreu, hi ha aquesta capella que té coberta a dues aigües. L'accés es troba en la façana encarada a ponent, i es fa travessant una porta d'arc de mig punt amb muntant simple. Damunt la clau de la porta d'accés, hi ha una rosassa circular formada per dos blocs de pedra de gres.

Amb uns quants metres més arribem a una cruïlla de camins, al davant mateix de la Caseta d'en Fermí.

LA CASETA D'EN FERMÍ

Sobre aquest mas hem trobat la següent informació: masia de planta rectangular amb finestres i dintell de la porta amb la inscripció "MAS DE DOMINGO LLOBATERAS/1733". Va ser construïda al segle XVIII i posteriorment ampliada.

A la cruïlla agafem el camí de més a la dreta i que baixa per anar a trobar la riera de l'Om. La creuem i ens enfilem per l'altre cantó seguint el Camí del Castell de Clarà en direcció sud-est. El camí avança entre murs de pedra seca a l'esquerra i grans camps de conreu a la dreta. Arribem a una cruïlla sota les Costes d'en Fermí.

Des d'aquest punt tenim una extensa panoràmica cap a migdia dels camps que omplen l'altiplà del moianès. Al fons el Serrat de Montbrú amb el camp de golf. A seu darrere, entre la boirina, Castellterçol, intuït més que vist. Estem fent les darreres passes de la caminada d'avui i volem endur-nos totes aquestes sensacions. El sender arriba a l'asfalt i a les primeres cases ponentines de Moià. Tot seguit agafem el carrer de Sant Pere cap a l'esquerra fins a la cruïlla amb el carrer de Sant Sebastià. Just en una de les seves cantonades hi ha la capella de Sant Josep, actual auditori de Moià.

LA CAPELLA DE SANT JOSEP, ACTUAL AUDITORI DE MOIÀ

Aquesta capella és de nau única amb la coberta a dos vessants i el ràfec de fusta. L'edifici és l'auditori de Moià des de l'any 1993. La façana presenta una portalada rectangular, d'estil renaixentista emmarcada per dues pilastres llises de pedra, amb capitells dòrics que sostenen l'arquitrau i el fris, decorat amb caparrons d'àngels. El fris esta coronat per un frontó semicircular partit per la meitat. Posteriorment, es va afegir, a la part central del frontó, l'escut d'una coneguda família de metges moianesos. En el xamfrà de l'edifici hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Josep. L'església té un campanar on es conserva una campana de l'any 1620 i un rellotge fet a Moià al 1789.

LA FONT DE SANT JOSEP

A mà esquerra de la porta d'accés a la capella de Sant Josep hi ha la Font del mateix nom. Està feta amb pedra de gres i reposa sobre uns peus amb forma de mig capitell, reposant aquest en un esglaó rectangular que es recolza sobre un segon esglaó sobre el paviment de la vorera. L'aixeta, de factura moderna, està situada en una pedra vertical amb forma d'estela en la que hi ha gravat l'escut de la vila amb la corona reial i el dineret i a sota la data 1870. L’escut de Moià és un escut quarterat en creu. Els símbols que s'hi veuen estan directament lligats al fet històric ocorregut el 15 de desembre de l’any 1384, quan el rei Pere el Cerimoniós va signar el document on es feia de Moià, un carrer de Barcelona, fet conegut com l’obtenció del dret de carreratge i pel qual els moianesos es van lliurar de ser una vila amb domini feudal per la suma de 30.000 florins d’or que els vilatans van pagar al rei. En el camp simbòlic de l’heràldica el tenir el títol de carrer de la ciutat comportava el dret de fer servir l’escut de la capital. Per això els símbols de l’escut són els de Barcelona. En el primer i quart quarter hi ha representada la creu de Sant Jordi, una creu de gules (color heràldic vermell) en fons d'argent. Al segon i tercer quarter, les armes de Catalunya, d’or i quatre pals de gules. En el centre de l'escut hi ha un croat barceloní rodó, aquesta moneda simbolitza la suma que van pagar els vilatans al rei al segle XIV, per obtenir la llibertat feudal. La corona simbolitza el lligam de la vila amb Barcelona.

A continuació baixem pel carrer de Sant Josep fins al carrer del Comerç, que seguim cap a l'esquerra fins l'avinguda de la Vila. Girem a la dreta fins al carrer Onze de Setembre. I amb quatre passes més estem de nou a la Plaça dels Ànecs, inici i final d'aquesta bonica, interessant i completa caminada.

68ª CAMINADA RIVENDEL PEL MOIANÈS: BUSSANYA