XIIª CAMINADA POPULAR DE VILADOMIU NOU 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,81 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 566 metres, baixant: 566 metres.
Altitud mínima: 420 metres, màxima: 628 metres.
Temps total: 4 hores i 38 minuts.

Un any més ens trobem a la Plaça de Viladomiu Nou. El cel està núvol i fa un bon ruixat. Es planteja anular la ruta llarga, i treure els corresponents avituallaments. Decidim fer igualment la caminada més llarga independentment de si hi ha controls o no.



Sortim en direcció nord. Ben aviat girem a l'esquerra per passar sota l'Eix del Llobregat, baixant a buscar el Pont dels Carros. Hem entrat en el terme municipal de Casserres. Pel pont creuem la Riera de Clarà fins a l'inici del voral de la riera. Tombem a la dreta i seguim la pista paral·lela a la riera. Més endavant deixem la pista i agafem un corriol, a mà dreta, que s'endinsa en una zona obaga i humida.

La vegetació és molt atapeïda. El corriol passa pràcticament a tocar de la riera. En aquest primer tram planeja suaument i no tardem a arribar a la Font de la Unió.

LA FONT DE LA UNIÓ

Situada en un lloc força tapat i ombrívol, ha estat molt de temps perdura i sortosament recuperada. La font es troba sota una bauma, molt a prop de la riera. La vegetació que l'envolta es molt exuberant. Hi ha una inscripció en una pedra que hi diu "Fuente De Unión 1890". Deixem la font i una mica més enllà ens enfilem per unes escales obertes expressament al bosc.



Amb un parell de ziga-zagues enllacem amb l'anterior pista que havíem abandonat. Deixem un trencall a la dreta i abans del següent revolt, deixem la pista per agafar, a mà dreta, l'antic camí que anava a Casserres. El sender es va enfilant deixant a banda i banda diferents trencalls. Al cap d'una estona arribem al trencall de la Font de Pixabous. El seguim cap a l'esquerra i en un parell de minuts aribem a la font.

LA FONT DE PIXABOUS

Aquesta font va ser redescoberta i arranjada l'any 2009 amb motiu de la novena Caminada Popular de Viladomiu Nou. Retornem al camí de Casserres i seguim endavant. Arribem a una cruïlla de camins, continuem per la dreta tot planejant. Nova cruïlla, deixem el camí de la dreta i continuem en direcció ponent. Acabem d'entrar en el terme de Puig-reig. Anem pujant suaument per la baga i arribem a una altra bifurcació, seguim per l'esquerra. Més endavant ens trobem en una cruïlla de camins, prenem el de mà dreta, una pista molt més ampla. Finalment arribem a cal Bonhome, on ens espera el primer avituallament.

CAL BONHOME

Aquesta casa de pagès pertany al terme de Puig-reig. És de dimensions mitjanes i conserva tota l'estructura i els materials originals. Tot el conjunt està construït a sobre d'una codina natural. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb baixos i un pis. Els murs són fets de pedra i la coberta és de teula àrab a dues aigües. L'avituallament es troba a dins d'un dels coberts, el que ens permet aixoplugar-nos de la poca aigua que cau. Cap a la banda nord, i molt a prop de la casa, hi ha una bassa rectangular i un gran dipòsit circular, que s'autoabasteixen.

Mirant cap al nord, encara que el dia està ennuvolat, tenim una bona panoràmica de les serres de l'Alt Berguedà: Ensija, Rasos de Peguera, Serra de Queralt, Serrat de la Figarassa,...



A recer del cobert de Cal Bonhome prenem taronges i aigua. Després de descansar una mica, reemprenem la caminada seguint la pista ampla cap a ponent. A mida que avancem, la pista es manté en uns 600 metres d'altitud, lo qual ens permet ampliar enormement les vistes cap al nord i el nord-est.



La caminada segueix avançant entre camps de conreu. Arribem a una bifurcació i girem cap a la dreta per arribar-nos a la pedrera de Terra Negra. Des d'aquest punt arribem a veure la Serra de Picancel i el Catllaràs occidental, amb el majestuós Sobrepuny de 1.656 m.a.

Més a la dreta veiem el Puigcogull i el Serrat de la Roqueta. A sota d'ells s'escampen Els Bassacs, Gironella i Olvan.

Deixem la pedrera a mà dreta i continuem cap a ponent. Les vistes són extraordinàries, tot i la poca alçada a la que ens trobem. Com més observem, més elements som capaços de distingir. Fins i tot descobrim, cap a llevant i amb l'ajuda del teleobjectiu de la càmera fotogràfica, l'església de Santa Maria de La Guàrdia.

Avançant una mica més, deixem a la dreta del camí un petit turó d'uns 622 m.a., és el Tossal d'Irene. Es tracta d'un promontori planer, arrasat pel foc però regenerant-se, que serveix de límit entre els termes municipals de Puig-reig i Casserres. El nom del Tossal d'Irene té una clara relació amb la "Villa Erena" o "Villa Hirena" que apareix citada en les fonts documentals medievals de la zona. Però les prospeccions arqueològiques van obtenir materials més antics, concretament d'època ibèrica.

Al cap de poc tornem a entrar en el terme de Casserres. Seguint la pista de la carena arribem finalment a la Barraca del Lledó.

LA BARRACA DEL LLEDÓ

Aquesta construcció és una masoveria de la masia del Lledó. Una masia de grans dimensions que podem veure cap al sud-oest. La distingirem perquè a la façana principal, en una de les cantonades, hi té una garita de guaita. Està documentada des del segle XIII com un alou al terme del castell de Puig-reig, jurisdicció de l'Orde del Temple. Era una de les grans propietats dependents de l'orde militar de Sant Joan de Jerusalem de Puig-reig com a pagesos aloers del lloc. Amb els anys els propietaris van anar adquirint nombroses masoveries de l'entorn, que encara formen part de l'heretat del mas. Entre d'altres: la Barraca del Lledó, l'Hostal Nou, el mas Esplugues (en ruïnes), els Colls i la casa dels Menudells (pertanyents a Casserres) i les cases de l'Orbici i la rectoria, al nucli urbà de Casserres.



Aquest punt és l'escollit pels amics de Viladomiu, per poder esmorzar. La pluja fa estona que ha deixat de caure, i els núvols sembla que es vagin aixecant. Un bon entrepà de pa amb tomàquet i botifarra ens aixeca els ànims.



Una vegada refets, reemprenem la caminada. El camí continua planer en direcció a ponent. Arribem a una cruïlla de camins. Girem a la dreta per una pista, parcialment encimentada. Anem descendint en direcció nord-est. La pista fa un canvi de direcció de 360° i es decanta cap a la Baga del Bernadàs. Noves panoràmiques cap al nord.

Mirant cap al nord-est, podem veure el conjunt de Barbats i al seu darrere, allunyats, el Sobrepuny i el Roig de la Serra del Catllaràs.



Continuem baixant per la part alta de la baga, ara decantant-nos cap al nord. A mà dreta i per sota nostre, veiem la Barraca del Bernadàs. Una masoveria que pertany a la família Niubò, àlies Bernadàs, des del 3 de febrer de 1571. Al segle XX es van dur a terme obres de rehabilitació per destinar la casa a l'activitat de l'agroturisme, que va començar l'any 1999.

Al final de la baixada arribem a una cruïlla de camins. En aquest punt es pot escollir la caminada curta, que segueix per la dreta agafant el trencall en direcció a la Barraca del Bernadàs; o bé la llarga que fa una volta cap a Casserres. Continuem cap a l'esquerra en direcció a Vilanova. Després de vorejar un parell de torrenteres arribem a les granges de Vilanova. Al seu darrere hi ha la masia de Vilanova. Coneguda en els seus inicis amb el nom de Viladecans, també va ser comprada per Bartomeu Niubò, àlies Bernadàs, a Jaume Vilanova i Bartomeu Marfà, el 3 de febrer de 1571, juntament amb la Barraca i el Molí. Comparteix les funcions agropecuàries amb les del agroturisme.

Des d'aquest punt veiem les masies de Cal Sargantana i Els Porxos, i més al fons el conjunt de Sant Pau de Casserres i la Rectoria de Sant Pau. Continuem endavant i travessem una codina de roca grisa. A continuació agafem un corriol entre els camps que comença a enfilar-se. Estem sota mateix de Casserres.



Ara les vistes cap al nord-est són més nítides, i podem distingir més fàcilment la imponent i inconfusible silueta del Sobrepuny, en forma de quilla invertida, que domina la part occidental de la serra del Catllaràs

A continuació el corriol acaba d'enfilar-se fins ben bé la porta d'entrada de la masia de La Caseta.

LA CASETA

Passem per davant de la casa i comencem a enfilar-nos zigzaguejant entre mig de les feixes. La pujada és una mica més feixuga i de tant en tant ens girem per gaudir de les panoràmiques.



Deixem a l'esquerra una petita bassa i acabem de pujar un collet. Aquí enllacem a una pista que porta fins els camps i la seguim cap a l'esquerra en direcció sud. Comencen a aparèixer les primeres cases de Casserres. Hi entrem per la zona del Camí de Vilanova. La pujada ha acabat i la població és planera. Després d'un camp, agafem un sender a mà dreta que es dirigeix cap a l'ermita de Santa Maria de l'Antiguitat.

L'ERMITA DE SANTA MARIA DE L'ANTIGUITAT

L'ermita està situada als afores de Casserres i a prop del cementiri. És una església d'una sola nau amb un transsepte molt marcat i sense absis. El cos de l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudes, i les dues capelles laterals del seu fill Josep, de l’any 1883. La seva coberta és de doble vessant. La façana que mira a migdia, és senzilla, amb porta quadri-lateral. Sobre el llindar hi ha aquesta inscripció: "Ab aeterno ordinata sum, et ex antiquis antequam terra fieret (Prov. VIII)" (He estat ordenat des de l'eternitat, i de l'antiguitat, abans que la terra va ser feta). Sobre una pedra ben polida hi ha un anagrama de Maria i la data 1848 al seu dessota. La façana principal està coronada per un petit campanar d'espadanya, més modern, del que penja una única campana.



En aquest indret hi havia hagut antigament una església romànica anterior a l’actual de la qual no es conserva res i que havia exercit funcions d'ajuda parroquial de la població. Era molt més petita i tenia l’entrada al cantó de ponent. L'edifici ja era molt vell i estava desmillorat quan pels anys 1838-39 el "Conde de España" la destinà a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria. Acabada la primera guerra Carlina a Catalunya, van decidir reconstruir-la i ampliar-la.



Dins de l’església, entrant a mà esquerra, trobem l'escala del cor, i a poques passes, hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pau de Casserres, els quals daten del segle XIV. Un dels sarcòfags, situat en una falsa fornícula al mur lateral dret, té esculpida al damunt de la tapa la figura d'un guerrer o cavaller, força erosionada pel temps. El cavaller, que agafa l'espasa amb les mans, va vestit amb una túnica de mig genoll amb un punyal al costat dret. L'altre sarcòfag, al mur lateral esquerre, correspon a un religiós que, com l'altra figura, està estirat i té el cap damunt d'un coixí. El cos presenta els motius heràldics dels Pinós i els dels Cardona i el fris superior, en lloc de l'ornamentació, presenta la inscripció "HIC IACET G. DE NIUBÒ" (aquí reposa G. de Niubò). Va vestit amb una llarga sotana que li cobreix fins al peus i amb un mantell molt ample botonat al pit i col·locat sobre les espatlles, mostra el cap i el cos molt estilitzats, amb les mans encreuades damunt el ventre, sostenint un escut triangular curvilini i pla sota el qual surt l'estola.



Annex a Santa Maria hi trobem el cementiri. Segons la inscripció gravada al llindar de la porta, va ser construït l'any 1869. Sobre la portalada i sota d'un cap de mort hi ha la inscripció "Oh mort, quan amarg és ton record".



A la banda ponentina de l'ermita, trobem el tercer avituallament. Una molt agradable sorpresa, doncs la pluja ha estat substituïda pel sol i comença a fer-se notar. Aigua, sucs i taronges, i moltíssima amabilitat ens han oferit les components del control.



A continuació revoltem pel darrere l'ermita i el cementiri i anem baixant novament cap al nord. A mà dreta ens queda el Serrat de Terracuca de 561 m.a. Més endavant deixem un trencall a la dreta i entrem en una agradable pineda esclarissada però molt ombrejada. En sortir-ne observem a mà dreta un grandiós roure a la vora d'un camp.



Tot seguit arribem a la riera de Clarà que travessem.



La pista segueix cap al nord-oest en direcció al Viaducte de Casserres. Més endavant deixem a mà dreta el trencall que porta al mas de Can Roca. Després arribem al límit marcat per la nova carretera sota el Serral de Cal Daniel. Si ens girem i mirem cap al sud obtenim una interessant panoràmica de Casserres enlairada sobre el serrat.

La pista segueix cap a la dreta en direcció a llevant. Enmig de camps de blat anem seguim la pista forestal que torna a canviar de direcció i ara s'encara cap al sud. Arriben a una bifurcació, tots dos camins es retrobaran més endavant. A la banda esquerra veiem la masia de Cal Sargantana, una masia anterior a l'any 1950 totalment rehabilitada i reconvertida al turisme rural. Després de creuar una roureda se'ns ajunta el camí anterior. A continuació travessem els Camps de Can Roca i ens apropem de nou a la riera de Clarà a l'alçada de l'enrunat Molí de Bernadàs. Mirant de front i enlaire veiem de nou La Caseta.



El nom d'aquest gènere d'orquídies (Dactylorhiza) prové de la forma de dits (Dactylo) que tenen les seves arrels (rhyzo) i, el de l'espècie (Maculata), de les taques (maculas) fosques de les fulles. Les seves flors estan molt apinyades, i el label és molt gran i trilobulat. El seu color va des del blanc fins a un violeta fosc i li agraden els terrenys àcids i molls permanentment. Aquesta l'hem trobada molt a prop de la riera de Clarà. A continuació el camí es decanta cap a llevant i tot seguit abandona la pista forestal per seguir un corriol per l'interior del bosc, paral·lel a la riera, fins al Pont de la Gravera.

EL PONT DE LA GRAVERA

Aquest pont permet salvar la riera de Clarà i passar d'una riba a l'altra. També hi trobem el quart avituallament i el punt de retrobada amb la caminada curta.



Després de veure aigua o cervesa i menjar algun fruit sec, reiniciem la caminada seguint la pista per l'esquerra i de seguida girant a la dreta per sota els Camps del Pentiner. Anem seguint el camí de Gironella que va ascendint molt lleugerament. Més endavant, enlairada a mà esquerra, veiem la casa de Cal Peucurt, una altra masia dedicada al turisme rural. Sempre seguint el camí principal i deixant de banda tots els trencalls, finalment arribem a la zona coneguda per les Roques de Sant Marc.

LES ROQUES DE SANT MARC

Avui s'hi està celebrat la tercera prova pel Campionat de Catalunya de Trial de l'any 2012. Després de revoltar aquestes curioses formacions rocoses, retornem al terme de Gironella. A continuació continuem baixant suaument per la pista forestal fins arribar a l'ermita de Sant Marc.

LA CAPELLA DE SANT MARC DELS BASSACS

El seu origen es remunta probablement al segle X. Inicialment era una ermita rupestre, construïda aprofitant una roca aïllada, la qual es va buidar completament per formar-hi un habitacle. Posteriorment, aquesta roca va ser afegida com a absis de l’església que s'hi va construir al davant.



Una obertura recent, al segle XVIII, al centre de l’absis, permet l’entrada de llum a l’interior del temple. Cal esmentar que està emmarcada per tres pedres allargassades i sostinguda per dues filades de carreus elaborant així la forma més semblant a l’estil romànic. D’aquesta manera el que fa és crear una finestra espitllerada.



L’església consta d’una única nau amb un sol absis, aprofitant l’antiga ermita rupestre excavada a la pedra. Altres elements a remarcar són els contraforts en els laterals, reforçant l’edifici, i el canvi de funció del peculiar absis, que avui en dia ha passat a ser la sagristia.

La portalada compta amb molt poca decoració, simplement una porta d’arc de mig punt adovellat, a cobert del sol i la pluja per un petit porxo. També ens cal destacar l’òcul al centre de la façana, que permet l’entrada de la llum, i el campanar d’espadanya, situat al capdamunt de la mateixa.



L’església actual de Sant Marc, es va edificar al segle XVIII, concretament el 1749 segons consta en una de les pedres cantoneres i el 1853 va caldre construir-hi uns contraforts laterals per tal de contrarestar el pes de la volta. El més important i destacat de tota l'ermita són, però, els grafits medievals. Unes incisions a la pedra representant uns castells medievals que, segurament, pertanyen al segle XIII o XIV. Els grafits es troben a la clau de l'arc i als salmers.



Un mateix dibuix reprodueix la tipologia d'un castell de tres cossos coronat per merlets triangulars i amb un portal de mig punt al mig de la representació. Diferents nivells de relleu marquen les parts dels castells: relleu més gran al dibuix de la porta i dels merlets i nivell menys incisiu a l'hora de dibuixar els carreus del castell. És molt difícil determinar la data precisa d'aquests grafits. Per la temàtica utilitzada en la representació, tant sols castells, podria situar-se en l'època baix medieval o posterior degut a les grans empremtes que va deixar el romànic en aquesta comarca.

A continuació la pista ens porta a travessar l'Eix del Llobregat per un pont elevat. Des d'el mateix pont obtenim una imatge de l'entorn més proper.

Una vegada travessat el pont, ens dirigim a Cal Bassacs, una de les entitats de població de Gironella. A la nostra esquerra veiem la Casa Nova de Sant Marc i més enllà sobresurt el campanar de l'església de Santa Eulàlia de Gironella. Arribem a una bifurcació, seguim per la dreta. Sempre, sense entrar al poble, continuem entre camps fins a trobar la carretera de Gironella. En l'encreuament ens espera el cinquè i darrer avituallament.

Tastem una síndria fresca i dolça. Quan comença a notar-se la calor, sempre és d'agrair aquests tipus d'avituallaments. Tot seguit creuem la carretera i la seguim per la dreta per un camí que la voreja vers el sud. Posteriorment continuem per un enllaç lateral fins a una rotonda. Més endavant deixem a l'esquerra l'accés a Viladomiu Vell. Al cap de poc veiem, a mà esquerra, la Colònia de Viladomiu Vell.

L'ESGLÉSIA DE SANT MARC I LA TORRE DE L'AMO DE VILADOMIU VELL

Fruit del poder inversor dels industrials de finals del segle XIX, va néixer el 1868 la colònia Viladomiu de Tomàs Viladomiu i Bertran, posteriorment anomenada Vell per l'expansió i edificació d'una nova, uns centenars de metres més al sud.



L'any 1885 es va inaugurar l'església de Sant Marc de Viladomiu Vell, d'estil historicista. Les obres de la Torre de l'Amo on aquest vivia, es van iniciar el 1878 i no va ser fins 1910 quan es van inaugurar. La Torre, està clarament influenciada pel nou moviment de l'art modernista que en aquells anys resplendia en tota la seva magnitud per Catalunya. Aquests dos elements formen part de la colònia Viladomiu Vell, iniciada en la seva construcció l'any 1871 per Tomàs Viladomiu i enllestida en el conjunt d'edificis l'any 1917.

Estem arribant al final de la caminada i encara ens espera una sorpresa molt interessant relacionada amb el lema de la ruta: "El tren de la nostàlgia". Deixem el vial que porta a Viladomiu Nou i ens desviem a l'esquerra per anar a buscar l'antic traçat del Carrilet.

EL TÚNEL DE L'ANTIC CARRILET

A més de les línies ferroviàries de via ampla, també es van construir a Catalunya vies secundàries de via estreta, conegudes popularment com a carrilets. La construcció d'aquest tren, va ser una iniciativa dels fabricants cotoners de l'Alt Llobregat per enllaçar les seves fàbriques amb la línia de tren Manresa-Barcelona, optimitzant així el transport de bales de cotó del port a les fàbriques i abaratint els costos. El 17 de desembre de 1884 s'inaugurava el tram de 15 quilometres entre l'estació Manresa-Alta i Sallent. El 20 de de setembre de 1885 els 19 quilometres de Sallent a Puig-reig, i el 9 d'abril del 1887 s'acabaven els 13 quilometres que separaven Puig-reig d'Olvan-Berga. Anys després, el 1914, arribaria al Clot del Moro. El 30 de juny de 1973 el carrilet va fumejar per última vegada sobre el pont de la riera de Clarà de Viladomiu Nou i es va endinsar en el túnel que uneix els dos Viladomius.



Entre 1885 i 1973 un carrilet va unir Manresa amb Cal Rosal, seguint gairebé paral·lel al riu i a l'actual carretera C-16, passant pel Bages i el Berguedà. Aquest tren s'unia al nord amb el carrilet que baixava de Guardiola de Berguedà i al sud amb el tren de Manresa a Barcelona. Trenta-nou anys després, l'esforç voluntari i desinteressat d'un grup de veïns de Viladomiu Nou, netejant i recuperant aquest petit tram de la nostra història, ha fet possible que puguem gaudir d'aquest nou itinerari. Ho agraïm molt sincerament.



En sortir del túnel enllacem directament amb el Pont de la riera de Clarà.

EL PONT DE LA RIERA DE CLARÀ

Després de travessar el pont, ens desviem a mà esquerra per un corriol que baixa de dret a buscar un sender que ressegueix la riera de Clarà. El prenem cap a la dreta entremig d'horts. Finalment arribem a la carretera del Guixaró i girem cap a l'esquerra. Passem el pont i entrem a la fàbrica. La travessem pel bell mig i anem a buscar la pujada de la fàbrica que ens portarà de nou a la plaça de Viladomiu Nou.



La Torre de l'Amo de Viladomiu Nou és un edifici centenari que fou construït com a residència per a la família propietària de la colònia. S'ha rehabilitat com a Centre d'Interpretació dedicat a explicar una part de la història i del patrimoni del conjunt de les colònies tèxtils de l'Alt Llobregat, construïdes entre Berga i Balsareny. També és l'edifici institucional del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat. La Torre de l'Amo es va construir al mig de la colònia Viladomiu Nou, una de les més ben conservades de Catalunya.

Una vegada arribats a la plaça, com és tradició de cada any, som obsequiats amb un record i amb un complet aperitiu per recuperar forces. Un any més felicitem als amics de Viladomiu per l'itinerari escollit i ens acomiadem fins la propera.

12ª CAMINADA POPULAR DE VILADOMIU NOU 2012