XIXª CAMINADA POPULAR DE SOLSONA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 26,21 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 791 metres, baixant: 791 metres.
Altitud mínima: 613 metres, màxima: 830 metres.
Temps total: 6 hores i 48 minuts.

Ens trobem a la Plaça del Camp de Solsona, un dels indrets més freqüentats pels solsonins i solsonines, sobretot pels infants degut a la presència de dues zones de joc, i pel fet de quedar situada entre el nucli antic i el passeig.



Iniciem la caminada en direcció sud, cap a la Plaça de Guitart. Tot seguit girem a la dreta per anar a buscar el carrer de la Carrera. A l'arribar a l'Avinguda de Sant Jordi, tombem a la dreta. Seguim cap al sud fins a passar a tocar de Cal Casals. Des d'aquest punt, cap al nord-oest, dalt de la muntanya del Calvari, veiem la fortalesa del Castellvell, que domina tota la ciutat.

EL CASTELLVELL DE SOLSONA

L'antic Castellvell de Solsona pertany al terme municipal d'Olius. Les seves restes es troben estratègicament situades dalt d'un turó de 839 m.a. Està situat al centre d'una gran esplanada, protegit per quatre torres rodones situades en els angles i unides per murs laterals. Durant la tercera guerra carlina, tres de les seves torres van ser escapçades, restant la quarta, que encara podem veure, en l'angle sud-oest. També hi podem observar, dins del recinte del castell, el Santuari de la Mare de Déu del Remei, un edifici d'estructura gòtica.

A continuació el camí arriba a Cal Llucianet. Tot seguit, entre mig de camps, baixem fins el Torrent de Ribalta. Abans de creuar-lo, deixem un camí a mà esquerra i agafem un corriol a la dreta que segueix paral·lel al torrent. Més endavant creuem per sota la carretera de Solsona a Guissona i ens enfilem per un camí que ens porta a enllaçar amb el vial d'accés de la carretera a Cal Cau. El seguim breument cap al sud per agafar un camí herbat.



Ens trobem de ple enmig d'El Vinyet de Solsona, l'espai rural del terme municipal de Solsona. El seu nom prové del fet que fins l'aparició de la fil·loxera, el cultiu predominant que s'hi feia era el de la vinya. Els notaris, per tal de situar les diferents finques o indrets en els documents que s'escripturaven, utilitzaven el topònim de les partides, unes divisions administratives del Vinyet que prenien el nom d'una ermita, d'una masia, d'un accident geogràfic o, fins i tot, d'una persona. En aquest primer tram trepitgem la partida de Sant Bernat situada al quadrant sud-occidental del terme municipal. Per la banda de llevant arriba fins al riu Negre i pel nord arriba fins al camí del Castellvell. De seguida arribem a Cal Felip, que ens queda a mà esquerra.

CAL FELIP

Es tracta d'una masia formada per tres cossos, amb la coberta de la teulada a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal que mira a migdia. Està datada sobre el 1700 i com hem dit pertany a la partida de Sant Bernat.

Seguim per la pista cap al sud entre camps de conreu. Més endavant deixem la pista i baixem per un sender en direcció sud-oest. El sender voreja uns camps i, després de travessar una clapa de bosc, surt a una pista asfaltada. La seguim cap a l'esquerra fins el mas de Ca l'Àliga que deixem a la dreta. Anem avançant, sempre en direcció sud, per una pista menys marcada que va a parar a uns camps de conreu. Creuem el barranc de Cor-de-roure i arribem a la part de darrere de les Granges del Pinallet. Les voregem fins arribar a una esplanada amb una cruïlla de pistes. Seguim en direcció sud. Una mica més endavant arribem a una bifurcació on ens espera el primer control.



Després de agafar forces amb els dolços i apaivagar la sed amb l'aigua, seguim endavant i de seguida passem per la dreta de Can Godés.

CAN GODÉS

Aquesta masia també pertany a la partida de Sant Bernat. Està datada del 1600 i es troba construïda sobre la roca natural. L'edifici té la teulada a dues vessants i la façana principal orientada a migdia. Els seus murs són de pedra arenisca mal tallada i disposada en filades irregulars, mentre que els angles i les finestres estan reforçats amb pedres ben treballades. A les façanes podem observar el nivell de la masia primitiva, que era més baixa, abans de les reformes del 1700-1800.

Seguim endavant i al cap d'uns metres, deixem la pista per continuar recte cap al sud. En aquest punt, fem una mirada enrere per obtenir una bonica imatge del Castellvell amb el fum de la fàbrica de taulers Tradema al seu dessota. Acabem d'entrar en el terme municipal d'Olius.

Ja fa estona que hem anat trobant els senyals del GR 7, el primer sender d'aquest tipus que es va senyalitzar a l'Estat espanyol. Es va iniciar al 1974, i va des d'Andorra fins l'estret de Gibraltar. Nosaltres seguirem, en bona part, el tram entre Solsona i el Miracle. El trencall ens deixa de seguida a la carretera de Solsona a Biosca. La seguim cap a la dreta, direcció sud-oest, uns cent metres. Aleshores la deixem i anem a buscar una pista, a mà esquerra que ens porta a Cal Golda.

CAL GOLDA

Després de la casa el sender baixa per anar a travessar la Rasa de la Masia, afluent del Torrent d'Aigüesvives, que poc abans ha abocat les seves aigües a una bassa que hi ha al costa de ponent de Cal Golda.

Una vegada a l'altra banda pugem per un sender que travessa l'Alzinera de La Rebollosa. Una mica més endavant, creuem un camí de carro i prosseguim recte cap al sud, a través d'una clapa boscosa enmig dels camps a la zona dels Clots d'Aigüesvives. Arribem a una pista de terra que desemboca a un camp de conreu. La seguim cap al sud. La pista enllaça amb el camí asfaltat de Brics a Solsona. Tombem a l'esquerra i el seguim en direcció sud-est. Quant arribem a la zona de les Ambulàncies, fem una petita drecera que ens porta de nou al camí asfaltat, després de passar pel costat d'una bonica alzina.

Anem a sortir a una cruïlla. Deixem a l'esquerra una carretera que porta a Viladebages i continuem en direcció sud. A mà dreta veiem una Creu de la Missió amb la data de 1945.

CREU DE LA SANTA MISSIÓ DE 1945

Es tracta d'una creu commemorativa de la Santa Missió, relíquia
de l’exaltació del catolicisme d’aquell any. Presenta una inscripció horitzontal "MISSIÓ" amb la data "1945". La Santa Missió és una "sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners". Durant els anys del franquisme, la Santa Missió esdevenia una exaltació del nacionalcatolicisme promocionat pel règim i dels "bons costums". En moltes poblacions, era habitual erigir un monument per commemorar l’esdeveniment. Aquesta creu respon a la missió realitzada per aquests voltants l'any 1945.

Anem seguint el camí de Brics a Solsona envoltats de camps amb un verd intens per color. Ben aviat veiem a l'horitzó el conjunt de cases de Brics.



Arribem a una bifurcació. Deixem el camí asfaltat i girem a mà esquerra. Des d'aquest punt, i mirant cap al nord-est, obtenim una imatge de la masia de Torre de Flot, per la qual passarem en el camí de tornada.



Una mica més endavant trobem una nova bifurcació de camins. Seguim pel de la dreta que en poques passes més ens permet arribar, per la banda de llevant, al nucli de Brics una de les quatre entitats de població del municipi d'Olius.

LA CASERIA DE BRICS

Aquest conjunt de masos disseminats es troba al sud del terme d'Olius i a l'esquerra del riu Negre. El seu nom prové de la família Trevics, que va ser castlana del lloc durant diverses generacions. Al seu terme pertanyen masies molt antigues com la de Viladebages, amb la capella preromànica de Sant Julià; la de Torre de Flot, amb l'església romànica de Sant Felicià i Sant Prim; les tradicionals cases de Cor de Roure i Viladot, i també la masia de la Rebollosa. Dins del nucli principal destaca l'església de Sant Salvador.

L'ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR DE BRICS

Sant Salvador de Brics és l'església parroquial de Brics i està declarada com a Bé Cultural d'Interès Local. És una església de planta rectangular d'una sola nau i sense absis. Està orientada a l'est i amb la teulada a doble vessant. La façana és senzilla amb una porta d'arc de mig punt i una petita finestra al damunt.



Al costat de la façana principal hi ha un esvelt campanar de dos cossos cobert amb una teulada a quatre vessants. Està construïda damunt de la primitiva església de la que ja no en queden restes. El parament és de pedres irregulars.



El lloc ha estat escollit com a espai per al segon avituallament. Aquí ens espera un bon esmorzar a base d'un entrepà de pa amb tomàquet i botifarra, begudes, vi i cafè.



Un cop esmorzats té lloc la separació de les caminades. El recorregut llarg segueix el GR 7, en direcció al Miracle. Per seguir-lo passem per davant l'església i retrobem el camí asfaltat de Brics a Solsona. El seguim en un primer moment en direcció a Solsona. De seguida el deixem per agafar una drecera, a mà esquerra, que entre camps baixa fins a la presa de les Basses de Brics.

LES BASSES DE BRICS

Situades dins el terme municipal d’Olius, tenen el seu origen a mitjans del segle XX a la font de Brics. Amb el temps es van anar fent més grans i a l’any 2001 es van ampliar millorant el seu estat natural. Aquestes basses recullen aigües de diferents rases i la seva capacitat varia en funció de l’època de l’any. La bassa petita s’alimenta d’una surgència natural. L’any 2005, a partir d’un projecte elaborat pel Grup de Natura del Solsonès es va començar a treballar en la conservació i millora d'aquestes basses i del proper embassament de l’Alzina, esdevenint així els primers espais naturals del Solsonès amb un projecte de conservació i custòdia.



El camí passa per sobre la presa que separa les dues basses. S'hi ha instal·lat una pantalla per la observació d'aus aquàtiques, i un panell informatiu amb la descripció de la fauna i la flora del lloc. La vegetació que hi creix és força rica i variada, la qual cosa facilita l'existència d'ànecs, cabussets i polles d'aigua. Cal destacar l'abundància de canyís que es troba al voltant de les basses i en contacte amb l'aigua, també hi hem vist alguns peus de pollancre i de pinassa, aquí també anomenada pi gargallà, que deurien sobreviure al incendi del 1998.

El camí ens porta de nou a la pista, que ara és el Camí de l'Alzina, i el seguim cap a l'esquerra, en direcció sud-est. Ara la pista es força ampla i va recorrent la vall de la Rasa de La Solana.



A mida que avancem les vistes sobre el conjunt de Brics augmenten, sobretot per la banda de migdia, que és la que ens quedava més amagada. Ara podem veure l'estructura de les cases situades dalt del turó. Impressiona el gran casal de Brics, amb tres plantes i golfes. Destaquen una sèrie de galeries d'arcs de mig punt.



Anem avançant per la pista, que pràcticament manté el nivell d'alçada sense pujades ni baixades. Entrem a la zona de l'Obaga de Brics i, ajudats per la càmera fotogràfica, ens aproximem a la masia de Cal Mestre Gifré situada a l'altre banda de la vall, i que pertany al terme de Riner.

Tot seguit, una mica més endavant, entren en el terme municipal de Riner. Mirant cap al sud-est obtenim una imatge del mas Guardiola i Cal Jepet, per on haurem de passar més endavant.

Anem deixant diversos trencalls que surten a dreta i esquerra i que porten als camps propers. Nosaltres seguim sempre la pista principal en direcció sud. Comencem a baixar suaument i finalment arribem al trencall de l'Alzina.

L'ALZINA

Deixem la casa, que ens queda a l'esquerra, i continuem baixant en direcció a ponent. Al cap de poc arribem a la presa de terra de l'embassament de l'Alzina.

L'EMBASSAMENT DE L'ALZINA

L’embassament de l’Alzina es va començar a construir l’any 1988 a prop de la casa del mateix nom, al terme municipal de Riner. La seva construcció es va iniciar a partir d’un petit toll, el toll del Taulís, format per l’aigua de la Font de les Hortetes, la qual avui dia encara alimenta l’embassament.

Les aportacions d’aigua superficial, procedents de la rasa de Robins, són molt variables segons l’època de l’any, fet que provoca que el nivell d’aigua de l’embassament també sigui molt variable, presentant un mínim a l’època estival i un màxim a la primavera i a la tardor. L'aigua emmagatzemada, més aviat del tipus dur pel substrat bàsic de les margues que predominen a la zona, s'utilitza per regar i per donar de beure als animals. Actualment es tracta d’un espai natural protegit. Hi ha instal·lats un panell de protecció i observació visual i un panell explicatiu sobre la riquesa biològica de la zona.



Al voltant de l'embassament hi creixen pinedes de pinassa o pi gargallà amb alguns exemplars de pi roig, bosquines d'arbres caducifolis com el roure subpirinenc i el roure martinenc, a més de fenassars, margedes i conreus extensius de secà, generalment ordi o blat. Travessem la presa fins a l’altra banda, aleshores deixem la pista i agafem un corriol que surt a l'esquerra en direcció sud-est. Enllacem amb una pista, que seguim a mà dreta en la mateixa direcció que dúiem. Anem baixant per a trobar la Rasa de Tracs. En arribar al primer revolt cap a l'esquerra, deixem la pista per agafar un camí a la dreta en direcció sud. Sempre cap al sud i amb fort pendent, el camí puja per l'Obaga de Tracs fins a uns petits camps de conreu i s'eixampla. Des d'aquest punt, davant nostre i cap al sud-oest, enlairat en un turó veiem Cal Canonge.



Al cap de poc arribem a la carretera asfaltada que careneja la Serra de Sant Jaume. Des d'aquest punt enlairat a uns 803 m.a., contemplem per primera vegada allunyat cap al sud-est, el Santuari del Miracle. Seguint la carretera cap a la dreta veiem els edificis de l'Ermita de Sant Jaume de Riner i de Cal Canonge. Creuem la carretera i, un cop a l'altre costat, baixem per la Solana de Sant Jaume seguint un sender en direcció sud-oest fins al fons de la Rasa de Cellan. La travessem, juntament amb una pista, i ascendim pel vessant oposat en direcció a llevant per una altra de menys marcada. Anem seguint per l'Obaga del Borràs. Arribem a la zona de la Planassa i avancem entre camps de conreu i bosc. Just en un revolt del camí, trobem un mirador del Miracle i un rètol informatiu sobre la zona cremada l'any 1998.

EL MIRADOR DEL MIRACLE

En tota aquesta zona encara hi són presents els senyals dels importants incendis de 1998. Malgrat tot, es pot apreciar el procés de regeneració del bosc i reconèixer l'enorme esforç de la pagesia per a la recuperació del seu entorn. La tarda del dissabte 18 de juliol de 1998, es van declarar diversos focs forestals a la Catalunya Central, dos dels quals a Aguilar de Segarra i a Cardona, a la comarca del Bages. Aquests dos focs estaven separats per una vintena de quilórnetres. L'avanç incontrolat del foc va dur a la seva fusió en un únic incendi, que va cremar durant quatre dies, assolint un front de foc de prop de 25 quilòmetres, que va arribar a avancar a una velocitat de 4 qm/h. El resultat van ser 26.793 ha. calcinades, de les quals 15.750 eren de bosc, 1.740 de vegetació arbustiva i 9.303 de rostolls, ja que la sega havia acabat en declarar-se el foc; 250 masies afectades i més de 2.000 caps de bestiar morts.



Li correspon a aquest incendi el trist honor d' ocupar el segon lloc en el ránquing de focs forestals declarats a Catalunya, rera mateix del que el juliol de 1994 va devastar prop de 29.000 ha. del Bages. L'incendi es va iniciar sota una estesa elèctrica a Aguilar de Segarra. Es van veure afectats municipis del Solsonès (Castellar de la Ribera, Clariana de Cardener, Llobera, Navès, Olius, Pinós, Riner, Solsona i la Molsona), la Segarra (Biosca i Torà), el Bages (Aguilar de Segarra, Fonollosa, Cardona i Sant Mateu de Bages) i l’Anoia (Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra i Sant Pere Sallavinera).

El sender baixa cap al sud-est i arribema la Casa Estany.

CASA ESTANY

Aquesta és una altra de les masies disperses del terme de Riner. El portal d'entrada es troba a la façana del nord-oest, i és d'arc de mig punt adovellat. Els murs estan fets amb pedra irregular menys en les cantoneres i al voltant de les finestres que són de pedra picada. Pel cantó de migdia l'edifici ocupa tres plantes i golfes, degut al desnivell que hi ha respecte a la banda nord. No hi hem vist res més a destacar. Aquest és el punt més allunyat al que arribem en la caminada d'avui. A partir d'ara iniciem el punt de retorn. Deixem els senyals de GR 7, que continua vers el Miracle, i seguim una pista que surt a mà esquerra cap al nord-est.

El camí de bon fer, avança tot baixant suaument entre el bosc que es va regenerant molt a poc a poc. Al cap d'una estona arribem a una bifurcació. Des d'aquí tornem a veure els edificis del Miracle.

EL MIRACLE

Al sud-oest del terme municipal de Riner, hi ha el Santuari delMiracle, el qual és el centre de major atracció del municipi. El conjunt dels edificis del Santuari del Miracle és precedit per la gran església, de grans proporcions i inacabada, orientada a llevant, obra del mestre de cases vigatà Josep Moretó; el total havia de tenir 38 metres de llargada per 29 metres d'amplada i 26 metres d'alçada, però manquen uns 21 metres en els quals les parets són començades.

La part exterior forma un massís volum prismàtic de pedra picada, amb una tribuna al segon pis que remarca la singularitat de l’edificació, que barreja solucions constructives tant de l’arquitectura civil com de la religiosa. Més a la dreta hi ha la Casa Gran, una antiga albergueria i majestuós edifici renaixentista de finals del segle XVI amb afegits posteriors. A més a més hi han diverses construccions modernes com són el convent dels monjos benedictins de Montserrat, l'hotel i l'alberg.

La caminada continua pel camí de l'esquerra en direcció al nord-est per sobre la Rasa de L'Estany. Més endavant arribem a un esperó rocós, a sobre mateix de la confluència entre la Rasa del Borràs i la de L'Estany. Des d'aquest punt, mirant cap al nord-est, veiem allunyada la casa de Guardiola, el nostre proper destí.



A continuació el camí es decanta cap a ponent i creua la Rasa del Borràs. Enlairada al nord-oest, veiem la casa del mateix nom amb una senyera onejant. Una mica més a l'esquerra, i ajudats pel teleobjectiu de la càmera, ens apropem a Cal Canonge i l'ermita de Sant Jaume de Riner.

L'ERMITA DE SANT JAUME DELS TRACS O SANT JAUME DE RINER

Aquesta església es troba situada dins l’antic terme del castell de Riner i va dependre de la canònica de Solsona. L'edifici és d'una sola nau amb la coberta a dues vessants. A la part de llevant hi ha un absis semicircular i al mur de ponent s'hi va afegir un porxo i la torre d’el campanar.

A continuació deixem a mà dreta un trencall als camps propers i les runes d'una antiga barraca, i continuem per la pista principal en direcció llevant. Anem enfilant-nos de nou, a poc a poc, tenint grans camps de cereals a mà dreta. La pista finalitza en un gran camp. Una mica abans, però, flanquegem cap a la dreta seguint un corriol de cabres. Bones vistes sobre la Vall de la Rasa de L'Estany, i enlairat a l'altra banda el Santuari del Miracle.

El corriol planeja acostant-se a l'extrem de la carena, abans d'arribar-hi baixem en fort pendent, fent ziga-zagues, fins que arribem a una pista desdibuixada que seguim cap a l'esquerra.



La pista avança decantant-se cap al nord-est i mantenint un mateix nivell d'alçada. En arribar a una segona torrentera, deixem la pista i comencem a enfilar-nos, muntanya amunt, per l'esquerra i en direcció nord. Ens apropem al final de la pujada. Si mirem cap al sud-oest i vers l'altra banda de la vall, encara veiem el Santuari del Miracle i la seva Baga que s'ha anat regenerant.

De mica en mica anem pujant fins dalt de la carena. Les vistes del proper mas Guardiola es fan més presents. El sender voreja els camps i el pendent ja no és tan pronunciat.



Voregem uns camps i finalment arribem a dalt la carena. Enllacem amb la carretera de Sant Jaume de Riner, i la seguim cap a la dreta uns quants metres. Ben aviat la deixem i girem a l'esquerra, on en una petita esplanada en el Campet Xic hi trobem el tercer avituallament.



Aprofitem aquesta petita estona de descans, per apropar-nos al mas Guardiola que tenim tant a prop.

LA CASA GUARDIOLA

La seva posició enlairada i el seu nom que fa referència a una construcció militar, fa pensar en l'existència d'algun tipus de funció de vigilància que hagués pogut tenir en temps passats. De l'edifici ens crida l'atenció el portal que té les dovelles escapçades per l'existència d'un balcó. Es pot observar clarament que el balcó s'hi ha afegit, allargant una finestra anterior i escapçant el portal. Destaca també una eixida de tres ulls, amb els arcs de mig punt fets amb totxo a la vista.

Després d'unes quantes fotografies retornem al punt de l'avituallament per continuar amb la caminada. El camí es dirigeix, primer cap al nord i després cap al nord-est tot iniciant una baixada constant pel que havia estat l'Obaga de Guardiola. Anem deixant diversos trencalls a la dreta, seguim sempre la opció de baixada. Fem un doble revolt esquerra-dreta i continuem baixant. Enlairada a l'altra banda de la vall que forma la Rasa de Guardiola veiem la masia de Cal Jepet.

CAL JEPET

Tota aquesta zona és força seca, amb la vegetació molt baixa, arbustiva i punxosa. Són els efectes de l'incendi de 1998. Mirant els mapes i llegint els topònims ens consta creure el paisatge que tenim davant els ulls. Noms com Obaga de la Serra, Obaga de Guardiola, Obaga del Jepet, Serrat dels Rovellons... tots fan referència a llocs amb un cert grau de humitat. El foc ho va destruir tot i la regeneració sempre és molt lenta. La pista acaba de baixar fins al fons de la vall. Arribem a la Rasa de Guardiola.

Uns quants tolls i un petit corrent d'aigua permeten que hi creixin un seguit de plantes. Hi veiem exemplars de jonça, alguns joncs i també algun peu de pollancre. Creuem el torrent i seguim la pista uns pocs metres. De seguida la deixem i ens enfilem de valent, per l'esquerra, en la que és la pujada més forta del recorregut. El desnivell a salvar és d'uns cent-vint metres, però molt drets, sota el sol del migdia i amb molt pocs arbres perquè ens facin ombra. Anem recorrent el llom del Serrat dels Rovellons entre rebrots d'alzines que encara conserven branques cremades de 1998. Finalment s'acaba la pujada i enllacem amb el Camí de la Solana. Aquí ens espera un avituallament sorpresa.



Després de la dura pujada, és una delícia trobar aigua i xocolata per refer les forces. Reemprem el camí seguint la pista cap a l'esquerra, ara si de forma planera i còmode. Tornem a estar vorejats de camps: la Feixa Llarga, els Camps del Pi, l'Alzinera, les Feixes del Paller... tot són referències al camp. Passem per sota la masia de Cal Mestre Gifré i comencem a veure, al nord-oest, la casa Serra Morena.

Uns metres més endavant deixem, a mà dreta, el trencall que porta a Cal Mestre Gifré. Continuem avançant cap a ponent fins arribar a la casa de Serra Morena, la darrera que trobarem del terme de Riner.

LA CASA SERRA MORENA

És una casa de tres pisos, amb la teulada a dues vessants i el carener paral·lel a la façana principal. Els murs són de pedra irregular i les cantonades reforçades amb blocs de pedra treballada. El portal és adovellat d'arc escarser, a sobre d'ell hi ha un balcó. Les finestres i balcons són de totxo vista. Davant de la casa, al costat de l'era, hi destaca un bonic paller amb un arc peraltat.

Continuem endavant per la carena, deixant a cada banda els camps del Cementiri i de la Pallera. Arribem al cementiri de Brics. Tornem a estar al punt de l'esmorzar. A partir d'ara l'itinerari coincideix amb la tornada de la caminada curta. Així mateix la paret del cementiri fa de límit termenal entre Olius i Riner.

Deixem la pista que seguíem i agafem un corriol que surt arran de la paret nord del cementiri. L'anem seguint en direcció nord i en baixada, travessant l'Obaga i els Clots de l'Horta. Al final de la baixada, creuem una pista i anem a buscar el Viver de l'Aigua, un embassament que hi ha a la Rasa de Torredeflot.



Voregem el petit embassament pel cantó nord, per anar a trobar una pista que marxa en direcció nord-est. La pista planeja per la Solana de Torredeflot. Ben aviat veiem la masia de Torre de Flot enlairada a la nostra esquerra.

LA MASIA DE LA TORRE DE FLOT O TORREDEFLOT

Torredeflot, o la Torre de Flot, és una masia del terme d'Olius declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Es tracta d'una gran masia de planta rectangular, amb diversos edificis adossats. Està orientada de nord a sud, amb la façana principal a la banda de migdia amb un gran portal d'arc de mig punt format per grosses dovelles. Aquestes estan trencades a la part superior per una gran balconada construïda posteriorment. En documents del segle XII, es troben referències de la masia de Torre de Flot, construïda damunt i al costat de l'antiga torre de defensa del 1078.



Aquestes torres defensives no eren tant sols torres de pedra, sinó construccions militars que s'edificaven al costat dels camins rals, per a la seva defensa i que a partir del segle XII, es van transformar en habitacles dels propietaris de les finques. Un cop aquestes havien perdut la seva missió, eren destruïdes quedant-se la casa amb el nom de "torre".

Continuem i al cap de poc deixem a l'esquerra el trencall que porta a la masia. Més endavant, quan arribem a un revolt tancat a la dreta, abandonem la pista per seguir un corriol, al davant nostre, que fa drecera i enllaça de nou amb ella una mica més endavant. A continuació agafem el camí que tenim al front, en direcció a llevant, i que baixa lleugerament. Arriba un punt que per la banda dreta s'ens obra tota la Vall del Riu Negre. Allunyada cap al sud-est intuïm la Torre de Riner.

LA TORRE DE RINER

A principis del segle X, les terres del sud del Solsonès formaven part de la Marca Hispànica, l’ampla franja de frontera que separava els comtats francs dels dominis islàmics, terres que, a poc a poc, van anar incorporant-se al control comtal sota la fórmula de castell termenal. Les torres d’Ardèvol, Vallferosa, Riner... són algunes mostres de les edificacions defensives que marcaven aquesta frontera i protegien una població que anava repoblant el territori sota el domini dels nous senyors. L'antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, estan situats a l'esquerra del Riu Negre, en un turó dominant el riu.

Del castell es conserva una gran torre rectangular amb grans murs d'uns 18 metres d'alçada, a la qual hi ha adossada una antiga pagesia en estat ruïnós. La torre s’alça a la punta del pla, sobre el riu, arran de l’antic camí del castell de Cardona a la catedral de Solsona. Prop seu hi ha l'església de Sant Martí, refeta totalment al segle XVIII, la rectoria i el cementiri. La torre data del segle X i debia ser una torre defensiva com tantes altres en aquesta terra de ningú, quan els cristians lluitaven amb els moros. La particularitat de la Torre de Riner és que era també residencial.

La pista que seguíem acaba en uns camps propers. N'agafem un altre que gira cap al nord i va remuntant la Vall del Riu Negre. De mica en mica ens anem acostant al Clot del Reguer. A l'altre banda del clot, enlairada, veiem les runes de la masia de Viladebages.

LA MASIA DE VILADEBAGES

Es tracta d'una masia de planta rectangular amb la teulada a dues vessants, formada per baixos i dos pisos. La seva orientació és de nord a sud. La porta principal es troba a la façana de llevant i és d'arc de mig punt adovellat. Disposa de diversos tipus de finestres amb les llindes de pedra picada. Es tenen notícies de la masia de Viladebages, des del segle XI.

A continuació revoltem el Clot, on descobrim una franja de vegetació humida i fresca, i tornem a encarar la Vall del Riu Negre. Al cap de poc passem per sota l'església de sant Julià de Viladebages, de la que tant sols veiem la part superior. És una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Més endavant baixem cap a la dreta per agafar un sender que continuem seguint cap al nord i que de mica en mica es va decantant cap a llevant. Anem baixant, per aquest sender pedregós i aixaragallat, fins al mateix Riu Negre on trobem el cinquè avituallament.



Una vegada hem calmat la sed, reemprenem el darrer tram de la caminada, travessant el Riu Negre per sobre una passera de pedres.



La pista segueix paral·lela, primer cap a ponent i després cap al nord, el curs del Riu Negre. El Riu Negre o Riera de Solsona, antigament conegut amb la denominació de Riner, és un riu del Solsonès, afluent per la dreta del Cardener. Neix al terme de Lladurs i després de passar per Solsona, s'endinsa en una vall força encaixonada, excavada a l'altiplà de Solsona, tot travessant els municipis d'Olius, de Riner i de Clariana de Cardener per finalitzar al Cardener. Aquest tram, arran del riu, és molt frescal i ombrívol.

Una mica més endavant la pista es decanta cap a la dreta, allunyant-se del riu, per passar pel costat de la masia de Cal Violí, de la Partida de Santa Llúcia. Aquesta masia és la darrera del terme d'Olius. La pista, a continuació, torna a retrobar el riu i segueix avançant cap al nord. Enllacem amb el Camí de santa Llúcia a l'alçada de Cal Cisteller. Tombem a l'esquerra dirigint-nos cap a les depuradores. A l'alçada de Cal Trinxet, creuem el Riu Negre i passant per davant la depuradora seguim a la dreta per la pista que avança en paral·lel al Barranc de Ribalta. Avancem en direcció a ponent fins a creuar per sota la carretera C-149. Aleshores remuntem per una pista que, entre camps i horts, va a sortir al carrer del Lluer. Girem a la dreta fins el carrer del Rossinyol. El seguim per l'esquerra fins al camp de futbol. Des d'aquí fem una darrere fotografia del Castellvell.

Girem a mà dreta i seguim el carrer de Pere Màrtir Colomer fins a la Plaça de Guitart. Ara tant sols ens queda el darrer esforç, pujar les escales que es porten de nou a la Plaça del Camp.

Aquí, com ja és tradicional, ens espera una mica d'aigua, begudes i dolços, per refer-nos i recuperar forces. Recollim l'obsequi i xerrem una mica amb els organitzadors. Am tot això donem per acabada aquesta bonica caminada per terres del Solsonès.

19ª CAMINADA POPULAR DE SOLSONA 2012