XIIIª CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA A PIERA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 20,12 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 834 metres, baixant: 834 metres.
Altitud mínima: 286 metres, màxima: 664 metres.
Temps total: 5 hores i 10 minuts.

Ens trobem al Parc municipal del Dr. Berroya a Piera, inaugurat l'any 1974, dins el bosc de pins de davant de la piscina. Al seu recinte hi han instal·lades les carpes per fer les inscripcions de la caminada.



Iniciem la caminada sortint del parc i seguint el Passeig del Prat cap a l'esquerra. A continuació creuem la carretera de Piera a Sant Sadurní d'Anoia pel pas subterrani que trobem davant nostre. Just a l'altre banda hi ha la Font del Prat.

LA FONT DEL PRAT

Després del pas subterrani, uns plàtaners centenaris ens obren pas fins la Font del Prat. Aquest és un racó emblemàtic de Piera. Els plàtans que hi veiem van ser plantats el 10 de gener del 1864.



La font té diversos brocs i està situada dins d’una gran arcada. La construcció situada al costat de la font servia per omplir garrafes d'aigua, que posteriorment eren venudes a Barcelona i a Vilafranca del Penedès amb la denominació d'origen Piera i considerades com a aigües medicinals. Actualment encara és un bon lloc de trobada encara que ja no hi ragi aigua o que el conjunt presenti un aspecte d'abandonament.

Tot seguit, continuem pel camí de l'esquerra i uns metres més endavant, en arribar a la següent cruïlla, continuem també per l'esquerra. Sense deixar el camí principal, arribem a un bosc, on davant nostre trobem un corriol que s'enfila. Entrem a la zona de Les Flandes.

LES FLANDES

Acabem d'entrar en un paratge de gran valor paisatgístic format per estrats horitzontals de dipòsits d’argiles, margues i materials calcaris poc cimentats de diferent duresa i resistència a l’acció de l’aigua. Aquestes muntanyes d'argila configuren un espai amb una gran varietat de formes. És un indret d'una bellesa excepcional, creat per l'erosió de la pluja i el vent que al llarg dels anys han format un paisatge espectacular, amb petites carenes i amb forts pendents. Ens endinsem per aquestes muntanyes d'argila seguint un corriol que recorre el fons dels torrents secs, envoltats de vegetació.



El color vermell ataronjat tan característic d’aquest espai és degut a les capes d’argiles rogenques que el composen. Es tracta d’un material força tou, que ha donat origen, per erosió diferencial, a una multitud de figures esveltes, amples a la base i estretes i punxegudes al capdamunt, que han dibuixat les aigües de rieres i torrents en èpoques de pluja, i que en alguns llocs ens recorden "les dames coiffées" (senyores amb barret) o pilars coronats. Els materials tous faciliten que s'hi formin importants esquerdes que poden arribar a fer fins a dos metres de fondària. La presència de còdols i conglomerats entre les argiles, corresponen a antics corrents d’aigua o paleocanals. Per la seva similitud de formes, alguns autors han comparat el paratge de les Flandes a un "Cañón del Colorado" en miniatura.

Aquestes muntanyes estan fetes de fang. Bona part d’aquestes formacions han estat destruïdes per l’aprofitament que s'ha fet de l’argila vermella com a matèria per a la fabricació de productes de primera necessitat, cosa que ha fet que Piera hagi estat terra de ceramistes. Piera està rodejada per paratges naturals on l'element predominant i característic és l'argila, com en els anomenats Castell de Fang i Les Flandes.



S'hi anava amb els carros, es carregaven d'argila i es dirigien al taller-obrador, per tal de treballar-la fins a aconseguir el producte acabat. Es modelaven una gran quantitat d'estris de cuina com: gerres, plats, olles, gots... i també rajoles decoratives i diversos utensilis de la pagesia. Un plat que es fabricava a la vila era el conegut amb el nom de la "ema", al portar-hi gravada aquesta lletra. Ens diuen que era venut, sobretot, quan hi havia un mort a la família, utilitzant-lo en senyal de dol.

El corriol s'enfila decidit per aquests turons fins arribar, una altra vegada, a una zona boscosa la qual seguirem cap a l'esquerra. Ara ja planejant, enllacem amb una pista que prenem cap a l'esquerra. Arribem a una bifurcació, per l'esquerra el camí porta a la urbanització de La Venta i Can Mussarro. Continuem per la dreta tot passant enmig de camps. Després d'una breu pujada arribem a un pla ple de camps. Per la dreta i retrocedint, surt un camí que porta a la masia de Ca n'Amat del Samuntà.

CA N'AMAT DEL SAMUNTÀ

Aquesta masia és coneguda també amb el nom de Can Lari. Està datada al segle XVI i va ser restaurada l'any 1721, segons una inscripció que hi ha sobre el portal de l'entrada. És una construcció senzilla, amb la coberta a dues aigües perpendicular a la façana principal. Al costat hi ha els antics corrals i al davant la bassa, avui desapareguda.

Continuem la caminada seguint la pista en direcció al nord. Uns dos-cents metres més endavant, la pista fa un gir de 90° tot deixant un camí a l'esquerra. Avancem cap a llevant rodejats de vinyes i camps de conreu.



La pista descendeix suaument cap a la riera d'en Bot, que ens queda a mà dreta. La creuem i al cap de poc deixem a mà dreta el trencall que porta a la masia de Can Bot. Continuem per la pista principal fins arribar a la via del tren que creuem per sota el Pont dels Capellans. Deixem la pista i agafem un corriol que passa per sota la carretera de Martorell a Capellades, tot passant per sota el Pont de la Guixana. El corriol baixa fins al Torrent de la Guixana, seguim aquest torrent uns cent metres i tot seguit el deixem tot pujant per un camí ample a l'esquerra. Arribats a dalt, continuem per l'esquerra fins a trobar un corriol, també a mà esquerra, que baixa a creuar el Torrent de l'Abat. Arribats a l'altra banda, enllacem amb un camí provinent de la carretera. Tombem a la dreta. El camí comença a enfilar-se entre boscos i conreus. Arribem a una cruïlla i continuem de front.

Comencem a pujar per la zona d'El Falguerar, un seguit d'ondulacions amb rampes importants. Continuem pel mateix camí de pujada en direcció al nord. Dos-cents metres més endavant, deixem un camí a l'esquerra i seguim pel camí principal.

Després d'una pujada pronunciada arribem a una cruïlla de camins. Aquí enllacem amb la pista que per la dreta prové de Can Sagristà. En aquest punt trobem el primer avituallament de la caminada.



Després de refrescar-nos i recuperar una mica les forces, reemprenem el camí cap a l'esquerra i en baixada. Uns tres-cents metres més endavant, i després de passar per sota una línia elèctrica, deixem la pista principal i ens desviem a l'esquerra, tot baixant fins a la llera de la Riera Seca. Per ella hi passa un camí ample que seguim cap a la dreta.

Una mica més endavant s'ens ajunta per la dreta un brancal de la pista que seguíem. Continuem avançant per la llera de la riera en un lleuger ascens. A la nostra esquerra s'enlaire el Turó del Marranet amb els seus 589 m.a.

Més endavant el camí deixa la riera i avança per la seva dreta entre altes parets sorrenques i amb una important vegetació força humida. Continuem fent via muntanya amunt i sempre envoltats d'una massa forestal força espessa. Arribem a una petita placeta en la qual hi trobem diferents camins. Seguim recte cap a ponent, tot deixant els camins de la dreta i de l'esquerra. Uns metres més endavant i en lleuger ascens arribem a la següent cruïlla. Ens trobem en el Coll del Bosc, punt d'intersecció dels termes de Piera, la Pobla de Claramunt i Vallbona d'Anoia. Per aquí hi passava la Drecera del Coll de Bosc, una alternativa del camí Ral d’Igualada a Martorell, que passava per la muntanya i evitava el pas per Capellades. Seguim la pista per la dreta sota la vessant ponentina de la Serra d'en Guarro.



Mentre ascendim per aquest cantó obac, anem trobant moltes de les plantes florides. Entre elles fotografiem els caps d'ase o tomaní (Lavandula stoechas), i l'herba blenera o candelera (Verbascum thapsus). Sense deixar la pista passem per sota el Serral de la Muja de 627 m.a., i enllacem amb el Camí de Ca n'Aguilera. En aquest encreuament de camins la organització ha previst el moment de l'esmorzar.



Després de descansar i recuperar energia, reemprenem el recorregut per l'esquerra, tot pujant una mica més, molt suaument. Entrem en la part assolellada de la Serra de la Tardana. A la nostra esquerra, enlairada, veiem la torre de guaita forestal del cim del Turó de l'Avellana a 717 m.a. Avancem fins arribar a un trencall, a mà dreta, que baixa cap a llevant. Abandonem el Camí de Ca n'Aguilera i agafem aquest trencall.



Al canviar de vessant s'ens apareix un nou tipus de vegetació. Molt més amants del sol, les estepes blanques (Cistus albidus) i negres (Cistus monspeliensis) així com la ginesta (Spartium junceum) ben florida amb el seu color groc llampant, omplen aquesta vall de colors i aromes.

Uns metres més avall deixem el camí que seguíem per un corriol que surt a mà esquerra. Al final d'aquest corriol trobem un camí que seguim per la dreta, tot baixant. A la nostra esquerra s'estén tota la Vall de Ca n'Aguilera. Aquestes muntanyes ens permeten gaudir d'una esplèndida panoràmica del massís de Montserrat.

Una de les característiques d'aquest recorregut és la visió del massís de Montserrat, que en cap moment perdem de vista durant la caminada.

Seguim recte, tot baixant, fins arribar a una bifurcació, on continuem endavant cap al sud-est. El camí s'estreny i pràcticament es converteix en un corriol. A l'altre banda de la vall, visible tota l'estona, anem veient les runes d'El Casalot, la única masia que veiem per aquests entorns.



Una mica més endavant, a mà esquerra i en un petit planell al costat del camí, veiem les runes d'un mas. Ens acostem per observar una construcció rodona que hi ha i que podria ser un antic forn, però no ens queda clar i res hem pogut averiguar sobre ella.



Continuem pel corriol, que és de bon fer, rodejats de ginesta florida i amb aquell olor penetrant que tan atrau als insectes.



El camí fa un revolt tancat cap a la dreta, i a mitja baixada veiem, a mà esquerra, una barraca. Ens hi acostem.

BARRACA DE VINYA DE LES RUNES

A la Vall de Ca n’Aguilera l’element més abundant i característic, que omple tota la muntanya, és la pissarra també anomenada llicorella i per tant, la majoria de les barraques de vinya d’aquesta zona van ser aixecades utilitzant aquest tipus de material.

Retornem al camí que continua baixant acabant de fer la ziga-zaga. En aquest segon revolt, deixem un camí que puja per l'esquerra i continuem per la dreta tot planejant. Ara el camí avança cap a ponent. Creuem un torrent i ens dirigim altre cop cap a llevant. Arribem a una cruïlla, deixem un camí que puja a la dreta i seguim pel camí que baixa. Anem seguint totes les raconades i torrenteres d'aquesta vessant.

De nou s'ens apareixen les vistes sobre Montserrat, aquest cop, amb el teleobjectiu, abastem les regions de Tebes i la Tebaida amb les seves principals agulles.
Travessem bonics i tranquils camins. Les muntanyes estan plantades d'avellaners i de boscos ben conservats. Una mica més endavant arribem a una cruïlla. El camí de l'esquerra baixa fins al proper nucli de Ca n'Aguilera. Des d'aquesta cruïlla obtenim una aproximació fotogràfica de les formacions montserratines de Les Agulles i Els Frares Encantats.

Ens trobem a sobre mateix de les cases del poble. La Vall de Ca n’Aguilera està envoltada de muntanyes de boscos i vinyes, enmig de la qual hi ha el poble del mateix nom. Són probablement les cases més antigues del terme de Piera i han servit de model a quasi totes les restants. Des del segle XVI, es coneix amb el nom de Les Cases de Martí del Bosc. Situat al nord del terme de Piera té la peculiaritat de que les seves terres de conreu es troben, quasi totes d'elles, en les muntanyes de l'entorn. Havia estat la zona més pobra de tot el terme, malgrat que era potser on les terres de conreu eren més aprofitades, doncs tot el que avui és bosc abans era vinya i fins i tot a principis del segle XVIII el sembrat era la producció més important. És a partir dels anys 40 que l'avellaner es va anar implantant, atès que la vinya ja no produïa i calia canviar el conreu.

Deixem el camí de Ca n'Aguilera i ens enfilem per un corriol que puja decidit per la dreta. Passem per una barraca de pastor.

BARRACA DE CA L'ONCLET

En altres llocs aquestes petites construccions estan totes elles fetes de pedra seca. En aquests verals com que el més abundant és la llicorella, serà aquest material el que pagesos, boscaters i pastors utilitzaran per a la seva construcció. Moltes d’elles estan en desús, plenes de vegetació impenetrable i fins i tot força malmeses per les inclemències del temps.



Es construïen a la vinya, al tros, a l’hort, al camp conreat... Hem observat que aquestes barraques de Piera, sovint estan acabades amb elements que no son pròpiament "naturals", que moltes vegades trenquen la seva bonica estètica, i que bàsicament són teules, finestres o una porta, maons... Aquesta en concret, el sostre està format per canyes i la trobem adossada a un marge rocós, en el que s'aprecien les picades a la roca des del seu interior.

Tot seguit trobem una altra cruïlla de camins. Continuem pel segon camí de la dreta que marxa cap a ponent. El camí fa una corba pronunciada, creuant un torrent i va a sortir altra vegada al Camí de Ca n'Aguilera. El seguim per l'esquerra, de baixada i al cap de pocs metres, arribem al tercer control de la caminada.



A continuació agafem un camí que surt a la dreta de la pista en una lleugera pujada. En arribar a dalt, el camí fa un revolt tancat a la dreta i planeja una mica. Just a l'esquerra del revolt hi ha una construcció circular, una espècie de dipòsit enterrat al sòl.



Unes de les més curioses construccions abandonades que podem trobar a les zones vinícoles són una mena de dipòsits construïts amb maons. Aquests dipòsits servien per preparar el millor remei fitosanitari que durant molt de temps han utilitzat els pagesos per protegir les vinyes: el sulfat de coure. On avui veiem muntanyes plenes de boscos fa més de cent anys eren vinyes que ocupaven pràcticament fins a l’últim racó on es pogués conrear. Eren cisternes per emmagatzemar l’aigua necessària per obtenir el preparat líquid amb el sulfat de coure que desprès és ruixava amb les sulfatadores. La prova d'aixó és el color entre verd i blau del sulfat de coure que apareix en les parets del dipòsit.

Continuem entre camps d'avellaners. Aquesta zona és coneguda amb el nom dels Avellaners de l'Onclet. Com hem dit tot el que avui és bosc i camps de conreu abans era vinya. Va ser als anys 40 que es va començar a plantar avellaners com a necessitat de canviar el tipus de conreu per l'escassetat de producció que aleshores tenia la vinya.

Continuem avançant deixant de banda els senders i camins que trobem a dreta i esquerra. Anem mantenint el nivell d'alçada. Al cap de poc trobem, a mà dreta i a tocar d'un trencall, una nova barraca de pagès.

BARRACA DE VINYA DE LA MENA DEL VICENTE

En aquesta barraca s'aprecia perfectament, la utilització conjunta que es fa de la llicorella i el totxo. Continuem endavant i arribem a un torrent. Aleshores el camí es converteix en un sender estret que avança enmig d'una vegetació força atapeïda. Al cap d'una estona torna a quedar al descobert. Després deixem un parell de trencalls a la dreta i continuem per zona boscosa. Estem recorrent el Bosc de Can Sagristà. Finalment enllacem amb una pista a sobre mateix de la urbanització el Bosc de l'Àliga. Seguim la pista en direcció sud. Al cap d'una estona es converteix en una pista asfaltada que davalla fins a passar pel costat de la masia de Can Sagristà.

CAN SAGRISTÀ

Aquesta antiga masia està construïda en tàpia, amb la coberta a dues aigües perpendicular a la façana i de planta rectangular de davant a darrera i no d'ample a ample com seria lo normal en aquests tipus de masia. Els porxos s'allarguen a la dreta de la casa, aprofitant el desnivell del terreny, formant un conjunt amb forma de L.



Va haver de ser restaurada a principis del segle XIX, després d'un incendi que van provocar els francesos degut a un incident que un masover de la casa va tenir amb ells. En els dos camins d'accés, són interessants d'observar una cassola, peça de pedra d'una premsa de raïm, i una mola de molí.

Continuem baixant per la pista principal fins a una cruïlla. Aleshores deixem la pista que seguíem i agafem el camí de la dreta. Més endavant deixem un trencall a la dreta i seguim per la pista principal, tot creuant el Torrent de Can Sagristà. Anem a parar a una zona de margues enmig del bosc.



El camí s'estreny i avança entre la vegetació i les roques decompostes. Deixem un trencall a l'esquerra. Tot seguit arribem a una cruïlla abans d'un torrent. Seguim per l'esquerra. Avancem paral·lels al torrent que circula per la nostra dreta. Deixem un trencall a l'esquerra i continuem per la pista principal. Pocs metres més endavant, s'ens ajunta un camí per la dreta. Arribem al Torrent de La Guixana.



Seguim el corriol principal sense perdre alçada i en direcció a la carretera de Piera a Ca n'Aguilera. Just abans d'arribar-hi trobem el quart control de la caminada. Aquí ens esperen unes sucoses taronges i aigua ben fresca de càntir.



Arribem a la carretera i la seguim cap a la dreta i a continuació agafem el primer camí que trobem a mà esquerra. Més endavant, en la propera bifurcació, tornem a girar a l'esquerra i passem per darrere les pistes de tennis, anant a parar a la riera de Ca n'Aguilera. Seguim la riera aigües avall i en sortim pel següent camí que trobem a mà esquerra. Caminem entre camps d'oliveres en direcció al barri de La Plana. Al cap de pocs metres anem a sortir al carrer de Pompeu Fabra. Tombem a la dreta i seguim el carrer asfaltat fins al final, on girem a l'esquerra per l'Avinguda de la Fàbrica Nova i després a la dreta per l'Avinguda de l'Abat Marcet fins arribar a una rotonda. Girem a la dreta i creuem les vies del tren per un pas subterrani. Continuem pel carrer de l'Estació a l'esquerra tot passant per davant l'estació de trens de Piera. A l'altra banda de l'estació veiem la finca de la Casa Rovira.

LA CASA ROVIRA

Es tracta d'una casa aïllada, envoltada d'un gran jardí tancat amb una barana de ferro i pilars de maó, situada just davant de l'estació. Va ser construïda entre 1902 i 1905. La casa s'estructura en tres cossos, un de central de planta i pis i dos de laterals de planta baixa. La façana principal del cos central presenta característiques modernistes. Les obertures, tres a cada planta, s'ornamenten amb ceràmica a les llindes. L'acabament de façana és de forma ondulada essent el centre més alt amb un rellotge de sol. Destaquen els terrats damunt dels cossos laterals amb barana de terracota.

Tombem a la dreta pel carrer Ricard Canals, que coincideix amb la carretera d'Els Hostalets de Pierola. Arribem a la carretera d'Igualada i la creuem pel semàfor. A continuació seguim pel carrer de Pau Claris. Més endavant arribem a una plaça on hi ha un monument a la premsa de raïm. Mantenint la mateixa direcció anem passant pels carrers de Sant Cristòfol, de Sant Bonifaci i del Dr. Carles. Passem per davant de Ca l'Estany.

CA L'ESTANY

És un edifici entre mitgeres que consta de de planta baixa i dos pisos. El pis superior mostra una galeria d'arcs rebaixats sota un ràfec molt prominent que recorda les cases renaixentistes. La façana està presidida, en un dels seus extrems, per la imatge de Sant Martí dins d'una fornícula abarrocada, en honor del propietari de la casa, Martí Estany. El parament cec està decorat amb esgrafiats florals de Ferran Serra, del segle XX.

Continuem pel carrer de Jaume Fons on hi destaca la Casa Sastre, i de la Plaça on hi trobem l'ajuntament.

LA CASA SASTRE

És una de les moltes cases que durant els segles XVII i XIX es van construir a extramurs de la vila. Es tracta d'una edificació construïda l'any 1728 per Jeroni Sastre i Rovira, notari i Escrivà Major de la Superintendència General de Catalunya. Aquest gran casal de dos pisos és rellevant, sobretot, pels esgrafiats de la llarga façana que es converteixen en una sanefa per adaptar-se a l'arquitectura de l'edifici. Destaca la presentació dels diferents oficis i arts, que hi ha en els panys de paret entre les obertures, que són veritables obres d'art.



Entre els dedicats als oficis sobresurt el de sastre (possiblement per honorar el nom de la casa), la filadora, el forner, i el ceramista; en l'apartat de les arts tenim el pintor, l'escultor i el music. Cal fer esment que els esgrafiats actuals són fets a partir del 1940 tot i que abans ja n'hi havia d'altres dels quals hi ha constància per fotografies. El seu autor és en Ferran Serra Sala. Aquest era el millor esgrafiador català del segle XX. Va néixer a Barcelona el 1905 i es dedicà al dibuix esgrafiat i a l'escultura. L'esgrafiat és un procediment que consisteix en l'aplicació de dues capes d'arrebossat de diferent color. A través d'una plantilla puntejada s'aplica el dibuix escollit, el qual es raspa i surt el color de la primera capa aconseguint així uns dibuixos molt vistosos.

A la porta d'entrada, a la llinda de pedra, hi podem veure una inscripció en llatí que significa: "Jeroni Sastre i Rovira, abans errant i necessitat, traslladat a Càstrum Apiària i obtingut després el càrrec d'Escrivà Major de la Superintendència General de Catalunya, al seu fill Jeroni Sastre Pascual i a la seva posteritat, nova casa construí, erigí i fundà. (1702-1728)." Aquesta làpida va ésser col·locada pels seus descendents dos anys després de la seva mort.



Als extrems de la casa hi ha dues singulars finestres de gelosies de fusta. A sobre de la de l'extrem esquerre hi ha la data inscrita del 1728. Diu la tradició que el rei Carles III quan va visitar Piera l'any 1759 es va allotjar en aquesta casa.

Aquest eix longitudinal, al llarg del qual va anar creixen Piera, presenta en el punt d'unió del carrer de Jaume Fons i de la Plaça de Joan Orpí, un espai de planta quadrada corresponen al punt central de l'antic nucli del Mercadal.

LA PLAÇA

Els costats de la Plaça de Joan Orpí, estan formats per edificis construïts sobre les arcades de les antigues parades del mercat i pels que actualment hi passa un carrer apte pels cotxes per un dels costats i un pels vianants per l'altre. El desnivell de la plaça obliga a l'existència de graons entre algunes arcades. Les arcades del costat esquerra són de punt rodó, mentre que les de l'altre costat són de dos tipus i presenten contraforts característicvs del gòtic civil. Aquestes arcades són totes originals, excepte una, que és d'estil gòtic. La seva construcció data del segle XIV, quan tingué lloc l'expansió del nucli amb l'eixamplament de les muralles.

La plaça està dedicada a Joan Orpí, que va néixer en una de les seves cases. Joan Orpí (1593-1645) va anar com a soldat a Veneçuela i fou governador i capità general. Al 1638 fundà la ciutat de Nova Barcelona, com a precursora d'una nova Catalunya que volia establir. Les arcades de la plaça van ser restaurades al segle XVIII ja que unes fortes pluges posaren en perill l'edificació.

CAL GUERIN O CAL GRENY, ACTUAL AJUNTAMENT DE PIERA

Al bell mig de la Plaça Joan Orpí hi ha Cal Guerin, un edifici d'origen molt antic, del segle XIII o XIV, reformat amb posterioritat i convertit en residència senyorial al segle XIX. Actualment acull les dependències de l'Ajuntament de Piera. És una casa que fa cantonada i consta de planta baixa, pis i golfes on s'hi obren unes galeries amb baranes de fusta. La part més antiga és la planta baixa, en gran part porticada. Aquests porxos estàn formats per arcs de punt rodó i un arc apuntat gótic a la cantonada. Aquest és conegut popularment amb el nom de "l'arcada de la barra de les perdius", doncs encara hi ha la barra de fusta que servia per penjar les perdius.

Tot seguit continuem per sota les voltes i tombem, per la dreta, pel carrer de Josep Munné i Vidal. Baixem cap a la dreta a buscar la riera Guinovarda que seguim per un camí aigües amunt. Estem realitzant el darrer tram de la caminada. Aquest camí, sense deixar-lo, ens porta al Passeig del Prat i el Parc d'Isaac Berroya, punt d'inici i final de la caminada.

13ª CAMINADA POPULAR DE L'ANOIA A PIERA