CAMINADA DE SANTPEDOR A BALSARENY SEGUINT LA SÈQUIA DE MANRESA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 17,4 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 365 metres, baixant: 333 metres.
Altitud mínima: 291 metres, màxima: 347 metres.
Temps total: 4 hores i 59 minuts.

Ens trobem al Polígon Industrial Riu d'Or, ben a prop de Santpedor. Anem a fer un recorregut planer fins a Balsareny, seguint el canal de la Sèquia de Manresa.

La Sèquia és un canal medieval, construït al segle XIV, entre els anys 1339 i el 1383. Van tardar 44 anys en construir-lo, i es va fer tot manualment. Va ser ideada pel barceloní Guillem Catà i concedida pel rei Pere el Cerimoniós l’any 1339. Es tracta d'un canal de 26 qm. de llargada, amb una diferència de nivell de només 10,63 metres, representant una mitjana de quaranta centímetres per cada quilòmetre recorregut. Porta aigua del riu Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa, passant pels termes de Sallent, Sant Fruitós i Santpedor. Tenint en compte l’època en què fou construïda, està considerada una de les obres d'enginyeria hidràulica més importants de l'època medieval. El punt final de la Sèquia és al Parc de l'Agulla, que es va construir l'any 1974. Des d'aquest llac artificial l'aigua de la Sèquia és distribuïda a Manresa i diferents pobles de les rodalies. Aquest llac permet que Manresa tingui una reserva d'aigua d'uns 4 o 5 dies.

Al costat del canal hi ha un camí que permet fer tot el recorregut, travessant diferents tipus de paisatges. L’obra de la Sèquia ha comportat la construcció de nombrosos pontarrons, aqüeductes i mines per a salvar l’orografia del terreny. Actualment hi han 31 aqüeductes, 71 pontarrons i dues mines de 583 i 321 metres. És interessant fixar-se en el tipus de construcció de cada un dels ponts, ja que n'hi ha d'estils ben diferents encara que són molt semblants, en trobem d’esquena plana i d’arc de mig punt. També trobarem algunes casetes on hi ha els mecanismes per accionar els bagants (comportes que permeten aturar i desviar l'aigua, molt útils quan cal fer treballs de manteniment). Una ultima dada, l'aigua tarda unes 18 hores a arribar des de la resclosa de Balsareny fins a Manresa.

Bé, iniciem el recorregut travessant la carretera de Santpedor a Navarcles, i avancem en direcció sud pel costat d'una benzinera. De seguida girem a l'esquerra per un vial que ens acostarà al punt on enllaçarem amb la Sèquia de Manresa. La seguim cap a l'esquerra en direcció a la carretera i arribem a l'Aqüeducte del Riu d'Or.

L'AQÜEDUCTE DEL RIU D'OR

Aquest aqüeducte permet a la Sèquia creuar el torrent del Riu d'Or. En aquest punt trobem la fita del Qm. 18, els que ens falten per arribar a Balsareny. Després de travessar-lo arribem a la Casa del Sequiaire.

LA CASA DEL SEQUIAIRE

En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia. La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap. La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s'ensorren. Dues vegades a l'any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.

Continuem endavant i cinquanta metres després, veiem a la dreta la planta de tractament d’aigües de Santpedor.

L'aprofitament dels accidents del relleu per aconseguir l'imperceptible desnivell que requereix la Sèquia, va obligar als mestres anivelladors a seguir un traçat molt irregular per tot el Pla de Bages. Així el rec entra en el terme de Sant Fruitós pel nord, en la zona de Claret, i en surt aviat per entrar en el terme de Santpedor, on descriu un revolt molt pronunciat per franquejar el Riu d'Or; torna a entrar a Sant Fruitós per l'oest, però immediatament entra un altre cop a Santpedor, on fa un altre revolt sobtat (són els "Revolts de Santpedor") i es torna a ficar a Sant Fruitós en direcció a Sant Iscle de Bages i l'Agulla, ja en terme de Manresa.



Mentre avancem, a la dreta, a l'altre costat del Riu d'Or, veiem la Casa Cremada o Cal Riereta on es van produir uns sagnants enfrontaments entre les autoritats de Manresa i la gent de Santpedor. L'any 1595, els visitadors de la Sèquia van voler arrestar en Prat de la Riera, que regava els seus horts amb aigua dels manresans; en Prat ajudat per la gent de Santpedor, va plantar cara als oficials reials i va segrestar Andreu Sala, notari de Manresa, i el va retenir a casa seva. Els manresans van tornar armats i van assetjar la casa, en la defensa de la qual van intervenir els bandolers Morenet de Trulls, Arola de Calders, Sardanet i altres. L'episodi va acabar amb diversos morts i ferits.



A partir d’aquí la Sèquia serpenteja successivament pels camps a esquerra i a dreta, passant per una zona d’horta de Santpedor coneguda com la Bassa dels Capellans. A mida que avancem, podem observar cap al nord-oest els campanars de Santa Maria i Santa Anna de Claret.

EL VEÏNAT DE CLARET

Situat al peu de la carretera que uneix Santpedor amb la de Manresa-Berga, hi ha el veïnat de Claret, on hi han dues esglésies, l'una al costat de l'altra. L'església romànica de Santa Maria de Claret i el santuari barroc de Santa Anna. La primera, documentada des del segle XI, és una construcció d'una sola nau, en la que destaca el campanar, una robusta torre quadrada del segle XII, que a la vegada és torre de defensa amb espitlleres. Aquest campanar es cobreix amb una teulada de quatre vessants. Al pis superior, sota la teulada, hi veiem vuit obertures rectangulars. A l'entorn d'aquesta antiga parròquia de Sant Fruitós, es va anar formant una sagrera, documentada ja el 1130, que després es convertiria en vila fortificada. Posteriorment va anar perdent importància, i a partir del segle XVII es veié absorbida per la veïna església de Santa Anna de Claret, que va ser edificada al costat de la de Santa Maria. La capella de Santa Anna data dels anys 1762-1769. L’any 1929 va ser restaurada i se li va afegir un campanar. L’any 1507 Santa Anna de Claret fou proclamada patrona de Santpedor en acció de gràcies pel fet que la pesta bubònica passés per la vila sense causar cap mort. Posteriorment se li ha atribuït que la vila no fos atacada ni en la Guerra de Successió ni en la del Francès.

Continuem seguint el canal fins arribar a la planta de tractament d’aigua del municipi de Sant Fruitós de Bages, que ens queda a la dreta. Tot seguit travessem la carretera que va de Navarcles a Santpedor i entrem en el Polígon Industrial de Santa Anna II.



Encara que no ho sembli passem per un bonic tram ombrejat per pins i roures, mentre l canal travessa pel mig del polígon industrial. La remor de l'aigua en el seu camí constant és pràcticament imperceptible. Arribem al Torrent Bo, que la Sèquia travessa amb un nou aqüeducte.

AQÜEDUCTE DE LES BONEGUES

Després de traspassar el polígon industrial, entrem en uns plans de conreu agrícola, els Plans de Santa Anna. Es tracta d'unes planúries actualment conreades de cereal i vinya que han quedat semi aïllades enmig d'espais que pateixen una alta pressió urbanística i industrial. Actualment es troben travessats per una xarxa de camins de terra, que permeten el pas d'un cantó a l'altre, i entre les cases de pagès que l'habiten. És molt possible que el tipus de conreu hagi variat amb el temps, inicialment deuria ser un conreu força variat amb presència de trossos de bosc entre els camps; més tard, als segles XVIII-XIX, hi hauria un monocultiu de vinya, per passar a ser actualment planes de cereal. A la banda esquerra, a prop de la Sèquia, veiem una barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DELS PLANS DE SANTA ANNA

Situada en el límit del terme de Sant Fruitós de Bages amb el de Santpedor, es tracta d'una barraca de vinya aïllada, de planta rectangular, orientada a migdia, que té com a característica principal el fet de trobar-se dividida en dos compartiments interiors amb dues portes d'accés, una destinada als animals i una altra a les persones. Està construïda a base de carreus de gran mida de forma quadrangular i alguns rectangular, disposats de manera ordenada amb les cantonades reforçades. Les portes d'accés es troben rematades a la part superior per una llinda de pedra monolítica. La coberta recau sobre una línia de pedres que remata la part superior de la paret, i que sobresurt horitzontalment uns centímetres de la línia de façana per tal d'evitar que la pluja caigui directament sobre la paret. Per sobre d'aquest aler, hi ha la coberta, feta exteriorment a base de fang i vegetals, la seva forma és lleugerament apuntada.

La majoria de barraques de vinya que existeixen actualment al Pla de Bages, es van aixecar al llarg del segle XIX i principis del segle XX, coincidint amb l'expansió extraordinària de la vinya. D'aquí ve la denominació de "barraques de vinya". La seva construcció era feta en moltes ocasions per mans expertes, ja sigui pel propi pagès o per persones anomenades "barracaires", que procedents d'altres comarques com la Cerdanya, combinaven la feina de pagès amb la de constructors de marges i barraques. De tota manera, la feina sempre era seguida directament pel pagès. La funció d'aquestes construccions era la d'acollir els estris i les eines necessàries pel conreu de la vinya, ja que aquesta podia trobar-se a vàries hores de distància a peu de la casa del pagès. La possessió d'una barraca permetia al pagès guardar les eines i no haver de carregar amb elles d'una banda a l'altra. També permetia l'aixopluc en cas de pluja o de massa calor, i inclús passar una nit si s'esqueia. La majoria d'elles foren abandonades vora la dècada del 1930 quan el conreu de la vinya començà a anar a la baixa.

A continuació el canal s'endinsa altre cop entremig dels camps. Les imatges dels conreus es barregen amb les de les masies. A la nostra esquerra, una mica per sobre els conreus, veiem el veïnat de Sant Ponç. Llogaret del municipi de Sallent situat al sud-oest de la vila, entre aquesta i Santpedor. A l'edat mitjana va constituir una petita sagrera, amb casal fortificat dependent del castell de Sallent.

EL VEÏNAT DE SANT PONÇ

Destaca la casa pairal de planta rectangular coneguda com el Coll de Sant Ponç. Està formada per planta baixa, pis i golfes; amb la teulada a dues aigües i amb una balconada encarada a migdia. El camí que hi accedeix és l'antic camí ral de Santpedor a Artés. A tocar del mas hi ha l'ermita romànica de Sant Ponç, datada del segle XII. Conserva la part més antiga a l'absis semi-circular i part de les parets de la nau. Sense decoració i molt austera disposa d'un campanar de doble espadanya. Al conjunt s'hi afegeix la masia de la Coma de Sant Ponç. Mas de planta rectangular format per una planta baixa, un pis i golfes, amb la teulada irregular a dues aigües.

Més endavant creuem el camí del veïnat de Sant Ponç i entrem en els Plans de La Sala. A la nostra dreta veiem la masia de La Sala de Sant Ponç.

LA SALA DE SANT PONÇ

El mas La Sala, actualment restaurant, va ser fundat en el segle XIII, segons consta al pergamí de la casa: "Fra Geraldo, Abad de Sant Benet de Bages, a 4 de calendas de Enero de 1283 fundó el Mas Sala de Sant Ponç a Guillem Sala." A aquesta casa hi va pertànyer Alfons Sala i Argemí que l'any 1.926 obtingué el títol de comte d'Egara pel rei Alfons XIII. El seu fill Antoni de Sala i Amat fou el segon comte i el succeí el seu fill Alfons de Sala i Paz. També va servir d'estatge habitual al rei quan anava de pas per aquestes terres. Es tracta d'un edifici de planta baixa més dos pisos i golfes. Disposa de porxades de tres arcs a la banda de migdia. La seva teulada és a dues aigües i l'antiga era és l'actual pàrquing del restaurant. Veiem una torre adossada exterior, de caire més modern. El Restaurant La Sala, avui, encara conserva l'estructura de l'antic mas de La Sala de Sant Ponç.



El recorregut estar molt ben senyalitzat, en tot moment hi han indicacions dels principals elements visuals i possibles variants que es poden fer des de la Sèquia. A la nostra esquerra podem apreciar la muntanya que forma el runam salí del Cogulló de Sallent.

El runam salí del Cogulló de Sallent, és el més gran dels abocadors de residus de Catalunya. Des de molts i molts quilòmetres de distància, tant si s'observa la panoràmica des de les muntanyes pre-pirinenques com des de la serralada litoral, des de l'est al Moianès com des de l'oest al Solsonès, l'acumulació gegantina de residus salins destaca en el paisatge del centre de Catalunya. Aquesta muntanya vista tan a prop i il·luminada pel sol, impressiona per les seves dimensions, les tonalitats del blanc i rosat, les ondulacions i reguerons que té, i alhora els problemes que comporta.



A continuació deixem enrere els camps i entrem en un tram frondós. El recorregut fa un gir cap a ponent entrant en el Bosc de La Sala. Es tracta d'un bosc envoltat de camps que s'estén des de la masia fins la serra dels Emprius. És un dels retalls de bosc més extensos que hi ha al Pla de Bages. Ocupa unes 100 Ha. d'extensió i és solcat pel Torrent de La Sala. Abunden els roures, els pins i les alzines. Té gran transcendència per a la fauna ja que serveix de corredor natural i amagatall de diversos animals. Actualment té greus amenaces de conservació pel risc d'incendi, pels abocaments incontrolats i pel veïnatge de carreteres.



Aquest tram, entre els Plans de La Sala i el Mas de les Coves, és on la Sèquia ofereix les imatges més boniques i emblemàtiques del seu recorregut. Les rouredes que l’envolten, acompanyades d’algun arbre típic de ribera, com l’om i el vern, són una bonica taca verda dins un entorn de planes secaneres. Els boscos de La Sala, que s’endinsen vers la serra dels Emprius i el Cogulló, estan constituïts pel pi blanc, el pi pinyer, el roure cerrioide i l’alzina. A continuació en un revolt del camí, podem veure l’amfiteatre de La Sala, una àrea de descans per realitzar-hi activitats de caire didàctic i lúdic.

L'AMFITEATRE DE LA SALA

L’amfiteatre de La Sala és un espai adaptat com a zona d’aprenentatge mediambiental creat per l’arquitecte portuguès Álvaro Siza, creador de projectes de recuperació del patrimoni arquitectònic i paisatgístic. A continuació seguint el camí, la Sèquia s’endinsa en un tram encara més frondós i humit on els pins i els roures són els protagonistes del paisatge.

L'AQÜEDUCTE DEL TORRENT DE LA SALA

Aquest torrent aporta humitat a tota l'àrea i és interessant tant per la seva fauna com per la vegetació. Nosaltres hi hem vist, fins i tot, mates de galzeran. Malgrat això hi ha una creixent salinització per incorporació d'aigües subterrànies filtrades a través del gran runam salí d'El Cogulló. Una mica més endavant, en una cruïlla de camins, arribem al Roure Gros de la Sèquia.

EL ROURE GROS DE LA SÈQUIA

Tal com indica el seu nom, es tracta d'un roure de grans dimensions que es troba ajagut, formant un pont sobre la Sèquia. Situat a l'encreuament del canal amb el camí del Mas Martorell, és un roure amb una soca que supera els dos metres de diàmetre i uns 16 metres d'alçada. Té tres branques principals, dues d'elles resten a terra mortes per la caiguda d'un llamp, però la tercera és viva, verda i amb força per treure rebrots. Es calcula que aquest arbre té més de 300 anys de vida. Aquest arbre està catalogat com a Arbre d'Interès Local per l'Ajuntament de Sallent. Una mica més enllà veiem, a l'esquerra en mig d'uns camps, l’ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc.

L'ERMITA DE SANTA MAGDALENA DE BELL-LLOC

Santa Magdalena de Bell-lloc és una esglesiola que, tot i que el seu aspecte recorda una construcció romànica, va ser construïda el 1576, per ordre dels hereus del Mas de les Coves, que van decidir construir una nova església que substituís l'antiga església romànica situada a prop del Mas Martorell per tal de tenir un accés molt més fàcil. Apareix solitària al mig dels conreus del Pla de Martorell, a tocar de la Sèquia de Manresa, entre el Mas Martorell i el Mas Terradelles. Està documentat que l'església originària, vora el mas Martorell, sí que era romànica.

Més cap a ponent sobresurt el mas Martorell, al costat del qual hi havia la primitiva església de Santa Magdalena de Bell-lloc.

EL MAS MARTORELL

El Mas Martorell se situa dins d’un recinte particular que comprèn una extensió de més de 4.000 m² distribuïts en diversos espais. Actualment és una Casa de Colònies del municipi de Sallent. La masia ocupa la part central acompanyada de dues sales cobertes. L'edifici és de planta quadrada, amb la teulada a dues vessants. Està constituïda per planta baixa més dos pisos. Va servir de rectoria de l'antiga església de Santa Magdalena fins ben entrat el segle XIV, les runes de la qual es troben darrere el rocòdrom. S'han trobat indicis documentals des del segle XI. Va ser una fita curiosa en la història de la sèquia de Manresa, quan un dia de l'any 1345 representants del bisbat de Vic i de Manresa es van reunir a l'església per tractar de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d'aquella obra tan important.

El canal va avançant travessant els camps del pla fins arribar a l'alçada del mas Terradelles. Ara és quan trobem petits trams del canal semi-descoberts i algun pontarró com el del mateix mas.

EL MAS TERRADELLES

El mas Terradelles és una casa de pagès, de planta rectangular amb pati quadrat a l'interior. El cos de l'edifici està format per una planta baixa més un pis d'alçada i golfes. Conserva, també, el celler original. El portal d'accés al pati central d'entrada, orientat a ponent, està datat l'any 1864. L'aparell de construcció és de pedra irregular, arrebossada a la part exterior. Actualment està en règim de masoveria.

Anem avançant enmig dels camps en direcció al proper Mas de les Coves.

De cop la Sèquia desapareix, davant nostre, engolida per la boca d’una mina. En aquest lloc, el sender puja per salvar el desnivell que hi ha per arribar al mas. Passem per davant d’un cobert i arribem al Mas de les Coves.

EL MAS DE LES COVES

El Mas de les Coves és una masia que ja es troba documentada l'any 1400. Com que necessàriament s'hi ha de passar per davant, val la pena fixar-se en l'estructura de l'edifici. Es tracta d'un edifici de planta baixa més un pis i golfes en el que s'hi observen moltes reformes i ampliacions. Destaca la volta gòtica de l'entrada. S'hi pot observar les restes d'un antic forn de pa i també un forn de teules convertit en un abocador. La Sèquia passa per sota la casa a 27 metres de fondària. Disposa d'una torre de defensa exterior que formava part de la fortificació del mas. Es troben referències escrites des del segle XIV.



Antigament, els masos eren autosuficents pel que fa als productes alimentaris. Això s'aconseguia amb la diversificació dels conreus i de la cria de bestiar. En l'actualitat l'ús de les terres s'ha uniformitzat bastant i això ha fet canviar l'aspecte del paisatge, en el cas del Mas de les Coves, va desaparèixer la vinya, que havia ocupat una part important de la propietat. Aprofitem l'ombra dels avets de la casa per parar a esmorzar i fer petar la xerrada. Per sobre nostre un gran globus aerostàtic, sembla que s'apropi i vulgui aterrar a l'esplanada de l'era del mas.

A continuació, seguim la senyalització de la Sèquia que passa pel costat d’un cobert. Baixem per un corriol fent una ziga-zaga fins a retrobar el canal al costat de la sortida del túnel de la Sèquia.

LA MINA DEL MAS DE LES COVES 321 metres

Després de deixar el mas de les Coves, arribem a la mina que travessa per sota del mas, es tracta d’un túnel de 321 metres de llargada. És un indret obac, amb molta vegetació, que no impedeix veure la volta de pedra que aguanta la mina.

Uns metres més enllà de la mina podem observar al descobert un mecanisme, format per unes rodes dentades, que permet obrir i tancar el bagant. A continuació les aigües passen per un aqüeducte sobre el torrent del Mas de les Coves que baixa de l'abocador de residus salins de les mines de Sallent.

L'AQÜEDUCTE DEL MAS DE LES COVES

Al costat de ponent els cursos fluvials drenen els turons del sector del Cogulló. El fet que aquests torrents provenen de la zona on s'acumulen els sobrants de l'explotació minera de Sallent provoca un alt índex de salinització de les aigües d'aquests torrents. Poc després de travessar l'aqüeducte trobem una caseta de bagant.

El bagant és un mecanisme que serveix per regular la sortida d'aigua d'un canal, mitjançant una comporta; permet d'aquesta manera buidar completament un canal.

A continuació la Sèquia transcorre al costat de camps de conreu. Al cap de poc veiem un pont que està construït amb grans lloses de pedra i que serveix de drenatge del terreny que queda a l'altre costat de la Sèquia. Just després d'aquest pont, el camí travessa el canal per un pont força ample.



Més endavant al cantó esquerra veiem una barraca de vinya bastant ben conservada.

BARRACA DE VINYA DE CAL PEIXATER

Fins a Cal Peixater, el paisatge que hem anat veient tenia una fesomia força idíl·lica, gràcies al fet d’allunyar-se dels àmbits urbans i de les vies de comunicació. En tot el tram ha dominat la quietud i l’harmonia. Aviat això canviarà, sobretot en passar per la zona minera de Sallent. Deixem a la dreta la casa de Cal Peixater. Sempre avançant en direcció nord arribem a la pista d’accés al poblat ibèric del Cogulló (la desviació porta després de 2,2 qm. fins al poblat). Per les seves dimensions esta considerat com el millor assentament pre-romà de la Catalunya interior. Està situat dalt d'un turó que domina gran part de la comarca del Bages, així com el congost del riu Llobregat al seu pas per Sallent.



Des de Cal Peixater la Sèquia passa pel Tomb Llarg, on el canal descriu una gran volta per mantenir la cota i avança per sobre un tram fet de terra. A continuació passa pel Tomb Xic fins arribar a les mines, en un tram de prop d’1,5 quilometres, s’alternen els trams sense revestir, amb trams fets de formigó, trams amb canonada de formigó sense enterrar i també trams amb caixa de formigó sense soterrar. A continuació el canal té una amplada considerable i transcorre al costat de la muntanya del runam salí de potassa de la Botjosa, just darrera del Cogulló.

EL RUNAM DE LA BOTJOSA

El runam de la Botjosa limita a l'oest amb la Sèquia de Manresa. En aquest tram, la Sèquia s'ha hagut de protegir amb formigó per evitar filtracions salades procedents del runam. Com que la Sèquia pren l'aigua del riu Llobregat a Balsareny, abans que el riu travessi la zona minera, l'aigua de la Sèquia és de qualitat molt més bona per a l'abastament que no la que es capta al Llobregat més avall de Balsareny. Algunes de les poblacions del Bages que han hagut de prescindir del seus recursos d'aigua per culpa de la salinització, com són Callús i Santpedor, s'abasteixen actualment de l'aigua de la Sèquia de Manresa. Més de la meitat de la població del Bages, entre ells la capital Manresa, disposa doncs d'aigua del Llobregat de bona qualitat gràcies a la Sèquia. En canvi, les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, on viu la meitat de la població de Catalunya, prenen l'aigua del Llobregat ja salinitzada i només s'aconsegueix potabilitzar-la en base a diluir-la amb aigua transvasada del Ter. Tot i així, aquesta aigua continua tenint un gust lleugerament salat.



La Botjosa és la colònia minaire, construïda els anys 30 a tocar del pou miner i de la planta de tractament del mineral de Sallent, per a allotjar als treballadors i les seves famílies. Està constituïda per un seguit de casetes d'una sola planta, idèntiques entre elles i ben arrenglerades. Originalment, la Botjosa seguia el model social anterior de les colònies tèxtils, és a dir, el d'un petit poble autosuficient amb els seus serveis bàsics: botiga, escola i església. Les diferències entre la colònia minera i les tèxtils del Llobregat són que, econòmicament, la colònia de la Botjosa gira al voltant de la mina en comptes de la fàbrica i que, urbanísticament, es tracta de casetes unifamiliars en comptes de grans blocs de pisos petits. La colònia minera de la Botjosa té el runam vell de Sallent abandonat a tocar. L'afectació directa de la sal provinent del runam, malmet el ciment i les roques de les edificacions, rovella els metalls i ha fet pràcticament inhabitable aquesta colònia. Les primeres cases són de l'any 1932. El màxim creixement i desenvolupament tingué lloc als anys 1950.



La morfologia de xaragall d'erosió, gravada al damunt d'aquest vessant per l'aigua de pluja, testimonia la dissolució i l'arrossegament de la sal. La part de muntanya de color blanquinós correspon als residus abocats fa més temps. Tot i el seu aspecte àrid, sec, salinitzat, amb la vegetació empobrida, aquest tram també té un cert encant. La muntanya artificial de color blanc nivi i d’inhòspit aspecte lunar que seguirem durant aproximadament uns 500 metres, junt amb el paisatge solitari i abandonat ens transporten a terres desèrtiques i llunyanes. A mida que ens acostem a la via del tren, la Sèquia s'enfonsa per creuar-la per sota. Nosaltres ens enfilem i travessem la via del tren dels F.G.C. (ramal industrial de Manresa a Sallent).

Passem al costat mateix d'una torre de càrrega de "Potasas del Llobregat". Aquestes instal·lacions formen part de les mines de sals potàssiques del sud de Sallent. Pertanyen a la conca potàssica catalana, de la que s'extreu silvina i carnal·lita. Tenen un especial interès des d'un punt de vista del patrimoni industrial. L'any 1920 va adquirir la concessió l'empresa belga Solvay. Les explotacions mineres van iniciar-se l'any 1929. El 1931 es van construir les instal·lacions industrials.

EL TREN MANRESA - SALLENT

La Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC) es va fundar el 4 de juliol de 1919 per a integrar tres empreses que explotaven diferents línies: Camins de Ferro del Nord-Est d'Espanya (entre Martorell i Barcelona); Ferrocarril Central Català (entre Martorell i Igualada); i Tramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga (entre Manresa, Berga i Guardiola de Berguedà). Tanmateix, aquesta última societat va subsistir fins a 1978 com una empresa independent participada per la CGFC juntament amb diversos accionistes. L'últim trajecte de passatgers entre Olvan-Berga i Manresa es va fer el 30 de juny de 1973 i només va restar des d'aleshores en servei per a mercaderies el tram entre Manresa i Sallent per al transport de sals potàssiques. Els problemes financers, però, van continuar i van provocar que l'empresa es declarés en fallida. El 1976 l'Estat va haver d'intervenir i la companyia pública FEVE es va fer càrrec de l'explotació provisional de la línia, però just l'any següent va anunciar el possible tancament del tram Martorell-Igualada. Finalment la línia es traspassà a FGC.

Per saber-ne més del ferrocarril Manresa-Sallent:
- Història del ferrocarril a Catalunya.
- El carrilet Manresa-Berga.
- La xarxa ferroviària de l'Alt Llobregat.

SANT SEBASTIÀ DEL CASTELL DE SALLENT

Mentre avancem pel costat de la via del tren, i amb l'ajuda de la càmera fotogràfica, podem observar, a mà dreta, l'ermita de Sant Sebastià i les restes del castell de Sallent. Situada dalt del Turó del Castell, al costat del mateix castell, l'església de Sant Sebastià, és un dels dos únics exemples d'església romànica de planta circular existents a la comarca del Bages, i un dels més ben conservats de Catalunya. La planta circular està deformada cap a llevant per l'absis central i les dues absidioles laterals que el flanquegen.

Anem avançant pel costat de la via del tren, fins arribar a l'alçada de l'Aqüeducte del Vilar.

L'AQÜEDUCTE DEL VILAR

L'aqüeducte del Vilar és un pont gòtic utilitzat per la Sèquia de Manresa per tal de salvar el torrent de Soldevila, a Sallent. Té sis arcs de mig punt, fa 85,50 metres de llarg, 4,25 d'ample i 19 d'alçada. L'aqüeducte va funcionar correctament durant uns 500 anys. A la segona meitat del segle XX però, l'aqüeducte del Vilar va començar a sobreeixir. La Sèquia és un nivell impecable; si l'aqüeducte vessa és perquè el terreny s'enfonsa. Efectivament, hi ha subsidència del terreny minat per sota, tal com després tristament han comprovat els habitants dels barris veïns de l'Estació i la Rampinya de Sallent. S'hi va fer un reforç per aixecar l'alçada de l'aqüeducte, però no n'hi va haver prou. A més, la subsidència va deteriorar l'estructura de l'aqüeducte. Finalment, es va haver d'optar per desviar la Sèquia cap al sifó que hi ha a la dreta. Avui en dia està totalment en desús i no s’hi pot circular per damunt a causa del perill d’ensorrament. La riera de Soldevila, de llera sense vegetació, està totalment salinitzada a causa dels lixiviats del runam del Cogulló. La seva aigua no es pot utilitzar ni per regar els horts.

A continuació entrem en el tram més modificat de tota la Sèquia a causa de les nombroses obres que s’han hagut de realitzar per la construcció de carreteres, és per això que la Sèquia va encanonada en la major part del recorregut. A partir de l'Aqüeducte del Vilar comença la variant de Sallent i la Sèquia circula per un tub de formigó seguint el traçat de la carretera fins a l'Aqüeducte dels Enamorats. Després de deixar les vies del tren, el sender segueix per un camí paral·lel a l’Eix del Llobregat. No tardarem gaire en trobar una raconada a la nostra esquerra, arranjada amb bancs i una vitrina informativa, l'espai del mas Rocaus.

EL MAS ROCAUS

Es tracta d'un homenatge en memòria del mas Rocaus. Casa, avui desapareguda, que estava situada a tocar de la C-16, damunt el poble de Sallent. Constava de tres cossos, el central era destinat a habitatge (planta baixa i pis), mentre que els dos laterals eren destinats a celler i magatzem. La nota explicativa ens diu: "En memòria al mas Rocaus, base guerrillera dels maquis al seu pas per Sallent, i a la família Guitó, en especial als germans Miquel i Jaume, torturats i finalment assassinats mitjançant la llei de fugues. 19 de juliol de 2003. VI Marxa Homenatge als Maquis."

Per saber-ne més:
- Fotografies de l'antic mas Rocaus.
- Història dels germans Miquel i Jaume del mas Rocaus.

Des d'aquest tram tenim nones vistes sobre Sallent i els seus principals espais arquitectònics.

LA TORRE DEL GAS DE SALLENT

Situada a tocar de la Fàbrica Vella, es tracta d'una torre circular de 25 metres d'alçada, amb aparell de pedra tallada i cornises de totxo que delimiten tres nivells d'edificació. Disposa de tres finestres exteriors, una a cada nivell, emmarcades en totxo. Al capdamunt de tot es conserva un dipòsit circular metàl·lic. La torre també és coneguda com a torre de l'aigua. La funció de la mateixa era servir de dipòsit d'aigua per a la refrigeració del gasòmetre. L'any 1882 es va constituir la societat Rafael Costa i Cia per a l'explotació d'una fàbrica de gas destinat a l'enllumenat públic. Aquest va ser substituït per l'elèctric l'any 1911, deixant d'utilitzar-se per al seu antic ús i passant a utilitzar-se com a serveis de la Fàbrica Vella.

LA FÀBRICA VELLA DE SALLENT

Un altre dels edificis fàcils de distingir de Sallent, és la Fàbrica Vella amb les seves altes xemeneies al costat del Llobregat. És una antiga fàbrica de naus amples de tres pisos. La planta té forma de L amb la teulada a dues aigües i grans finestrals típics de les fàbriques tèxtils del segle XIX. L'any 1806, Josep Claret i Xambó va acabar la construcció de la resclosa d'aquesta fàbrica. L'any 1829 es va dividir la fàbrica en tres, treballant durant anys sota diferents raons socials. Va tancar la seva activitat fabril l'any 1970.

Una mica més endavant, però amagat, hi ha l'Aqüeducte dels Enamorats. A partir d'aquí la Sèquia continua 150 metres més dins d’una canonada. Nosaltres seguim per un terraplè, a l’esquerra de la carretera, que puja suaument fins retrobar el canal.

El camí ara és més estret. Aviat arribem a l’Aqüeducte del Mal Pas.

L'AQÜEDUCTE DEL MAL PAS

Al costat d'aquest pont hi trobem una fita del terme de Manresa, ja que, tot i que els mapes no ho indiquin, la Sèquia forma part del terme municipal de Manresa.





Més endavant el canal queda soterrat de nou durant més de dos-cents cinquanta metres, és la mina del Mal Pas. A continuació arribem a la Torre d’en Roca, des d'aquest punt i fins l’Aqüeducte de Conangle el canal va descobert.

LA TORRE D'EN ROCA

Aquesta masia és l'actual seu d'Agrofresc, una empresa nascuda el 2006 de la unió entre el mas El Canadell de Santa Maria d'Oló, que elabora formatges i matons, i la masia La Torre d'en Roca, de Sallent, que té com a màxim exponent la llet i els iogurts. Es tracta d'una casa de planta baixa i dos pisos, orientada a sud, amb la teulada a dues aigües. Exteriorment està arrebossada i pintada de color groc. No conserva pràcticament cap traça de la seva importància històrica encara que conserva el celler original. Es troba situada al límit del terme municipal de Sallent amb Balsareny. Era una antiga parada de traginers.



Continuem endavant i arribem a l'Aqüeducte de Connagle, un dels més bonics de la caminada. En arribar a l'altre costat hi ha una petita zona de descans amb indicadors informatius de la Sèquia.

L'AQÜEDUCTE DE CONANGLE

Aquest aqüeducte permet a la Sèquia salvar el torrent de Conangle, pertanyent a Balsareny. Aquest torrent rep els lixiviats procedents del runam abandonat de Vilafruns. Podem veure com la sal arriba a la riera per la riba esquerra, el costat on es troba el runam. L'aigua salada també baixa per diverses rases. Al seu entorn només creixen halòfits, plantes especialistes en créixer en ambients salins. En aquest punt la Sèquia i el nostre camí, que sempre va al seu costat, es decanten cap a la dreta, acostant-se a la carretera i entrant al lloc on es troben les instal·lacions de Potasses del Llobregat de Vilafruns.

LES MINES DE VILAFRUNS

La colònia minera de Vilafruns està situada a l'extrem sud del terme de Balsareny, al costat d'on es va foradar el pou miner. La construcció del barri fou posterior a la de la Botjosa, de la qual va copiar el model de les casetes petites, adosades i ben alineades. Amb ella comparteix el veïnatge d'un runam salí. L'aigua salinitzada del runam de Vlafruns es recull majoritàriament a la riera de Conangle, situada més al sud.

A continuació el canal travessa la carretera i reapareix a l'alçada del mas de Vilafruns.

MAS DE VILAFRUNS

A continuació la Sèquia arriba fins a les Malloles, el polígon industrial de Balsareny. Durant aquest llarg tram, veiem a la dreta el Llobregat. Finalment ens acostem a la carretera i arribem a l'Aqüeducte de la Vinya d'en Martí i una mica més enllà a un pontarró eixamplat i a la senyalització de la Sèquia.

L'AQÜEDUCTE DE LA VINYA D'EN MARTÍ

Després de passar els terrenys de l'hort d'en Martí, un pontarró ens permet creuar la Sèquia i arribar a l'antiga carretera de Manresa a Berga. La Sèquia continua canalitzada per sota la carretera uns 510 metres aproximadament. Nosaltres haurem de seguir el recorregut pel voral de la carretera fins al Molí, una antiga fàbrica de filatures.

EL MOLÍ

El canal passa per sota la fàbrica, i ens cal baixar per un camí fins a ella per seguir el recorregut. Enllacem amb la Sèquia i una mica més endavant passem per sota l'autovia C-16. A partir d'ara el canal travessa una zona d'horts del municipi de Balsareny. El recorregut segueix entre la Sèquia i els horts i una mica més a la dreta el riu Llobregat.



Al final d'aquest tram arribem a la caseta de l’antic mòdul hidromètric.

A continuació deixem la Sèquia a la nostra dreta, i ens enfilem per un camí que ens acosta al pont de la carretera de Moià per Avinyó. La seguim cap a l'esquerra fins a trobar el carrer de la Industria. Aleshores tombem a l'esquerra i arribem al Pavelló Poliesportiu de Balsareny, on donem per acabada la caminada.

CAMINADA DE SANTPEDOR A BALSARENY SEGUINT LA SÈQUIA DE MANRESA

Per saber-ne més:

- Àlbum de fotografies sobre la Sèquia.
- La problemàtica salina en imatges.
- La protecció de la Sèquia.