BARNATRESC CAMINADA D'HORTA 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives

Distància recorreguda: 11,69 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 736 metres, baixant: 736 metres.
Altitud mínima: 88 metres, màxima: 216 metres.
Temps total: 3 hores i 24 minuts.

Aquest cop la caminada es fa pels barris del districte d'Horta-Guinardó de Barcelona. Concretament sortirem del barri del Guinardó. Al nou barri se'l va començar a anomenar Guinardó, quan Salvador Riera va decidir urbanitzar les terres de la seva propietat i com sigui que un dels edificis principals i més antics de la contrada era el mas Guinardó, al que en principi volia convertir en Hotel, estava en el vell mig de tota la urbanització, tothom va començar a dir que anava al Guinardó i així és com se li va quedar aquest nom per sempre. La sortida té lloc des de la plaça que porta el nom d'aquest terratinent: la Plaça de Salvador Riera i Giralt.

EL MAS GUINARDÓ

El mas Guinardó des de la Plaça Salvador Riera. Autor: Carlos AlbaceteLa urbanització de les terres del Mas Guinardó i del Mas Viladomat es va iniciar el 1896. El primer es troba a la plaça Salvador Riera, prop de la Rambla de Volart, que va des de l'avinguda de Sant Antoni Maria Claret a la de la Mare de Déu de Montserrat i forma un dels eixos del barri del Guinardó. El segon es trobava en la cantonada de l'avinguda de Sant Antoni Maria Claret i la Rambla de Volart, i les dues cases eren propietat de Salvador Riera, que va parcel·lar les primeres terres del futur barri. El 1906, el Mas Guinardó o Can Guinardó, que segons diu la tradició va ser habitat al segle XVII per Joan d'Àustria i fou on hi rebé els consellers de Barcelona al 1652. També va ser la residència de James Fitz James, el Duc de Berwick, comandant en cap de les tropes franceses i espanyoles durant el setge a la ciutat de Barcelona al llarg de la part final de la Guerra de Successió i l'assalt en la jornada del 11 de setembre de 1714, ja que la seva privilegiada posició li permetia tenir una visió pràcticament total del Pla de Barcelona. Al llarg del segle XIX esdevingué l'entitat cultural i recreativa més representativa del barri.

El mas Guinardó des del carrer del Juliol. Autor: Carlos AlbaceteEl mas Guinardó. Autor: Carlos Albacete

El Mas Guinardó és un edifici molt interessant que té una importància cabdal en la història del barri del Guinardó. Es tracta d'un gran edifici aïllat que deu la seva fesomia actual a les intervencions realitzades a final segle XIX a una antiga masia. En la seva composició domina la simetria, en una façana que apareix emmarcada per un cos central de planta baixa i dues plantes pis, i sengles cossos laterals de planta baixa i planta pis. El seu estil opta, en línies generals, per ser classicista, tot i que el vèrtex que centra l'eix de simetria, se soluciona amb un disseny clarament modernista format per una gran faixa a base d'una motllura curvilínia coronada en el punt més elevat i dos recolzaments de base amb motius escultòrics en forma de flors i fulles. Els dos cossos laterals, originàriament formats per galeries porticades, van ser transformats cegant part de les obertures i modificant la idea original de les arcades en llindes planes. Tota la construcció llevat del vèrtex ja esmentat apareix coronada al llarg del perímetre per una barana de terracota acabada en les parts massisses, per florons.

Identificador del mas Guinardó a la Plaça Salvador Riera. Autor: Carlos AlbaceteEl mas Guinardó des de la Plaça Salvador Riera. Autor: Carlos Albacete

El Nou Casal d'Entitats Mas Guinardó va ser inaugurat el març de l'any 2011, passant a ser un equipament municipal que s'ha convertit en un espai de referència per al moviment associatiu del barri. Entre moltes altres coses, aquesta masia del segle XIV es troba a tocar dels Jardins de Federica Montseny, disposa de terrasses encarades al mar i amb unes vistes espectaculars. La nova remodelació s'ha menjat tot el cim del turó del Cogoll on estava des de temps immemorials, s'ha foradat a la fi d'aprofitar l'espai per fer-ne un parking. És una espècie de mausoleu de formigó gris sobre el que es deposita el Mas, pintat en colors pastel al que es puja per un munt d'escales.

Vista de Barcelona des de la terrassa de la Plaça Salvador Riera. Autor: Carlos AlbaceteL'origen de la paraula Guinardó procedeix, molt probablement, de "guinarda", guineu en català antic. El Mas Guinardó, doncs, prendria el nom d'aquest animal tan llest. Aquesta no és, però, l'única explicació. Quan Miguel de Cervantes va venir a Barcelona va estar en aquest mas, que sembla que pertanyia al famós bandoler Perot Rocaguinarda. És d'aquest personatge d'on, potser, també pot provenir el nom de Guinardó. Es parla de l'existència de passadissos secrets, llargs i laberíntics, que permetien a Rocaguinarda escapolir-se quan era assetjat per les tropes del virrei, ja que comunicaven el mas amb l'interior de l'antiga Barcelona emmurallada. Rocaguinarda, fill d'Oristà, i conegut com a Perot lo Lladre, va assolir tal anomenada que fins Cervantes se'n va fer ressò a "El Quixot". Fou membre de la banda dels nyerros, en una època (segle XVI) en la que el bandolerisme tenia més a veure amb pertànyer a un "bàndol" que amb el lladregueig. Més que malfactors, fruit dels enfrontaments entre feudals, van ser instruments per dirimir els plets entre les persones més influents de l'època, i que van desaparèixer quan va caldre fer front comú en la Guerra dels Segadors.

Control a la Plaça Salvador Riera. Autor: Carlos AlbaceteCasa a la cantonada del carrer dels Garrofers amb el carrer Maspons i Labrós. Autor: Carlos Albacete

Iniciem la caminada seguint el carrer dels Garrofers, el qual va rebre el nom d'un antic caseriu anomenat "dels Garrofers", que l'any 1860 se sap que constava de divuit famílies. Ben aviat arribem a l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, davant mateix de la Plaça del Nen de la Rutlla.

LA PLAÇA DEL NEN DE LA RUTLLA

La Plaça del Nen de la Rutlla des del carrer dels Garrofers. Autor: Carlos AlbaceteA l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, a l'entrada del parc del Guinardó, un nen de 6 o 7 anys, amb els cabells curts i ben pentinats, samarreta de màniga curta i pantalons per sobre del genoll, fa rodar un cèrcol, en un joc inacabable que ja dura més de mig segle. Aquest símbol del barri del Guinardó ha complert 51 anys aquest 2012. És el popular Nen de la Rutlla, una escultura de Joaquim Ros i Bofarull, deixeble de Gargallo, que presideix l'entrada al Parc del Guinardó. El 1961 es va convocar un concurs per decorar amb escultures alguns parcs de Barcelona. L’escultor noucentista Joaquim Ros va ser-ne el guanyador amb aquest petit jugant amb una rutlla, que simbolitzava el dinamisme, la ingenuïtat i la frescura. L’escultura es va ubicar a la plaça actual que forma l’entrada del Parc del Guinardó. L’espai es va batejar com a plaça de Francesc Puig i Alfonso, però popularment era coneguda com la plaça del "nen de l’aro" o de la rutlla. Gràcies a la insistència popular, el 2001 el nomenclàtor va canviar la denominació per l’actual.

Tombem a l'esquerra seguint l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.

L'skyline de Barcelona des de l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Autor: Carlos AlbaceteL'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, oberta el 1913, és una de les principals vies d'accés i, fins fa poc, l'única que travessava de punta a punta tot el Guinardó, al llarg de la qual s'ha bastit el barri durant els cent anys que fa que existeix. A finals del segle XIX, era tan sols un camí més o menys ample, segons el tram, que començava prop de la Font Castellana o dels Bessons, fins morir on ara és el Carrer Gènova (abans carrer del Fonògraf), al que els veïns donaven el nom de camí de Gràcia. Des del carrer Gènova fins al final rebia el nom de carrer Dos Rius, en honor de l'empresa que gestionava les aigües de la zona però ja era considerat un carrer més dels que tenia el barri. A finals del segle XIX, al Guinardó hi havia unes 60 cases, majoritàriament de pagès. Cal afegir però, que en època de guerra, a l'avinguda li van canviar el nom pel d'un anarquista conegut Francisco Ascaso però, quan va finalitzar, li van retornar el nom de Av. De la Mare de Déu de Montserrat.

La Torre Agbar i les Torres Mapfre i Hotel Arts des de l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat. Autor: Carlos AlbaceteAproximació fotogràfica a la Torre Agbar des de l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Autor: Carlos AlbaceteZoom a les Torres Mapfre i Hotel Arts des de l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Autor: Carlos Albacete

Mentre avancem, les vistes sobre l'skyline barceloní són extraordinàries i es poden identificar la majoria dels edificis més alts de Barcelona. A mesura que ens acostem al carrer Cartagena, descobrim a mà esquerra la tanca d'una gran finca. Es tracta dels terrenys de l'antic Institut Ravetllat-Pla.

L'INSTITUT RAVETLLAT-PLA - LA CASA DEL DR. PLA

La Casa del Dr. Pla a l'antic Institut Ravetllat-Pla. Autor: Carlos AlbaceteTothom que ha passat per l'avinguda a banda de mar i fent cantonada amb el carrer Cartagena, s'ha parat davant la porta d'aquesta immensa i bonica finca. Des de la porta es divisa part del jardí de davant que conté diferents escultures de terracota i la façana de la casa d'arquitectura noucentista, projectada per Adolf Florensa, un conegut arquitecte de les primeries de segle XX. El propietari de la casa era el metge i científic Ramon Pla i Armengol que va néixer al poble d'Alentorn de Lleida. En 1924 fundà l'Institut Ravetllat-Pla per lluitar contra la tuberculosi. A casa dels Pla, durant la Guerra, s'hi va establir per un temps el Govern Basc en l'Exili, el propi Dr. Pla els va llogar la casa.

Part dels jardins de la Casa del Dr. Pla. Autor: Carlos AlbaceteLa Gran finca, a la que es té accés directe per una gran portalada de ferro forjat, es va construir en la dècada dels anys vint del segle passat. És una part de les tres que formen l'edifici conegut com Institut Ravellat-Pla i concretament la que ocupava la família del Dr. Ramon Pla Armengol. A la Part de darrera es troba el que veritablement era l'Institut Ravellat-Pla. Fundat pel propi Dr. Pla i el veterinari Joaquim Ravellat i Estech qui va morir el mateix any 1923 en que es va inaugurar l'Institut, i va quedar-ne el Dr. Pla com únic propietari. Donat que en l'Institut s'investigava amb cavalls, existien unes gran quadres, gran part de les quals encara estan en peus mig en runes. Amb els cavalls s'investigava amb la finalitat de trobar un sèrum que acabés amb la tuberculosi. Va arribar a comercialitzar els seus productes a més de 20 països, principalment a llatino-amèrica, mantenint la seva vigència fins el 1980.

A continuació anem revoltant tota la finca fins arribar al carrer Cartagena, que seguim per l'esquerra.

La Torre Agbar i la Torre del Rellotge de l'Hospital de Sant Pau des del carrer Cartagena. Autor: Carlos AlbaceteMentre baixem, tenim de nou bones vistes sobre Barcelona: podem apreciar la Torre Agbar i també la Torre del Rellotge de l'Hospital de Sant Pau. Arribem a la Ronda del Guinardó i tombem cap a la dreta. Davant nostre i a l'altre banda de la ronda veiem el darrere del Mas Casanovas.

MAS CASANOVAS

El mas Casanovas. Autor: Carlos AlbaceteEl Mas Casanovas va ser construït el segle XIX com una torre amb pretensions de castell feudal. L'any 1900 era un hotel que va cedir part dels seus terrenys al FC Barcelona durant una temporada i els jugadors feien servir un parell d'habitacions com a vestuaris. Més tard la Generalitat va convertir l'edifici en escola: "Grup Escolar Pau Iglesias". L'Arquitecte Goday va dissenyar diverses modificacions per a adequar l'edifici al que seria el seu nou ús. Després, els Casanovas van cedir l'edifici com a caserna de la Guàrdia Civil fins l'any 1934. L'any 1939 va tornar a ser caserna de la Guàrdia Civil fins el 1950 que tornà a convertir-se, de nou, en escola: "Grupo Escolar Obispo Irurita". L'edifici estava molt deteriorat i el 1986 començà la seva rehabilitació. Les obres de remodelació i ampliació van ser dirigides per l'arquitecte Jordi Romeu. En 1989 s'inaugura de manera oficial el nou edifici. Aquest mateix any es va canviar el nom de l'escola, que va passar a ser Mas Casanovas.

Anem seguint la Ronda del Guinardó cap a ponent.

Portada d'una edició de butxaca de la novel·la Ronda del Guinardó de Juan MarséL'escriptor que millor ha sabut retratar la geografia del Guinardó, ha estat Juan Marsé amb la seva novel·la "Ronda del Guinardó", que va escriure el 1984. Aquesta narra la història d'un inspector de policia, malalt i a punt de jubilar-se, que va a un orfenat dedicat a recollir nens abandonats, situat en el seu antic barri. Busca una nena de tretze anys que en feia dos anys que havia estat violada. Vol que la noia l'acompanyi a un hospital per tal de reconèixer el cadàver d'un delinqüent de qui es sospita que fou el culpable de la seva violació. La noia treballa fora de l'orfenat i ha d'acabar la feina abans de procedir a la dolorosa identificació. És una denúncia social a través d'un episodi gris a manera de testimoni tractat amb cruesa i violència. L'acció té lloc unes hores després de la tarda del 8 de maig.

Al cap de poc se'ns presenta davant nostre el Parc de les Aigües, amb la figura d'un edifici que crida l'atenció per les seves formes arabitzants: la casa de les Altures.

LA CASA DE LES ALTURES

La Casa de les Altures, actual Centre Cívic del Guinardó. Autor: Carlos AlbaceteUn dels elements urbans més característics del Baix Guinardó és el Parc de les Aigües. La finca era propietat de la companyia d'Aigües de Barcelona, que va fer-la servir de jardí, viver d'arbres exòtics, dipòsit d'aigua per al consum de la ciutat i com a residència particular de l’enginyer director de la Societat d’Aigües de Barcelona, Nicolau Recúlez Chevalier, qui amb prou feines l'hauria estrenat. El lloc, igualment el va seguir freqüentant, perquè la companyia hi celebrava recepcions, a la casa i als seus extensos jardins, sota els quals s’havia construït un dipòsit de 16.000 m³ destinat a abastir els barcelonins d’aigua provinent de la Rovira i el Carmel.

La Casa de les Altures. Autor: Carlos AlbaceteLa Casa de les Altures. Autor: Carlos Albacete

Aquesta residència era la Casa de les Altures, edifici singular del segle XIX de estil arabitzant, aixecat en un dels extrems de la finca. Es tracta d'un edifici d'estil neoàrab que es va construir el 1890 per encàrrec del director general d'Aigües de Barcelona. S’anomena Casa de les Altures perquè al costat hi havia els motors d’elevació d’aigua cap als dipòsits situats al Turó de la Rovira. Al 1991 es va rehabilitar com a seu del districte d’Horta-Guinardó. Es tracta d’un edifici de base rectangular, amb un buit central que correspon a un pati i amb un cos adossat a la façana sud en forma de porxo. La planta baixa era la zona de dia, menjadors, sales biblioteca... Les golfes eren de sostre més baix i s'hi situaven les calderes, safareigs i magatzems diversos.

Detall de la Casa de les Altures. Autor: Carlos AlbaceteDetall de la Casa de les Altures. Autor: Carlos Albacete

L'orientalisme emprat en l'edifici es reflecteix en la profusa decoració als paviments, cel-rasos, arrambadors, baranes de forja... Respon a un dels estils que més va estar de moda entre els arquitectes durant la segona meitat del segle XIX, el neomudèjar. És un edifici que crida molt l'atenció enmig de tant paisatge uniforme i monòton. La Casa de les Altures, es presenta al visitant com la mostra més fidel pel retorn de l’art islàmic. No va ser fins el 1984, que la també coneguda com a Torre d’Estudis i Aplicacions de l’Aigua va passar a mans del Consistori.

Vista frontal de la Casa de les Altures. Autor: Carlos AlbaceteAl peu del Parc de les Aigües passa el Camí de la Llegua, ben identificat per un rètol en acer Corten (aquest oxid de disseny tant utilitzat a partir de l'època olímpica), que ens recorda l'antic camí rural que enllaçava Gràcia amb Sant Andreu.

Rètol en honor de l'antic Camí de la Llegua. Autor: Carlos AlbaceteJuan Marsé també el recordava en el seu llibre "Ronda del Guinadó":
"El Camino de la Legua serpenteaba entre altas tapias semiderruidas a lo largo de más de un kilómetro, hasta alcanzar la falda del Guinardó orlada con volantes verdes de pitas y chumberas y franjas de tierra caliza. A sus espaldas, la ciudad se apretujaba hacia el mar bajo una lámina rosada y gris".

Anem avançant fins arribar a la Plaça Alfons el Savi. Batejada en honor del rei de Castella, fill de Ferran III i de Beatriu, filla de Felip, duc de Suàbia. Va ser gendre de Jaume I de Catalunya-Aragó. Es va encarregar d'estimular, dirigir i corregir personalment els treballs literaris d'un nombrós grup de col·laboradors àrabs, hebreus i cristians, i va donar un impuls definitiu a la prosa castellana. Des d'aquesta plaça entrem al Parc de les Aigües.

PARC DE LES AIGÜES

Entrada al Parc de les Aigües. Autor: Carlos AlbaceteDetall d'una font al Parc de les Aigües. Autor: Carlos Albacete

El parc de les Aigües és un parc públic situat al barri del Baix Guinardó al districte d'Horta-Guinardó de Barcelona. Va ser inaugurat l'any 1978, després de ser rehabilitat, i disposa d'una extensió de dues hectàrees. Va ser construït sobre els antics jardins i vivers propietat de la companyia Aigües de Barcelona; alguns d'aquells espais s'aprofitaren per al parc actual. Un dels trets característics del parc és l'abundant vegetació juntament amb els nombrosos espais de lleure. El Parc disposa de tres espècies arbòries que es troben incloses en el Catàleg d'Arbres d'Interès Local de Barcelona; aquests són la figuera, algunes d'elles són excepcionals per l'edat i textura dels seus troncs, el tuliper de Virginia i la Photinia glabra. A més a més, disposa d'una gran varietat d'arbres fruiters com ara els tarongers. També destaquen les agrupacions de xiprers , xiprers de Lambert i de iuques, a més de llorers i un dels exemplars més grans de Barcelona de bellaombra.

Després de creuar per l'interior del parc, sortim per la banda nord a l'alçada de la Boca Sud del Túnel de la Rovira. Aleshores enllacem amb els Jardins d'Hiroshima.

ELS JARDINS D'HIROSHIMA

L'escultura el Submarí Soterrat als Jardins d'Hiroshima. Autor: Enrique milerendaEn aquest jardins podem gaudir d'uns bancs amb molts bones vistes sobre Barcelona i trobar el Submarí Soterrat, una escultura de Josep Maria Riera i Aragó que suggereix un submarí mig submergit, en aquest cas a la sorra i no a l'aigua. L'encàrrec el va fer l'Ajuntament el 1986, l'any en què es va instal·lar el Submarí Barcelona a l'exterior del Museu de la Ciència. El submarí, d'una llargària de 32 metres, ocupa la part més alta d'aquest espai i es va inaugurar el 10 de febrer del 1991. Més tard, el 1999, es va completar l'enjardinament de l'espai cap al carrer de Thous i la boca sud del túnel de la Rovira amb un sistema de terrasses i es va donar a tot el conjunt el nom de Jardins d'Hiroshima.

A continuació arribem a la Plaça de la Font Castellana.

LA PLAÇA DE LA FONT CASTELLANA

La Plaça de la Font Castellana. Autor: Javier Garcia CanalsAquest topònim es va crear en urbanitzar-se la zona de Can Baró a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. La plaça de la font castellana és una plaça barcelonina a cavall dels barris del Baix Guinardó i de Can Baró. El nom de la plaça prové d'una antiga font que existia a la zona. A la part central de la plaça hi ha una rotonda ovalada en la qual hi conflueix l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, el carrer Camèlies, el carrer Polònia, el carrer Tenerife i el carrer Thous. La plaça està formada per unes voreres laterals de fins a 15 metres d'amplada i la part interior de la glorieta hi ha dos sortidors d'aigua a cada extrem i una esplanada central amb bancs, oms de Sibèria i un mosaic ceràmic decoratiu ideat per Joan Miró.

Creuem l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i seguim pel carrer de Francesc Alegre. Aquest va ser un humanista i escriptor del segle XV. Anomenat Conseller de Barcelona del 1480 al 1486, Ciutadà honrat al 1492 i Cònsol de catalans a Palerm el 1479. Anem pujant en direcció al Turó de la Rovira fins a trobar el carrer Budapest, que prenem cap a la dreta. En arribar al carrer de Gènova, obtenim una bonica imatge de la zona del Besós.

Les Tres Xemeneies de la Central Tèrmica del Besós des del carrer Budapest amb Gènova. Autor: Carlos AlbaceteEn finalitzar el carrer Budapest, girem a l'esquerra enfilant-nos per un camí de terra que enllaça amb un camí transversal ja dins de ple en el Parc del Guinardó.

EL PARC DEL GUINARDÓ

Caminant pel Parc del Guinardo. Autor: Carlos AlbacetePels vessants del Turó de la Rovira, tot baixant cap a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, hi ha un dels parcs més extensos i amb més contrastos de Barcelona. El parc del Guinardó està situat en el sector muntanyós entre Horta y Gràcia. Els seus jardins van ser projectats per Forestier (1916) i Rubio i Tudurí (1920). Està format per tres parts ben diferenciades: una d'urbana, que esdevé l'avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d'històrica i, a dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de la ciutat. Barcelona gaudeix d'aquest parc gràcies a les reserves de sòl que es van establir al principi del segle XX. Es tracta d'una finca encarada al mar, que l'any 1910 va passar a ser propietat municipal.

Caminant entre pins al Parc del Guinardó. Autor: Carlos AlbaceteLa part urbana és fruit de la remodelació feta en la part inferior del parc l'any 1977, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla, que és on hi ha l'entrada principal del parc. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos. Els arbres de l'amor, les moreres, els oms i les oliveres junt amb els pins blancs són uns quants dels arbres que ornamenten aquesta zona del parc. La part històrica és un jardí frondós, creat per Jean Claude Nicolas Forestier en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudorí. De factura eminentment rústega, s'enfila seguint l'eix d'un torrent. Comença a la Font del Cuento i ascendeix per la muntanya mitjançant terrasses comunicades per camins i escales que culminen en un safareig on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar des de diferents punts del parc del Guinardó.

Panoràmica des del Parc del Guinardó, a l'alçada del carrer de Maurici Vilomara. Autor: Carlos AlbaceteLa part forestal de fort pendent, està constituïda per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica, com si fos un amfiteatre, i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que es creuen. En aquesta zona del parc hi destaca un bosquet de cedres i els dos mil pins que ja fa uns quants anys es van plantar a la zona del Mirador de la Mitja Lluna, una gran esplanada al costat de la plaça del mateix nom.

Anem recorren la part mitjana de la muntanya. L'alçada a la que ens trobem ens permet gaudir de boniques panoràmiques, tot hi estar encalitjat, de la ciutat de Barcelona. Arribem al carrer de Maurici Vilomara, i girem cap a la dreta. Ara se'ns obra una nova panoràmica cap al nord-oest amb el Tibidabo i la Torre de Collserola.

La Torre de Collserola i el Tibidabo des del Parc del Guinardó. Autor: Carlos AlbaceteEl nostre recorregut comença a davallar per la vessant nord del parc, anant a buscar el carrer de Montserrat de Casanovas. Aquest carrer rep el nom de Maria Montserrat de Casanovas i Fernàndez de Landa, que heretà la finca Casa Pujol, el 1901. Es va casar amb Pere Fargas i Sagristà. Seguim el carrer cap a l'esquerra, fins a trobar el Passeig de la Font d'en Fargas. La Font d'en Fargues és un altre barri del districte d'Horta-Guinardó. Es troba al sud del barri d'Horta i al nord del turó de la Rovira. El barri s'urbanitzà a partir del any 1905, començant per les terres del Mas de Can Pujol. Aquestes terres eren de Montserrat de Casanovas i Pere Fargas, la font hi brotava als seus terrenys del turó de la Rovira. Al voltant del 1905 aquestes aigües mineralitzades es van anar comercialitzant per tot Barcelona, envasades en garrafes, per la seva reputació d'aigües molt saludables. Aquest barri és avui la zona més residencial d'Horta-Guinardó, encara amb predomini de torres, si bé moltes van sent substituïdes per nous blocs d'alçada mitjana. Els dominis de Can Fargas s'estenien fins a la part alta de l'Hospital de Sant Pau. Girem a l'esquerra enfilant el camí en direcció sud. Arribem a la Plaça de la Font d'en Fargas. Seguim breument cap a l'esquerra el carrer de Maurici Vilomara, un famós escenògraf del Teatre del Liceu. A continuació girem a la dreta pel carrer del Penyal. Després enllacem amb el carrer del Doctor Bové. Salvador Bové i Salvador va ser canonge i historiador. Arribem al punt més alt de la caminada a uns 179,6 metres.

Panoràmica d'Horta des del carrer del Doctor Bové. Autor: Carlos AlbaceteDurant el recorregut pel carrer del Dr. Bové, gaudim d'importants vistes sobre el barri d'Horta. En arribar al final del carrer, baixem per unes escales a la dreta per començar a davallar el carrer de la Conca de Tremp. Ens trobem en ple barri del Carmel. Aquest s'estén pel turó del mateix nom, pertanyent a un contrafort de la serra de Collserola, amb una orografia accidentada i amb nombrosos desnivells, fet que provoca fortes pendents en els carrers del barri.

La baixada pel carrer de la Conca de Tremp des del carrer del Dr. Bové. Autor: Carlos AlbaceteEn arribar al carrer del Llobregós tombem a la dreta i el seguim fins a la Rambla del Carmel. El nom fa referència al santuari, al turó i al barri del mateix nom. Girem a l'esquerra fins arribar al carrer Beatriu. Aquest carrer rep el seu nom pel personatge literari central en l'obra de Dant, i idealitzat com a símbol de la teologia quan esdevé guia del poeta en el Paradís, a la Divina Comèdia. Baixem per unes escales que ens porten a creuar el carrer Lisboa i enllaçar amb l'Avinguda del Marquès de Castellbell. Entrem així en un altre barri: la Clota. Situat en una depressió entre el Carmel i el passeig de la Vall d'Hebron, la Clota és un dels nuclis de població més antics del districte.

El Passatge de Feliu al barri de la Clota. Autor: Carlos AlbaceteHavia estat una barriada popular de torretes i masies amb horts. El gran nombre de pous i sèquies que hi havia, van donar origen a la fama d'Horta com a reserva d'aigua de Barcelona i van afavorir la implantació de moltes bugaderies. El barri ha mantingut fins avui un aire semi-rural que constitueix una notable singularitat en la Barcelona actual. Hi coexisteixen un petit nucli format per edificacions auto-construïdes, amb alguns racons i passos estrets de senzilla i sorprenent bellesa, grups de cases baixes al llarg dels carrers principals, alguns tallers i bòbiles, i diversos sectors d'horts. Avancem pel carrer d'Alarcón i després pel Passatge de Feliu. Anem gaudint dels carrers estrets i de la vista sobre els horts ben cuidats i endreçats. A través del carrer de Torelló enllacem amb l'Avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer, entrant així en un altre barri: la Vall d'Hebron. Tombem a la dreta i de seguida arribem a la Plaça dels Mistos.

LA PLAÇA DELS MISTOS

La Plaça dels Mistos al barri de la Vall d'Hebron. Autor: Carlos AlbaceteClaes Oldenburg, reconegut artista d'origen suec, va ser un dels artistes elegits per adornar els parcs de Barcelona quan es van remodelar als anys 90. El seu estil es troba lluny del tradicional, es basa en el pop art per representar objectes quotidians a escales gegantines. Com exemple tenim la Caixa de Mistos de grans dimensions, inaugurada el 1992 en una plaça del barri d'Horta.

La Capsa de Mistos escultura de Claes Oldenburg. Autor: Carlos AlbaceteLa Capsa de Mistos escultura de Claes Oldenburg. Autor: Carlos Albacete

La seva alçada és de 20 metres i els seus colors són molt cridaners; hi ha mistos colocats de totes les maneres posibles, i en les voreres més properes podem veure mistos caiguts i doplegats, un d'ells es manté dret i encés, però al terra s'en poden veure d'altres ja utilitzats. Una placa a la vorera recorda els seus autors: Claes Oldenbur i Coosje van Bruggen. Els Mistos són un símbol per al districte des de la seva col·locació a la zona olímpica de la Vall d'Hebron en el recordat any 1992.

Davant mateix de la plaça hi ha l'avituallament previst pels organitzadors: aigua i una mandarina. Aprofitem l'avinentesa per aturar-nos a esmorzar.

Avituallament a la Plaça dels Mistos. Autor: Carlos AlbaceteEsmorzant a la Plaça dels Mistos. Autor: Carlos AlbaceteReemprenem la caminada seguint de nou per l'Avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer. Més endavant passem a tocar dels Jardins de Rosa Luxemburg. Aquests porten el nom d'una lluitadora social molt important durant el segle XX. La seva superfície, amb un marcat pendent, possibilita les vistes al turó del Carmel. En aquest jardí mana la presència dels arbres, que hi són presents en gran quantitat i varietat, incloent-hi arbres fruiters. Continuem i arribem a la Plaça de Botticelli.

Zoom a l'església de les Llars Mundet des de la Plaça de Botticelli. Autor: Carlos AlbaceteDes de la plaça, i mitjançant el zoom de la càmera, podem apreciar l'església de les Llars Mundet. L'arquitecte s'inspirà en models de l'arquitectura nòrdica, especialment Alvar Aalto, tant en l'aspecte constructiu com en el decoratiu. Especialment destacables són els vitralls, que obren verticalment els paraments laterals de l'església. La torre, campanar de planta quadrada i obertures en la part superior a cada una de les cares, s'aixeca, espectacular, sobre tot el conjunt. Els paraments són d'obra vista. Data del 1954-1957.

Després de vorejar la plaça, continuem per l'Avinguda de l'Estatut de Catalunya. El seu nom fa referència al primer estatut promulgat en la llei orgànica del 18 de desembre de 1979. Arribem al carrer de Campoamor. Acabem d'entrar en el barri d'Horta, situat entre la Muntanya Pelada i la part oriental de la serralada de Collserola. Just en aquesta cantonada i rodejada de gespa, hi trobem una antiga creu de terme.

CREU DE TERME D'HORTA

Creu de Terme d'Horta. Autor: Carlos AlbaceteCreu de Terme d'Horta. Autor: Carlos AlbaceteDetall de la Creu de Terme d'Horta. Autor: Carlos Albacete

Probablement és la mateixa que estava situada al segle XIX a la carretera d'Horta a Barcelona i que va ser traslladada posteriorment al lloc que ara ocupa. És de pedra tallada i reprodueix la figura de Crist crucificat sobre una base amb relleu de figures escultòriques. La trobem en el punt de separació dels termes dels barris de la Vall d'Hebron i d'Horta.

Continuem endavant i en arribar al Passeig de Valldaura, girem a la dreta. En arribar al carrer d'Hedilla, tornem a girar a la dreta. Aquest carrer rep el nom de Salvador Hedilla y Pineda. Aviador fundador i director de la primera escola d'aviació, establerta al Prat de Llobregat. Recorrem tot aquest carrer fins arribar al passeig de Fabra i Puig. Ferran Fabra i Puig, segon marquès d'Alella, era enginyer industrial i polític i va ser alcalde de Barcelona els anys 1922-1923. Junt amb Roman Fabra i Puig, marquès de Masnou, germà de l'anterior, van ser gerents de la companyia Hilaturas Fabra i Coats. L'obertura del passeig se'ls hi va dedicar, mitjançant una placa commemorativa, promoguda pels obrers de les fàbriques de la companyia en senyal d'agraïment. Seguim el passeig cap a la dreta per sota el Turó de la Peira. Més endavant deixem el passeig i continuem pel carrer de Cartellà. Cognom dels barons d'Albi, propietaris de grans extensions de terres en aquest indret. Partidari del rei arxiduc Carles III, el qual li atorgà el marquesat de Cartellà (1707). Arribem al carrer de Pitàgoras. Just a la cantonada hi ha una torre d'aigua.

EL PILAR D'AIGUA DEL CARRER DE CARTELLÀ

La Torre d'Aigües del carrer de Cartellà. Autor: Carlos AlbaceteLa Torre d'Aigües del carrer de Cartellà. Autor: Carlos Albacete

Element força singular dins el paisatge urbà, es tracta d'una estilitzada torre d'aigua, de planta circular excepte en la part de la base que és octogonal irregular. La desaparició de gran part de l'estuc que el recobria va deixar al descobert la fàbrica de maó. Està datada de mitjans del segle XIX.

El coronament de la Torre d'Aigües del carrer de Cartellà. Autor: Carlos AlbaceteDestaca el seu coronament amb una cornisa esglaonada i formada per diferents motllures arrodonides sobre les quals apareix una mena de corona també de maó vist, i coronada per un gran element escultòric.

Seguim per la dreta el carrer de Pitàgoras, i ben aviat girem a l'esquerra pel carrer del Pintor Mir fins a trobar el passeig de Maragall. Aleshores tombem a l'esquerra. Després de passar per davant de la Plaça de Torre Llobeta girem a la dreta pel carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui. Anem veient un seguit de passatges, a banda i banda, que mantenen l'estructura de les cases tal com eren a principis de segle. Ens fixem en el passatge del Tinent Costa.

EL PASSATGE DEL TINENT COSTA

El Passatge del Tinent Costa. Autor: Carlos AlbaceteRep aquest nom per Vicent Costa Blasco (Museros, Horta Nord 1888 - Barcelona 1938). Va ser el promotor de la Cooperativa de Cases Barates per a militars. El passatge es troba en un dels grups que va promoure.

Detall de les cases del Passatge del Tinent Costa. Autor: Carlos AlbaceteDetall de les cases del Passatge del Tinent Costa. Autor: Carlos Albacete

Conjunt d'habitatges unifamiliars entre mitgeres de 1910. És únic en tot el barri pel seu estat de conservació excel·lent, malgrat l'existència d'altres conjunts que han arribat als nostres dies més malmesos però també amb característiques similars. Destaca la unitat compositiva del conjunt, els elements ceràmics i de ferro en el tractament de llindes i cornises.

Arribem al carrer de la Torre dels Pardals i girem a la dreta fins al carrer d'Amilcar. El seguim per l'esquerra fins arribar a la Plaça Catalana.

LA PLAÇA CATALANA

La Plaça Catalana. Autor: Carlos AlbaceteRep el nom en record de la "font catalana" que hi ha al seu centre. Si els veïns d'Horta-Guinardó baixen per l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i giren pel carrer d'Amílcar o pel de Vinyals, poden gaudir del privilegi de trobar-se en una de les places més entranyables i recollides del districte, i probablement també de la ciutat de Barcelona. En un estat de conservació notable, sense terrasses sorolloses, amb a penes un parell de supermercats i un quiosc, la plaça destaca per l'alta font situada al seu centre.

Continuem pel carrer d'Almicar fins a retroba l'Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat que seguirem cap a la dreta. Estem fent les darreres passes de la caminada. Arribem de nou a la Plaça del Nen de la Rutlla i seguint el carrer dels garrofers finalitzam el recorregut de nou a la Plaça de Salvador Riera.

CAMINADA D'HORTA 2012

Caminada Barnatresc d'Horta 2012Per saber-ne més:
- Bateria antiaèria del Turó de la Rovira.
- Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
- El Rellotge de la Torre del Pavelló de l'Administració.
- Un viatge arquitectònic.
- Els edificis i torres més alts de Barcelona.
- Història del Barri del Guinardó.
- Memòria fotogràfica i històrica dels barris del Guinardó, Horta...
- Nomenclàtor dels carrers de Barcelona.

1 comentari :

miguelitro ha dit...

Ets un geni!!, a més de fotre´t la caminada has tingut temps de fer tot aquest munt d´història de Barcelona versió barris.
Moltes gràcies, de tot cor, d´un amant d´aquest tipus d´històries agraides que, de ben segur, t´ha costat de saver, ho sé per experiència!!.
Si fan algún dia una caminada per L´Hospitalet, et recomano que et miris el blog del meu amic Lluis Bagam, el "L´Abans de l´Hospitalet de Llobregat"

 
Anar al principi