CAMINADA A SANT BARTOMEU DEL GRAU PRESENTACIÓ DE LA RUTA DEL ROMÀNIC 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 11,64 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 502 metres, baixant: 502 metres.
Altitud mínima: 654 metres, màxima: 921 metres.
Temps total: 3 hores i 28 minuts.

Ens trobem a la Plaça del Dr. Griera presidida per la Font del Poble. Una font urbana que es va construir en commemoració de l'arribada de l'aigua al poble, als anys 60 del segle XX. Consta d'un pedró i d'una pica. Al pedró hi ha gravat l'escut de Sant Bartomeu del Grau i, a sobre, hi ha una placa en metacrilat, col·locada el 15 de juny de 1986, amb quatre versos de Jacint Verdaguer. Iniciem la caminada seguint el carrer Vell en direcció nord. En arribar a Cal Ferrer girem a l'esquerra pel carreró estret que condueix a la Font de Plaça. Aquesta casa forma part del conjunt d'edificis que, des de finals del segle XVII i principis del segle XVIII, es construïren al costat del camí que, provenint de la plana de Vic, s'endinsava al Lluçanès. En sortir del poble comencem a tenir bones perspectives, enmig de la boirina del matí, del campanar de l'església parroquial de Sant Bartomeu, que ens queda al nord.

Ben aviat arribem a la Font de Plaça, un espai urbanitzat amb taules i bancs. Per aquí hi passa el GR-3, el sender Central de Catalunya.

LA FONT DE PLAÇA

La font està emmarcada per un arc de mig punt amb pedres disposades en forma de plec de llibre i, al seu darrere, un mur cec de pedres desbastades formant fileres més o menys regulars. Al centre hi ha la deu principal, plena de molsa, i a la part baixa una aixeta amb el polsador. D'acord amb la tradició oral, la font existeix, tal i com és ara, des d'almenys fa 150 anys. Al turó del seu darrere hi ha un dipòsit i la mina que condueix l'aigua fins a la font. La gent del nucli urbà hi anava a agafar aigua fins que es va fer arribar aigua al poble, fa uns 35 anys, moment en què es va inaugurar la "Font del Poble".

Anem baixant i creuem el Camí de Vilanova. Ens dirigim cap a ponent amb el Serrat de Vilanova, de 876 m., al davant nostre.

Anem, tot baixant tranquil·lament, revoltant el Serrat de Vilanova entremig de camps de conreu. Més endavant passem per la zona dels Pins Pinyers, un bonic bosc, molt esclarissat, on domina la presència d'aquesta espècie.

A continuació enllacem amb una pista que seguirem cap a l'esquerra. Més endavant arribem a una bifurcació. Enlairada a la nostra dreta, veiem la masia de La Codina.

LA CODINA

La Codina és un gran casal que data de principis del segle XVI. En aquella època, la Codina era probablement el mas més ric de Sant Bartomeu del Grau. Tenia cinc masoveries i era el mas que pagava més quantitat de collita a la parròquia. El nom de codina significa "puig o altell rocós", nom que s'escau perfectament a la casa, ja que es troba situada al cim d'un serrat rocós. Podem observar que es tracta d'un edifici de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues vessants i té els murs formats per pedres força regulars disposades horitzontalment. Veiem a la primera planta, una finestra sobre la porta partida en quatre obertures per un element vertical i un altre d'horitzontal. A la planta superior, sota teulada, hi ha una gran obertura central.

El nostre camí segueix el brancal de la dreta. Anem trobant senyals de la Xarxa de Senders del Lluçanès.

Al cap de poc, deixem la pista i tombem a la dreta per agafar un corriol que baixa al Torrent del Pont Gran. El torrent és ple de plataners. Ens enfilem per la riba de l'altre costat on observem diversos exemplars força grans d'aquests arbres.



En arribar a dalt de tot de l'altre vessant, enllacem amb el Camí de Ferreres. Una carretera asfaltada que seguim cap a ponent una bona estona. Deixem a l'esquerra el trencall de la masia Les Ferreres, la masia més gran i senyorial de Sant Bartomeu del Grau i un dels exponents més bells d'arquitectura rural setcentista de la comarca. El seu origen es deu a l'existència d'una modesta ferreria, dominada pel senyor del Castell de Gurb. A prop del trencall de les Ferreres es troba l'Alzinar de les Ferreres. Un important nucli d'alzines molt antigues.

Deixem a l'esquerra la masia i el camp de la Muralla, i trenquem per un corriol que surt a la dreta en baixada i per dins el bosc. Sortim a una pista i girem a l'esquerra. Més endavant arribem a una cruïlla. Per la dreta la pista porta fins a la masia de La Sala i per l'esquerra a la carretera d'Olost a Sant Bartomeu del Grau. Seguim de front en direcció a Sant Genís.

Anem seguint el camí asfaltat de Sant Genís i comencem a veure el petit nucli de Sant Genís de Sadevesa. Passem per davant de la Masoveria de Sant Genís.

LA MASOVERIA

Ens trobem davant un edifici de planta baixa i pis amb la coberta a dues vessants orientada de nord a sud. Els murs són de pedres planes, irregulars, lligades amb fang. Té un cos afegit, en forma de "L", que envolta l'edifici original pels costats oest i nord. Les portes i finestres estan fetes amb elements de pedra amb les motllures bisellades. Per la tipologia dels elements observats, la datació del mas es situa entre els segles XVII i XVIII. La Masoveria ja surt documentada a la baixa edat mitjana i sembla ser que portava el nom de Sant Genís Superior, per distingir-se de la casa de Sant Genís, que albergava la rectoria. Més antigament la Masoveria era anomenada Condrigons, nom que deriva de "conreria", així doncs, la Masoveria era la conreria de Sant Genís, és a dir, una casa de pagès destinada a conrear les terres de l'església i que sovint donava hostatge als transeünts.

En el següent revolt arrenca, a la dreta, un nou accés al mas La Sala.

LA SALA

És un edifici de planta baixa, pis i una planta sota la teulada. Coberta a doble vessant, amb els murs de pedra irregular. La façana principal és a migdia i les finestres tenen elements de pedra amb motllures bisellades. Disposa d'eixida a la banda de migdia. Davant la casa, al sud, hi ha un cos adossat amb una galeria a la primera planta, amb tres pilars de pedra. Més enllà s'hi observa una cabana i una era.

Després de recórrer uns centenars de metres més, arribem a Sant Genís Sadevesa.

L'ERMITA DE SANT GENÍS SADEVESA

L'església i el mas o casa que té adossada, de Sant Genís Sadevesa coronen una petita serra entre dues valls presidides pels masos Devesa i Sala. Tot i pertànyer al municipi de Sant Bartomeu del Grau, ha estat tradicionalment una sufragània de la parròquia de Santa Maria d'Olost. L’edifici rep el nom de la propera masia de la Devesa.



L'ermita és romànica i està constituïda per una nau rectangular amb el paviment de lloses, amb un absis semicircular a llevant, molt ample i amb el paviment de cairons, que s'uneix a la nau per un doble arc o plegament per reduir una mica la seva amplada. Data dels segles XI-XII i té el campanar d’espadanya. L’absis és la part més notable i millor conservada de l’obra original, interiorment està cobert amb volta de mig cercle i exteriorment està decorat amb arcuacions cegues d'estil llombard, repartides en tres espais de quatre arcuacions cada un, separats per lesenes verticals. En l'espai central, té una finestra de doble esqueixada.

També veiem una altre finestra de les mateixes característiques, al mur de migdia, a la part més propera a l'absis. La porta d'accés a l'església és l’original romànica. Té un arc de mig punt lleugerament enfonsat respecte a la façana que li fa d'emmarcament i, al damunt, un arc fet amb pedra tosca. Es troba al mur de migdia i dóna a una mena de corredor que hi ha entre l'església i un mur baix que encercla l'antic cementiri, ara en desús. A l'interior del mur de migdia hi ha una petita capella que allotja l'altar de la Mare de Déu del Roser; aquesta estructura es correspon amb l'arc de maó massís que s'observa al parament exterior i que s'hauria realitzat a principis del segle XVII.




Els murs estan fet de carreus de mides irregulars i només desbastats, posats en filades més o menys uniformes i amb molta argamassa per unir-los. És probable que tot l'edifici hagués estat en algun temps arrebossat exteriorment, com sembla indicar-ho la part superior de l'absis, a l'indret de les arcuacions cegues. El campanar d'espadanya és de pedra gran, molt ben tallada i és obra de la reforma del segle XV. En l'edifici actual es poden distingir tres etapes de construcció diferents. Són romànics els murs que la sustenten fins arribar a la teulada, l'absis i la part de volta del final de la nau que el precedeix i el portal de migdia. Segurament durant l'etapa de terratrèmols que va del 1425 al 1448, en la que es varen ensorrar moltes esglésies, deuria caure la volta de l'església de Sant Genís i també el campanar d'espadanya primitiu. Es deuria reparar tot seguit i en comptes de fer una nova volta de pedra, cosa arriscada i costosa, varen optar per fer tres arcs diafragmes que reemplaçaven els antics arcs torals romànics i cobrien l'església amb bigues i trespol de posts de roure, com encara es pot observar al sostre de sobre el cor.



Interiorment la nau té tres arcs torals; el de més a ponent és clarament apuntat de tradició gòtica i els altres molt sortits del mur a la seva base i aplanats a la part superior. El situat més a ponent, que s'adossa a la barana del cor, és totalment gòtic, amb l'arc apuntat i fet de pedres ben treballades que inicien l'arc molt avall del seu arrencament, i els altres dos arcs eren iguals, però van ser mutilats a partir del punt o­n s'inicia la volta ogival i reomplerts fins al terra de l'església.

També es vn aixecar un nou campanar d'espadanya sobre el mur de ponent, amb grans pedres treballades com les dels arcs diafragmes ogivals. Poc temps després cobririen el campanar amb una espècie de caseta o cobert d'un pis construint una paret amb dues finestres d'arcs de pedra tosca, per evitar un pes excessiu, que reposaven sobre l'arc diafragma més ponentí, cobriren els costats d'aquesta obra i així quedà com una petita cambra o comunidor que serviria per tocar millor les campanes i a la vegada comunir el temps. Sembla que al primitiu campanar s'hi pujava per una escala externa de las que en resten dos graons de bona pedra al vessant de migdia de l'extrem de ponent del teulat. El campanar d'espadanya, actualment sense campanes, està coronat per una creu de pedra. S'hi accedeix des del cor i, a la teulada, hi ha una barana de ferro al seu voltant.



Passem a l'època barroca. A partir de mitjan segle XVIII, el país va experimentar una etapa de gran vitalitat econòmica que va fer reformar o ampliar la majoria de masos de la comarca i aixecar noves esglésies o abarrocar les existents. Entorn del 1781 es va construir una sagristia adossada a l'església i es va cobrir amb volta de rajola amb el sistema dit volta de llunetes pels arcs triangulars que reforcen la volta als seus extrems. Es va enguixar tota l'església, incloent l'absis romànic i amb una aparença interna barroca. La varen també pintar tota i fer com una aurèola de núvols sobre el sant que presidia el centre de l'absis. Encara podem observar restes d'aquestes pintures sobre el guix del parament interior de l'absis. L'any 1989 es va suprimir la sagristia i només es va deixar amb la coberta primitiva de bigues i empostissat de roure, la part que correspon al cor, que també es construiria en aquesta època barroca.

A un metre a l'est de l'absis hi ha un cobert de pedra, obert a migdia, que s'utilitza com a aparcament de la masia. En conjunt és un edifici molt interessant ja que conserva tota l'estructura romànica i, alhora, es poden observar clarament les reformes que s'hi van realitzar a les èpoques del gòtic i del barroc.

Aquesta crònica s'ha basat amb l'escrit fet pel Dr. Antoni Pladevall Font, historiador i rector de la parròquia de Sant Quirze Safaja, "Visita feta a Sant Genís el 17-IV-1998".

Els organitzadors aprofiten aquest bonic racó del Lluçanès, per convidar-nos a un bon esmorzar a base de pa amb tomàquet, embotits i formatge, i un cafè ben calent.



A la façana de ponent de l'església hi ha adossat el mas Sant Genís, de planta baixa i pis i amb la coberta a doble vessant. La façana principal és a migdia i la porta al seu centre amb brancals de pedra treballada i la llinda de fusta; hi ha una finestra a cada costat de la porta amb els elements de pedra. Albergava la rectoria de l'església de Sant Genís Sadevesa fins al moment que aquesta va perdre les seves funcions parroquials i va passar a ser una simple sufragània de Santa Maria d'Olost.

Abans de deixar Sant Genís Sadevesa, decidim fer una fotografia de record de tots els que hi hem participat.

Des de l'espai de l'antic cementiri, i mirant cap al sud-oest, veiem la masia que ha donat dom a l'ermita: la Devesa.

LA DEVESA

Veiem un edifici de planta baixa i pis sota la teulada, amb una coberta a doble vessant. El mas La Devesa està situat en el vessant nord del Serrat de la Bona Vista. S’aixeca justament en una devesa, és a dir, en una zona de prats herbats que l'envolten, amb alzines i roures de grans dimensions. De fet aquest és el sentit que té devesa a Sant Bartomeu i a tot el Lluçanès.
L’article salat "sa devesa", que acompanya a Sant Genís de la Devesa, confirma que aquesta denominació es anterior a la guerra de 1.714, des de la qual s’establí una persecució a la llengua catalana i que va fer canviar l’article salat del català antic, per l’article castellà, amb només unes poques excepcions; Sadevessa, Sasserra, Sacama, Savall... la major part d’elles en llocs on la presència de les tropes ocupants era baixa o inexistent.

A continuació deixem l'ermita de Sant Genís, i reemprenem la caminada. Retrocedim uns metres per anar a buscar un camí que passa per darrera l'ermita i va baixant de nou. Donem una darrere ullada, ara pel cantó de tramuntana, a l'ermita.

Més endavant, abandonem la pista i tombem a la dreta seguint un corriol que descendeix, per entremig del bosc, fins a creuar el Torrent de La Sala. En arribar a l'altre banda ens enfilem una mica fins enllaçar amb una pista que seguim cap a la dreta. Anem remuntant, en direcció nord-est, el Torrent de La Sala. A mida que anem guanyant alçada, veiem la part de tramuntana del mas La Sala, que ara ens queda a la dreta. Arribem a una bifurcació i seguim per l'esquerra entre els camps de Quinaus. Trobem una nova bifurcació i seguim per l'esquerra. Més endavant deixem el trencall, a mà esquerra, que porta fins al mas Quinaus. A continuació creuem el Pla de les Llosseres sempre seguint el camí principal. Tornem a enfilar-nos una mica fins a un collet a 723 m.a., a partir del qual la pista es decanta cap a llevant per la Baga de Quinaus. La zona és obaga i molt forestal.

Tot el recorregut el fem, bàsicament, per dintre d'un alzinar amb roure martinenc. Veiem molts exemplars de marxívol, que comencen a treure les seves flors primerenques. Aquesta és una planta verinosa amb la qual antigament s'emmetzinaven les fletxes. És una planta herbàcia fètida que té les fulles en roseta al capdamunt d'una tija persistent. Les flors són campanulades i floreix a l'hivern de desembre a abril.

A continuació creuem el Torrent de Sant Jaume i després que la pista es decanti clarament cap a llevant, albirem l'església de Sant Jaume de Fonollet.

L'ESGLÉSIA DE SANT JAUME DE FONOLLET

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Gurb, al lloc de Fenollet. Hauria estat una capella rural dependent de la parròquia de Sant Bartomeu del Grau. Actualment es troba situada al costat del Mas Fonollet.



És una església bessona de la que hem vist a Sant Genís Sadevesa, de planta rectangular datada del segle XI i molt ben conservada. L'església de Sant Jaume de Fonollet consta d'una nau, no gaire llarga, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral i amb un sol absis a llevant.

En la façana de ponent hi sobresurt una petita finestra en forma de creu i un antic portal. Aquest és adovellat tant per la part de l'interior com de l'exterior. A més presenta un arc en gradació, sent l'interior més alt.

L’absis és semicircular i està decorat amb lesenes i arcuacions cegues d'estil llombard, distribuïdes en sèries de quatre, entre cada dues bandes llombardes. Aquestes bandes arriben fins al nivell dels fonaments. També té una finestra centrada de doble esqueixada amb l'arc de l'exterior rebaixat en el gruix del mur.



Al mur del costat de migdia s'obre una altra finestra de doble esqueixada, i un portal amb dovelles d'arc de mig punt, sense cap element decoratiu. A la porta hi ha un curiós i bell forrellat, d’estil romànic, molt simple i de forma tradicional, però amb unes decoracions geomètriques, que consisteixen a combinar la línia trencada amb els punts. Durant el segle XII es va obrir aquest portal i es va tapar el que hi havia a ponent. Curiosament aquest portal és semblant al que es troba al mur de ponent. Hem de considerar que el portal principal és el de migdia, doncs segons la tradició, en tot el romànic, les portes comencen obrint-se al migdia; i és molt més tard que es traslladen les obertures a ponent.



El mur de ponent està coronat per un campanar d'espadanya d'època no romànica, i que amb el temps se li va afegir una estructura sostinguda per dos pilars de pedra assentats damunt la volta de l'església. Hi ha una campana a l'arc del costat sud de l'espadanya. Aquesta estructura està coberta amb teules sobre una encavallada de fusta com si fos un comunidor. Hi ha una creu de pedra sobre la coberta adossada a l'espadanya.



A la part interior de la porta del mur de migdia hi ha una llinda de fusta, recoberta amb guix i pintura. Així mateix la part interior de la finestra del mur de migdia està aprofitada com a fornícula. El paviment de la nau és de cairons i, per accedir al presbiteri, s'ha de pujar dos esglaons.



Pugem fins a dalt de cor per una escala de fusta. Les teulades són de teules àrabs, tant la de la nau com la de l'absis, i acaben en una barbacana de lloses col·locades sobre una cornisa de blocs de pedra i sense decoració. Les lloses que apareixen al coronament dels murs podrien ser les restes, bé que restaurades, d'una antiga coberta de lloses.

Al cantó sud de d'església hi ha el mas Fonollet. Es tracta d'un edifici de planta quadrada, format per uns baixos, un pis i una planta a sota la teulada. La seva coberta està orientada d'est a oest i és de doble vessant. L'edifici original hauria d'estar relacionat amb l'església de Sant Jaume de Fonollet, encara que no se'n pot precisar la datació. L'antiguitat del mas Fonollet es remunta al segle XII.

Després de visitar l'església, reemprenem la caminada seguint la pista cap a llevant per sota el Serrat de Sant Jaume. Al cantó dret veiem una altre de les grans masies de Sant Bartomeu del Grau: La Burguesa.

LA BURGUESA

La informació que hem trobat ens diu que és un edifici de planta rectangular, i que consta de planta baixa i pis, amb un cos afegit a la part central de l'edifici que li dóna una aparença de basílica. La coberta és a doble vessant orientada de nord a sud. Les façanes estan totalment arrebossades i pintades de blanc, excepte els elements de pedra de la porta i finestra. La seva història es remunta a l'edat mitjana, i el mas continua sent esmentat en els documents del segle XVI.

A continuació deixem diversos trencalls a la dreta que porten a La Burguesa, i enllacem amb una pista més ample que en un no res ens deixa davant la carretera de Perafita.



Creuem la carretera i al cap de poc enllacem amb la pista transversal del Camí Vell de Perafita. Tombem a la dreta, cap a llevant. Ens estem movent sobre els 850 metres d'alçada, i gaudim cap al nord d'una extensa panoràmica sobre els camps i els boscos del Lluçanès. Es distingeixen diverses cases. Una d'elles és el Vilaró.

EL VILARÓ

El Vilaró és una de les masies més grans de Sant Bartomeu del Grau. És un gran casal edificat entre els segles XVI i XVII, orientat a ponent i amb la teulada a dues vessants. Entre els diferents cossos, observem una esplèndida galeria de dues plantes, la de la planta principal tancada amb vidrieres i, la de les golfes, oberta. També destaca l'ample arc de la lliça que dóna accés a l'entrada principal. Les sis arcades de les galeries foren reformades al segle XIX, i el 1970 es va construir un cos més baix a la banda de llevant. El nom de Vilaró és un diminutiu clar de Vilar. Probablement el mas Vilar seria més antic que el mas Vilaró, i en l'època que aquest començà a existir, el Vilar ja deuria fer temps que estava constituït com a mas.

A l'alçada del Camp de Barri retrobem de nou la carretera de Perafita. Caldrà seguir-la una estona, pràcticament fins a l'entrada de Sant Bartomeu. Quant arribem a l'inici de la carretera de Ferreres, podem deixar l'asfalt i seguir per sobre la vorera que en aquest punt s'inicia. Passat el trencall del Grèvol, en el punt quilomètric 13, ens desviem cap a la dreta travessant un solar i seguint un sender que passa per darrere les cases del nucli antic de Sant Bartomeu del Grau. Sortim al carrer de la Nou.

CAL NOIGENET

Es tracta d'un edifici de planta baixa i una planta sota la teulada. La seva coberta és a doble vessant amb l'orientació est-oest. Els murs són de pedra i estan totalment arrebossats. La façana principal, situada a l'oest, és pràcticament simètrica. La porta és adovellada amb un arc de mig punt; a la clau hi ha la inscripció "1807"; a la planta baixa també hi ha petites finestres amb elements monolítics de pedra als brancals, ampits i llindes. Disposa de dues finestres, una a cada costat de la porta, amb els elements també de pedra; al centre, sobre la porta, n'hi ha una de més moderna que vol imitar les antigues. Correspon al grup d'edificis construïts durant el segle XIX que van configurar un eix urbà a l'oest de l'església parroquial.

Tot seguit donem la volta seguint el carrer de la Nou i arribem davant l'església de Sant Bartomeu del Grau.

L'ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT BARTOMEU

El creixement de Sant Bartomeu del Grau al llarg dels segles XVII i XVIII va fer que l’any 1780 s’hi traslladés el culte parroquial. Així es va construir una nova església, més espaiosa, d’estil barroc neoclàssic, dalt d'un petit turonet, al costat del camí on es començava a formar un petit nucli inicial de població. El 1967 es va construir l'escalinata davant l'església i, el 1986, es va clausurar el cementiri, situat a l'entorn d'ella. L’església és un edifici originalment de planta quadrangular i coberta a dues vessants. Té tres naus amb la coberta de les dues laterals a un nivell més baix que la nau central. L’edifici es va construir entre 1780 i 1787; l’obra va ser dirigida pels germans Font, mestres de cases de Manlleu. A sobre la porta hi ha la inscripció "1780". A la façana hi ha un rellotge de sol; al centre del qual hi apareix un baix relleu en forma de sol, amb una carota. Porta la següent inscripció: "DECLINA 2 Gs / POLO (el dibuix d'un sol) 42"; aquesta correspon a la situació, aproximada, de l’església: 2º est, 42º nord.

A continuació seguim el Camí de Vilanova que arrenca cap a migdia. És un camí asfaltat que seguim fins a trobar un encreuament. És el mateix que hem passat a primera hora del matí. Girem a l'esquerra i refem les mateixes passes del matí.

Ara deixarem la Font de Plaça a la dreta, i podem gaudir de nou de la panoràmica sobre el nucli antic de Sant Bartomeu centrat entorn a l'església parroquial. Passem pel carrer Vell i finalment arribem al punt de sortida: la Plaça del Dr. Griera, on ens fem la fotografia habitual de recordatori.

LA RUTA DEL ROMÀNIC A SANT BARTOMEU DEL GRAU