"RUTA DE LES ERMITES" A SANT ANTONI DE VILAMAJOR 2012

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 12,43 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 453 metres, baixant: 402 metres.
Altitud mínima: 198 metres, màxima: 330 metres.

Ens trobem a Sant Antoni de Vilamajor, als vessants meridionals del Montseny. El poble està situat a 255 metres d'altitud, en un pla, entre les rieres de Vilamajor i de Vallserena. El punt de sortida és la Plaça de la Vila.



Sortim de la Plaça de la Vila i anem a buscar el camí de Sant Lleïr que, marxant en direcció nord, ens acostarà a la primera ermita de la caminada: l'ermita de Sant Lleïr. Anem trobant marques del sender PR-C 139, el Sender del Pi Novell que partint de Sant Antoni de Vilamajor, des de l'enllaç amb el GR-97, travessa tot el terme municipal de Sant Pere de Vilamajor i entra al Parc Natural del Montseny connectant amb el GR-5 al Pla de la Calma.

L'ERMITA DE SANT LLEÏR DE VILAMAJOR

Sant Antoni de Vilamajor té un copatró, que és Sant Lleïr, en honor al qual al segle XIV s'hi va construir aquesta ermita. L'ermita de Sant Lleïr està situada a una altitud de 286 metres al límit del terme amb el de Sant Pere de Vilamajor. La seva construcció data de l’any 1508, al substituir-ne una altra d’anterior que es troba documentada des de l’any 1303. L'ermita forma un sol cos amb la casa de l'ermità. En el punt d'unió, s'aixeca un típic campanar d'espadanya. Les dues construccions daten del segle XVI.



Es tracta d'un edifici d'una sola nau, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde. L'espai interior és força ampli, net i pintat de blanc, tal com va quedar després de la remodelació del 2006. Exteriorment ens adonem que gairebé és de planta quadrada, es a dir molt ample, motiu pel qual han estat necessaris set contraforts per aguantar l'empenta de la volta que és rebaixada. La façana sembla com la d'una casa pairal, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda.



A la façana hi veiem un ull de bou, a la zona del timpà, perquè hi entri la llum i, a sobre la llinda de la porta, un escut episcopal amb la data 1588. En l'escut hi ha esculpits en un costat un arbre arrencat i en l'altre un arbre agafat per una mà. Aquest ultim fa al·lusió al verset dels Proverbis 3,18 on diu: "L’arbre de la vida és per els que s’hi arrapen i el cedre per els qui l’agafen fort". Davant de l'ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d'on es beneïa el terme.

Amb les reformes de finals de l'any 2006 es va suprimir el cor, i es va habilitar com a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals. Actualment, per la festivitat del sant el dia 27 d'agost, hi ha una ballada de sardanes i s'hi celebra una missa en honor al copatró del municipi.

A continuació refem el camí fins a l'entrada del poble. Girem a la dreta pel camí asfaltat fins a la carretera de Sant Pere de Vilamajor. La creuem i seguim pel carrer de Sant Antoni. Girem a la dreta per l'Eixample de Sant Antoni, seguint el passeig fluvial i en direcció a la Font de Sant Lleïr. Arribem a un pont sobre la Riera de Vilamajor. A la nostra dreta hi ha una notable alzina que fa ben bé 8 metres d'alt. Un corriol porta fins a la Font de Sant Lleïr. De l'antiga font, doncs l'actual està connectada a la xarxa del poble, s'explica que qui s'hi rentava els peus durant la nit de Sant Joan, se l'hi curaven les berrugues i obtenia un any de sort.

Travessem el pont i seguim riera amunt. Pocs metres més endavant, quan ja s'acaben les cases, tombem a l'esquerra pel carrer Sant Jaume per anar a buscar una altra carretera, la que neix a Llinars i arriba a Sant Llorenç Savall tot passant per la Garriga. La travessem i la seguim uns metres fins a tocar el terme de Sant Pere. Després deixem aquesta via, perquè novament les franges blanques i grogues ens fan agafar un corriol a l'esquerra que s'enfila per un turonet d'alzines.

EL PARC DEL BOSC

Aquest espai, anomenat el Parc del Bosc, és un petit parèntesi vegetal dins el recorregut, doncs de seguida tornem a trepitjar un terra asfaltat. Estem carenejant la part més alta del poble, i ho fem pujant pel carrer del Fluvià que ens conduirà fins el carrer del Cardener per on tornem a baixar un altre vegada. A continuació ens endinsem pel bosquet del Parc de la Freixeneda envoltats de pins i oliveres. Entrem a la part més verda de la ruta. Encarats al sud agafem ara un camí ample cap a la dreta, però de seguida l'abandonem per continuar baixant per un altre corriol que ens ve de dret.

A baix de tot una passarel·la de fusta ens permet salvar el Sot del Mal Infern.



Poc desprès ens trobem amb un altre passarel·la de fusta, la del Torrent del Joncar o de Can Mets Bacs i després de creuar-la, hem de tornar a pujar una mica. Sortim a cel obert i apareixen els camps de conreu. Anem pujant de dret deixant de banda una bassa circular feta amb còdols de riu aprofitant el desnivell del terreny. Un cop a dalt podem intuir, mirant al nord-est, el Montseny enmig dels núvols. A la nostra dreta veiem el mas de Can Feu.

CAN FEU

Can feu, és un mas que sembla deshabitat. El deixem de banda. Continuem endavant, passant enmig d'uns camps. Arribem a una cruïlla i tombem a l'esquerra seguint una pista ampla, que passa pel costat d'un pi pinyer que fa uns 13 metres d'alçada.

CAN PUNGOL

Més enllà arribem a Can Pungol, però no veiem la casa perquè tornem a baixar cap a la dreta en direcció a un altre sot: el Sot de Can Pungol. Entrem dins el Bosc de Can Pungol. Arribem a una bifurcació i girem a la dreta enfilant-nos per dins el bosc. Sortim a cel obert, tenint un gran camp de conreu a la dreta. Arribem a una cruïlla de camins. Per la dreta aniríem a la Urbanització de Can Miret; mentre que per l'esquerra aniríem a la de Sant Julià d'Alfou. Nosaltres continuem de front tot baixant. Tenim de nou camps de conreu a la vista que corresponen a Can Pinós Nou.

CAN PINÓS NOU

Fem una darrera baixada, deixant a l'esquerra el trencall de Can Pinós Nou, i ens tornem a trobar dins la urbanització de Can Miret. Travessem el Torrent del Joncar i pugem pel carrer de l'esquerra que ens condueix, en no res, a l'ermita de Sant Jaume de Rifà.

L'ERMITA DE SANT JAUME DE RIFÀ

Aquesta és la més humil de les ermites que veurem. Va ser una antiga església i un antic convent de monges donades del municipi de Sant Antoni de Vilamajor, dependent de la parròquia de Sant Julià del Fou. La "Villa Rifano" existia ja el 941 i des d'abans del 1002 pertanyia al monestir de Sant Cugat. L'església es trobava situada, el 1098, en un indret propietat de Sant Cugat del Vallès. Era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Rifà. El 1357 està ocupada per una comunitat de monges donades. Com acostuma a passar amb la majoria d'esglésies dedicades a Sant Cugat, pel fet que es celebrava la festa el mateix dia que la de Sant Jaume, des del segle XIV la capella es va dedicar també a Sant Jaume, passant a denominar-se com Sant Jaume de Rifà. El convent s'extingí vers el 1360.



De l'antiga església romànica del segle XI, en resten part de la capella amb l'absis i els murs, però no la volta. L'edifici actual, és romànic, d'avançat el segle XIII, però té part de la volta refeta al segle XVIII i altres modificacions més antigues, com el portal adovellat de migdia. Es troba adossat a la masia de Can Cames, que té un bonic portal adovellat i constitueix un petit grup amb dues cases més. A la capella, actualment flanquejada per les urbanitzacions de les Pungoles i de Can Miret, s'hi celebra un aplec el 24 de juliol.



L'edifici és rectangular, amb volta de canó i acabat amb un absis circular. Tot l’edifici està cobert per una teulada a dues aigües coronada per un campanar d’espadanya. El portal és adovellat amb arc de mig punt i estar situat al costat de migdia. Destaca l'absis amb una finestra d'espitllera. La paret del fons de l'ermita, s'ajunta amb la casa de l'ermità, tenint a sobre el campanar d’espadanya petita, amb un sol buit per a una campana. El tipus d'aparell és el tret més distintiu de l'arquitectura romànica, i és la diferència més clara entre l'arquitectura del primer període i del segon. El més rústec és el constituït per còdols de riu units amb morter.

L’any 1982 va ser restaurada, refent-se tota la teulada i col·locant una roda de molí com altar. Aquesta es va posar sobre un corró que havia servit per fer la carretera a Can Solé. Aprofitem l'espai de l'ermita per fer-nos una fotografia de grup.

Reprenem el camí que continua asfaltat. Una mica més endavant passem entre els masos de Can Martí, Cal Roig i Can Pinós Vell. A continuació anem baixant cap a migdia fins al Torrent d'Alfou. El travessem mitjançant un gual.



Una vegada a l'altre banda, la pista s'enfila una mica i després continua de pla. A la dreta deixem Can Met Cames, i una mica més endavant, també al mateix cantó, veiem Can Benet. Arribem al Pla de les Vinyes.

Des d'aquest pla, i en la mateixa direcció que portem, tenim una bona visual sobre la Torrassa dels Moros, enlairada sobre les muntanyes del Corredor.

La pista asfaltada continua entre camps de conreu i retalls de boscos. Deixem Can Baixeres i Can Serra a l'esquerra. Passada aquesta última, la pista fa un revolt de 90° cap a la dreta i porta a la Urbanització d'Alfou. Nosaltres seguim endavant per un camí de terra, que ben aviat tomba a l'esquerra entre bosc i cases. El camí de terra s'acaba definitivament quan es troba amb el carrer de Vilamajor. El seguim cap a la dreta. Una mica més endavant canviem aquest carrer pel del Montnegre, des de on ja veiem, al fons, Sant Julià d'Alfou. Poc després tombem cap a l'avinguda de Cardedeu. Tornem a travessar el Torrent del Joncar i gairebé ja hem arribat. Abans però, observem darrere d'un reixat tot un ramat de cérvols.

L'ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ D'ALFOU O DEL FOU

Es troba situada en un vessant planer i visible des de molts llocs de la rodalia, al centre de la urbanització que porta el seu nom. Té el cementiri a la banda de migdia i la rectoria a llevant. L'església és una construcció del segle XII, engrandida en els segles XVI, XVII, XVIII i XIX. Els orígens de Sant Antoni de Vilamajor se situen a partir de 1840, data en la qual Sant Antoni es va separar de Sant Pere, i va formar una unitat independent, conjuntament amb la parròquia de Sant Julià d'Alfou. Aquesta església, és la més gran i més antiga de les tres ermites que hem vist avui. Va ser consagrada per dos bisbes el de Barcelona i el de Vic al 1142.



La portalada s'obre a ponent, i està datada l'any 1646; és una reminiscència gòtica de forma rectangular, amb una capçalera en forma de petxina, el portal amb motllures, i sobre el portal, un òcul.



La volta de la nau és lleugerament apuntada fins al presbiteri. Aquest està cobert amb ogives unides en una clau que porta una creu gravada. Les voltes de les quatre capelles independents són de canó seguit. L'altar major data de l'any 1666, amb ornaments barrocs. En el lloc de l'inici dels arcs d'entrada de la capella de Santa Magdalena, la primera de la dreta, hi ha esculpides unes cares de querubins que es consideren d'època romànica. La pica d'aigua beneïda, porta una mà esculpida.



Disposa d'un campanar, actualment amb una sola campana, de planta rectangular, acabat amb grossos merlets i rematat amb una piràmide. A cadascuna de les cares estretes s'hi van obrir, en el segle XIV, les finestres de mig punt per a les campanes grans. En una de les cares amples hi ha les dues finestres amb les campanes petites del segle XVII.



Junt a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri i, a llevant, la casa rectoral, formant juntament amb la casa Llança (actualment restaurant) i amb els xiprers dels voltants, un pintoresc conjunt, visible des de tota la rodalia.

LA RECTORIA DE SANT JULIÀ D'ALFOU

De la rectoria destaquem el seu portal adovellat i les finestres rectangulars, una d'elles amb arc escarser. Recentment ha estat restaurada i cedida al municipi per a usos i serveis locals, a mes a mes dels serveis de la rectoria de la parròquia. Va ser inaugurada el passat 19 de març de 2011.



Els amics Caminaires de Vilamajor ens han preparat un agradable esmorzar, en aquest espai del darrere de l'església de Sant Julià d'Alfou. El lloc no podia ser millor, a pesar del fred i dels núvols que hi han al cel.



Després de veure i visitar tot el conjunt, iniciem la tornada baixant per l'Avinguda d'Alfou fins arribar a l'Avinguda de Vilamajor. Aleshores tombem a l'esquerra i agafem l'Avinguda de Llinars que torna a pujar. A continuació girem a l'esquerra pel Passatge del Pi. Al final del carrer girem a la dreta i entrem en terme municipal de Llinars del Vallès. Tot seguit tombem a l'esquerra, seguint un camí que travessa uns camps de conreu. Ara caminem a tocar les cases de la part nord de la Urbanització de Can Boatell. A la nostra esquerra veiem la masia de Can Miret i els extensos camps que l'envolten.



Anem seguint la riba dreta de la Riera de Giola. La travessem per un bonic pontet.



Tot seguit la pista segueix cap al nord, al costat dels camps de Can Miret. Arribem a la masia de Can Miret, del terme municipal de Llinars del Vallès.

CAN MIRET

L'encant de la finca i el seu entorn, va fer que aviat els veïns de Llinars, comencessin a demanar permís a la Rosa i al seu marit per passar el dia als seus espais. El boca a boca va fer la resta i en pocs anys la Masia de Can Miret s’ha fet molt popular a la comarca. És ideal per passar un dia de camp i gaudir d’un entorn natural, amb aliments frescos i sans.



Destaquen el portal adovellat, alguna finestra de reminiscències gòtiques i un rellotge de sol pintat a la façana principal. A partir d'aquesta masia, tornem a entrar en el terme de Sant Antoni de Vilamajor. El camí continua cap al nord, deixant enrere les urbanitzacions, i s'endinsà en un paisatge format per un mosaic de camps de conreu, brolles, masies i boscos. Anem comentant les amenaces i problemàtiques que planen sobre aquests espais del Vallès: les urbanitzacions, les futures vies de comunicació, les dificultats dels pagesos i ramaders, els conreus transgènics, etc. Arribem a Can Cucurella.

CAN CUCURELLA

Amb els seus murs de pedra, i envoltada de coberts i estables, Can Cucurella sembla descansar plàcidament en la penombra. És una masia molt ben integrada en l'entorn, els seus colors es confonen amb els dels voltants.

Deixem la masia i seguim el camí, primer cap a llevant i més tard cap al nord. Entrem al Bosc de Can Ribalta. En sortir-ne arribem a la masia del mateix nom.

CAN RIBALTA

Es una gran masia amb les parets arrebossades i la teulada antiga. Rodejada de coberts, sentim mugir el bestiar no gaire lluny. Tota la masia està plena de delicats detalls, que el sol d'aquesta hora fa ressaltar, una roca clavada a l'entrada, com si es tractés d'un menhir, indica en lletres cisellades el nom de la casa, un rellotge de sol pintat a la façana, una gran era que fa temps que no veu cap cereal,...



Continuem el camí i, una mica més endavant, enllacem amb el Camí Vell de Sant Antoni de Vilamajor. El seguim per la dreta per entrar al poble pel carrer de la Freixeneda. Després creuem la Riera de Vilamajor i girem a l'esquerra per anar al Parc de Can Sauleda. Ja només ens queda seguir el carrer d'Alfou per arribar de nou al punt de sortida.

"RUTA DE LES ERMITES" A SANT ANTONI DE VILAMAJOR