XIª CAMINADA POPULAR DE LA GARRIGA 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 19,59 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 959 metres, baixant: 981 metres.
Altitud mínima: 216 metres, màxima: 655 metres.

Ens trobem a la Plaça de Mossèn Jaume Oliveres, a Can Queló, el local del Centre Excursionista Garriguenc. Aquesta plaça, arranjada no fa gaire, commemora un garriguenc il·lustre: el capellà, excursionista i escalador mossèn Jaume Oliveres i Brossa. Aquest va néixer el 13 de gener de 1877 a La Garriga, va ser ordenat sacerdot l'any 1903 i va morir a Barcelona el 6 de setembre de 1957. La travessa Matagalls-Montserrat es va crear en memòria d'ell, un dels pioners del muntanyisme a Catalunya i que la va realitzar, per primera vegada, el 4 d'agost del 1904.

CAN QUELÓ

Iniciem la caminada en direcció nord per la N-152a. En arribar a la benzinera travessem la carretera. Una mica mes endavant, seguim pel pont de vianants sobre el Congost que trobem a mà esquerra. Just després tombem a la dreta i seguim paral·lels el Congost cap al nord. Arribem al barri de Can Noguera. Barri urbanitzat entre el 1920 i 1932 segons les indicacions de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall. Girem a l'esquerra pel carrer de Can Noguera i de seguida tombem a la dreta per un carreró molt estret. Anem a buscar el vial que continua cap al nord. Deixem a l'esquerra el Parc dels Pinetons de Can Borrell. Es tracta d'una ampla esplanada de pins, condicionada com a parc municipal i zona de lleure de la Garriga des del 1984. Més endavant veiem la masia de Can Borrell a l'esquerra. Anem avançant fins passar per sota l'autovia de l'Ametlla. Al fons veiem la porta de Can Morull, una zona de hípica.



Continuem el camí per l'esquerra de la porta, seguint entre les tanques de dues finques, entre esbarzers i xiprers que s'aboquen per damunt de la tanca, dins la zona de la Moranta. Al cap d'uns pocs minuts sortim a una pista més ampla: el camí de Can Sunyer que seguim per la dreta entre pins i alzines. Més endavant caminem al costat del Torrent dels Tremolencs, on creix una vegetació selvàtica. Al cap de poc el travessem i passem a la banda solella. Anem remuntant la vall. El camí fa un doble revolt i de seguida descobrim les feixes de Can Sunyer, que s'esglaonen pel vessant. La pista passa de llarg i per sobre la casa.

CAN SUNYER

Aquesta masia sorprèn per la seva situació i el seu aïllament. En la novel·la "Els Sots Feréstecs" de Raimon Casellas, escrita l'any 1901, s'identifiquen moltes de les cases que formen el Sot de Montmany, entre elles el Sunyer i en la seva descripció ja transmet l'abandonament i la soledat del lloc. Per sota de les feixes de Can Sunyer, ensotat parcialment i amb un cabal permanent, corre el Torrent dels Tremolencs. En aquest tram es troben petits gorgs i fragments de lloredes. Entre els gorgs d’aquest tram cal destacar el mateix gorg de Can Sunyer.

Deixem la masia a mà esquerra, i seguint per la pista ens anem endinsant en el Bosc de Can Sunyer. Arribem a un revolt molt tancat que canvia de direcció vers el sud. En front nostre i al costat d'una bona alzina, arrenca un corriol en pujada que marxa cap al nord.



El corriol va pujant al costat d'un torrent secundari, per dins la massa boscosa de la Solella de Can Boget. Arribem a un collet a la capçalera del torrent, el Pla de Maries, on enllacem amb una pista transversal. Acabem de deixar el terme de La Garriga i entrar en el de Montmany. Aquest planell rogenc es troba en la serra que separa la vall dels Tremolencs de la de Montmany. Seguim la pista breument cap a l'esquerra per agafar de seguida un corriol, a la dreta, que baixa per dins el Bosc de Ca l'Oliveres. Al cap de poc anem a sortir a una altre pista, ara a la capçalera d'un torrent secundari del Torrent de Ca n'Oliveres. Tombem a l'esquerra entrant en la Baga de Ca n'Oliveres. Arribem a una cruïlla de camins. Des d'aquest punt tenim una bona vista, cap a llevant, del Turó de Tagamanent i de la propera masia de Ca n'Oliveres.

A continuació agafem el camí de més a la dreta. Continuem baixant fins a un nou trencall. La caminada continua per la dreta. Nosaltres ens enfilem breument pel de l'esquerra per anar a veure una propera font.

LA FONT DE CAN'OLIVERES

Es tracta d'una font sota una cúpula d'obra. Al seu costat hi ha una mina. L'espai disposa d'un parell de bancs de pedra que el deurien fer acollidor en el seu temps. Actualment, sense aigua, el lloc està descuidat i la portella de la mina ha desaparegut. A continuació retornem a la caminada i continuem la baixada.

Davant nostre tenim la cara de migdia de la Serra de la Cuspinera. Avancem i creuem el Torrent de Maries. Ens trobem en l'espai conegut com a Sots Feréstecs, arran de la novel·la del mateix títol de l'escriptor Raimon Casellas. L'obra ha acabat transcendint al lloc, ja que aquest ha pres el nom del títol de la novel.la i, fins i tot, en alguns mapes apareix la zona batejada com a Sots Feréstecs. En un parell de llaçades ens presentem davant la masia de Ca n'Oliveres.

CA N'OLIVERES

Ca n'Oliveres és una bonica i gran masia de la baixa vall de Montmany. La primera referència documental del mas data de l'alta edat mitjana, i situa aquest casal depenent de la parròquia de Sant Pau de Montmany. Des dels inicis, els propietaris han estat la família Oliveres. A principis del segle XX, el mas és reformat per adequar-lo als gustos modernistes i noucentistes del moment. Com hem explicat, en la novel·la "Els Sots Feréstecs" s'identifiquen moltes de les cases que formen el Sot de Montmany. Entre les situades a les rodalies de la parròquia també es cita Ca n'Oliveres.



Es tracta d'un edifici de planta quadrada, amb baixos i un pis. La coberta és a doble vessant orientada d'est a oest i sobre-aixecada respecte a la seva posició inicial. Els murs són de pedra sense polir i amb les cantonades de carreus nets. L'edifici actual ha crescut a partir d'un cos central simple; a l'est se li va afegir un altre cos, seguint la mateixa alineació de les façanes i el pendent de la coberta; posteriorment, se'n va afegir un altre de les mateixes característiques al costat oest.



A la façana oest hi ha petites obertures amb brancals i llinda de pedra, modificades posteriorment; bona part de la primera planta del mur est està refeta amb totxanes, així com la cantonera amb el mur nord. Posteriorment es va adossar un cos a la façana sud, amb un porxo al primer pis, que cobreix la façana original; els brancals del porxo i la barana estan fets amb totxos; mentre que les llindes són de bigueta.

ELS JARDINS DE CA N'OLIVERES

Aquests jardins tenen el seu origen en el marc de les obres de reforma del mas Oliveres, a finals del segle XIX o inicis del XX. Combinen elements característics de les cases pairals catalanes amb diversos elements incorporats d'estil noucentista i modernista. Es trobem situats a migdia de la façana principal de la casa, i estan limitats per un mur de traçat rectangular, que segueix tot el seu perímetre, i que està decorat amb una barana d'obra. A l'interior, diversos camins pavimentats i de terra batuda porten a una bassa de planta rectangular i a dues petites fonts de caràcter ornamental repartits en diverses plataformes.

EL LLEDONER MONUMENTAL DE CA N'OLIVERES

Aquest és l'arbre, amb els seus 5,2 metres, que té la volta de canó més gran del municipi del Figaró-Montmany. Tanmateix, no és un exemplar d'una gran presència, perquè està completament foradat i té una alçada de 9 metres i 1,66 metres de diàmetre. En ser buit, molta quitxalla s'han ficat al seu interior esdevenint un arbre força popular. Tot i estar situat en els jardins de Ca n'Oliveres, el seu accés és totalment lliure. L'arbre s'alça al costat mateix del camí que passa davant del casal i la masoveria de Ca n'Oliveres, sobre un talús i amb un llarg pedrís a sota seu. Quan la família actualment propietària de la finca, va anar a viure-hi l'any 1914, l'arbre ja era força gran. Uns anys abans, un estiu molt sec, sembla que l'arbre es moria i el masover el va revifar tirant aigua dins el forat. Això podria explicar perquè el seu interior és buit. Sembla que a les masies del Figaró, els lledoners es plantaven per fer forques i mànecs d'eines.

RUTA LITERÀRIA DELS SOTS FERÉSTECS

Ja hem dit que aquests paratges van inspirar la novel·la de Raimon Casellas "Els Sots Feréstecs". L'autor havia nascut al 1855 i estava molt delicat de salut, el que va fer que fos criat a Montmany, a la casa de l'Ullar. Se sap que al 1870 s'hi va refugiar fugint de la pesta que assolava Barcelona. Per tant, coneixia perfectament el lloc on situa la història i tot el seu entorn. El veïnat de Montmany va patir al segle XIX un procés de decadència i despoblament al estar allunyat de les principals vies de comunicació de la zona, cosa que es reflecteix perfectament en l'obra. Des de Ca n'Oliveres es pot seguir una ruta literària, passant per la majoria de llocs descrits. Un dels trets més realistes de la novel·la és la precisió amb què descriu la majoria d'aquests llocs.



El millor exemple és el camí d'accés a Montmany, que ara correspondria a la carretera BV-1489, al descriure la tristor de mossèn Llàtzer quan "va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que'l cèrcol de montanyas que'l voltava s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar".

Deixem l'entorn del mas de Ca n'Oliveres i continuem vers l'est. Arribem a una bifurcació i girem cap a la dreta. Al cap de ben poc tornem a girar, ara cap a l'esquerra, seguint per la vall del Torrent de Ca n'Oliveres. Al cap d'una estona, el camí s'ajunta amb un de més ample que seguim cap a l'esquerra fins arribar a la zona del Campet.



Ens trobem davant el barri de Gallicant, a l'altre riba del Congost, un dels barris més antics de la Garriga situat entre aquest municipi i el Figaró. El Figaró i la Garriga comparteixen un dels trams del riu Congost més interessants per motius ecològics, paisatgístics i socials, el meandre de Gallicant. Cal destacar que es tracta del sector per on el riu flueix més allunyat de l’actual traçat de l'autovia i on els espais naturals dels cingles de Bertí i del massís del Montseny no es troben separats per aquesta infraestructura viària gràcies al tram de túnels existent. Això fa d’aquest sector un dels connectors naturals entre aquests dos espais. En aquest punt trobem el primer avituallament del nostre recorregut. Continuem la caminada passant per davant de les piscines municipals del Figaró. Agafem el pont per creuar el Congost, que surt davant mateix i cap a la dreta. En arribar a la carretera N-152a la seguim cap a l'esquerra. A continuació passem per sota el Viaducte de Sant Jordi.

VIADUCTE DE SANT JORDI

Aquest pont ferroviari permet salvar el pas del riu Congost i la vall que s'obre a Gallicant. Tradicionalment es creu que el tram de la Garriga a Sant Martí de Centelles va ser dissenyat i projectat per enginyers civils del grup Eiffel, i segons alguns autors per el mateix Gustav Eiffel. El pont està format per una estructura de metall aixecada sobre uns pilars de formigó i maons. La llum de cada un dels arcs del pont, mesura uns 15-20 metres de longitud entre pilars. En una de les llums hi passa la carretera de sortida del Figaró cap a Gallicant i la Garriga, mentre que en les dues següents té pas el riu Congost per després salvar el desnivell i passar la foradada abans d'arribar a l'estació del Figaró. La construcció d'aquest viaducte a finals del segle XIX, va suposar una gran transformació pel Figaró que es va convertir en un important centre d'estiueig.

A continuació seguim la carretera en direcció al Figaró. Passem sota l'autovia de l'Ametlla i arribem a una petita rotonda. Travessem a l'altre banda i seguim per la dreta el carrer de Sant Cristòfol. Anem pujant fins arribar a la part alta on hi ha la Plaça de la Font d'en Llanes.

LA FONT D'EN LLANES

La font es troba en una plaça als peus d'una vessant muntanyosa força pronunciada, entre el Sot de la Font d'en Llanes i la carena coneguda com la zona del Carme. La font està semioberta i soterrada, situada per sota el nivell de la plaça. S'hi accedeix per unes petites escales. L'aigua surt per una canyella de metall, als peus de la qual hi ha una petita pica per recollir l'aigua.

ROBÍNIA MONUMENTAL DE LA FONT D'EN LLANES

Aquesta plaça és un dels racons més bonics del casc urbà del Figaró, en part gràcies a la presència d'aquest arbre i de l'atractiu til·ler que l'acompanya. Tot i que les robínies no són uns arbres molt estimats a la zona pel seu caràcter invasor, aquest exemplar es valora de forma diferent i fins i tot rep el nom més apreciat d'acàcia. Les seves mesures són: una alçada de 20 metres, un diàmetre de 0,94 metres, i una capçada d'uns 9-13 metres.

Des d'aquesta plaça, agafem un camí que marxa en direcció sud i que va pujant resseguint el Bac de l'Antic.



Mentre anem pujant pel camí les vistes cap a ponent són extraordinàries. Observem els Cingles de Bertí, el Puiggraciós amb el Santuari i la Torre del Telègraf, Montmany, els Sots Feréstecs... El camí fa un revolt de 360° i continua enfilant-se per l'extrem de la carena de les Roques del Coix. Més endavant la pujada es fa més dreta i el camí zigzagueja per salvar el desnivell.



Arribem a unes escales de pedra que ens deixen al peu de la Cova del Carme. Aquest espai es troba en un entorn caracteritzat per la presència de roures i alzines i arranjat amb bancs de pedra i papereres.

LA COVA DEL CARME

Es tracta d'un aflorament geològic i un punt d'interès paisatgístic, que es troba a mitja carena de les Roques del Coix. Inclou un conjunt de petites formacions càrstiques on destaca una bauma, l'entorn de la qual ha estat condicionada amb una tanca i una barana de fusta per a realitzar-hi l'aplec el dia de la Mare de Déu del Carme.



Aquesta cavitat presenta una entrada de secció poligonal, de no gaire profunditat i que s'estreny cap al final, a uns 4 metres de l'entrada. L'accés es troba tancat per una reixa de ferro. A l'interior podem veure diversos objectes religiosos (flors de plàstic, ciris i petites veles). Es desconeix si aquest espai va ser ocupat amb anterioritat com a refugi pels humans. La zona es coneguda com el Carme, nom que prové de la visita de caire religiós que es feia a la cova per la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol. Aquesta tradició sembla que es va originar al segle XX, tot i que es desconeix si amb anterioritat s'hi feia cap altra activitat.

El sender continua enfilant-se pel llom de la carena de les Roques del Coix. El bosc és cada vegada molt més esclarissat, fins a convertir-se en una brolla de romaní, gatosa, argelaga i estepes. Mirant cap a ponent, quant descansem de la feixuga pujada, obtenim les millors i més àmplies vistes dels Cingles de Bertí, el Puiggraciós i Montmany.



El sender es va decantant cap al nord, entrant al Bac d'en Delgado, i passa a tocar de la Banyera del Senglar. Es tracta d'un clot al terra argilós, on els senglars es desparasiten rebolcant-se en el fang, i que els organitzadors han batejat amb aquest nom. El sender continua enfilant-se sense descans seguint de nou la direcció de llevant. Travessem el camí de les Sorreres que prové del Figaró. Finalment la pujada es suavitza i enllacem amb el camí de Can General que seguim cap a la dreta. En no res arribem a la masia de Can Plans.

CAN PLANS

Es tracta d'un gran mas format per una edificació aïllada envoltada de conreus i espais ramaders. Està documentat des de l'any 1306 i pertanyia a l'antiga parròquia de Sant Cristòfol de Monteugues.



L'edifici principal és de planta quadrada i està format per baixos i pis. Els murs són de paredat comú amb fang arrebossat. La teulada és de doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres. Les construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l'altra al sud, amb les funcions de corral. Les finestres tenen els brancals de pedra i la llinda de fusta. Destaca una finestra al primer pis de la façana nord, amb la llinda i els brancals de pedra calcària de color gris i amb les arestes bisellades. Just al davant, hi ha un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat i un forn, també de pedra, que encara conserva la coberta. La façana es troba orientada a ponent amb el portal adovellat.

En aquest bonic espai, els amics de La Garriga ha disposat el punt on cel·lebrar tots plegats l'esmorzar. Mentre degustem la botifarra acabada de coure i ben calenta, podem donar un tomb pels voltants i anar descobrint els racons que amaga aquest mas.



Situada en un lloc enlairat, amb unes panoràmiques immillorables, girem la mirada cap als Cingles de Bertí a ponent, i cap a Sant Cristòfol de Monteugues a llevant.

Reemprenem la caminada sortint de la casa per la banda de migdia, on retrobem la pista que correspon al camí de Sant Cristòfol de Monteugues. La seguim cap a llevant. Al cap d'una estona, en un revolt cap a l'esquerra, agafem un corriol a la dreta que ens acostarà a la Cova de l'Home Mort.

LA COVA DE L'HOME MORT

Curiosa cova excavada en la roca que presenta diverses sortides. Es troba per sota la pista, en el tram que va de can Plans a la Creu de Can Plans, en la vessant esquerra del Torrent de Can Plans. S’ha constatat la presència ocasional de diverses espècies de rats penats. Hi hem entrat a dins i es comunica amb un altre forat, situat uns metres més enllà. El seu interior està ple de rocs caiguts, despresos de la paret, però s'hi pot circular tranquil·lament.

A continuació retornem al Camí de Sant Cristòfol de Monteugues, i continuem amb la caminada. Més endavant arribem al Collet de Can Plans, una esplanada situada al contrafort de ponent de la Roca Centella on hi ha una creu de ferro, punt important de referència a la zona.

LA CREU DE CAN PLANS

Aquesta creu es troba ubicada a l'encreuament de camins que porten des del Figaró a Sant Cristòfol de Monteugues, per Can Plans o per Vallcàrquera, i després continuen fins a la Garriga. La creu està situada damunt un pedestal rectangular de pedra, d'una alçada d'uns 30 centímetres, amb dos graons d'obra fets amb pedra local i relligats amb ciment. L'estructura és de metall i presenta una secció circular. Està disposada a mode de creu llatina amb les arestes desiguals. A la pedra de la base es pot observar una llegenda gravada, amb dues grafies diferents de traç irregular i mig esborrades on es llegeix "POTE..CUBE..BELLET i AZDU 1970". Tot i que segons la tradició, es va aixecar en aquest lloc per recordar la mort d’un infant per l’atac d’un llop, s'ha de reconèixer que era habitual la col·locació de creus o elements senyalitzadors al costat dels camins o en punts elevats dels municipis.

En aquest punt deixem a l'esquerra una pista, que pel Sot dels Castanyers baixa cap a Vallcàrquera i el Figaró. El recorregut continua seguint el camí que es dirigeix cap a llevant en suau pujada. Una mica més endavant deixem un altre trencall a l'esquerra, que s'enfila cap al Pla de la Batalla i la Roca Centella, passant per sobre de Can Valls. Finalment arribem a l'església de Sant Cristòfol de Monteugues.

SANT CRISTÒFOL DE MONTEUGUES

Aquesta antiga església parroquial d'origen romànic, es troba situada en un collet, prop del límit del terme municipal del Figaró per l'extrem de migdia, entre els masos dels Valls i els Plans. S'aixeca sobre un petit turó al nord d'una esplanada amb til·lers i acàcies. Està documentada des de l'any 1021.



La capella és d'una sola nau, coberta amb volta de canó. A llevant l'encapçala un absis d'eix desplaçat respecte de la nau. A l'exterior de l'absis resten encara unes arcuacions mig esborrades pels arrebossats i les emblanquinades. Al mur de la façana de migdia hi ha dos contraforts que contraresten el desplom de la volta. La porta es troba a la façana sud i està formada per una senzilla arcada adovellada de gres, sense cap altre element decoratiu. A la façana de ponent hi ha un campanar de cadireta que pertany, com la nau, a una època posterior. Tot l'edifici està tancat per un petit recinte situat a l'espai d'accés i adossat a la mateixa capella.



Segons una llegenda basada en la inscripció "Carolus Magnus me facit", que es trobava en una campana feta pel fonedor Carles Many al segle XV, l'església va ser fundada per l'emperador Carlemany en acció de gràcies per una victòria contra els àrabs al proper Pla de la Batalla. Francesc Maspons i Labrós, en el seu llibre del 1876 "Tradicions del Vallès", recull aquesta tradició. L'amic Francesc Roma ho explica meravellosament en la seva plana dedicada a Sant Cristòfol de Monteugues.

A continuació, marxem d'aquest espai per una pista que surt per migdia vorejant el turó de Sant Cristòfol, que ens queda a mà dreta. És el camí de Ca l'Oliveró. Una mica més endavant, arribem a un trencall i deixem la pista per agafar el camí de l'esquerra, que canvia de direcció per anar cap al nord. Després travessem un torrent i ens decantem cap a llevant. A mà esquerra comencem a veure, muntanya amunt, la masia i les feixes de Can Valls.

CAN VALLS DE MONTEUGUES

Masia de grans dimensions en procés de rehabilitació. Una llegenda esmenta que al segle XIV aquest mas va refugiar durant una temporada al famós bandoler Serrallonga.

Continuem endavant i poc després de travessar el Torrent de les Ferreres, arribem al la font del mateix nom.

LA FONT DE FERRERES

Es tracta d'una font arreglada pel Grup Excursionista de la Garriga. S'ha fet amb pedres més o menys desbastades i lligades amb morter de calç. A banda i banda hi han uns bancs fets de la mateixa manera. La font està emmarcada amb pedres, formant un arc rodó, disposades en forma de plec de llibre i, al seu darrera, un mur de pedres desbastades formant fileres més o menys regulars en forma de feixa. A la part baixa hi ha la deu principal, plena de molsa, amb una canyella metàlica. A sobre, damunt, l'arc, hi ha una placa de metall amb el seu nom.



El topònim de la font, apareix en documents medievals que fan referència a la presència d'un jaciment de metall, considerat genèricament com a ferro. També es pot relacionar amb el mas Ferreres de Monteugues, documentat per primera vegada al 1285 i situat a prop del torrent de Ferreres.

Continuem per la pista, que va resseguint els torrents del Bosc de Can Valls, sempre cap al sud. Arribem a un revolt tancat que travessa el Torrent de Coll de Carpís. Aleshores, abans de creuar el torrent, ens desviem cap a l'esquerra seguint un corriol que s'enfila torrent amunt, fins arribar a la Font de Can Rupit.

LA FONT DE CAN RUPIT

Petita font que trobem a l'esquerra del camí rodejada per la vegetació. A continuació el corriol marxa cap a la dreta, travessa un parell de torrents que baixen del Coll de Carpís i enllaça de nou amb la pista que havien deixat per anar a la font. Hem entrat en el terme de Cànoves i Samalús. Continuem per l'esquerra endinsant-nos a la Baga de Rupit. Al cap de poc arribem a les restes de la masia de Can Rupit.

CAN RUPIT

Antiga masia que havia estat propietat dels Illa de la Garriga. Va estar habitada de forma permanent fins a finals dels anys 50 del segle passat. En pocs anys s'ha pràcticament enrunat. En algun tram del camí es pot observar l'antiga canalització que portava l'aigua fins a la casa.

Una mica més endavant creuem el petit Torrent de Rupit. De seguida deixem la pista que seguíem, i tombem a la dreta per un corriol que comença a baixar per dins el bosc. Al cap d'una estona tornem a trepitjar el terme municipal de la Garriga. El camí avança cap a ponent, amb ziga-zagues, fins enllaçar amb una pista més ampla. La seguim per la dreta, entrant en la Solella de Ca l'Oliveró. Arribem a una bifurcació i seguim per la dreta fins a un proper trencall. Ens trobem a les envistes de Ca l'Oliveró.



En aquest punt ens espera l'ultim avituallament de la caminada. El camí de la dreta porta a la masia de Ca l'Oliveró, nosaltres continuem per la pista de l'esquerra.

CA L'OLIVERÓ

Ens trobem davant una masia del segle XVI situada als peus de la muntanya i voltada de conreus. La façana principal s'orienta a migdia amb el portal adovellat amb arc de mig punt i envoltada de finestres rectangulars. L'itinerari continua per l'esquerra. De seguida ens desviem una mica a la dreta, per anar a veure un antic forn d'obra.

FORN D'OBRA DE CA L'OLIVERÓ

D'acord amb el cartell, data del segle XVIII. Ens explica que es tracta d'un "Forn d'obra, probablement per a l'abastiment de material constructiu de la masia, de planta quadranda, del qual es conserven en prou bon estat les dues fogaines i part de la cambra de cocció. Ben a prop s'hi han trobat fragments de ceràmica ibèrica i romana i restes d'un forn ibèric".

Retornem a la pista i continuem el recorregut. Travessem el Torrent de Can Torre de la Riba. El camí passa per antigues vinyes i zones desforestades. A estones resseguim el traçat d’una antiga línia elèctrica que hi permetia l’accés en cas d’haver de fer alguna reparació. Després ha esdevingut un sender normal de pas. Més endavant creuem el Torrent de Can Queralt. A continuació comencem la pujada a la Muntanyeta.

LA MUNTANYETA

La Muntanyeta és una muntanya de 354,3 metres que es troba al municipi de la Garriga. També se'l coneix amb el nom dels Parapetos o Perpetus. Aquest lloc va ser durant molts anys, un espai on es feien pràctiques de tir. Des dels anys vint del segle passat, hi havien fet exercicis els Mossos d'Esquadra i el batalló de caçadors número 4 dels soldats de Granollers.

El sender revolta unes instal·lacions de comunicacions i ressegueix el llom de la carena. Arribem a l'extrem ponentí on hi oneja una senyera.

TURÓ DE CAN POI O DE LA BANDERA

Aquest turó permet contemplar la Garriga des de la millor talaia possible. Des de fa uns anys, un grup de garriguencs hi fa onejar una senyera que es ben visible des de tota la població.
Després de contemplar les extenses panoràmiques, comencem la baixada. Seguim un xaragall, primer cap a llevant i després cap a migdia. Enllacem amb un corriol que seguirem cap a la dreta. En aquest punt hi ha un pi pinyer catalogat com a Arbre d'Interès Local.

EL PI PINYER DE LES QUATRE BESSES DE LA FOURNIER

Segons la placa es tracta d'un "Curiós exemplar de pi pinyer que de seguida separa el tronc en quatre besses, fet que és força inhabitual en aquesta espècie. Per sota d'aquesta ramificació el tronc presenta uns destacables 2,75 metres de circumferència".

El camí va a parar a una pista més ampla, que porta a la Muntanyeta. La seguim cap a l'esquerra. Una mica més endavant continua paral·lel al Torrent de la Cova per la vessant dreta. Comencem a veure les primeres cases del barri de Sant Ramon de la Garriga. Deixem a la dreta la masia de Can Fournier que ha donat nom al pi de les quatre besses. Prosseguim pel pas subterrani que creua la via fèrria i continua pel carrer de la Cova. Girem pel carrer de Cardedeu fins arribar al Passeig dels Til·lers. Abans de finalitzar la caminada, ens acostem a fotografiar un altre arbre monumental, que es troba molt a prop: el Roure de l'Hostal.

EL ROURE DE L'HOSTAL

Situat al Passeig dels Til·lers, té una alçada d'uns 18 metres i un diàmetre de capçada d'uns 22-24 metres. Té unes dimensions notables, i una ubicació immillorable al costat dels esplèndids jardins de Rubió i Tudurí que donen la benvinguda als qui visiten la Garriga amb tren. D'acord amb la placa, es tracta d'un "Atractiu popular roure martinenc que va donar nom a un hostal fins a les acaballes del segle XX. El roure, gràcies a la seva longevitat, l'ha sobreviscut i encara ens permet gaudir del seu robust tronc de més de tres metres de circumferència. És, potser, l'arbre més vell del nucli urbà de la Garriga". Una llegenda local explica que l’arbre està inclinat perquè va sorgir d’una branca que es va plantar per estendre la roba al mas Tàpies i que sorprenentment va rebrotar. Potser es fonamenta en que es va utilitzar un rebrot d’una soca de roure.

Retornem enrere fins arribar davant l'església de Sant Esteve de la Garriga, punt final de la caminada d'aquest any.

11ª CAMINADA POPULAR DE LA GARRIGA 2011