XVIIª CAMINADA POPULAR DE LLINARS DEL VALLÈS 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,92 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 887 metres, baixant: 885 metres.
Altitud mínima: 175 metres, màxima: 532 metres.

Ens trobem davant el Pavelló Poliesportiu Municipal de Llinars del Vallès.

A l'ambient comença a notar-se les ganes d'iniciar la caminada. El típic trabucaire està a punt per marcar la sortida. La graella ja s'ha instal·lat damunt el foc i tot està preparat per començar a coure les botifarres. A l'hora en punt, el tret de sortida anima els peus de centenars de caminants que marxen cap el carrer de l'Escultor Frederic Marès. Comencem a caminar en direcció al sud. A continuació girem a l'esquerra pel carrer de la Bonavista, que seguim fins a trobar el pas per sota les vies del tren, situat davant la Torre Magret. Una vegada a l'altre costat, seguim pel cantó esquerra. Passem per davant l'esplanada que hi ha a l'altre banda de l'Estació de trens de Llinars del Vallès.

Cap al final de l'esplanada tombem a la dreta i anem a buscar un pont de ferro que ens permet creuar el Mogent. Enllacem amb una pista que seguim cap a l'esquerra. Més endavant tombem a la dreta i passem per un túnel que creua l'autopista AP-7 i el nou pont de l'AVE. Tot just passat tombem a l'esquerra. A la dreta ens queda la masia de Can Gordi Cremat. El camí es va decantant cap a llevant. Arribem a una bifurcació i seguim pel camí de l'esquerra. Després de deixar un camp a l'esquerra, entrem a dins el bosc i comencem a pujar. Sortim del bosc per entremig d'un camp de conreu i enllacem amb una pista transversal. Tombem a la dreta seguint paral·lels el Torrent Molinar, que corre per l'esquerra. Una mica més endavant a l'esquerra veiem la masia de Can Perera.

CAN PERERA

Es tracta d'una masia orientada a migdia, formada per dos cosos de parets de pedra amb planta baixa i pis. Data dels segles XVI-XVII. Conserva algunes finestres i el portal principal de pedra granítica.

Continuem endavant i passem a tocar del mas de Can Móra del Torrent. Pels seus elements constructius podria tractar-se d'una masia del segle XVI. Conserva finestres i angles amb pedres granítiques però sense formar arcs adovellats. El camí es va acostant al Torrent de Can Móra i al cap de poc trobem el primer avituallament. Després d'agafar forces el camí comença a enfilar-se.



La caminada continua i arriba a una bifurcació. En aquest punt se separen els dos itineraris. Per la dreta arrenca el camí de la caminada curta. Nosaltres continuem per l'esquerra. Entre els arbres, a sota a l'esquerra, veiem la masia de Can Pinós. Es tracta d'una petita masia de planta baixa i pis, coberta per una teulada a una sola vessant amb teula àrab. Els finestrals són petits, de pedra amb l'arc pla; mentre que els portals tenen els brancals de pedra però per llinda una biga de fusta. Una mica més endavant, arran del camí, algú ha arranjat amb una canella, una petita font.

El camí baixa fins el torrent, el creuem i ens enfilem per l'altre vessant. De seguida passem pel costat d'unes runes. Són les restes de l'antiga masia de Can Benet.

CAN BENET

Aquesta masia enrunada, presenta una planta típica dels masos del Vallès dels segles XVII-XVIII, amb murs de 60 centímetres de gruix i una estructura de tres cosos. Alguns murs dels que queden, arriben als tres metres d'alçada, mentre que d'altres tenen poc més d'un pam.

Continuem pujant, ara en direcció al nord. Deixem a l'esquerra el trencall que porta a Can Pinós. Més endavant se'ns ajunta un camí per la dreta. Seguim avançant enmig d'un bosc de pins i alzines fins arribar a una clariana on hi ha la masia de Cal Trabuc.

CAL TRABUC

Masia del segle XIX de planta baixa i pis, coberts per una teulada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Posteriorment va ser ampliada per ponent sortint una mica del pla de façana. A finals del segle XX la masia ha estat restaurada totalment. Encara hi podem descobrir algunes restes d'un antic trull, dins d'un annexe molt enrunat, doncs ens informen que per aquests entorns hi havia força vinya.

Després de passar per davant de la casa, agafem un corriol que surt cap al nord enfilant-se per la carena. Anem a sortir a un collet per on hi passa el camí transversal de Collsabadell. Tombem a la dreta i ben aviat, en una cruïlla, trobem el segon avituallament. A continuació seguim el camí de l'esquerra. Mentre baixem passem a tocar de la masia La Fradera, datada al 1631. Va ser restaurada el 2006, conservant fidelment l'estructura original. Una mica més endavant deixem la pista i agafem un corriol, a la dreta, enfilant-nos per dins del bosc fins a la carena. Enllacem amb una pista que per l'esquerra porta a la masia de Can Pasqual. Una altre gran masia dels segles XVIII-XIX que ha vist rehabilitada una part de la seva estructura. Seguim per la dreta cap a llevant. Al nostre voltant el terreny està format per terrasses que s'havien destinat antigament a la vinya. Actualment hi veiem una gran plantació d'eucaliptus i pins. En el següent trencall, primer girem a l'esquerra i a continuació a la dreta per seguir pujant. Deixem a l'esquerra el trencall i mas de Can Jan de l'Esquei, petita masia del segle XVII o de principis del XVIII situada al limit sud del terme de Llinars amb Dosrius. Finalment arribem al punt més alt de la caminada, a 461 m.a. Enllacem amb la pista que prové de Can Miloca. La seguim cap a la dreta i ens dirigim cap al nord. Passem de llarg pel primer trencall a l'esquerra per agafar el següent que trobem a aquest mateix cantó. Al cap de poc arribem a l'era de Can Ferrerons.

L'ERA DE CAN FERRERONS

Aquesta ampla i ben conservada era, pertany a la masia de Can Ferrerons que ens queda a sota nostre. La seva situació enlairada era ideal per ventar a l’hora de batre els cereals i separar la palla del gra.
A l'extrem nord s'hi enlaire un gran pi majestuós, amb el tronc força gruixut. El camí voreja l'era i arriba a la masia de Can Ferrerons. Ens trobem a la Serralada del Corredor en terme de Dosrius. Hem passat del Vallès Oriental al Maresme.

CAN FERRERONS

La masia de Can Ferrerons és una bonica casa blanca, orientada al sud, amb detalls notables, com l’arcada de la porta, les finestres i el rellotge de sol de la façana. Construïda durant el segle XVI es troba rodejada de camps de conreu i bosc. És un edifici aïllat de planta rectangular i orientat a migdia.



La masia consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula àrab a dues vessants, i amb el carener perpendicular a la façana. Les parets estan arrebossades i pintades d'un color blanc molt lluminós. Les obertures estan emmarcades amb brancals de carreus de pedra i llinda plana. Destaca la finestra del costat oest que és gòtica de tipus conopial, pròpia del segle XVI, decorada amb diversos arcs esculpits i amb la primera pedra dels brancals també esculpida amb flors. Totes les finestres estan protegides amb reixes de ferro de barrots verticals, i la del costat de ponent té la forma corbada.

A la façana principal hi ha la porta d’entrada, amb brancals de carreus de pedra granítica i arc rebaixat adovellat. La masia, com d'altres del nucli del Far, no apareix com a pertanyent a Dosrius fins al segle XIX; això és degut a la seva situació en el territori, ja que primerament pertanyien a la jurisdicció del Castell de Llinars del Vallès i no a la del de Dosrius. Així, les fonts orals expliquen que del Far es deia: "Al Far morts, vius a Llinars i pagament a Dosrius", és a dir, en néixer i morir es registraven a Llinars del Vallès, però econòmicament havien de tributar a Dosrius.

Al costat mateix de la masia, hi ha una alzina gegantina, esplèndida, l'alzina monumental de Can Ferrerons.

L'ALZINA MONUMENTAL DE CAN FERRERONS

L’alzina de Can Ferrerons és una de les més impressionants de la zona. Està situada a la part nord del terme municipal de Dosrius, gairebé fent de límit amb Llinars del Vallès, en un marge, apuntalada amb bigues de tren i voltada de feixes i boscos. Amb diversos peus recargolats i una gran brancada, els seus aglans s’acumulen a la seva base. En la mitologia catalana, moltes rondalles, com "La flor del Panical", parlen de les branques d’aquests arbres, que canten, reciten poesies, s’entrellacen per expressar la unió de dos enamorats, desvetllen misteris o delaten el traïdor.



Se li calculen, aproximadament, més de 100 anys d’antiguitat. Les seves dimensions són: diàmetre normal 1,9 metres, diàmetre de la soca 5,6 metres. Va ser declarada per la Generalitat de Catalunya Arbre Monumental el 2 de març de 1990, per la seva grandària i monumentalitat, bellesa i bon estat de conservació, atès que es tracta d’un elemental natural espectacular.

La caminada continua ara cap al sud, enmig de boscos d’alzines, roures i pins pinyoners, sempre seguint pel camí més fressat. Arribem a una bifurcació, agafem el camí de la dreta que baixa paral·lel a un torrent. Creuem un parell de torrents secundaris i després seguim un corriol que surt a l'esquerra, al costat d'una alzina surera molt gran, i que s'enfila muntanya amunt. Ens estem endinsant al bosc de Can Guinart. El corriol arriba al seu punt més alt i a continuació fa un petit descens per anar a buscar la carretera del Corredor. Abans d'enllaçar-hi passem per la petita creu de ferro del Far.

LA CREU DE PEDRÓ O DEL FAR

Es tracta d'una petita creu situada al costat esquerra de la pista que porta fins al Santuari del Corredor, just en el punt on s’acaben les dependències de l’església i la rectoria de Sant Andreu del Far. Construïda en ferro forjat, descansa sobre una taula de pedra granítica, quadrada de forma prismàtica i tronco-piramidal; recolzada en un pedestal format per dues peces: un pilar de secció quadrada amb inscripcions a la cara frontal i en una de lateral, i la base de planta quadrada i de forma composta, més petita que la taula.



Aquesta creu fou construïda l'any 1627 i en el pilar porta diverses inscripcions. En la cara frontal apareixen els monogrames "IHS" (amb l'H coronada per una creu) i "M", símbols que fan referència als noms de Jesús i Maria, respectivament; a sota hi ha la data 1627 i la paraula "HOBRES" (possiblement es refereix als obrers de la parròquia que van dedicar el pilar amb la creu a Jesús i a la seva mare, Maria). En una cara lateral hi consten els noms de "MONSERAT ARENAS, IOAN BOSCH". Ambdós noms pertanyen a importants famílies del Far, que tenen la sepultura a dins l'església de Sant Andreu.

En sortir a la carretera del Corredor la seguim per la dreta i arribem al nucli del Far, format per la masia de Can Guinart, la rectoria i l'església de Sant Andreu.

L'ESGLÉSIA DE SANT ANDREU DEL FAR

L'església presideix el petit veïnat del Far o Alfar pertanyent al municipi de Dosrius. Està documentada des de l'any 1164. Va ser construïda al segle XVII en un estil gòtic tardà amb aportacions renaixentistes. Antigament era coneguda amb els noms de "Bonaconjuncta", de "Mala Conjuncta", de "Bonaconjunta" i el "Faro" o "Far", nom amb el qual és coneguda actualment. Té planta de creu llatina i absis poligonal. La façana principal, amb portal de llinda recta i ull de bou, és coronada per un massís campanar de torre, emmerletat.



Respecte a l'origen del seu nom, hi han diverses versions. Per una banda la toponímia ens explica que la paraula Far, molt comuna a diferents llocs de Catalunya, significa "foguera que servia de senyal". Normalment s'aplica a llocs molt elevats, visibles des de molts punts, i en alguns casos, són també llocs amb advocacions marianes, que en terminologia religiosa "donen llum", o "guien vers el Cel". Per altre banda, en llati, vol dir blat. I encara que actualment aquest espai del Vallès Oriental està dominat pel bosc, possiblement abans hi haguessin camps de conreu de blat per tot arreu, i d'aquí podria sortir el topònim Far. Ho confirmaria altres noms propers con Palou (palla) o Granollers (terra de gra).

A tocar de l'església de Sant Andreu del Far es troba una magnífica masia del segle XVI, Can Guinart.

CAN GUINART

Aquesta masia està situada a la part alta de la urbanització de Can Massuet del Far, molt a prop de les masies de Can Ferrerons i Can Bosc. S'ha de considerar com un edifici del segle XVI, tot i que el seu origen podria ser més antic i l'edificació actual es devia construir sobre una antiga casa de pagès. És una de les poques masies del municipi de Dosrius que és coneguda amb el mateix topònim que el cognom de la família propietària, ja que la propietat a anat passant de pares a fills des dels seus orígens ininterrompudament. Actualment funciona com a restaurant.

El mas es de planta rectangular, i consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab a dues vessants acabades amb una senzilla imbricació de teula i amb el carener perpendicular a la façana principal. Les parets estan arrebossades i pintades de color blanc. La façana principal té carreus de pedra granítica a les arestes i està distribuïda segons tres eixos verticals; al central hi ha la portalada d'entrada, de pedra, amb arc de mig punt adovellat. Conserva, en el primer pis, dues finestres gòtiques d'arc conopial. Entre elles, hi ha un rellotge de sol de perímetre rectangular. Davant de la façana, en l’antiga era, hi ha un pou.

Després de voltar per tots els edificis d'aquest veïnat, agafem la carretera del Corredor en direcció a Can Bordoi, es a dir cap a ponent. Des d'aquest punt elevat, mirant cap al nord, tenim unes magnífiques vistes del Montseny.

Continuem la caminada baixant a buscar un camí ample que passa per sota uns camps de conreu. El seguim cap a l'esquerra endinsant-nos de nou en el Bosc de Can Guinart. Arribem a una cruïlla de camins i agafem el de l'esquerra, cap a ponent. Anem revoltant diverses torrenteres, mantenint-nos sempre a un mateix nivell. Arribem a la zona de la Vinya Vella de Can Guinard. Per entre mig dels arbres gaudim, de tant en tant, de les vistes sobre Llinars del Vallès i la plana que l'envolta.

Una mica més endavant deixem un trencall a la dreta i al cap de poc arribem a una cruïlla. Nosaltres seguim de front. El camí arriba pràcticament a tocar de la carretera del Corredor. A continuació enfilem un corriol que segueix paral·lel la carretera cap a ponent. Passem per sota el Turó de la Majordoma de 394 m.a. i arribem a les restes d'un poblat ibèric molt important.

EL POBLAT IBÈRIC DEL TURÓ DEL VENT

El jaciment ibèric del Turó del Vent està situat en un punt elevat del terreny. La seva situació li permetia dominar l’àrea de Llinars i una extensa zona de la depressió prelitoral i la Serralada del Corredor, un pas natural entre la plana vallesana i el Maresme. Les restes identificades, principalment en la vessant oriental del turó, mostren un poblat que s'adapta a una carena allargassada amb dues pendents laterals força pronunciades.



El poblat té forma triangular i una extensió de més de sis hectàrees. S'hi han descobert una gran quantitat de sitges, un habitacle sencer i restes de muralles de gruix considerable. Això explica que els seus habitants eren agricultors i ramaders i emmagatzemaven el cereal, i que només necessitaven un aixopluc per dormir, perquè la seva vida transcorria a l'aire lliure. Les cases eren de planta rectangular i d'una o dues habitacions de 20 a 25 m². És un exemple més de l'important poblament que hi havia a la serralada Litoral durant el segle IV a.C.

La caminada continua cap a ponent, tot baixant a un petit collet a la zona de Les Pedreres. Mirant cap al nord-oest tornem a obtenir vistes cap a la plana.



Ara les vistes s'han eixamplat, arribem a identificar els Cingles de Gallifa i més properes les poblacions de Sant Feliu de Codines i Cardedeu. A continuació ens enfilem al petit Turó del Vent de 389 m.a. Baixem per l'altra banda i arribem davant un gran camp, La Plana. Tombem a la dreta seguint una bonica tanca de fusta que el rodeja.



A la meitat del camp, el camí gira a l'esquerra, el travessa i penetra en el bosc. Arran del camí hi ha una gran bassa per al bestiar. Més endavant revoltem un turonet i anem a parar a una clariana del bosc. Sorpresa, ens hem traslladat a l'època dels càtars!!!.

Travessem el campament on hi trobem preparat el quart avituallament. Després continuem una mica més enllà per arribar-nos al mas de Castellvell i al Castell Vell de Llinars.

EL MAS CASTELLVELL

La casa té planta baixa i pis, i està partida en diversos cosos que s'adapten al terreny en pendent, fent que la coberta a dues aigües del conjunt (amb el carener paral·lel a la façana principal) quedi trencada. Els portals i arcs són d'arc pla. Actualment és una casa de Colònies tal com ho acredita un enrajolat de la façana. D'aquest patrimoni, tant la casa com el Castell, que és particular, en tenen cura els qui han reformat el mas. Un grup de joves que s'han associat per acollir grups de nois i noies als quals els hi ofereixen una immersió medieval completa a base de jocs de pistes i teatralitzacions.

EL CASTELL VELL DE LLINARS O DEL FAR

S'hi accedeix per unes escales que primer són de ferro i després de pedra. Les ruïnes del Castell Vell o del Far es troben dalt d'un turó a 400 metres d'alçada, a l'extrem oest del Corredor, des d'on es domina tot el Baix Montseny. És un indret estratègic amb grans possibilitats d'observació. En la antiguitat, el turó va ser l'emplaçament d'un poblat ibèric. Aquest era veí i dependent del poblat que hem vist del Turó del Vent. Tots dos pertanyien a la tribu dels laietans i la seva demarcació corresponia al territori anomenat "Lauro". El castell va ser aixecat sobre aquestes runes ibèriques i romanes cap als segles IX o X, per tal que formes part del sistema defensiu del comptat de Barcelona.



El castell havia estat poblat pels càtars. Ens expliquen que a l'entrada de la capella s'hi va trobar dibuixada una creu de Tolosa, la creu adoptada pels càtars, que actualment es troba al Museu de Can Bordoi. Les escales continuen al nivell de baix. Al desaparèixer els càtars, la capella es va reconvertir en una cisterna d'aigua per evitar que tornés el culte dels càtars.



Seguim fent un tomb pel recinte i veiem una arcada. També ens fixem en les antigues sitges de gra que hi han escampades. Descobrim que el seu perímetre estava envoltat per un fossar. Les teatralitzacions continuen, i veiem passar tot de personatges.



Hi va haver un fort terratrèmol entre les 12 i la 1 de la matinada del 25 de maig de 1448. Va ser un terratrèmol de grau 8, amb l'epicentre situat entre Llinars, Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor, en aquesta mateixa Via Augusta on ara hi passa un gran eix de comunicacions. L'ona expansiva va aterrar per sempre el Castell del Far. Aquest fet va ser aprofitat pels seus senyors per a fer-se construir una nova fortalesa a la vila de Llinars: el Castell Nou.

Els senyors del Castell del Far o Castell Vell, vassalls dels Comtes de Barcelona, s'encarregaven de dictar les lleis, d'imposar càstigs als infractors, de cobrar rendes als pagesos i controlar que la terra fos conreada. Durant el segle XII el castell pertanyia al llinatge dels Desfar. A mitjans del segle XV, els Barons van deixar el Castell Vell i es van establir en unes cases al nucli del poble. Això va fer que se salvessin del fort terratrèmol que va destruir aquesta fortalesa. Els senyors feudals van demanar als llinassencs que els ajudessin a construir un castell nou, a canvi de disculpar-los de pagar durant dues generacions el tribut anomenat d'obres del castell.

Altrament des de punt més alt de les restes del Castell Vell de Llinars, el panorama que obtenim de la banda nord es extraordinàriament ampli amb Llinars del Vallès als nostres peus.



Retornem al campament càtar i agafem un corriol que marxa per l'esquerra cap al nord. El camí baixa de valent per dins el bosc. Al cap d'una estona deixem una bassa de rec a la nostra dreta i de seguida arriben a Can Goita. Estem ja en el últim tram de la caminada. A la dreta, després d'un camp, tornem a veure Can Gordi Cremat. Masia del segle XVIII completament restaurada el 1980, que ja havíem vist en l'inici de la caminada. Anem a sortir al túnel que creua el nou pont de l'AVE i l'autopista AP-7. A partir d'ara i fins arribar de nou al pavelló, l'itinerari és el mateix de l'anada.



Creuem de nou el riu Mogent pel pont de ferro i anem a sortir a l'esplanada de l'Estació de Llinars del Vallès. Travessem les vies del tren pel pas subterrani i sortim al carrer de Bonavista. Tombem a l'esquerra. En arribar a la masia de Can Rossell, tenim una agradable visita, ens ha vingut a veure l'amic Pere de Sabadell.

CAN ROSSELL

De mica en mica, els pobladors dels turons van començar a baixar a viure a la plana, on va sorgir la vil·la anomenada "Praetorio", l'actual Llinars, situada en el que avui és el CEIP Damià Mateu i a l'entorn de la masia de Can Rossell.

Ara, tots plegats agafem el carrer de Frederic Marès, i seguint-lo per la dreta ens porta al final de la caminada.

17ª CAMINADA POPULAR DE LLINARS DEL VALLÈS 2011