Iª CAMINADA 2011 PELS VOLTANTS DE RODA AL PUIG AGUT

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 15,87 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 312 metres, baixant: 313 metres.
Altitud mínima: 451 metres, màxima: 600 metres.

Sortim de la Plaça Major de Roda de Ter. Agafem el carrer de Pere Almera, seguim pel carrer de Ramon Martí, passem per la Plaça de Catalunya, continuem pel carrer de Balmes, tombem pel carrer de Bellmunt, passem la Plaça d'Espanya, seguim pel carrer dels Pelics fins a la Plaça de Montserrat, ja en el barri de les Cases Noves del municipi de les Masies de Roda. Tombem pel carrer de Sant Josep fins a creuar la carretera C-153 de Vic a Camprodon.

El terme de Roda de Ter té una extensió de 2 qm², per això de seguida trepitgem terreny del municipi de les Masies de Roda, més tard una mica del de L'Esquirol i per finalitzar passarem pel terme de Manlleu. La boira de la plana ho cobreix tot i la visibilitat és força reduïda. Serà la nostra companya durant la major part de la caminada. El recorregut es molt planer doncs ens mourem entre els 430 m.a. de Roda de Ter i els 571 m.a. del Puig Agut, punt més alt de la caminada. Passarem per masies centenàries, amb els camps gebrats i emboirats; veurem masos històrics i gaudirem de panoràmiques interessants (la boira cobreix el fons de la plana, però no les alçades, és l'efecte d'inversió tèrmica).

A la nostra dreta queda la masia el Pla Xic, del terme de les Masies de Roda. Aquesta edificació molt rehabilitada, està arrebossada i pintada en una tonalitat groguenca. La construcció de la casa data de mitjans del segle XVII, en concret de l'any 1630 tal i com indica la llinda del portal d'accés amb el gravat: "PLA CONDAL IHS 1630", mentre que a la llinda d'una de les finestres del pis hi ha la inscripció 1695.
A principis del segle XIX, la masia apareix amb el nom de Pla Xic en el llistat de la concòrdia generat amb la separació dels municipis de Roda de Ter i Les Masies de Roda (1803-1805). El proper nucli de cases unifamiliars construïdes recentment, i que formen part de la població de Roda de Ter, han adoptat el nom actual de la casa, Pla Xic, com a nom del barri.

Més endavant, a la nostra esquerra, veiem el mas de la Serra dels Munts, també de les Masies de Roda. És una masia de planta quadrada. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'accés rectangular que únicament conserva la llinda plana de pedra, amb la següent inscripció: "1779 JUAN VILAMALA MUNT". La resta d'obertures han estat reformades i, actualment, presenten els emmarcaments arrebossats. Cal mencionar que conserva les bigues de fusta de la coberta, les quals sostenen el voladís. El seu origen es remunta al segle XV, tot i que la llinda és d'època força més tardana.

No gaire més endavant, a la nostra dreta ens queda el mas el Pla de Roda, que l'espessa boira ens impedeix veure. L'origen del mas Pla es remunta al segle XIII. Com a curiositat cal destacar que les cendres de l'escriptor català Miquel Arimany (1920-1996) foren escampades per les seves terres.

Sempre enmig de la boira i en acostar-nos a la masia de Casamitjana, descobrim a la dreta un parell d'alzines monumentals.



Deixem el trencall de Casamitjana, del terme de l'Esquirol, a la dreta i continuem fins arribar a la masia de la Llafrenca, també pertanyent al terme de L'esquirol.

LLAFRENCA

Passem per davant de la casa i continuem direcció nord fins a la carretera B-522 que va de Manlleu a Santa Maria de Corcó, tot passant per Sant Martí Sescorts. Creuem la carretera i anem travessant el Pla de les Coromines. El paisatge, tot ell emblanquinat pel gebre, i la presència de la boira, ens recorda imatges molt més llunyanes de zones eurosiberianes.



El camí va resseguint els límits administratius dels termes de Manlleu i l'Esquirol. A la dreta es troba la masia de Coromines i a l'esquerra Can Codonys. Una mica més endavant passem sota mateix d'un turó testimoni: el Serrat de Can Codonys, de 541 m.a. Una característica molt destacable del relleu del paisatge de Manlleu i de la Plana de Vic, són els turons testimoni, també coneguts com a terrers, serrats, puigs, costes, etc. Són elevacions que queden com exemples dels antics relleus que hi havia en un territori, i que s'han format com a resultat de la major resistència a l'erosió natural.
Anem trepitjant aquestes margues grises mentre ascendim, a poc a poc, pel llom del Serrat del Llac cap el Puig Agut. A l'esquerra deixem el mas Torrents i a la dret el de Verneres o Barneres.



El mas Torrents existia abans de la consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, l’any 906. La trobem situada i resguardada per la lleu carena que fa de partió del municipi de Manlleu amb el de l’Esquirol. Destaca un arc de mig punt de pedra picada a l’entrada amb una inscripció de l’any 1564.

Ens acostem al punt culminant de l'excursió, però abans ens cal superar una petita pujada que travessa pel mig d'uns roures. L'entorn grisenc de les margues es fa cada vegada més present.



El sender enllaça amb els turons de les Serralades de Niubó i constatem que la boira, a mida que anem pujant d'altitud, va desapareixent.



El Santuari de Puig Agut comença a sobresortir en mig de la boira.

SANTUARI DE PUIG-AGUT O DE LA MARE DE DÉU DE LURDES

El nom que apareix als mapes es Puig-agut, però a la comarca se'l coneix com el Santuari de Lurdes o Lurdes de Madiroles. Es troba a mig camí de Torelló i Manlleu a la línia fronterera amb les demarcacions de Torelló i de Santa Maria de Corcó. No es pot considerar que sigui cap joia arquitectònica, però tothom que li agrada caminar sap on es i és un punt de referencia de tota la comarca, com pot ser Bellmunt o la Creu de Gurb.
El promotor principal d'aquesta capella és el manlleuenc Ramon Madiroles i Codina que va emplaçar-lo al punt més als del terme de Manlleu en un turó de margues a 696 m.a. en un lloc ple de significat, que segons la làmina commemorativa dibuixada per ell mateix s'hi expressa l'ideal dels promotors: "Puig Agut és el centre d'una creu en què Jesús agonitza a cor obert. Als quatre extrems hi ha Bellmunt, Cabrera, Tagamanent i els Munts i per mitjà seu es transmeten els seus batecs al Canigó, Montseny, Puigmal i Montserrat..."



Inaugurat el 18 de febrer de l’any 1886, a ponent del santuari, hi ha la casa adossada que es va edificar a les primeries dels anys vint del segle passat, com un annex del santuari. Es va renovar durant els anys cinquanta perquè tingués les funcions d’habitatge.
És un edifici concèntric, neogòtic, construït entre els anys 1883 i 1886. S'ha dit que fou el primer temple expiatori dedicat al Sagrat Cor de l'estat espanyol, però també es dedicà a la Mare de Déu de Lurda. El seu fundador mantingué la devoció popular envers aquest santuari gràcies al butlletí "El Faro de Puigagut", primerament mensual i més tard d'aparició més irregular, el qual es publicà entre el 1886 i el 1903.

Edifici de planta central en forma de creu grega amb els braços a llevant i a ponent més petits formant dues capelles (amb voltes per aresta): la de la dreta dedicada a Sant Josep i la de l'esquerra a la Verge. Al creuer s’hi eleven quatre arcs apuntats amb quatre trompes a les interseccions que sostenen un cimbori octogonal molt allargat, als murs del qual s’hi obren finestres ogivals decorades amb vitralls. Interiorment està rematat per una volta múltiple amb arcs rebaixats i exteriorment per una agulla molt esvelta acabada amb una esfera de llautó.

Als peus de l’església s’hi situa el cor. La façana es troba orientada a migdia i presenta decoracions amb arquets cecs distribuïts de forma graonada, una rosassa amb vitrall i un portal rectangular. Exteriorment els quatre braços de la creu són coberts a dues vessants cada un, formant quatre parets testeres acabades en punta amb pinacles als cantons. Podem observar que les parets exteriors són ornamentades amb la simulació de carreus i pedres cantoneres.
L'edifici el va construir l'arquitecte August Font en estil eclèctic-romàntic, predominant sempre la verticalitat i el control de la llum interior que penetra a través del cimbori. Les obres van començar l'any 1883 i van acabar tres anys més tard. El 18 de febrer de 1886 va ser beneït pel Bisbe Morgades.

Les escales del frontal del santuari estan decorades, amb representacions de les ermites i santuaris de la comarca, fetes amb la tècnica de mosaic amb petits còdols.













Ens aturem, no gaire lluny del santuari, en una explanada dalt d'un petit turó. Aquí tots plegats podrem esmorzar i gaudir del paisatge que ens envolta.



Aquest lloc és una atalaia privilegiada per observar una vista panoràmica extraordinària. Per sobre la boira sobresurten les muntanyes properes de Bellmunt, Puigsacalm, Cabrera i el Pla d'Aiats. Intuïm, que no veiem, doncs la boira ho impedeix, el Montseny, el Tagamanent, els Cingles de Bertí...



L'advocat i escriptor manlleuenc Francesc Rierola, del que s’ha conegut recentment un valuós treball com a fotògraf, ens va deixar escrit:
"...La vista se me'n va des del Pirineu, serra llunyana, blanquíssima, de dalt a baix coberta de neu, i segueix per la llarga esquena del Bellmunt cap a les crestes punxagudes del Tossell i Puigsacalm... A sota nostre el curs del Ter ondeja; el riu s'enpereseix en una platja mig amagada entre les soques i brancam despullat dels vens i pollancres. M'encanta el tros de Plana que s'obira; la Plana ab son riu, ab sos pobles, ab ses masies, fins ab sos terrers cendrosos...No és el país més bonic; però sos màrgens, sos camps, sos turons, les siluetes i replecs de les muntanyes que la volten, tot me parla a l'esperit..."
Francesc Rierola 1894.

Desprès de fer-nos la fotografia de grup emprenem la tornada seguint la pista que prové de Manlleu. Girant-nos de tant en tant, encara podem contemplar la imatge del santuari destacant sobre el fons de muntanyes retallades.

Anem gaudint de les panoràmiques de llevant per sobre de les properes Serralades de Niubó, mentre anem baixant pel camí de Puig Agut.



La caminada segueix baixant, i a mida que ho fem, apareix de nou la boira. Manlleu es troba en el sector més deprimit de la Plana i per això és el més afectat per la boira baixa vigatana. Quant comença el Serrat dels Cagamànecs la pista gira cap a ponent i passem a tocar del mas Diumeres.

DIUMERES

Aquest mas té un valor tipològic i testimonial com a exemple de les masies del terme de Manlleu i la seva evolució. A la façana de tramuntana destaquen dues obertures de totxo massís amb arcs rebaixats. Adossat a la façana principal hi ha una antiga pallissa, ara restaurada, amb encavallada de fusta.

Seguim el nostre camí i enllacem amb el camí de Sant Jaume de Vilamontà. Sobresurt proper, a la nostra dreta, enmig de la boira. Nosaltres girarem a l'esquerra clarament cap a llevant. Les cròniques expliquen que l’epidèmia de còlera de l’any 1854 va fer estralls a Manlleu. Llavors els manlleuencs i manlleuenques van fer la promesa d’aixecar una nova església en substitució de Sant Jaume Vell, enderrocat pel pas del temps. I així ho van fer. Passada la calamitat, el 25 de juliol de 1857 va tenir lloc la benedicció de la nova església dedicada a l’apòstol Sant Jaume. Més al nord es pot veure la masia de Vilamontà, documentada a les primeries del segle XIV, quan el canonge del monestir de Manlleu, Jaume de Vilamontà fa edificar la petita església de Sant Jaume Vell ja esmentada.

En la cruïlla de camins hi ha una curiosa fita, construïda també amb la tècnica del mosaic fet amb petits còdols, del mateix estil que hem vist en el Santuari de Puig Agut.



Deixem a la nostra dreta el mas Maians, més endavant travessem el Serrat Coguler i arribem als masos Casadevall i la Cabanya.

MAS CASADEVALL

Casadevall és una masia citada en el fogatge de 1553. S'hi observa la galeria integrada al conjunt principal, on destaquen els arcs del primer i segon pis i el cavall de fusta que aguanta tota l'estructura d'aquest cos.

De nou tornem a girar vers el sud, i en arribar a la zona del Perer tombem a l'esquerra fins a la mateixa masia.

MAS EL PERER

Aquesta masia és interessant per la manera com s'articula la galeria enganxada al cos més antic. També és representativa com a mostra de la masia amb pati (barri) interior. Destaca la manera com estan articulades totes les peces enganxades al cos principal. Destaquem la paret de còdol de la façana, la galeria enganxada més alta que l'edifici principal, els pilars que la sostenen i els tres arcs rebaixats de la planta baixa d'aquest mateix cos i tots els elements de pedra picada.



El nostre camí entra a Manlleu per la zona industrial de la Coromina. Girem pel carrer de la Font de Tarrés. En arribar a la font tombem a la dreta seguint el Torrent de la Font de la Teuleria.

FONT DE TARRÉS O DE TERRERS

Travessem una zona verda que rodeja tot aquest tram del torrent. Aquesta zona verda està molt ben arreglada i veiem diferents plafons informatius de tipus històric, literari, educatiu i identificatius de l’indret. Ens expliquen que s'ha volgut simular l'orografia dels Turons de la Plana.













Arribem a la Plaça Sanglas Alsina, dedicada a aquest emprenedor industrial manlleuenc que tant va fer per la ciutat. La plaça està presidida pel Monument Geganter.

ESCULTURA MONUMENT GEGANTER

El monument geganter és un conjunt escultòric obra de l’artista Gemma Farran. L’escultura vol recollir l’esperit del ball de gegants i el passat industrial de la ciutat de Manlleu.

Rodegem la plaça i seguim pel carrer del Torrent de la Borina fins arribar al Ter. El riu Ter, que constitueix el límit sud tradicional de la vila de Manlleu, forma un indret d'una gran bellesa, com el passeig del Ter, que fa de parc a la població. Just en aquest punt, a la nostra dreta, queda l'actual Museu Industrial del Ter.

CAN SANGLAS O MUSEU INDUSTRIAL DEL TER

L’antiga filatura cotonera de Can Sanglas, datada de 1842, acull actualment la seu del Museu Industrial del Ter. El Museu Industrial del Ter (extensió del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) amb seu a Can Sanglas, una de les primeres fàbriques cotoneres de Manlleu té per objectiu recuperar, conservar i difondre el patrimoni industrial del terme.

Seguim arran del Passeig del Ter, on queda reflectida la vinculació de la ciutat amb el riu. L’aigua i la força del Ter han passat de ser simple font d’energia a ser força impulsora del canvi que s’ha viscut a les vores del riu, on la vida quotidiana es barreja amb les antigues fàbriques urbanes i de riu, canals i turbines que s’ubiquen encara al llarg d’aquest curs fluvial.



A la nostra dreta queda l'antiga fàbrica tèxtil de Can Llanes. Un apunt anecdòtic fa referencia a la pel·lícula "Pa Negre". Els escenaris d'aquest film estan rodats a Tavertet, Manlleu i als boscos de Tagamanent. A Manlleu, per fer la pel·lícula, es va tornar a posar en marxa aquesta antiga fàbrica de filatura de Can Llanes.

Anem revoltant la fàbrica tot seguint la carretera de Roda. Més endavant la deixem, per seguir un sender que passa per darrera les cases i ens permet fer una mica de drecera. Ens trobem al barri del Vicenç a l'alçada del Club Tennis Manlleu. A l'esquerra deixem el trencall a la Casa Nova del Vicenç. Més endavant trobem Can Vilalta i la Teuleria del Torrent, de nou en el terme de les Masies de Roda. A continuació creuem el Torrent de la Font de la Teula per sobre un pont i de seguida arribem al gran mas Bac de Roda, una de les cases pairals més antigues de Catalunya.

EL BAC DE RODA

És una masia rehabilitada. L'edifici principal, amb la façana principal orientada a ponent, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat. A la façana de llevant del cos principal, hi ha la placa commemorativa, recentment recuperada, ja que els partidaris de Franco la varen destruir el 1939, de Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda.



La masia del Bac de Roda és coneguda per la seva relació amb el personatge masienc Francesc Macià i Ambert que es casà amb la pubilla del mas i se'l conegué més tard amb el sobrenom de Bac de Roda. Aquest personatge històric va ser un militar nat a Roda de Ter el 28 de maig de 1658. Fou un dels signataris del Pacte dels Vigatans i participà en l'aixecament a favor de Carles d'Àustria. Durant la guerra de Successió, en Bac de Roda, comandava un grup de 600 fusellers a favor de Carles III. Va lluitar contra les tropes de Felip V i va morir penjat, el 2 de novembre de 1713, al Puig de les Davallades de Vic quan es proclamà la victòria de Felip d’Anjou. La seva personalitat adquirí ben aviat un gran ressò popular, que ha recollit el cançoner català, i literari.

Revoltem el mas tot seguint cap a la dreta i anant a buscar de nou el Torrent de la Font de la Teula. Passem per davant del I.E.S. Miquel Martí i Pol, al que ens acostem al cridar-nos l'atenció els seus grafits murals.






















Anem travessant la zona industrial de Roda, creuem l'avinguda de la diputació i agafem el carrer de Sant Sebastià fins a la Placeta de Cal Rei.

BUST DE BAC DE RODA

La Placeta de Cal Rei acull el bust a Bac de Roda, obra de l'escultora barcelonina Marta Solsona, una aposta per "homenatjar" aquest dirigent austriacista de la Guerra de Successió. Va ser inaugurat l'any 2000.
Francesc Macià i Ambert, (Roda de Ter segle XVII – Vic, Osona, 2 gener 1713) va ser un polític i guerriller, hereu per matrimoni de la masia del Bac de Roda. Dirigent popular i polític austriacista durant la guerra de Successió. Entre d'altres, lluità en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona i participà en diverses accions militars al Lluçanès i a la plana de Vic. Quan les zones en què va lluitar caigueren en poder de Felip V, fou capturat a traïció pel general Bracamonte i penjat a Vic.

A continuació, tant sols ens queda seguir el carrer de Bac de Roda fins arribar de nou a la Plaça Major. Final d'aquesta caminada emboirada però força atractiva.

1ª CAMINADA PELS VOLTANTS DE RODA DEL 2011

Més informació:
Adreça dels amics Encara Hi Som! organitzadors d'aquestes caminades.
Àlbum de fotos de Roland López, fotògraf oficial.
Cançoner a Bac de Roda a Endrets, geografia literària dels països catalans.