XIVª MARXA POPULAR DE SANT FRUITÓS DE BAGES 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 29,46 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 593 metres, baixant: 584 metres.
Altitud mínima: 191 metres, màxima: 371 metres.

Ens trobem al Parc del Bosquet de Sant Fruitós de Bages, preparats per gaudir d'una bona caminada. D'entrada el termòmetre indica -8° de temperatura, que es pot suavitzar amb la coca i mistela que prenem al costat del foc.



Aquest any ens acompanyaran la colla de Gegants i Gegantons de Sant Fruitós: els nobles Sala i Ricardis junt amb els seus fills Isarn i Aigó.



Aquest espai verd, el Bosquet, era fins a principis del segle XX un espai situat als afores del poble, on es barrejaven conreus de vinyes, cereals... amb zones boscoses. Actualment ha passant a convertir-se en un espai enjardinat de lleure. El seu interès radica en haver-se convertit en la principal zona verda del poble de Sant Fruitós on hi trobem nogueres, pins, roures martinencs i alzines.

Seguim l'avinguda de Sant Joan i passem per davant del Pavelló Poliesportiu Municipal, tot creuant el barri de La Rosaleda. A continuació creuem l'autopista de Montserrat i anem a buscar el Camí de Sant Benet. Davant nostre, la llum del sol matiner tenyeix de color morat la propera Muntanya del Puig de Sant Valentí, que queda a la nostra dreta.



El Camí de Sant Benet és un camí rural, amb un recorregut de poc més de tres quilòmetres, que ha estat històricament el camí utilitzat per anar del nucli de Sant Fruitós de Bages al Monestir de Sant Benet.
Durant el recorregut veurem diferents panells informatius on es pot trobar informació d'interès sobre l'entorn.



Arribem a un collet on hi ha un plafó informatiu: ens indica que ens trobem al Mirador de Montserrat. Des d'aquest punt del camí paisatgístic de Sant Benet tenim unes privilegiades vistes de la serralada de Montserrat, del Montcau i del punt més alt del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, el Puig de Sant Valentí de 363 metres.
A l'entorn d'aquest camí podem veure construccions de pedra seca tan típiques al Bages. Barraques de vinya per aixoplugar els pagesos i les seves eines, tines per elaborar el vi i murs de contenció que permeten convertir en feixes de conreu els desnivells del terreny.
Una mica més endavant i a la nostra esquerra, arran del camí, s'aixeca una barraca de vinya. Darrera seu, i al mig d'un camp a uns 100 metres, veiem la barraca de vinya del Cim del Puig de Sant Valentí.

La pista comença a baixar enmig de camps de conreu completament gebrats. Arribem als Plans de Sant Genís.



Després de passar un revolt, arribem al Mirador de Sant Benet. Bones vistes del conjunt del Monestir de Sant Benet.

MIRADOR DE SANT BENET

Continuem per la pista fins al següent revolt: el Mirador del Llobregat. Ens trobem a uns 300 m.a., a l'extrem oriental del Pla del Bages. Des d'aquest mirador el riu Llobregat s'ens presenta als nostres peus, podem observar els diferents tipus de vegetació que dominen el paisatge. Queda molt clar que el conreu de la vinya, fins l'arribada de la fil·loxera, havia estat molt important, d'aquella època encara podem veure algunes barraques de vinya i algunes feixes.

Ens anem acostant cada vegada més al conjunt de Sant Benet, que s'ens presenta davant nostre amb tota la seva plenitud.

MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES

El monestir, fundat al segle X pel noble Sala i la seva esposa Ricardis, va viure una nova etapa quan va passar a ser, a partir del 1907, residència de la família del pintor Ramon Casas. L'any 2000 s'inicia una etapa de restauració i modernització per convertir-lo amb el Món Sant Benet. Aquest complex turístic-cultural, a més del Monestir de Sant Benet, inclou el Centre Alícia, de recerca alimentària, l'espai de convencions La Fàbrica i l'Hotel Món.

Deixem Sant Benet i continuem el camí direcció a Navarcles. Més endavant agafem un camí que ens porta als peus del riu Llobregat.



Aquesta zona ha estat fortament humanitzada al llarg de la història, sobretot el marge esquerra del riu. Ja a l'edat mitjana es documenta l'existència d'horts. També s'hi ha construït palanques i ponts per travessar el riu, així com camins. En el segle XIX s'hi instal·len diverses fàbriques de riu, amb els seus respectius canals i rescloses. A principis del segle XX es condiciona una gran zona d'horta (el Regadiu Nou). La Fàbrica del Riu continua tenint actualment usos industrials.
Tot i així, aquest espai de ribera encara té un fort interès paisatgístic i natural. El tram que segueix al Pont Vell pràcticament no ha sofert intervencions i, per tant, es conserven molt bé les característiques naturals com a espai típic de ribera, amb espècies com els pollancres, els oms, els salzes, canyissars...

Retornem al camí de Sant Benet i passem per davant la Fàbrica Vermella i el Pont Vell. Aquest el trobem poc després de la confluència dels rius Llobregat i Calders. Es va iniciar la seva construcció el 25 de juliol de 1796 i no es va finalitzar fins el 1804. Té una longitud total de 121,75 metres, amb set arcades de proporcions desiguals. Va ser volat i destruït durant la guerra civil, per la seva importància estratègica. De nou, va ser reconstruït l'any 1946.

Al costat del pont veiem l'antic i singular recinte fabril conegut com la Fàbrica Vermella, també anomenada Fàbrica del Pont Vell de Navarcles. Entre d’altres coses, aquesta denominació es deu al fet de trobar-se a tocar d’aquest pont, però també al fet de que, malgrat trobar-se en terme de Sant Fruitós, sempre ha tingut més relació històrica amb Navarcles que amb Sant Fruitós, ja que per un tema d’accessos i proximitat, les treballadores d’aquesta fàbrica eren dones de Navarcles. La fàbrica es va construir entre els anys 1825 i 1828 i es va dedicar inicialment a la producció de teixits de llana per produir després teles de cotó.

El recorregut deixa a l'esquerra Cal Solà del Pont, i més endavant a la dreta la Casa Nova del Pont. Travessa la carretera de Manresa a Vic i continua fins a trobar el Camí Vell d'Artés. El seguim a la dreta per deixar-lo de seguida per un camí a l'esquerra que s'endinsa a la Vall dels Horts.




Aquests plans coneguts com "La vall dels Horts", estan vinculats històricament a la presència de la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts. Actualment només es troben habitats per tres grans masos: Els Casals, les Oliveres i Torruella de Dalt, a més d'un seguit de granges. Es tracta, doncs, d'una gran extensió planera de camps de conreu. La importància d'aquest indret ve donada pel seu valor paisatgístic al mig del Pla de Bages, enmig d'una forta pressió urbanística i industrial.
Antigament era un nus de camins importants: cap a Manresa, Vic, Cardona... Probablement degut a que hi passava el camí ral de Barcelona, així com també pel fet de que era un lloc de pas de molts ramats.

Travessem els Plans de les Oliveres i a la nostra dreta veiem una construcció de pedra seca semblant a una barraca de vinya.

LA SÍNIA DE LES OLIVERES

Col·laboració de Jaume Gibert (Artés).
Es tracta d'una construcció circular, aixecada a base de pedra fins a l'alçada d'uns tres metres aproximadament. L'únic accés és una entrada del portal estret, format per un arc de mig punt d'obra. A l'interior es guarda part dels engranatges que feien funcionar la bomba que substituí l'antiga sínia. L'entramat de fusta de la coberta és interessant (coberta de paraigües sense monjo central penjat), travat amb tirants de creu grega. És d'estil popular i l'estat de conservació és dolent. Els murs estan fets de pedra rejuntada i teula. Es va fer per a la captació d'aigua i ara està abandonada.

A la següent cruïlla, tombem a la dreta i ens dirigim cap el mas de les Oliveres, el qual fa estona que anem veient en l'horitzó.

LES OLIVERES DE LA VALL DELS HORTS

Al segle XVIII va ser quan es consolidaren els grans masos: Les Oliveres, Els Casals, Olzinelles, La Sala, Les Brucardes, Graner, Casanova, Poch... Aquests foren els grans organitzadors de la vida econòmica i l’agricultura, i mitjançant de contracte d’emfiteusi, feren avançar el conreu de la vinya. L'existència d'una important indústria vitícola, queda reflexada per les restes d’una antiga fassina i alcoholera al Mas de les Oliveres. Són visibles encara, a tocar del mas, dues grans xemeneies pertanyents a l'antiga alcoholera i a un molí de vent.
El mas Oliveres és format per l'edifici principal que conforma la casa de Can Oliveres, així com una altra casa aixecada uns metres a migdia utilitzada com a casa dels masovers. Tot aquest conjunt es troba envoltat per un mur perimetral que envolta el mas, el delimita dels camps propers, i crea un espai interior en forma de pati. La casa principal és un edifici de planta quadrangular amb coberta a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana i coronat per una torreta de dos pisos, acabada en un terrat.

En aquest punt els organitzadors ens han preparat un caldo ben calent i uns "donuts". Ens trobem en el 1º control, quilòmetre 7 del recorregut. Seguim el camí cap el nord, entre camps de conreu i claps de bosc. Passem pel Bosc d'Olzinelles. Extensió boscosa d'unes 150 hectàrees de superfície. Es tracta dels retalls de bosc més extensos del pla de Bages. S'hi troba pi blanc, pi pinyer, roure cerrioide, però l'arbre dominant és l'alzina. Com a fet insòlit, al bosc hi ha algunes alzines sureres. El bosc d'Olzinelles és el principal reducte de vegetació espontània del pla de Bages. El seu interès natural radica en el fet de que aquest bosc actua com a corredor natural i alhora com a refugi d'animals que s'alimenten als camps de conreu, rases i marges de l'entorn.

Tot travessant pel mig d'un gran camp, veiem a la dreta i una mica allunyada l'església de Sant Jaume d'Olzinelles.

SANT JAUME D'OLZINELLES

Es tracta d'una església d'estil romànic bastida el segle XII, amb les parets llises i desproveïdes d'ornamentacions.

Continuem el nostre camí cap a ponent. Travessem per sobre la C-16 i de seguida girem cap a la dreta. A continuació creuem per sota l'Eix Transversal i seguim cap al nord. Finalment arribem al primer punt de contacte amb la Sèquia de Manresa.

A principis del segle XIV, la manca de pluja de mes de set anys a Manresa i la seva comarca i molt especialment els anys 1336 i 1337, va fer que s'establis a la zona la penúria i la misèria. L'any 1339 continuava la mateixa situació i va ser aleshores quan els consellers de la ciutat van decidir construir una sèquia que conduís aigua des del riu Llobregat fins la ciutat. Desprès de moltes traves i paralitzacions les obres van concloure i l'aigua va arribar definitivament el 1363, 24 anys desprès d'haver-les començat.
La Sèquia comença a sota el castell de Balsareny, a l'anomenada resclosa dels manresans. És un canal majoritàriament de terra pel qual discorre el cabal de la concessió i conserva l'aspecte i les característiques pràcticament idèntiques de quan es va construir. La llargada d'aquest canal es de 26,3 quilòmetres. Va de l'esmentada resclosa dels manresans fins el parc de l'agulla a l'entrada de Manresa. En el seu recorregut passa per 71 pontarrons o petits aqüeductes i de dues mines subterrànies. Té un desnivell de 10,63 metres, i la mitjana de pendent és de 0,0004%. El seu cabdal és de 1000 l/segon. Per a més dades sobre la Sèquia.

Tombem a la dreta tot seguint aquest canal aigües amunt. Arribem a un pontet que creuem i seguim cap al nord. A la propera cruïlla tombem a l'esquerra i ens dirigim cap a Sant Ponç.

MAS CASA COLL O EL COLL DE SANT PONÇ

Casa pairal de planta rectangular formada per una planta baixa, un pis i golfes. És un conjunt de grans dimensions i teulada a dues aigües. Restaurada i rehabilitada, marcant-se les obertures en totxo. Aparell de pedra irregular unit amb morter i blocs ben escairats a les cantonades i als perfils dels arcs. Trobem una balconada encarada a migdia i un porxo d'entrada a la planta baixa. L'origen de la casa es remunta als primers anys del segle XVI.

CAPELLA DE SANT PONÇ

Dins de l'espai de Casa Coll, hi ha l'església romànica de Sant Ponç, del segle XII. Conserva la part més antiga a l'absis semicircular amb finestra de doble esqueixada i part de les parets de la nau. Una paret mitgera posterior separa l'absis de la nau i converteix el primer en sagristia. Sense decoració i molt austera. El campanar és de doble espadanya. Aquesta construcció va ser molt modificada a l'època del renaixement.



Encara que es troba dins el terme de Sallent, forma part eclesiàsticament de la parròquia de Sant Jaume d'Olzinelles (Sant Fruitós de Bages).











Aquest conjunt és el lloc escollit per l'organització per servir l'esmorzar: una bona botifarrada. Ens acompanyen els gegants i gegantons de Sant Fruitós.



Reemprenem la caminada i ens dirigim, uns centenars de metres més endavant, al punt on es serveix un revitalitzador cafè. El camí es dirigeix cap el Pla de les Abelles, una gran esplanada on es habitual trobar-hi gent que va a passejar, el travessem cap a l’esquerra per una pista que s’endinsa al bosc de pi blanc. Arribem al Polígon Industrial del Pla de Santa Anna. Ens trobem de nou amb el canal de la Sèquia, molt a prop del pont de les Bonegues. Seguirem pel costat de la sèquia en un passeig molt agradable enmig de pins, que ens portarà fins la carretera de Navarcles a Santpedor.



Abans de travessar la carretera, es separen les dues caminades. Per fer la llarga creuem la carretera pel darrera de la Depuradora de Sant Fruitós de Bages. Una vegada hem passat la planta de tractament d'aigües, veiem a la nostra dreta, allunyada, la capella romànica de Santa Maria del segle XII i la de Santa Anna de Claret, construïda el 1762 en estil barroc.

Anem seguint la pista direcció sud fins als Plans de Santa Anna. A la dreta i enlairada veiem la barraca de vinya del Coll de l'Om.

Aquesta barraca està situada sota una codina de pedra, aprofitant part d'aquesta d'un petit promontori que sobresurt enmig dels camps de conreu. Aquest indret és conegut com el Bosc del Coll de l'Om, i la barraca es troba just abans d'arribar a aquesta petita elevació del terreny. Es tracta d'una barraca de planta rectangular. La seva principal característica és que es tracta d'una barraca doble, l'espai de la qual està repartit en dos estances separades per una paret, una d'elles era destinada a les persones, i l'altra als animals, normalment una mula o cavall.


Seguim el trencall de l'esquerra, enmig de camps a dreta i esquerra, fins a trobar el riu d'Or, que creuarem mitjançant una palanca. Travessem terrenys d'el Mas d'en Coma i ens desviem cap a Ca l'Hortolà. Des d'aquí recorrem el camí molt a prop de la Sèquia que va serpentejant pel mig del Pla de Bages. Creuem vàries vegades aquest canal d'aigua, per petits ponts encantadors.




Passem pel costat del Bosc del Reguer i retrobem de nou la Sèquia. La seguim cap a migdia fins el nucli de Sant Iscle. A mida que ens hi acostem veiem la torre central de Can Graells.

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BAGES

L'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages es troba al nord-oest del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, en un extrem de la urbanització de Pineda de Bages que travessa la carretera que uneix Manresa i Santpedor, i dins del Mas de Sant Iscle. L’església conserva l’estructura primitiva d’una edificació del segle XII. Destaca l’absis semicircular amb finestra de doble esqueixada, així com el seu campanar quadrat, adornat amb arcuacions llombardes, amb finestres de mig punt i coberta piramidal.



Sembla ser que entre els anys 1912 i 1916, s’hi van fer algunes reformes en una part del campanar, com també en el frontal de l’entrada. El portal d’accés al recinte és a la part del nord, que mena al costat de l’antic cementiri.

Ben a prop hi passa la Sèquia de Manresa. El mas i l'església destaquen per estar situats sobre un turó al bell mig de terres majoritàriament planes.

EL MAS DE SANT ISCLE

La propietat del Mas de Sant Iscle es troba documentada des de l'any 950 i és contemporània de la Marca Hispànica i del Monestir de Sant Benet de Bages. Té una llarga tradició de cultiu de la vinya, aquesta és ben visible a tot el voltant del mas. Des de principis de segle la família Vilanova conrea les trenta-tres hectàrees als voltants de l'església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages i elabora vins i escumosos de qualitat reconeguda, amb una especial atenció a la varietat autòctona del Picapoll, sota el segell de la D.O. Pla de Bages. Al mas hi han les instal·lacions del celler.

Dins el recinte hi ha instal·lat el control nº 3, que correspon al quilòmetre 17 del recorregut. Baixem de nou a la Sèquia, per anar-la seguint direcció al Parc de l'Agulla.
Un cop passat Sant Iscle, la sèquia entra en els seus últims metres de recorregut. El canal serpenteja successivament a dreta i a esquerra, arribant a travessar per sota de l’eix Transversal. Aquest tros que és conegut com el camí dels Ànecs, arriba fins a l’entrada del llac-reserva de l’Agulla, on finalitza el seu recorregut.
L'any 1962 la Junta d'Aigües de Manresa va creure necessari construir un llac artificial, per a garantir el subministrament d'aigua a la ciutat en el cas de que la Sèquia patís alguna averia. Les obres van començar quatre anys més tard i es van acabar l'any 1974. Aquest llac que es troba dins el Parc de l'Agulla, té una capacitat de 200.000 m³ i permet garantir l'aigua per a la ciutat durant 6 o 7 dies.

Ens allunyem del Parc de l'Agulla, passem per davant de la Casa Murallada i arribem a la carretera de Manresa a Berga, en el punt dels Quatre Cantons. Girem direcció a Manresa, passem per davant del Parc de Bombers de Manresa i utilitzem la passarel·la enlairada per creuar la carretera. A continuació travessem el Polígon Industrial el Grau i anem a buscar el camí del Grau. El seguim fins arribar a la masia El Grau.

EL GRAU

Ens trobem davant d’un dels pocs grans masos de l'actual terme de Manresa, que ha arribat als nostres dies sense grans transformacions. El seu emplaçament dominant respecte l'entorn, fa que la seva silueta, imposant, presideixi un ampli rodal i la faci ben visible des d’una gran extensió de camps i hortes que l'envolten. De la seva estructura de tres plantes en destaca una gran eixida orientada a migdia, amb esplèndides panoràmiques de cara a Montserrat i el Collbaix.

A continuació girem a la dreta tot seguint el camí de Sant Fruitós de Bages a Viladordis. Passem pel túnel que creua l'autopista de Montserrat i seguim la pista que ens acostarà al Llobregat. Trobem el quart control quan portem uns 23 quilòmetres de recorregut.



De nou tornem a veure algunes barraques de vinya. La particularitat de les barraques de vinya és que estan construïdes amb pedra seca, per tant no es van construir amb cap mena de morter ni pasta. Al llarg del segle XIX es va produir un fort augment del conreu de la vinya a causa de la gran demanda d'aiguardent. Això va provocar un gran augment de la construcció de barraques de vinya.
La necessitat de construir una barraca dins del camp obeïa a diversos motius: el pagès havia d’estar tots els mesos de l’any treballant a la vinya moltes hores al dia. Per aquest motiu necessitava un lloc on guardar les eines i, en cas de pluja poder aixoplugar-se.
El patrimoni relacionat amb les barraques de vinya és molt abundant, i cal dir que és d'una qualitat excepcional i es troba en línies generals en un molt bon estat de conservació. Un inventari realitzat per Jaume Plans l’any 1993, recollia l’estudi de 104 barraques dins del terme, però sent conscient de que el seu número real podria ben bé arribar vora les 200.

De sobte el camí gira cap el nord, i arribem al mirador de la Casa de les Tines, a sobre mateix del Llobregat.

Les vinyes estaven plantades en indrets gens accessibles per als carros i, en molts casos, per als animals, en les muntanyes i sobre terrasses amb marges de pedra seca. Per tal de facilitar el transport de la verema, s'elaborava el vi en el mateix lloc que es cultivava. Aquest és el motiu per el qual es construïren les tines enmig de les vinyes.
La Casa de les Tines la formen set tines alineades i una barraca. Tenen forma circular i constitueixen un dels conjunts més interessants de tines al Llobregat.

El camí va descendint per una ampla pista fins arribar al riu Llobregat. El seguim aigües amunt fins a trobar una bifurcació. El camí de la dreta porta a la Casa de les Tines tot travessant el riu, per una passera de ciment sobre els paratge dels Tres Salts; el de l'esquerra s'enfila a buscar el Canal de la Mina.

ELS TRES SALTS O ULLS DEL LLOBREGAT

El paratge dels Tres Salts, conegut també com els Ulls del Llobregat, és una pressa natural de roca calcària deformada per el pas de l'aigua. D’aquesta roca en surten brolladors que baixen per un desnivell d’uns dos metres. De l'origen d'aquest topònim hi ha un parell de versions. Popularment es relaciona amb les cascades que fa el riu al travessar aquesta placa calcària. La segona versió, més topogràfica es refereix a tot el llarg tram on el Llobregat fa tres salts sobre roca calcària.

Després de veure els Tres Salts, agafem el camí de l'esquerra que guanya una mica d'alçada per situar-se al costat del Canal de la Mina.

EL CANAL DE LA MINA

Aquest canal condueix l’aigua, que recull a la resclosa de la Caseta de la Mina, fins a una central elèctrica ubicada al veí terme del Pont de Vilomara.

Creuem el canal per un pont i comencem a enfilar-nos per la muntanya. En arribar a la vall del Riu d'Or, deixem el camí i agafem un corriol a l'esquerra que s'enfila fins dalt la carena.



En acabar la pujada ens trobem davant per davant de l'autopista de Montserrat. Girem a la dreta cap a una pineda. És l'anomenat Bosc Espès. Actualment aquestes pinedes que de forma esporàdica clapegen els camps de cereals, son el resultat del progressiu abandonament de la vinya.

Passem per sobre l'autopista i a la primera bifurcació girem a la dreta. És el camí de Sant Fruitós a Viladordis. Ara tant sols ens cal seguir-lo, fins arribar de nou al Bosquet. Final del recorregut.

14ª MARXA DE SANT FRUITÓS DE BAGES 2011