XVIª CAMINADA POPULAR DE LLINARS DEL VALLÈS

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 17,00 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 674 metres, baixant: 638 metres.
Altitud mínima: 167 metres, màxima: 417 metres.

Comencem la caminada des del Pavelló Poliesportiu Municipal de Llinars del Vallès, agafem el carrer de Frederic Marès, més endavant girem pel carrer de Ramon i Cajal fins el carrer de Torres i Bages que seguim a l'esquerra. Sortim de Llinars tot passant pel costal del camp d'esports de l'Escola Ginebró. Ara seguirem un corriol en baixada que travessa un camp en el límit amb el Bosc del Llop.

Encara és força fosc degut als núvols que ens tapen les primeres llums del matí. El corriol arriba fins ben bé a la vora de la via del ferrocarril de Barcelona a Portbou. El seguim uns metres paral·lels a ell, fins a un pas subterrani. Creuem per sota del tren i seguim pels vials cap a la dreta. Més endavant girem a l'esquerra i baixem a creuar el riu Mogent a gual per sobre unes pedres. De seguida entrem al pas subterrani de la AP-7 autopista del Mediterrani, i a continuació passem per sota de la C-35 i del tren d'Alta Velocitat. Finalment deixem totes aquestes infraestructures modernes i comencem a enfilar-nos per la pista de Sant Esteve del Coll. A la dreta deixem la masia de Can Suari.

CAN SUARI

Can Suari és una masia construïda al segle XVII, de base rectangular i que s'aixeca sobre parts de pedra fins a la planta baixa i el pis. Tota ella està coberta per una teulada a dues aigües, amb teula àrab, i amb el carener perpendicular a la façana principal. Destaquen el magnífic portal adovellat de mig punt i uns finestrals d'arc pla.
Molt a prop del mas, durant el control arqueològic de les obres de la Línia d’Alta Velocitat al Vallès Oriental, va ser descobert i excavat els anys 2004-2005 un jaciment d’època ibèrica tardana (segles II-I a.C.), en molt bon estat de conservació. Es tracta d’un petit assentament rural, un bon exemple de l’hàbitat dispers (comparable a un mas) que era molt abundant a finals del període ibèric, quan s’inicia la romanització del territori. El jaciment és excepcional pel seu estat de conservació, ja que es guarda a nivell de primeres filades, la planta completa de l’edifici.

La caminada continua enfilant-se a poc a poc, pel Bosc de Can Suari. Al cap d'una estona, deixem el Camí del Coll per agafar un camí carreter a l'esquerra. Passem per sota de les runes de Can Casavella.

CAN CASAVELLA

Anem enfilant-nos durant força estona. Aquesta és la primera de les dues pujades importants que haurem de fer en la caminada. Travessem boscos força atapeïts, formats majoritàriament per alzines i roures, on abunda el galzeran (encara amb pocs fruits vermells) i el bruc. Després d'algunes giragonses, la pista planeja i arribem a l'inici de la drecera que ens permetrà veure la Torre del Moro.

Finalment s'acaba la pujada. Partíem de 178 metres de Can Suari per arribar als 415 m.a. del pla de la Torre del Moro. Hem fet els primers 237 metres de desnivell de la caminada.

LA TORRASSA O TORRE DEL MORO

Aquesta construcció és una torre de guaita i de defensa romana, de planta circular i alçat una mica cònic, de carreus encoixinats, amb murs de 2 metres de gruix i 4,50 metres d'alçada; el diàmetre exterior és de 9,50 metres i l'intern de 5,50 metres. La base de la Torrassa, formada per nou fileres de carreus de pedra granítica de 45 a 60 cm., va ser construïda pels romans. Situada en un punt estratègic a la carena litoral, controlava el pas entre el Vallès i el Maresme, des d'ella es vigilava el trànsit per la derivació de la Via Augusta, al costat del Mogent. El 1906 el seu propietari va edificar-hi a sobre dos pisos més, fins a una alçada de 13 metres, per a bastir-hi un pavelló de cacera, amb un terrat mirador a la part alta. El vandalisme va fer malbé aquest pavelló. Actualment resten només els gruixuts murs rodons de la construcció. Es troba a una altitud de 415 metres, molt visible des d'una bona part del Vallès. La major part dels carreus tenen una petita perforació a la part central per subjectar-los durant la construcció. El tipus de parament recorda sobretot el parament de la muralla de Tarragona.
Ara mateix, l'Ajuntament de Llinars està duent a terme un important projecte de restauració i museïtzació de la torre i el seu entorn, això fa que no puguem acostar-nos a ella.

Continuem la caminada, ara direcció al sud, travessant el Pla de la Bassa del Llop. La vegetació ara és molt més heliòfila, abunda l'arboç, el matabou, l'argelaga... En mig d'aquesta vegetació podem observar grans boles granítiques pròpies de la Serralada Litoral.



Modelades per la temperatura i la humitat del Mediterrani que faciliten l'erosió química de la roca, són una bona mostra de la base granítica que dóna forma i relleu a la serra. Però això també fa que abundin les pedreres que destrueixen la muntanya pel sector del Coll. Al final d'aquest planell arribem a les restes de l'ermita de Sant Sebastià.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ

Tot i que se’n conserven només les runes, l’ermita de Sant Sebastià forma part del patrimoni arquitectònic religiós de Llinars. L'ermita es troba documentada des de l'any 1640. La capella es troba al capdavall del planell de la Torre del Moro i molt a prop del terme de Dosrius. Era una ermita de deu per cinc metres, amb espadanya per a la campana, amb portal adovellat de set dovelles, dues finestres de granit, amb contraforts a cada costat i amb gran riquesa de carreus cantoners.



A darreries del segle XIX i fins a l'any 1905, acabada la "setmana dels barbuts", es celebrava l'aplec en honor de Sant Sebastià, el màrtir que era advocat contra la pesta, els llamps i les tempestes. El poeta Francesc Casas i Amigó (1859-1887) ens descriu en tot detall l'ermita i l'aplec, i pels seus versos sabem que ja llavors estava ruïnosa, que hi acudien, els fadrins i fadrines, les donzelles, la quitxalla i també els vellets, que cercaven les pedretes de Sant Sebastià que lliuraven de molts flagells, i que no eren altra cosa que els cristalls de quarts, producte de la descomposició del granit.

Al cim de la muntanya, com un lliri boscà
es veu l'ermita blanca, de Sant Sebastià.
Allí sobre les roques, l'alçaren els passats
perquè lliurés de pesta, de llamps i tempestats.

Inici del poema "L'aplec de Sant Sebastià"
Francesc Casas i Amigó.

Tot i estar enrunada té una vista magnífica i permet aprofundir en el què és una panoràmica. Des d'aquí la vista és de 360º: Litoral, Prelitoral, Vallès, etc.



Deixem les restes de l'ermita i una mica més endavant trobem un punt d'avituallament, que coincideix amb el lloc on es separen les dues caminades. Els organitzadors tenen un bon foc encès per escalfar-se una mica.



La caminada continua cap al sud, baixant per pistes i camins força aixaragallats. L'aigua dissolt el granit i el converteix en sauló, i en els llocs on la vegetació no protegeix el sòl aquest resta ple dels ondulats xaragalls.










Tot el sector del Coll, menys alguns camps més planers i algunes feixes, és ple de denses boscúries de pins i alzines amb matollar, boscos molt recorreguts pels boletaires. També hi ha notables pedreres de granit, moltes d'elles avui abandonades.

Rodegem la Plana de Can Bosquets i travessem el Cremat de Can Puigvert. Desprès anem a cercar el Torrent de Puig Pedrós, el nostre camí el seguirà paral·lelament fins a la carretera de Cardedeu. Enllacem amb ella a l'alçada de Can Saules i la seguim cap a l'esquerra uns quants metres fins a trobar, també a l'esquerra, el camí de Can Bosquets. La caminada segueix aquesta pista cap a llevant en direcció a la masia. Més endavant la deixem per un corriol que surt a la nostra dreta. És un corriol agradable amb força vegetació, que segueix paral·lel i una mica enlairat, la propera carretera de Cardedeu.



Aproximadament en arribar al Sot de Can Bosquets, el camí gira i pren clarament la direcció vers el nord, muntanya amunt. Ara comença la segona pujada important d'aquesta ruta, més o menys d'aquí fins a Can Bordoi, superarem un desnivell d'uns 170 metres. Aquí és on el Corredor ens mostra més clarament el seu bosc atapeït i espès, només trencat, aquí i allà, per algun mas envoltat de camps.



A mesura que ens acostem a la carena, la vegetació es va transformant en pinedes esclarissades. Travessem el Penjat dels Garrofers i ens acostem als camps del Pla dels Garrofers.



Travessem pel mig del camp i enllacem amb una pista força planera, que ens acostarà a la finca de Can Bordoi. Aquesta finca engloba l'antiga masia de Can Bordoi, la Torre de Can Bordoi, la capella familiar i diversos annexos auxiliars del mas.

MASIA DE CAN BORDOI

És una magnífica masia del segle XVIII orientada a migdia. Consta de planta baixa i dues plantes més. La coberta està formada per una teulada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Els finestrals són d'arc pla mentre que el portal principal és d'arc de mig punt adovellat. Els annexos són un magnífic conjunt modernista en pedra i maó amb torres que formen un pati davant la masia.

LA TORRE DE CAN BORDOI

És una magnífica torre d'estil modernista. De planta baixa i pis, la coberta és un complex encreuament de cobertes on cada façana té un carener perpendicular d'una teulada a dues aigües. Al centre hi ha una torre d'una planta més, coberta per una teulada a quatre aigües amb força pendent. L'estil modernista engloba la totalitat de la construcció, inclòs el mobiliari així com els elements del jardí (mirador, baranes,...)


















La Torre de Can Bordoi és una casa modernista, degudament restaurada, envoltada de bosc, que la Fundació Jaume Bofill ofereix a particulars, grups i entitats per a les seves reunions, cursos de formació i trobades en general.

SANT CRISTÒFOL DEL FAR O DE CAN BORDOI

L'antiga església de Sant Cristòfol, documentada des del 1025, es trobava situada al coll de Can Bordoi i fou reconstruïda a principi del segle actual, dins la finca de Can Bordoi, quan en Josep Comas i Masferrer va construir l'actual gran casal noucentista que reemplaçà l'antic mas de Can Bordoi. Està documentada des del segle XIII.



En aquesta ermita cada any per Sant Cristòfol, el 10 de juliol, s’hi fa un aplec. Se la coneix com l’església de Can Bordoi, ja que està situada a la finca d’aquest mas.



Continuem la caminada tot seguint pel lateral de la finca per un corriol que s'endinsa al Bosc de Can Bordoi. Més endavant canvia de vessant i travessa el Bosc de Can Diviu. A poc a poc anem baixant per retornar a Llinars.



El corriol, cap al final de la baixada, es converteix en pista i s'acosta al Torrent de les Roques Blanques. Arribem al pla i deixem a l'esquerra, una mica enlairada la casa de Can Bruniquer, una masia del segle XVII que ha anat ampliant-se al llarg del temps. Travessem per sota la via del tren d'Alta Velocitat i trobem a la dreta el mas de Can Diviu.

CAN DIVIU

Magnífica masia agrícola del segle XVII que es desenvolupa en tres cosos. El cos central és de planta baixa, pis i golfes; mentre que els cosos laterals tenen planta baixa i pis. Destaca el portal adovellat de mig punt i el gran finestral principal, senzill i sense arc. Té un interessant forn a la part posterior.

A continuació passem per sota la C-35 i la AP-7 i baixem fins al Mogent que travessem per una passera. En arribar a l'altra costat del riu, girem a la dreta i agafem un corriol que passa per davant la Deixalleria de llinars del Vallès.

Passada la Deixalleria girem a l'esquerra fins a trobar la via del tren. Continuem per la dreta seguint el carrer dels Horts d'en Mateu, en mig de polígons industrials. En arribar al carrer Industria travessem la via per un pas subterrani que ens deixa en el carrer de Bonavista, que seguim a la dreta. A l'alçada de la Torre Magre girem a l'esquerra seguint el carrer de Badalona. Aquest ja no el deixarem fins arribar a l'avinguda de Pau Casals i des d'allà al punt de sortida i acabament de la caminada.

16ª CAMINADA DE LLINARS DEL VALLÈS 2010