XVIª MARXA POPULAR DE TORDERA

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 17,24 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 733 metres, baixant: 702 metres.
Altitud mínima: 16 metres, màxima: 329 metres.

Sortim del Nou Pavelló d'Esports de Tordera, seguint l'avinguda dels Països Catalans fins a l'alçada de Can Caselles. Girem a l'esquerra seguint una pista ampla, més endavant tornem a girar, ara la dreta, en direcció al Molí de Can Pibernat. En arribar a la seva alçada tombem a l'esquerra cap a Can Pinell i Can Santpere. Tot aquest tram el fem rodejats de camps de conreu de la rica Plana de Tordera. A continuació girem cap a la dreta i comencem a enfilar-nos entre mig dels incipients boscos d'alzines. La pista travessa el Bosc de Sant Andreu, sempre amunt, i penetra en l'espai del Parc del Montnegre.
Al cap d'una estona i després d'uns 160 metres de desnivell, arribem al primer avituallament i punt de separació de les dues caminades.

Aquesta pista ens porta de la vessant interior, que s'obre al Vallès i a La Selva, a la vessant més marítima del Montnegre que s'obre al Maresme. Trobem una gran varietat de vegetació degut a les diferències d'alçada i d'orientació de cada vessant, i també trobem àrees molt concorregudes a d'altres totalment inhòspites.

Arribem a una bifurcació de quatre camins, agafem el primer de la dreta en pujada. Al cap de tres revolts deixem la pista i agafem una drecera a la nostra dreta. El Montnegre davalla vers la Tordera, tot esqueixant-se en diverses esquenes d’ase que conformen unes quantes valls paral·leles, riques i diverses.



A garbí de Tordera s'alça la serra de Miralles, on hi arribem per una de les bagues que la conformen. Bona vista sobre la plana de la Tordera. Acabem la pujada i ens trobem als peus del Turó Gros de Miralles a 343 m.a. Des de la sortida haurem fet uns 280 metres de desnivell.



La pista dona la volta al Turó de Miralles i deixa a l'esquerra, el camí que porta al seu cim i a la torre de guaita contra incendis que hi ha en ell. El Turó Gros de Miralles és una muntanya de 343 metres que es troba entre els municipis de Santa Susanna i de Tordera a la comarca del Maresme.
El turó de Miralles, testimoni i guaita dels vessants litorals de l’Alt Maresme, arrecera la vall de Vallmanya de les influències marines, preservant-ne l’ambient humit i frescal.

La caminada comença a descendir fins a trobar la pista carenera o Camí de Miralles, que seguim cap a ponent.













Els alzinars, també coneguts localment amb el nom d'aulets, són boscos ombrívols i humits que recobreixen amb densitat bona part de les muntanyes del Montnegre. Al seu sotabosc abunden els arbustos i les lianes. En canvi, l'estrat herbaci es pobre i poc desenvolupat, amb el sòl cobert de fullaraca en descomposició.

La pista que seguim és un continu de pujades i baixades, curtes però intenses.

Durant el recorregut per la carena, anem veiem alguns exemplars d'alzines sureres. Els trets bàsics que diferencien l'alzina surera de l'alzina comuna són el suro de l'escorça i una capçada menys densa ja que els aglans i les fulles són pràcticament iguals. Tot i que sovint viu barrejada amb les alzines, la surera pot arribar a formar petits boscos, que, en general, són més oberts i aclarits que els alzinars. El sotabosc és també més pobre a les suredes que a l'alzinar.

Arribem a la zona coneguda com a Plaça de les Bruixes, on hi ha instal·lat el segon avituallament. Xarrem una estona amb el control i ens expliquen l'abundància d'històries de bruixeria que hi ha pels entorns.

A continuació, deixem la pista que seguíem i agafem un corriol a la dreta que s'endinsa en un bosc força dens. Caminem sota la Serra de Miralles i tenint bones vistes sobre la Vall de Vallmanya, que ens queda a la nostra dreta.



Al canviar de vessant ens ha canviat també el paisatge. La zona obaga i humida per la que transitem ens ajuda a descobrir un altre arbre típic del Montnegre: el castanyer. Al Montnegre, les castanyedes són els boscos que millor donen el to de les estacions. El vestit dels castanyers, fet de fulles amples i dentades, canvia de color al llarg de l'any, des del verd més tendre de la primavera, fins als grocs, els torrats i els gairebé vermells de la tardor.



Aquest tram de la caminada és encisador. El camí es planer i està ple de fulles caigudes dels arbres. El fang de la terra fosca en descomposició, l'aigua que regalima per sobre les pedres i els arbres atapeïts com si d'una fina xarxa es tractés, li donen un caire centreeuropeu a tot el paisatge. Les vistes sobre la vall de Vallmanya s'ens obren extraordinàriament.











Enllacem de nou amb el camí carener de Miralles a l'alçada de la Roca de Guilla. La pista ara s'acosta al Collet del Faraó. Uns metres abans d'arribar-hi girem a la dreta per un altre pista de baixada, que pren clarament la direcció nord. De seguida l'abandonem per agafar un corriol a la dreta que ressegueix cap a llevant i a un nivell més baix, les obagues de la Serra de Miralles.

L'església de Sant Miquel de Vallmanya està documentada des de l'any 1021. L'actual edifici és, però, molt posterior, del segle XVI, modificat de nou el 1826, segons es pot llegir a la porta. La façana té el coronament ondulat típicament barroc. El campanar, quadrat, té el tram superior de maó vist i està cobert amb una cúpula.
Tot trescant des de la plana al·luvial de la Tordera, Vallmanya és la porta d’entrada als relleus més alterosos del Montnegre i punt de contacte entre aquests dos móns.

El castanyer del Montnegre s'explota de forma habitual des de fa uns dos-cents anys. És una especie típica d'aprofitament forestal, ja que, tradicionalment, se n'utilitzaven els fruits i la fusta dels arbres grossos, i les perxes dels rebrots. El castanyer ocupa alguns vessants vallesans de la muntanya mitjana que correspondrien a les rouredes i els boscos caducifolis. En realitat, les castanyedes són boscos plantats i aprofitats per l'home.

La caminada va baixant a poc a poc anant a buscar el fons de la vall. Finalment arribem a la carretera de Vallmanya, una mica més avall dels Plans de Can Burgada. La pista és ampla i fa de bon trepitjar i va resseguint el torrent de Vallmanya. La seguim cap a la dreta. De seguida trobem el control d'avituallament número tres.

Continuem i arribem al Pla de Ca l'Aulet on, passat el pont que travessa el torrent, girem a l'esquerra i ens enfilem una mica arribant a l'estany de Ca l'Aulet.



Deixem el pantà i seguim la pista que passa molt a prop de Ca l'Aulet. El bosc ara es més esclarissat i apareixen alguns pins i vegetació que necessita molt més el sol.

Ara estem seguint el Camí Vell de Vallmanya. Passem per Can Feliu i una mica més endavant deixem el Camí Vell i tombem a la dreta. Veiem arran del camí les runes de Can Trobat i enllacem de nou amb la carretera de Vallmanya, a l'alçada de Can Ricastell. Continuem i passem per Can Tos. Després deixem la carretera i girem a la dreta per Can Bofí o Bofill.

Masia d'origen molt antic tot i que l'edifici que ens ha pervingut data del segle XVII, i posteriorment modificat al segle XIX. Ha estat acuradament restaurada l'any 1992. Té planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes, aquestes situades en un cos més enlairat. Les teulades són a dues aigües. La façana presenta un portal de punt rodó, adovellat, i les finestres emmarcades amb pedra. Entre elles hi ha un rellotge de sol. Cal destacar el matacà defensiu situat a l'altura de les golfes.

El recorregut es decanta cap el sud, travessa la riera de Vallmanya, i just passar-la trobem el quart i últim avituallament. Per la dreta arriba també el recorregut de la caminada curta. Molt a prop d'aquí es troba la capella aïllada de Sant Andreu, situada enmig del bosc. S'hi accedeix per un camí que surt de can Bofill. És una construcció d'origen romànic, tot i que no en consta documentació fins el segle XV. Té una única nau, coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular. La façana és d'època posterior, amb portal adovellat, finestres de llinda recta i un campanar d'espadanya, tot plegat molt restaurat.

Deixem l'avituallament i agafem un corriol a l'esquerra que penetra dins el bosc. De nou ens endinsem en l'obaga fresca i esponerosa de vegetació, que moltes vegades tanca el camí. Sortim a la plana conreada i comencem a veure petites i gran masies en aquests terrenys tant fèrtils.

Deixem a l'esquerra Ca l'Ocellet, Can Pasqual i Can Pibernat i enllacem amb el camí d'anada en arribar al Molí de Can Pibernat. Tant sols ens queda refer el camí inicial fins al Pavelló per acabar la caminada.

En arribar ens esperen unes graelles plenes de botifarres, que es van coent al foc lent de les brases.

16ª CAMINADA POPULAR DE TORDERA 2010