Iª CAMINADA PASSAFRED DE BLANES 2010

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 23,29 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 1.091 metres, baixant: 1.038 metres.
Altitud mínima: 25 metres, màxima: 344 metres.

En aquesta caminada contemplarem, entre d'altres punts d'interès, el Santuari de la Mare de Déu del Vilar, el monument de l'Àngel i el jaciment ibèric de Montbarbat. L'arribada al jaciment ibèric, després d'una forta pujada, ens oferirà una bona panoràmica, encara que limitada, ja que es troba en un turó ple de vegetació. Aquest recorregut és ple de pujades i baixades amb fort pendent i amb un terra en la major part del recorregut, de sauló.

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL VILAR

La sortida de la caminada es fa des del Santuari del Vilar, situat a 4 quilòmetres de Blanes a la banda nord del terme i enmig de boscos de pi i suro. És un important centre d'atracció per a tota la comarca des del 1012, any en què el 5 d'agost fou trobada la imatge de la Mare de Déu del Vilar. El 3 de desembre de 1794 comença la invasió francesa. A causa de la destrucció de gran nombre de pobles, el pànic s'apoderà de tota la regió. Aleshores la major part dels blanencs, tement que els soldats francesos entressin a la vila, varen anar a buscar la Mare de Déu del Vilar per col·locar-la a l'església de Santa Maria i així demanar la seva protecció. La invasió fou rebutjada i l'exèrcit francès no pogué travessar la línia del riu Fluvià. Un cop acabada la guerra, Blanes, agraïda, fa el "Vot de Vila", prometent visitar el santuari del Vilar una vegada a l'any. Aquest vot s'ha anat complint fins avui, coincidint amb la diada de Sant Rafel, quan fou retornada la imatge el 24 d'octubre de 1795.



El santuari, en forma d'una petita capella, sembla tenir els seus orígens al segle XIV. L'any 1609 s'enderrocà el primer temple i se'n començà a construir un de nou, molt més gran i amb una porxada. Fou cremat durant la Guerra Civil, el dia 26 de juliol de 1936. La imatge se salvà de l'incendi gràcies a la intervenció de Mossèn Masllovet, capellà custodi del Vilar, i dels membres de la família Vilà, que l'amagaren al bosc. Acabada la guerra, van començar les tasques de restauració del santuari. El nou porxo fou inaugurat l'any 1949. La culminació de les obres es va produir l'any 1951 amb la inauguració de la Porta Jubilar.










El Santuari de la Mare de Déu del Vilar, és un santuari mariner i "terrassà" (Terrassà: pagès), doncs són nombroses les mostres d'agraïment rebudes al llarg del temps; sobretot dels blanencs i gent de la comarca vinculats amb els oficis del mar i de la terra. Uns 10 vaixells exvots pengen del sostre com també "El rem de trenta-quatre" (fa 34 pams), clavat a la paret a la part dreta del presbiteri. Aquest rem és una reproducció de l'exvot original de l'escriptor Joaquim Ruyra, fet en agraïment pel gran èxit que obtingué la seva novel·la "El rem de trenta- quatre".
A la paret de la dreta del presbiteri, hi veiem la imatge de Sant Elm, patró dels mariners i en unes rajoles de ceràmica una xarxa amb dos peixos. A la paret de l'esquerra del presbiteri hi tenim una petita imatge de Sant Isidre, patró dels pagesos i en unes rajoles de ceràmica s'hi veu un cistell farcit de fruits de la terra.
El conjunt que podem admirar a l’actualitat és fruit d’una reforma en profunditat dirigida per l’arquitecte i deixeble d’Antoni Gaudí, Isidre Puig Boada. Hi destaca el gran porxo de l’entrada, les ceràmiques, els vaixells en miniatura i l’exvot mariner del Rem de trenta-quatre, ofrena de l’escriptor modernista Joaquim Ruyra (1858-1939).

Joaquim Ruyra parla d'el Vilar al seu llibre "El rem de trenta-quatre". Es una petita joia de tema marítim: una travessia de Blanes al Llobregat contada per una dona. Integrada en el volum Marines i boscatges, El rem de trenta-quatre narra l'aventura marítima de la Santa Rita, una barca de cabotatge. A través de la seva narradora, Marianna Saura, Ruyra evoca els temps de la seva joventut a Blanes, quan la navegació a vela era el centre neuràlgic de l'activitat dels pobles de la costa. A més, descriu i tipifica (amb un llenguatge que reelabora la parla blanenca) uns paisatges i personatges que esdevindran inoblidables.

Iniciem la caminada per una pista que arrenca del Santuari cap a l'est. Arribem a una cruïlla de camins i seguim el de més a l'esquerra que comença enfilant-se de valent cap al nord. Estem seguint el Camí de l'Aigua, obert per connectar diferents dipòsits que enllacen amb les urbanitzacions de Lloret. En acabar la pujada i quant la pista es dirigeix cap a llevant, agafem un camí força pedregòs que arrenca a la nostra esquerra i que s'enfila cal el Turó del Vilar.



La foscor encara ens rodeja i les vistes s'en ressenteixen. Intuïm més que veiem les cases de Blanes i el mar. El nostre camí revolta el turó, guanyant alçada, i arriba a una bifurcació de camins. A la dreta arrenca una curta pujada, alternativa, que ens porta al cim del Turó del Vilar.

TURÓ DEL VILAR 273 m.a.

Ens trobem dalt del cim a 273 metres d'altitud, però les vistes són molt limitades per la vegetació circumdant. Tot el turó està repoblat amb eucaliptus. L'espai central, en forma de placeta, ens permet veure clarament el substrat granític de que estan formats tots aquests espais de les serres costaneres.
Retornem a la cruïlla i seguim la pista cap al nord-est. Ara barrejats amb els eucaliptus hi apareixen els suros. La pista planeja i arribem a un petit coll, cap el nord marxa la caminada curta, nosaltres seguirem cap al sud.

Anem baixant i la pista desemboca de nou en el Camí de l'Aigua. Una mica més endavant arribem a un conjunt de dipòsits que deixarem a la dreta, per seguir un fort baixador conegut amb el nom de Passatge de Sant Pere.



En arribar a l'alçada de Can Sala, canviem de direcció i ens dirigim vers el nord. El paisatge que ens envolta està format per una massa forestal, força densa i fins i tot ben constituïda en alguns trams, amb abundants alzines sureres, arboços i lianes. En d'altres està ocupada per pinedes de repoblació.














Continuem la pista pel fons de la vall fins enllaçar amb el Camí de Can Daura. Aleshores girem a la dreta vers ponent, enfilant-nos cap el proper coll a 189 m.a. Cap a llevant veiem les cases de l'urbanització de Lloret Verd. Nosaltres girem cap a la dreta, clarament direcció sud remuntant la pista que segueix paral·lela, però més elevada, que el tram anterior.



Passem per la zona dels Canyassos i continuem remuntant fins a prop dels 190 m.a. A la nostra esquerra, entre mig de claps de vegetació, albirem el Santuari de Sant Pere del Bosc.



Antic convent benedictí del segle X, l'ermita és d'estil barroc (1789). Actualment convertida en àrea d'esbarjo i restaurant, havia estat un edifici per a orfes i depenia de les donacions i aportacions fetes per l'indià de l'època: El Conde de Jaruco.

A continuació la pista va descendint i pren la direcció de llevant. A la nostra dreta veiem els camps i instal·lacions del Club de Golf L'Àngel de Lloret.

Finalment baixem fins enllaçar amb l'ample Camí de Sant Pere del Bosc. El seguim direcció a Lloret de Mar. Al cap de poca estona ens trobem a dreta i a esquerra les Casetes de l'Àngel.

LES CASETES DE L'ÀNGEL

Són unes casetes d'estil modernista, de teules de ceràmica de vidre i ferro forjat. Concretament dues casetes situades a banda i banda del camí de Sant Pere del Bosc, construïdes molt a finals del segle XIX. Són edificis de planta quadrada, amb sostre a doble vessant i decoracions a base de ceràmica a manera de fris, forja de ferro i pintura amb detalls florals. Els murs són de maçoneria arrebossada i pintada i les cobertes, de teula vidrada. A la caseta de la dreta del camí, més ben conservada, destaca l'arc ogival de la entrada.
Davant mateix de la caseta de la dreta, deixem la pista i agafem un corriol a la nostra esquerra que comença a pujar. De seguida trobem un punt d'avituallament.

Una vegada hem recuperat les forces, iniciem la pujada al Turó de l'Àngel de 127 m.a. En el seu cim descobrirem el monòlit en honor a Àngel Guimerà.

L'ÀNGEL

El monòlit del Turó de l'Àngel i la placeta al seu entorn, es troben a mig camí entre el modernisme i el noucentisme.
L’1 de maig de 1904, per la diada de la Mare de Déu de Gràcia, i durant l’aplec que en aquella data es celebrava cada any a Sant Pere del Bosc, s’inaugurà el monument de l’Àngel. El monument es convertí en un homenatge a mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta català, autor de "L’Atlàntida" i "Canigó", que havia visitat Lloret el 1898, amb motiu de la seva col·laboració en la reforma dels goigs a la Mare de Déu de Gràcia i del Cant a la Creu. El projecte del monument de l’Àngel era d’Enric Monserdà i Vidal, pintor barceloní, la part escultòrica anà a càrrec de Frederic Bechini, Eusebi Arnau i Joan Pujol, mentre que la part d’obra fou assumida pel mestre de cases lloretenc Valentí Soliguer.

Monument format per quatre cares, "haventhi al lloc més vistós y de cara al mar, entre brancas de llorer y bessona llassada, en que s’hi llegeix el nom de L’Atlántida, Canigó, Idilis y Cants Místichs, el medalló ab el bust del eminent poeta catalá Mossen Verdaguer". Sobre el medalló hi ha un relleu amb la Mare de Déu de Gràcia sota el qual hi ha aquests versos de mossèn Cinto:
"Maria al cel guia / per camí de flors; / anem-hi, correm-hi, / cantant sos amors".



Al costat també hi ha els medallons del "patró de la costa catalana Sant Pere", al peu del qual hi ha versos de Dolors Monserdà, i del patró de Catalunya, Sant Jordi, amb versos a lloança seva de mossèn Jaume Collell, el canonge catalanista vigatà. També hi ha l’escut de Catalunya i l’escut de Lloret. Al capdamunt del monument hi ha l’Àngel, de cara a mar, el qual, amb una mà assenyala el santuari de Sant Pere del Bosc. Aquests són els versos (amarats de patriotisme català i religiositat) de Jaume Collell dedicats a Sant Jordi, gravats al monument i que es troben just a sota de dos escuts, un de les quatre barres i l’altre amb la creu de Sant Jordi, dues ensenyes omnipresents en l’imaginari simbòlic del catalanisme de finals del segle XIX i inicis del XX:
"De la fe martyr sagrat / a la terra catalana / deuli pau y llibertat".
Aquests són els versos de Dolors Monserdà dedicats a Sant Pere: "Sant Patro de esta encontrada / benehiunos llars y fruyts / y al Cel donaunos entrada".
En una altra cara del monument hi ha un escut de Catalunya, a sobre del qual hi ha una creu gravada i la inscripció en llatí "Deo et pro patria". A sota del dit escut hi ha la data en què es construí el monument, 1903, i, més a sota encara, la següent inscripció: "A major gloria de la Verge Maria de Gracia feu erigir aquest monument son devot Nicolau Font y Maig".

La simbologia nacional catalana, tant present en l’art modernista de l’època, la trobem en aquest monument dedicat a Verdaguer, en els escuts de les quatre barres i de Sant Jordi que podem veure sota del Sant Jordi matant el drac i en la roba amb la qual va vestida la representació de la Mare de Déu de Gràcia que podem veure sobre l’efígie del mestre Verdaguer, i en l’escut de les quatre barres situat al damunt de la inscripció en la qual es cita Nicolau Font.

La caminada continua per l'altre costat del monument tot descendint uns quants metres, per girar vers el nord tot baixant fins el torrent de Montbarbat.



Ens trobem en un espai en que abunda una vegetació de ribera. Destaquem la gran escampada del Plomall de la Pampa. El plomall de la pampa es considera una planta invasora, és a dir, una planta forània que per la seva capacitat d’expansió posa en perill les plantes pròpies de l’ecosistema mediterrani i per això es recomana no plantar-la. És una planta originària de l'Argentina, cada cop més utilitzada amb finalitats ornamentals. Però aquesta espècie, de nom científic Cortaderia selloana, té unes llavors molt petites, que el vent transporta amb facilitat fins a centenars de metres. El resultat és que el plomall o Cortaderia s'escampa fora dels jardins on s'ha plantat. Això ho afavoreix el canvi d'usos del sòl.
Eliminar el plomall de la Pampa no és gens senzill, ja que rebrota amb facilitat fins i tot si es crema. Només es pot fer fora arrencant-la de socarrel. Però aquesta operació o l'ús de plaguicides pot causar més perjudicis que beneficis al sòl. Tampoc no es coneix cap sistema de control biològic.

El recorregut de nou s'enfila pel terreny granític direcció a les Pedres Lluïdores de 143 m.a.

Recorrem la Serralada Litoral que està formada per massissos aïllats, de poca alçada, i amb una litologia que és bàsicament granitoide i metamòrfica. Es tracta de l’aflorament de granitoides més important del país i representa el fragment d’un gran batòlit, l’extensió del qual encara es desconeix. El seu límit amb el mar constitueix una costa rocosa amb moltes cales i penya segats coneguda com Costa Brava, i que s’estén també cap a les contrades de més al nord.
La Serralada Litoral corresponent a la Selva o Serralada de la Selva Marítima està constituïda per granits de gra gros-mig, fàcilment meteoritzable i convertible en sauló, que genera un seguit de morfologies suaus. Això ho anirem veient al llarg de tota la caminada. El sauló format per petits granets, tal com si fos sorra però de gra més gruixut, serà trepitjat per les nostres passes al llarg de tot el recorregut.

El camí comença a endinsar-se per les pistes de l'urbanització Lloret Verd, que queda a la nostra dreta.



Continuem remuntant, a poc a poc, per aproximar-nos a Montbarbat. Passem pel costat de la tanca d'un Circuit de Motocròs i ens dirigim vers ponent. A la nostra esquerra veiem les runes de Can Daura.

La pista continua i després d'haver vorejat el turó del Pi Gros (291 m.a.) pel vessant sud-est, s'arriba a una bifurcació de pistes. Cal prendre la de la dreta, que marxa planejant cap a l'oest-nord-oest. S'avança sempre en direcció nord deixant desviacions secundàries. Passem sota el Terme Gros de 280 m.a. Una mica més endavant, deixarem a l'esquerra la pista que seguirem de tornada una vegada hàgim pujat al Montbarbat.

La pista planeja i arribem a un ample coll: els Tres Termes, espai comú als municipis de Maçanet de la Selva, Lloret de Mar i Tordera. Aquí ens espera un nou avituallament.
Després de descansar i beure una mica, emprenem la pujada al Turó de Montbarbat de 328 m.a. El corriol és força dret i travessa un racó espès de vegetació i amb abundants blocs granítics.

POBLAT IBÈRIC DE MONTBARBAT

El poblat ibèric de Montbarbat es troba en el cim de la muntanya del mateix nom, de 328 metres d'altitud, sobre la Serralada Litoral, a l'extrem nord-occidental del terme municipal de Lloret, al límit amb Maçanet de la Selva. La seva situació el fa un lloc estratègic, ja que és una talaia que domina visualment tota la depressió de la Selva, els vessants de les muntanyes que l'envolten (Montseny, Guilleries i Cabrerès), la part occidental de les Gavarres i tota la baixa Tordera. Per tant, des de Montbarbat es controlaven dues de les vies de comunicació més importants del país. Una era la via Heràclea (posterior via Augusta romana), que comunicava la península Ibèrica amb la resta d'Europa. L'altra era la via marítima-fluvial que comunicava el litoral amb l'interior del país per l'eix de la Tordera-riera d'Arbúcies.



Montbarbat s'està excavant des de l'any 1978 d'una manera pràcticament continuada per un equip de la Universitat de Barcelona dirigit per Maria del Vilar Vilà. Això ha possibilitat que en tinguem força informació i que se'n puguin conèixer els trets generals. Es tracta d'un assentament de més de 5.500 m2 de superfície, ubicat a la part més alta del Turó de Montbarbat i adaptat en part a la topografia de l'indret. Es troba envoltat per una línia de muralla reforçada amb un mínim de dues torres. A l'interior, es coneixen sobretot les cases situades a l'angle sud-oest del poblat i les de l'àrea central, tot i que diverses restes afloren en una gran extensió, encara pendent d'excavar. La muralla, d'un perímetre de 370 metres i un gruix que oscil.la entre 1,20 i 1,50 metres, envolta tot el poblat. Actualment, se'n poden veure bé uns 90 metres i està construïda mitjançant un doble parament de pedres treballades i força ben disposades, amb un reompliment de pedra petita a l'interior.
Aquestes característiques fan de Montbarbat un dels grans poblats ibèrics de la zona.



És el jaciment més allunyat i el que promet ser el més important de la contrada, sobretot des del punt de vista urbanístic. S’han desenterrat alguns carrers, vivendes i altres edificis com magatzems d’aliments que daten entre els segles III i IV a.C. Hi han estat trobats alguns fragments de ceràmica àtica d'importació, que donen fe del pas o de la influència del món grec per les nostres terres.



Aquest jaciment es troba al cim del turó de Montbarbat (328 m.a.) que pertany a la Serralada Litoral i és de constitució granítica. És un magnífic punt d’observació tant de la costa com d’una amplíssima extensió de l’interior de la Selva. A dalt d'aquest turó hi ha la fita de terme que separa Maçanet dels municipis de Lloret i de Tordera.

LA ROCA GROSSA DE MONTBARBAT

Acabada la visita del poblat comencem a baixar per la banda nord-est. De seguida hi trobem la Roca Grossa. Es un gran bloc granític que podria tenir un cert caràcter megalític. Aquest gran roc sempre ha estat envoltat de llegendes que el relacionen amb l'amagatall de grans tresors.

Un cop feta la baixada, desemboquem a una altra pista que seguim a l'esquerra remuntant de nou i fent la volta al turó. Deixem a la dreta un dipòsit d'aigua de la gran urbanització de Montbarbat.
La pista rodeja el turó de Montbarbat fins a situar-se al seu vessant nord, on comença un fort ascens. De nou arribem a la bifurcació per on hem passat a l'anada, al lloc on hi ha l'avituallament. Continuem i deixem a l'esquerra la pista per on hem pujat i seguim recte per una altra que primer planeja per després descendir molt pendent sempre en direcció sud. Més endavant deixem la pista per agafar un corriol a la dreta, que s'enfila al cim del Turó d'en Gall.

TURÓ D'EN GALL 309 m.a.

El Turó d'en Gall és una muntanya de 309 metres que es troba al municipi de Tordera a la comarca del Maresme. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic i la panoràmica que s'albira és molt extensa, sobretot pel cantó marítim.

Baixem del turó fins a retrobar la pista que seguíem. Passem per sota el Turó d'en Font de 287 m.a. i seguim descendint; primer cap a ponent per després canviar cap a llevant. La vessant sud que ara recorrem té una vegetació formada per pi blanc i pi pinyer. Travessem la zona del Bosc de Ca la Lluïsa.



La pista volta i revolta tots aquests turons i torrenteres fins que arriba a una bifurcació on hi trobem unes antigues runes. En aquest punt girem a la dreta, seguint la pista cap al sud.



El paisatge es va humanitzant, anem trobant camps de conreu i petites masies. Algunes abandonades.

MAS BONIC

Passem a prop de Ca la Lluïsa i ens anem acostant a la riera de Sant Daniel. Abans d'arribar a Ca l'Angeleta la pista tomba a l'esquerra i surt al Camí de Tordera al Vilar. Ara ens toca remuntar suaument els últims quilòmetres, tot passant per davant del Mas Felip, fins arribar de nou al Santuari del Vilar. Principi i final d'aquesta caminada. A l'arribada ens espera un bon i complert esmorzar preparat per l'organització.

SANTUARI DEL VILAR

Segons la tradició popular, la imatge de la Mare de Déu del Vilar fou trobada per una humil pastoreta en la propietat del Mas Vilà, a prop de la font de l'actual santuari, el dia 5 d'agost de l'any 1012. La imatge de la Mare de Déu del Vilar és d'estil romànic, probablement del segle XIII, feta de fusta policromada. Es troba asseguda en un tron i sosté amb la mà dreta un fruit de la terra. Amb l'altra mà aguanta el Nen Jesús, que seu a la falda. Aquest imparteix la benedicció amb la ma dreta i amb l'esquerra sembla sostenir una pinya com a símbol d'unió. El 30 de maig del 1955 la imatge, que s'havia anat a buscar a peu des del Vilar, es portà al passeig de Mar per la solemne celebració de la seva Coronació Canònica. Es tenen notícies del santuari des del segle XII i d’aquesta data sembla ser la talla de la Mare de Déu que s’hi venera, tot i que la tradició diu que fou trobada el 1012.

1ª PASSAFRED DE BLANES 2010