XIª CAMINADA POPULAR JOAN VILA LES CINGLERES DEL LLOBREGAT I EL CARDENER

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 19,80 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 692 metres, baixant: 682 metres.
Altitud mínima: 175 metres, màxima: 342 metres.

La caminada d'aquest any ens portarà a recorre espais agraris de l'entorn de Manresa, també ens acostarà a les cingleres orientals amb magnífiques vistes sobre el Llobregat i ens portarà a visitar una meravella geològica: el Pont Foradat.

Comencem doncs sortint dels locals del MIJAC Sagrada Família de Manresa. Seguim pel carrer de Fra Jacint Coma i Galí, tot travessant el barri de la Font dels Capellans en direcció al camp de futbol de les Cots. Deixem el carrer asfaltat i prenem el primer trencall cap a l'esquerra. Passem per Cal Serra i Ca l'Estrada. Travessem el Camí dels Tubots i seguim direcció a unes pistes de conduir. Passem per sota la C-56 i trenquem cap a la dreta. Seguim paral·lels una estona a la carretera per tombar després cap a l'esquerra reseguint el camí fins el Grau.

Poc després d'ajuntar-se per la dreta el Camí de Sant Fruitós de Bages a Viladordis, arribem a la masia del Grau.

EL GRAU

Està formada per un edifici de tres plantes, amb diversos cossos annexes de menor alçada. La seva coberta és de teula a dues aigües i la façana està arrebossada. De l’estructura de tres plantes en destaca una gran eixida orientada a migdia, amb esplèndides panoràmiques de cara a Montserrat i el Collbaix. La planta baixa conserva uns grans cellers i les tines on fermentava el raïm de les vinyes, que havien constituït l’activitat principal abans que la fil·loxera canviés el paisatge de tantes comarques catalanes.
Amb els edificis auxiliars de migdia conforma un conjunt tancat a l'enton de l'era que té l'accés a través d'una portalada. El seu emplaçament dominant respecte l'entorn, fa que la seva silueta, imposant, presideixi un ampli rodal i la faci ben visible des d’una gran extensió de camps i hortes que l'envolten.



Ens trobem davant d’un dels pocs grans masos de l'actual terme de Manresa, que ha arribat als nostres dies sense grans transformacions, una llinda a la façana sud, amb la inscripció 1639, ens dóna pistes de l’antiguitat de la hisenda, la qual s’estenia en els segles passats per un ampli territori que des de Viladordis arribava fins al Guix i l’actual polígon que duu el nom de la casa. El seu emplaçament i característiques arquitectòniques tenen un gran valor paisatgístic que permeten identificar-la amb el territori que l’envolta.

Girem a la dreta i seguim la pista envoltats de camps de conreu i d'horts. En arribar a l'alçada de la granja del Moles, girem a l'esquerra seguint el camí de Sant Fruitós de Bages a Viladordis. Al cap de poca estona, el deixem per prendre a la dreta la pista que ens portarà a creuar per sobre l'autopista de Montserrat. Arribem al Bosc de les Costes.

BOSC DE LES COSTES

En aquest bosquet hi trobem el segon control. És l'hora de l'esmorzar. Tot seguit agafem un corriol que davalla cap el Llobregat.

Al cap de poc el deixem i agafem un corriol a la dreta que ens enfila cap a la cinglera. Pel cantó sud-est, el pla de Bages acaba de manera brusca, limitat per la profunda vall excavada pel riu Llobregat, en cingleres força altes. És la zona on afloren els estrats eocènics d'origen marí (sobretot calcàries, gresos i margues), que són en conjunt més difícils d'erosionar que els d'origen continental situats més al nord.



Entre el monestir de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages) i el Pont de Vilomara i Rocafort, la vall del Llobregat és estreta i està envoltada de cingles que normalment a la base tenen menys pendent a causa de l'acumulació de sediments caiguts de les parts més altes. En aquesta zona, de nord a sud, trobem el cingle de la Tolega amb 80 metres de desnivell, el dels Tres Salts amb 70 metres de desnivell, el de Roca Tinyosa o de les Marcetes de 80 metres de desnivell, i el de Punta Sabata de 120 metres de desnivell. Els dos primers pertanyen al terme municipal de Sant Fruitós de Bages i els dos últims al de Manresa.



Desprès de la pujada s'ens ajunta un corriol per la dreta. Continuen les excel·lents vistes del curs del Llobregat. A sota nostre veiem la passera dels Tres Salts.

La passera dels Tres Salts, coneguda també com els Ulls del Llobregat, és una pressa natural de roca calcària deformada per el pas de l'aigua. D’aquesta roca en surten brolladors que baixen per un desnivell d’uns dos metres. Els tres salts estan situats on actualment hi ha la palanca de formigó que serveix per travessar el Llobregat.



També podem veure, a l'altre cantó del riu, la Casa de les Tines. Aquest grup de set Tines són testimoni de temps passats. Tenen la peculiaritat de que les trobem aïllades enmig de la vinya i no adossades a la masia o a dins de les cases com passava a la resta de Catalunya. Es troben aprop dels Tres Salts, en un camí forestal. Les tines daten dels segles XVIII-XIX i se sap que pertanyien al mas de les Generes. Coincideix amb la gran expansió de la vinya i la seva situació aïllada s'explica per la dificultat que representava transportar el raïm fins a la masia, sent molt més fàcil de transportar-lo un cop ja havia fermentat i lliure del pes dels residus. Amb la fil.loxera les tines entraren en desús. Actualment hi ha una casa de nova construcció just al davant que actua com a forn de ceràmica.

El nostre camí davalla i enllaça amb la pista dels Tres Salts i la seguim en direcció a Viladordis. Al poc s'ens anuncia una variant, amb fort pendent, que baixa a creuar el torrent de Viladordis per la Fabriqueta. Agafem la variant per conèixer nous indrets. Realment la baixada es força dreta, però tenim l'ajuda d'uns graons al terra. En el fons del torrent hi ha la Fabriqueta, una petita estació elèctrica.

Ara ens toca remuntar la vessant contrària, que és més còmoda de pujar. Arribem a tocar de l'autopista on s'ens ajunta el camí dels que no han fet la variant. Seguim el camí a mà esquerra en lleugera pujada. De front i al fons veiem la silueta del Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Viladordis. Just abans d'arribar al seu cementiri, prenem un corriol a l'esquerra que baixa cap a la cinglera.



A partir d'aquí el camí ens permet assaborir les millors vistes del Llobregat. A sota nostra veiem les Hortes de Viladordis i la casa de les Hortes.



El corriol entronca amb un camí més ample, el seguim cap a la dreta. Arribem a la cinglera de Roca Tinyosa o de les Marcetes, de 80 metres de desnivell. El topònim sembla fer referència a les taques fosques que presenten les roques del cingle, originades pel creixement d'algues allà on regalima l'aigua de pluja. De nou bones vistes del Llobregat, les Hortes de Viladordis, la gola del Bigaire...

Un cop arribats a Roca Tinyosa, l'espectacle és d'una bellesa impressionant. Hi ha un punt en què la roca sobresurt com un balcó respecte els estrats menys compactes sobre els quals descansa: si mirem avall veiem perfectament dibuixat el meandre semicircular que descriu el Llobregat uns 80 metres per sota del nivell dels nostres peus. És un lloc espectacular i alhora poc conegut de Manresa que conserva una reserva de biodiversitat important, degut al pendent del terreny i al difícil aprofitament que en tenia antigament. Destaca el seu bosc situat sobre un vessant rocós on hi domina l'alzinar amb marfull, tot i que també hi trobem alguns pins blancs.
Un altre dels punts naturals que hi podem observar, encara que sigui de lluny, és el gorg anomenat Gola del Bigaire, on diu la tradició que fa molts anys es va ofegar un "bigaire", dels que baixaven troncs d’arbres Llobregat avall aprofitant la força de l’aigua. La gola del Bigaire és a prop de les Marcetes, als peus del cingle de Roca Tinyosa.

Continuem la caminada que ara va seguint la pista per la Costa de Déudonat, baixa a trobar la Central Hidroelèctrica de les Marcetes i desemboca a la carretera del Pont de Vilomara i Rocafort. Aquí trobem un control de carretera amb avituallament líquid. Creuem la carretera i ens enfilem per un corriol, força costerut, que ens portarà a dalt de la cinglera de Punta Sabata.

En arribar a dalt de tot trobem una bifurcació de camins. De front tenim la variant que ens acosta a l'extrem de la Punta Sabata; a la dreta marxa el camí que segueix la caminada. Recorrem els 500 metres d'anada i tornada de la variant per gaudir de les vistes sobre el Pont de Vilomara i Rocafort.

PUNTA SABATA 341 m.a.

Aquesta cinglera amb els seus 120 metres de desnivell, permet una panoràmica sobre el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort. Des d'aquí comença a veure's la silueta de Montserrat.

Després de fer les fotografies, retornem a la cruïlla inicial per continuar la caminada. El camí va baixant a poc a poc cap al Raval de Manresa. Trobem els senyals groc i blanc del PR-C-130 de Manresa. Entronquem amb el Camí Vell del Pont de Vilomara. Deixem a l'esquerra un trencall amb indicador d'una gravera propera. Una mica més avall deixem el camí de carro per agafar un corriol a la dreta, que enmig de la vegetació ens acostarà al Pont Foradat.

EL PONT FORADAT O PONT DE LES ARNAULES

El Pont Foradat és una de les meravelles geològiques de la comarca del Bages i una de les més desconegudes. Els manresans coneixen aquest indret com el Pont de Les Arnaules, mentre que la denominació de el Pont Foradat és la que rep per part dels vilomarencs. És un pont natural de roca que es troba a la costa de la dreta de la vall del Llobregat damunt del Pont de Vilomara però en terme de Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules.



Es tracta d'una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent, formant un pont natural de roca que uneix els dos costats. L'origen d'aquesta curiositat cal atribuir-lo a l'erosió de materials més dèbils i argilosos a partir de l'existència de dues diaclasis paral·leles. La calcària nummulítica és una roca especialment dura i resistent a l'erosió. Si l'observem de prop, millor allà on tingui fractures recents, veurem que està feta de fòssils com llenties, els nummulits, cimentats per una matriu calcària. Els nummulits són el grup de fòssils més característics de l'Eocè marí. Per la seva forma, se'ls anomena popularment llenties o dinerets.



La capa de calcària nummulítica que forma el pont natural queda ja ressaltada al perfil del vessant de les Arnaules, perquè l'erosió n'ha anat buidant els materials de sobre i de sota. L'acció erosiva del torrent, petit però amb molt pendent, ha esfondrat el terreny, aïllant l'esvelt pont de roca que, per ara, resisteix. El pont de les Arnaules mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdós costats, l'amplada oscil·la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta i queda suspès a 10,7 metres, damunt del torrent. L'autopista C-16 Terrassa-Sant Fruitós passa només a unes desenes escasses de metres per damunt d'aquest vessant. El seu talús s'acosta perillosament al pont, que podia haver quedat sepultat. Per poc, però afortunadament el pont de les Arnaules va quedar fora de l'àmbit del moviment de terres de l'autopista.

Al davant veiem el poble d'El Pont de Vilomara i Rocafort. Abandonem el camí que hem seguit fins ara i trenquem a la dreta per agafar un corriol que baixa entremig de feixes abandonades.



Estem baixant per un camí d'interès històric, doncs correspon a un tram del camí ral que anava de Terrassa a Manresa. Arribem a un camí carreter. En aquest punt es separen la caminada llarga de la curta. El recorregut llarg segueix cap a l'esquerra en direcció al Pont de Vilomara i Rocafort. Arribem al Grup Pont de Vilomara, conegut popularment com a Barri del Manresà o Raval de Manresa; format al voltant del proper pont que serveix per travessar el Llobregat. És un conjunt de petites edificacions que formen part del terme municipal de Manresa.
Continuem baixant fins arribar al Llobregat on trobem el superb pont gòtic construït el 1369, de 130 metres de llargària.

PONT GÒTIC DEL RAVAL DE MANRESA I EL PONT DE VILOMARA

Consta de nou arcs amb talla-aigües triangulars fins a l'alçada del pis, els quals formen refugis. Aquest pont permetia enllaçar amb el camí ral que anava fins a Barcelona pel Coll del Daví. Posteriorment va ser restaurat. A l'altra banda del riu hi ha el municipi d'El Pont de Vilomara i Rocafort.



Davant del pont i situats novament a les últimes cases del Raval de Manresa, girem a la dreta i seguim paral·lels al Llobregat. El camí s'enfila una mica i passa per sota la casa de Ca l'Angle, que ens queda a la dreta. Tot i que Manresa és una ciutat eminentment industrial, les activitats agràries i ramaderes encara tenen certa importància. Si bé l'antiga imatge de Manresa com a població agrícola ja no existeix resten com a símbol uns pocs masos, l'Angle entre ells, d'aquest passat agrícola i ramader.
L'actual casa es troba situada dins el darrer revolt que forma el Llobregat, el meandre de l'Angle, davant l'església de Santa Maria de Matadars a l'altra riba. Continuem i passem per sota el viaducte de l'autopista C-16.











Continuem pel mateix camí de carro en direcció a ponent. A garbí podem gaudir d'una magnífica panoràmica de Montserrat i, en primer terme, del barri de Boades de Castellgalí on destaca la centenària Fàbrica de Claret, o els Carburs, amb les seves set xemeneies. Estem envoltats del típic paisatge secaner: feixes abandonades, arbusts i algun pi escadusser.



El camí que seguíem s'acaba i aleshores ens cal creuar un camp abandonat, i enfilar un corriol per un lloc poc evident seguint de tant en tant unes marques blaves. Anem pujant cap el Serrat del Maneló. Finalment ens retrobem amb el recorregut curt. Aquí hi ha el tercer control proveït d'avituallament líquid.

La caminada continua seguint la pista cap a l'esquerra. El recorregut planeja i de seguida arriba a una bifurcació. Just en la cruïlla veiem una barraca de vinya. Nosaltres seguim pel camí de l'esquerra, cap a ponent.



La imatge d’una barraca evoca indiscutiblement el camp català. La seva silueta emergint vora dels conreus es confon i s’integra amb el paisatge. Les barraques de vinya servien bàsicament per aixoplugar el pagès en cas de tempesta (la majoria tenen les parets fumades) o com a magatzem d’eines. A més, les magnífiques propietats tèrmiques que ofereixen les barraques de vinya devien permetre un bon descans durant els estius més rigorosos i oferien una confortable protecció del sol.
També permetien arrecerar-se del fred i fer foc i menjar a l'interior durant l'hivern.



Són de planta quadrada o circular i estan construïdes seguint la tècnica de la pedra seca amb diverses filades de pedres que a la coberta es van tancant a mesura que guanyen en alçada. En aquesta zona en trobem unes quantes que ens fa pensar en la importància que devia tenir la vinya durant els segles XVIII i XIX abans de la fil·loxera.

Continuem la caminada per la pista tot seguint les marques del PR-C-130 sender circular de Manresa. De sobte, la pista deixa la direcció de ponent que seguia per girar en angle tancat cap al nord. A poca distància just al nostre davant, podem observar unes imponents plaques solars dins la parcel·la de la Planta de Compostatge de l’Abocador de Manresa. Passem pel costat de la seva tanca, on també hi ha una barraca molt reconstruïda.
Aviat gaudirem d'una bona vista del riu Cardener i del conjunt dels Comtals. L'any 1854 s'aprofità una antiga resclosa per a instal·lar-hi una fàbrica tèxtil. Ampliacions successives anaren formant aquesta petita colònia, la qual assolí el seu màxim desenvolupament a la postguerra civil en què s'edificaren nous habitatges obrers a l'altra banda de la carretera. Sobresurt el conjunt de la Casa de l'Amo, de planta quadrada i decorada amb rajola i ceràmica vidriada de colors.

Al fons veiem el turó de Collbaix. També s'albira una part de la ciutat, en la qual destaca en primer pla la Seu i la planta depuradora d'aigües residuals, estació depuradora inaugurada el 1985.
Continuem per la pista fins que uns metres més endavant l'abandonem per agafar un corriol a l'esquerra que baixa tot fent drecera, per retrobar la pista una mica més endavant. Estem recorrent la zona del Mal Balç.

EL MAL BALÇ

La paraula "balç" és sinònim de cingle, de precipici i l'adjectiu "mal" fa referència a l'aspecte desolat de la zona. Els sediments que es van dipositar al fons del mar fa uns 40 milions d'anys, ara formen aquestes parets que es resisteixen a ser colonitzades per la vegetació. El Mal Balç és un exemple de vessant esglaonat com a conseqüència de l'erosió diferencial. En aquest indret, com a tot el sud de Manresa, abunden els fòssils marins. Està format per diferents tipus de roques eocèniques d’origen marí que hi afloren i els fòssils que contenen, els quals pertanyen a organismes que van viure fa uns 37 milions d’anys.

Passem pel costat de la via del tren i baixem cap el riu Cardener. Després de passar per sota el viaducte de la C-55 entrem a la barriada de la Fàbrica Blanca. Aquí ens espera el quart control. Deixem el camí i anem a buscar un corriol que s'acosta al Cardener i el segueix tot recorrent l'anella verda de Manresa.



Aquí el Cardener és el riu que permet que el món rural, de boscos, horts i cultius de secà, s'ajunti amb la indústria tèxtil, atreta per les possibilitats d'aprofitar l'aigua del Cardener com a font d'energia. Passem pel darrera de la Fàbrica Blanca i de la Fàbrica Vermella, anomenades així pel color del seu exterior. L'itinerari és preciós amb una vegetació molt humida i rica, el terra ple de fulles tardorals silencia els nostres passos.



Anem seguim el camí que va paral·lel al Cardener per la riba esquerra. Travessem el Barranc del Llop i més endavant el pontet sobre la sèquia que porta aigua a les fàbriques.







Una mica més endavant, a la nostra dreta, hi podem observar una petita cascada d’aigua.



Passem per un punt on es pot contemplar una de les rescloses del Cardener, la dels Polvorers. A la nostra dreta trobem la font de Sant Pau, on hi ha un plàtan enorme i una taula de fusta. Destaquen en una de les parets les entortolligades arrels d'una figuera.

LA FONT DE SANT PAU

LA FIGUERA DE LA FONT DE SANT PAU

La caminada està arribant als últims quilòmetres, passem pel costat de la pressa de La Farinera. Més endavant tenim una bona imatge del Santuari de la Cova de Sant Ignasi de Loiola.



A la nostra dreta queda la Fàbrica Borràs i davant nostre s'ens obre la panoràmica més típica de l'entrada a Manresa: la vista de la Seu i el pont Vell.



La basílica de Santa Maria de la Seu és el principal monument manresà. L’església gòtica que avui podem contemplar fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que també projectà obres tan importants com Santa Maria del Mar de Barcelona.

En arribar al Pont Vell, girem a la dreta i enfilem cap a la Cova de Sant Ignasi de Loiola. Agafem el carrer de la Cova i seguint el camí de la Cova, ens plantem al Santuari.
L'any 1522 Ignasi de Loiola baixà a peu de Montserrat a Manresa. Aquí hi passà onze mesos, un temps d’importància cabdal per a la seva vida i per a la que seria la Companyia de Jesús. En una de les balmes d’aquest indret típic del paisatge manresà, enclotat però amb una vista frontal de la muntanya de Montserrat, diu la tradició que Sant Ignasi de Loiola va retirar-s’hi una temporada per meditar i escriure. L’experiència aquí viscuda va ser l’origen del seu "Llibre d’Exercicis Espirituals".
Amb els anys, una senzilla coveta s’ha convertit en l’edifici més monumental i fastuós de la ciutat. A la Cova, paisatge i arquitectura es fusionen d’una manera sorprenent tot formant una façana artificial sobre el puig de Sant Bartomeu, que és un dels elements més visibles de l’entrada de Manresa.
És un dels exemples més monumentals d’art barroc a Catalunya. L’església, del segle XVIII, és una de les mostres més notables d’arquitectura jesuítica.



Continuem pel passatge de la Cova, el carrer Nou de Santa Clara, el carrer dels Caputxins, el carrer de la Sardana, la Plaça del Pare Oriol, el carrer de Viladordis i el carrer de Sant Cristòfol. Finalment arribem de nou al punt de sortida i acabament de la caminada.

11ª CAMINADA POPULAR JOAN VILA DE MANRESA 2010