XXª CAMINADA POPULAR DE CASTELLTERÇOL

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 10,66 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 586 metres, baixant: 549 metres.
Altitud mínima: 641 metres, màxima: 916 metres.

Sortim del Bosc de Can Sedó tot seguint el carrer del Call Fondo, després ens incorporem a l'avinguda del Castell, que es converteix en una pista de terra, per la qual anirem seguint les marques del GR-177. Desprès de travessar un pont arribem al Castell.

CASTELL DE SANT MIQUEL O CASTELL DE CASTELLTERÇOL

El Castell de Castellterçol es troba situat als afores de la vila en direcció sud-est. Està situat a 725 metres d'altitud, damunt d'un turonet que si bé no és un dels punts més elevats del poble, si que és apropiat per a la defensa. Actualment se'n conserven el fossar, una part de les muralles de defensa, amb les corresponents sageteres (probablement dels segles XIII i XIV), i les restes de l'antiga residència dels senyors, datada del segle XII.

Arribem a una cruïlla que per l'esquerra ens duria al Castell i per la dreta a la Font del Prat del Pou. Deixem aquest trencall i continuem tot recte fins a arribar a una bifurcació. El camí de l'esquerra porta a Can Revitllat, el de la dreta al Turó de Rosanes i el del mig és el camí del Ricard. Seguim aquesta ultima pista fins al primer revolt, on arrenca, a la nostra dreta, un corriol que tot fent ziga-zagues va pujant per dins un bosquet fins a sortir en una carena, que seguim per la dreta. Arribem en una bifurcació de camins i prenem el de l'esquerra, que ens duu al Coll de Rosanes. Fàcil de distingir perquè hi ha un gran camp.

Seguim en la mateixa direcció cap a Sant Julià d'Úixols. Aleshores iniciem un seguit de pujades força pronunciades, que de mica en mica ens fan guanyar alçada de tal manera que, quan arribarem a Sant Julià, sobrepassarem els 900 metres sobre el nivell del mar.
Quan menys ens ho esperem trobem a l'esquerra el mur de l'antic cementiri de Sant Julià d'Úixols, on fins els anys cinquanta encara s'havien fet enterraments. Al davant ja veiem la paret nord de l'ermita. Just en arribar-hi, hi ha un pedró dedicat a la Mare de Déu de Montserrat.

SANT JULIÀ D'ÚIXOLS

Es tracta d'una ermita situada a migdia a una alçada de 900 metres sobre el nivell del mar. Antiga parròquia, aquest lloc ja existia el 961. Úixol en castellà (azuela),eina de fuster que serveix per desbastar, ens explica en clau simbòlica, la tasca gegantina dels primers pobladors, per transformar una naturalesa abrupta i salvatge, en terres de llavor. Abans s'hi feien processons de pregàries, per demanar la intercessió dels sants en casos de sequera, pesta i altres malures. Des del replà on es troba ens permet contemplar una panoràmica de gairebé 360º. Podem observar els masos del Pererol, el Carner i el Calbó, en direcció a Granera; al nord-oest veiem el Port del Compte, els rasos de Peguera, la serra d'Ensija, el Pedraforca, el Cadí; i al nord, la Tosa d'Alp i el Puigllançada, ja en el Pirineu gironí.



L'església conserva elements preromànics a la base de l'esvelt campanar, el qual es va reedificar, com l'església, el segle XI. També en resta una absidiola i una part de la nau de l'obra romànica. El campanar és aixecat sobre un atri o pòrtic que li dona una forma trapezoïdal o piramidada. L’annex que fou possiblement hostatgeria està molt malmès.
La orientació a llevant d’aquesta església, ha fet pensar, en una possible utilització per part dels àrabs, o en la influència d’aquests, en les persones, obrers i tècnics que dugueren a terme les tasques de reconstrucció. La recerca històrica confirmava que la comarca havia pactat el pagament de paries amb l’invasor àrab, i que va continuar fent-ho amb els mal anomenats senyors cristians, els homes lliures d'Úixols, van mantenir la seva fe i la seva llibertat amb els àrabs, dels que altrament rebrien no únicament respecte, sinó també formació i informació pel que fa a les tasques agrícoles; aleshores el món àrab exercia una tasca de divulgació científica, com no s’ha tornat a veure mai més per enlloc.
Els mals senyors cristians que tenien de veïns els homes lliures d’Úixols, els feien pagar, no ja per dret de conquesta, o per qüestions religioses, sinó per evitar-los l’aplicació de mals usos, i convertir-los en serfs sense cap dret. Hi ha pàgines d’aquesta història, en les que la sang d’Úixols va haver de ser vessada, cristians contra cristians. Finalment van haver de cedir, i primer sota el Baró de Granera i desprès sota el senyor de Castellterçol, van conèixer abastament com es pitjor suportar la misèria moral que la econòmica.



L'ermita es conserva prou bé; la masoveria, però, d'ençà de l'incendi del any 1976 ha quedat del tot malmesa, i els coberts que hi havia a tocar de la casa s'han esfondrat i solament s'aguanten drets el campanar i l'estructura.

Seguim avall cap a migdia pel camí que surt des de l'esplanada del davant de l'entrada a l'ermita, presidida per un monumental freixe. Passem per davant les parets i runes de l'antic corral de Sant Julià.



Ben aviat, trobem la pista forestal que, cap a l'esquerra, ens portarà a l'Era de les Cases o a les Pujades i que prové del Munt i Castellterçol. Una mica més endavant arribem al Collet de Matafaluga

Aquí seguirem la pista de l'esquerra fins arribar a l'Era de les Cases.

L'ERA DE LES CASES

L'Era de les Cases és una de les masies històriques del terme. Està formada per una bonica masoveria amb un joc de teulades i teuladetes que li confereix un aire molt típic.













En aquesta masia ens trobem amb una jove escultora, la Susanne Assum i la seva familia. Disposa d'un dels coberts amb una exposició de les seves obres més recents. Els temes amb els que treballa estan tots trets de la natura que l'envolta: "fruites" és una sèrie d'escultures en fusta i tela que parlen sobre el contrast de l'aparença i l'essència, l'expressió extrema de l'intern i l'extern, un joc de realitats ..."Fruites" les més petites, és la continuació de "Fruites", aquesta vegada de petites dimensions ...Aquí es pot veure el procés de treball d'una de les seves "Fruites", la més gran, feta per un espai a l'aire lliure a Argelers Gazost de França."Dorments" és una sèrie d'escultures de resina de petites dimensions (12 a 20 cm.) fetes per a la fabricació en sèrie limitada. Cada escultura està feta de dues peces que conviden a jugar i moure-les en posicions diferents. Separades o juntes, elles expressen canvis d'emocions i les relacions entre l'una i l'altre.

Pel voltant de la casa en podem veure algunes d'aquestes escultures que s'integren perfectament en l'entorn en el que estan col·locades.

Per aquest punt coincideixen dos importants recorreguts: el GR-177 (la Ronda del Moianès) i el Matagalls-Montserrat. Nosaltres deixarem la pista que porta al Coll de Poses i en aquest punt agafem un petit corriol a l'esquerra (pel darrere de la masia) senyalitzat amb marques liles. Remuntem bruscament el Serrat dels Planots i passem pel costat d'un pou de neu.

POU DE NEU DE L'ERA DE LES CASES I

El pou de neu, de l'Era de les Cases I, està situat en una pendent del terreny, prop de la masia del mateix nom. És de planta irregular amb tendència circular i de tipologia similar als pous de neu del massís del Montseny. A l'interior aprofita la roca natural com a mur.
Els pous de neu estan situats a les parts més altes de les muntanyes, ja que necessitaven la neu que queia al seu entorn per a poder empouar. Els pous de neu són excavacions senzilles fetes a cel obert en el sòl natural de la muntanya, bé aprofitant els desnivells del terreny o bé en zones més planeres. Tot i que el seu interior se solia revestir de pedra seca, feta amb pedra de tartera, del seu entorn o de la mateixa excavació, en alguns casos aprofitaven parcialment o bé totalment la roca natural. El pou de neu era el sistema més antic i rudimentari per emmagatzemar aquest producte. La neu que provenia d’aquest tipus de magatzem s’anomenava "neu negra", pel seu contacte amb la terra, i era de menor qualitat que la dels pous de glaç.

Continuem el sender per un camí ballat per al bestiar. Aleshores una mica més endavant del primer pou, a la cruïlla d'una propera bifurcació, hi trobem un segon pou: el pou de neu de l'Era de les Cases II. Aquest té la planta en forma ovoïdal i és més ample que fondo. Els murs interiors estaven revestits amb pedra seca, actualment en alguns punts s'ha esllavissat.

Ben aviat, i seguint el corriol, en un punt concret apareix el campanar de Castellterçol que treu el cap entre els boscos de pins que té al davant. També gaudirem d'una vista única de l'altiplà del Moianès entre Sant Quirze Safaja, Collsuspina, Moià i Castellterçol. Poc després, anirem baixant fins el Collet de Puigcastellar, i més endavant arribem a les restes de les parets que queden dempeus de la masia de Puigcastellar.

PUIGCASTELLAR

Aquí es troben el que semblen ser les restes d'un antic poblat ibèric situat a sobre mateix de les parets de la casa.
Ara agafem un corriol que surt des del darrere de la casa pel cantó dret, i seguint encara les marques liles, travessa unes feixes que ja no es treballen i s'endinsa al bosc per trobar una drecera més fressada. La vegetació es plena de cirerers d'arboç. A poc a poc el camí s'eixampla. Continuem caminant i més endavant enllacem amb una pista més ampla. Arribem al punt més baix de la caminada, a 649 metres d'altitud i ben a prop de la carretera de Sant Feliu de Codines a Castellterçol. Girem a l'esquerra seguint el torrent de la Guineu. Al cap d'una estona i després de creuar el torrent, arribem a una esplanada sota la Roca Ametllera i a tocar el trencall que porta a la Noguera.
Aquí tindrà lloc l'esmorzar preparat pels amics caminaires de Castellterçol.

Reemprenem la caminada seguint la pista de l'esquerra en una constant pujada. Al cap d'una estona, agafem una drecera a la dreta que s'enfila pel bosc, passa per les Guineueres i enllaça en arribar a dalt de la Roca Ametllera amb la pista del Ricard. La seguim cap a llevant, de baixada. Posteriorment en arribar a un revolt tancat cap a la dreta, la deixem per un corriol que s'endinsa al bosc per la nostra esquerra. Aquest corriol passa molt a prop d'una bassa de regadiu i més tard travessa els vivers del Castell.

Ens trobem ben a prop de Can Revitllat. Aquí ens ofereixen un avituallament molt esperat: uns gustosos i frescos talls de síndria. A continuació agafarem la pista de Can Revitllat cap a la nostra dreta en baixada fins al punt que creua el torrent del Castell. Aquí ens enfilem pel dret per sobre unes margues grises. Creuem una pista (seguit-la pocs metres a l'esquerra ens portaria a la Poua de Can Revitllat) i veiem el Castell de Sant Miquel i la poua de cal Revitllat. Nosaltres seguim de dret, un caminet estret que puja força i que ens deixarà a sobre, a tocar els Pinets i el pedró de la Mare de Déu.

POUA DE CAL REVITLLAT

La poua de Cal Revitllat, és un dels pous de glaç més coneguts, situat en els camps a prop de l'antic castell de Castellterçol. És de planta cilíndrica i coberta amb cúpula. Pel costat sud està adaptada al marge del torrent cosa que devia facilitar el desguàs de l'aigua de desgel. El parament dels murs és de carrerons de pedra. A l'interior es veuen fragments de les restes de l'arrebossat i de l'encofrat, també els encaixos dels travessers per a les feines de empouar. La cúpula d'aquesta poua és una de les que té la part aèria més exempta. Les obertures, orientades d'est a oest, estan fetes amb llindes de pedra i a l'interior arrenquen a biaix.
Les poues de glaç són una indústria ja desapareguda. S'hi guardava i s'hi conservava el glaç o la neu glaçada per al bon temps. Són un exemple típic de l'arquitectura catalana, emprant els coneixements i aplicacions de la volta romànica, creus d'aresta i contraforts medievals.

Sortim al Serrat de la Riba, força net de vegetació. Seguim cap a l'esquerra. Encara tenim vistes sobre el Castell.



Passem per davant de la casa del Casuc, després agafem el carrer de Sant Antoni cap a la plaça de Miquel Cuspinera, on agafem el Passeig de la Riba, que ens porta a la carretera de Granera i de nou al Bosc de Can Sedó, punt de sortida i d'arribada.

XXª CAMINADA POPULAR DE CASTELLTERÇOL