Los Folloneros: XVIIIª CAMINADA POPULAR DE SANT QUIRZE SAFAJA

juliol

XVIIIª CAMINADA POPULAR DE SANT QUIRZE SAFAJA

Trieu el mapa

Distància recorreguda: 15,36 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 715 metres, baixant: 732 metres.
Altitud mínima: 594 metres, màxima: 878 metres.

Anem a començar aquesta caminada pels paisatges més emblemàtics que van inspirar el poeta Màrius Torres. Recorrerem un terreny bastant accidentat amb cingleres, turons, balmes i valls; esculpides amb el pas del temps pel riu Tenes, que neix a Castellcir i els seus afluents, que s'uneixen aigües avall al riu Besòs. Les cingleres més importants són les de Bertí, que pertanyen a la serralada prelitoral i que separen la conca del Vallès de la Depressió Central.

Iniciem la sortida al Parc de l'Aigua tot seguint el camí del Vilardell. És un passeig agradable envoltat de plàtans i pollancres i amb vistes a l'embassament. Enllacem amb el carrer del Rector Val que ens porta a passar per davant l'església de Sant Quirze i Santa Julita.

L'església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, documentada des del 1054, conserva un bonic absis del segle XI. Al segle XVII es va renovar la nau central i es va construir el massís i esvelt campanar vuitavat. L'església guarda una antiga imatge d'alabastre de la Mare de Déu del Roser, esculpida cap al 1610, una antiga creu processional i un relleu amb una pietat de Frederic Marès. El cementiri del poble és darrere l'església.

Continuem cap a l'esquerra i seguint recte cap la cinglera fins arribar al mirador de La Campana. Deixem a l'esquerra el camí que s'enfila a Barnils. Àmplia vista de la vall del Tenes.
El camí va resseguint la cinglera i passa just per sobre la bauma de l'Espluga.

Un bon exemple d'habitatge en cova o abric propi del Neolític Antic, el tenim en aquesta bauma. Es tracta d'un abric de roca calcària, en forma d'arc de cercle d'uns cent metres de longitud, per quinze metres de profunditat, que es va utilitzar com a habitatge, durant algunes etapes prehistòriques.

Anem recorrent la cinglera amb bones vistes sobre Can Torrents i el Cerdà; així com, mirant enrere, sobre la vall del Tenes, el campanar de Sant Quirze i al fons sobre la muntanya les edificacions del Pla del Badó.

En arribar a la punta de l'Estret, el camí ample que seguíem es converteix en un corriol. Més endavant baixa uns cinquanta metres per anar a buscar una pista que puja des de la vall. Nosaltres la seguim cap a l'esquerra, alternant les pujades i el planeig. Ens trobem a la Solella de la Rovireta. Comencem a veure la silueta del Sanatori del Puig d'Olena.

De seguida arribem a la casa de la Rovireta, un dels tradicionals punts d'avituallament i de control de la caminada de resistència Matagalls-Montserrat.

LA ROVIRETA

És un lloc molt ben arranjat i fresc. Continuem i arribem de seguida a l'antic sanatori del Puig d'Olena. Aquest és un dels llocs importants en la vida de Màrius Torres. Els seus jardins, el paisatge, la calma... van inspirar el nostre poeta.

SANATORI DEL PUIG D'OLENA

El Puig d’Olena de 824 m.a. és un turó arrodonit sobre el qual hi ha una petita capella dedicada a la Mare de Déu. Sota aquest puig es troba l’antic sanatori del Puig d’Olena, que regenten les Germanes Dominiques de l’Anunciata del Pare Coll de Vic.
Situat a 760 metres d'altitud, aquest antic centre mèdic fou fundat durant la IIª República pel doctor Francesc Ribes Soberano i destinat a la cura dels malalts de tuberculosi, el més conegut dels quals fou el poeta Màrius Torres. La tuberculosi fou, fins a la meitat dels anys cinquanta, la malaltia de major transcendència social pel fet que sovint resultava incurable i pels problemes econòmics i de marginació que comportava per al malalt i per a la seva família. Un cop eradicada la malaltia, el centre es convertí al 1955 en un internat escolar per a noies amb problemes socio-econòmics, amb una capacitat de 200 alumnes. Fa uns anys la Casa de Família de la Mare de Déu del Roser del Puig d’Olena es transformà en un centre educatiu concertat amb la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat i del Departament de Benestar i Família.

Nascut el 30 d’agost de 1910 a Lleida, hi va viure el metge, poeta intimista i simbolista Màrius Torres, que es va especialitzar en les malalties de l’aparell digestiu. S’allotjava a l’habitació número 10 del primer pis. Era fill del metge i polític Umbert Torres. Tenia dos germans més petits, el Víctor i la Núria. A la primavera de 1935 va agafar una grip molt forta que el va obligat a fer repòs, fent estada a la Vall d’Espot. Al millorar i retornar a Lleida, la malaltia va rebrotar amb certes complicacions, pel que el 22 de desembre de 1935 va ingressar al centre mèdic del Puig d’Olena. Pel juny de 1936, arran d'una sessió cinematogràfica coneix la gironina Mercè Figueras que, amb el temps, esdevindrà l'amistat més íntima del poeta i a qui dedicarà tota la sèrie de cançons a Mahalta (Recitat per Víctor Torres mp3)

. Serà també la Mercè qui el 6 de desembre de 1936 presentarà Joan Sales i Núria Folch al poeta quan pugen al sanatori a visitar-la. Aquesta coneixença, que esdevindrà profunda amistat, serà l'origen d'un llarg i intens epistolari i tindrà importants repercussions en el procés d'elaboració de la poesia de Torres i la seva posterior divulgació.
Al juliol de 1942 i juntament amb la Mercè Figueras i el Joan Sales, van anar al Mas Blanc per passar-hi una temporada, però al no millorar va tornar al centre, on va morir el 29 de desembre del mateix any. Va ser enterrat al cementiri del mateix poble. Les seves poesies més importants reflexen els últims anys de la seva vida, tan el seu patiment físic com el moment difícil que vivia la societat catalana. Cinc dels seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, Daniel Sese i Laia Rius. La primera edició de la seva obra es va publicar a Mèxic, cinc anys després de la seva mort.

En l'habitació on va expirar el 29 de desembre de 1942 a les dues del migdia després d'una agonia de 48 hores, envoltat per les amistats del sanatori, en la qual encara es conserva el moble que li servia d'escriptori, preservat durant anys per Maria Planas fins que ella va morir el 1971, hi podem llegir: "L'àngel del vespre", amb la personificació de la mort a partir de la figura de l'àngel que retrobarem a "Dolç àngel de la Mort" (Recitat per Víctor Torres mp3)

, l'últim poema escrit abans de morir, "Tardor, 1942", amb el qual retorna al tema patriòtic i un fragment de la memòria d'un testimoni que va presenciar els seus darrers dies. A Puig d'Olena també hi feren estada altres intel·lectuals destacats del país com Antoni Tàpies i Josep Maria Castellet, que ens han deixat per escrit les vivències d'aquells dies de postguerra, misèria i malaltia. També Antoni Ferrer (L'Alcúdia de Crespins, 1943) hi ha fixat els seu homenatge a Màrius Torres.

Seguim endavant per la carretera en lleugera pujada sota el Puig d'Olena. Si mirem enrere veurem encara les torres del sanatori.

Una mica més endavant arribem al Collet de Can Sants. Bon avituallament abans d'afrontar una pujada. Aquí es separen els dos recorreguts: el curt retorna al poble baixant cap els camps de Plana Serra. El nostre camí segueix, des del Collet de Can Sants, en direcció est, per sobre la carena. Bones vistes a l'oest dels serrats de Barnils, de la Rovireta i de la Codina i al lluny Castellterçol i Moià; a l'est la vall del Rossinyol i el Tenes i més propers la Solella de Can Bernat i els estreps de la Carassa; finalment al sud-est els Cingles de Gallifa.

El camí continua resseguint la cinglera. Es passa per la Collada i per sobre la Solella de Ca n'Aliguer. Un mica més endavant s'obre una bonica panoràmica del veïnat del Racó de la Font i la capçalera del Rossinyol, afluent del Tenes a Sant Miquel del Fai, tancat a llevant pels Turons del Fabregar i pel Turó de l'Antiga.

A continuació arribem al Collet del Marçó a 830 m.a. Important cruïlla de pistes, camins i corriols. Nosaltres seguim la pista, que gira al nord-est i que porta a la carretera de Sant Feliu a Centelles. En arribar a la primera corba tancada, la deixem i agafem un corriol a l'esquerra que en forta baixada ens portarà al Racó de la Font.

En arribar a baix, enllacem amb la pista que prové de la carretera de Centelles i passa per Can Ferrer i Can Deixafer. La seguim a l'esquerra tot passant per un passeig de xiprers i a tocar de diverses cases. Sóm al veïnat del Racó de la Font. Anem pujant a buscar el collet de l'Antiga.

Una vegada arribats al collet tenim la possibilitat d'ascendir, amb una curta però forta pujada (50 metres de desnivell), al cim del Turó de l'Antiga de 859 metre d'alçada. Magnifiques vistes, encara que enterbolides per la calitja que hi ha, de la plana de Vic, les muntanyes de Cabrera i el Montseny, la plana del Vallès Oriental i els boscos del Montnegre-Corredor, Gallifa, Sant Llorenç del Munt...

PANORÀMIQUES DES DEL TURÓ DE L'ANTIGA 859 m.a.

Retornem al collet inicial abans de la pujada al Turó de l'Antiga. Anem baixant de dret a trobar la carretera de Centelles, la creuem i agafem el camí que porta al Mas Blanc.
A la nostra dreta i en un camp situat al costat del camí que porta a la casa, veiem el pou-mina del Mas Blanc dels segles XVI-XVIII. Es tracta d'una estructura semicircular, construïda amb pedra de la zona, de petites dimensions i carreus molt poc treballats, lligats amb terra i poca calç. La coberta presenta una forma de falsa cúpula de morfologia semiesfèrica, la boca del pou és rectangular i es troba tancada.

EL MAS BLANC

El Mas Blanc és una masia del segle XVII situada al terme municipal de Sant Martí de Centelles, a l'Alt Congost, comarca d'Osona. La finca és propietat del Bisbat de Vic i des de 1975 és un lloc de pregària, de silenci i d'acolliment. Al Mas Blanc, hi resideix la Comunitat Monàstica de Santa Maria del Mas Blanc que és una comunitat d'espiritualitat cistercenca, amb Constitucions pròpies.

Està format per un conjunt d'edificacions que conformen un gran mas organitzat al voltant de dos grans espais oberts centrals i disposat en tres cossos constructius. El cos principal el forma un edifici aïllat de planta quadrangular de 15 metres quadrats amb baixos, dos pisos i golfes. Aprofita el desnivell del terreny per instal·lar-se dalt d'una petita elevació o turó on al cos esquerra es situen dues terrasses o jardins. La coberta es realitza mitjançant una teulada a doble vessant i gaudeix d'una gran galeria a la façana est i diverses dependències annexes afegides.

A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt, adovellada, i un conjunt d'obertures de factura rectangular que es disposen de forma simètrica al llarg de la façana. Al mur lateral trobem finestretes protegides per reixes. La resta de cossos són posteriors, es tracta de construccions de planta i pis, dedicades a usos comunitaris. Abans era conegut com a mas Salgot. El topònim del mateix apareix esmentat en el fogatge de 1553 sota el nom de Joan Salgot. Es desconeix quan la família Salgot traspassà la propietat, però aquesta des del segle XX ja forma part del Bisbat de Vic i serà quan juntament amb el centre de Puig d'Olena esdevé una casa de repòs i meditació des de principis de segle.
La casa està envoltada d'alguns conreus de cereals i de bosc de pins i d'alzines, on hi floreix el romaní, la farigola i l'espígol.

RELLOTGE DE SOL DEL MAS BLANC

Es tracta d'un esgrafiat que forma un rellotge de sol amb una escena ornamental. Aquest rellotge es troba presidint la façana nord-oest del Mas Blanc i de l'estucat original de la façana només es conserva la part corresponent a aquesta composició. L'escena està formada per un sol de 19 puntes de cara i amb el rostre pintat que porta a la seva boca una pipa de ferro que actua de vareta indicadora de l'hora solar. El sol està emmarcat en un rectangle amb els extrems convexes i la part superior arrodonida on s'hi troben gravades les inscripcions "NISI SIGNO SERENAS" i a sota la data de "MCMXXVI" amb dotze línies disposades en radial amb els corresponents números al voltant (concretament: 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16 i 17). Aquest rellotge es troba emmarcat per una escena pastoral representada amb la figura d'un caçador amb una pistola a la banda esquerra i envoltat d'un bosc; la figura d'un gos rampant cap a la dreta i tres aus volant i una senyora ajaguda amb un paraigües sobre la gespa a la part inferior de la composició. La tècnica utilitzada s'ha basat en la complementació pictòrica de la part esgrafiada amb tres color bàsics: el blau, el vermell i el verd que actualment presenten un to apagat a causa de la incidència del raigs del sol.
L'aparició del rellotge de sol com element decoratiu de moltes façanes de masies o edificacions esdevé molt popular al llarg del segle XVIII. Les primeres evidències es documenten en zones de la costa però ben aviat seran moltes les masies que adoptaran aquests rellotges solars com un element alhora ornamental i funcional. Concretament es va construir al 1926 evidenciant un cert estil noucentista de caire bàsicament rural i popular.

Al mas Blanc, Màrius Torres (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942) hi havia fet breus estades d'un dia, d'ençà que havia ingressat el 1938 al sanatori de Puig D'Olena. A principis de juliol de 1942 va ser-hi traslladat a causa de l'agreujament de la malaltia i per estar més còmode a la casa de la seva amiga Maria Planas, propietària de l'establiment. Hi restà quatre mesos, al llarg dels quals musicà alguns poemes de trobadors provençals (Jofre Rudel, Peire Cardinal, Bernat de Ventadorn) i una poesia de Verlaine, a més a més hi va escriure els darrers poemes. Al davant del rellotge de sol que ocupa la façana de l'edifici situat a l'esquerra de l'entrada del mas podem llegir-hi el poema de títol homònim dedicat a Maria Planas.

Fem una bona parada per descobrir els entorns i per reposar forces amb un bon avituallament preparat per l'organització. Desprès, iniciem el camí de tornada al poble baixant cap el Sot de la Coma, des d'on tenim una bona perspectiva del Turó de l'Antiga.

CAN CUIXES

La construcció d'aquest mas s'ha d'associar a l'important moment demogràfic que es donà al segle XIV. Aquest augment de la població propicià l'aparició de noves i petites explotacions agrícola-ramaderes materialitzades en modestos masos. La tècnica constructiva de l'edifici és força senzilla, indicant que va ser durant l'edat moderna que aquest petit mas presentà una ocupació permanent. L'edifici està format per una planta rectangular orientada est-oest, amb la façana de paredat comú de petites pedres escassament treballades. L'estructura es troba assentada sobre el terreny natural quedant recolzada per la part nord. A la façana principal les obertures es disposen de forma senzilla, sense acabats ornamentals.

Anem seguint diversos senders i també un tram del camí ral que venia del Montseny i anava cap a Gallifa. Passem pel mig de les naus d'unes empreses pirotècniques i ben a prop de Cal Mestre.

Tot travessant camps anem a buscar la carretera, passant abans pel costat d'una bassa.

Una vegada travessada de nou la carretera, farem un altre avituallament darrere el restaurant el Mirador del Fai. Reemprenem la caminada passant per la Solella de Can Sants. El bosc de pins ens fa ombra i descobrim un munt de flors i insectes.

Continuem i passem per la Plana Serra, el torrent de la Rovireta, els Masos del Cerdà i el Torrents i anem apropant-nos cada vegada més al poble.

EL MAS CERDÀ

Trobem aquesta casa que havia estat una antiga pagesia, al costat de la carretera que va de Sant Quirze a Centelles i prop del camí que porta a la bauma de l'Espluga. Avui, totalment renovada, reparteix les seves funcions entre casa de pagès, estatge social i residència temporal.

Travessem el Torrent de l'Espluga i ens apropem a la carretera. Agafem l'antic camí, que s'utilitzava per traslladar els difunts fins al cementiri, conegut com el camí dels Sagraments. Enllacem amb la pujada de Màrius Torres que ens recorda que fou en aquest racó de pau i poesia on el poeta que escrivia sobre l’amor, la solitud i la bellesa del món, demanà descansar per sempre. Pugem fins a dalt del poble, on ens acompanyen diferents plafons amb versos del poeta.

Anem a sortir al carrer Major, i a la nostra dreta aviat s'endevina la plaça de l'Església. Les velles cases de pedra arraulides al voltant de l’església parroquial dibuixen un laberint de carrers estrets que s’enfilen per "La Molla", l’espadat que el riu Tenes no va poder vèncer i sobre el qual s’alça el nucli antic del poble.
Arribem a l'església i darrere seu es troba l'últim espai de recordança del poeta en aquesta caminada: el cementiri de Sant Quirze Safaja. Màrius Torres va ser enterrat en el nínxol nº 54. Just davant la tomba es pot llegir dos poemes centrats en el tema de la mort, "Això és la joia" i "Dolç àngel de la mort" (Recitat per Víctor Torres mp3)

que Torres escriu arran d'una profunda crisi moral quan s'assabenta, el 5 de setembre de 1936, que el seu germà Víctor s'havia allistat com a voluntari en la columna Francesc Macià.

Tant sols ens queda seguir per la nostra esquerra la carretera asfaltada que ara baixa. Avancem pel carrer del Rector Vallver fins a arribar al parc de l'Aigua pel carrer del Molí Vell.