CAMINADA DE COLLFORMIC AL TAGAMANENT I TORNADA

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 21,11 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 749 metres, baixant: 736 metres.
Altitud mínima: 966 metres, màxima: 1.272 metres.

Sortim de Collformic a 1.145 m.a. Punt d'unió dels massissos de la Calma i del Matagalls. Agafem la pista que surt al peu de carretera i que passa per sobre del restaurant en direcció sud al Pla de la Calma, on es distingeix al lluny, el pla de l'Ase Mort.
Durant la pujada gaudirem d'un ampli panorama, dominat pel cim del Turó d'en Bessa (1.388 m.), el Turó Gros (1.546 m.) i el mas de Sant Andreu de la Castanya i tancat pels massissos del Matagalls (1.697 m.) i del Turó de l'Home (1.706 m.), la vall de la Tordera i la serralada Litoral.
Avancem per l'anomenada Soleia de Ferriol, on creix un alzinar molt esclarissat, amb matolls de bruc, boix, ginestell i ginebres.

Pla de l'Ase Mort, 1.205 m. (1,2 qm.) Bell prat, amb brucs i ginebres, a l'entrada de la Calma. Nou panorama cap a ponent que arriba fins a Montserrat. La pista continua de pla, entre matollars i herbeis. A la dreta ens queda el boscós fondal del Burgués. A mida que avancem anem descobrint la plana de Vic i el Pirineu lleugerament enfarinat.
La pista continua per un terreny lleugerament pendent, per l'anomenada Pujada de la Mel. Àmplia perspectiva de la Calma. El bruc i la falguera s'estenen arreu.

Pla de l'Estany, 1.157 m. (2,7 qm.) Petit pradell. Per l'esquerra arriba el vell camí de la Castanya. La pista s'enlaira uns instants, per salvar un promontori: el collet de la Teuleria.



Collet de Terrús, 1.154 m. (3,1 qm.) Collada àmplia i herbada, molt característica. A la dreta, pista a l'amagada font d'en Bresc i a l'ermita de la Móra.
La pista gira a migdia i ascendeix per l'ampli llom de la Calma.
El terreny d'aquest altiplà està format per roques sedimentàries que resulten de la compactació de sediments acumulats per l'erosió de les muntanyes. En són característics els gresos vermellosos que es poden veure a les construccions de la zona.
El Pla de la Calma està constituït per grans extensions de prats i landa, una formació arbustiva. Tot i que de forma natural li correspondria està cobert de boscos, la imatge actual prové de l'explotació tradicional de la ramaderia i l'agricultura. Ens apareix un nou paisatge de rasos i landes. Els extensos bruguerars dominen aquest sector. A la dreta al costat d'un arç solitari, s'endevinen algunes restes de la Casa de la Neu.
Descendim cap als prats del Cafè, on descobrirem les runes d'aquesta casa, tot passant pel Pla del Clot, el Pla del Llamp Dret i el Pla de l'Amorriador de la Cortada.

EL CAFÈ

El Cafè, 1.194 m. (4,2 qm.) Runes d'aquest antic hostal de pedra vermellosa que destaca sobre el fons verd d'un prat perfecte. Bones vistes sobre el Matagalls i el massís del Turó de l'Home. El nom veritable del mas és el Cafè dels Carlins, que es popularitzà durant les guerres civils del segle XIX. Abans era conegut per la Casa de les Lloses. El pla del Cafè, amb els seus prats i la panoràmica que es domina, és un dels indrets més bonics de la Calma.
Deixem a la dreta el camí del Corral d'en Perera. La font del Gamarús (1.180 m.), es troba a 750 m. al sud-est, al capdamunt d'un sot i al peu d'un freixe monumental.

Faig de Can Figuera, 1.202 m. (4,5 qm.) En aquest punt surt una pista a la dreta que porta a Can Figuera, visible al lluny. El faig, que és uns quants metres pista endins, no és gaire gros, però creix isolat i és visible des de molt lluny.
Continuem, ara pujant, direcció a migdia per un relleu de comes i lloms coberts de landes. Passem el Pla de la Ginesta, que queda a l'esquerra, amagat de la vista; voregem l'aplanat Turó de la Torre o de la Biota, i, després de travessar el Collet de la Font del Ginebre, pugem a Pedres Blanques.

Pedres Blanques, 1.270 m. (5,7 qm.) Important cruïlla de camins, al cor de la Calma. Per l'est arriba la pista que puja de Montseny, pel mas del Molar. De front, la pista principal continua cap al Tagamanent. Magnífica vista sobre la Plana de Vic, els Pirineus, Montserrat, Sant Llorenç, el Matagalls i les Agudes. La pista davalla suaument vers el sud sud-oest.



A l'esquerra s'obre una llarga coma, coberta per la landa, i, al lluny, es retalla el cim cònic del Sui. A poc a poc es va dilatant el panorama: per ponent apareix el Tagamanent, els cingles de Bertí i la plana del Vallès.

Pla dels Pous, 1.240 m. (6,3 qm.) Ras d'herbeis, bruguerola i ginestells. A la dreta es desprèn una pista i un serradet on hi ha dos pous de neu. Cruïlla: per l'est, a través de la coma, baixa un camí procedent de la Sitja del Llop; de front sud sud-oest, tancat per una cadena, segueix de pla l'accés a la Casanova del Bellit. La nostra pista tomba a la dreta vers l'oest i baixa pel llom d'un serradet.

Pla de la Llacuna, 1.160 m. (7,5 qm.) Pla herbat, voltat de ginebres i falgueres. A la dreta oest, pista al Bellit. A l'esquerra, s'obre la coma del sot de la Llacuna, que s'aboca pel seu extrem al profund fondal de Vallfornès. La pista planeja al sud sud-oest, pel llom de la serra.

L'alzina de l'Estany, 1.150 m. (8,4 qm.) Som a l'extrem meridional de l'altiplà de la Calma. Es descobreix el turó del Tagamanent, oest sud-oest. La immensa alzina que donà nom al lloc fou tallada a mitjan segle. La pista tomba a la dreta, oest, i baixa sobtadament al nord-oest, de cara al Tagamanent, pel llom de la serra.



Creu de l'Agustí, 1.100 m. (8,9 qm.) Coll herbat, a les envistes del Tagamanent. En aquest indret hi hagué una creu en record d'un mosso del Bellit que fou mort per un llop. La pista gira a l'esquerra, sud, deixa la carena i s'endinsa en l'alzinar de la solana, per on davalla en una llarga llaçada.

L'AGUSTÍ

A la nostra dreta veiem l'Agustí, 1.035 m. (9,6 qm.) Magnífica pairalia, renovada i habilitada com a museu rural, per la Diputació. L'edifici actual, amb la seva característica galeria amb arcs de la façana sud-oest, data del segle XVIII.



L'antiga masia de l'Agustí, just sota l'ombra del turó del Tagamanent, és un dels elements més destacats del patrimoni arquitectònic del Parc Natural del Montseny. Després de dècades d’abandonament, la Diputació de Barcelona va restaurar-la a finals dels anys 90 i ara s'ha convertit en una casa museu en la qual els visitants poden gaudir d'una acurada restauració arquitectònica, una molt bona investigació històrica, tan a nivell documental com arqueològic, i una recopilació de material d'època que ens permet fer un veritable viatge en el temps per experimentar com era un dia qualsevol en la vida de la família Agustí.
Les primeres notícies que tenim del mas es remunten al segle XV, quan el cognom Agustí apareix documentat al fogatge (cens) de 1497. En els dos segles següents, la masia va experimentar moltes ampliacions i modificacions, com ara la construcció de la torre i de les corts de la façana nord. Les reformes més importants, però, les que van donar lloc a l’estructura actual de la casa, es van fer en ple segle XVIII, quan la família Agustí es trobava en la seva època de màxim apogeu econòmic. Per comprovar aquest fet només hem d’observar la inscripció que encara s’hi pot veure a la llinda de la porta principal: "Ave Maria gratia plena Pere Agustí 1776". Finalment, després d’estar en ple rendiment durant els segles XVIII i XIX, el mas iniciarà una irreversible davallada econòmica a començaments del segle XX i serà abandonat definitivament pocs anys desprès de la Guerra Civil.



La vegetació és d'alzines i matolls. Bones vistes al cim del Matagalls i a la Plana de Vic en direcció nord-est.
La pista descriu un revolt davant la casa i es dirigeix al mas de Bellver.

Collet de la Font de Bellver, 1.010 m. Ampli pla amb feixes herbades a cada vessant. Balcó damunt el feréstec sot de les Hortes. Vistes del turó Monner i de les carenes d'en Bosc. La font Bellver, ben arranjada però escassa, queda apartada a l'esquerra, amagada sota el marge del prat.

BELLVER

A 5 minuts trobem el restaurant Bellver de Tagamanent, 1.015 m. (10,2 qm.) Una magnífica casa antiga restaurada l'abril de 2001 i condicionada com a restaurant per la Diputació. La casa construïda ben bé en el caire de la serra, gaudeix d'un amplíssim panorama.
La primera notícia sobre el Bellver a Tagamanent apareix datada el 15 de maig de 1374, quan s'esmenta el nom de Bartomeu de Bellver. Tot i això, observant la tipologia arquitectònica de la masia, podem afirmar que l'origen del mas és força anterior i es remunta als segles XI o XII.
El Bellver, en el seu origen, no tenia l'estructura típica d'altres masies de la zona (com ara l'Agustí), de dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Això es degut a que la construcció, en la seva fundació, va ser una torre de guaita, i només posteriorment va evolucionar fins a adquirir una estructura molt semblant al que coneixem com a masia clàssica, a pesar dels elements afegits als laterals. Aquesta dada queda confirmada per l'etimologia del mot Bellver, que significa bona vista: el lloc ideal, en definitiva, per construir una torre de vigilància.
Després d'aquesta reconversió, de torre de guaita en masia, l'edifici va haver de ser reconstruït desprès del gran terratrèmol que va assolar Catalunya el 1448. Ja entrat el segle XVIII, trobem les darreres ampliacions importants, com ara la construcció del barri (1722), de caràcter defensiu, a conseqüència de les destrosses que va patir la casa al llarg de la Guerra de Successió (1700–1714).
Actualment, i després d'una restauració recent duta a terme per la Diputació de Barcelona, la masia fa les funcions de restaurant i de punt d'informació del Parc Natural del Montseny, al temps que conserva l'estructura original que es va crear el segle XVIII.

Molt bones vistes del Turó del Tagamanent, del Puiggraciòs, dels Cingles de Bertí, de Sant Llorenç del Munt, de Montserrat...



La pista baixa cap al collet de Sant Martí, entre antigues feixes, encarada al Tagamanent. Nosaltres continuem per un corriol que passa per davant l'era de la casa i fa una mica de drecera cap al pla de sota el Castell de Tagamanent.
Collet de Sant Martí, 968 m. (10,9 qm.) Important collada, al peu del Tagamanent i a l'extrem de la Calma. D'aquí surt la pista al Figaró, sud sud-oest i el camí a Aiguafreda, nord-oest. Vistes panoràmiques al Pla de la Calma i a la zona nord del Vallès Oriental.

TURÓ DEL TAGAMANENT

Amb la seva característica silueta situat a l'extrem occidental del massís del Montseny fa de límit entre les pastures muntanyenques del Pla de la Calma i l'estret engorjat del Congost. El turó és coronat per l'església de Santa Maria, des de la qual s'albira un panorama esplèndid. S'aconsegueix una excel·lent visió de tot el sector de llevant dels Cingles de Bertí, des del Puiggraciós fins a la població de Centelles. Podem reconèixer el Puiggraciós, la Trona i el Pla de la Garga, dominat per l'església de Sant Miquel Sesperxes, el castell de Sant Martí i, als seus peus, el nucli de Sant Martí de Centelles. La visió s'allarga als cingles de Gallifa, Sant Llorenç del Munt i, Montserrat.












Emprenem la breu pujada al Turó del Tagamanent (15 min.) per un corriol que ascendeix per la part obaga del mateix.




Al planell que corona el turó de Tagamanent, gairebé circular, només amb un apèndix al NW, hi hagué un antic castell que marcava la frontera de migjorn del comtat d’Osona i del seu bisbat (als quals sempre va pertànyer) i també l’església de Santa Maria, matriu del terme. El castell de Tagamanent, visible a la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental, era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona.
Del castell avui dia no es coneix res, només unes bases de murs que podrien correspondre a edificacions, i altres restes de murs de defensa en els dos punts accessibles del planell superior on es trobava. Per les troballes que hom ha fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica.

SANTA MARIA DE TAGAMANENT

De l'època romànica tant sols resten els murs que formaven una única nau, coberta amb volta de canó apuntat i reforçada per arcs torals. Confrontant els absis i per la part exterior, es va reformar la façana de ponent, construint un portal gòtic de arquivoltes motllurades i capitells amb cares humanes. Per sobre d'ella hi ha una finestra petita amb arc monolític de mig punt.













Hi ha una altra porta d'accés a les naus que sembla ser la més antiga. Adovellada, de mig punt, i amb tres arquivoltes i sis columnes exemptes de decoració.

Els carreus estàs ben posats i fets amb morter de calç i es poden apreciar tant a l'interior com a l'exterior.
Per tal de concretar les fases evolutives de l'edifici, es van fer excavacions i es va arribar a la conclusió que malgrat les referències i dades documentades i citades anteriorment, el temple no té elements romànics per considerar-lo com a tal, però, hi ha vestigis en els murs de la nau nord i en la capçalera. A l'àrea presbiteral hi ha murs assentats en terreny natural, de característiques morfològiques molt diferents sobre un dels quals se sostenen els fonaments que encapçalen els pilars de l'arc triomfal, que encapçala al seu torn a l'absis major.
Hipotèticament, aquestes estructures podrien haver format part del castell, documentat l'any 945, el qual s'abandona al segle XIV i es construeix l'església de tres naus, incloent un absidiola a imatge de la que ja existia a la nau central. L'antiga espadanya es transforma en un campanar de planta quadrada amb dos finestres bessones de mig punt.
A la façana, així com en gairebé tots els murs hi ha diverses finestres de tot tipus, rodones, amb arc de monolític apuntat i fins i tot un petit rosetó sobre de la porta d'accés.

En una de les seves parets hi guarda un misteriós secret. A la part esquerra de la façana, propera a la porta romànica, hi ha un bloc de pedra encastat que presenta una curiosa decoració esculpida: es tracta d'una motllura còncava per sobre de la qual hi ha una sanefa amb motius vegetals disposats en dos grups de tres, el de l'esquerra és el millor conservat organitzats simètricament i a manera de fris. Consisteixen en una mena de flors de quatre pètals inscrites en cercles. Son les anomenades rosetes. Es tracta d'una peça calcària, d'uns 80 cm d'amplada per uns 40 d'alçada i és fàcil de trobar si la busqueu sota la finestra del costat esquerra de la façana principal, afegida i recuperada el seu origen es desconeix. D'execució molt simple, encara no hi ha un acord que necessiti la seva procedència, si bé s'han trobat algunes sanefes de caràcters similars en alguns temples catalans d'estil romànic, també podria tractar-se d'una peça d'origen més tardà: el caràcter auster de la peça ha fet pensar que potser es van refugiar al castell alguns càtars que fugiren de la persecució a la que els sotmeteren el Papa i el rei de França. Tampoc està clar el motiu del seu emplaçament i el sentit que tenia originàriament.













L’església de Santa Maria prengué aviat el caràcter de santuari marià i una llegenda, recollida ja pel pare Narcís Camós (1650), deia que la seva imatge titular fou trobada per un bou del mas Bellver en una cova o balma situada a la cinglera o paret rocosa del turó.



Una tradició oral no inventariada i molt estesa en el municipi de Tagamanent i en els pobles del voltant és la de traduir el nom del municipi a l'inrevés. Al llegir-se Tagamanent al revés es llegeix "nen amagat". I els avis fan la pregunta: que saps on és el nen amagat? Doncs a Tagamanent. També hi ha la versió de "saps què hi ha a Tagamanent? doncs un nen amagat".

Deixem el turó i tornem a baixar al collet de Sant Martí per emprendre la tornada al punt de sortida.



Arribats al collet de Sant Martí agafarem la pista asfaltada que passa entre el Serrat dels Arenals i el Serrat de Bellver que ens acostarà al Collet de la font de Bellver. Des d'aquí el camí de tornada coincideix amb el mateix de l'anada.

CAMINADA DE COLLFORMIC A TAGAMANENT