XXVIIª MARXA POPULAR DE CARDONA

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 17,32 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: metres, baixant: metres.
Altitud mínima: metres, màxima: metres.

Comencem la marxa a la Plaça del Vall.

Seguim pel carrer de la Creu i el de Sant Miquel. Passem pel portal de Sant Miquel.

El portal major de Capdevila o de Sant Miquel està situat a l’Oest, al capdamunt del carrer homònim. Donava entrada i sortida als viatgers que anaven i venien de Calaf, Castellfollit de Riubregós, Torà i Cervera. Amb portalada dovellada, mènsules i matacans, era flanquejat a l’esquerra per una torre de planta quadrangular. La primera referència escrita que tenim d’aquest portal és del 1391. La seva advocació es deu a la imatge de l’arcàngel que era venerada a la capella bastida a manera de galeria, darrere del portal. El seu enderroc es va produir a l’estiu de 1936, tot i que el seu procés de degradació havia començant dues dècades abans amb l’obertura de la farinera industrial La Concepció, entre 1911 i 1919.

Baixem pel camí de la Mare de la Font, fins arribar al Porxo de l'Eruga, una típica masia del terme.

A continuació ens dirigim cap el antic camí de Coma, empedrat i flanquejat per marges de pedra seca, anomenat Torrent del Cadenes. Ara ja haurem deixat enrere el nucli urbà i ens trobarem dins d'un entorn rural, caracteritzat per la seva bellesa de diverses formes i tonalitats.

Tot continuant, el camí ens condueix a una casa anomenada Torre del Cintana, voltada de granges. Finalment la pista desemboca a la carretera de Bergús i el Miracle. La creuem i agafem el camí de Cal Tuta.

Aquesta imatge és propietat de Josep Ramon Barrera.

Continuem per la pista tot deixant masos a banda i banda. Trobem el mas Sant Ramon, la Caseta i Can Guitart.

Creuem la carretera de Manresa (C-55) i continuem a través del camp de l'Illa per acostar-nos al riu Cardener. I aquí tenim la sorpresa d'aquest any: el pas amb "ferry" del Cardener.













De seguida arribem a La Llum.



Som a La Llum, central elèctrica d’on va arribar la "llum" a Cardona.

Continuem la ruta i deixem a la nostra dreta el mas Flotats. Darrere seu boniques vistes de l'imponent Castell de Cardona.

Arribem a la vora de l'Aigua d'Ora, afluent del Cardener, tot dirigint-nos cap a Malniu.

Creuem l'Aigua d'Ora, passem Cal Gravat i Cal Boïgaire i arribem a la Torre del Bofill.



La Torre d'en Bofill és una masia de pedra que data del 1870. Anteriorment es deia cal Llopet.
Annex a la casa hi havia la pallissa que va ser restaurada al 1998 per dedicar-la a l'agroturisme. Tot començà l'any 1968 quan la família Solé van venir de masovers a la Torre d'en Bofill i al cap d'uns anys van passar a ser-ne propietaris.
Hi ha un Plàtan (Platanus x hispanica) catalogat d'interès local per l'ajuntament de Cardona.











La Torre del Bofill un allotjament de turisme rural.

El camí segueix paral·lel a l'Aigua d'Ora i remunta primer suaument per anar a buscar la Solana de les Garrigueres. De cop i volta prenem la direcció vers l'est i la pujada es fa més evident.

Estem enfilant-nos per la Costa de Segalers. Les vistes son extraordinàries sobre el Pla de les Hortes i al fons les muntanyes del Cadí i Queralt.



Quant quasi estem a dalt de tot ens trobem el control de l'esmorzar.



Aquestes imatges són propietat de Josep Ramon Barrera.

Després d'un bon esmorzar continuem per acabar de pujar a la zona del Remei. A Cardona hi ha una sola instal·lació de telefonia mòbil i de radiocomunicació, i la trobem dalt el Remei.
Continuem per la carena, tot planejant i gaudint de àmplies i boniques vistes.

Aquesta imatge és propietat de Josep Ramon Barrera.

En arribar a la zona de la Socarrada deixem la pista carenera i ens desviem a la dreta tot baixant per anar a cercar el Clot de Malamata.
Travessem la carretera de Cardona a Berga i seguim per un corriol que ens porta a travessar el torrent de Malamata. Seguim aquest camí fins arribar a l'Ermita de la Mare de Déu del Remei.

Imatge presa en la 25ª caminada al 2008.



Aquestes imatges són propietat de Ainhoa Pcb.

La Mare de Déu del Remei és una capella que va ser construïda per Miquel i Isabel Torrebadella, del cal Xanxo, l’any 1641, tal com ens diu la inscripció que hi ha a la façana, al damunt de la porta. El quart diumenge de maig se celebra la tradicional processó des de Cardona i la imatge que actualment es venera data de 1945, substituint la destruïda el 1936.

Dels "Goigs de la Verge Santíssima del Remey que es venera en la sua ermita del Venyat de Cardona", fets el 1898 a Manresa, a la impremta i Llibreria de Lluís Roca del carrer de Sant Miquel, en treiem aquestes estrofes que ens parlen de la marededéu remeiera:

"Puig sou remei dels malalts,
dels perduts segura guia
Verge Santa del Remei,
ampareunos nit i dia!
A qui la desgracia apura
qui la salut te perduda,
troba en Vos segura ajuda,
te per Vos eficaç cura,
Medicina sou segura
per aquell que en Vos confia.
Verge santa del Remei
ampareunos nit i dia!
6
... Ja que sou tant poderosa
cureu tota malaltia:
Verge Santa del Remei
ampareunos nit i dia!."

Reemprenem el camí tot deixant els masos de Cal Gual, Cal Xisco, Cal Dejú i Cal Sastre. Rodegem la vinya de l'Artigales i enfilem lleugerament el Serrat de les Rovires. Seguim l'antic camí ral de Berga i passem per la Font Dolça. Continuem tot deixant la zona de les Hortes i ens anem apropant al nucli de Cardona.

Arribem al Pont del diable.



Imatges preses en la 25ª caminada al 2008.

El Pont del Diable, també conegut com a Pont Trencat, es va començar a construir en l'any 1.424, encara que no es va acabar. Al 1.880 es van trobar restes de la base d' un tercer pilar. Va ser declarat Conjunt Històric-Artístic amb el Decret del 5 de setembre de 1.962.
Situat a la banda nord de la vila en el barri Segalers, al pas del riu Cardener, la construcció d'aquest pont inacabat s'inicià en el decurs de la primera meitat del segle XIV a instàncies de la vila, amb la voluntat de substituir el de Sant Joan, inundable amb les riuades estacionals del Cardener. Això explicaria que inicialment se l'anomenés com el pont nou, per passar després a dir-se del Diable. Tanmateix, restaria inacabat. Dels quatre o cinc arcs que constaria el projecte, es van construir els dos centrals i els arrencaments dels extrems. Les dues arcades mesuren 59,25 metres de llargària, tenint la més gran 25,50 metres de diàmetre, 24,30 d'alçada i 1 de gruix, mentre que la menor mesura 15,80 metres de diàmetre, 21,50 d'alçada i 1 de gruix. La profunditat dels pilars és de 5 metres.
La denominació de pont del diable està relacionada amb diverses llegendes; la més estesa explica que el pas del riu era molt perillós. A una banda del pont es trobava la capella de Sant Joan, un dels llocs més concorreguts perquè s'hi unien els camins de Solsona, San Lorenç de Morunys, Berga i Manresa amb els de Cardona, Calaf i Torà. En aquest indret eren molts els traginers que honoraven el sant i s'estaven de blasfemar. El dimoni això s'ho mirava amb mals ulls i per aconseguir allunyar els viatgers de la capella, va començar a construir, una mica més avall, un enorme pont, amb el qual faria el camí dels traginers més curt i més fàcil.
Sant Joan, en veure les males idees del dimoni, va aconseguir que el Senyor li enviés un estol d'àngels per fer un pont al costat de la seva capella. A mitja nit, quan el diable tenia la seva obra a mig fer, sant Joan ja havia acabat la seva, de manera que el dimoni va quedar avergonyit i va deixar el seu pont a la meitat.
Altres versions d'aquesta llegenda expliquen que tot va ser una juguesca per part del diable i de sant Joan, en la qual durant una sola nit tots dos contrincants havien de construir un pont estable i havien d'acabar-lo abans que sortís el sol o cantés el gall. S’explica que fou una lluita sense parió, Sant Joan comptava amb l’ajuda dels àngels, però també l’altra part tenia reforços i una colla de dimonis iniciaren la construcció del pont. Fins semblava que les forces del mal tenien un lleuger avantatge; uns quants diables carregaven pedres del Montseny o de Montserrat, i d'altres feien el pont, que anava creixent amb major rapidesa que el Pont de Sant Joan malgrat la seva evident migradesa. Es diu que fou Sant Joan el qui va aconseguir acabar el magistral pont de Sant Joan. Així el diable se'n va anar a l'infern, des d'on es diu que els dies de tempesta encara se sent com protesta.

La tradició relaciona amb aquest fet l’anomenada llegenda de la Pedra Llarga, comú a molts indrets de Catalunya; el diable carregava grans pedres d’arreu del pais, i fou vist en més d’un lloc mentre desenvolupava aquesta tasca; concretament prop de la riera de Caldes, on hi havia la masia de Can Cortès; la mestressa sense conèixer exactament la raó d’aquest activitat del diable va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d'aigua sobre el gall que dormia. L'animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d'hora que va ser respost pels galls del veïnat, tot i que encara no era de dia. Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant una pedra enorme al coll, va cantar el gall d'aquesta masia.
El dimoni va pensar que era de dia i que havia perdut la partida: enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra. Sembla que la mateixa acció la dugueren a terme al ensems la resta dels seus infernals col·laboradors.
L’abundància de gran pedres, aixecades per arreu de Catalunya, tindria una explicació coherent (tot i que certament màgica) i donaria cabal raó de l’abandó a mig fer del Pont de Cardona, conegut popularment com del diable.

Finalment enfilem la darrere pujada per arribar de nou al punt de sortida a la Plaça del Vall a Cardona.

27ª MARXA POPULAR DE CARDONA