XXVIIª CAMINADA POPULAR DE LES GUILLERIES

Trieu el mapa
Distància recorreguda: 15,32 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 861 metres, baixant: 844 metres.
Altitud mínima: 564 metres, màxima: 796 metres.

Ens trobem a Sant Julià de Vilatorta. Aquest municipi és sinònim d'aigua, com ho corroboren les diverses fonts existents al nucli, i de terrissa, ja que des d'antic ha estat vinculat al món de la ceràmica i a l'aprofitament dels afloraments d'argiles; d'aquí ve que sigui conegut arreu com Sant Julià de les Olles.
Sortirem del Parc de les Set Fonts, centrat per la font homònima de l'any 1723, i que fou urbanitzat per Miquel Pallàs i Sala (1876-1943).

Agafem les escales que ens porten a creuar el carrer del Centre, continuem per l'avinguda de Sant Jordi i seguim el passeig de Mossèn Cinto Verdaguer. Al final d'aquest hi ha un monument en honor seu. Agafem el camí de Can Tramuntana que transcorre per sota de les Roques de l'Albereda tot vorejant preciosos camps ben verds.


Arribem a una cruïlla i girem a la dreta, passem a tocar de Can Tramuntana. Masia que pertany al terme de Folgueroles. Continuem arran d'un bonic camp de colza amb vistes al proper Ca l'Arumí.

CA L'ARUMÍ

Ca l'Arumí pertany també al terme de Folgueroles i és una masia de planta en forma de “L” (segle XIX). La part més llarga del rectangle, és un cos amb una teulada a quatre vessants, de la qual al centre sobresurt una llanterna coberta de la mateixa manera, té obertures d’arc de mig punt, algunes tapiades, s’usa com a colomar; a la part sud s’hi adossa un altre cos que a la zona de migdia s’abriga sota la mateixa vessant de la casa i del mur de ponent i de nord, vessant les aigües als sectors respectius.
L’edifici és de planta baixa i dos pisos. A tramuntana s’hi forma un clos tancat, la lliça de la porta d’accés a la casa és de forma rectangular i comunica amb l’habitatge dels amos amb un balcó de pedres i arcades de maó, al segon pis s’hi formen porxos.

Passem entremig de la casa i anem enfilant-nos cap el proper coll, on trobem el Mas d'en Coll i la seva bassa.

D'aquí arrenca un corriol que en mitja hora porta al jaciment arqueològic del Puig Castellet. Un mil·lenni abans de Crist els pobladors d'aquesta zona deixaren restes importants de la cultura del
bronze en els poblats fortificats com el de Puig Castellet.

Deixem la bassa a la nostra esquerra i ens desviem per la pista de la nostra dreta que està en millor estat. Al cap d'una estona trobem un monòlit amb una bonica frase. Estem passant per sota el Pla del Bronze i a la nostra esquerra el Torrent de Tavèrnoles.

Continuem la caminada apropant-nos cada cop més al torrent. Passem sota la Serra de Puig Castellar i ara pugem per l’antic camí ral de Folgueroles a Vilanova de Sau, que passa pel misteriós gorg de Llitons, just en una bifurcació de camins i sota un petit i dissimulat pont: el Pont de les Bruixes.

GORG DE LLITONS

Aquest gorg es manté amagat entre arbres i fullaraca. Un indret especialment interessant de la Plana de Vic, situat a l’Espai d’Interès Natural de Guilleries-Savassona (al municipi de Folgueroles). És un engorjat profund amb salts d’aigua on es barregen les aigües dels torrents del Sot Fosc i de Collsameda, a la capçalera de la riera de Tavèrnoles. Diu la llegenda que és tant fondo que mai ningú ha pogut arribar a baix, i que està habitat per uns éssers màgics anomenats llitons.

Aquest estret i curiós encaixonament de l’aigua entre roques és un lloc ombrívol i feréstec, humit i salvatge. Aquestes peculiaritats han fet que el gorg de Llitons sigui un focus ric de narracions i llegendes.
Verdaguer conta que els Nitons "negres i banyuts" surten del gorg en dies de temporal i ataquen els vianants. Per bé que els folguerolencs coneixen el lloc com gorg de Llitons, no hi ha dubte que el gorg dels Nitons de la prosa verdagueriana correspon amb tota exactitud al mateix indret. Podem contemplar encara "les roques de foc", les bardisses, la fondària, l’estretor del salt d’aigua, encara avui, com les veié Verdaguer en la infantesa i com les descrigué en la joventut.
"Quan fórem dalt de la collada, acabava d’empassar-se’n (lo sol) entre núvols; i de la tempesta llunyana, davallant dels Pirineus, feia atansar més fosc i paorós lo vespre... Al sentir sos trons i brogit terribles, un d’ells (dels llenyataires): - Afanyem-nos! – exclamà – Déu nos guard que la tempesta ens assolís en aqueixes fondalades del gorg dels Nitons. Una nit que jo m’ensopegava de passar-hi, sortiren aqueixos, tot negres i banyuts, i, pegant a fugir jo, em seguiren fins al mas del Collet amb bels tremolosos i feréstecs. Correm, da-li, correm! Lo pare, Déu lo perdó, també s’hi havia trobat una vegada..."
En una altra versió ens diu:
"Passades les primeres serres, trobem un gorg, anomenat dels Nitons, que fa feresa d’aguaitar des del camí, entra els arços i romegueres que l’amaguen. Lo torrent hi salta des de nostres peus entre dues espadades roques de foc que el reben encaixonant i se n’engolen cap a la fondària, que no és més que la d’un pou, i en la fosca s’hi veuen bellugar les escumes i la sorra. Jo no havia sentit a parlar del gorg dels Nitons, però bé massa que me’n parlà abans de gaire un vell llenyataire. Al sentir son so aspre que hi puja perdurablement – eixorda i fa tremolar el més fort -, exclamà un dels llenyataires...."

"Hi ha un gorg que en deien el gorg de Llitons. Diuen que és tan fondo que mai ningú no ha pogut arribar a baix. És una cosa rodona, petita. Es troba al torrent de les Valls, cap a Vilanova de Sau, a sota el revolt de les Valls. Ningú no ha pogut mesurar el fons del gorg, tot i que molts ho han provat. Uns van lligar una pedra a un llibant. La van fer baixar fins que va arribar a l'altre cap. Però de tan fondo que era la pedra encara no tocava fons. Van anar a buscar un altre llibant. I quan van tornar allà es van trobar la corda i la pedra a fora el gorg. Diuen que van sentir una veu que sortia de dins el gorg i els avisava que per més que ho provessin mai no arribarien al fons. Eren unes veus que semblaven pujades de l'infern, com si el gorg en fos una de les boques. Ja ho deien que del gorg de Llitons en sortia por"
Xavier Roviró.
100 Llegendes de la Plana de Vic. Editorial
Farell (2000).

Reemprenem el recorregut seguint la pista paralel·la al torrent de la Baga que va enfilant-se per la vessant de la Serra de Puig Castellar cap al Coll Sameda.

COLLSAMEDA

Collsameda es una petita casa que es troba al costat de l’antic camí que anava de Vic a Vilanova de Sau, del terme de Sant Sadurní d'Osormort (segles XVII-XVIII). Masia força interessant per la seva simplicitat i adaptació a la topografia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, sense edificacions annexes, situat a mitja vessant, per sobre el camí d'accés. Únicament té un petit cos adossat a la façana sud-est que podria ser un antic forn. Destaquen les obertures amb brancals i llindes de pedra i dues arcades, ara segellades, situades a la façana sud-est amb dovelles formant un arc de carpanell.
Davant seu hi ha el Monestir de Sant Llorenç de Munt i el nom li ve de que està mol a prop d’on hi havia el castell de Meda del qual encara queden algunes restes dalt d’una formació rocosa en forma de piràmide que hi ha en el camí de la Mina de Sau a Sant Llorenç, just per on passa la línia d’alta tensió.

Acabem de pujar fins el Coll Sameda. Al costat esquerra ens queda l'alterós Turó de la Mina, extrem de la Serra de Puig Castellar, i a la nostra dreta el Puig dels Jueus.



Aquest paisatge de les Guilleries, contemplat des del collet de la roca de foc de Collsameda, per on l'antic camí procedent de Folgueroles i Vic travessava cap a les fondalades de la Riera Major i del Ter, entre el salt o cingle de la Minyona i el puig del monestir-castell de Sant Llorenç, devia ser una de les primeres impressions i més fondes que deuria rebre el poeta Mossèn Cinto Verdaguer. Això sembla indicar l'entusiasme amb que va descriure en una prosa de l'època de can Tona, quan, cap a 1868-69, estant ocupat en les visions grandioses de L'Atlàntida enfonsada, treballava alhora en un llibre de records d'infantesa on narrava una anada al bosc amb llenyataires.



Deixem el coll i la pista agafant un corriol que primer baixa i després planeja sota els espadats d'aquesta cinglera de gresos vermells. En arribar a la zona dels Pins Tendres ens apareix una grandiosa panoràmica sobre les Guilleries i el Montseny. A la nostra dreta, a la cinglera, veiem el Puig dels Jueus amb els seus 820 metres on es troben les escadusseres restes del Castell Sameda.



Enlairat sobre nostre, entre el Pla de Sant Llorenç i el Puig dels Jueus, veiem el Coll Pedrís. Inconfusible per les altes torres de la M.A.T. "Quan la M.A.T. entra al terme de Folgueroles ho fa de manera "potent": arriba de baix la Verneda a coll Pedrís fent una espectacular volada. Aquí, en aquest sensible coll de roca vermella i bellesa captivadora, podem observar la gran esgrotonyada que li han fet al Puig dels Jueus o Castell dels Moros per plantificar-hi la torre de la M.A.T. (la 95.3). És increïble, això és una ferida sagnant a la roca que encara la fa més vermella! Espero que les poques restes de l’antic castell de Sa Meda que encara queden al cim s’hi puguin anar aguantant. En aquest forat escarbotat que ha romput la carcanada de la penya hi ha aixecada la "torre de la vergonya", la 95.3, que amb els seus 34 metres de ferralla sobrepassa en altura al mateix puig.
Després ve la 95.4 situada al cim de Puigcastellar que sembla un gegant encimbellat dalt un altre gegant, els fils pengen al buit gairebé durant un quilòmetre (938 metres), és una torre que lluita amb autoritat i força amb la propera situada a la baga de can Barretina..."
Xavier Roviró i Alemany.
Grup de Recerca Folklòrica d’Osona.
Programa de Festa Major. Folgueroles, estiu 2009

El nostre corriol ressegueix tota la cinglera per sota. Poc després de passar el Pla de la Pineda i havent revoltat la cinglera de la Martellera, deixem momentàniament el corriol que seguim i ens enfilem vers la paret tot cercant una bauma.

BAUMA DE L'ESPLUGA VELLA

Sembla ser que aquest habitacle correspondria a la primera construcció del mas L'Espluga. Nosaltres continuem resseguint els espadats. Deixem a la dreta les planures de les Casasses i sens obren les vistes sobre el Montseny: les Agudes a l'esquerra i el Matagalls més a la dreta.



El camí a estones està força embrossat i d'altres es planer i còmode. Passem sota el Cingle, el Coll de Portell, el Coll de Palomeres...



Finalment i sota el Cingle de Romegats arribem a

CAN TORRENTS DEL PRAT

Aquest mas pertany a Sant Sadurní d'Osormort (segle XVIII). A la casa original se li han afegit diferents cossos fins a formar un pati interior. Al voltant de la casa també hi ha cossos i coberts amb diferents usos, però a l'altra banda del camí. La composició i tipus de façana varia molt segons el costat que s'observi. Les parets són, en general, arrebossades, tot i que hi han punts en que es deixa veure la pedra. Hi trobem finestres amb llindes i brancals de pedra, d'altres amb brancals de totxo. També hi ha un arc adovellat, amb brancals de pedra i un balcó de terracota.

Ens aturem una bona estona per gaudir de l'esmorzar que ha preparat l'organització de la caminada.



Reemprenem la caminada sempre amb bones vistes sobre el Montseny i sota els altívols Cingles de Romegats. "El terme cingle, que ve del llatí "cingula" i que suggereix un vessant fortament inclinat, s'adiu perfectament amb la morfologia del terreny: un espadat de roca de més de cent metres de desnivell. El terme Romegats ha estar entès per etimologia popular en el sentit "d'enfilar-se com els gats", en relació amb la dificultat d'ascensió pel vessant. Tot i la incertesa de l'origen del determinatiu del topònim, l'autor creu més encertada la idea d'entendre Romegats com una deformació del terme romeguera, que és una de les formes populars amb que es coneixen els esbarzers."
Societat catalana de geografia 2001.



Travessem la carena de les Bruixes i en suau baixada arribem al Coll de Romegats. Aquí trobem la Casilla de Romegats. Pertanyent a Sant Sadurní d'Osormort sovint és coneguda simplement per la Casilla. Aquesta casa fou erigida per a desar eines i utillatges dels peons que treballaven en la carretera que porta a Sant Hilari Sacalm. És una edificació de planta quadrada.

Travessem el Coll i anem baixant en direcció al Viaducte de la Font de la Riera, el qual passarem per sota tot seguint la riera de Sant Julià.

FONT DE LA RIERA

Es un lloc bonic, agradable i fresc i que està amenaçat de desaparèixer degut a la ampliació de l'Eix Transversal. Estem rodejats de grossos plataners i l'aigua raja per tots els costats.

Prenem direcció nord per retornar a Sant Julià seguin un camí semi enlairat a mitja Carena i paral·lel a la riera.



Ens estem acostant a la Coma i a sobre d'ella al fons veiem el Pirineu nevat. El panorama és immens, les siluetes de les cingleres del Puigsacalm, el Far, Cabrera, Aiats i darrera seu la neu del Pirineu.











Passem per davant de la Coma i desprès sota mateix de les restes del Castell de Bellpuig.

Aquesta Domus dels Bellpuig, era una casa fortificada del segle XII i és coneguda popularment com el Castell dels Moros. Està situada al cim d'el turó d'el Puig. Fou destruït durant la Guerra Civil contra el rei Joan II. Els murs que resten són del segle XII.

Finalment arribem de nou al Parc de les Set Fonts on ens espera una nova peça de ceràmica en honor de la terrissa de Sant Julià.

XXVIIª CAMINADA POPULAR DE LES GUILLERIES