Collserola Ruta de las Fuentes




.
El Parque de Collserola, con más de 8000 ha, representa una verdadera isla verde en medio de una de las áreas urbanas con mayor densidad de población de la ribera mediterránea. El 50% de la población de Catalunya vive a menos de diez kilómetros del parque, lo que le confiere la categoria de parque metropolitano más grande del mundo, 8 veces más grande que el Bois de Boulogne de París y 22 veces más grande que el Central Park de Nueva York. Los valles de los rios Llobregat y Besós, junto con el llano de Barcelona y la depresión del Vallés, definen los límites geográficos del macizo de Collserola

















Font de la Budellera




Font d'en Canet



La idea de construir un templo en lo alto de la montaña del Tibidabo surge a finales del siglo XIX ante los rumores sobre la construcción de un templo protestante y un hotel-casino, ante lo que una “Junta de Caballeros Católicos” adquiere la propiedad del terreno, cediéndolo en 1886 a San Juan Bosco, de visita entonces en Barcelona invitado por Dorotea de Chopitea, gran mecenas y promotora del proyecto. Surge entonces la idea de hacer un templo dedicado al Sagrado Corazón de Jesús, advocación de moda en aquel entonces gracias al impulso del papa Pío IX, y siguiendo la línea del templo construido en Roma por el propio Bosco (Sacro Cuore di Gesù), así como del famoso Sacré-Cœur de París.


.



La Torre de Collserola es una torre de comunicaciones situada en el Pico de la Vilana (445 m), cerca del Tibidabo (Sierra de Collserola), en el municipio de Barcelona. Desde aquí se realizan la mayoría de los enlaces audiovisuales del área metropolitana y la provincia. Esta torre de diseño futurista dispone de un mirador público en el nivel 10 desde donde se divisa la ciudad de Barcelona. Tiene una altura de 288 metros y fue diseñada por el arquitecto británico Norman Foster y los ingenieros de caminos Julio Martínez Calzón y Manuel Julià Vilardell.


Font de la Salamandra









Fuente Groga





 
 
 
 
Can Puig

Font de Can Puig


Descripció de la font:

Formada per tres mines o galeries que s’endinsen a la muntanya.

La paret frontal, que és ampla i alta ja que revesteix tot el marge, està recoberta d’una exuberant vegetació.

Tan la paret frontal com les mines estan construïdes de totxo vist. Aquestes són de grans dimensions tant pel que fa a la seva alçada con a la seva llargària.

De la seva base en surten unes canonades que deuen proveir alguna bassa de la zona.

És de fàcil accés ja que està tocant a la carretera




Font de San Medi? no es fiable

 
Ermita de Sant Medir

ermita de Sant Medir en el municipio de Sant Cugat del Vallés, es un santuario situado en la sierra de Collserola, donde cada 3 de marzo se celebra el tradicional encuentro de Sant Medir.




Antiguamente se nombraba Sant Emeteri, la ermita es de origen románico, a pesar que, debido a sus reformas, no queda casi ningún vestigio original. En el año 962 se encuentra la primera referencia documentada como propiedad del monasterio de Sant Cugat y por como una de las cinco parroquias del término. Los monjes del monasterio la tuvieron bajo sus cuidados hasta el año 1446.



La popularització de la llegenda de Sant Medir convertí l'ermita en destí de pelegrins. El 1802 es va celebrar el primer aplec de Sant Medir i a partir de 1846 s'hi van afegir romeus de La Vila de Gràcia




A l'interior hi ha uns esbossos originals de l'any 1948 de les pintures murals que l'artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme


L'any 1828, un pastisser, senyor del carrer Major de Gràcia que no disposava de bona salut, va prometre que si es curava, cada 3 de Març, (Festivitat del Sant), aniria cap a l'ermita, i ho faria dalt d'un cavall passejant pel barri anunciant la seva promesa a tothom.




Als darrers anys ho va fer en companyia dels seus familiars i amics, després veient l'èxit de participació, el Diari de Barcelona de 4 de Març de 1853 va proclamar l'importància de la festa, reunint aixì fins a més de 300 persones. Actualment la romeria es fa amb cavalls, carros i caleses i els romeus van repartint caramels i dolços pel barri que es tanca al transit des de el matí fins al vespre.



Des de llavors cada 3 de Març els romeus van de Gràcia fins l'ermita de Sant Medir on fan la cloenda de la festa amb un gran berenar i commemoració d'actes.






Los componentes de la caminata






En Barcelona, y en diversas comarcas de Cataluña, persiste la devoción a San Medín, como se ha indicado, y le veneran como Copatrono, al lado de San Isidro, los hortelanos y agricultores. En la ciudad, una de las nuevas parroquias lo tiene por titular y ha levantado en su honor un magnífico templo

















Can Borell












El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons un anàlisi dendrològic va germinar a l'any 1774).




L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri.




El 1997 hi va haver un intent de tallar l'arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d'una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de recolzament el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut.


En els darrer anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi. A més a més perquè es troba tot just a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola





Hacia el siglo IV, en el lugar donde hoy se encuentra el Monasterio de Sant Cugat, ya se encontraba una fortaleza romana, posteriormente conocida como Castrum Octavianum, que protegía el cruce de la Vía Augusta con la vía de Egara (Tarrasa) a Barcino (Barcelona). La tradición cristiana sitúa en este lugar donde, en el año 313 fue martirizado Cucuphas (Cucufato, Cugat en catalán), venido de África para predicar la fe cristiana en territorio romano. La construcción del monasterio en el siglo IX contribuyó al crecimiento del pueblo durante la edad media. A principios del siglo XX, la llegada de los ferrocarriles de Cataluña (en 1917) indujo que el pueblo cambiara su carácter rural por uno más urbano y estival, con la creación de varios núcleos de casas de veraneo. Durante la República, entre 1936 y 1939 el nombre oficial de la población fue Pins del Vallès



















.






































 
Anar al principi