XIª CAMINADA POPULAR DE VILADOMIU NOU 2011

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 21,24 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 628 metres, baixant: 676 metres.
Altitud mínima: 420 metres, màxima: 679 metres.

Sortim de la Plaça de Viladomiu Nou. Començarem amb una vista general de Viladomiu Nou: l'església, els habitatges, la torre, la fàbrica... Iniciem el camí enfilant cap el riu, tot resseguint la Ruta de les Colònies, marcada amb les franges blanques i grogues dels PR.



Viladomiu Nou era una colònia tèxtil molt activa entre 1880 i 1982. Està situada en un lloc prominent, gairebé encerclada per un encaixat meandre del Llobregat, aigües avall de la confluència amb la riera de Biure. Aquest indret era antigament anomenat Clau de Sant Marc perquè correspon a un racó de terme o apèndix del municipi de Gironella: cal aclarir que darrerament el Termcat ha recuperat el mot tradicional "clau" per al llenguatge geopolític de les delimitacions territorials amb el significat descrit.

El sender surt a la carretera del Guixaró i la seguim per la dreta durant uns quants metres. A continuació agafem unes escales a l'esquerra que ens baixen a la Fàbrica. Travessem l'espai d'aquesta i ens dirigim cap al canal.

EL CANAL DE VILADOMIU NOU

El Canal era una de les infraestructures més importants de les Colònies tèxtils. La resclosa que hi ha al canal, atura l'aigua del Llobregat i la condueix cap a la fàbrica. Allà hi ha la turbina que, en moure's per l'aigua, produeix l'energia mecànica i elèctrica necessària per moure les màquines tèxtils. Els canals també servien per regar els horts i quan no hi havia safareig servia per fer la bugada.

A continuació arribem a la Palanca de Viladomiu Nou que ens permetrà creuar el Llobregat.

LA PALANCA DE VILADOMIU NOU

Aquest tram del camí és molt humit, l'obaga de la Costa del Guixaró i el riu Llobregat omplen amb un alt grau d'humitat tota la zona. D'aquest punt arrenca un sender, entre petits horts i arran de riu, que segueix un itinerari de natura. Nosaltres seguirem les marques del PR enfilant-nos per l'antic camí del Pla del Romaní. Continuem rodejats de vegetació xopa d'aigua: boixos, verns, pollancres... Quant arribem a l'alçada de la Resclosa de Viladomiu Nou, el sender enllaça amb una pista que seguirem cap a la dreta. Val la pena parar-se un moment, al costat d'un dels camps de Cal Lluent, per gaudir de l'extraordinari paisatge que se'ns presenta, al nostre darrera, amb el riu encaixonat i la vista dels principals elements de la Colònia de Viladomiu Nou.



Anem pujant i creuem algunes pistes, entre un bosc en regeneració. Gairebé la totalitat del terme es va veure afectat pel gran incendi del juliol de 1994 que va cremar una gran part dels termes municipals del Baix Berguedà. El bosc original de la zona era format per boscos d’alzina carrasca i roures martinencs, en regressió des de començaments del segle XX, i per boscos de pinassa, pi blanc i clapes de pi pinyer. Tot aquest paisatge va quedar calcinat.

El sender s'acosta a la Baga de les Canals i de nou la vista sobre Viladomiu Nou s'eixampla i ens deixa veure més espais de la Colònia.

Al capdamunt de la pujada arribem al Pla del Romaní. En aquest punt la sentor que ens arriba en trepitjar les petites mates, confirma el nom d'aquest pla ja que predomina la brolla de romaní. Les petites bosquines que sobrevisqueren a l'incendi, constitueixen un refugi perfecte per els esquirols i els ocells insectívors. Enllacem amb la pista forestal que porta a Palau de Biure. La seguim cap a la dreta. La pista ascendeix suaument, primer en direcció sud i més tard ho fa cap al nord-est. A l'esquerra anem observant els camps de cereals, en aquests moments una mica daurats; i a la dreta la modesta Serra Alta de Palau. En apropar-nos a les granges de Palau ens donen la benvinguda uns bonics exemplars de vaques de carn.



Finalment la caminada arriba a Palau de Biure.

PALAU DE BIURE

Aquest veïnat pertany al terme d'Olvan i està situat a l’extrem sud del mateix, molt a prop de Puig-reig. La masia de Palau és una gran construcció fruit de diferents etapes edificatives; hi destaca la torre de finals de l'època medieval, amb obertures gòtico-renaixentistes i espitlleres. La seva coberta és a quatre vessants i està formada per tres plantes. Actualment ocupa la part central de l'edifici i fa les funcions d'escala de comunicació vertical entre les diferents plantes de la masia. Adossada a la torre de planta quadrada es va edificar una gran casa de planta rectangular, orientada a migdia, amb el carener perpendicular a la façana i un ràfec amb quatre filades de teules girades i rajols plans. L'excel·lent restauració efectuada l'any 1979 va afectar a tot el conjunt de la masia destacant els espais més nobles situats a la primera planta: la sala, amb una gran xemeneia, que conserva el paviment original de cairons de 20x20 centímetres i que ocupa una gran part del cos central de la masia, i les habitacions i alcoves que flanquegen la sala. El segon pis de la masia fou adaptat com a vivenda.



La masia de Palau de Biure es troba documentada des del segle XII, però les restes de ceràmica trobades, del segle VII-IX, confirmen un poblament molt més antic; la primera notícia documental és de l'any 1121. En el capbreu de Sant Pere de la Portella de l'any 1348 s'esmenta l'existència de dos masos, Palau Sobirà i Palau Jussà, ambdós a la parròquia d'Olvan, la qual cosa permet identificar-los com la masia i la masoveria actuals. Es tracta d'una de les gras masies de la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia.

Quant hi ha prosperitat al camp, sempre es manifesta en ampliacions i millores de les velles masoveries i en la construcció de noves; n'és un bon exemple el fet que les masies més grans basteixen durant el segle XIX les seves capelles particulars, i fins i tot senzills oratoris incorporats en un espai de la planta del habitatge. Aquest és el cas de les capella de Palau.
La capella de la Mare de Déu de la Pietat de Palau, es troba situada a la part nord-est de la masia, aprofitant l'angle del pati. La capella devia servir únicament per les funcions religioses de caire familiar. Es un senzill edifici de planta rectangular amb la porta de pedra adovellada i orientada a migdia. Damunt de la porta hi ha un medalló rectangular amb l'anagrama marià envoltat de dues rosetes i coronat a la part superior i la data 1854.

MASOVERIA DE PALAU DE BIURE

La masoveria de Palau, bastida entre la pallissa i la masia, al sud de la casa principal, és una torre de dos pisos coberta amb teulada a dues vessants i el carener paral·lel a la façana amb el ràfec de dues fileres de teula girada i maó pla. Presenta poques obertures, la major part adovellades amb pedra sorrenca als murs de migdia i llevant, de mides reduïdes i recolzades damunt d'ampits, i espitlleres per facilitar la defensa. Únicament sobresurt un finestral al segon pis, adovellat; a tramuntana i migdia, prop de la coberta, s'obren un seguit d'arcades formant una galeria d'arc de mig punt damunt de pilastres. Les cantonades són de carreus més ben tallats. La torre sembla una construcció baixmedieval, un exemple de masoveria fortificada vinculada a la masia.

LA PALLISSA DE PALAU

A l'oest de la masia de Palau i perpendicular a la façana, s'aixeca una pallissa de grans dimensions. De planta rectangular, amb planta baixa i pis, coberta a dues vessants damunt de cavalls i llates de fusta, i el carener perpendicular a la façana. El ràfec és d'una sola filera de maó pla. Obrada amb pedra sorrenca mal col·locada, excepte a les cantonades on hi ha carreus més ben treballats. La seva característica més notable és el gran finestral central d'arc de mig punt que arrenca des del primer pis, fet amb pedra sorrenca picada llevat de la part superior, que és feta amb maons.
A la planta baixa s'observen les empremtes d'una porta que fou paredada i convertida en finestra, i un guarda-roda a la cantonada sud-oest de l'edifici.

Deixem Palau i ens dirigim cap al sud-est. Si mirem cap a llevant veurem la silueta del Santuari de la Guàrdia.



El Santuari es troba situat al nucli de la Guàrdia de Sagàs, en un cim de la serra de Biure, a 630 metres d'alçada. Al trobar-se enlairat ofereix unes àmplies panoràmiques del Berguedà. Al santuari, s'hi venera la imatge de la Mare de Déu de la Guàrdia, un exemplar de fusta policromada de finals del segle XIII o començaments del XIV, que encara conserva trets romànics. El 1698 s'estableix la parròquia de la Mare de Déu de la Guàrdia, de la qual passaran a dependre les parròquies de Biure i Valldoriola.

La caminada continua i arriba a la carretera de Santa maria de Merlès a Puig-reig. La seguim uns metres cap a l'esquerra fins agafar una pista a la dreta i en arribar a la Font de Vilanova, ens desviem cap a aquesta masia. Al passar pel Camp de l'Alzina Grossa s'ens presenta el conjunt d'edificacions del mas Vilanova.



El camí, després d'una suau pujada, ens porta al mas Vilanova.

EL MAS VILANOVA

El mas Vilanova és una centenària casa pairal situada al Baix Berguedà. Des de fa generacions s'hi desenvolupa l'activitat agrícola i ramadera complementada amb l'agroturisme a la Masoveria Vilanova. Actualment és un gran complex de masies dedicades al turisme rural.

Fa estona que estem recorrent terres del terme de Sagàs. Les principals entitats de població són els pobles de Sagàs i la Guàrdia i els veïnats de Valloriola (també anomenada Valldoriola) i Biure (totes dues es consideren compreses dins de la població de la Guàrdia); la segona també és denominada Sant Martí de Biure. Continuem la caminada seguint el camí de Vilanova cap al sud-est. Després duna lleugera pujada arribem al nucli de Valldoriola.

SANT ESTEVE DE VALLDORIOLA O GAMISSANS

El veïnat, l'antiga parròquia i quadra de Valldoriola, al sud del terme de Sagàs, està situada al cim d'un serrat que domina el Llobregat. La seva antiga església parroquial, dedicada a Sant Esteve, és actualment sufragània de Santa Maria de la Guàrdia. L'església, en origen romànica, ha estat molt modificada. Actualment encara podem veure els afegits al campanar i l'absència d'absis, doncs en el seu lloc hi ha una paret llisa amb un òcul rodó.



Aquí recuperarem les forces amb un bon esmorzar al davant de l'església romànica, encerclada per dues masies, que a continuació visitarem.



Prop de Sant Esteve, més cap al sud, hi han dues masies. Una d'elles és l'actual masia de Gamissans, que el 1312 tenia parròquia pròpia dedicada a Sant Andreu, la qual era regida pel mateix capellà de Santa Maria de la Guàrdia i de Sant Esteve de Valldoriola. És una casa grandiosa que durant la darrera guerra carlina hostatjà uns tres-cents homes de les forces carlines. Hi tingué lloc una reunió important dels seus caps a la qual assistiren els infants don Alfons i doña Blanca.
La situada més a l'oest, Cal Teixidor, té una inscripció a la llinda de la porta que n'identifica l'any de construcció: 1671.



En acabar de tafanejar per aquest petit veïnat, reemprenem la caminada marxant cap a llevant. No haurà passat gaire estona que arribarem a una cruïlla de camins. Aquí tindrà lloc la separació de les caminades, la curta marxa cap a la dreta en direcció Casa Ponça; mentre que la llarga continua per l'esquerra cap al nord. En la següent bifurcació, situada entre Terracuques a la dreta i el Bosc de Vilanova a l'esquerra, seguim per la dreta. En aquest punt ens trobem el més a prop possible, en aquesta caminada, del Santuari de Santa Maria de la Guàrdia. Aprofitem per gaudir-ne amb l'ajuda de la càmera.

Anem avançant per la pista, ara de baixada, tot revoltant la zona de Terracuques. Deixem a la dreta un trencall que s'endinsa al Bosc de Gamissans i que porta al Turó de la Creu de la Carbassa. Comencem a veure senyals d'un antic GR i ens endinsem en la zona del Bosc de Boencs. Actualment es mantenen els noms, però no així el paisatge després de l'incendi que ho arrasà tot. De totes maneres això canviarà a mida que ens endinsem en la vall de la Riera de Merlès.



La pista està en força malt estat i anem baixant tot fent giragonses en direcció sud-oest. Posteriorment seguim paral·lels el Barranc de Cal Tomàs. Veiem a l'esquerra les runes del mas de Cal Tomàs i aleshores en el proper revolt, deixem la pista i seguim un corriol de front sense perdre la direcció sud-oest. Ens anem apropant a un dels paratges més bonics de la comarca: la Riera de Merlès. Des del segle X la riera de Merlès, era el límit fronterer entre el comtat de Berga i el d'Osona, i entre el bisbat d'Urgell i el de Vic.



El paisatge ha canviat totalment. La verdor i la humitat s'estén per tot arreu i el silenci es absolut. Caminem de pla seguint la riba dreta de la riera. En aquesta part baixa la vall es troba encaixonada. Al peu de la riera o prop d'ella s'hi van aplegar una població que vivia dispersa en masies i que es dedicava a l'agricultura i la ramaderia. Ens acostem a la vora de la riera per poder fotografiar-la, ja que el camí passa una mica apartat.

La riera oferia bones possibilitats per viure (aigua, pesca, possibilitats de conrear productes d'horta, bones comunicacions, etc.) i s'hi varen construir molins, de molts dels quals només se'n conserven els forats excavats a la roca on s'encastava la resclosa de fusta. Molts d'aquests molins es van ampliar als segles XVII i XVIII i van funcionar fins després de la Guerra Civil. La petita casa de la Molina és un record d'aquesta vella activitat molinera a la riera de Merlès, de la qual només s'ha conservat el topònim. Seguim la riba de la riera i arribem a l'alçada del Pont de la Molina que uneix els dos costats.

PONT DE LA MOLINA

Seguim la pista forestal que comença a ascendir suaument i a allunyar-se de la riera. Passem els Camps de la Molina i més endavant els de Cal Pallot. La vall s'ha anat eixamplant i comencem a veure conreus i camps de cereals. Finalment arribem a Cal Pallot

CAL PALLOT

El mas que avui veiem, presenta un aspecte d’absolut abandó i ruïna, observem en el cantó de llevant un forn adossat a l'edifici com a únic element que podem destacar.



El nom de "pallot" etimològicament semblaria que prové de palla, però l'espai on es troba el mas, es un lloc enclotat a la vall de la Riera de Merlès on el terreny pla escasseja i per tant difícilment es podien conrear cereals. En comptes d’això, es poden veure totes les pendents fins a la carena, plenes de feixes. És evident que eren fetes pel cultiu de la vinya. Igualment al bosc rebrota la vinya per tot arreu.
Quant es refereix al "pellot", s'està referint a un odre o bot de pell (no de fusta). D'aquí que etimològicament Pallot vingui de pell. La documentació històrica també ho confirma doncs fins a finals del segle XIX, amb l'arribada de la fil·loxera i de les colònies tèxtils, aquesta finca era una de les mes productives de vi del Baix Berguedà. Encara recorden, la gent mes gran, els troncs horitzontals o estenedors, on s’anaven estenent els pellots perquè s'assequessin i no fermentessin mes fins a la propera tardor on es tornarien a omplir.
Precisament la quantitat d'aquests indicaria que era un lloc d'alta producció i especialment excepcional, ja que de masos amb varies sitges n'hi ha varis, però a Cal Pallot, hi consten entre quinze i vint.



Continuem per darrera la casa en direcció sud, pel mig de bosc fins a anar a parar a un llom de pedra sorrenca. Excavades a la roca veiem una sèrie de sitges i tombes antropomorfes força interessants.

LA NECRÒPOLIS DE CAL PALLOT

Els humans des de sempre han enterrat els seus morts per les seves creences sobre el món sagrat. Al costat mateix de l’església de Sant Andreu de Cal Pallot hi ha un conjunt de tombes antropomorfes que formen una interessant necròpoli excavada sobre la pedra. Aquestes tombes daten del 2000-1500 a.C., de l'Edat del Coure, i són unes restes de la cultura megalítica, un lloc d'enterrament. Tal i com diu el seu nom, són tombes a la pedra formades per un forat amb forma humana. Amb el pas dels anys les roques s'han fragmentat i això explica el seu estat. També cal dir que per a fer l'ermita es van utilitzar aquestes roques, i per això no se sap exactament l'extensió original del cementiri. Aquest model de sepultures excavades a la roca, es troba en els llocs on per les seves característiques, roques sorrenques o calcaries, no eren necessàries eines especials per a foradar la roca.

Aquestes tombes les podem trobar de forma aïllada o agrupades formant cementiris, situades de vegades en llocs aïllats, o prop d’esglésies (que en alguns casos possiblement s’aixecaven posteriorment en aquell lloc pel seu caràcter sagrat) o fins i tot a prop de les cases. El cristianisme ha volgut explicar la orientació d'est a oest de les tombes amb el sentit de que d'aquesta manera el difunt podia veure Terra Santa; el cert és que aquesta posició garanteix el màxim temps d’insolació, i redueix conseqüentment el temps de descomposició dels morts. Aquesta pràctica, anterior al cristianisme, conviu amb ell durant un llarg període, fins que s’imposen els enterraments en terreny sagrat.

Una sitja és un clot profund a la terra (una cavitat subterrània) destinat a guardar-hi productes collits del camp, especialment cereals. En el cas de la necròpolis de Cal Pallot, hi trobem algunes sitges excavades a la roca. El seu funcionament era molt senzill: un cop feta la collita, el gra es guardava en aquests dipòsits; després es cremava palla per treure l'aire i es col·locaven al damunt unes tapadores fetes de ceràmica, d'aquesta manera es garantia una certa conservació.

ERMITA DE SANT ANDREU DE CAL PALLOT

Sant Andreu de Cal Pallot és una antiga ermita romànica situada vora la masia de Cal Pallot i a prop de la riera de Merlès, que ens queda a sota. Data del segle XII. El seu interior conserva restes de pintures romàniques, possiblement del cercle del Mestre de Lluçà. Durant tota l’època medieval era coneguda amb el nom de Sant Andreu de Gamissans i aquest nom es mantingué fins al segle XVIII.



L'església està constituïda per una nau rectangular coberta amb una volta de canó i un absis semicircular a llevant. Està il·luminada per dues finestres de doble esqueixada, l'una al centre de l'absis i l'altra al mur de ponent. La porta d'entrada és al mur de tramuntana, fet força insòlit en les esglésies romàniques: i sobretot en aquest cas en què al mur de migdia no hi ha cap obstacle que dificulti la seva obertura. Aquesta porta és de mig punt, formada per dos arcs adovellats rematats per una arquivolta que fa de guardapols de la porta. A la façana principal, podem observar que la meitat del campanar no hi es visible: el 1975 un llamp hi impactà, malmetent la volta de la nau, la coberta de l'absis i va ensorrar parcialment el campanar.



En aquest espai romànic ens trobem també amb un avituallament de l'organització. Després de contemplar tot aquest conjunt tant interessant agafem la pista en direcció al nord, remuntant i passant a prop de Cal pallot. Continuem enfilant-nos carena amunt i passem a tocar de la Caseta Negra. Deixem uns coberts a l'esquerra i arribem a una bifurcació de camins. Tombem a l'esquerra i seguim la pista que es el Camí de Puig-reig en direcció a ponent. Al cap d'una estona, deixem el camí i agafem un corriol a l'esquerra que marxa planer cap al sud, paral·lel al Serrat de la Cua de la Guilla. Durant aquest tram gaudirem d'àmplies vistes sobre la vall de la Riera de Merlès i els masos de Cal Pallot i de la Caseta Negra.



Quant arribem a l'extrem del Serrat i el camí que seguíem continua planer, nosaltres agafem a la dreta un corriol que s'enfila, en forta pujada, per recorre la carena del Serrat de la Cua de la Guilla. En arribar a dalt anem avançant cap al nord, seguint el llom de la carena. El recorregut, tot i en pujada, ara és més suau. L'escassa vegetació que hi trobem ens permet gaudir de molt bones vistes del erguedà sud i oest. Destaca sobretot Puig-reig i la vall del Llobregat.

Aquest serrat té el seu punt més elevat en un turonet de 636 metres d'alçada. La vista del Baix Berguedà és de les més àmplies que hem trobat en aquesta zona.



Baixem una mica per l'altre cantó i de seguida ens trobem amb el tercer avituallament, en el Camí del Bosc del Teixidor.



Reemprenem la caminada seguint la nova pista cap a l'esquerra, de primer moment tot planejant. De nou bones vistes de Puig-reig i la vall del Llobregat.

Després de diversos revolts arribem a la zona de Les Comes on destaca una senyera. Un estret corriol envoltat de punxosos garrics, ens permet acostar-nos a un petit llom de roca on hi trobem la instal·lació d'una rampa que deduïm serveix per llançar-se amb parapent.



No cal dir que les vistes, des d'aquest punt privilegiat, tornen a ser magnífiques.

Retornem a la pista que seguíem i continuem per l'esquerra, cap a tramuntana. A poc a poc anem perdent alçada i ens anem apropant al punt d'inici de la caminada.

La pista es fa llarga i la calor comença a fer-se notar. Les papallones ho adverteixen i resten quietes damunt les plantes, el que permet fotografiar-les tranquil·lament.






Família: nimfàlids

Gènere: argynnis








Família: licènids

Gènere: polyommatus

Nom comú: blaveta




Aquesta pista forestal arriba a l'alçada de Cal Colom on hi trobem l'avituallament més esperat de cada any: el de la síndria. Amb aquesta calor, que bé que va un fresc i sucós tall de síndria.

Després de refrescar-nos ens toca continuar. Arribem de nou a la carretera de Santa Maria de Merlès a Puig-reig, la seguim uns metres per la dreta fins agafar una pista que surt a l'esquerra. Travessem la Serra Alta de Palau i ja per sobre de Cal Prat, Cal Rovira i del Guixaró resseguirem la Costa del Guixaró. Bones vistes de la Colònia de Viladmiu Nou i del meandre del Llobregat. Podem observar perfectament des de l'alçada tots els elements típics d'una colònia tèxtil.

LA TORRE DE L'AMO

Per a tothom, la torre de l'amo era el millor edifici de la colònia, tant per dintre com per fora. Normalment, es construïa en un punt que tingués bona visió de la colònia, i també per que per l'exterior se la pogués contemplar. La torre també servia de segona residència i per fer negocis.
A Viladomiu Nou la Torre de l’Amo data del 1902 i ha estat restaurada i convertida en centre d’interpretació de les colònies tèxtils del Llobregat. L’espai ha estat museïtzat incorporant diversos elements audiovisuals per tal d’introduir alguns aspectes de la història de les colònies i del moviment obrer, fent èmfasi en la Setmana Tràgica. Val a dir que durant un temps els dos germans Viladomiu senyorejaren un bon tros del Llobregat, atès que el 1929 ampliaren el negoci amb la compra d’altres dues colònies: el Guixaró de Casserres i cal Marçal de Puig-reig.
Per la seva estructura, la torre de Viladomiu Nou és semblant a una gran masia amb galeries, que consta de tres cossos, amb el central més ample que els laterals, i una sala central al pis. És un edifici, com la fàbrica i l'església de la colònia, fet amb pedra, la qual obtingueren de les pedreres de pedra calcària, obertes a tocar del Llobregat.



La torre, que no estava pensada per ser la residència fixa dels Viladomiu, tenia una doble funció: casa d'estiueig per a la família i espai on dormir quan els amos pujaven a la fàbrica, des de Barcelona, per controlar que tot funcionés correctament. Per tant, els amos de Viladomiu no vivien a la colònia. Els que sí que hi vivien eren els directors de la fàbrica, els homes de confiança de l'amo.
A mesura que va anar avançant el segle XX, els amos de Viladomiu Nou tendiren a utilitzar menys la torre, però aquesta es va mantenir sempre neta i polida, ben equipada i a punt per a rebre els amos. Malauradament, amb la crisi i tancament de la fàbrica, durant els anys vuitanta, la torre patí un procés d'abandonament; situació que s'agreujà quan va caldre vendre els mobles, els testimonis muts d'una llarga història.

L'ESGLÉSIA

L'església és un dels elements més típics de les colònies industrials. La majoria presenten unes característiques medievalistes, pròpies de l'època en que s'edificaven: segle XIX i començament del segle XX.

LA XEMENEIA

Quasi totes les colònies mantenen encara dreta la seva xemeneia de maó vermell retallant el paisatge, símbol arreu de la industrialització. La presència de xemeneies pot sorprendre en unes colònies tèxtils situades a la vora del riu per aprofitar l'aigua, però el riu Llobregat és de cabal tant irregular que en èpoques de sequera l'energia de l'aigua no era suficient per a fer anar les fàbriques a ple rendiment i llavors el carbó es feia servir com a font d'energia complementaria, d'aquí l'origen de les xemeneies.

Finalment el nostre camí enllaça de nou amb l'itinerari d'anada a l'alçada del Camp de Cal Lluent. A partir d'aquí i fins arribar al punt de sortida seguirem el mateix recorregut que a l'anada.

Conillets (Antirrhinum majus)
Arribant de nou a la Plaça de Viladomiu Nou ens espera un abundant aperitiu com a cloenda d'aquesta caminada.

11ª CAMINADA POPULAR DE VILADOMIU NOU