INAUGURACIÓ ITINERARI SL-C 53 A SANT PERE DE VALLHONESTA


Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives

Distància recorreguda: 7,22 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 263 metres, baixant: 355 metres.
Altitud mínima: 185 metres, màxima: 368 metres.

Agradable passejada per camins i corriols del sector oriental del terme de Sant Vicenç de Castellet, en la qual gaudirem de diferents elements del patrimoni arquitectònic, cultural, natural i paisatgístic del sector de Vallhonesta, amb vistes excepcionals del Pirineu. Aquesta caminada serveix per donar a conèixer el nou itinerari senyalitzat entre Sant Vicenç de Castellet i Sant Pere de Vallhonesta (SL-C 53).

Primera senyal informativa del nou itinerari SL-C 53 a la Plaça de l'AjuntamentSortirem de la Plaça de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet. En una de les seves parets hi trobem el primer senyal d'aquest nou itinerari, amb un esquema del recorregut, el perfil i els principals punts d'interès. Seguim pel carrer del Mestre Aubert i travessem per un túnel la línia de tren Barcelona-Manresa. En sortir a l'altre costat, tombem a l'esquerra seguint el Passeig de Pau Casals. Més endavant girem a la dreta pel carrer Puigmal que comença a enfilar-se de valent. Entrem al típic veïnat del raval de Roques Altes, enllaçant amb la Pujada de les Roques on veiem a l'esquerra la masia del segle XVIII de Cal Putxet, actualment un restaurant.

Senyal compartit del GR 4 i SL-C-53En arribar a les últimes cases, una d'elles és Can Gepic que ens queda a l'esquerra, seguim el camí que s'enfila entre conreus i que correspon al camí de Sant Jaume de Vallhonesta. A la nostra esquerra queda el torrent de Font Saiola. Més endavant se'ns ajunta per l'esquerra una pista provinent de Sant Vicenç de Castellet. Nosaltres seguim remuntant en direcció a l'autopista de Montserrat.


Montserrat des del pont de l'autopistaMontserrat des del pont de l'autopista

En arribar al pont de l'autopista, si ens girem cap a ponent, veurem una bona panoràmica amb Montserrat de fons. A continuació creuem l'autopista i tombem a l'esquerra seguint una pista que ens portarà fins a la cruïlla de la drecera de Can Noguera i Can Miqueló. Planegem una estona en mig de camps de conreu, tot just verdejants. Uns centenars de metres més endavant, abandonem la pista per agafar la drecera de Can Noguera que s'enfila per l'esquerra. Anem guanyant desnivell entre pins i alzines. De tant en tant trobem petites balconades que ens obren les vistes sobre la masia de Can Soler i tota la vall.

La masia de Can Soler i MontserratLa masia de Can Soler

Quant s'acaba la pujada enllacem amb una pista transversal. Tombem a l'esquerra i de seguida ens trobem amb la masia de Can Noguera.

CAN NOGUERA

Can NogueraCan Noguera amb Montserrat al fonsCan Noguera amb Montserrat al fons

En aquest punt hi ha una confluència de diversos camins. Nosaltres seguirem el segon per la dreta. Passem sota Can Miqueló. El camí ascendeix molt suaument tenint a l'esquerra el torrent de Can Noguera i a la dreta la Serra de Vallhonesta. Arribem al mirador de la Serra del Ginebral.

MIRADOR DE LA SERRA DEL GINEBRAL

Plafó informatiu al mirador de la Serra del GinebralEn aquest punt s'ha instal·lat el primer plafó informatiu d'aquest nou sender SL-C 53. Ens informa del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, ens indica el Prepirineu que es pot veure des d'aquest punt, i ens parla de Sant Jaume i Sant Pere de Vallhonesta.

Montserrat des del mirador de la Serra del GinebralEl mirador de la Serra del Ginebral

Des del mirador i cap al nord, podem veure les dues grans serralades del Cadí-Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, que formen una impressionant barrera muntanyosa, allargada de ponent a llevant en una extensió d'uns trenta quilòmetres, a la divisòria d'aigües del Segre (Cerdanya i Alt Urgell) i del Llobregat (Berguedà-Solsonès).

Situació de les principals serres del PrepirineuA continuació, el corriol tomba el llom de la Serra de Vallhonesta i se'ns presenta per primer cop la imatge, a contrallum, de Sant Pere de Vallhonesta. A la nostra esquerra i enfonsat corre el Torrent del Rubió.

El conjunt de Sant Pere de VallhonestaEl nucli de Vallhonesta, que va ser agregat al terme de Sant Vicenç de castellet l'any 1850, tenia la seva principal activitat en el cultiu de la vinya, del qual en testimonien les construccions de pedra seca que encara s'hi troben. Abans d'arribar a Sant Pere de Vallhonesta, en un camp proper, veiem una típica barraca de vinya.

SANT PERE DE VALLHONESTA

Campanar de Sant Pere de VallhonestaVallhonesta és l'origen de la població actual de Sant Vicenç de Castellet, un nucli rural que fa mil anys ja existia i era habitat. Dedicat de forma gairebé exclusiva al conreu de la vinya, fins a mitjan segle XIX es va mantenir com a municipi diferenciat del de Castellet. Vallhonesta conserva encara el seu caràcter rural i la seva ubicació l’ha consolidat com una de les portes d’entrada del parc natural de Sant Llorenç del Munt i i l’Obac.

Església de Sant Pere de VallhonestaPlafó informatiu a Sant Pere de VallhonestaFaçana nord de Sant Pere de Vallhonesta

El nucli rural de Vallhonesta conserva una part molt important del patrimoni del municipi. En destaca l’ermita romànica de Sant Pere, construïda el segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII, amb quatre finestrals. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. A l'interior s'hi conserva un sarcòfag romànic.

Part de l'absis i escala exterior enderrocada de l'església de Sant Pere de VallhonestaL'absis de Sant Pere de Vallhonesta

L'església consta d'una sola nau, amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes, i una finestra al mig, d'arc de mig punt, cobert amb volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit.
L'element més singular és el campanar, a ponent, que forma quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte el mur de l'església. Les quatre obertures estan cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha una espitllera central. Durant la Guerra Civil es va malmetre el campanar en treure les campanes amb dinamita.

Campanar de Sant Pere de VallhonestaCampanar de Sant Pere de VallhonestaPintures murals a Sant Pere de VallhonestaPintures murals a Sant Pere de VallhonestaDestaca a l’interior de l’absis algunes restes de les antigues pintures murals que la decoraven. Hi veiem pintures vermelles de tema geomètric o floral estilitzat i un cel estrellat, de color blau amb estels daurats. L’estat deplorable d’aquesta última pintura més moderna, ha permès que quedi al descobert l’estrat més antic, el d’època romànica. La decoració d’aquesta etapa s’estén, a més de la volta de l'absis, per tot el mur lateral de l’absis on es pot veure clarament. Aquesta pintura es troba sobre un arrebossat fi. Dibuixa unes quadrícules de color gris, imitant carreus ben tallats que simulen l’aparell d’un mur amb les juntes desplaçades; dins les quadrícules hi ha un motiu vegetal format per una tija vertical de la qual surten fins a sis tiges, tres a cada costat, i formen cada una d’elles una voluta, tots en colors gris i vermell. Completen la decoració de les quadrícules, petits cercles i punts dels mateixos colors i ziga-zagues irregulars que ressegueixen les quadrícules. En conjunt són molt rudimentàries i de treball groller.

Vista interior de Sant Pere de VallhonestaVista interior de Sant Pere de Vallhonesta

Observem al mur de tramuntana l'afegitó d'una sagristia també tardana on s'hi accedeix a través d'una porta des del costat esquerra interior del absis. La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per una altre volta tardana recolzada sobre dos arcs formers adossats interiorment als murs de la nau, per aixó l'interior és força més estret que l'exterior.

Portalada de Sant Pere de VallhonestaLa portalada s'obre al mur de migjorn, és d'arc de mig punt adovellat, i va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent. A la part final de l'església hi havia un cor modern al qual s'hi accedia per una escala al costat de la porta. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que ara es troba a l'exterior de l'església. A l'interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i un altre a Sant Josep.

CAL CAMPANER

Cal CampanerAquesta casa es troba al costat de l’església de Sant Pere de Vallhonesta i feia les funcions de casa del capellà i rectoria de l’ermita. És una masia d’estructura senzilla, consta de planta i pis, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s’obre a llevant. L’interior és de dues crugies perpendiculars a la façana i l’estructura s’ha modificat, per ubicar un refugi amb una habitació amb lliteres al primer pis i menjador a la planta baixa. A la banda de ponent hi ha les restes de la part més antiga de la casa. Es tracta de tres crugies paral·leles a la casa existent. La que queda al centre tan sols té planta baixa, essent utilitzada ara com a terrassa accessible des del primer pis de la casa.

Rètol a la façana de Cal CampanerPlafó informatiu sobre Cal Campaner

El mur del costat nord barreja filades d’opus spicatum amb filades d’obra horitzontal. El mur de tramuntana i el de ponent també presenten filades d’opus spicatum alternades amb filades horitzontals. També podem observar la presència d'un arc diafragma apuntat que es conserva en bon estat. En l’angle nord-oest, hi veiem l’estructura d’una tina de la que resta el cup que actualment s’utilitza com a dipòsit d’aigua de pluja. És una tina quadrada i l’interior és folrat amb cairons. Per la seva part exterior hi podem observar la boixa arran de terra, per on hi treien el vi.

Mur amb restes d'opus spicatum a Cal CampanerLateral de la tina quadrada amb la boixa arran de terra a Cal Campaner

El mur que tanca el conjunt de la casa pel costat nord és compacte, de blocs de pedra ben tallats i de mides bastant uniformes, amb una espitllera a la part central baixa. Això ens mostra que va ser fet tot d’una vegada, essent un dels més antics de la casa.
Des de l'any 1980 en que és gestionat pel Centre Excursionista de Sant Vicenç, la restauració, tant de la casa com de l'ermita, no ha parat. Volem destacar aquesta important tasca, junt amb la de repoblació forestal iniciada després dels incendis, que estan duent a terme els amics del centre dedicant-hi diners i molt de temps.

Parlament d'en Jaume Masats, primer tinent d'alcalde de Sant Vicenç de Castellet. Al seu darrera el pastisser Miquel Vila, inventor de les pedres i llosesActe d'inauguració del sender local

En acabar la visita el regidor de Medi Ambient de Sant Vicenç de Castellet, Jaume Masats, ens va explicar la intervenció feta per la senyalització de l'itinerari i va donar les gràcies a tots els assistents. Tot seguit, es van servir "pedres i lloses", unes galetes tradicionals del municipi.

Parlaments per la inauguració del senderPedres i lloses de Sant Vicenç de Castellet

L'any 2001 amb motiu de la celebració del Mil·lenari de Sant Vicenç, es va convocar un concurs per escollir un producte típic de la població. El guanyador va ser una combinació de galetes amb nom, Pedres i lloses, creades pel pastisser santvicentí Miquel Vila.
Hem pogut parlar amb en Miquel i la seva dona i ens han explicat que es tracta de dos tipus de galeta. La pedra té forma rectangular i la llosa té forma triangular. De diferents sabors, encara que estan fetes de la mateixa pasta. Així, la pedra conté també pols de cacau i en canvi la llosa porta licor. La massa, tal i com ens explica el pastisser Miquel Vila, amb més de 40 anys d'experiència en la pastisseria, es fa amb una barreja de sucre, ous, farina, mantega, pols d'ametlla i llevat. L'originalitat del producte recau amb el lligam que té amb l'entorn de Sant Vicenç ple de canteres, i que el poble ja és conegut per la seva pedra.

Sortim per darrera Cal Campaner seguint un corriol empedrat que enllaça amb la pista que porta a Sant Vicenç. Tot baixant podem gaudir d'una nova perspectiva visual sobre la part de llevant de l'ermita.

Sant Pere de Vallhonesta per la part de llevantSant Pere de Vallhonesta per la part de llevant

Anem baixant per la pista. Deixem a la dreta un trencall que porta a Can Sala i a les cases del veïnat de Vallhonesta. D’altre banda, a dalt de la carena més propera per llevant, que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, hi veiem les restes de l’antic hostal i de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, al peu de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona, que fins a la construcció de la carretera de can Maçana (mitjan segle XIX) va ser la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona.

Sant Jaume de VallhonestaL’hostal de Sant Jaume, avui en ruïnes, va ser també una important caserna i centre de defensa del camí ral i dels municipis propers durant la Guerra del Francès. També durant la postguerra va ser escenari de l'activitat dels maquis, molt presents als paratges més feréstecs del Bages sud. Pel que fa a l'ermita, també coneguda per Sant Jaume de l'Erm, és d'origen romànic i va ser restaurada al segle XV i es manté en bon estat de conservació.

Turons testimoni de les pedreres de Sant VicençTurons testimoni de les pedreres de Sant Vicenç

El camí va descendint seguint paral·lel a la riera de Vallhonesta i agafant la direcció de ponent per anar retornant al poble. Observant el paisatge que ens envolta, sobretot els turons de l'altre costat de la riera, el Jaume ens explica que corresponen a pedreres d'explotació abandonades per poc rendibles. Sembla ser que en desaparèixer la vinya, la gent del poble va colonitzar la major part dels turons que envoltaven Sant Vicenç, i d'aquesta manera es va iniciar l'explotació intensiva de la pedra de Sant Vicenç tant apreciada. A l'inici tot el procés es duia a terme de manera manual, picant la pedra i treien les lloses de la mida adequada. Quant tot aquest procés es va mecanitzar i pogueren utilitzar maquinària pesant, aquestes petites explotacions van ser abandonades. Avui en resten aquest turons testimoni amb les pedres sobrants al seu voltant com a tarteres en el paisatge. Les pedreres tenen una vida útil i un cop esgotada, l'abandonament de l'activitat sol originar seriosos problemes d'impacte ambiental, principalment relacionats amb la destrucció del paisatge i les esllavissades.

En arribar a una bifurcació, deixem la pista que seguíem i que ens portaria a les restes del Roure Gran del Rubió, i n'agafem una altra que surt a la nostra esquerra. De primer s'enfila una mica per guanyar nivell. Anem avançant i arribem a una esplanada del camí.

PEDRERA DEL RUBIÓ O DE SERRACANTA

Pedrera del Rubió o de SerracantaEl terme municipal de Sant Vicenç de Castellet compta amb unes condicions geològiques especials i per això des de fa molts anys s’aprofita aquest recurs natural. L’activitat extractiva comença de forma industrial a finals del segle XIX amb l’explotació de les pedres d’arenisca. La pedra s’extreia manualment i s’utilitzava bàsicament per a fer voreres i enllosats. La pedra va aportar un paper molt important durant l’època de l’exposició de Barcelona l’any 1929, en la construcció de les fonts de Montjuïc, carreteres, etc. A partir d’aleshores comença l’explotació de la pedra calcària (més coneguda per "calissa"), de característiques més dures i que permet ser polida, amb un acabat molt similar al marbre. Aquest tipus de pedra es va popularitzar molt ràpidament i va quedar identificada com a "pedra de Sant Vicenç", denominació amb la que es coneix arreu i que s’aplica també a altres tipus de pedres encara que no siguin de la zona.
Aquí trobem senyalitzada aquesta pedrera com a exemple típic de l'explotació dels recursos naturals.

Plafó explicatiu a l'antiga pedrera del Rubió o SerracantaAntiga pedrera del Rubió o SerracantaL'explotació de les pedreres del terme es fa sobre una pedra calcària blavosa, coneguda amb el nom de pedra de Sant Vicenç, molt emprada per a la construcció, a causa del seu aspecte marmori. Aquestes pedreres produeixen també pedra arenosa i granítica, que fins i tot és exportada. Ens expliquen que l'estàtua del Timbaler del Bruc, obra del escultor Frederic Marès, treballada en una sola peça d'un bloc de 55 tones, fou extreta de les pedreres del terme i que el seu trasllat a Barcelona creà problemes, ja que calgué reforçar algunes clavegueres del poble.

Deixem la pedrera i continuem remuntant al costat del torrent de Can Noguera. Al cap de poca estona, girem a l'esquerra per arribar-nos a una barraca de vinya.

BARRACA DE VINYA DE SERRACANTA

Barraca de vinya de SerracantaSant Vicenç de Castellet ha tingut un important passat vinícola dins una comarca, el Bages, que va ser de les de més producció de vi a finals del segle XIX. Per això ens han arribat avui dia les construccions de pedra seca com ara les barraques de vinya, tines i marges, que es poden veure en tot el terme municipal.

Barraca de vinya d'en SerracantaBarraca de vinya d'en Serracanta

Actualment s'està procedint, per part del Centre Excursionista de Sant Vicenç, a un procés de recuperació d'aquests elements de la nostra cultura popular.

Acabem d'enfilar-nos fins al replà de Can Noguera. A partir d'aquí tant sols ens cal retornar a Sant Vicenç seguint de nou el camí emprat a l'anada. Bonica excursió que en poc més de set quilòmetres de recorregut ens ha aportat força coses interessants.

Montserrat amb Sant Vicenç i Castellgalí pressa mentre baixem de Can Noguera

Cap comentari :

 
Anar al principi