XXXIena CAMINADA POPULAR DE SANT FELIU DE CODINES 2014

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 16,07 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 721 metres, baixant: 721 metres.
Altitud mínima: 471 metres, màxima: 704 metres.
Temps total: 4 hores i 28 minuts.

Ens trobem a la plaça Josep Umbert Ventura, la plaça principal de Sant Feliu de Codines on hi ha l'Ajuntament, i on s'hi celebren la majoria d'actes lúdics. Enfilat dalt d'una cresta que s'alça a més de 500 m.a., Sant Feliu té l'esquena ben resguardada per una banda pel massís dels Cingles de Sant Sadurní de Gallifa, i per l'altra pel Turó de Solanes que és la muntanya del costat. A la plaça tot està a punt per poder inscriure's amb normalitat i rapidesa.



Iniciem la caminada pel carrer Joan Maragall, travessem l'avinguda Catalunya i arribem a la Plaça del Doctor Robert. Tot seguit ens dirigim vers el nord pel carrer del Joncar que ens permet enllaçar amb el carrer de Mossèn Jacint Verdaguer. Aleshores girem a la dreta i al cap de poc veiem, a l'esquerra, la Plaça de la Font de les Roses i més endavant el tanatori del poble a mà dreta. Aquí agafem el Camí de vianants, inaugurat el 9 de febrer de 2011, fins al Parc Usart que va seguint la carretera de Sant Miquel del Fai.



Només sortir del poble, ja trobem el testimoni d'un passat agrícola difícil i dur de treballar. Feixes i barraques ens parlen del conreu de la vinya als vessants menys abruptes. El passeig té unes impressionants vistes, cap al sud, sobre la plana del Vallès Oriental i cap a llevant a la Vall del Tenes i els cingles de Bertí. Seguint la carretera, arribem a l'entrada d'accés al Parc Usart. El Parc va ser inaugurat el dia 1 d’abril del 1918 amb el finançament de Nicolau Usart Furriol, industrial del poble establert a la capital de Catalunya. Al seu interior hi ha dues construccions ideades per Antoni Gaudí. Deixem el Parc i seguim per la carretera fins a la primera corba, en aquest punt es trobava la Casa de Sant Miquel Xic.

SANT MIQUEL XIC O PETIT

Hem localitzat per internet un parell de fotografies antigues del lloc, que ens permeten imaginar-nos l'espai que ocupava. Com podem observar es tractava d'un edifici de dues plantes situat a la banda dreta del Torrent dels Horts o Riera de Vallbona i al peu de la carretera de Sant Miquel del Fai. D'aquesta antiga casa, que encara existia als anys vint, actualment només en queden algunes restes de parets, un safareig i algunes altres estructures escampades. El seu nom prové d'un salt, que fa el Riera de Vallbona en arribar a la cinglera, anomenat de Sant Miquel Xic en analogia al salt del Rossinyol de Sant Miquel del Fai.

Just en aquest punt de la carretera hi ha un indicador que ens marca el camí a seguir. A mà esquerra arrenca un corriol que remunta el Torrent dels Horts o Riera de Vallbona el qual agafem. De seguida entrem en una canal atapeïda de vegetació, humida i fosca. A l'esquera baixen unes escales en direcció al torrent. La nostra curiositat ens porta a seguir-les fins ben a prop del barranc.

LA PEDRA TOSCA DE LA RIERA DE VALLBONA

Davant nostre podem observar unes curioses formacions de pedra tosca que s'han desenvolupat a les parets, degut a l'abundància d'aigua que hi baixava. La pedra tosca és una roca porosa formada per precipitació del carbonat de calci de l'aigua sobre les plantes, sobretot molses i hepàtiques, el que provoca que apareguin aquestes curiositats. Sembla ser que darrera la casa hi havia hagut una cascada i aquestes roques en serien un bon recordatori. En aquests moments el torrent és ben sec. Un cop satisfeta la curiositat retornem al corriol de pujada.

EL SAFAREIG DE SANT MIQUEL XIC

Més endavant veiem a la dreta una petita esplanada en la que hi ha l'antic safareig de Sant Miquel Xic. De nou una cerca per internet ens ajuda a contextualitzar la troballa.

L'AQÜEDUCTE DE SANT MIQUEL XIC

Continuem pujant paral·lels a la Riera de Vallbona. Ben aviat, i després d'enfilar-nos per unes escales, trobem les restes d'un aqüeducte. El canal d'aigua marxa cap a llevant per sobre d'un dels seus arcs, tot cobert per la vegetació que és molt abundant. L'aigua arriba canalitzada des de basses situades més amunt del torrent.

CANAL I BASSA DE SANT MIQUEL XIC

Temps enrere, per aquesta riera, baixava molta aigua que es recollia en diferents basses i que es feia servir per regar els horts propers. D'aquí que la Riera de Vallbona també se la conegui com a Torrent dels Horts. Actualment, podem veure les restes del canal i la bassa, tot mig amagat per la vegetació.

Anem avançant en petites ziga-zagues. La vegetació del torrent és exuberant amb una humitat i una ombra que afavoreixen l'aparició d'un alzinar humit. Veiem alzines amb un sotabosc ple de marfulls, heures i arítjols, i també barrejats amb elles alguns roures. Tot d'una passem a la riba dreta del torrent i després d'alguna petita grimpada per sobre les codines enllacem amb una pista ampla: el Camí del Perer de Planes. El seguim cap a la dreta, planejant en direcció nord. En arribar al primer revolt passem per sobre la Riera de Vallbona i tot seguit trobem un indicador del Camí del Perer/Riera Vallbona. Deixem el camí que seguíem i prenem el corriol a mà esquerra que marxa, tot pujant, en direcció al Mirador del Perer.

El corriol s'enfila, cap al nord, seguint paral·lel el curs del torrent del Sot dels Castellans. Més endavant a l'esquerra veiem la Balma del Xec. Una cavitat formada per l'erosió d'un antic salt d'aigua sobre les codines dels Cingles de Bertí. Els pagesos de la zona la van convertir en un refugi pel bestiar i en un lloc ideal per cultivar-hi horts per la gran abundància d'aigua que baixava pel torrent. Finalment sortim a una pista planera que seguim en direcció a llevant. A poc a poc la pista comença a pujar i les vistes, si ens girem vers ponent, s'eixamplen.

Per damunt d'una gran extensió de pins observem unes magnífiques vistes de la Mola, la Cova del Drac, el Turó de les Nou Cabres... Sant Feliu de Codines sempre a tingut importants extensions de pins degut a l'explotació que es feia antigament de les pinyes. De fet als segles XVIII i XIX la població era coneguda per Sant Feliu del Pinyó. D'aquí ve que aquest municipi també se'l conegui com el país del sac i ganxo perquè al llarg de la seva història molta gent a viscut i viu encara de recollir el fruit del pi mediterrani, aquest que té forma de para-sol i que produeix les pinyes més grosses, dures i protectores.

Anem pujant per la pista amb vistes continues sobre una bona part dels dos Vallesos. Més a prop distingim les instal·lacions del Cim d'Àligues, un centre especialitzat en aus rapinyaires. Al seu darrere algunes cases del barri El Coll d'en Quer de Sant Feliu de Codines i la Urbanització Els Saulons d'en Déu, pertanyent a Bigues i Riells. Al fons de tot, entre la boirina, encara visualitzem la silueta del Tibidabo i de la Torre de Collserola.

A mesura que la pista va pujant, es va fent més visible la panoràmica més extensa i extraordinària de la banda de llevant de la serralada de Sant Llorenç del Munt. Encara que avui hi ha una mica de boirina, podem situar perfectament la Mola, la Cova del Drac, el Turó d'en Griera, el Turó de les Nou Cabres, els Òbits, la Morella i la regió de les Fogueroses.

Cap a ponent i més a prop, destaca el cingle que forma la muntanya de Sant Sadurní, que té quasi mil metres d'alçada i que queda a sobre del petit poble de Gallifa. Aquest cim és molt característic per la seva faixa de cingleres. A la Mola de Sant Sadurní de Gallifa o de la Roca hi havia hagut un castell. Actualment hi ha una ermita romànica, de la qual es té constància des de l’any 939, amb una casa annexa datada el 1714.

Continuem la pujada fins arribar a una bifurcació. El camí de l'esquerra porta al Perer de Planes; la caminada continua per la dreta cap a ponent, planejant i en lleugera baixada. Al cap de poc deixem un trencall a mà dreta que porta fins a una casa propera. Una mica més endavant obtenim una bonica panoràmica de tota la banda de ponent.

Sant Sadurní de Gallifa està molt lligat a Sant Feliu de Codines. Tant és així que per arribar al cim d'aquesta muntanya, que també s'havia anomenat Sant Sadurní del Munt en època medieval, cal seguir el "Camí dels Feliuans". Aquest camí és el que la gent de Sant Feliu de Codines prenia per anar a l'aplec de Sant Sadurní cada 29 de novembre. Era un dels quatre que feien cada any. Segons els antropòlegs, la tradició dels aplecs és precristiana. En aquest cas, els portava a dos cims per a demanar la protecció dels pagesos i a dues fonts, relacionades amb la fertilitat de les dones. Continuem avançant i ens adonem de l'elevada densitat d'arboços que hi ha en aquest tram del camí. El seu fruit, la cirereta de pastor, és de color vermell i comestible, cosa que comproven diferents marxaires aturant-se arran del camí. Després d'una lleugera pujada arribem a una altra bifurcació. Un indicador ens avisa que ens trobem a prop del Mirador del Perer. La caminada gira a la dreta per arribar, baixant tranquil·lament, al Mirador o Balcó del Perer. En aquest punt estratègic ens espera el primer avituallament del dia.

EL MIRADOR O BALCÓ DEL PERER

Magnífic indret per observar el paisatge que ens envolta i adonar-se de la magnitud dels Cingles de Bertí. Arrencant de Sant Miquel del Fai, segueixen un bon tros de la Vall del Tenes cap al sud, fins que de sobte trenquen en angle recte cap a llevant. S'estenen en direcció est, formant una vall molt tancada entre el Turó de l'Ullar i el Turó de les Onze Hores, fins al nord-oest del Santuari de Puiggraciós, des d'on enfilen cap al nord formant la vora occidental de la Vall del Congost, en paral·lel al massís del Montseny, que es situa al costat oriental del riu. Podem observar la seva formació geològica, amb materials clarament diferenciats pels colors: gresos blancs a la part de sobre i conglomerats vermells a sota. Destaca el relleu abrupte del Turó de les Onze Hores, el Castell de Clascar al seu darrera i el Puiggraciós, isolat, a la seva dreta. A sota nostre, Riells del Fai, amb la Vall del Tenes que penetra fins el monestir de Sant Miquel del Fai.



Des del mirador les vistes s'han ampliat enormement de llevant fins a ponent, del Montseny fins a Sant Llorenç del Munt. La plana i la serralada litoral al davant i als costats turons, graus, costes i cingleres. Paraules totes que defineixen el relleu on ens trobem. Mentre contemplem tota aquesta bellesa, ho aprofitem per fer el primer mos del dia.

Un bon assortit de pastes dolces, acompanyades d'aigua i de sucs variats ens ajuden a recuperar les forces perdudes en la pujada. Mentre ho fem anem d'un costat a l'altre del lloc, fotografiant les diverses vistes, el lloc bé que s'ho val. A part de gaudir de les panoràmiques també podem mirar de trobar, com en tota cinglera calcària, algun fòssil.



En acabar continuem per la pista que, marxant en direcció nord, primer baixa una mica i després torna a pujar tot resseguint la cinglera. Ens trobem als Cingles del Perer. Aquesta és una de les dues cingleres, juntament amb el Cingle del Fitó, que tanquen per ponent la Vall del Tenes que ens queda a mà dreta. A l'altre costat de la vall, es converteixen en els Cingles de Bertí. Si mirem vall endins, podem veure el monestir de Sant Miquel del Fai.

Sant Miquel del Fai és un antic enclavament medieval de monjos i eremites amagat entre cascades i salts d'aigua amb els rius Rossinyol i Tenes que l'envolten i el travessen. L'aigua de les pluges i el desglaç es filtra per tots els racons de la roca, creant un espai natural de singular bellesa amb aigua que brolla de les pedres, coves, formacions rocoses, estanys,... Més endavant arribem a una bifurcació on hi ha un indicador del Turó dels Pins Negres/Mirador. Agafem la pista de l'esquerra en direcció a la masia del Perer. Seguint aquesta pista, tot planejant aproximadament uns cent metres, trobem una altra pista a mà dreta que agafant-la de baixada ens porta a la Bassa del Perer.

LA BASSA DEL PERER

Hem anat baixant per sota el mas del Perer i amb vistes al mas del Flequer. La Bassa del Perer està formada per una surgència d'aigua natural en la que hi veiem saltar granotes i gripaus. La llentia d'aigua sura a la seva superfície i un roure martinenc li fa ombra. En aquest punt es separen les dues caminades. El corriol de l'esquerra segueix el GR-5 direcció el mas del Perer. La caminada llarga continua per la pista que seguíem i al cap de molt poc la deixem per agafar un corriol a la dreta que s'endinsa en el Sot de la Bassa. Després de la baixada arriben una altra vegada a la Cinglera del Perer.

L'extrem més occidental dels Cingles de Bertí es troba amb el Tenes, i aleshores surgeixen diversos i espectaculars salts d'aigua, com el Salt del Tenes i el del Rossinyol. És el lloc on hi ha el monestir de Sant Miquel del Fai, possiblement el lloc més emblemàtic de la zona, del qual tornem a gaudir d'unes inmillorables vistes. Tot i que de fet ja no s'anomenen Cingles de Bertí, aquesta cinglera té continuïtat als Cingles del Perer i al Cingle del Fitó, i encara continuen cap a ponent, anant a enllaçar amb els Cingles de Gallifa. El nostre camí gira cap el nord i planeja arran de cinglera amb vistes sobre la Vall del Tenes o de Sant Miquel.

LA VALL DEL TENES O DE SANT MIQUEL

Més endavant passem per la zona coneguda com la Miranda. Bones vistes, vers el sud, de la Vall del Tenes i el Vallès Oriental. A llevant tenim els Cingles de Bertí, formats per materials calcaris, les seves capes esdevenen unes cornises de centenars de metres de desnivell. Corresponen a antics fons marins molt rics en fòssils. A sota nostra veiem les cases de Can Jaume, la Pineda (una de les masies històriques del poble de Riells del Fai), la Madella (la masia més septentrional de la Vall de Sant Miquel) i més al nord unes cases modernes denominades Torres de la Madella. Anem seguint endavant i entrem en la zona del Cingle del Fitó.

EL CINGLE DEL FITÓ

És la muntanya que domina la Vall de Sant Miquel i el paratge de Sant Miquel del Fai pel costat de ponent. El corriol que seguim s'acosta a la paret de la cinglera i esdevé molt més estret i aeri. En aquest tram podem arribar a observar diverses aus rapinyaires que tenen el seu hàbitat a les cingleres, com els falcons, l'escassa àliga cuabarrada o el roquerol, de la mateixa família que les orenetes.

Una mica més endavant el corriol descendeix, lleugerament, fins a arribar a l'extrem oriental del Cingle del Fitó. Des d'aquest punt tenim la darrera vista sobre Sant Miquel del Fai.

A continuació el corriol gira vers el nord i descendeix, enmig del bosc, fins arribar a un replà molt a prop d'una torre d'alta tensió. Aquí ens creua el GR-5 provinent del Cingle del Fitó i que continua vers Sant Miquel del Fai. La caminada deixa els senyals del GR-5 i segueix el corriol que gira cap al nord-oest i inicia una pujada, força aixaragallada. El corriol és molt ombrívol i de bon caminar. Girem vers el sud-oest i entrem en la Obaga del Flequer. Ens trobem al mig de l'engorjat excavat pel Tenes. Després d'una estona arribem a una bifurcació. El camí que baixa fortament al nord-est, porta al Tenes i al Molí de Baix i des d'ell es pot accedir als bonics gorgs Blau i Negre. El nostre recorregut continua pel corriol que puja suaument en direcció nord-oest. Al cap de poc travessem el Torrent de Font Via i entrem en terme de Sant Quirze Safaja. Poc després trobem un altre trencall, aquest menys fressat, que també porta al Molí de Baix. Anem avançant planerament i amb vistes cap el nord del Puig d'Olena i del seu antic sanatori.

PANORÀMICA DEL PUIG D'OLENA

Es tracta d'un antic sanatori per a tuberculosos situat a 766 m.a. on hi va passar els seus últims anys, fins a la seva mort l'any 1942, el poeta Màrius Torres. Aquí va ser on va escriure bona part de la seva obra entre 1936 i 1942. Durant els anys 30 es van crear a la zona dos sanatoris antituberculosos, el de Puigdolena i el de Mas Badó. El primer va ser convertit en escola i institució benèfica i el segon, en un hotel i una urbanització. Amb unes quantes passes més, finalment arribem al Molí de Llobateres.

EL MOLÍ DE LLOBATERES

El Molí de Llobateres es troba a la Serra de les Planes, al sud del terme de Sant Quirze de Safaja i a la vora dreta del Riu Tenes. Se l'ha conegut, també, pels noms de Molí de Centelles, de la Torre i de Fontubal. Junt amb el Molí de Baix, formen dos clars exemples de molins fariners típics del Moianès. Situats al tram mitjà del Riu Tenes, la distància que els separa no sobrepassa els tres-cents metres. A continuació podem veure un parell de imatges, una del 1920 i l'altre del 1995, en que es pot apreciar, en el seu conjunt, el Molí de Llobateres.



El Molí de Llobateres inicialment no era mogut per l'aigua del Tenes, sinó per l'abundosa Font Tubal tributària d'aquest riu, que neix just al costat de la bassa que hi ha a tocar del molí. Posteriorment, per augmentar la capacitat del molí, va construir-se una resclosa al riu dins la propietat del veí mas de Les Torres, cosa que va provocar que els interessos dels dos veïns entressin en conflicte en el moment que els segons van iniciar una explotació de glaç. La història del molí és molt antiga; cal remuntar-se al segle XIV per trobar els primers indicis, tot i que arquitectònicament sembla que se l'hauria de situar al segle XIII. Al segle XV va ser abandonat a causa del despoblament i a partir del 1486 s'estableixen enfiteus, que vindria a ser com una privatització.



Es tracta d'un molí singular, per la seva construcció monumental i senyorial; està fortificat amb una torre gòtica de tres pisos, espitlleres defensives i l'habitatge pel moliner al primer pis. L'origen de la fortificació del molí es creu que és degut al seu emplaçament, a la frontera meridional del domini dels Centelles. Això fa pensar que la funció de la torre fos, en primera instància, defensar el molí i, a la vegada, el terme. El molí de Llobateres guarda quasi íntegrament l'estructura original, que n'és el testimoni més antic. Es tracta del clàssic molí fortificat o senyorial romànic del segle XIII. El conjunt està format per una torre de planta quadrada, que era on hi havia el molí i l'habitatge original. Té una alçada d'uns 10 metres, amb un costat interior d'uns 3,45 metres i amb uns murs d'aproximadament 1,30 metres de gruix. Actualment la torre es troba coberta a dues vessants, però és possible que hagi estat modificada a partir d'un terrat o mur emmerletat. A l'època medieval només hi havia espitlleres o sageteres, molt allargassades, que es remarquen en diferents parts de l'obra sobretot a la part superior o tercera planta. Les finestres que podem veure són més modernes, dels segles XVI o XVII, quan s'adapta a l'habitatge adossat. La següent imatge de la dreta correspon al juliol de 1987.



Descrivim les diverses plantes de la torre: per un costat tenim la planta baixa o pis de les moles, que està coberta per una volta de canó lleugerament apuntada feta amb carreus ben escairats. A uns dos metres sota el pis de les moles hi ha el soterrani o carcabà, on es trobava el rodet giratori que feia anar la mola sobirana la qual feia funcionar el molí. El pis o residència dels moliners es trobava a sobre de la planta baixa i s'hi entrava per una porteta d'arc de mig punt, situada a uns 3,5 metres del nivell del terra, i s'hi accedia per una escala llevadissa. Entre aquest pis i la sala de les moles hi havia una obertura feta a la volta, que permetia una comunicació interna. El caràcter inicial de molí fortificat es va perdre en bona part vers l'any 1694 quan es va adossar a la torre el mas actual. Aquest, que ara està tancat i que es troba en molt mal estat de conservació, es creu que antigament també feia funcions de molí. Val la pena admirar el bonic portal adovellat on es llegeix la data de 1694.



Finalment hem d'esmentar la bassa del molí, que es troba al peu de la font i que té el pou de descàrrega situat en l'extrem més proper a la torre i per tant al molí. La seva funció era aconseguir, mitjançant un salt de set metres, que l'aigua descarregués amb la màxima pressió possible. Sembla ser que el molí va funcionar fins a l'any 1860 aproximadament. L'edifici es troba en terme de Sant Quirze Safaja però és propietat de l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines des de 1967, ja que n'extreu l'aigua. Les dues imatges següents corresponen la de la bassa al 2006 i l'altra a l'any 1922.



Tot i que va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional al 2008, l'abundant vegetació i les bardisses tapen la torre, la masia i la bassa del molí, mentre que la pallissa ja s'ha ensorrat. Al lloc del molí hi ha la bomba que porta l'aigua de la font als dipòsits construïts dalt del pla i prop del mas Flequer. Malgrat tot això encara podem veure les antigues moles incrustades en una de les parets del marge.

Deixem el molí i ascendim una mica fins a una esplanada propera situada al darrere de l'edifici, molt a prop de la bassa. Aquí trobem preparat el menjar i el beure per poder esmorzar.



Els amics del Centre Excursionista de Sant Feliu de Codines ens han preparat un reparador esmorzar. Entrepans variats de pa amb tomàquet per a tots els gustos; vi, aigua i refrescs per calmar la set que portem i cafè amb llet per mantenir desperts els que tenim son endarrerida.

En acabar, reemprenem el Camí del Molí de Llobateres que ens porta a enllaçar amb el Camí de Les Torres. Tot seguit arribem a una bifurcació. Per la dreta aniríem al proper mas de Les Torres. Un gran casal quadrat, edificat el 1719, els hereus de qual van ser protagonistes en esdeveniments com la "guerra dels Barretines" i la guerra de Successió. Girem cap a l'esquerra i seguim el conegut com a Camí de les Poues de Glaç.

De nou tenim bones vistes vers el nord, del Puig d'Olena i del seu antic sanatori antituberculós, on el poeta lleidatà Màrius Torres i l'historiador empordanès Emili Vigo van morir en plena joventut. Aquest establiment fou transformat, més tard, en residència d'estiu per a infants.

El nostre camí segueix vers el nord, envoltats d'arbres com en un passeig. Més endavant sortim d'aquest espai, deixem el camí, que es converteix en corriol, i ens enfilem per sobre un gran camp per a caravanes del Càmping L'Illa. El corriol avança arranat al talús del camp fins el seu final. Aleshores girem vers el nord-oest i entrem de nou en una zona boscosa. Al cap de poc arribem a una petita esplanada on hi ha un pou de glaç.

EL POU DE GLAÇ DE LES FERRERIES

Molts pagesos del Moianès, des del segle XVII fins bona part del XX, es van dedicar al comerç del glaç utilitzant, per emmagatzemar-lo, uns pous o poues que situaven a prop de les rieres i en zones obagues, com aquest de Sant Quirze Safaja. Aquest pou esta situat davant de l'edifici de serveis del Càmping l'Illa i a l'altre banda del Tenes. La poua va funcionar, durant molt de temps, com abocador, en ell s'hi cremaven les escombraries del terme, com testimonien les parets ennegrides del seu interior. Per fer-ho s'hi va obrir un accés a la cara nord de la part inferior, per on es pot accedir al seu interior. Aquest pou té 9 metres de diàmetre i uns 9 o 10 metres d'alçada. Els murs estan fets de pedra seca. Consta de dues finestres i una gran torreta, construïda a la banda de ponent, pel torn que servia per extreure el glaç del pou. Les parets d'aquesta última també estan ennegrides degut, segurament, a utilitzar-se com a xemeneia per la sortida dels fums. Seguint el curs del Tenes es poden veure unes quantes poues de glaç, algunes d'elles en molt bon estat de conservació. Com hem comentat va ser a mitjans del segle XVII que va néixer la indústria del glaç, com una forma de rendibilitzar el temps de parada hivernal aprofitant els freds i gelats hiverns d'aquesta zona. D'aquesta manera es va començar a construir pous de glaç a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua abundant. Posteriorment es va iniciar la seva comercialització transportant-lo en carros, majoritàriament, a Barcelona. La temporada començava netejant els pous i preparant els embassaments propers a ells per tal que, a les primeres glaçades, s'hi gelés l'aigua acumulada i així poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, que en aquell temps era més abundant que avui en dia.



L'empouament es feia per pisos, cobrint tota la superfície del pou, amb glaç o neu glaçada, i quan ja s'havia omplert un nivell, a sobre s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera. Quan el temps ho permetia, es treia, s'omplien els carros i s'iniciava el transport, que tenia lloc durant la nit per minimitzar les pèrdues. Un cop hem documentat el pou de glaç continuem el camí baixant fins a trobar el riu Tenes.

EL RIU TENES

El Tenes neix als altiplans del Moianès, a la zona de la Sauva Negra. En el primer tram del seu recorregut rep el nom de riera de Castellcir, ja que passa just per davant de l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir. A continuació, entre Sant Quirze Safaja i Riells del Fai, travessa terrenys calcaris fàcilment erosionables, donant lloc a importants gorgs i saltants d'aigua com els de l'entorn de Sant Miquel del Fai. A partir d'aquest punt, entra en el terme de Bigues i Riells, travessa la depressió del Vallès i finalitza el seu itinerari unint-se, per la dreta, al Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès. Ens veiem obligats a travessar el Tenes, pràcticament a gual, per sobre d'unes fustes, ja que l'antiga passera resta descol·locada a mà dreta, riu avall. Tot seguit travessem un pla, pel mig d'un bosc esclarissat de pins, en direcció a ponent. De seguida arribem davant per davant del Pont de les Ferreries.

EL PONT DE LES FERRERIES

Es tracta del pont de la carretera de Molins de Rei a Vic, situat sobre el Tenes, davant de la masia les Ferreries, quan es ve de Sant Feliu de Codines, just abans d'arribar a la cruïlla vers Sant Quirze Safaja, en direcció a Centelles. Es va acabar de construir l'any 1885. En aquest punt deixem el pont a mà dreta i creuem, de nou, el Tenes ajudats per una passera feta amb blocs de formigó.

Un cop situats a l'altra banda, remuntem en direcció sud envoltats de bosc i camps de conreu. Deixem a l'esquerra el camí d'accés al mas de les Ferreries que està constituït per diversos habitatges, i al qual veiem entre el fullatge. En el 1790 era anomenat Cal Ferrer, d'aquí que el seu nom recordi que antigament era una ferreria situada vora el Camí Ral.
A continuació creuem, per el pas del Torrent dels Horts de les Ferreries, sota la carretera de Sant Feliu de Codines a Centelles i enllacem amb la pista del Badó que marxa vers el sud-oest. Anem avançant remuntant el torrent fins a passar un gran camp conreat, a mà esquerra. Una mica més endavant la pista s'acosta al torrent, que ara passa a anomenar-se Torrent de la Bauma de Poses. Aleshores deixem la pista i agafem un corriol, a mà esquerra, que baixa a creuar el torrent i a continuació s'enfila cap a la Urbanització dels Pinars del Badó. Un cop arribats a les primeres cases de la urbanització, seguim un camí de terra que planeja vers ponent. Durant una bona estona transitem per la part nord d'aquesta urbanització que s'estén pel Pla del Badó. Finalment enllacem amb el carrer de la Font de l'Arç de dita urbanització i, en pocs metres més, arribem al Coll de Poses.

EL COLL DE POSES

Es tracta d'un pas natural en el camí de Sant Feliu de Codines a Castellterçol. Aquest coll, de 697 m.a., fa de línia divisòria entre el terme de Sant Feliu de Codines, comarca del Vallès Oriental, i el terme de Sant Quirze Safaja i la comarca natural del Moianès. Per aquí passava l'antiga via romana i el Camí Ral en direcció a Centelles i Vic. Des del 1050 apareix com a divisòria de comtats i de bisbats i, més modernament, s'ha considerat frontera natural. A ponent seu hi ha la masia de Coll de Poses, i molt a prop, cap el nord, la bella masia de Poses.

EL MAS COLL DE POSES

Casa moderna situada al costat de ponent de la carretera de Sant Feliu a Castellterçol, a la qual es va pel camí de la casa, que surt de la façana de migdia. Al seu darrera veiem l'antiga masia que ha donat nom a la casa, i que correspon a l'antic Hostal del Coll de Poses del Camí Ral. Tot seguit girem a l'esquerra i agafem el camí asfaltat de la Rambla de la Pineda, en lleugera pujada. No tardem gaire en deixar el terme de Sant Quirze Safaja i retornar al de Sant Feliu de Codines, tal com hem dit el Coll de Poses fa de línia divisòria entre ells. Anem avançant i al cap de poc deixem la pista per agafar, a mà dreta, un corriol que baixa cap a ponent i va a buscar la capçalera del Torrent de Coll de Poses. En arribar-hi canviem de direcció per anar cap a migdia, seguint paral·lels al torrent. Anem descendint entre el Torrent de Coll de Poses a mà esquerra, i la C-59 a mà dreta. Més endavant desemboca, per la dreta, el Torrent de la Font de les Albes, passant el nostre camí a la vessant dreta del torrent. Ho fem per poca estona, doncs ben aviat retornem a la vessant esquerra poc abans d'ajuntar-se'ns el Torrent del Berenguer. De mica en mica ens anem apropant a la carretera de Sant Quirze Safaja. Un cop hi som ens desviem, breument, a l'esquerra per baixar fins el torrent i passar per sota de la variant, d'aquesta manera ens estalviem creuar la carretera. Travessat el pas i un cop a l'altra banda, el corriol es dirigeix cap a ponent. Ben a prop trobem un nou pas, aquest cop per sota la C-59. En sortir-ne anem a parar al camí d'accés del Club de Golf Can Bosch Sant Feliu, propietat del Grup Broquetas de Caldes de Montbui. A partir d'ara el camí segueix pel costat nord-est del camp de golf dirigint-se cap a llevant. Al cap d'una estona, després de passar pel costat d'un gran pi, arribem a una esplanada situada en un extrem del Pla de la Botera on trobem el tercer avituallament.



En aquest avituallament tenim a la nostra disposició aigua, mandarines i plàtans per recuperar forces abans d'encarar el darrer tram de la caminada. Després de menjar una mica i "petar" la xerrada amb els amics del control, reemprenem el sender seguint cap el sud-est. Poc després enllacem amb la pista que, provinent de la carretera, es dirigeix vers la masia de Can Bosc de Rufets, més coneguda com "La Baronia". Es tracta d'una casa modernista romàntica, imponent i majestuosa que actualment té les funcions de restaurant, i de la qual tant sols veiem les puntes que sobresurten per damunt els arbres. Així doncs seguim aquesta pista en direcció a ponent en un suau descens. En arribar a l'alçada del Turó de les Abelles, abandonem el Camí de Can Bosc o de "La Baronia" i, girem a l'esquerra; al cap d'uns deu metres hi ha una petita esplanada d'on surten dues pistes, agafem la de l'esquerra que és la que arrenca en descens. Més endavant deixem la pista ampla i agafem un corriol, a mà dreta, que no és gaire transitat. Continuem el descens. Deixem un camí a la dreta que va de pujada cap a "La Baronia", i agafem el de l'esquerra de baixada. Travessem el Torrent de Can Bosc i tot seguit caminem durant una estona sota una línia elèctrica de mitja tensió. El torrent ens queda a l'esquerra. El camí fa un gir cap a ponent i va a buscar un altre torrent secundari del de Can Bosc. Un cop travessat el torrent, el sender gira cap a llevant i de mica en mica torna a recuperar la direcció vers el migdia. De nou passem per sota la línia elèctrica que havíem acompanyat anteriorment. El descens s'acaba en arribar a la llera del Torrent de Can Bosc. Creuem el torrent i el sender comença a enfilar-se suaument en direcció a Sant Feliu de Codines, el qual veiem al davant.

A mà dreta, i al voltant del Torrent de Can Bosc, anem veient un desplegament de petits horts ben endreçats i polits. Al cap de poc el sender desemboca en l'ample pista que porta als barris de l'Era Nova i Santo Domingo, situats a l'altra banda del torrent. Girem a l'esquerra i seguim la pista, pujant lleugerament, fins entrar a Sant Feliu de Codines pel carrer de Can Bosc. Tot seguit i a través del carrer de Sant Pau arribem de nou a la Plaça de Josep Umbert Ventura.



Després de passar el control d'arribada i rebre com a obsequi-record de la caminada una memòria USB, gaudim d'un bon refrigeri a base de patates fregides, cacauets amb closca, olives i altres menudalles.



A més a més, tots els participants de la caminada entràvem en un sorteig de deu coques tradicionals de Sant Feliu de Codines. Entre tots els agraciats hi ha el nostre amic Salva que ha vingut des de Mataró. Enhorabona!!!



Després de la caminada, a la mateixa plaça es va preparar una arrossada popular promoguda per Òmnium Cultural i la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana, que va comptar amb l'actuació del compositor Quim Vila. D'aquesta manera tant festiva ens vam acomiadar de la població fins a la propera caminada.

XXXIena CAMINADA CODINENCA 2014

Preguntant als organitzadors ens assabentem que aquest any hi han participat 262 persones, de les quals 128 eren homes i 134 dones. La caminada curta l'han feda 68 marxaires i la llarga els altres 194.