IIª CAMINADA POPULAR TINTINAIRE "CAL MARÇAL" 2013

Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives
Distància recorreguda: 11,94 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 334 metres, baixant: 334 metres.
Altitud mínima: 343 metres, màxima: 501 metres.
Temps total: 3 hores i 30 minuts.

Ens trobem a la Plaça de l'església de la Mare de Déu de l'Assumpció de Cal Marçal. Les inscripcions les fem ràpidament, doncs el fred és viu i hi ha ganes de caminar. Abans de marxar ens informen que el recorregut s'ha variat per problemes en determinades zones on hi ha bestiar. Dels 16 qm. previstos s'ha reduït fins a 12 qm.



Sortim cap a ponent per anar a buscar la carretera de Berga. La seguim cap a l'esquerra en direcció sud-oest. A mà esquerra i sota nostre, veiem la Fàbrica de la Colònia de Cal Marçal.

La fàbria és un impressionant edifici d'estil manchesterià, de clàssiques finestres amb els brancalls, llindes i escopidors de ceràmica arrebossada formant un relleu al voltant d'ella. Sobresurt, immensa, la xemeneia de planta circular de maó vist i coronada amb una espècie de barbacana.

Anem avançant fins a la sortida del poble on deixem la carretera per tombar a la dreta i seguir el camí de l'antic carrilet. Ben aviat passem per sobre el Pont de la Granja, pont de pedra del tren Manresa-Berga que salvava la riera de la Granja.

TRAM DE L'ANTIC CAMÍ DEL CARRILET

La construcció d'aquest carrilet va ser una iniciativa dels fabricants cotoners de l'Alt Llobregat per enllaçar les seves fàbriques amb la línia de tren Manresa-Barcelona i així optimitzar el transport del cotó del port a les fàbriques. Per aquest motiu la línia es va dissenyar paral·lela al riu i les estacions es van situar als pobles i al costat de les colònies. En el cas de Puig-reig, l'estació es va construir davant la colònia Pons. Dins el terme municipal a més a més s'aturava al baixador de l'Ametlla, a l'estació de Cal Vidal, al baixador de Puig-Reig i al de Cal Prat. Oficialment el "Tranvia o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga", va començar amb la presentació del projecte el 1879. Dos anys més tard, el 7 de Maig del 1881, rebia la concessió de la línia per un període de 60 anys. El dia 7 de maig de 1885 arribava per primera vegada el tren a Puig-reig. Posteriorment, al no poder competir amb la carretera, va desaparèixer el 1974. Molts trams de l'antic camí s'han perdut degut a les successives ampliacions de la carretera; per sort altres han estat adaptats com a camí de vianants, com és el cas del tram que uneix Cal Marçal amb l'estació de Puig-reig.

Continuem el nostre avanç. Quant comencem a decantar-nos cap a llevant, ens desviem uns metres a la dreta per anar a veure la Font de La Granja.

LA FONT DE LA GRANJA

La font de la Granja es troba molt a prop de la carretera de Ferriols i al costat mateix de la antiga via del carrilet. L'espai en el que es troba és fresc i ombrívol, i compta amb grans pedres col·locades en forma de taules i seients. A continuació retornem al camí del carrilet per continuar amb la caminada. Al cap de poc agafem a mà esquerra un corriol que marxa paral.lel a la carretera. Més endavant deixem a l'esquerra la rotonda d'accés a la C-16. Des d'aquest punt ens girem i , mirant vers el nord, obtenim una imatge de Cal Marçal i Puig-reig il·luminats amb els primers rajos de sol del matí.

A continuació enllacem amb la carretera de Navàs i la seguim cap a migdia. De primer comença ascendint suaument, per després començar a baixar. Abans de començar la davallada, fotografiem, davant nostre, l'església de la Immaculada de la Colònia de Cal Vidal.

L'ESGLÉSIA DE LA IMMACULADA DE CAL VIDAL

Aquesta església, d'estil neoromànic, es de planta de creu llatina amb una façana orientada a la plaça. Té tres naus, una central el doble d'ample que les dues laterals i una quarta més curta fent de transsepte. Cada una d'elles està rematada per un absis. El creuer esta cobert per un cimbori de planta quadrangular, i els tres absis, amb cúpules de quart d'esfera. El temple va ser edificat amb carreus de pedra regulars, envoltat per un sòcol de tres filades de carreus amb les juntures d'estuc. A la façana lateral de ponent hi veiem un campanar d'espadanya de dos ulls. Tot el conjunt ens provoca un cert efecte d'irrealitat.
Continuem avançant per la carretera, ara decantant-nos cap al sud-oest, fins a trobar, a la nostra dreta, el camí de terra per accedir a la masia La Garsa. Aleshores l'agafem a mà dreta, i de seguida el deixem per tombar a l'esquerra i davallar cap a la llera d'un torrent. A mà dreta, just a dalt d'un petit turó pròxim, hi ha col·locat un grandiós cartell anunciant la caminada. Tot seguit acabem de baixar fins a la llera del torrent on hi ha un pas per creuar per sota la C-16. Des d'aquest punt veiem, a la banda nord, la casa de pagès de La Garsa.

LA GARSA

La Garsa havia estat una antiga masoveria de la Casa Gran de Cal Riera, en l'època de màxima expansió dels correus cerealístics i de la vinya. Arran de la construcció de la Colònia Vidal, va complementar els seus ingressos amb la cria de vaques de llet, la qual venia a la colònia. És una casa de pagès de dimensions mitjanes i de planta rectangular. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia, en la qual destaca el portal adovellat.

Un cop creuada la carretera per sota, girem a mà dreta i anem a buscar el camí asfaltat de la Fàbrica de Cal Vidal. El seguim cap a l'esquerra i en direcció al Llobregat. Més endavant deixem a mà esquerra el pont que permet passar per sobre un torrent i anar a la Colònia Vidal. Baixem una mica més i passem per davant de l'entrada a la Fàbrica de Cal Vidal.

LA COLÒNIA VIDAL O CAL VIDAL

La Colònia Vidal és una de les 16 colònies que hi va haver al llarg de 20 qm. del riu Llobregat; com la resta, es va edificar en un terreny aspre i inservible que l’amo va aconseguir a un preu molt barat. De tipus tèxtil, va ser l’última que es va construir (1900) i la primera que va tancar (1984). La colònia va ser dissenyada per l’enginyer industrial i propietari de la mateixa Vicenç Vidal Casacuberta. El fet de disposar d'espai suficient li va permetre planificar una estructura ordenada i racional de tots els ambients. El resultat va ser un nucli urbà amb una separació racional dels diferents espais. La fàbrica es va situar a nivell del riu, l'espai simbòlic de residència dels propietaris, al mateix lloc però a un nivell superior i l'extensa colònia obrera, allunyada dels anteriors. Per fer-nos una idea del que era una colònia tèxtil, res millor que llegir la novel·la "Olor de Colònia" publicada el 2009 per l'escriptora Sílvia Alcàntara, que va viure a la Colònia Vidal, i que rememora els seus records sobre la vida en ella durant la dècada de 1950. També és recomanable veure la pel·lícula "Pa Negre" d'Agustí Villaronga del 2010, en la que algunes de les escenes van ser rodades en aquests espais.

Tot seguit arribem a la resclosa i al canal de Cal Vidal.

LA RESCLOSA I EL CANAL DE CAL VIDAL

La fàbrica de Cal Vidal es va posar en marxa l'any 1900, però anteriorment s'hagué de construir una resclosa i un canal de derivació que permetessin aprofitar l'aigua del Llobregat com a font d'energia. La resclosa de Cal Vidal és una obra de pedra i formigó d'una alçada de 17,56 metres. El seu canal de derivació fa 135 metres de llarg, 1 metre d'ample i 0,40 centímetres de profunditat. El canal feia



arribar l'aigua fins la turbina i aquesta transformava la força de l'aigua en energia mecànica que es distribuïa per tota la fàbrica. Més endavant, al 1942, s'instal·len dues turbines verticals, d'aquesta manera, l'energia que feia moure la fàbrica deixà de ser mecànica per esdevenir elèctrica. Actualment encara està en funcionament i subministra electricitat a la xarxa pública.

El sender passa arran del canal i baixar a buscar la palanca de la Colònia Vidal.



La palanca ens permet creuar el Llobregat, i un cop a l'altra banda ens enfilem fins a trobar un gran camp. El camí segueix cap al sud resseguint el límit occidental del camp. Des d'aquesta alçada tenim una bona vista sobre la Fàbrica de Cal Vidal, situada a l'altra costat del riu.

LA FÀBRICA DE CAL VIDAL

La fàbrica es un gran conjunt de planta rectangular, formada per un cos central amb tres nivells diferenciats: la planta baixa, amb un grup d'obertures coronades amb arcs rebaixats, el primer pis amb grans finestrals seriats, amb llinda d'arc rebaixat, i el segon pis amb grans obertures que en conjunt formen un gran finestral amb llinda d'arc de mig punt. La nau lateral sud consta de planta baixa i dos pisos, l'últim més estret; al sector nord, les naus són d'una sola planta. Al primer pis hi havien les contínues (encarregades de convertir les metxes en fil) i el retort, i al segon pis, sota la teulada, les selfactines i els aspis. S'hi filava i teixia cotó que procedia d'Amèrica, Índia i Egipte, i que arribava a la colònia pel baixador del carrilet Manresa-Berga.



Les bales de cotó s'emmagatzemaven a la planta baixa de la fàbrica, a prop de les naus on hi havia el batan, les cardes (màquines que desenredaven les fibres), els manuars (encarregats d'estirar, pentinar i orientar les metxes) i les metxeres (màquines que estiraven i feien més primes les metxes). La primera ampliació important es del 1920 augmentant en un pis les naus, construint el cos central i canviant la coberta. La xemeneia és de planta circular i està feta en maó vist. Té una gran alçada que la converteix en la més alta del Berguedà. La seva situació la converteix en la imatge clàssica del conjunt de Cal Vidal.

Anem avançant planerament arran del camp. A continuació entrem dins el bosc, sempre cap al sud i paral·lels al Llobregat. En sortir-ne enllacem amb un camí ample, el Camí de la Serreta, que agafem també vers migdia. El camí va avançant alternant espais de camps amb espais de bosc. Més endavant, a mà dreta i a l'altra banda del riu, veiem la Colònia de Cal Riera.

LA COLÒNIA CAL RIERA O CAL MANENT

Els orígens de la Colònia de Cal Riera són comuns a moltes altres colònies de Catalunya situades al costat del riu Llobregat, Ter o Cardener: uns industrials emprenedors compren un vell molí fariner, i les terres del seu voltant, per instal·lar-hi una fàbrica tèxtil que aprofités l'aigua del riu com a font d'energia. Va ser fundada el 1889 per la societat Manent, Vilasseca i Massana, que es dedicava a la fabricació de filats i teixits de cotó i també a la de fibres sintètiques. És una colònia de dimensions modestes distribuïda en dos nivells, al nivell inferior, al costat del riu i al sud de la colònia, hi ha la fàbrica, i al nivell superior, a la part nord, la colònia obrera amb els edificis d'habitatges pels obrers, els edificis d'equipaments i serveis, l'església i la torre.



La fàbrica segueix el model dels edificis industrials de Manchester a base de pisos, amb parets perimetrals gruixudes, fetes amb pedra ben treballada a les cantonades i amb maó a les obertures, portes i finestres. Les naus tenen una amplada de 21 metres i es distribueixen en planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues vessants i teula àrab. La torre de l'Amo és una edificació de planta rectangular situada al nord-oest de la fàbrica, a un nivell superior del terreny. Disposa de planta baixa més dos pisos i golfes. Els murs són de pedra sense arrebossar i amb carreus a les cantonades. Les finestres són rectangulars i estan repartides de forma regular a les façanes, algunes d'elles estan decorades amb formes d'arcs conopials.

El camí continua cap al sud i comença a davallar cap al riu. Tot un plegat, en arribar a l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de Merlès, el camí fa un doble gir de 90° cap a l'esquerra i baixa pràcticament a tocar de la llera de la riera.



En aquest punt deixem la pista que continua tot travessant el gual de la riera de Merlès. La caminada segueix un corriol que arrenca arran de riera i es dirigeix cap al nord-est. El recorregut segueix ara per una zona obaga i fresca. El camí és ombrívol amb una vegetació verda i exuberant. És un corriol molt agradable que segueix paral·lel a la riera de Merlès amb vistes als seus gorgs i petits saltants d'aigua.



A mida que anem avançant el corriol esdevé una verdadera cursa d'obstacles. Grans blocs de pedra ens barren el pas. Hem de pujar, baixar, tornar a pujar i fins i tot passar per l'interior d'un "forat". Ens divertim d'allò més, sempre acompanyats per la remor de l'aigua de la riera i gaudint de les vistes sobre ella.



La riera de Merlès és un tresor visual extraordinari. Racons plens de grans pedres entre les que l'aigua salta sorollosa. Vegetació exuberant, verda, creixent fins a ran d'aigua. Les diverses formes de les roques estimulen la nostra imaginació. Històricament la riera ha estat molt important en el subministrament d'aigua als primers habitants d'aquesta vall. La Vall de Merlès va ser habitada per l'home des de l'edat del Bronze final. Al segle X era el límit fronterer entre el comtat de Berga i el d'Osona, i entre el bisbat d'Urgell i el de Vic.

A poc a poc anem remuntant aquesta bonica vall. A mida que passa el temps ens anem separant de la riera però continuem parallels a ella. Més endavant el corriol enllaça amb el camí que porta a la masia La Serreta. Queda molt a prop nostre seguint aquest camí cap a l'esquerra. La caminada continua per la dreta cap al nord. No tardem gaire en arribar a una petita esplanada del camí. A l'altra banda de la riera constatem l'existència d'un indicador de profunditat a base de nivells.

En aquest punt deixem el camí que continua endavant cap a la Gravera, travessant abans però, dues vegades a gual, la riera. Nosaltres agafem a l'esquerra un corriol que per dina del bosc va a sortir a una esplanada a sota mateix de la gravera. En aquest lloc trobem el primer control i avituallament de la caminada.



El dia és assolellat però fa un bon fred i comencem a tenir gana. Per sort l'avituallament està ben sortit i això fa que ens entretinguem una mica xerrant amb els caminants. En acabar ens posem de nou en marxa dirigint-nos cap a migdia per creuar la riera de Merlès a gual per sobre d'unes roques.



En creuar la riera trobem una cruïlla de camins. Per la dreta arriben el camí que havíem deixat anteriorment procedent de la Serreta, i el camí provinent de l'Ametlla de Merola. Tots dos s'uneixen i marxen vers el nord en direcció a la gravera. Els deixem a tots ells i continuem la caminada seguint un corriol que arrenca a mà esquerra tot enfilant-se. Hem canviat de direcció i ara ens dirigim cap a llevant. Ens trobem en terme de Gaià, doncs en aquest tram la riera fa de límit natural entre els termes de Puig-reig i Gaià. Al cap de poc enllacem amb un sender més ample que planeja, tot seguint paral·lels el curs de la riera de Merlès. Travessem la Baga de Cal Rossinyol. Al cap d'una estona comencem a decantar-nos cap al nord. Mirant cap al nord-oest, enlairada damunt un turó i sobresortint dels arbres, veiem el conjunt de la masia de La Cortada amb la capella de Sant Miquel.

LA CORTADA O CORTADA DELS LLUCS

La Cortada també coneguda com la Cortada dels Llucs, està documentada des del segle XV com una de les grans masies del terme del castell de Puig-reig. Formava part del conjunt de propietats alodials de la família Cortada dels Llucs, que residia a la parròquia de Santa Maria de Merlès. És una masia de grans dimensions formada per un conjunt d'edificis situats al cim d'un turó que domina els plans de la Llardanosa. L'edifici principal té una estructura clàssica de planta rectangular amb baixos i dos pisos; la coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Adossada al mas hi ha la capella de Sant Niquel de la Cortada, d'estructura romànica i datada dels segles XII-XIII. És una església d'una sola nau, bastida sobre la roca i en el punt més elevat del turó on s'assenta el mas. El campanar original va ser substituït per un campanar d'espadanya d'època imprecisa.

Més endavant arribem a una bifurcació. Just en la cruïlla, hi han les runes de l'antic mas del Rossinyol.

EL MAS I TINA DE CAL ROSSINYOL

Les runes d'aquest mas pràcticament passen desapercebudes. La vegetació les ha cobert totalment. No era un mas gaire gran, i encara podem veure un parell de finestres amb les seves llindes de pedra picada. Enmig de la vegetació, i en la part posterior, hi descobrim una tina de dimensions petites amb els cairons de no gaire qualitat. Després de tafanejar entre les pedres d'aquest mas, agafem el camí de l'esquerra que baixa cap al fons de la vall. Als nostres peus la riera de Tortafè s'ajunta amb la riera de Merlès. Anem baixant entre el bosc fins que abandonem el camí i fem drecera per arribar a la llera de la riera de Tortafé. La creuem a gual sense trepitjar gaire aigua. En fer-ho deixem la part obaga i entrem en la soleia del bosc esclarissat de La Cortada. Seguint un camí rocós comencem a pujar en direcció nord. És un espai erm, molt sec i pedregós, en que que descobrim restes de murs de pedra seca.



A dalt de tot hi ha un petit coll per on hi passa una pista travessera que va de La Cortada al Molí del Vilaró. La travessem i comencem a davallar suaument, per la banda nord del coll, entrant de nou en l'obaga. A l'esquerra i sota nostra transcorre la riera de Merlès en un dels molts meandres que forma al llarg del seu recorregut. Aviat recobrem el Camí del Molí, just davant mateix de la finca del Molí del Vilaró.

MOLÍ DEL VILARÓ

Antigament era un dels molts molins d'aigua que hi havia a la riera de Merlès. Aquest està situat al cantó del municipi de Gaià. Annexe al molí a la banda de migdia, hi ha una casa de construcció moderna. Ens diuen que conserva encara tota la maquinària del molí, excepte la part exterior. El camí continua per l'esquerra i ens porta a creuar la riera de Merlès per un pont, tornant així de nou al terme de Puig-reig. Girem a la dreta seguint en direcció nord-est.



Al peu de la riera s'hi van anar construint diversos molins, de molts dels quals només se'n conserven els forats excavats a la roca on s'encastava la resclosa de fusta. Molts d'aquests molins de la riera de Merlès es van ampliar als segles XVII i XVIII i van estar funcionant fins després de la Guerra Civil, aquest és el cas del Molí del Vilaró. Al cap de poc la pista comença a guanyar alçada. Passem entre mig de zones boscoses i de tant en tant veiem algun camp. Més endavant arribem a una bifurcació, a dalt d'un petit coll sobre un altre meandre de la riera de Merlès. A llevant, enmig del bosc, distingim la casa mig enrunada de Ca l'Estavirot.

CA L'ESTAVIROT

Ca l'Estavirot pertany al terme de Santa Maria de Merlès i està situat al costat del camí que condueix a la masia de Cal Pau Serrador. Es tracta d'un edifici de planta rectangular format per uns baixos i un pis, amb la teulada de doble vessant.

A continuació deixem de banda tots els camins de la cruïlla i ens enfilem turó amunt per dins el bosc i en direcció al nord. Anem a sortir a una pista i la seguim cap a la dreta. Ben aviat trobem el segon avituallament.



Aquest és el control de la fruita, i que bé que va poder-se menjar una sucosa i fresca taronja. A continuació prosseguim la caminada seguint la pista fins al primer revolt on trobem una bifurcació. Aleshores agafem el camí, mig en desús, que surt a mà esquerra i que s'enfila per dins el bosc. Anem a sortir a l'alçada dels Camps del Pla, una gran extensió conreada enmig del bosc.

Tot seguit el camí els voreja pel seu límit oriental fins arribar a l'extrem nord. Aquí es torna a bifurcar, nosaltres seguim per la dreta entrant de nou al bosc. Anem pujant alternant el bosc amb espais més oberts i erms. El camí s'ha anat transformant en una pista més ampla i transitable. Arribem a prop dels 500 metres d'alçada i això ens permet gaudir d'una vista de Puig-reig, que localitzem a ponent de nosaltres.

Ens trobem en el llom d'una carena situada entre la Vinya del Cigala a l'esquerra, i els Camps del Sot Socarrat a la dreta. Prosseguim cap al nord davallant suaument per la carena. Arribem a un coll sota el Serrat Rodó on s'ajunten quatre camins. Tombem a l'esquerra baixant pel Camí de la Riera de Merlès i prenent la direcció de ponent. Més endavant ens enfilem a un estrep del Serrat Rodó on descobrim, al nord i a sota nostre, els Camps del Galliner amb les cases del Xalet i la Casa Vella del Bardaix.



Les vistes son molt bones. Abastem el proper Serrat de l'Oca amb el Turó de la Senyera, més enllà les Roques de la Madrona i després la Serra de Cap de Costa. Al fons de tot distingim els Cingles de Capolat, els de Sant Salvador, la Serra dels Lladres i el conjunt de la Serra d'Ensija-Rasos de Peguera. També treuen el cap la Serra de Queralt i els Cingles de Vallcebre.

LA CASA VELLA DEL BARDAIX

Encara que no hi passem veiem que aquesta casa de pagès encara manté, en la seva estructura, alguns murs de pedra i algunes obertures originals. L'edifici és de planta rectangular amb dues ampliacions als costats, amb la coberta a dues aigües i amb el carener perpendicular a la façana principal, que està orientada al sud-oest. Al cantó de llevant hi té diferents coberts, algun dels quals s'ha adaptat com a vivenda.

Tot seguit arribem a una bifurcació, per la dreta la pista fa un gran revolt i se'n va cap al Xalet i la Casa Vella del Bardaix. Girem cap a l'esquerra tot baixant. Bones vistes, a aquest mateix cantó, de la zona de les Vinyasses. Continuem davallant cap al sud-oest. A la dreta anem veient les instal·lacions del Càmping de Puig-reig i més cap a ponent la Colònia de Cal Marçal.

LA COLÒNIA CAL MARÇAL

La Colònia de Cal Marçal, va ser fundada per la família Torra el 1890, va passar posteriorment a la família Pons i, des de l'any 1929, als Viladomiu. La fàbrica, paral·lela al riu i als habitatges plurifamiliars, està situada en un nivell inferior a la resta del conjunt urbanístic. El tancament de la fàbrica tingué lloc l'any 1989. La fàbrica, és un impressionant edifici de planta rectangular amb la coberta a dues vessants. Va ser construït a semblança dels edificis de la ciutat de Manchester. Disposa de planta baixa, dos pisos i golfes com la majoria de les naus d'aquest període. Pel què fa a la seva estructura, hi podem distingir dues parts ben diferenciades, definides per l'antiga carretera de Manresa que fa de línia divisòria. Per sota d'ella hi trobem la colònia. Al peu de la carretera hi ha el veïnat de Cal Marçal. Entre aquest dos nuclis hi ha l'església i els anomenats pisos nous, construïts amb l'ampliació de la colònia durant els anys cinquanta del segle XX.

Mentre anem baixant continuem gaudint de les impressionants vistes vers el nord, sobre el conjunt de la Serra d'Ensija-Rasos de Peguera que apareix dominant tot l'horitzó.

Més endavant deixem a la dreta el camí d'accés al càmping. Poc després per l'esquera arrenca el Camí de la Gravera. La pista continua avançant cap al sud-oest.



Des d'aquest punt tenim una perspectiva privilegiada per constatar el disseny a tres nivells que predominava en la construcció de les colònies. A la de Cal Marçal queda clar que el desnivell del terreny va permetre que existís una separació entre la zona industrial, situada al costat del riu, i la d'habitatges, divisió espacial que en aquesta colònia és molt més acusada a causa de l'existència de la barriada a l'altra banda de la carretera. Al final arribem a la carretera C-16 que creuem per sota. Davant nostre tenim la Fàbrica de Cal Marçal.

LA FÀBRICA DE CAL MARÇAL

La Fàbrica de Cal Marçal és un impressionant edifici de planta rectangular cobert a dues vessants i amb planta baixa, dos pisos i golfes. Va ser construïda en diferents etapes però totes les ampliacions van respectar la tipologia d'edifici manchesterià. En el sector de migdia destaca la sala de turbines, que constitueix un dels millors exemples d'arquitectura racionalista en equipaments industrials de l'època. Amb planta baixa i pis, la coberta és de teula àrab a dues aigües, i les façanes estan construïdes amb pedra. Els brancalls, llindes i escopidors són de ceràmica arrebossada formant un relleu al voltant de la finestra que la emmarca. Les finestres de la planta superior estan unides amb una sanefa que juntament amb la barbacana rematen la façana.

Continuem baixant en direcció al Llobregat. En arribar-hi el creuem per sobre d'una palanca: la Palanca de Cal Marçal.

Un cop a l'altra banda ens enfilem, fent ziga-zagues, per entremig dels horts i per la banda de ponent de la fàbrica. En assolir el seu nivell ens dirigim cap a l'entrada on s'aixeca majestuosa la seva xemeneia.

LA XEMENEIA DE CAL MARÇAL

La combustió del carbó per a escalfar l'aigua que es necessitava per obtenir l'energia, produïa cendres i fums, residus que eren eliminats de forma diferent. Les cendres s'extreien de l'interior de la caldera, mentre que els fums sortien per la xemeneia. Les xemeneies de gran alçada afavorien el tiratge i facilitaven l'extracció dels fums. El fum calent pujava creant un corrent d'aire natural que arrossegava els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies podien construir-se de formes diverses, però la forma més repetida és la cilíndrica, perquè resisteix millor el vent i són de molta més eficàcia. La xemeneia de Cal Marçal és de planta circular i està construïda en maó vist. La boca de fums té un coronament a manera de barbacana i és del tipus de doble collarí.

Estem apropant-nos al final de la caminada. Passem per la banda nord dels habitatges plurifamiliars i amb una darrere pujada ens plantem de nou davant l'església de Cal Marçal.

L'ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ DE CAL MARÇAL

L'església de Cal Marçal es va construir en els anys cinquanta del segle XX, coincidint amb l'època mes productiva de la fàbrica. Consta d'una sola nau amb murs de pedra vista a les parts inferiors de les façanes i arrebossades a les parts superiors. La façana principal disposa d'un petit pòrtic, sostingut per columnes de pedra i cobert amb teulada de teula àrab, que introdueix al portal d'entrada que és d'arc de mig punt adovellat. A sobre del pòrtic hi ha un òcul. Al costat de llevant hi té el campanar de planta quadrada amb finestres rectangulars molt llargues i una coberta a quatre aigües.

Passem pel control d'arribada, on s'ens entrega un obsequi recordatori d'aquesta caminada. A continuació toca esmorzar i els amics "tintinaires" no ens deceben: unes bones llesques de pa amb tomàquet acullen la tradicional botifarra. El vi, l'aigua i els refrescs fan de bons acompanyants. Finalment un cafè amb llet ben calent i amb gotes posen la cirereta al dia d'avui.

2ª CAMINADA POPULAR TINTINAIRE A CAL MARÇAL